Temporada 2016-2017

Click a la imatge per baixar el llibre

Dimecres dia 14 de setembre de l'any 2016
184.Grup Ferroviari Mataró
Duració aproximada: 2h, 1km, i uns 6m de desnivell.

Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Mª Teresa Bellalta, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Carme Calafell, Joan Batlle, Rafaela García, Quico Costa, Pep Saleta, Soco Salgado, Pep Garriga, Miguel González, Toni Segarra i Quico Villà.

La primera excursió del nou curs 2016-17 s’ha vist frustrada per l’anunci generalitzat de pluja a tot el país. Aquest fet, valorat fins el mateix dia anterior, ens ajornava l’inici de les caminades però no les ganes  de trobar-nos i vam aplicar el pla B previst en casos com aquest, és a dir, fer una activitat cultural.

De tot el curs passat que teníem pendent, precisament per quan plogués, anar a visitar el local del Grup Ferroviari Mataró, del qual en Francesc Parera n’és un dels impulsors i la Francesca Fradera la que agombola la seva dèria amb un estoïcisme sorprenent. Doncs bé, si el primer dia de la temporada plou és l‘ocasió de fer la visita prevista fa molt de temps.


A les nou del matí ens trobem al bar Mundial per esmorzar, no fos cas que el viatge en tren ens agafés amb la panxa buida. Els entrepans de seitons foren els que tingueren més èxit, recomanats pels membres del GFM, en Francesc i en Toni Segarra, que ens acompanyà a la visita a la seu del grup.


Val a dir que si esteu interessats en la tasca que fa el Grup Ferroviari Mataró, els trobareu a la Ronda Barceló nº 71B, tl 605 905 324, on us acolliran amb molt de gust i us donaran totes les explicacions pertinents respecte al món dels trens, maquetisme ferroviari, etc.


Anem cap a la seu del GFM i quedem sorpresos del que hi trobem. Tot un seguit de maquetes construïdes en mòduls iguals que encaixen els uns amb els altres. Un reguitzell de trens, vagons, estacions (entre elles la de Mataró), col·locats en un paisatge imaginari i real a la vegada, on la vida diària és la protagonista, doncs gairebé tot està en moviment (trens, cotxes) i on les persones tenen una presència en forma de figuretes minúscules en una multiplicitat de moviments extraordinària. I tot fet a escala. Una passada!


Ens estem una bona estona xafardejant ja que la majoria som profans en la matèria i quedant bocabadats davant tanta feinada. Ens tornem una mica nens petits en veure i observar detalladament aquestes joguines de gent gran. Molt maco, de debò!


No s’acaba aquí, però. Ara tanquem la seu i ens dirigim cap a can Francesc Manobens, un altre membre del GFM, l’home de la Núria Pòdio, que ens va venir a cercar a Puigcerdà el dia que vam fer l’excursió de la Molina a Puigcerdà. Ens espera, ens obre una porta petita tancada amb una persiana metàl·lica, i entrem en un local convertit tot ell en maqueta, des del terra fins el sostre. Sorprenent i impactant, per caure de cul a terra en veure tota la feinada i el seu resultat meravellós.


Una maqueta que no es queda en una sola sala, connecta amb una altra i segurament anirà creixent, almenys aquesta és la impressió que m’ha donat a mi. A més, no n’hi ha prou amb la maqueta i la pila de trens que hi ha en circulació o parats a les andanes subterrànies, la resta de parets són prestatgeries plenes de trens, màquines, vagons... Una col·lecció inavaluable a cop d’ull. En Francesc Manobens ens explica tots els detalls que volem saber: com s’ho fa per arribar dalt la maqueta si un tren s’atura? Ens comença a desmuntar mòduls que li serveixen d’escala. I per reparar la part elèctrica? També ens desmunta les faldilles de la maqueta i ens fa passar al darrera de la mateixa on podem observar les seves tripes. I així ens ho va explicant tot amb l’ajuda d’en Francesc i en Toni que també la coneixen per tots costats. Tota la maqueta està controlada per ordinadors i pantalles de tele.


Cal dir que, sense ser gens afeccionat als trens, veure aquests treballs i aquesta barreja d’amor i fal·lera per part dels companys del GFM, ha estat una grata sorpresa poder fer aquestes dues visites, i dir que a nivell dels “Dimecres al Bosc” ja és la segona vegada que ens fan immersió en la temàtica ja que havíem fet la visita al parc de Sabadell on vam acabar tots dalt del tren. A veure quants s’apunten al GFM? Sembla ser que ja hi ha algun interessat. Quico Villà.





Dimecres dia 28 de setembre de l'any 2016
185.Camins de Gualba
Duració aproximada: 3h, 10km, i uns 180m de desnivell.
Fotos d'en Quico  Fotos d'en Fermí

Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Mª Teresa Bellalta, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Rafaela García, Quico Costa, Pep Saleta, Pep Garriga, Montse Serra, Paco Hernández, Dolors Mas, Xavier Domènech, Rossend Sellés, Cose Montserrat, Agustí López, Josep Carrillo, Montse Taberner i Quico Villà.


A la tercera va la vençuda, diuen, i aquesta vegada l’hem encertat. L’anticicló ha guanyat a la borrasca i ens ha saludat amb un molt bon dia.  Tothom estava una mica neguitós, com si fos el primer dia d’escola (en certa manera el símil és prou correcte), sense l’estrena de motxilles, sabates, bastons, etc., almenys de manera ostentosa; si algú ho ha fet s’ho ha ben callat. Ben puntuals, tots ens hem retrobat al costat de la riera d’Argentona, al polígon nord, com de costum.


Arribem a Gualba, un poble encastat a la falda del Montseny. Una mica més enllà de les cases ja comença la pujada al nostre  massís per excel•lència, aixecant-se majestuós amb un to verdós a rabiar, clapejat per les ombres ocasionades pel sol. Deixem els cotxes a un aparcament que hi ha a l’entrada del poble, a l’esquerra del CAP de la població.


Quan ens han vist arribar han tancat les portes del CAP, no fos cas que anéssim a guarir-nos de qualsevol “ai”. Voregem l’aparcament del cap per baixar per unes escales estretes que porten de pet a la riera. Abans d’arribar-hi, però, prenem el camí de la dreta, un camí ombrejat i agradable; una mica de fresqueta ens acompanya en aquest inici de caminada al costat de la riera de Gualba.


Passem a l’altre costat enmig d’una plantació de plàtans que segueixen el curs de l’aigua. Pugem una miqueta i ens trobem amb un rentador (safareig) públic molt curiós, poc vist: la pedra de rentar està coberta per una petita i lleugera teulada al costat del camí i l’aigua utilitzada es pren d’una sèquia que passa just a l’altre costat de la pedra, per tant, no és l’aigua tancada del safareig, sinó l’aigua corrent de la sèquia que s’utilitza per rentar i després esbandir. 


Seguim endavant i  trobem l’aqüeducte (la mateixa sèquia) creuant un pont. No serà la primera vegada que el creuem. El camí és planer, suau, agradable. S’aprofita per xerrar pels descosits, explicar les vacances, parlar dels “trens” d’en Francesc, etc. fins arribar a Can Pascual, una casa-restaurant que ens dona la benvinguda amb un tercet de figueres meravelloses, plenes de figues, que són el delit d’uns quants amants d’aquest fruit carnós i eròtic.


A sota la casa, al costat de la riera, hi ha una zona de pic-nic molt maca i que suposem els dies de festa ha d’estar plena de gom a gom. Esmorzem i en Francesc troba les restes d’una festa familiar en forma de versos adaptats a la cançó del Cola-Cao escrits en un paper descolorit per la humitat. Diuen així:



LA CANCIÓN DE PILAR-CAO

Aquí los tornilletes
De la cuenca del mar,
Que juntos cantaremos
La canción para Pilar.

Y como verás primucha
Queremos destacar
Las múltiples cualidades
Que te hacen especial.

Es la Pilarín nuestra prima y amiga,
Es la Pilarín nuestra prima y amiga ideal,
¡Pilarín, Pilarín!

Su calle Echegaray tiene resoles,
Tambien te hace arroz con caracoles,
Si te hace empanadillas que son de maravilla,
Y si es su corazón (Bum,Bum) es aún mucho mejor

Es la Pilarín nuestra prima y amiga,
Es la Pilarín nuestra prima y amiga ideal,
¡Pilarín, Pilarínnnnnnnnn!

Marxem de l’ombra dels altíssim plàtans que protegeixen aquesta zona i ens aturem a observar el gran treball de l’aranya teixidora, és a dir, mirant una fabulosa teranyina enganxada entre dos arbres. Ara el camí és una petita pista que passa pel costat d’uns grans casalots: can Mulà, can Cortina, can Vergès, l’hotel Masferrer, que fan veïnat en una zona tranquilíssima i molt maca, vigilada constantment pel morro rocallós de les Agudes, talment com un ocellot a l’aguait.

Arribem a una hípica i agafem un corriol a l’esquerra que puja pel mig d’un alzinar fins arribar a vorejar una urbanització. Continuem pujant, ara per un camí de carro i arribem a la plana de can Puig on les restes d’aquesta casa encara les podem veure. Seguim baixant poc a poc fins arribar al camí de l’inici de l’excursió en el lloc del rentador. Ara, però, ens enfilem per un corriol a la dreta vorejant la casa Blanca i després retrobem la sèquia i un antic molí amb una bassa. Passem per can Duarri i caminem un tros per una pista que ens porta a l’ermita de Sant Cristòfol.


“Sant Cristòfol de Gualba és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós de paret de pedra, quadrangular i amb una sola nau. Té presbiteri amb una volta de tres trams, els arcs de la qual es recolzen en les mènsules corresponents que sobresurten una mica de la paret. Té una petita espadanya sense campana. 


La portada és senzilla. Hi ha escrita una data, 1587, que coincideix amb les disposicions dels visitadors de restaurar-la. No té retaule, sols una imatge que representa Sant Cristòfor. A la llinda de la portada hi ha una ornamentació que recorda al final del gòtic. La capella apareix documentada el 1328.”  (Viquipèdia)


Passem per davant el cementiri i agafem una pista asfaltada que ens porta al molí de la Sala, amb un pont petit i coquetó que ens transporta als contes dels germans Grimm. Ja estem a quatre passes del poble de Gualba, des d’aquí podem sentir el soroll dels alumnes de l’escola.


“Gualba és un municipi del Vallès Oriental, situat al massís del Montseny, als vessants meridionals dels turons de Santa Elena i de Morou (1 300 m), amb una població de 1.192 h (2009) i una extensió de 23 km2. Ocupa l’extrem NE de la comarca i limita al S amb Sant Celoni, a l’W amb Campins i Fogars de Montclús i a l’E amb el terme selvatà de Riells i Viabrea.


És un municipi totalment montsenyenc que s’allarga des del cim del turó de Morou (1 307 m) a l’extrem N, fins a la Tordera, que és el seu límit meridional, a uns 150 m d’altitud. Té com a eix la riera de Gualba, l’antiga Aqua Alba, que li ha donat el nom, que neix a la vall de Santa Fe i desguassa a la Tordera, prop de Gualba de Baix. La riera de Gualba, que parteix el terme, salva el gran desnivell dels cimals del Montseny al sot de la Tordera amb alguns espectaculars saltants com el del Gorg Negre, lloc de llegendes i habitacle de goges, i el no menys notable salt de Gualba, que es precipita per un terreny esglaonat de 133 m d’alçària i que converteix la riera en un corrent d’escuma blanca, que es creu que és la que ha donat el nom, gairebé mil•lenari de Gualba o “Aigua Blanca”. 


El municipi de Gualba, que vivia tradicionalment de l’explotació del bosc i de l’agricultura, ha experimentat modernament una petita expansió industrial gràcies a la seva proximitat amb Sant Celoni i al pas de la carretera C-35. Els serveis als estiuejants i la construcció d’urbanitzacions, però, són els factors que han donat una nova vitalitat al terme i han transformat l’aspecte tradicional del seu sector més meridional. Es pot dir que Gualba de Dalt centra la zona residencial i Gualba de Baix la zona industrial.


L’església parroquial de Sant Vicenç presideix el nucli històric de Gualba  o Gualba de Dalt, cap de municipi, i consta encara bàsicament, almenys en l’absis i la façana, de l’església romànica consagrada el 1099. Com passa en moltes esglésies, fou transformada al segle XV amb capelles laterals, que formen altres naus laterals, i amb un campanar de torre, de pis vuitavat amb grans obertures apuntades per a les campanes. Més tard s’afegiren cossos moderns a la part del davant i es prolongaren les naus de capelles del gòtic tardà, cobertes amb nerviacions, i la capella de la Mare de Déu, amb mènsules esculpides. Una restauració feta entre els anys 1959 i 1961 ha restaurat la façana i el sector de l’absis.” (Gran Enciclopèdia Catalana)


Arribats  a l’església de St. Vicenç, donem per acabada la sortida.  Uns van a fer el vermut i d’altres directamente cap a casa, tot depen de les prioritats. Quico Villà





Dimecres dia 5 d'octubre de l'any 2016

186.Per Can Sunyer, a la Garriga
Duració aproximada: 3h,11km, i uns 250m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel

Fermí Sicilia, Joan Pallàs,  Imma Font, Pep Illa, Joan Vera, Imma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palomar, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Pep Saleta, Montse Serra, Dolors Mas, Xavier Domenech, Esther Cojo, Rossend Sallés, Josep Carrillo, Tomi Rodríguez, Manuel Díaz, Isabel Navarra, Jaume Aguilar, Joan Puig, Xavier Vilert, Reyes Ezcurra.


Un dia bonic acompanyat per una bona colla de gent.Hem començat passant pel pont de Can Jacob sobre el riu Congost, que seguirem al llarg d'una estona. Pel camí toca passar pel tunel de la Moranta i de seguida per un curiós i bonic corriol al costat del riu ple d'una vegetació poderosa. Riu de pedres blanques i algun salt on dringa l'aigua. 

A l'altre banda les parets d'un indret de memòria medieval: Blancafort, on hi ha el mas que era hostal, un molí de blat i la capella de la Marededeu dels Misteris. Després de seguir aquest camí passarem a tocar de Can Palau i travesserem sota el pont del tren que duu el mateix nom. Després toca superar el Congost pel pont de la Peçola i endevant. Al llarg d'una bona estona passarem veïns del rec Monnar, que és una cèquia que en temps medievals duia l'aigua del riu al molí de Blancafort, i que ara és aprofitada pels pagesos de la Garriga.


Arribem al gual de la Peçola on fa poques setmanes hi han posat unes pedres grans per poder passar el riu quan baixa molta aigua, cosa que abans no passava. Endevant ens desviem per veure la resclosa d'on pren l'aigua l'esmentada cèquia. Poc després, i havent  passat sota un altre pont del tren, trobarém el molí de Ca n'Oliveres, un altre recó medieval amb vistes del meandre de Gallicant i, a la llunyania, la muntanya de Can Mas i aquesta masia, que ja forma part del Montseny.


Amb les restes d'un forn de calç i l'amagada font del Pontet acabem el camí planer, i ara toca pujar fins arribar a Ca n'Oliveres, que no és una masia qualsevol, perquè té uns origens medievals i té uns jardins sorprenents en una casa enmig de les muntanyes: "Són remarcables els jardins, de finals del segle XIX o inicis del XX, que combinen elements característics de les cases pairals catalanes amb diversos elements incorporats d'estil noucentista i modernista. A l'interior, una bassa de planta rectangular i dues petites fonts de caràcter ornamental, repartit en diverses plataformes". Bonica vista als cingles de Bertí.


Ara continuarem pujant per divesos corriols i camins -a vegades equivocant-nos-, per les costes dels boscos i el turó de Ca n'Oliveres, que són els amos de tota aquesta natura verda. Xano-xano passarem pel turó de Can Sunyer, amb vistes sobre la vall del Congost i el Montseny. I ja baixant deixarem a la dreta el mas Sunyer i per un camí bonic que és veí del torrent dels Tremolencs anirem a trobar el punt on hem agafat el corriol del riu. I cap a casa.




Dimecres dia 19 d'octubre de l'any 2016

187.Vallgorguina, ermites i corriols
Duració aproximada: 3h4 5'h,uns 13 km, i uns 300m de desnivell.
Fotos d'en Quico | Fotos de la Isabel Fotos d'en Fermí Video de la Isabel | Fotos de la Reyes

Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Mª Teresa Bellalta, Dolors Mas, Rossend Sellés, Josep Carrillo, Martí Mataró, Isabel Navarra, Joan Batlle, Joan Pallàs, Reyes Ezcurra, Montse Taberner i Quico Villà.


No podem dir que estiguem de sort amb el temps cada vegada que decidim anar a Vallgorguina; sempre ensopeguem uns quants núvols que ens acompanyen i es van carregant mica en mica; malgrat el gruix de les possibles bosses d’aigua estiguin més cap el mar, resulta que en enlairar-se per la serralada litoral sempre se’ls escapen algunes gotetes que ens han fet plegar veles abans d’hora un parell de vegades i avui, malgrat poder fer tot el previst, ens han acompanyat a l’hora d’esmorzar aixoplugats sota els arbres, capelines i algun paraigües. Vaja, que a Vallgorguina no i tornem si l’anticicló no el tenim assegurat.


Deixem els cotxes al costat del camp de futbol, travessem la riera de Vallgorguina i agafem el camí que va cap a can Clarens, una casa de colònies, però tant punt hem travessat el pont prenem el camí de l’esquerra, una pista còmoda i agradable.


L’itinerari que fem ens porta cap el sot d’en Montasell, un racó amb una frondosa vegetació. “El paisatge que ens acompanya és el resultat de l'alternança de boscos i de conreus, en el qual l'activitat de l'home al llarg de la història ha tingut, i encara té, una importància cabdal. L'aprofitament del bosc ha estat històricament l'activitat econòmica més important d'aquestes muntanyes. Al llarg de la ruta copsarem l'aprofitament que encara es fa del bosc. De l’alzinar es manté un cert nivell d'activitat en l'extracció de llenya d'alzina per al consum domèstic. El suro, en canvi, té una forta demanda per a taps i conglomerats. L'aprofitament de les pinyes de pi pinyer encara es notable, de la mateixa manera que les plantacions i reforestacions de pi insigne i pinastre. Aquesta mena de plantacions són les que han ocupat bona part dels camps de conreu abandonats i fons de valls del darrer tram del recorregut. Les formes d'explotació d'aquest recurs natural han estat molt variades, amb alguns usos abandonats des de fa molts anys i d'altres que encara persisteixen.” (http://www.naturalocal.net/)


Anem fent, pujant de mica en mica, sempre per bon camí fins arribar dalt la carena del Trull on agafen un camí de baixada que ens portarà fins al que sembla ser la cel•la de Sant Genís de Tapioles, on havia estat l’antiga església. Queden tres parets que s’alcen un metre del terra. Aquí és on esmorzem tot remullant-nos una mica tal com hem dit al començament. Anem una mica enrere per tornar agafar la pista que ens portarà fins l’església de Santa Eulàlia de Tapioles.


“Santa Eulàlia de Tapioles és una església del municipi de Vallgorguina (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ubicada dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor i molt a prop del dolmen de Pedra Gentil.


El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa. L'edifici religiós és d'una sola nau. Té la façana amb una porta i al damunt un ull de bou. Al costat hi ha un campanar de tres cossos, el primer quadrat, el segon amb arestes que formen un octògon i el tercer amb quatre obertures per a les campanes. El corona un cos de mitja esfera. Està tot en ruïnes. L'església actual és el resultat de les diverses reformes que ha sofert l'edifici al llarg dels segles. La part més antiga que es conserva és l'absis que probablement data del segle XII. La nau és de planta rectangular amb coberta de volta reforçada per quatre arcs torals de totxo. Presenta diferents moments constructius: el més antic correspondria al terç de la volta d'arc apuntat; el segon a la resta de la volta d'arc de mig punt, i l'últim als arc torals i la cripta. La casa que estava adossada al mur de migdia de l'església està en runes.


L'antiga església de Santa Eulàlia de Tapioles havia estat una cel•la monàstica. Documentada des del 878 en una confirmació del rei franc Lluís el Tartamut que la vincula a la seu de Barcelona com a "cel•la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles", prop de la vila de Pinells, el 986 fou confirmada al monestir de Sant Cugat. La capella, que era en ruïnes el 1373 fou reformada en època barroca, no obstant això conserva l'absis semicircular, bastit amb carreus tallats, de tradició i estructura romàniques. 


En un altre document del 1120 es fa referència a l'església de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles, però sense referència a cap comunitat. Possiblement al segle XI la va perdre. El 1373 el lloc era deshabitat però l'any 1850, Josep Pradell, propietari de la masia de can Pradell de la Serra va reformar l'edifici donant-li un caire barroc. Va construir el cementiri, el campanar i el coronament de perfil sinuós de la façana principal que actualment no es conserva. Així mateix va decorar els exteriors amb esgrafiats de motius geomètrics que similars els de la masia de can Pradell”. (Wikipedia)


No podem passar per Can Pradell. Sembla ser que per aquests verals no els agrada gaire que la gent passegi pels boscos i en limiten el pas (potser té a veure amb els aquelarres de bruixes que diuen es fan periòdicament a Pedra Gentil), ja que més endavant ens trobem amb un incident del mateix caire.


Baixem cap els horts de ca l’Arbocer, pugem una mica cap a la carena de Tapioles per arribar al Pla de Forn situat al marge esquerra de la riera de Vallgorguina. El pla del Forn havia estat el camp de conreu, abans horta de regadiu, que alimentava gairebé tot el poble de Vallgorguina. Ara és ocupat en gran part per un viver d'arbres ornamentals. A prop de la riera també trobem plantacions de plàtans i pollancres.


També  abunda algun animalot malcarat que, tot vigilant amb un ull les quatre vaques que té, amb l’altre vetlla que els excursionistes no trepitgin un metre del que ell anomena casa seva, que segur és veritat, però resulta que a 50 metres, amb una pista ben ampla, hi ha l’antiga església de Sant Andreu de Vallgorguina i sembla ser que aquest personatge se l’ha apropiat. No és això, però, del que ens queixem, sinó de la mala educació d’aquest home, alt com un sant Pau  que ens ha recordat a un dels frares de la pel•licula “En el nom de la Rosa”, que cridant com un energumen ha baixat corrents deixant les vaques i la casa talment com si li saquegéssim la propietat. No sabem si és el propietari dels Vivers Salicrú, enunciats a l’inici del camí, però per si un cas recomanem no comprar-hi.


“L'Església vella de Sant Andreu de Vallgorguina és una obra del municipi de Vallgorguina (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici religiós d'una sola nau, allargada i amb contraforts. A la cantonada de ponent de la façana principal hi ha un cos mig enrunat que correspon al campanar. La façana té un portal d'entrada, actualment tapiat, d'arc escarser i adovellat. A sobre hi ha una fornícula que devia tenir la imatge d'un Sant. Més amunt hi ha un ull de bou. Està abandonada i en ruïnes. 


És un edifici documentat des de 1120. Més endavant fou una capella del cementiri i finalment restà abandonada sense cap mena d'activitat. Està situada enmig del bosc dins una propietat de la vessant nord de la Serra del Corredor. Molt a prop es troba la rectoria vella.  A la paret lateral, no hi ha els contraforts, hi ha afegit un cobert que serveix de magatzem de palla”. (Wiquipèdia)


Seguim caminant enmig dels alts plàtans que acompanyen la riera fins arribar al capdavall del poble, tocant la carretera, agafant el camí de la dreta que ens porta altre vegada fins el camp de futbol on tenim els cotxes.

Quico Villà



Dimecres dia 26 d'octubre de l'any 2016

188.Sau, Tavertet i la vall de Balà
Duració aproximada: 4h 20',uns 12km, i uns 500m de desnivell.
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí Fotos de la Reyes | Fotos de la Isabel part 1 part 2

Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Dolors Mas, Rossend Sellés, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Maria Català, Martí Mataró, Isabel Navarra,  Reyes Ezcurra, Miguel González, Esther Cojo, Xavier Domènech, Pep Saleta, Rafel Montserrat, Demetrio Melcón, Jaume Aguilar, Jaume Roig, Manuel Díaz, Paco Hernández, Montse Taberner i Quico Villà.


Avui sortim més aviat. A les set del matí agafem els cotxes i encarrilem el camí cap el pantà de Sau. Quan arribem a la Plana de Vic la dama grisa que acompanya sovint la comarca osonenca ens dóna el bon dia. Arribats al pantà, travessem la presa i seguim camí cap a la Riba i el club nàutic on deixem els cotxes, albirant el campanar traient el cap enmig de l’aigua.


“El pantà de Sau és un embassament que pertany al riu Ter, creat per una presa situada al municipi de Vilanova de Sau, i al peu de la serralada de les Guilleries, que s'estén pels termes de Vilanova de Sau, les Masies de Roda, Tavertet i Santa Maria de Corcó, a la comarca d'Osona. Juntament amb el de Susqueda i amb el del Pasteral, forma part d'un sistema de tres pantans que uneix la comarca d'Osona amb la de la Selva. L'embassament té una llargada de 17 Km. i 3 Km. d'amplada, amb una capacitat màxima de 151,3 hm³.

Actualment, es permet la pràctica d'esports nàutics.

El pantà, inaugurat el 1962, va cobrir el poble de Sant Romà, les restes del qual, especialment el campanar de l'església romànica del segle XI, són visibles quan el nivell de l'aigua embassada és baix”. (Viquipèdia)

A l’hostal de la Riba, ens explica en Pep Saleta, era on assajava el grup de rock català SAU (correspon als nostres fills més que no pas a nosaltres). Quedi com anècdota i record.

Iniciem el recorregut fent una marrada volguda, és a dir, per no anar directament cap a la Riba a buscar l’inici del camí; anem pujant suaument i ja comença l’eufòria dels boletaires que ensumen flaires de fongs per arreu. Està ple de bolets, de bons no gaires, però. De tota manera ja tenim a la Dolors, en Martí, l’Ímma F. i en Rossend amb bosses a la mà i caminant guaitant els vorals del camí per veure qui és el primer en trobar aquestes menges  boscanes. Al final de l’excursió en porten uns quants cadascun.


Trobem el GR i ben aviat l’indicador que ens assenyala el camí per anar cap El Castell, un rocot que sobresurt de la cinglera i que sembla ens hagi de caure al damunt; a més, està embolcallat amb la boira talment si fos una ànima en pena, ara que s’acosta Tots Sants.


Iniciem la pujada per un camí de ferradura, enmig d’alzines primes i allargassades, que ens condueix pel mig del grau, dret com un sant Pau, fins dalt la cinglera. Gairebé són uns 400 metres de desnivell fets en ziga-zaga que ens fan suar la cansalada. Mica en mica, poc a poc, anant fent, ara una aturadeta per aquí, després una observació per allà; ens trobem amb la sorpresa de trobar-nos amb un cotxe estavellat al mig de la cinglera, un citroen d’un tal Rovira, encastat entremig de les alzines sense saber com pot haver arribat fins allí.


D’aquesta manera arribem fins dalt la cinglera trobant-nos en el Pla del Castell. Anem cap a la punta del turó del Castell (851 m) on observem una magnífica panoràmica damunt el pantà, la Riba, la presa, Vilanova, etc. Llàstima que hi ha calitja i no ens deixa veure el mig país que es pot observar des d’aquí dalt, però vaja, esmorzem gaudint a vista d’àliga tota la vall excavada pel Ter, aturat en aquesta presa per proporcionar-nos aigua als que no en tenim.


Acabat d’esmorzar l’Ímma F. i en Francesc ens expliquen les gestions que han fet per poder realitzar una sortida a Suïssa prevista pel maig, tot explicant-nos el pla i el pressupost. Ho enviarem a tots els interessats i el proper dia 9 de novembre caldrà dir qui pot estar-hi interessat.


Reprenem el camí anant una mica enrere per dirigir-nos cap a Tavertet. “Tavertet és un municipi de la comarca d'Osona, província de Barcelona. Limita al nord amb la regió natural del Collsacabra i al sud amb Les Guilleries. El poble va estar aïllat i sense carretera fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Això, i l'espectacular entorn natural que l'envolta; frondosos boscos i cingleres, el proveeixen d'un encant molt especial.


El nucli urbà constava inicialment de només tres carrers, que encara s'anomenen de la mateixa manera: "Carrer de Dalt", "Carrer del Mig" i "Carrer de Baix". Els darrers 20 anys el poble ha crescut força, però ha sabut mantenir un bon equilibri estètic entre les antigues cases del 1700 - 1800 i les construccions més modernes. El municipi és també un bon punt de partida per a excursions i passejades per a tots els nivells. La natura salvatge és per tot arreu i a ben poca distància del nucli urbà.


Fou el lloc de residència del pensador Raimon Panikkar durant els últims anys de la seva vida.” (Viquipèdia)

Arribats a l’altre extrem del  Pla del Castell i gairebé a l’entrada del poble (el veiem, el tenim a tocar), no hi entrem ja que anem una mica justos de temps i prenem el camí de l’esquerra que baixa cap el sot de Balà. Aquest és un camí que va baixant cap el fons de la vall amb més suavitat. A l’inici hi ha un tros amb restes d’asfalt, difícil imaginar per què hi són. Més avall ens trobem amb unes grans estassades d’arbres i amb tot el brancatge abandonat obstruint, fins i tot, el pas en alguns indrets.

Passem per sota la Força, el cingle germà del Castell. Observem a l’altre costat el Morro de l’Abella, majestuós com un poltre que vol saltar la vall i així, gaudint d’aquestes joies de la natura, arribem al pantà i al lloc on tenim els cotxes i donem la sortida per acabada.

Quico Villà



Dimecres dia 2 de novembre de l'any 2016
189.El pla del Ravell i el castell de Besora
Duració aproximada: 4h,uns 11km, i uns 450m de desnivell.
Fotos d'en Quico | Fotos de la Isabel Fotos d'en Fermí


Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Dolors Mas, Rossend Sellés, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Isabel Navarra,  Miguel González, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Joan Batlle, Albert Barrieras, Francesc Parés i Quico Villà.



Sortim a les set del matí d’Argentona cap el túnel de Parpers que ens aboca al Vallès i  la seva panoràmica, que va del del Tibidabo fins el Montseny, passant per Montserrat i la Mola. Això és el que ens ofereix l’obertura vallesana del túnel. Enfilem l’autovia que ens ha de portar més enllà de Vic, fins a St. Quirze de Besora, on entrem al poble pel primer semàfor a la dreta, travessem el pont del riu Ter i després la via del tren; agafem la carretera de Vidrà, però un cop travessada  la via girem a l’esquerra agafant la direcció del castell de Montesquiu.


Deixem els cotxes al pàrquing del Castell. El castell és el principal monument que posseeix el poble de Montesquiu, del qual pren el nom i actualment, junt amb el parc natural, són els seus principals atractius turístics




“El Castell de Montesquiu és una construcció fortificada situada a Osona, Catalunya. La primera documentació és del 1285, on figura com a casa fortificada i després passaria a denominar-se castell, primer com a 'de Colobrer' i després 'de Montesquiu'. Amb el de Besora i el de Saderra, formaven un triangle defensiu.

Durant el segle XIV hi viuen els Besora. Fou reformat per primera vegada per aquesta família al segle XVII. Una segona renovació es féu al segle XIX, amb el castell en mans dels Juncadella, afegint-hi una escala gòtica, una cisterna, una font i un jardí.


Al segle XX s'ha convertit en mansió residencial en perfecte estat però molt modificat respecte a l'edifici original. Des del 1976 és propietat de la Diputació de Barcelona, que hi celebra diversos esdeveniments i presentacions. És la seu principal del Parc del Castell de Montesquiu, creat l'any 1986.


La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d'una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d'un empenyorament. Aquesta casa forta fou inicialment, i amb tota probabilitat, una torre de vigilància, situada estratègicament prop del camí que conduïa al monestir de Ripoll. Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora. Posteriorment, les famílies dels Canet i dels Peguera esdevingueren senyors de Besora.


Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan el Sense Fe, el castell visqué jornades agitades amb l'ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei. El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable. Acabada la guerra, el rei Joan el Sense Fe (1463) manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu». Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora, vers el 1699.




Durant la Guerra de Successió Espanyola, el castell de Montesquiu es va fer servir per tancar-hi presoners del bàndol borbònic. Per exemple, el 1714, en plena Guerra dels catalans, els supervivents valons del combat d'Arbúcies hi van ser retinguts. La família dels Santa Coloma passà a tenir la possessió del patrimoni Descatllar el 1770. El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella. La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents. Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l'any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella. Avui forma part d'una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona.” (Viquipèdia)


Són les vuit del matí i ens hem escapolit de la boira de la plana, el sol ens saluda amigablement malgrat fer un taro que Déu n’hi do! Voregem el castell seguint el camí que ens porta cap els jardins del parc i comencem a enfilar-nos per un camí ampla, net i agradable d’anar pujant després de trobar una magnífica bassa d’aigua. El camí està senyalitzat. No ho sembla però puja una mica i ho compaginem amb petites paradetes per gaudir del paisatge: el mar de boira damunt Vic i la seva plana on sobresurten els turons que la voregen. Anem fent tranquil•lament fins arribar al pla del Revell.


El Revell és una masia deshabitada que només en queden quatre parets enrunades. A pocs metres de la casa hi ha la font del Revell que brolla al peu mateix del penya-segat que limita la cresta del rocam. La font no raja i podem observar les restes del safareig, també sense aigua. Tornem a pujar dalt el pla deixant l’edifici d’antigues corts a la dreta, el Cortal de Revell, també en mal estat. Travessem tot el pla del Revell que careneja la serra del mateix nom. A l’est podem veure el castell de Besora separat per una àmplia collada. Esmorzem. Aquest extens pla té un color verd molt intens tacat per uns quants arbres que ens donen una imatge idíl•lica i bucòlica. Contemplat des de la part alta ens ofereix una panoràmica magnífica fins el Puigmal, Pedraforca, Montseny, Bellmunt...



Seguim el camí pel costat d’una bassa on hi ha reflectit el turó del castell de Besora, travessem una clariana i arribem, per un corriol, a un estret coll que travessem per un estret caminoi per la carena formada per margues grises. Curiosament, al vesant sud hi ha tot un reguitzell de pedres que a primer cop d’ull ens han recordat trossos de columnes basàltiques, però clar, aquí no hi ha basalt i tenien forma de carreus; això ens ha fet pensar en la possibilitat d’haver estat tallats per l’home ja que els senyals que queden a la roca ens ho han fet pensar. Ara ens trobem sota el turó del castell però el camí ens porta a pujar-lo per la part nord. Seguim el corriol que ens porta al collet de Mongia a 910m on comencem a pujar suament cap el castell, en un camí de ziga-zagues que s’enfila per l’obaga del turó, enmig d’una espessa roureda amb boix, aurons i blades. Al cap de poc arribem al cim del castell.

Dalt el pla del castell, amb restes de l’ermita, està tot força endreçat i net, amb diferents plafons informatius dels llocs que es contemplen. “Les restes del castell de Besora i de l’església romànica de Santa Maria es troben sobre una plataforma elevada, a uns 1025 m d’alçada, envoltada en bona part de la cinglera. Al peu mateix del castell hi ha el poble de Santa Maria de Besora.

Els historiadors situen la construcció del castell a finals del s. IX, sota les ordres de Guifré el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, quan portava a terme la seva política de repoblament d’aquestes terres. L’antiga parròquia de Santa Maria és la resta més vistosa del puig del castell de Besora. L’església consta que va ser consagrada l’any 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, fundat pel seu pare l’any 885. Destaca el campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, segurament del segle XII.

Inicialment castell del comtat d’Osona, els vassalls dels comtes van viure al castell de Besora fins a finals del s. XIII, passant després a habitar el castell de Montesquiu. Aquest castell, era defensiu, a diferència del de Montesquiu, que la família Besora feia servir més com a palau residencial. Fou en època del noble castlar Gombau de Besora (aprox. 992-aprox. 1050), fill d’Eremir de Besora, que el castell tingué el seu màxim esplendor. Va ser senyor dels castells d’Eramprunyà, Cubelles, Pacs, Montbui, Montornès i d’altres territoris.

Gombau de Besora va ser conseller dels comtes de Barcelona, i home influent i preuat a la cort de la comtessa de Barcelona, de Girona i d’Osona, Ermessenda de Carcassona. A comtessa visitava el castell de Besora en diverses ocasions i va mori a Sant Quirze de Besora l’u de març de l’any 1058. Fou enterrada a la catedral de Girona. És a partir d’aquest moment que el castell de Besora entra en el seu declivi.

Fou abandonada com a parròquia l’any 1759, quan s’acabà la nova església de Santa Maria de Besora, construïda al “Pla de la Teia”, i va perdre del tot el seu culte l’any 1838, durant la guerra carlina (1833-1840), quan fou destruïda la volta de l’església per evitar que servís d’amagatall als carlins Fruit del resultat de les excavacions arqueològiques s’ha pogut documentar part de la necròpolis d’època medieval i moderna a l’entorn de l’església. El castell de Besora -el castro Bisaura de l’època- fou el que donà origen a la població de Sant Quirze de Besora.

Esperem que si la projectada restauració arribés mai a ésser una realitat, podria reprendre el caràcter important que tingué. Actualment el castell és de propietat privada”. (http://fermuntanya.blogspot.com.es/)

Després de gaudir de l’esplèndida vista que hi ha en els 360º de visibilitat des de dalt el turó, iniciem el camí de baixada altra vegada fins al collet de Mongia. A partir d’aquí prenem un camí de carro que poc a poc ens ajuda a baixar. Combinem el camí amb corriols, enmig d’aurons, blades, boixos, roures... fullaraca de tardor pel terra, estassades de boixos als marges del camí, colors grocs, vermells i taronges arreu, els raigs del sol travessant les copes dels arbres fins arribar a terra... Vaja, una passada! 

Arribem a la pista que ens ha de portar altra vegada al castell de Montesquiu i que ens espera amb un bonic boix grèvol carregat de fruits vermells que ens fa pensar en la proximitat del Nadal. Ja ens queda poc camí per arribar al punt inicial de la sortida, el pàrquing del castell. Quico Villà



Dimecres dia 9 de novembre de l'any 2016
190.Les Escletxes de Freixeneda
Duració aproximada: 3h 30',uns 7,8km, i uns 250m de desnivell.
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí Fotos de la Isabel


Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Francesc Parés, Montse Triadó, Jaume Aguilar, Demetrio Melcón, Joan Pallàs, Cose Montserrat, Carme Calafell, Manuel Díaz, Conxita Calvo, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Maria Català, Martí Mataró, Paco Hernández  i Quico Villà. Ens acompanyen a dinar en Quico Costa, la Rafaela García i la Montse Taberner.



Tornem a reprendre la ruta cap Osona. Passem Vic i cap a Sant Quirze de Besora. D’aquí agafem la carretera que ens ha de portar a Sta. Maria de Besora primer i després a Vidrà. Fem reagrupament de cotxes ja que avui som una bona colla (nou cotxes, 31 persones) i seguim la carretera, ara més estreta, que ens ha de dur cap el nucli de Ciuret o Siuret (5,5 km). Aquesta carretera, que ens pot portar fins la Garrotxa, és molt maca de fer, lentament, això si. Passat aquest nucli de població, continuem 1 Km direcció a Collfred, després d’un revolt tancat a la dreta en vindrà un altre de tancat a l’esquerra d’on surt una pista de terra (pal indicador a Pla Traver i al Puigsacalm) que en poc més d’1 Km ateny al coll de Ciuret, on aparquem als cotxes en el camí, al costat dels prats enfarinats amb una mica de neu. Agafem el camí que surt a l’esquerra, mirant cap a la Garrotxa; és planer i prou ample per poder gaudir dels prats amb restes de neu i, sobretot, de les branques dels matolls i arbres plens de gebrada, tot plegat enmig d’una boira que no ens deixa veure més enllà de quatre passes. 



Mica en mica la boira es va aixecant i aleshores el sol il•lumina les capçades  despullades de fulles i amb els branquillons  farcits de glaç amb una llum especial, potent, que poc a poc va fonent el gel que cau, talment una pluja d’encenalls freds, que omplen el terra del camí per fondre’s i barrejar-se amb el fang. Anem esquivant bassals i el fangueig que moltes vegades ocupa tota l’amplada del camí. Al cap d’un quart d’hora deixem un trencall a l’esquerra que és el camí per on tornarem i seguim endavant. Passada una estona se’ns obre el paisatge mostrant-nos el buit de la Garrotxa sota nostre. Ara toca baixar una mica amb la preocupació de saber que tot el que baixem haurem de pujar-ho després. Aviat arribem a la masia de la Freixeneda situada en un lloc enlairat on podem observar una àmplia i nítida panoràmica envers el Puigsacalm, albirem la serra de Rodes, la Mare de Déu del Mont, Bassegoda, Canigó...



Esmorzem a l’ombra del gran freixe que guarda la casa majestuosament acompanyats d’un ramat de vaques que també estaven esmorzant, remugant tota l’estona i fent sonar l’esquellot. Emprenem de nou el camí i anem a parar, per l’esquerra, cap els Plans de la Correjada on hi ha una pista que puja per una forta pendent fins arribar a la fageda que embolcalla les escletxes. 



Les Escletxes de la Freixeneda són un conjunt de grans esquerdes a la roca del subsòl d’una fageda situada a més de mil metres d’altitud que s’obren al nord de la serra del mateix nom. Reben també el nom de Cavorques de Freixeneda (una cavorca és un sinònim de cova), Escletxes de l’Euga (per haver-s’hi estimbat al seu interior un d’aquests animals) i Les Clapisses (una clapissa és una acumulació rocallosa de blocs). La magnitud de les esquerdes i les espectaculars formacions rocoses d’aquest indret ens permet endinsar-nos dins el seu món, trobar-nos envoltats de pedra, molsa, fullaraca, humitat, misteri, silenci. Caminar per un laberint ple de ziga-zagues, que s’estreny i eixample a pleret, que has de grimpar i desgrimpar  per descobrir-lo bé, sempre amatent i amb precaució. Aquest és un dels tresors amagats de la mare natura a casa nostra, un magnífic entramat de passos acanalats que s’obren i es tanquen, propis d’un fenomen natural derivat del que es coneix com diàclasis o trencament dels gresos situats sobre margues toves, els moviments continuats fa que els estrats més durs, els gresos, s’esquerdin i llisquin per sobre dels components més tous, separant els blocs, obrint-se i deixant els espais que ara formen cavitats, pous i balmes. Pot recordar-nos una mica els Bufadors per ser una zona ombrívola i feréstega.



La revista Puigsacalm nº 97 ho explica d’aquesta manera: “Un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que es perden. Un fenomen natural. El seu origen es deu per la inclinació i el trencament (diàclasis) de les capes de gresos i margues a causa dels plegaments que hi hagueren a la zona durant la formació dels Pirineus fa uns 40 milions d'anys a causa del xoc de dues grans plaques tectòniques ( l'africana i l'europea). Alhora la inclinació de les capes provoca que l'estrat de gresos llisqui per damunt de les margues i separi els blocs i origini cavitats i balmes entre ells. Les laminacions que es poden veure en l'interior de la roca es deu a la sedimentació de les sorres a la platja. En aquest context es van sedimentar les roques que formen les escletxes i totes les serres que envolten la Vall d'en Bas”. 



No tots fem el recorregut de les escletxes. N’hi ha que en fan un petit tastet i d’altres una mica més. Ens retrobem tots i iniciem el camí de retorn enmig de la fageda. El camí és similar al de l’inici, és a dir, pla i agradable,  fins que retrobem la cruïlla que hem parlat abans i que ben aviat ens ha portat fins els cotxes. Foto de grup, com cal, i agafem el camí cap a Vidrà on ens esperen a Can Serrasolses per dinar. Els dels Dimecres al Bosc tenim una certa debilitat per anar a aquesta fonda a menjar les patates de Vic (patates farcides de carn). Aprofitant el descans del dinar els que preparen la sortida a Suïssa parlen dels darrers detalls abans d’agafar els bitllets d’avió.Quico Villà




Dimecres dia 16 de novembre de l'any 2016

191.La Sauva Negre i el castell de la Popa

Duració aproximada: 3h 50',uns 10km, i uns 300m de desnivell.



Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Francesc Parés, Demetrio Melcón, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Rafel Montserrat, Carme Calafell, Joan Batlle, Mª Teresa Bellalta, Miguel González, Reyes Ezcurra, Toni Porta, Pep Saleta, Martí Mataró, Soco Salgado, Pep Garriga i Quico Villà.


Com a mestre entusiasta que he  estat, sortir amb el gruix equivalent a una classe d’ESO és de les coses més plaents que un pot recordar. Ara bé, també cal dir que per tal que tot surti bé,  tal com estava previst, calen un mínim de pautes que no hem d’oblidar. Poques i clares, i aquestes sempre les hem tingut presents als Dimecres al Bosc:


a) Mirar el dimarts al capvespre el web per veure si es confirma la sortida, sobretot quan hi ha dubtes de pluja respecte al temps.

b) Sortir puntualment, si pot ser, ni un minut més tard. (Qui no hi és no l’esperem)
c) Ara que som més colla, és imprescindible que portem anotat en forma digital (GPS, mòbil)  o manual (és a dir, escrit) l’itinerari fins el punt on deixar els vehicles per iniciar la sortida.

Cal entendre que no és el mateix anar amb un parell o tres de cotxes que amb set, vuit o nou. El trànsit a l’hora de marxar és dens i els diferents tipus de conducció no sempre faciliten el poder anar l’un darrere l’altre, talment un enterrament. Per tant, és necessari portar la “xuleta” de l’itinerari d’aproximació a l’abast, si més no per què pot servir-nos per preguntar als autòctons del lloc si vas perdut pel món.


Dit això, recordar que hem estat jugant al gat i la rata dins un espai d’uns cinc-cents metres de diàmetre aproximadament una bona estona abans la Isabel i la Mª Teresa no ens han trobat a la resta del grup. Que si cap a St. Feliu de Codines o Centelles sud, cap a Vic, Barcelona o Centelles nord, carretera, autovia, carrers amb semàfors, camions, tractors, busos... Finalment hi hagut retrobament. Ningú pensava, però, amb els dos companys, en Fermí i en Francisco que ens estaven esperant al costat de la bassa on havíem de trobar-nos, a l’obaga del rocam.

Som a Centelles on, abans d’entrar al poble, agafem el camí que va cap a la via ferrada i a la urbanització de Puigsagordi. Seguim força estona fins dalt la cinglera i després de trobar la casa de pagès, el corral de la Rovira, baixem per la dreta fins l’embassament, on deixem els cotxes.


Trobem en Fermí i en Francisco gairebé garratibats, a punt d’iniciar l’excursió ells sols abans de caure amb el somriure a la cara com a benvinguda. Hem arribat en el moment clau per iniciar la caminada.


El camí és molt planer i agradable. Aquesta vegada, en lloc d’anar pel corriol que segueix pel marge dret del rierol (sense aigua), una mica més assolellat que el camí del marge esquerra, agafem aquest darrer endinsant-nos per la fageda que embolcalla la falda de la casa nova del Castell. Els colors de les fulles dels faigs es troben en aquell pas intermedi entre la verdor que s’esmuny vers els colors groguencs i arenosos. Un espectacle meravellós propi de la tardor. Cal gaudir-ne i celebrar-ho. Estem a la part baixa de la Sauva Negra.


“La Sauva Negra és un bosc (fageda) a l'entorn del punt de trobada dels termes municipals de Castellcir, de la comarca del Moianès, on hi ha la major part del bosc, i Balenyà i Centelles, de la comarca d'Osona, que es reparteixen l'extrem oriental del bosc. Està situat en el sector nord-est del terme de Castellcir, a l'oest del de Centelles i al sud-oest del de Balenyà. És un bosc espès -d'aquí li ve el nom- que forma tot un massís amb molta personalitat. Tradicionalment ha estat destí de nombroses excursions, des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.


Està situada majoritàriament en el costat de migdia del torrent de Sauva Negra, al sud-oest de Santa Maria Savall i a migdia del Serrat de la Cua de Cavall. Ocupa tot el vessant nord-oest del Serrat Rodó, on hi ha el Coll de Sauva Negra, i en el seu extrem oriental, al límit de les terres osonenques, es troba la Font de Sauva Negra. És al nord-est de la Casanova del Castell i al nord del Pla de Bruga. És a prop i al nord del Castell de Castellcir i de l'església de Sant Martí de la Roca. En el seu extrem nord-occidental hi ha el paratge de la Teuleria i en el sud-occidental, el Pou Cavaller.


Com a espai del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), el de la Sauva Negra és de dimensions reduïdes (110 hectàrees). A cavall entre el Moianès (Castellcir) i Osona (Balenyà i Centelles), és bàsicament l'obaga de la serra que hi ha entre el Corral de la Rovira i la Casanova del Castell, entre la carena d'aquesta serra, que inclou el Coll de Sauva Negra, el Serrat Rodó i part del Pla de Bruga, i el torrent de Sauva Negra, entre els 750 i els 924 metres d'altitud. Les seves 110 hectàrees estan repartides en tres termes municipals. 67,35 ha. són al Moianès, en el terme de Castellcir, mentre que 42,65 són a Osona: 40,03 pertanyen a Centelles, mentre que 2,62 són dins del terme de Balenyà.


Tal com es llegeix en el document de declaració d'espai natural, És un espai representatiu del paisatge subhumit de l'altiplà del Moianès que acull una mostra significativa de la irradiació extrema d'unitats de vegetació extramediterrànies, destacant la presència relictual, i extremadament singular en aquest territori, de la fageda i altres elements de caràcter eurosibèrià. Així mateix també cal destacar la riquesa faunística d'aquest espai, amb diverses espècies de carnívors.” (Viquipèdia)


Passem a l’altre costat del torrent i esmorzem aprofitant un espai assolellat. Reiniciem la marxa al cap de poca estona ja que portem retard i aprofitem que el camí és planer, la qual cosa facilita la caminada. Albirem el castell de la Popa a la nostra esquerra tot deixant-lo allunyar, però resulta que el camí per enfrontar la pujada s’inicia una mica més avall, allà on conflueixen dues vessants torrencials.


Iniciem la pujada lleugerament tot travessant un estatge de bestiar que en aquest moment es troba fora però hi ha deixat les seves mostres residuals en forma d’ensaïmades una mica resseques barrejades amb palla. Seguim les fites pel mig d’un rocam calcari en disgregació deixant a la nostra esquerra un piló de bales de palla embolicades en una mortalla blanca plastificada. Anem fent mica en mica. És l’únic tram de pujada, no massa llarg i per altra banda necessari ja que per anar a un castell roquer el mínim que es pot esperar és una mica de pujada, si més no per arribar dalt la roca. Aviat som dalt i la panoràmica és molt bonica.


“El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246.


Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al•lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.


A principis del segle XI aparegué la dinastia dels Castellcir, el més conegut de la qual és Gerard de Castellcir, qui el 1032 dotava l'església nova de Sant Andreu de Castellcir. El seu fill Guillem Gerard consta que s'havia criat a Sant Benet de Bages, i que era parent de l'abat Miró. Aquest darrer l'any 1070 tornava al monestir del Bages una sèrie de possessions en els termes de Castellterçol i Castellcir de les quals el seu pare, Gerard, s'havia apropiat de forma fraudulenta.


Al segle XII Castellcir experimenta un canvi d'orientació: Bertran de Castellcir, entre el 1113 i el 1120 es lliga al monestir de Santa Maria de l'Estany, fent-hi donacions i cedint-hi l'alt domini del castell. Així, se'n reconeixien vassalls, però alhora servaven per a ells el domini útil i directe de les terres i rendes del castell. Ben aviat els Castellcir començaren a forjar una fama de bel•licosos, que s'estén al llarg de la seva història, com es veurà tot seguit.


El 1107 va passar a domini de Guillem Ramon d'Òdena, un dels membres de la família Òdena, qui testà a favor d'Arnau i Ponça la Roca de Castellcir. El 1132 està documentat un Bernat, fill de Bertran, casat amb Dolça, de Castrum Ciruo, qui signa un censal amb el monestir de Santa Maria de l'Estany. El 1193 un membre de la mateixa família ingressa en el capítol de canonges de Vic, Guillem de Castellcir, qui hi aporta com a dot el mas Vall de Castellcir. Continua havent-hi esments a la família dels Castellcir: el 1228, Bernat de Castrociro renova la dependència de l'Estany, i el 1269 consta explícitament en un document que Castellcir pertanyia al monestir de l'Estany, cosa que es confirma encara en documents del 1287, 1294 i 1295. Fins aquells anys, la vida del castell i la seva relació amb l'Estany discorria aparentment sense estridències.


Tanmateix, el 1294 el castell fou assaltat pels soldats del rei Jaume el Just i en van enderrocar la torre mestra. Es tracta, sens dubte, d'una seqüela dels enfrontaments entre la casa de Montcada i el bisbe de Vic. Roger de Castellcir, en aquell moment senyor del castell, militava en el bàndol dels Montcada, i els seus enfrontaments amb l'església eren constants. El 1298, a Vic han de cobrir una canongia vacant per la cruel mort de Pere de Castell; el 1299 consta que Gilabert de Castellcir està excomunicat per l'assassinat d'un canonge de Vic i un altre clergue, i les ferides causades a un tercer. Es tracta, doncs, d'un cas clar: el conflicte dels de Castellcir amb els membres de l'església de Vic havien arribat a l'extrem. El castell de Castellcir fou refet per Roger i Gilabert de Castellcir el 1300, i, posteriorment, es féu la pau entre els Montcada i el bisbe de Vic, mitjançant la intervenció reial. Roger de Castellcir fou un dels comissionats dels Montcada davant del rei. Però no arribà del tot la pau: els de Castellcir entraren en conflicte amb els seus veïns, els Centelles, fins aleshores aliats seus en el bàndol dels Montcada. El 1337 la lluita era oberta entre les dues famílies; consta com una de les causes els abusos comesos per Gilabert de Castellcir i els seus fills Roger i Bernat contra la dona i la filla d'Eimeric de Centelles. Poc abans, el 1330, Marc de Castellcir, senyor d'aquest castell, havia pronunciat el jurament de fidelitat a Eimeric en el mateix castell de Centelles, però havia caigut una malvestat damunt de Marc de Centelles i la seva família, i havien mort el 1348. Es tractava de la Pesta negra. Gilabert els havia succeït.


El juny del 1337 els Centelles assetjaven el Castell Cir, i, finalment, el 1349 era presa a Gilabert de Castellcir, Guillot, la seva jurisdicció sobre el castell i terme. Gilabert de Centelles la comprava el 1363 al rei per 3.000 sous, però la venia als Bell-lloc ben aviat: en els fogatjaments de 1359 i de 1365-1370. El 1383 Castellcir era en mans de l'infant Joan, qui venia el castell altre cop per 3.000 sous a Ramon de Planella, que servia l'infant com a armer. Ramon de Planella ja havia rebut anys abans el Castell de Montbui i les seves parròquies. En aquell moment Pere de Planella era bisbe, primer d'Elna, després de Barcelona, i un altre Pere de Planella, cavaller, havia adquirit el Castell de Clarà i la vila de Moià. Els Planella esdevenien així una de les famílies més importants del Moianès i zones limítrofes.


El 1348 consta com a senyor de Castellcir Bernat de Planella, a qui succeí Ramon de Planella. Els Planella abandonaren Castellcir per anar a viure a Moià, i el 1389 declaraven ser senyors de Castellcir, Mura i Granera. El 1411 és Gispert de Planella, casat amb Joana de Vilanova, filla del senyor d'Esparreguera, i el 1439 és Isabel de Planella qui és reconeguda per la reuna Maria com a senyora de Castellcir. Esdevingué aleshores la guerra civil del segle XV, i els Planella es decantaren pel bàndol contrari a Joan el Sense Fe. Els joanistes, capitanejats pels Altarriba i els Verntallat, atacaren Castellcir, alhora que Marc de Planella moria en combat. El rei Joan II destituïa del senyoriu de Castellcir Pere de Planella, i n'atorgava el domini a un partidari joanista, Crisògon de Centelles, però després de la guerra, els Planella degueren recuperar-ne el domini.


Els descendents dels Planella continuen amb el domini de possessions al Moianès i entorns, i aviat tornen a esmentar Castellcir entre els seus béns. El 1511 i el 1519 és Pere de Planella qui s'intitula senyor de Castellcir. El 1555 Joan de Planella, fill de Manuel de Planella, senyor de Calders i de Talamanca, és el senyor de Castellcir, i el 1560 i 1569ho és Francesc de Planella. El 1599 Joan Francesc de Planella rebia les jurisdiccions anteriors, que havien estat confiscades pel rei a la branca principal de la seva mateixa família. Encara, el 1657 el virrei de Catalunya, marquès de Mortara, alliberava Joan Baptista de Planella d'allotjar tropes en el seu castell de Castellcir, i en els altres de la seva propietat.


Posteriorment, i fins al 1942, Castellcir ha pertangut a la mateixa família, sempre per transmissió directa, a través d'enllaços matrimonials. Els títols, però, anaren variant: comtes de Llar, barons de Maldà, marquesos de Castellbell... Finalment, el 1942 Enric Torelló i Cendra el comprà al seu propietari, Salvador de Vilallonga i de Càrcer, marquès de Castellbell, pare de José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca.


El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins a gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencialment, fins a arribar a l'estat actual.


El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.


El castell té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. És un portal adovellat en arc de mig punt, resseguit per un segon arc fals que realça les dovelles del primer. Un cop traspassat aquest portal, hom es troba dins del cos principal: un rectangle de 7,8 metres per 4, cobert amb volta de canó. Els murs que el sustenten són gruixuts: 1,35 m. La sala de la planta baixa es clou amb tres espitlleres que donen al sud-est, i dues portes, una a cada costat, que s'obren a les altres dependències del castell. De la sala que hi havia al nord-est, d'uns 9 metres de llarg, només en queden els basaments de les parets, on es pot veure una sagetera; al sud-oest hi havia una altra sala, aquesta de 10 metres de llargària, que tenia a l'interior una cisterna, possiblement molt posterior al castell primitiu. Restes de més dependències i del murs que cloïa el recinte es conserven completant els elements d'aquesta plataforma superior. Cal destacar especialment, a l'extrem est, hi ha la capella de Sant Martí de la Roca.


Està encara per determinar, però pot tenir relació amb la propera Torrassa dels Moros, situada a ponent del castell. S'han escrit diverses llegendes sobre el castell. Una d'elles narra que l'edifici feudal tenia una sortida subterrània que donava pas a un altre indret uns quilòmetres enllà, on hi havia una gran torre. Aquesta era coneguda amb el nom de la Torrassa i pertanyia als comtes de Llar. La gent, plena de curiositat, més d'un cop s'hi havia ficat a dins, però el fort vent apagava les torxes. Van passar molts anys, i els pagesos van tapar el forat: sempre s'hi perdien xais i porcs. No se sap res del cert, però es diu que a la Torrassa hi ha un xai d'or enterrat.” (Viquipèdia)


La vista damunt el Moianès és espectacular. Fem les fotos de rigor, xafardegem totes les estances, contemplem les imatges a vista de rapinyaire que ens permet el penyal, descansem, xerrem i fem la foto de grup corresponent a sota la popa del castell insígnia.


 Continuem la ruta passant per la Casa Nova del Castell (abandonada) acompanyada per un alzinar espectacular donant-li la benvinguda. Poc a poc tornem a endinsar-nos a la fageda fins arribar a la font de la Sauva Negra, un paratge idíl•lic que els pintors d’Olot no varen descobrir (que nosaltres sapiguem). Aleshores prenem el camí de tornada, amb una forta baixada pel mig del bosc de faigs, amb forces arbres de boix grèvol i ple de fullaraca, fins retrobar el camí inicial molt a prop on tenim els cotxes. Arribem al lloc d’inici i reprenem la tornada cap a casa. Quico Villà




Dimecres dia 30 de novembre de l'any 2016
192.Serra de Gurb i el bosc encantat
Duració aproximada: 4h 10',uns 11km, i uns 475m de desnivell.

Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Josep Carrillo, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Francesc Parés, Demetrio Melcón, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Miguel González, Reyes Ezcurra, Toni Porta, Pep Saleta, Martí Mataró, Manel Díaz, Carme Cabot, Dolors Mas, Manel Solà i Quico Villà.

Tornem altra vegada cap Osona. Els cotxes gairebé hi van sols i nosaltres estem descobrint que la comarca de la Plana de Vic dóna molt de si. Quan la boira fuig d’arran del terra ens deixa gaudir d’unes esplèndides panoràmiques des de qualsevol dels miradors que envolten la plana i això és el que hem estat fent aquestes darreres sortides.

Anem fins a Gurb, a tocar de Vic, on agafem la carretera que va cap a Sant Bartomeu del Grau. En trobar el cartell de final de terme de Gurb a la carretera, a l’esquerra, indicat per un rètol més petit, surt la carretera cap a l’ermita de Sant Andreu de Gurb. Arribem allà i aparquem. Sant Andreu “és la parròquia més gran de les quatre que hi ha al terme municipal de Gurb. Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563 m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els vicaris comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. 

L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar preromànic, molt probablement del segle X. L'exterior de l'absis està molt ben conservat. Està format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. Està il•luminat per una finestra amb un fris emmotllurat. La coberta de la nau es va refer posteriorment amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l'església un aspecte totalment unitari.
L'any 1993 es va retornar a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra civil.” (Viquipèdia)

Passem pel davant de l’església i la voregem per l’absis seguint, primer un tros de carretera, i seguidament una pista que ens porta a passar pel davant d’una casa de pagès propera, sempre acompanyats del flaire dels purins osonencs que se’ns introdueix a la nostra pituïtària maresmenca, delicada i acostumada a l’olor de la mar.
Anem caminant pel camí enfangat i margós que s’estén per la planúria enmig dels camps llaurats i adobats tot esperant la primera collita de cereal. D’aquest manera arribem fins a Can Güell on deixem el camí ample per agafar un corriol a la dreta, direcció al Pla de Vilafreser. Aquet caminoi segueix paral•lel a un rec  acompanyat per arbres de ribera despullats fins a retrobar una carretera estreta que, en molt pocs metres, ens deixa al Pla de Vilafreser.

Ara seguim per l’esquerra cap a la masia de Vilafreser. Els camps estan dibuixats per les relles que han llaurat el terreny formant dibuixos geomètrics gairebé de disseny, de color fosc i verd, alternant-se, depenent de si ja comença a créixer o no la grana sembrada anteriorment.

Comença la pujada, no massa forta però contínua, anar fent, poc a poc. Les fulles de roure caigudes al terra ens acompanyen amb un petit brogit quan les trepitgem. També les pedretes i el fangueig. D’aquesta manera arribem dalt la carena havent deixat el turó del castell de Gurb a la nostra dreta. Un cop dalt, la panoràmica és nova i s’eixampla cap el Lluçanès. Continuem direcció a St. Julià de Sassorba fins arribar a una cruïlla on seguim les indicacions cap el castell de Gurb.

Hi ha qui reclama esmorzar i ho fem després d’una triple cruïlla on agafem el camí del mig, el que ens ha de portar al castell. Fa solet i s’està bé. Aviat continuem pel camí on ens hem aturat, que torna a pujar una miqueta, i ben aviat agafem un corriol a l’esquerra que ens ha de portar al collet del peu del castell. Els darrers 50 metres són costeruts i a voltes empipadors pel fang. De tota manera el cim s’aconsegueix al cap de poc. 
“El castell de Gurb està situat al centre (841 m) del municipi de Gurb, al cim del característic turó conegut pel seu nom homònim, i s'alça darrere mateix de la vella església parroquial de Sant Andreu (563 m). Està coronat per una gran creu de ferro.

Després de la seva ruïna pràcticament des del segle XIV, en una excavació del 1968 feta per un grup de gent de Gurb hi aparegué la base d'una gran torre circular, fragments de muralla, els inicis d'un arc i la cisterna. També es van trobar les restes de la capella de Sant Esteve, que al segle XIV tenia capellà i benefici propi.
La història de Gurb comença amb la història del castell. La documentació vigatana fa esment del castrum Gorbi o Gurbi a partir del 886. Des de l'any 942, el castell consta en poder del vicari o governador comtal Ansulf, que actuà entre els anys 942 i el 990, i va comprar alous del terme al comte Borrell els anys 961 i 972, per ampliar el patrimoni familiar. Després passà a una branca dels Queralt.” (Viquipèdia)

Toca fer la foto de grup, llegir la taula d’orientació que hi ha i cercar els indrets que hem fet darrerament, comentar que per millorar el procés caldria canviar la senyera esparracada, observar la magnífica panoràmica que tenim tot fent els 360º corresponents, etc.

Comencem la baixada tornant enrere fins el coll que hem esmentat abans i a partir d’ara comença una espècie de gimcana, involuntària, però que cal fer ja que el camí de baixada és molt dret (tot el desnivell que abans hem pujat pausadament ara l’hem de baixar de cop) i ple de fang degut a les pluges dels darrers dies. Anem fent. Més d’un i una arrosseguen el paner pel terra. D’altres es barallen amb el fang enganxat a la sola de les sabates. Anem baixant fins sortir del corriol dret i tortuós degut a les circumstàncies esmentades. Agafem un camí més ample però no menys fangós que ens portarà fins a l’ermita de Sant Roc on hi ha uns retaules pintats per la Pilarin Bayés. Pilar Bayés i de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941) és una reconeguda dibuixant i ninotaire catalana, més coneguda com a Pilarín Bayés. És besnéta de Joaquim Vayreda i Vila, i també del Dr. Antoni Bayés i Fuster. 

L’ermita de Sant Roc és una “església votiva construïda al segle XIX entre els masos del Puig i dels Saigs de Gurb. Consta d'una nau amb alguna capella lateral. Té un senzill campanar d'espadanya d'un ull en arc de mig punt amb una petita campana. Es troba aixecat damunt la façana principal, cavalcant en les dues vessants de la teulada del temple. Com tots els murs de l'església els pilars on descansa l'arc es troben arrebossats i pintats en un to blanquinós.” (campaners.com)

Continuem baixant per un camí estret que surt al davant de l’ermita i aviat arribem a una casa pairal on des del costat dret de l’era surt una camí que baixa, roureda avall, fins arribar al rec d’en Puig que forma una petita vall que travessa el bosc encantat, un indret on trobem diverses representacions d’animals reals i imaginaris esculpides en fusta que acompanyen els rètols de les diferents espècies d’arbres, amb una font i una petita zona de pic-nic. No és que siguin obres d’art, però per fer una passejada amb nens pot ser una mica entretinguda.

Al capdavall del bosc encantat tenim els cotxes aparcats. Ens espolsem bé les sabates del fang acumulat. Aquesta ha estat la sortida, de totes les que portem, que hem trobat més fang, gairebé al llarg de tot l’itinerari. En marxar, hi havia una gran quantitat de cotxes al voltant de l’ermita. Hem estat especulant si seria per un enterrament o un casori, però ni una cosa ni l’altre, avui és Sant Andreu, per tant, tot el poble de Gurb estava marcant assistència davant l’autoritat religiosa, ja que Vic i els voltants és de les ciutats on l’església té un pes importantíssim. Quico Villà



Dimecres dia 7 de desembre de l'any 2016

193.Pic de les Àligues a la serra de Curull
Duració aproximada: 3h 30',uns 8,5 km, i uns 535 m de desnivell.
Fotos d'en Fermí Fotos de la Isabel Fotos de la Reyes

Agustí López, Josep Saleta, Toni Porta, Xavier Alcaide, Francesc Parés, Martí Mataró, Joan Vera, Josep Carrillo, Tomi Rodriguez, Sendo Sallés, Josep Montserrat, Trini Ferrer, Jaume Roig, Imma Aymerich, Manuel Diaz, Dolors Mas, Isabel Navarra, Reyes Ezcurra i Fermí Sicilia.


Vet aquí una excursió una mica trasbalçada, perquè un cotxe es va perdre i tot seguit la mala cobertura dels mòvils i alguns mal entesos va fer que no apareixéssin fins al cap d'una hora i mitja. Els que s'esperaven, mig congelats, tenien els pels de punta, tot i així es va començar a caminar. Toca pujar des del Molí de Bracons en direcció al coll dels Arcos, després pel coll de la Coma i el puig de l’Aliga. La tornada la vàrem fer pel coll de Joan, el collet de la Foradada, el coll de la Gallina i la Collada de Sant Bertomeu per arribar al Coll de Bracons. En aquest punt, com que era tard, vàrem decidir baixar fins el Molí de Bracons per la carretera, i no passar per la fageda de la Grevolosa, que no hi havia temps.


Hem caminat pel mig de boscos magnífics de faig i roures, en un paisatge de final de tardor, amb moltes fulles torrades a terra i els arbres despullats, i una mica d'aigua que raja per un xaragall. Un cel net i sol amable, i en la llunyania la boira maligna que turmenta la plana de Vic.



Dimecres dia 14 de desembre de l'any 2016
194.Camins de Salou, a Roda de Ter
Duració aproximada: 3h 40',uns 10,5 km, i uns 276 m de desnivell.
Fotos d'en Fermí Fotos de la Isabel Fotos d'en Quico

Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Rossend Sellés, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Miguel González, Toni Porta, Pep Saleta, Martí Mataró, Manel Díaz, Dolors Mas, Soco Salgado, Pep Garriga, Carme Calafell, Joan Batlle, Agustí Pi, Maria Pijuan, Montse Serra, Teresa Ebri, Montse Triadó, Quico Costa, Rafela García, Fermí Sicília, Paco Hernández, Agustí López i Quico Villà.



Remenant per l’ordinador he trobat aquest bloc, “La seducció de la bellesa” de la Tina Bellapart, i m’ha agradat la descripció que va fer el 4 d’octubre de 2009 de la terra boirosa que avui hem trepitjat. Us la transcric per veure què us sembla:

Quan la boira s' aixeca.


És una terra que es lleva entelada. Que es mostra amb lentitud; amb la cadència poc sobtada amb que la bellesa es magnifica. Podríem pensar que és la timidesa la que no ens deixa veure amb claredat la seva figura, però no és cert. No és tímida; és experta en seduir el sentit de la vista, afamada de contemplar què s'hi amaga darrera de la imatge velada. Però serà ella qui marcarà els ritmes, mentre els contorns desdibuixats es deixaran perfilar progressivament per l' escalfor del sol.


D' aquesta manera ens dóna la benvinguda. Amb un vestit de boira, com les teles de gasa que deixen entreveure el que desitjaríem veure clar. És l' exquisidesa velada dels seus 'bon dies'. És la Plana de Vic i l' extensa comarca que l' acull, Osona.


Una terra que existeix per ser explicada i acaronada per les delicades paraules que utilitzen els poetes. Aquest deu ser el motiu per el que ha engendrat alguns dels millors poetes i escriptors de la llengua catalana.


En un racó de la plana emboirada, va néixer i créixer Jacint Verdaguer i Santaló. Folgueroles, i els pobles i camps dels voltants, eren l' "Hermosa vall, bressol d' una infantesa", del seu poema L' Emigrant.


Entre els meandres del Ter, Miquel Martí i Pol escrivia Tarda de boira:



"No passa cap pensament a través
d' aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d' aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s' aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques"

Està bé començar la crònica d’avui amb aquesta descripció arrodonida amb el poema d’en Miquel Martí i Pol ja que des que hem arribat a la Plana de Vic la boira no ens ha abandonat en tot el matí, tot just ensumava el nas el sol quan tornàvem cap a casa a dinar.

Deixem els cotxes abans d’entrar a la Colònia Salou  una antiga colònia tèxtil de les Masies de Roda (Osona), al peu del riu Ter, actualment inactiva, amb un elevat valor patrimonial. També es coneix com a colònia Baurier pel nom del seu fundador, el ciutadà francès Pierre Baurier; o també, en algunes fonts, Salou-Baurier. La colònia va abandonar l'activitat industrial el 1963, arran de la construcció del pantà de Sau.


El centre de la producció fabril era una gran fàbrica de pisos, ampliada en diferents ocasions al llarg del temps, de la qual només es conserva els murs de pedra en una part, ja que el nivell més baix de l'edifici s'inunda quan el pantà de Sau es troba en la seva capacitat màxima, i una altra part de l'edifici està enderrocada. Era una nau de tres plantes i teulada a doble vessant, rectangular i disposada de forma paral•lela al riu. A la part central hi ha un cos sobresortint de serveis diversos. A l'extrem nord de la fàbrica hi ha la xemeneia, encara en força bon estat, de maó vist, cilíndrica i d'uns 25 m d'altura.


Altres elements arquitectònics que també han desaparegut són la passarel•la de fusta (tot i que es mantenen els pilars de pedra), i els blocs de pisos dels treballadors, a més d'una part dels edificis de serveis, com la cooperativa o economat. L'antiga passarel•la de fusta havia estat substituïda el 1924 per una palanca penjant, aguantada per dos cables d'acer sobre dues torres de pedra. Aquesta construcció, d'uns 80 metres de llargada, facilitava l'accés dels treballadors des de Roda de Ter travessant el riu amb més seguretat, i escurçant el trajecte, tot i que suposava encara caminar un quilòmetre. Malgrat que hagin desaparegut tots aquests elements, a causa del nivell del pantà de Sau quan està a màxima capacitat, resten encara molts elements arquitectònics i patrimonials que fan d'aquesta colònia una de les més singulars i desconegudes de les colònies de Catalunya. Cal destacar la torre dels propietaris i la dels directors, l'habitatge del capellà i l'església, així com l'edifici conegut com el Guarda de Salou. Tot aquest conjunt, en bon estat de conservació, és envoltat de jardins i de bosc. L'estil, bastant uniforme i majestuós, s'inspira en l'arquitectura tradicional borgonyona, fet que es pot apreciar en els elements decoratius dels edificis, en el pendent de les teulades, els grans finestrals de fusta i els jardins. L'església encara està oberta al culte i s'hi fan actes esporàdics (batejos, casaments, comunions...).


Pierre Baurier (1820-1879), nascut a Tarare, prop de Lió (França), era viatjant de teixits francesos a Catalunya. Va decidir instal•lar la seva pròpia fàbrica i producció al peu del Ter, per aprofitar l'experiència adquirida a França. A Roda de Ter es va construir una primera fàbrica que ocupava l'antic molí del Moret, on des de 1807 ja hi funcionava un batan i diferents màquines de filar i de cardar cotó. Del molí es passà a construir una fàbrica que, cap al 1853, es va arrendar a Pierre Baurier. Inicialment Baurier va començar a produir el piqué blanc, un tipus de tela de cotó gruixut i amb relleu que en aquell moment era novetat i del qual Baurier va aconseguir l'exclusiva de fabricació a Catalunya per cinc anys. Per a la fabricació d'aquest teixit s'emprava el teler Jacquard, inventat per un lionès, Joseph M. Jacquard, i que Baurier va haver de fer venir de França, amb l'ajuda del seu germà Jules i de dos socis capitalistes francesos: Azéma i Roland. També va fer venir de França els muntadors i els tècnics que en van ensenyar el funcionament als obrers de Roda. Un cop la fàbrica ja estava a ple rendiment, el 1858, els tècnics francesos i els socis capitalistes van tornar a França i la colònia va quedar sota el comandament dels germans Baurier.


El producte va tenir molt d'èxit a causa de la seva novetat i exclusivitat, i va rebre el reconeixement de qualitat a l'exposició industrial de Barcelona de 1860. Aleshores els germans Baurier van buscar un nou emplaçament per ampliar el negoci, i van construir una fàbrica pròpia més gran, a prop de l'emplaçament anterior, però ja dins el terme municipal de les Masies de Roda.


Pere Baurier i la seva cunyada, Elisa Bacqué de Bailleux, aleshores ja vídua de Juli Baurier, compraren el 1864 la finca coneguda com el Molinet de Salou a Josep Oller. Aquesta era situada al marge dret del riu Ter, ja al terme municipal de Masies de Roda. El permís per aprofitament de les aigües del Ter se'ls va concedir el 1879. Aquesta concessió, segons la Llei d'Aigües vigent, comportava una exempció del pagament de la quota industrial durant deu anys, per la qual cosa s'inicià un litigi entre l'Ajuntament de Masies de Roda i l'empresa, ja que aquest es veia molt perjudicat sense la recaptació que hauria aportat l'activitat industrial. D'altra banda, la major part dels treballadors eren de Roda de Ter, per la qual cosa havien de fer un llarg recorregut per anar a treballar. De manera que Baurier va fer construir una llarga palanca de fusta per travessar el riu i escurçar el recorregut, molt característica d'aquesta colònia, i també es van construir habitatges per als treballadors al costat de la fàbrica. Fora pròpiament de la colònia, dins el nucli de Roda, l'any 1944 es van construir uns grups d'habitatges per als treballadors immigrats de fora de Catalunya, coneguts com La Talaia. Hi vivien diverses famílies a cada pis i no es pagava lloguer. Actualment aquests pisos han passat a propietat de persones sense cap relació amb l'antiga colònia.


La fàbrica tenia dues turbines, de 100 i 80 cavalls de potència respectivament, fabricades a Girona per l'empresa Planas, Flaquer i Cia. Quant a maquinària, la fàbrica destacava pels seus teleres Jacquard, i a més tenia selfactines de 700 pues, comprades a la casa Platt Brothers. L'any 1888 va adquirir una dinamo, amb la qual va ser la primera del Ter que substituí els llums de carbur per l'electricitat. Al llarg de tota la seva trajectòria l'empresa es va caracteritzar per l'especialització i la modernitat. En morir Pierre Baurier l'any 1879 la fàbrica tenia 20 cardes cilíndriques, 3.050 fusos i 124 telers jacquard. El va succeir el seu fill, Antonin Baurier, el qual es va fer càrrec de l'empresa fins al 1901, quan va morir. Llavors la raó social Baurier e Hijos es va transformar en Fills i nét de P. Baurier, amb la incorporació del seu germà petit, Enric Baurier, i el fill d'aquest. El 1912, la secció de tissatge es va traslladar a les noves instal•lacions construïdes a Sant Adrià del Besòs. La fàbrica del Ter va mantenir l'activitat industrial fins al 1963, quan, a conseqüència de la construcció del pantà de Sau, una part de les instal•lacions fabrils van quedar sota el nivell inundable de l'embassament. La colònia Salou no va ser l'única que va quedar afectada per la construcció del pantà: també Còdol Dret que, a més, va quedar físicament sota les aigües. (Viquipèdia)


Si voleu saber més coses sobre la fàbrica de St. Adrià del Besos, podeu consultar el llibre “Can Baurier. Memòria industrial de Sant Adrià del Besòs”, de Manuel Fuentes i Vicent, editat per l’ajuntament de Sant Adrià.


Passem per davant de les cases dels amos, directors, església, etc. descrites anteriorment i podem observar l’edifici de la fàbrica mig enrunat arran de la llera del riu. Les cases dels treballadors han desaparegut. El camí és agradable i el fred acompanyat de la boira el fa un pèl intrigant i misteriós, més per uns maresmencs poc acostumats a la penombra matinal.


Al final de les cases ens enfilem per un corriol enmig de roures i boixos que, pujant lleugerement, ens porta fins l’ermita de Santa Magdalena de Conangle on esmorzem.


“ L’ermita de Santa Magdalena de Conangle es troba en una península sobre el meandre del riu Ter, que forma part de la finca de Salou. Aquesta església està ben documentada a principis del segle XIII, però sota l’advocació de Santa Maria. A partir del 1304 es va establir en l’indret una comunitat religiosa fundada per Maria, veïna del mas del Bosch. D’aquesta manera, l’ermita esdevenia monestir, i aquest tindria una època de cert esplendor fins a la primera meitat del segle XV.


 El 1376 s’hi consagrà un nou altar, fruit de les reformes realitzades a l’edifici per les necessitats de la comunitat monàstica. Sembla que cal situar en aquest moment el canvi de l’advocació de l’església, passant d’estar dedicada a Santa Maria per passar a ser-ho a Santa Magdalena. En aquell moment, es col•locà un retaule dedicat a la santa en la capella, i que avui es troba al Museu Episcopal de Vic. La comunitat monàstica abandonaria l’indret el 1450, i es traslladaria a la ciutat de Barcelona.


 Després de la desaparició de la comunitat monàstica, els encarregats de la cura de l’edifici eren els ermitans nomenats pels rectors de Sant Pere de Roda. Més endavant, va desaparèixer la figura dels ermitans, tot i que hi havia masovers que tenien cura de les terres circumdants. Al segle XVII es documenten a l’indret lluites amb grups de bandolers, així com trobades de bruixes.


 L’any 1927 la família Baurier, propietària de la península de Salou, va arribar a un acord amb el Bisbat de Vic per tal de conservar la capella, i treure-la de l’abandonament en el que estava. El Bisbat es comprometia a mantenir-hi el culte. Durant la Guerra Civil es van destruir les imatges de la capella. La reconstrucció la realitzaria la família Baurier al voltant del 1955, i així es van millorar els accessos a l’ermita.  El 1960 s’ampliaria la construcció amb el trasllat d’un claustre de Vic, que fou cobert el 1984, per conservar-lo millor.


La capella actual manté la planta romànica, original del segle XIII, i s’hi aprecien les diferents modificacions que s’hi han realitzat. L’edifici té dues portes afegides posteriorment, però sembla que encara en època medieval. A l’època barroca es van afegir dues capelles, a la part nord de la nau. També en aquest moment es va construir el campanar rectangular amb coberta en forma de piràmide. El claustre adjunt s’hi va traslladar pedra a pedra el 1960, des del Convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep de Vic.”


Les dades han estat extretes de l'obra d'Irene Llop i Núria Sadurní: Les Masies de Roda i el patrimoni religiós. Ajuntament de les Masies de Roda, 2012. Més informació aquí.


Aprofitem el bonic emplaçament per a fer la foto de grup utilitzant les darreres tècniques fotogràfiques  junt amb les tradicionals i continuem el camí, ara baixant per la pista que surt de l’ermita, fins arribar a la cruïlla on abans hem agafat el corriol, molt a prop de les cases. Seguim caminant un tros més, sempre paral•lels al riu Ter pel seu vessant dret, fins a trobar un magnífic corriol amb un inici molt relliscós però que ràpidament es transforma en un bonic camí de fullaraca de faig i, sobretot, de roure; humida a més no poder, amb molses i falgueres a dojo, amb una vista que s’endevina molt maca però que nosaltres ens hem d’imaginar ja que no veiem més enllà d’uns quants metres. La pujada és suau i semblem talment un centpeus majestuós enmig de la boira. D’aquesta manera arribem dalt la carena  on damunt un penyal grandiós podem trobar les restes del castell de s’Avellana


Actualment el Castell de s’Avellana està en ruïnes. Era un castell-fortalesa del qual es conserven restes del que van ser els murs, una escala i la base d’una torre. Està situat darrera el Puig de Conangle, sobre un extrem rocós i molt proper al riu Ter. El Castell de s’Avellana està documentat des del 1067. Va ser declarat bé cultural d’interès nacional l'any 1993. Les seves muralles s’arrapen a dues grans penyes unides per la plana superior. Els murs més notables estant situats a migjorn i mesuren entre 1,65 i 2 metres d’amplària. Tant les penyes sobre les que s’aixequen les parets com la planta de les mateixes, tenen una forma allargada, semblant a un vaixell, amb un esperó molt pronunciat a la banda de llevant i un angle més suau a la de ponent.  El castell havia disposat d’una torre circular ubicada a tocar de la paret de tramuntana, cap a la part nord oest de la seva planta, i construïda en posterioritat al conjunt de l’edificació.


Les principals característiques de la construcció són els murs agafats a la roca, per tal de donar major amplitud a la plana superior; els clots o capades de moro de la banda de llevant, i l’escala, excavada a la pedra, que encara avui facilita l’accés i que es troba a la banda de tramuntana, entre la penya de l’esperó i la que forma el cos de l’edificació.


Tirem avall i anem resseguint tot un seguit de balmes petites que trobem en el camí que ens ha de portar a la masia del Salou fins a trobar la balma i cisterna de S’Avellana. Llegim: “Aquestes restes de balma obrada i antiga cisterna denota un passat habitat i força recent d’aquesta contrada. No he trobat dades d’aquesta balma ni de quan es va construir la cisterna, molt ben feta d’altra banda. Ni tan sols apareix el nom de la balma enlloc. La cisterna, feta de pedra, recull tots els abundants regalims dels sostre de la balma. Tot i que surt una mica d’aigua per una petita fonteta i es fa un petit reguerot al mig del camí, es podria veure millor amb un recipient posant-lo a dins de la cisterna, encara que no s’aconsella per l’estancament de les aigües. Es pot observar la importància del camí que hi porta fa segles enrere perquè té algun tram empedrat i hi ha graons en algun punt per superar el desnivell.”


Al final del recorregut arribem altre vegada a la pista que ens portarà fins al Mas Salou una masia considerada monument del municipi de les Masies de Roda (Osona) protegit com a bé cultural d'interès local.


És un Edifici civil, més concretament una Masia de planta rectangular coberta a quatre aigües. La façana mira vers el Sud-oest i presenta un gran portal dovellat, A la part esquerra hi ha un gran cos adossat amb grans arcades de pilars i arcs rebaixats a la planta i al primer pis (aquests últims s'han perdut en part). Hi ha un gran portal d'entrada als murs que tanquen la casa i la lliça. A la part posterior de la casa hi ha un altre portal i una altra entrada a la casa, on es forma un altre recinte tancat, amb un pou i una font amb notables treballs de pedra picada. A l'interior hi ha algunes habitacions decorades i un bonic enteixinat de fusta al sostre de la sala. A la part de la planta hi ha dues grans sales cobertes amb voltes. Està construïda amb pedra poc treballada, excepte a les parts decoratives.  La història d'aquesta casa probablement tingui orígens antics i la tradició ha recollit anècdotes del bandoler Joan de Serrallonga que succeïren al mas. Les diferents reformes es recullen als treballs de pedra picada amb dates variades: 1643, 1775, 1755, 1843, 1804, etc. Ja al segle XIX passà a ser propietat del sr. Baurier, junt amb altres propietats que formen un gran territori conegut per "Salou", nom que rebé perquè formava un antic domini lliure de tota subjecció feudal.


Ja som a tocar els edificis de l’entrada de la finca de la colònia Salou-Baurier, actualment propietat de la companyia Redicasa. Travessem la portella de ferro, el pont i ja som als cotxes.


Hem començat amb un poema d’en Miquel Martí i Pol i acabarem amb un altre del mateix poeta, del seu llibre La Fàbrica, que malgrat no ser la de la colònia, serveix igualment per aquests dies d’advent.

Nova oració del Parenostre


Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.

Bon Nadal, Bon Any 2017 i fins l’any que ve!

Quico Villà



Dimecres 11 de gener de l'any 2017
195.Horts de Palafolls i el Castell
Duració aproximada: 3h 47',uns 10,2km, i uns 156 m de desnivell.
Fotos d'en Quico

Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Josep Carrillo, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Pep Saleta, Martí Mataró, Montse Serra, Quico Costa, Jaume Aguilar, Francesca Fradera, Francesc Parera i Quico Villà.



Avui ha estat l’inici de les sortides del 2017 i no se si ho hem fet massa bé; per primera vegada s’ha trencat el costum de trobar-nos tots al mateix lloc de sortida ja que la fracció del barri marítim d’Argentona ha decidit tirar pel dret i, amb l’excusa que anàvem cap al nord de la comarca, han decidit gairebé tots (sempre hi ha notables excepcions), tirar pel dret i anar directament fins al lloc d’inici de l’excursió. Veurem si això serà un bon o mal auguri, però hem trobat a faltar el caliu de la trobada matinera al costat de la riera d’Argentona.

L’anada cap a Palafolls ha estat molt agradable ja que, al marge de poder contemplar les magnífiques vistes de les muntanyes maresmenques petonejant el mar, hem gaudit de la sortida del sol per l’horitzó marítim embolcallat d’unes boirines que  feien de coixí a la nostra estrella vital.


Sortim de l’autopista i seguint les indicacions donades per arribar al lloc de trobada, el cementiri (i tenim certa tirada, és un lloc conegut a qualsevol poble i sembla ser que és prou acollidor), on trobem a la meitat més dos del personal que ens espera.


Iniciem la caminada seguint per un antic camí de carro direcció al nucli de Palafolls convertit en pista per tal que les mares veïnes de les urbanitzacions puguin fer drecera per portar els fills a l’escola. Avui la caminada és pel delta de la Tordera, terreny pla i ric per a l’agricultura. L’escarola i les cols en són les protagonistes. Al fons un petit turó enrocat amb les runes del castell de Palafolls al damunt.


Al cap d’una estona de caminar entre camps i masies ens desviem agafant un corriol a la dreta, senzillament per fer drecera, que entremig de pins i sureres ens portarà fins a can Moner, passant abans per un gran canyissar. Al costat d’aquest mas hi ha la Font del Ferro, prou coneguda al poble com per posar-ne el nom a l’Institut d’Ensenyament Secundari que trobem abans d’entrar al poble.


En Joaquim Casas, escriptor mataroní, l’any 1959 dins la col•lecció Comarques de Catalunya 1, dedicat a El Maresme, i editat per Albertí Editor, ens fa aquest comentari del poble de Palafolls:  “ Hi fa fred, a Palafolls, quan bufa el mestral de França. Els fruits de la terra, per tant, es maduren una mica tardans.


Les runes del castell, allunyades en el temps i en l’espai, es van esllanguint entre vents i pluges.

Els carrers del poble, no gaires, són d’un ruralisme simpàtic i cordial. L’església és petita i extraordinàriament acollidora. La societat de pagesos una sorpresa insospitada. La seva sala d’espectacles i les dependències annexes estan instal•lades amb totes les exigències, i totes les frivolitats, dels actuals temps. Amb això Palafolls es pot comparar amb Reus, amb París i amb Londres.

Magnífic poble, aquest. Diner que dringa i un criteri emprenedor de molta força.”


Nosaltres no trobem el poble tal com ell ens el descriu ja que, com tots els pobles de la comarca, ha crescut abastament i s’ha envoltat d’urbanitzacions i polígons industrials. Avui dia Palafolls, segons la Viquipèdia, té aquestes característiques:  “Palafolls és un municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona. El terme municipal limita amb: Santa Susanna, Blanes, Tordera  i Malgrat de Mar.


L'origen de la població és romà, així com el seu nom, que prové de la veu romana Palatiolo.

El municipi està constituït de les següents parts: Poble de Sant Genís de Palafolls (format per Sant Genís i la urbanització Ciutat Jardí), barri de Santa Maria, barri de Sant Lluís, Mas Carbó, Mas Reixac i Les Ferreries; aquesta última és la part del centre on es troba l'església romànica, l'ajuntament, les escoles, etc. Els dissabtes té lloc el mercat setmanal.

El 30 d'octubre del 2012, l'alcalde de Palafolls, Valentí Agustí i Bassa (PSC), va crear l'"Associació de Municipis pel Federalisme Republicà", a través d'una moció del ple municipal  i seguint l'exemple de l'"Associació de Municipis per la Independència"; en aquesta ocasió, per aglutinar els municipis que vulguin adherir-se per lluitar per una República Federal.” 



Esmorzem en un petit parc abans de sortir del poble direcció Tordera, en el que podem considerar l’eixample de Palafolls. L’aire és fresquet però com que fa sol és agradable.

Seguim el camí agafant la pista que surt a l’esquerra de la carretera de Tordera just quan fa la corba pronunciada a la dreta, a la sortida del poble, direcció a Can Garsó. Passem per uns vivers presidits per un gran mas i aviat ens endinsem per un camí que surt a l’esquerra de la pista endinsant-se en un bosc de sureres, roures, pins i alzines, un còctel al qual estem ben acostumats en el Maresme. Iniciem la pujada del dia cap el castell i per arrodonir-ho entrem en un bruguerar espès que ens acompanyarà fins dalt el castell.

La panoràmica damunt el delta de la Tordera és esplèndida, i més avui que fa un dia serè i clar. També veiem perfectament el Montseny i fins i tot els Pirineus. Fem la foto de grup i expliquem la proposta de fer unes samarretes commemoratives de la sortida número 200 dels Dimecres al Bosc, ensenyant mostres i disseny del logo. Després en Pep Illa ens fa una dissertació sobre la història del castell i en fem la visita corresponent trepitjant les pedres de les seves restes i contemplant les majestuoses parets, intentant fer-nos la idea de com havia de ser en la seva plenitud. 

“El castell de Palafolls és un edifici militar medieval situat dalt del turó del Castell al municipi de Palafolls (Maresme) i prop de la costa. La fortalesa es troba a la cresta d'una muntanya allargada i de poca elevació que s'estén de nord-oest a sud-est i quasi paral•lela al riu Tordera. Molt enrunat, fou construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar el camí ral de Girona a Barcelona per la costa. Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.


El nom deriva de Palatiolo i hi ha indicis que l'indret era fortificat de molt abans. Les aigües de la Tordera, aprofitades amb sèquies i valls, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers que s'hi establiren en emfiteusi, monopoli de la baronia. Sembla que el segle XIII el castell de Palafolls era ja una gran fortalesa. La major part de les construccions es consideren bastides entre els segles XII i XV. Aquesta tenia notaria pròpia, batlle, saigs i jutge ordinari, i la farga de destret (actual nucli de les Ferreries). L'activitat  comercial marítima fou important al segle XV a través del carregador de la platja de la Vilanova

És esmentat l'any 968 en la fundació del monestir benedictí de Sant Pau a la moderna Sant Pol de Mar. L'any 1002 apareix l'alou de Palazol en un document dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, a favor del vescomte de Girona Sunifred. Això fa creure en l'existència d'una força estratègica prefeudal pertanyent als vescomtes de Girona, que dominaria la part baixa de la Tordera i la via d'accés a la costa del Maresme i a Barcelona. 


Del castell de Palafolls hi ha constància des de 1035 i centrà la baronia de Palafolls, que comprenia Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes. El 1113 Ramon Berenguer cedí la senyoria major als vescomtes de Girona que després s'anomenaren Cabrera. La sobirania menor corresponia al Palafolls, qui entre d'altres cases fundaren Vilanova de Palafolls i donaren carta de poblament a Malgrat. L'any 1035 pertanyia a Humbert de Sesagudes. La seva filla Guisla es casa amb Bernat Gausfred, el qual rep la castlania de Palafolls, juntament amb el castell de Montpalau, al qual trobarem esmentat com a senyor el 1104. Els seus descendents ja es cognomenaren Palafolls. El seu llinatge mantingué la possessió del castell i del terme en senyoria menor, car la major la reberen els vescomtes de Girona i d'aquests els de Cabrera. Així, l'any 1129, signa com a testimoni Berenguer de Palafolls. També en aquest segle XII s'esmenta a Bernat de Palafolls. Al segle següent (1229) Guillem de Palafolls acompanyà Guillem de Montcada a la conquesta de l'illa de Mallorca al costat de Jaume el Conqueridor. És en aquest segle XIII que es comença a eixamplar el primer recinte del castell i es construeix un segon recinte de dimensions considerables.

El 1301 Pere III passa la jurisdicció als Cabrera dels quals un bon nombre d'aquestes hi depenien, per la zona de Tordera-Montseny. Els Palafolls adquiriren el comtat d'Ariza. Quan la família Palafolls s'hagué afermat en el domini del castell de Palafolls, en quedà com a senyoria, si bé el domini superior o la jurisdicció criminal que competia al rei fou traspassat als poderosos vescomtes de Cabrera, als quals el senyor de Palafolls havia de fer vassallatge. Segons consta en les constitucions dels dominis dels Cabrera de1358, inicialment, el seu terme, amb cúria i notaria pròpies, comprenia la parròquia de Sant Genís de Palafolls, part de la de Sant Pere de Pineda, on es formà la de Santa Susanna, i alguns masos de la parròquia de Tordera, a la planura de s'Abanell i s'Auguer, ara de Blanes. Això, dit en termes moderns, comprenia els actuals municipis de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes, territori en aquella època poc poblat i boscós. 


El primer nucli que va tenir carta de poblament per concessió de Berenguer de Palafolls i Constança, l'any 1245, fou Vilanova de Palafolls, que avui és Malgrat. La nova població, afavorida amb nous privilegis pels Cabrera els anys 1382 i 1423, s'independitzà parroquialment de Sant Genís de Palafolls el 1559, quan la població tenia ja cinquanta famílies. La plena independència civil l'obtingué avançat el segle XVIII. Santa Susanna no formà municipi propi fins al principi del segle passat i s'originà en una església situada a l'antiga vall d'Alfatà o vall de Santa Susanna, sotmesa fins aleshores a la parròquia de Pineda. El centre administratiu d'aquesta baronia era el lloc de les Ferreries, dit també Palafolls. El fill d'aquests senyors, Guillem, imposà, en alguns casos durament, als seus vassalls l'obligació de construir cases i camins. També va atreure persones per repoblar aquestes terres concedint franqueses. Al fogatge fet entre 1365 i 1370 el castell tenia declarats 202 focs. 



Vers l'any 1370, en època de Pere el Cerimoniós, i després d'un greu enfrontament entre la noblesa catalana i la petita noblesa sense dominis d'importància. El rei Pere donà suport a aquests darrers, que formaren una lliga anomenada convinença dels cavallers de Catalunya i designaren quatre conservadors per a dirigir la lluita, un dels quals fou Guillem de Palafolls. Aquesta contesa portà Guillem de Palafolls a convertir-se també en conseller d'armes del monarca, al qual va vendre el 31 de març de 1381 el castell de Palafolls, a canvi que el rei li vengués el castell d'Ariza (Aragó) amb els seus dominis pel preu de 30.000 lliures barcelonines. Així, l'antiga família senyora dels drets de Palafolls passà a residir a terres aragoneses on, amb els anys, es cognominaren Palafox i esdevingueren marquesos d'Ariza. L'any següent, el 1382, el monarca va vendre el castell al vescomte Bernat IV de Cabrera per 21.000 lliures barcelonines. D'aquesta manera la fortalesa entrava a formar part de la poderosa família gironina. Aquest noble es casà amb Timbor de Prades, besnéta de Jaume el Just, i el monarca pels serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Serví també a Martí el Jove com a capità general de Sicília i el 1400 combaté a Xipre. 

Durant la guerra contra Joan II (1462-1472) les poblacions del Maresme es posaren al costat de Barcelona. Els seguidors de la Diputació del General varen ocupar els castells de Montpalau i de Palafolls a Bernat Joan de Cabrera, molt addicte a la causa del rei, i els varen donar al navarrès Bertran d'Armendaris, que havia estat un acèrrim partidari del príncep de Viana i que per això se li va confiar la vigilància de la terra, en favor del conestable de Portugal, Pere IV de Catalunya. Bertran d'Armendaris morí l'any 1474, i els seus hereus acceptaren compensacions econòmiques d'Anna de Cabrera per la possessió de Palafolls. Així, el 1477 el castell tornà a ser propietat dels Cabrera.


A la segona guerra remença, després de l'assalt de 1485 per part dels pagesos a la notaria del castell de Montpalau, que incendiaren, Enric II d'Empúries, lloctinent general de Catalunya, ordenà que fos ben guardat el castell de Palafolls. Cap al segle XVI s'hi van fer algunes reformes per reforçar les defenses de la costa contra el perill dels pirates, però més tard va caure en desús i durant els segles XVII i XVIII va entrar en una decadència irreversible. Com totes les possessions dels Cabrera, el 1572 va passar als Montcada i d'aquests, el 1722, als Medinacelli, moment en què ja hi quedaven poques parets dempeus, aquests detingueren la propietat fins que va passar a l'Estat, el 1880. 



L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va restaurar-ne l'església. 

Les restes que es conserven del castell de Palafolls van del final del segle X fins al segle XIV, en què assoleix la seva grandària actual. La planta del castell, de forma allargada, és força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. L'emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d'agrupar-se al cim que s'alça a l'extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l'allargat planell. Tot i així, el conjunt presenta una planta aproximadament rectangular dins de la qual s'acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. La torre de l'homenatge es repenja sobre el costat més escarpat, l'oriental. El nucli residencial és al seu entorn. A la part occidental, el terreny també té una inclinació molt pronunciada. Els costats estrets del rectangle resultarien els més vulnerables, i per això es van fortificar d'una manera especial.


 El primer clos de muralles, el més exterior correspondria al segle XIV, d'alts murs gruixuts amb sageteres que, alhora, servien de contenció de les terres que configuren la plataforma del castell. El segon recinte, amb un pas de ronda emmerletat, comprèn les restes d'una gran sala, sota la qual apareixen sitges o cellers. També trobem en aquest segon recinte una cisterna de gran profunditat coberta amb una volta de canó. Al tercer recinte, a més de l'església del castell, d'una sola nau, amb absis circular, tocant a la muralla, sobre la qual discorre el pas de ronda, hi ha les habitacions dels senyors, segurament del segle XIII, que per la banda de llevant donen directament a l'exterior emergint sobre la muralla. 


Destaca també la capella, aixecada sobre les restes de la capella del castell. De l'edifici antic només resta la capçalera repenjada sobre la muralla; emplaçament obligat que prescindeix de l'orientació usual de l'època. Petita església d'una sola nau apuntada sense cap ornamentació. Actualment restaurada. 


Per altra banda destaca també la sala principal del castell, que s'aixeca juntament amb el semisoterrani aprofitant el desnivell del terreny. Al soterrani s'hi arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles. La sala principal, al damunt, rectangular i espaiosa, amb sostres de bigues sobre arcs de fàbrica. Aquesta estança tenia finestres obertes a la muralla i una altra damunt de la porta. Actualment està enfonsada però resten els elements essencials per a la seva restauració. En el seu lateral s'hi obre una porteta i una recambra per a ús del senyor i comunicació més directa amb la seva residència.” (Viquipèdia) 



Ara toca baixar altra vegada cap a la plana deltaica, però abans recollirem el que ens diu en Salvador Ginesta en el seu llibre “El Maresme”, Ed. Selecte 1961, sobre el castell:  “Com tot bon castell que s’estimi, el de Palafolls té també la seva llegenda: en abandonar-lo  i enderrocar-se, molts tresors quedaren soterrats a les seves coves. Els podíeu cercar només la nit de Nadal i, encara, abans de les dotze. Alguns intentaren fer-ho i, després de carregar amb excés l’or trobat, emprenien marxa avall per tal d’allunyar-se més d’una llegua del lloc, condició indispensable per a poder-se emparar dels tresors, ja que, altrament, es convertien en pedres. La cobdícia podia més que el càlcul, i sembla que mai ningú no aconseguí allunyar-se prou del castell per a quedar-se amb una sola unça, i els tresors segueixen allí a l’abast d’aquell qui els vulgui arreplegar.”

Per arribar als camps conreats amorosament ho fem agafant l’antic camí medieval, estalviant-nos creuar la urbanització que hi ha al peu mateix del castell. Anem caminant enmig de camps, hivernacles, masies amb plena vida, gent tractant les escaroles, camps llaurats, plàstics mig ensarronats a la terra per accelerat la collita i fer-la més neta, etc. Així, xino-xano, arribem al cementiri on tenim els cotxes i donem per acabada la sortida.

Quico Villà





Dimecres 18 de gener de l'any 2017

196.Per Sant Pere de Vilamajor

Duració aproximada: 3h 45',uns 11,5km, i uns 315 m de desnivell.



Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Josep Carrillo, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Cose Montserrat, Quico Costa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Garriga, Rossend Sellés, Dolors Mas, Isabel Navarra, Reyes Ezkurra, Manel Díaz, Fermí Sicília, Rafela García i Quico Villà.



Aquests darrers dies, des dels mitjans oficials del govern -el NO-DO de TV3, Catalunya Radio, Punt-Avui, etc.- estan espantant a la població de Catalunya amb l’onada de fred siberià que ens cau al damunt. Estaria bé que en lloc de ser tant alarmistes expliquessin que això no és res de l’altre món, que cada any tenim entrades d’aire siberià tot gaudint de l’anticicló hivernal i que aquests dies claríssims de l’hivern per força venen acompanyats de fred. Ens estovem tots plegats, fins i tot els del Dimecres al Bosc davant aquestes notícies sortim una mica més tard, a les 8, quan el fred que fa avui al costat de la riera d’Argentona (-3ºC) no és pas  més exagerat que altres jorns.


El dia es presenta esplèndid dins la fredor i arribem a l’aparcament indicat a Sant Pere de Vilamajor per iniciar la caminada amb només un grau menys que a la sortida d’Argentona.


Essent com som de marina, però, la fredor la notem prou i això ens esperona a iniciar la caminada amb força empenta, sense dir-ho ni proposar-ho, aviat agafem un camí recte i costerut que enmig de les alzines ens va enlairant mica en mica de la plana i ho fem decidits, com si portéssim un coet al cul. Val a dir que aquest mateix camí és prou maco i que ens porta fins a una pista que, amb bones indicacions, ens adrça direcció a Casa Rivero per després agafar el camí cap a Can Llobera i finalment seguim les indicacions cap a Can Parera de les Canyes. Alzines i alzines sureres ens van acompananyt al llarg del trajecte tot deixant treure el cap a algun pi escadusser.



Arribem dalt una petita carena i podem contemplar la serralada litoral amb la boira enllustrant-li el sòcol, així com l’esplendorós Montseny amb tota la seva majestuositat, des del Turo de l’Home fins el Sui. En un petit revolt convertit en mirador damunt la masia de Can Parera esmorzem. Ens Fermí ens porta galetes i vi bo per celebrar el seu aniversari.


Reiniciem la marxa amb certa lentitud i converses eternes. Això és bo, però entre poc i massa! Hi ha qui diu que el ralentí l’ha provocat els fruits de Bacus  en forma de moscatell que em pres. Sigui una cosa o altra, el fet és que anem baixant per un corriol molt bonic cap a Can Parera, seguint el PR-C 139. Arribem a la riera de Canyes i la travessem. Passem per can Parera on després de la casa hi ha una majestuosa alzina surera, un arbre monumental, poc abans d’arribar a can Cortina i can Pasqual. En realitat estem en el veïnat de Canyes, petit conglomerat de diverses cases pairals.


La riera de Vilamajor baixa envoltada, per una banda, pels turons de l'Uixola i Palestrins i, per l'altra, pels turons de Sant Elies i de Pla de Saparera. La riera de Vilamajor canvia de nom segons l’indret per on passa, a l'inici se la coneix com la riera de la Moixa, després com a riera del Cortès, més avall com a riera de Canyes i finalment com a riera de Llima (o Llimac).



Can Parera és una masia situada dins del Veïnat de Canyes. La masia de can Parera és una construcció que data del segle XVI, situada al final del sot del Cortès, just quan comença la plana de Vilamajor. Actualment Can Parera és una de les construccions més notables del terme i podem observar el molí, que està situat en l’ampli edifici annex.


Anem seguint per dins un alzinar preciós vorejat de camps de cereals acabats de llaurar fins que arribem al que s’anomena camp gran, el nom del qual ja ens indica el motiu, una extensió de conreu molt grossa on ja comença a brotar-hi el cereal plantat donant-li una pàtina verdosa espectacular. Arribem al Roure Gros, despullat i amb un brancam majestuós. Fem la foto de grup davant aquesta espècie arbòria monumental. El Roure Gros  és un arbre centenari a la part plana de Vilamajor en una carena envoltada de camps, boscos i uns vistes impressionants al Montseny i les serres del Samont i Palestrins.



Continuem per la pista i ens encarem cap a La Força de Vilamajor, el nucli més antic de la població, on hi ha l’església, la Torre Roja. L'església actual de Sant Pere fou construïda entre el 1581 i el 1610, en un estil gòtic tardà amb elements renaixentistes. Es va situar en el petit promontori on es trobava l'antic palau senyorial, situació excel•lent que la configura com una de les esglésies més esveltes de la comarca. El 1448 un fort terratrèmol va malmetre el castell de Vilamajor, però la Torre Roja va romandre dempeus. El govern del principat va prohibir als vilamajorencs, el 1553, que utilitzessin les restes del castell de Vilamajor si no era per a la reconstrucció de l’església que s'edificà sobre el pati d'armes de l'antic castell.


“Sant Pere de Vilamajor és un municipi de la comarca del Vallès Oriental amb una població aproximada de 4.000 habitants. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny. També conegut com a Vilamajor (Vilamagore / Vilamaiore). El cap del municipi és la Força de Vilamajor.

Sant Pere de Vilamajor situat en el seu extrem més septentrional, a la vessant més meridional del Pla de la Calma. Amb una àrea de 35  km² és un dels municipis més extensos de la comarca però alhora amb una de les densitats de població més baixes. Limita al sud amb Sant Antoni de Vilamajor, a l'est amb Sant Esteve de Palautordera i Santa Maria de Palautordera i Fogars de Montclús, al nord amb Montseny i a l'oest amb Tagamanent, Cànoves i Samalús i Cardedeu.

La principal via de comunicació és un ramal de la carretera BP-5107, que va de Llinars del Vallès a Sant Llorenç Savall, passa per Sant Antoni de Vilamajor i d'allà dóna accés als diversos nuclis habitats que conformen el municipi.

Des del nucli urbà de Sant Antoni de Vilamajor, just davant de l'Ajuntament, neix la carretera local BP-5109 que porta en 1,5 km a Sant Pere de Vilamajor. És fi de carretera. El municipi és travessat pel sender de petit recorregut de 18 Km anomenat Sender del Pi Novell que uneix el municipi amb el Pla de la Calma connectant els senders de gran recorregut:GR 97 i GR 5. No té cap estació ferroviària, tot i que les més properes són l'Estació de Llinars del Vallès i l'Estació de Palautordera.

El punt més alt del terme municipal és el turó del Samont a una altitud de 1272 metres sobre el nivell del mar, mentre que el punt més baix és on la riera de Vallserena entra al terme de Sant Antoni de Vilamajor a uns 255 metres. La part nord del terme és força muntanyosa, forma part del massís del Montseny i, a més del turó del Samont, hi destaquen els següents turons: el turó d'en Cuc amb 1225m, el turó del Pi Novell 1215m, el turó de la Moixa (Roquet) amb 1168m, el turó de la cova amb 1101m, el turó de Palestrins, 1060m i el turó de Sant Elies amb 1003m.

Aquesta zona muntanyosa és poc poblada i ha predominat l'activitat econòmica de la ramadera i forestal, tot i que recentment ha despuntat el turisme. La part sud del terme és més plana, ja situada al Vallès. Més poblada, hi viu cap al 90% de la població. L'activitat econòmica ha estat l'agricultura però ha cedit terreny als serveis i a la construcció.

El terme de Sant Pere de Vilamajor té dues conques, la del riu Tordera on hi van a parar les aigües dels torrents de la Font Fresca o de la Font Ferrussa i la del riu Mogent (riu Congost-riu Besòs) on hi van a parar les següents rieres: La riera de Vilamajor neix sota el turó de la Moixa (entre el turó del Samont i el turó de la Cova) i travessa el terme de nord a sud pel sot del Cortès fins a desembocar al riu Mogent, a Llinars del Vallès. La riera de Vilamajor baixa, envoltada per una banda pels turons de l'Uixola i Palestrins i, per l'altra, pels turons de Sant Elies i de Plansaparera. La riera de Vilamajor canvia de nom segons l'indret per on passa, a l'inici se la coneix com la riera de la Moixa, després com a riera del Cortès, més avall com a riera de Canyes i finalment com a riera de Llima (o Llimac). La riera de Vallserena i la riera de Brugueres

El terme municipal Vilamajor era un dels més extensos de la comarca a l'edat mitjana, d'aquí el seu nom. El 1599, s'independitzà la vila de Cardedeu retallant així la seva superfície. Al segle XIX, s'independitzà el poble de Sant Antoni de Vilamajor (antigament conegut com a Vilanova de Vilamajor) juntament amb la parròquia de Sant Julià d'Alfou. Actualment, està composta per dues parròquies: Sant Pere de Vilamajor i Santa Susanna de Vilamajor i compren 3.474 hectàrees, és a dir, 34,74 quilòmetres quadrats.

El terme municipal de Sant Pere de Vilamajor està format actualment per 7 veïnats: el veïnat de Santa Susanna, el veïnat de Canyes, el veïnat del Sot de l'Om, el veïnat del Pla, el veïnat dels Boscassos i Vallserena, el veïnat de les Brugueres i el veïnat del Bruguer. La població de Sant Pere de Vilamajor és dispersa i es concentra en diversos barris, nuclis i urbanitzacions.

Majoritàriament agrícola, ramadera i forestal, va estar passatge destacat de la història medieval, car on actualment es troba l'església, va ser el Palau Comtal dels Comtes de Barcelona, Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Alfons el Cast hi va néixer el 1154, tot i que també podria haver nascut a Osca. 

Sí l'estret contacte amb la natura és una de les principals característiques del municipi, l'altra és la seva llarga història. I és que sembla que ha estat poblat de des l'antiguitat. La trobada de restes ibèriques i romanes fan pensar que hagué un vicus iber i, posteriorment, una vil•la romana la qual es va mantenir durant el període visigot. Del que no hi ha cap mena de dubte és que durant el segle IX hagué a Sant Pere una població estable que gaudia dels beneficis d'una petita església. Encara es conserva la làpida del prevere Orila, rector de la primitiva església de Sant Pere de Vilamajor, que morí als 80 anys el 872 dC.

Vilamajor comprenia els territoris municipals actuals de Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor i Cardedeu. Aquesta gran extensió era propietat directa del comtat de Barcelona En el segle XI, en època dels comtes de Barcelona, els bessons Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, varen construir un palau comtal que acollia dins de les seves muralles el nucli antic de Sant Pere i que és conegut amb el nom de la Força. Parlem de la primera o segona (segons el segle) població més gran, en nombre de fogatges, de tota la comarca del Vallès Oriental, per sobre de Granollers, fet que evidencia la gran importància que tingué.

L'any 1384, el rei Pere el Cerimoniós concedí a Vilamajor el títol de Carrer i Braç de Barcelona i disposava que tots els veïns de Vilamajor poguessin gaudir de tots els privilegis, llibertats, gràcies, franqueses, usos i costums que havien estat concedits a la ciutat de Barcelona. Posteriorment, des de Tortosa, el rei Joan el Caçador confirmava aquesta distinció afegint-hi el de membre de Barcelona.

Amb el pas del temps, Vilamajor va anar perdent importància. Els comtes van deixar d'anar-hi. El terratrèmol de Catalunya de 1448 va enderrocar gran part del palau comtal que es trobava en un estat lamentable.
Amb el procés industrialitzador de Catalunya, Sant Pere anà perdent a poc a poc població. A principis del segle XX amb la revolució industrial, es varen construir diversos edificis d'estiueig de caràcter modernista. La proximitat deBarcelona, va propiciar les urbanitzacions de segona residència que actualment genera un nou creixement demogràfic del poble.

El patrimoni arquitectònic de Sant Pere de Vilamajor és rellevant tant al nucli urbà com en el seu terme municipal. Dins del nucli urbà cal destacar: El nucli històric de Sant Pere de Vilamajor, conegut com La Força, hi ha les restes del castell de Vilamajor, del palau comtal de Vilamajor i la gran església parroquial de Sant Pere de Vilamajor. El gran mas de Can Derrocada, masia del segle XVI, una de les més grans de la contrada.. El pont medieval de Vilamajor. L'antiga capella de Sant Joan de Cavallar, adossada a la masia de can Nadal, d'origen preromànic i que passa per ser la més antiga de tot el municipi. L'ermita dedicada a Sant Elies de Vilamajor que es va edificar en el segle XV . L'esglesiola de Santa Susanna de Vilamajor que es va edificar el 1683. També cal destacar les nombroses masies dispersades pel terme municipal: Can Surell, Can Nadal, El Cortès, el Samont, Can Llinars, Can Clavell, Can Brau, Can Canal, Can Parera de Canyes, Can Parera de Brugueres, Can Ribes, Can Gras d'Avall, Can Gras d'Amunt, Can Vidal del Puig, Can Llobera, Vallmanya, Mas Joan, Les Planes del Cortès...” (Viquipèdia)

Fem un tomb per dins la Força per agafar un camí per darrera la fonda de Can Pau que ens portarà fins la part nova de Sant Pere on hem deixat els cotxes. Abans trobem el Rec del Ripoll. El rec del Ripoll és un antic rec medieval que agafa les aigües de la riera de Vilamajor i ressegueix els horts i camps de la barriada del Ripoll, situada a la banda dreta de la riera, entre el nucli històric de La Força i la barriada de Canyes. Aquest antic rec és un dels pocs que encara està en servei i són els mateixos regants qui en tenen cura i manteniment. 

Dia molt clar i maco i amb menys fred del que ens imaginàvem. Pel camí hem enviat algunes fotografies a en Pep Illa, que ahir varen renovar-li el genoll, per fer-li una mica de denteta.
Quico Villà



Dimecres 25 de gener de l'any 2017
197.Muntanyes i cases de Tiana
Duració aproximada: 4h,uns 11,7km, i uns 550m de desnivell.

Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Josep Carrillo, Esther Cojo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Cose Montserrat, Rafela García, Quico Costa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Garriga, Rossend Sellés, Dolors Mas, Isabel Navarra, Fermí Sicília, Pep Saleta, Martí Mataró, Paco Hernández i Quico Villà.

L’altre dia comentàvem que els cementiris ens són prou coneguts com a punt de sortida per a les caminades; clar, n’hi ha a tots els pobles i solen tenir lloc per aparcar. Avui també, malgrat fem l’excursió per Tiana, deixem els cotxes al cementiri d’Alella. Per això comencem la crònica amb una petita referència sobre aquest:

El cementiri fou traslladat del fossar de l’església al seu emplaçament actual: al camí baix de Tiana, l’any 1880. La seva construcció era una altra de les urgències municipals, ja que, a més de la transformació urbanística de la sagrera, la llei de cementiris promulgada el 31 de juliol de 1859 obligava a fer els enterraments fora dels nuclis urbans per motius de salut pública. L'obra es va fer per etapes, segons les disponibilitats pressupostàries.

El primer recinte constava d'un conjunt de nínxols perimetrals de tres pisos d’alçada amb un seguit de tombes aïllades al centre. En destacava la de la família Borrell per la seva situació, a l'entrada, i pels importants relleus escultòrics. El segle XX l'espai va quedar petit i es va ampliar amb un altre de configuració similar, en una cota inferior. Ambdós sectors comuniquen per un eix longitudinal que travessa el conjunt des de la porta d'accés fins a la capella, situada just a l'altre extrem. (lescasesdalella.cat)

No fa tant fred com es suposava faria. Iniciem la caminada amb una forta pujada dins la urbanització “senyorial”, si més no, de “calers” que ens enfila fins al capdamunt de la mateixa, dominant el poble d’Alella i el Masnou al fons. El cel està ben tapat amb núvols grisos que no fan massa gràcia. Deixem la urbanització i ens enfilem per un camí que sembla les latrines canines d’Alella. Realment hi ha un sector de la població amant d’aquest bestiar que són porcs a més no poder. Com que el camí va pujant, els amos i mestresses dels cans esmentats ja no hi arriben i podem començar a caminar tranquils de no trepitjar res indesitjable.

La direcció és cap el turó de Galceran, si bé no hi arribarem. Ara ja podem gaudir de la panoràmica sobre el poble de Tiana i el Barcelonès per una banda i el Baix Maresme per l’altra. El dia no és clar però el sol juga amb els núvols damunt el mar talment un focus teatral cercant barques per l’onatge. Arribem a un primer mirador per esmorzar però que deixem enrere per arribar a un altre de més amunt, que també deixem enrere per caminar un tros més. Vaja, que els que tenien gana han hagut d’aguantar-la fins a la cruïlla sota mateix del turó esmentat. Esmorzem i sembla que la temperatura és un pèl més baixa que a l’inici de la jornada.

Reprenem el camí, ara de baixada, cap a Tiana. El descens és agradable i la vegetació la típica de casa nostra, pins, alzines, bruc... però per aquests camins també gaudim de la vista damunt el territori, que sempre és d’agraïr. Entrem al poble pel mig d’una petita riera fins arribar al camí que porta a l’església de l’Alegria. Continuem i l’entrada a la població la fem per can Comes i la seva font, un casalot grandiós  controlant la fondalada.

Pugem per unes escales que formen el passatge de les Vinyedes per arribar a l’església. D’aquí fem un tomb per la població. Primer de tot anem cap el convent de monges tot passant per un carrer silenciós de cases blanques instal•lades al peu d’un casalot estil neoclàssic, lleig però majestuós. Anem seguint la riera sinuosament tot fixant-nos en diverses cases antigues d’estiueig reconvertides avui en primera residència i fins i tot compartimentades en pisos.

“Tiana és un municipi de la comarca del Maresme, limitant amb el Barcelonès i pertanyent al que es coneix per Barcelonès Nord. Pertany també a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.El nom prové del nom propi llatí Titius, documentat al segle XI com villa tizana o titiana. 

El municipi de Tiana és als vessants marítims de la Serralada Litoral, des del turó d'en Galceran o de Mates al nord-est, fins al Coll de Montalegre al nord-oest, pel que passa la carretera de La Conreria que dóna accés al Vallès Oriental, per Sant Fost de Campsentelles. Davalla cap a la costa fins al terme municipal de Montgat. El territori és drenat per diverses rieres, com la Riera de Tiana i la Riera d'en Font, que desguassen al mar passant per Montgat. Té un microclima, una orientació i un sòl molt similars als d'Alella.

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins a la seva independència l'any 1933, i a ponent amb Badalona. Té una extensió de 7,90 km², la major part de bosc, vinya i matoll.
Tiana té 8.314 habitants (2014. L'escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní. La densitat residencial al municipi és de 60 hab/ha de sòl urbà, molt per sota de les densitats que es donen en el municipis propers del continu urbà de Barcelona, amb densitats que superen els 300 hab/ha, però per sobre d'altres municipis de l'entorn com Alella (30 hab./ha) caracteritzats per un creixement dispers. 
El creixement demogràfic de Tiana s'ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s'ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent quant a nombre d'habitants. El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6% l'any 1981, fins al 92,9% a principis de l'any 2000 sobre el total de residències del municipi.

És un municipi bàsicament residencial, donada la seva condició de poble i la seva proximitat a centres urbans com Barcelona o Badalona. La majoria de llocs de treball que existeixen al poble corresponen al sector de serveis. Durant els últims anys el sector de la construcció havia notat un augment considerable a causa de l'augment demogràfic que havia patit també el poble, però des de l'arribada de la recessió econòmica aquest sector ha estat bastant escàs.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l'agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d'aquesta Denominació d’Origen com Alta Alella o Quim Batlle s'alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Tiana fou la casa de la narradora infantil i dibuixant Lola Anglada des de 1940 fins a la seva mort l'any 1984. Lola és actualment filla adoptiva de Tiana, de la mateixa manera que Joan Garí, i dóna nom a una de les dues escoles públiques de primària del poble així com a un jardí botànic i a un carrer del poble.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l'any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l'entrada a tots els senyors de Barcelona que s'havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l'actuació a la gent del poble.

Inaugurat l'any 1916, el tramvia de Montgat-Tiana, dissenyat per Joan Garí, va operar durant gairebé quaranta anys. Després de la seva retirada, un dels vagons va ser col•locat en una plaça de Tiana que es va anomenar "Plaça del Tramvia". Al cap d'uns anys, degut al deteriorament causat per la intempèrie i sobretot al factor humà, el mal estat del vagó va obligar-lo a ser retirat d'aquell emplaçament per acabar en un dipòsit municipal. 

Des de l'any 2012, durant el mes de gener, Tiana organitza Tiana Negra, el Festival de Novel•la negra catalana, que acull els autors i les novel•les més importants de la literatura negra catalana actual. En el marc del festival es lliura el Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana.” (Viquipèdia)

Seguint el recorregut per la població trobem que aquest any passat, amb motiu del centenari del tramvia, han restaurat el vagó abans esmentat i l’han emplaçat en un racó de la carretera, ara si, protegit de la intempèrie. Passem pel Casino de Tiana, conegut com a teatre Albèniz i després per l’antic baixador del tramvia avui seu d’un estanc i d’una sucursal bancària. Continuem i ens adrecem cap els jardins de la Lola Anglada, al costat de la casa on estiuejava, davant mateix de la plaça de l’Ajuntament.

“Dolors Anglada i Sarriera, coneguda popularment com a Lola Anglada (Barcelona, 29d'octubre de 1892 – Tiana, 12de setembre de 1984), fou una narradora infantil i dibuixant catalana. Col•laborà des de molt jove a gairebé totes les revistes infantils catalanes de l'època i arribà a esdevenir un dels escriptors més representatius del gènere a la preguerra. Té obres al Museu Nacional d'Art de Catalunya i al Museu d'Història de Barcelona i és famosa la seva col•lecció de nines, instal•lada al Museu Romàntic Can Llopis (Sitges).

Va néixer en una família amb fortes arrels a la població de Tiana. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona al costat d'Antoni Utrillo i Joan Llaverias. Aquest últim aconseguí que Anglada realitzés la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona i que el setmanari ¡Cu-Cut! publiqués un dibuix de l'autora. En finalitzar la Primera Guerra Mundial va viatjar a París gràcies a una beca del Govern francès, col•laborant amb diverses editorials de la capital francesa, on es relacionà amb Francesc Macià o Josep Clarà. Compromesa amb els valors democràtics i la causa catalanista, organitzà una sol•licitud d'amnistia pels acusats de participar en el Complot de Garraf contra el rei Alfons XIII d'Espanya.

Durant la Guerra Civil s'afilià a la UGT i col•laborà en el Comissariat de propaganda; un cop acabada la guerra, s'instal•là definitivament a Tiana, població situada a la comarca del Maresme, a la finca estiuenca de la família situada al peu de la plaça de la Vila. Morí a Tiana el 12 de setembre de 1984.

Polifacètica, amb una tècnica de dibuix excel•lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista, Lola Anglada és considerada la darrera dels clàssics il•lustradors de l'escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra. Va col•laborar en diverses revistes infantils, com ara En Jordi, En Patufet, La Nuri (fundada per ella mateixa) o La Mainada. El personatge que l'ha fet més coneguda, "El més petit de tots", és un símbol d'identitat nacional de l'època. També col•laborà amb les seves il•lustracions amb Francesc Curet i Payrot en els escrits que aquest feia al Diario de Barcelona. L'any 1975 fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona, el 1980 amb la Medalla del Foment de les Arts Decoratives i el 1981 amb laCreu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya. Cedí la seva col•lecció de nines a la Diputació de Barcelona, que la instal•là al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges.” (Viquipèdia)

Ens hem entretingut badant davant la riquesa arquitectònica i l’estructura urbanística en forma de muntanya russa i decidim apressar-nos per tornar ja que encara ens queda una bona estona. Sortim de la població passant per Casa Costa, una masia que trobem tot baixant cap a la riera per darrere ca la Lola Anglada i d’aquí anem direcció a cals Frares. Ara ja agafem el cami del mig d’Alella que ens ha de portar fins aquesta població tot passant un tros per carretera, boscos de pins amb sauló per estora, vinyes de l’Alta Alella fins arribar al cementiri on tenim els cotxes.Quico Villà




Dimecres 1 de febrer de l'any 2017
198.El volcà de la Crosa a Sant Dalmai
Duració aproximada: 3h 24',uns 9,4 km, i uns 168m de desnivell.

Rafaela García, Quico Costa, Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Joan Vera, Manuel Díaz, Rossend Sellés, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Dolors Mas, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Reyes Ezcurra, Maria Català, Martí Mataró, Toni Porta, Tom Rodríguez, Josep Carrillo, Miguel González i Quico Villà.



Els que vivim arran del mar se’ns fa una mica estrany quan ens trobem en situacions climatològiques poc habituals per a nosaltres. Una d’elles és la boira, fenòmen rar a les nostres contrades. Avui tornem a començar la caminada enmig d’aquest núvol que petoneja el sòl i que ens acompanyarà fins a mig matí. Val a dir que té un encant peculiar, però segur que ha de pesar negativament viure-ho molt sovint.


Deixem els cotxes a Sant Dalmai, una població del terme municipal de Vilobí d'Onyar a la comarca de la Selva, en un aparcament que hi ha al costat esquerra de la cruïlla amb la carretera de Brunyola.



Iniciem la caminada per aquesta carretera i trobem una petita sèquia; continuem fins arribar al riu Onyar on agafem el camí que surt a la dreta i que voreja el vessant Esquerra del riu. Els grossos plàtans camuflats entre la boira prenen un protagonisme de pel•lícula d’intriga. Anem fent camí fins arribar a la resclosa d’en Borra, antic embassament destinat a emmagatzemar aigua per a reg. Està situat al nord-oest del municipi. 


El riu Onyar és un riu de Catalunya pertanyent a l’àmbit gironí. Neix al Massís de les Guilleries ]a una altura de 220 metres aproximadament, concretament al municipi de Brunyola situat a la serralada prelitoral. L’Onyar és un afluent del riu Ter i travessa Girona de nord a sud fragmenta-la en dues parts. Té una longitud de 34 km i un cabal mitjà d'1,82 m³/s i desemboca a una altitud de 76 metres aproximadament. Concretament, desemboca al riu Ter. Els territoris que travessa la conca de l’Onyar són La Selva i El Gironès. La superfície de la conca és de 340,7 km². Aquest riu en època d’escasses pluges s’alimenta d’una séquia provinent del riu Ter, la séquia Monar.


Deixem la resclosa i el riu per endinsar-nos, agafant un camí que surt a la dreta, en un magnífic bosc de roure pènol, avui despullat i amb una catifa de fulles formant un gran tou sota els peus. Arribem a la bassa d’en Turon, plena d’aigua una mica menys de la meitat però amb una superficie considerable. En Manel ha perdut les claus del cotxe i es produeix una petita alarma social que es calma ràpidament quan es descobreix que només havia estat un canvi d’ubicació de les mateixes.



Seguim per la roureda fins arribar als eucaliptus d’en Pifarrrer (hi ha una bona colla d’aquests arbrers estranys i xucladors de la riquesa del sòl). Arribem a una cruïlla de camins i tirem pel del mig fins arribar a un gran Prat que flaquegem més aviat per l’esquerra fins agafar el camí que ens portarà al mirador de les Guilloteres, antiga explotació de gredes volcàniques convertida actualment en un centre d’interpretació del Volcà de la Crosa. Des del mirador, hom pot contemplar el cràter del volcà de La Crosa, al sud-est, així com boscos i camps de conreu al nord i l’oest. Tot això avui ha estat en teoría ja que la boira no ens deixava veure més enllà dels nassos.


Esmorzem al mirador i en Fermí ens fa la foto de grup. Marxem cap el volcà i agafem un camí, després de travessar la carretera, que va seguint la vora del cràter. Això ho fem al llarg d’una estona fins que prenem un corriol a l’esquerra que ens porta a dins del cràter. El canvi de paisatge i la impressió de gaudir del perímetre del volcà ha d’ésser impressionant; haurem de tornar-hi un altre dia sense boira per gaudir-ho plenament. De totes maneres travessem el fons del cràter a mesura que la boira s’anava aixecant i també ha tingut la seva gràcia. La terra desprenent fumaroles de boirina enmig d’estassades de brancatge, restes del bosc acabat de tallar; nogueres en regadiu gota a gota; cereals a punt de treure el cap, etc. Tot plegat i amb les botes plenes de fang arribem a agafar el camí que torna a enlairar-nos fins les vores del cràter.


“La Crosa de Sant Dalmai o volcà de la Crosa és una muntanya i volcà de 155 metres que es troba al municipi deVilobí d'Onyar, a la comarca de la Selva. És el volcà amb el cràter més gran de la península Ibèrica i un dels més grans d'Europa, amb un diàmetre de 1.250 metres.


 El volcà  és a cavall de dues comarques, el Gironès i la Selva en els pobles d'Estanyol (Bescanó), Aiguaviva i Sant Dalmai (Vilobí d'Onyar). Encara que no es coneix amb exactitud l'època en què es va formar, pel seu bon estat de conservació es dedueix que es tracta d'un volcà relativament recent, que va entrar en erupció durant el quaternari, com els de la Garrotxa i de la vall del Llèmena.


Antigament el fons de la gran depressió volcànica era ocupat per un llac, dessecat definitivament mitjançant la construcció d'una mina subterrània. A l'Àrea de les Guilloteres d'Estanyol hi ha una zona d'aparcament i panells informatius per a poder fer tres itineraris senyalitzats amb banderoles. Les gairebé dues-centes hectàrees que ocupa el volcà de la Crosa és un Espai Protegit d'Interès Natural gestionat pel Consorci de la Crosa. A la fi de maig se celebra una festa amb una Marxa Popular per a poder passejar pel volcà, passejades amb ponis, inflables, parades d'artesans, etc.” (Viquipèdia)



Arribem a una cruïlla i prenem el camí que passa al costat de la valla de filferro de la propietat de Can Costa que ens portarà fins a l’ermita de Sant Llop i la gredera de Can Costa.

L’ermita conserva l’estructura de planta rectangular amb un absis semicircular a la capçalera. La volta lleugerament apuntada deixa veure les empentes de l’encanyissat utilitzat en la seva construcció que podria ser dels segles XII-XIII.

No se sap quan s’hi va abandonar el culte. A mitjan segle XIX s’hi va construir, aprofitant en part el campanar d’espadanya, una torre o talaia de rajola, que va fer funcions de torre de comunicacions de telegrafia òptica de la línia militar de Barcelona-França i es va envoltar d’una fossat, deixant una plataforma semicircular davant de l’antiga entrada de la capella. (www. ajuntament de Vilobí d’Onyar)

Tornem enrere fins arribar de nou a la cruïlla esmentada per agafar la dirección cap al poble de Sant Dalmai, arribant a la seva església. “L’església de Sant Dalmai és un edifici religiós del municipi deVilobí d'Onyar (Selva), situat a l'extrem nord del nucli. Tot i ser d'origen romànic, l'edifici actual és el resultat de les reformes del segle XVI al XVIII. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El campanar adossat al mur de migdia és una torre de planta quadrada amb escala exterior adossada, amb dos nivells de finestres geminades d'arc de mig punt i coberta piramidal. Els angles i les obertures són de pedra, mentre que el parament és de maçoneria i és ben visible la utlització de la pedra negra del volcà de la Crosa.” (Viquipèdia)

Aviat arribem als cotxes i reprenem el camí de tornado cap a casa.
Quico Villà



Dimecres 8 de febrer de l'any 2017
199.L'Ametlla del Vallès, camins i ermita
Duració aproximada: 3h 30',uns 10 km, i uns 350m de desnivell.

Quico Costa, Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Joan Vera, Rossend Sellés, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Martí Mataró, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Soco Salgado, Montse Serra, Manuel Solà, Conxita Calvo, Toni Oliveras i Quico Villà.

Avui era un d’aquells dies que la meteorologia ens feia dubtar. Anunciava pluges a primera hora i com que el nostre cap és previsor en aquest aspecte tots hem estat atents fins al darrer moment per saber què passaria, s’anul•lava o tiràvem pel dret.  Hem tirat pel dret i malgrat haver estat plovent fins a quarts de set ens ho hem agafat amb coratge. Val a dir que avui fem la sortida 199 i que la setmana entrant tenim preparat el muntatge del bus i el dinar per celebrar la número 200 amb ganes i que això de ben segur ha influït en l’ànim.
Arribem a l’Ametlla del Vallès i aparquem al camp de futbol. Iniciem el recorregut travessant el cas antic de l’Ametlla tot passant per la plaça Vella, el carrer Major i la plaça de l’Església. Aqui enfilem el carrer Mare de Déu de Puiggraciós i seguim pel de sant Nicolau fins arribar als afores de la població.

“L'Ametlla del Vallès és un municipi de la comarca del Vallès Oriental, situat al sud de l'extrem sud-oriental dels Cingles de Bertí (Serralada Prelitoral), just abans que aquests s'acostin al massís del Montseny i deixin entremig el Congost, ja dins del municipi veí de Figaró-Montmany. És un dels municipis amb renda familiar disponible més alta de Catalunya.

La seva ubicació fa que tingui dos tipus de paisatge: la plana vallesana, eminentment agrícola, i un altre de més muntanyós, que arriba fins al cim del Puiggraciós, a tocar del Cingles de Bertí, amb uns 800 m. d'alçada. El nucli urbà principal es troba al mig dels dos tipus d'orografia, i gaudeix d'un suau pendent.

L'estructura administrativa actual és fruit de la mateixa evolució urbanística de l'Ametlla al llarg dels segles.
El nucli urbà central agrupa tres zones, que fins a començaments del segle XX estaven separades: la Sagrera (a tocar de l'església); el Raval, vorejant l'antiga via romana de la Garriga a Caldes de Montbui; i Can Camp.
Els barris de Santa Creu i el Serrat, oficialment denominat el Serrat de l'Ocata, de forta expansió en els darrers 30 anys, eren originàriament petits nuclis de cases o urbanitzacions situats a la zona muntanyosa del nord i apartats del centre. La proximitat de l'ermita de la Santa Creu (desapareguda el segle XVI) en el primer cas, i de les de Sant Bartomeu de Mont-ras i Puiggraciós, en el segon, els garantien el culte.

La resta de barris: Can Plantada, Can Reixac, Mas Dorca, Mas Fabrera, Pinar i Portús, són fruit de la progressiva ampliació al voltant del que havien estat cases pairals aïllades ubicades a la zona sud del municipi, a la part de la plana

Les primeres dades de què es disposen són del 1375, any en què la població era d'uns 300 habitants. A finals del segle XIV, mor la meitat de la població a causa de la pesta i se situa en 150 habitants, xifra que es mantindrà estable fins al segle XVI. Des del 1553 puja progressivament fins al 1717, en què es comptabilitzen 469 persones. Després d'una petita davallada a finals del segle XVIII, la població torna a créixer fins als 882 habitants el 1857, quasi el doble que el segle anterior. Aquest fort creixement, fruit de la intensa explotació agrícola, té un declivi a finals del segle XIX a causa de la fil•loxera, i arriba fins al 716 habitants el 1900.
El segle XX començà amb una suau progressió fins al 1920, amb 850 habitants (encara inferior a un segle abans). Al cens del 1930, la població ja se situa en 1.030 persones, influència segura de l'arribada dels estiuejants, un efecte que condicionà la vida i l'economia del poble. La població torna a estabilitzar-se fins al 1960. Entre 1960 i 1970 creix més d'un 25% i arribà als 1.432 habitants.

És a partir dels anys 70 quan s'inicià el creixement més fort, acompanyat del desenvolupament d'urbanitzacions al voltant d'algunes explotacions agrícoles que començaven a ser menys rendibles en un moment en què l'estabilitat econòmica de la societat fomentava el concepte de "segona residència". Així, molta gent provinent de l'àrea metropolitana de Barcelona, seguia l'exemple que 50 anys enrere havien practicat classes més benestants. La població de l'Ametlla ha crescut a una ràtio d'entre un 20 i un 30% cada cinc anys, de manera que ha multiplicat per 5 els 1.432 habitants de 1970, per situar-se en els 7.319 del 2006.” (Viquipèdia)

Quan passem pel costat de l’església crida l’atenció que es troba al costat mateix de la carretera que porta a Puiggraciós, en una corba de la mateixa. És una església d’aparença senzilla dedicada a Sant Genís de Roma i Sant Genís d'Arlés. L'estructura actual correspon a l'ampliació del 1679-1692, d'estil barroc. Té un cos rectangular amb tres naus, sense transsepte. La central acaba en un absis semicircular. La nau lateral sud té una petita capella lateral i, a continuació, el vestigi de mur romànic original. La nau lateral nord dóna accés a tres capelles laterals. Als costats de l'entrada hi ha el baptisteri al nord i l'escala d'accés al cor i al campanar al sud. El cor ocupa el sostre del baptisteri i de la zona d'accés posterior al portal.

Deixem el poble per sota unes cases que formen part d’una petita urbanització i agafem un camí que s’endinsa en la boscúria de les alzines que ens acompanyaran tota la sortida. Caminem una estona i aviat arribem a l’ermita de Sant Nicolau de Puig Castellar, popularment coneguda senzillament com a Sant Nicolau. Es troba a dalt d'un turó proper a l'Ametlla, uns 700 metres al nord, amb el campanar de l'església parroquial en primer pla.

Datada l'any 1106, figura com a Sant Nicolau de Puig Castellar. A la segona acta de consagració de l'església parroquial de Sant Genís, l'any 1123, ja hi surt esmentada com a subjecta a la parròquia. Al llarg dels temps va ser reformada i engrandida, ja que en la façana del cantó de tramuntana hi ha encara restes d'una petita barbacana o ràfec que demostra la poca alçada dels seus primers temps.

Continuem pujant mica en mica pe un camí molt agradable enmig de pins i alzines esplendoroses. Hi ha gran quantitat de pins grossos caiguts, arrencats de soca-rel per les ventades que els hem d’anar trampejant com podem. Tot plegat fins arribar a can Parera de Pimar, una masia que en Francesc es volia fer seva. Continuem fins arribar a la roca d’en Beia. En aquesta zona ja comencem a trobar noves obertures  de camins fetes per anar a recollir la fusta dels arbres talats recentment, això ens fa estar més atents per trobar el corriol que ens ha de portar fins a la bassa de can Beia i posteriorment a la Roca Negra, un gran bloc que sobresurt damunt el camí. Prop trobem les ruïnes de Can Beia on esmorzem.

Hi ha referències sobre l’aprofitament de l’aigua de can Beia des del segle XIII. El rec de can Beia té una llargada de diversos quilòmetres i encara porta aigua fins a la masia de can Busquets, a tocar del nucli urbà de l’Ametlla del Vallès- Al llarg del seu recorregut es poden trobar diversos aqüeductes.

Ara toca pujar per un corriol que va travessant més d’una vegada la pista oberta pels llenyataires fins arribar a una pista més grossa que comunica Puiggraciós amb la Garriga, on podem tenir una magnífica panoràmica del santuari de Puiggraciós, la torre de telègraf, el Tagamanent, el Sui, etc. L’alzinar és molt maco i ens porta fins les planes de Can Miquel. Voregem aquestes planes conreades i quan les deixem, direcció altra vegada cap a l’Ametlla, agafem un corriol que surt a la dreta del camí ple d’alzines i bruc, amb pins escadussers. Arribem altre cop al camí més ample i al cap de poca estona tornem a enfilar-nos una mica bosc a través, sense camí clar, pel mig del bruguerar fins a trobar la carretera de Puiggraciós. 

Travessem la carretera i ens endinsem al bosc. Perdem el camí degut a l’estassada d’arbrers i al brancam que hi ha per terra fins que el retrobem i arribem a la urbanització anomenada el Terrat de l’Ametlla per la carretera de sant Bartomeu. Agafem el carrer d’Isaac Albéniz fins arribar al carrer Aligot i després al de Santa Fe. Arribats a la cruïlla on hi ha un cartell que diu la Miranda, agafem un corriol que ens ha de portar al torrent del Verder que rep el nom, segurament, de la vegetació exuberant que hi creix, degut a l’abundància d’aigua d’aquest indret.

“La presència d’aigua durant tot l’any explica l’existència de nombroses infraestructures hidràuliques construïdes al llarg de la història com ara les nombroses fonts i algunes petites rescloses actualment abandonades que permetin derivar l’aigua del torrent cap els recs que conduïen fins els horts propers. Cal destacar la font del Racó”.(Municipi de l’Ametlla)

Passem pel salt del Verder que avui podem gaudir degut a la quantitat d’aigua que porta el torrent després de les darreres pluges i anem tirant torrent avall superant el petit incident de l’entrebancada de la Isabel, que avui fa anys –felicitats!- fins arribar al capdavall del mateix, a tocar del camp de futbol on tenim els cotxes.
Dues qüestions:

a) Hem repartit les samarretes entre els que érem a l’excursió. Dimecres vinent tornarem a portar-les. Hi ha tres persones que encara no han fet el pagament que, en cas de no venir a la sortida, passeu per la rellotgeria d’en Quico Costa.

b) Amb una setmana d’antelació s’anuncien pluges per la setmana entrant. Cal portar ciris a Santa Rita per tal que ens protegeixi i ens asseguri bon temps per fer la sortida 200; per tant, ja ho sabeu, qui vulgui i ho cregui està emplaçat. Quico Villà




Dimecres 15 de febrer de l'any 2017
200.Sèquia de Manresa. Caminada 200
Duració aproximada: 4h 30',uns 15 km, i uns 69m de desnivell.
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel | Fotos de la Reyes

Quico Costa, Xina García,  Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Joan Vera, Rossend Sellés, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Maria Català, Martí Mataró, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Miguel González, Manuel Díaz, Demetrio Melcón, Teia Montmany, Josep Mª Fàbregas, Josep Rabat, María Pijuan, Agustí Pi, Carme Calafell, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Agustí López, Toni Porta, Roser Albert, Esteve Gual, Reyes Ezcurra, Dolors Mas, Montse Taberner  i Quico Villà.

Han vingut a dinar: Mª Teresa Bellalta, Ímma Font i Pep Illa

Avui ha estat un dia especial ja que fèiem la sortida 200. Per 200 camins, tal com diu el logo de la samarreta que hem estrenat, que ens han portat a descobrir racons i raconets d’aquest petit país on vivim i que està en plena efervescència. Mentre, nosaltres anem fent via i ja són molts els quilòmetres que hem fet trepitjant el seu sòl guiats majoritàriament per en Quico Costa. Avui també hem gaudit d’un nou indret bonic i acollidor, assequible per a tothom pel seu trajecte planer i per arribar-hi ho hem fet en autocar.


Sortim a les set del matí i abans d’un quart de nou ja erem a Sallent, poble miner per excel•lència. El bus ens deixa a la Botjosa, colònia minera entre la sèquia de Manresa i el Llobregat. La Botjosa, nom d’una antiga masia, s’anà constituint en el barri de residència d’obrers de les mines de potassa. És situada a migdia de la vila de Sallent, damunt les terrasses fluvials de la dreta del Llobregat. Les primeres cases daten del 1932, però se n'han construïdes d’altres en diferents represes, després de la guerra civil de 1936-39. L’església, moderna, és dedicada a la patrona dels miners, santa Bàrbara. Hom hi fa festa major el dia 4 de desembre.


Baixem i repartim les samarretes a tots els que no havien pogut venir el darrer dia (ara només queda la d’en Joan Pallàs i la d’en Joan Puig que les poden anar a recollir a la rellotgeria  Costa del carrer Barcelona de Mataró). Agafem un camí ampla que ens ha de portar fins la sèquia. Deixem un camí a la dreta que ens portaria al poblat ibèric de Cogulló i al cap de molt poca estona ja ens trobem amb el canal d’aigua que ens acompanyarà al llarg de tot el recorregut.


El juliol del 1931, Pau Vila, pare de la geografia Catalana, escrivia que “(...) la sèquia de Manresa, iniciada a mitjan segle XIV, és ja una obra d’envergadura, per l’atreviment del projecte. Pren l’aigua del Llobregat sota el castell de Balsareny; té un recorregut de 33 quilòmetres, amb nombrosos aqüeductes i dues foradades per a salvar el trencat del terreny. La decisió fou presa amb motiu d’unes secades extremades ocorregudes els anys 1.336 i 1.337. El caseriu manresà creixia, necessitava aigua, i la irregularitat de les pluges l’exposava a no tenir-ne. L’obra, començada el 1.339, seguí amb moltes paralitzacions, degudes a incidències diverses, i fou acabada el 1.377. Els ramals de la sèquia no sols reguen l’horta de 2.700 quarteres, situada a la part alta de la ciutat, i proveeixen d’aigua l’urbs, sinó que posaren en moviment algunes de les seves indústries, gràcies al desnivell que la sèquia ha de salvar per abocar-se al Cardener, al peu de Manresa. Es tracta, doncs, d’una obra hidràulica promoguda per les necessitats creixents d’un nucli de població, tant o més que per una necessitat imposada pel clima. Això explica la relativa modernitat d’aquesta empresa; no hi havia motiu humà perquè la necessitat d’aigua fos sentida abans, com a Lleida, per exemple. La importància de la Ilerda romana és certa; la de Manresa és problemàtica  -àdhuc ho és la seva existència en temps de Roma” (...). (Visions geogràfiques de Catalunya. Pau Vila. Biblioteca geogràfica Barcino. Vol. I, 1962)

Aquesta descripció l’hem comprovat al llarg del camí gaudint dels magnífics paisatges camperols i copsant la importància dels diferents polígons industrials que hem trobat, sobretot acostant-nos a Manresa.

És curiós observar les petites diferències entre la descripció que ens fa Pau Vila l’any 1931 i la descripció que trobem a la Viquipèdia:  “La Sèquia de Manresa, localment la Sèquia, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n'inicià la construcció l'any 1339 i fou acabada l'any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d'1 m³/s. En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Sèquia amb el famós miracle de la llum.


La Sèquia de Manresa és una de les obres d'enginyeria més importants fetes al Bages durant l'edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d'aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.


La sèquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d'aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada "resclosa dels manresans", de 250 metres, a Balsareny, i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l'Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.

En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny. També s'hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la sèquia pertany al terme municipal de Manresa. L'any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d'emigrar a altres contrades.


El mes d'abril de l'any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d'Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la sèquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d'agost del mateix any el privilegi de construir la sèquia. El 9 d'octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l'obra.


Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d'aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s'inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat. Però els manresans estaven decidits a continuar l'obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d'això, el bisbe executà sentència d'excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.


Segons la tradició, a les nou del matí del dia 21 de febrer de l'any 1345, un globus resplendent que venia de la muntanya de Montserrat es dirigí a l'església del Carme de Manresa, hi entrà per una de les finestres de la façana principal, s'aturà a la clau de l'absis i després es migpartí en dos globus iguals, que al cap de pocs minuts tornaren a unir-se formant un sol globus que va tornar a sortir del temple per adreçar-se cap a Montserrat. Els manresans veieren en aquest fet un miracle diví a favor de la ciutat. Un mes i quinze dies després del fet moria el bisbe de Vic. El seu successor, Miquel de Risomà, s'apressà a conciliar els interessos de l'Església amb els de la ciutat de Manresa. Es formalitzà escriptura de conveni que fou signada el 19 de novembre de 1345 amb l'aprovació del rei Pere i el papa Climent VI. L'obra es reprengué amb la direcció del mestre Arnau Fuster.


Per rememorar aquest fet, el misteri d'una llum provinent de Montserrat que va entrar a l'església de Carme i que així es va resoldre el conflicte que havia interromput la construcció de la sèquia, se celebra cada any, entorn el 21 de febrer dins dels actes de la Festa de la Llum, la "Fira de l'Aixada", en què el barri antic de la ciutat es transforma durant un cap de setmana en un barri del segle XIV, amb paradetes d'artesans, mestres d'ofici, joglars, teatre al carrer, tallers per a infants i també amb l'escenificació de la Misteriosa Llum i moltes activitats tant per a adults com per a infants.


L'any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l'obra de la sèquia durant deu anys. Finalment l'any 1375 el canal arribava a l'agulla, terme municipal de Manresa. Des d'aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L'obra de la sèquia fou acabada l'any 1383 amb l'arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.


L'any 1815 el rei Ferran VII d'Espanya aprovà per decret el nou pla d'administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l'alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials. Per poder fer ús domèstic de les aigües, l'any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l'any 1865. Amb l'augment de la població, aquests dipòsits d'aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l'any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.


Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d'unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l'any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L'any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l'actual, de formigó.” (Viquipèdia)


Nosaltres hem iniciat la caminada a Sallent, per tant, ens queda per fer el camí fins a Balsareny. Val a dir que la primera part del recorregut és més agradable i més bonica paisatgísticament que la segona, a partir de la casa del Sequiaire. El recorregut és pla i sinuós . Passem pel tomb gros i cal Peixater. Al cap d’una estona per l’aqüeducte del Mas de les Coves, per la mina i pel mateix Mas. La muntanya de les restes extretes de l’explotació minera, cada vegada se’ns va manifestant més en la seva amplitud.


Deixem santa Magdalena de Bell-lloc a la dreta, enmig d’uns camps amb un verdor esclatant, amb un gran caseriu al fons. Arribem al roure gros, un arbre que xucla l’aigua de la mateixa sèquia. Ara deixem una estona els camps per endinsar-nos dins un bosquet de roures i alzines fins a trobar l’aqüeducte del Torrent de la Sala i ben aviat l’amfiteatre de la Sala on esmorzem, estratègicament situats damunt les pilones i l’escenari de l’amfiteatre. Ara seguim pels plans de la Sala i deixem l’ermita de St. Ponç


Arribem a l’aqüeducte de les Bonegues, deixem Sta. Maria i Sta. Anna de Claret, passem per la bassa dels capellans i aviat arribem a la casa del Sequiaire on precisament la Junta de la Sèquia està drenant-la en el pont que hi ha al costat de la casa, l’aqüeducte del riu d’Or des on es controlava el cabal. Això vol dir que en aquest punt desvien l’aigua de la sèquia a la riera que passa pel costat i a partir d’aquí minva l’aigua mentre estiguin fent la neteja de la mateixa. Arribem a la font de la riera on fem un petit descans de deu minutets. Seguim i passem per ca l’Hortolà i després pel coll de l’Om. Arribem a les Aubes i seguidament passem pel bosquet del coll de l’Om i el bosc d’en Reguer. Arribem al pont que passa per damunt les dues vies de tren, la que s’acaba a Sallent i la que arriba a Guardiola de Berguedà. En Francesc ens dóna les explicacions pertinents sobre les vies, les línies i els trens.


Continuem i passem per l’ermita i el mas de St. Iscle i Sta. Victòria. Ara ja estem arribant al final del recorregut. Montserrat s’albira al fons i tot un plegat arribem al parc de l’Agulla de Manresa on actualment fineix la sèquia i el nostre recorregut amb una panoràmica magnífica envers Montserrat.


Esperem el bus que ens porta fins a St. Benet de Bages. Abans d’arribar al monestir ens quedem a la fàbrica del Pont Vell, una antiga colònia tèxtil on l’església de la mateixa està reconvertida en restaurant. Aquí trobem els tres que ens esperen i que han vingut en cotxe i dinem. Molt bé i molt atents. La Reyes ens explica que en aquesta colònia es va filmar una pel•lícula i ho pregunta i confirma amb l’amo del bar. Cafè i cap el bus a fer la migdiada esperada per uns quants. Fita aconseguida malgrat el temps ens havia fet estar amb l’ai al cor durant tota la setmana. Cap a la 300!

Quico Villà








Dimecres 22 de febrer de l'any 2017
201.Per Gaserans i boscos de Buixalleu
Duració aproximada: 4h,uns 12 km, i uns 500m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel

Pep Saleta, Rossend Sellés, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Serra, Nacho Ibañez, Dolors Mas, Isabel Navarra, Xavier Domenech, Toni Porta, Joan Vera, Fermí Sicilia, Demetrio Melcón, Imma Aymerich, Paco Hernández, Joan Pallàs, Josep Palomar, Montse Dalmau.

Avui hem deixat els cotxes al aparcament del Restaurant Can Grions (a uns 2 Km.d’ Hostalric per la carretera d’Arbúcies), I d’aquí és on hem sortit caminant. Creuem la carretera, per travessar la Riera d’Arbúcies, i anem seguint la pista que va cap a Gaserans, tot passant per uns bonics massos Molí de Dalt, Can Molins, masia d'on prové la família de la nostra amiga Francesca.

Quan estem a l’altura de Can Draper, deixem la pista tot seguint un camí ample i costerut que ens porta a un dipòsit d’aigua (228m) i a partir d’aquí el camí d’anada i tornada és separan. L’amic
Rossend (que avui fa de Quico Costa), troba un tractor al mig del camí, cosa que el fa dubtar i prenem el camí de la dreta i fem la volta al revés de com estaba pensada.

Aquest camí ara ja va pujant suaument, enmig de sureres, doncs estem dins l’Alzinar del Domènec (l’autentic?). Tenim com a far el castell de Montsoriu, la serra del Montseny i les Agudes.

Arribem fins a sobre Can Notari a 300m. altura, i d’aquí ja anem baixant. Al nostre costat esquerra Breda, que no veiem doncs ens queda a l’altre vessant. El camí ara és converteix amb un bonic corriol, que baixa enmig de brugueres fins arribar a Sant Llorenç de Gaserans.

Aquí, al davant de l'església ens fem la foto, i tornem a reprendre el camí que ens portarà al dipòsit d’aigua que hem trobat al pujar. Ja hem tancat la ruta circular, ara tornem per el mateix camí que hem fet de pujada fins el aparcament del Restaurant.

La contrada per a on hem caminat avui pertany al Municipi de Sant Feliu de Buixalleu, comarca de la Selva. Aquest municipi està format de tres entitats de población:  Gaserans (420 h) Grions (217 h) i Sant Feliu de Buixalleu (131 h). I té com a llocs d’interès:
- Castell de Montsoriu: documentat des del 1002.
- Església parroquial de Sant Llorenç de Gaserans: originàriament románica però modificada en época gòtica amb l’afegit de dues naus laterals.Té un notable campanar quadrat, amb escala exterior.
- Església parroquial de Sant Gabriel de Grions: del segle XVII.
- Ermita de Sant Segimon del Bosc:documentada al segle XI, i modificada al segle XVI.
- Ermita de Santa Bàrbara: del segle XVI.
- Gorg d’en Perxistó: segons la tradició el 5 de Desembre del 1802 hi fou assassinat el Comte de Barcelona Ramón Berenguer II, Cap d’Estopes,a mans del seu germà Berenguer Ramón II, el Fratricida.

Com hem pogut veure en aquesta caminada, moltes sureres estaven encara ennegrides pel foc que va assolar aquestes contrades i tot Catalunya l’estiu del 1994. Dues entrades d’aire càlid i sec procedent del nord d’Àfrica van causar dues onades d’incendis devastadors.

La primera al nord del Baix Llobregat i a la Catalunya Central (Bages i Berguedà). La segona onada, entre el 17 i 18 de Juliol, es va produir al Priorat, la Segarra i l’Alt Camp. El dia 10 d’Agost d’aquell any un altre gran incendi va afectar la comarca de la Selva, desde Gualba fins a Santa Coloma de Farnès. Sant Feliu de Buixalleu va ser el municipi més afectat, encara que també van rebre Breda, Riudarenes, Massanes, Riells i Viabrea i Hostalric. En 24 hores va cremar tot el municipi. La festa major de Gaserans va quedar suspesa.
(Fonts: Viquipedia, Jordi Ferrer.El Punt Avui)
Pep Saleta




Dimecres 1 de març de l'any 2017
202.Camins de Dosrius. Record de la caminada nº1
Duració aproximada: 4h 20',uns 13km, i uns 350m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Reyes | Fotos de la Isabel

Rossend Sellés, Montse Serra, Dolors Mas, Isabel Navarra, Xavier Domenech, Joan Vera, Fermí Sicilia, Imma Aymerich, Paco Hernández, Joan Pallàs,Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Manuel Díaz, Teia Montmany, Reyes Ezcurra, Joan Batlle, Teia Montmany, Cose Montserrat, Rafael Montserrat, Lidia Montejano, Francesc Costa.

Avui hem anat a la vora, per tal de recordar a peu la caminada que va iniciar la colla de Els Dimecres al Bosc ara fa només set anys. Així que cap a Dosrius i hem deixat el cotxe al pla dels Gitanos, abans del pont. Comencem a caminar ben contents i al cap de poca estona cal seguir una mica de carretera fins arribar a un camí insòlit i amagat, que forma un petit congost a l'acabament del xaragall sota el Pla de la Teula. Seguim per les vores del torrent dels Rials on hi havia i ja no hi és el Pi de la Teula, enmig d'un bosc que varen tallar per fer fusta. Seguim per una bona pujada a les costes de les planes de can Brunet.

Fa una mica de fresca i anem abrigats, però la pujada ajuda a escalfar la màquina. Arribem a un corriol sota bosc ple d'alzines i passem vora la ruïna de Can Gregori una masia vella on durant un temps es va amagar el famós el Vaquilla. Arribem a una pista i tocarà passar per sota del pont de Can Bordoi que salva el torrent de Rials. I a pujar peu un camí sota bosc d'alzines amb alguns moments de fang, perquè aquí el solno arriba per assecar el terra després de la pluja.

Una altre pujada ens fa arribar a les costes del Penjat dels Garrofers, que és així com es diu aquest indret on un pagès va decidir acabar de manera ràpida de pagar impostos. Embolic de corriols bonics amb fulles d'hivern que han perdut el color. Xano-xano arribarem a la famosa Torrassa del Moro, una obra romana que encara aguanta i els diumenges hi pots anar que et deixen pujar i et faran costelles a la brasa. Aquí esmorzem  i el sol comença a dir coses.

Pel pla de la Bassa del Llop cap a la ruïna de l'ermita de Sant Sebastià. I aquí hem tingut una sorpesa ben grossa. Mira que hi hem estat diverses vegades, però ara tot és diferent, han engrandit el camí que hi porta, han pelat el turó d'arbres i estant reconstruint l'ermita de la que només quedaven poques parets. Alterosa, en un indret amb un panorama extraordinari esperem veure l'obra acabada. Tristesa de veure el pi que neixia a l'interior arrencat, i era com un far que es veia de ben lluny.

Baixem pels corriols bonics dels boscos de Can Brunet, una masia en ruïna al mig del bosc, però que no anem a veure. És com una teranyina de camins que tots duen a on vols anar. Passarem pel Camí Real de Cardedeu i arribarem al Sot de can Bosquets. Ara cal travessar la carretera i ens dirigim a la font del Sot, al costat del torrent de Cal Rajoler, un indret ple d'història -jo hi anava de petit- i que ha estat molts anys abandonat, ple de vegetació i inundat. Ara l'han restaurada, la font, aconseguint un entorn amable que fa de bon anar des de Dosrius. Una passejada sana per avis i gent sensible amb les virtuts naturals. I s'ha acabat, contents, com en començar. Francesc Costa




Dimecres 8 de març de l'any 2017
203.El Camí Ral i l'Hospital de Sang, a l'Obac
Duració aproximada: 4h 46',uns 13km, i uns 600m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel

Montse Serra, Dolors Mas, Isabel Navarra, Xavier Domenech, Joan Vera, Fermí Sicilia, Imma Aymerich, Paco Hernández, Josep Carrillo, Manuel Díaz, Reyes Ezcurra, Joan Batlle, Cose Montserrat, Francesc Parera, Francesca Fradera, Demetrio Melcón, Rafaela Garcia, Josep Palomar, Montse Dalmau, Martí Mataró, Imma Font,Miguel González, Esther Cojo, Josep Rabat, Jaume Roig, Trini Ferrer, Francesc Costa.


Avui el savi del temps havia anunciat una temperatura de 19 graus, però d'això res de res, que hem disfrutat d'un dia rúfol amb una mica de ventet fresc. Però tot plegat de ben passar, encara que els paisatges que hem vist amb sol i el cel blau haurien estat magnífics.

Després d'arribar als peus de la serra de l'Obac, concretament al revolt on hi ha l'aparcament de l'Alzina del Salari, on no busquis l'alzina que és record, ens toca pujar un desnivell que ens treu la son de cop. S'acaba el patiment al Coll de la Pola, o de les Tres Creus, encreuament de molts camins, un d'ells el famós GR5. Però no l'agafem que ens interessa un corriol sota alsines i boixos que passa a l'ombra del poderós Castellsapera. Un camí prim que de sobte s'obra i tens al davant la bonica panoràmica de la serra de l'Obac, com he dit falta el sol de complement estètic, però la presència senyora del Paller de Tot l'Any és marca d'identitat.

Anirem baixant sobre els conglomerats típics de la zona fins a trobar el Camí Real que anava de Manresa a Barcelona en temps medievals. Un camí bonic amb vistes a diveros indrets del massís. A la llunyania la casa nova de l'Obac, on hi pots anar a veure la història d'aquest espai de boscos i pedra. Arribem a una zona de gresos vermells de gran impacte visual, i ho aprofitem per seure i esmorzar. Amb més força continuem i a poques passes trobem el Coll del Correu, encreuement de diversos camins, principalment el que ve de Rellinars.

Ens expliquen que en aquest camí que passem en temps antics els viatgers havien de patir els robatoris dels bandolers. Que aprofitaven la solitut de l'indret per buidar les butxaques dels pocs euros medievals que havien guanyats els traginers que venien de mercat. El lladre més famós es deia Capa Blanca i era tant conegut que robava d'una manera prou singular. Deixava la seva capa blanca sobre el camí i els que hi passaven ja sabien que era emboscat per l'entorn i que tocava deixar els calerons perquè no s'enfadés i fer algun disbarat. Quan a algun d'aquests personatges l'afagaven en aquest mateix indret, el Coll del Correu, hi deixava la pell penjat d'un arbre.

Esgarrifats i corrents, per si de cas baixem cap el torrent de la Font de la Cansalada, que no porta aigua. De tota manera l'indret és humit i fa goig. Ens espera una altre pujada, aquesta sobra pedres i sense pietat. Bufant, alguns, arribem sense saber com a un coll reparador. Vistes a la llunyania del Montserrat emboirat, i per un sotabosc d'alzines esparses arribem al turó de l'Espluga, on hi ha la bauma del mateix nom, una construcció que aixoplugava els ramaders i gent que treballava enmig d'aquests boscos complicats. Els sostres estan negres del fum dels focs que encenien fent-la petar en aquells vespres quan el llop udolava i la bruixa de l'Obac els ullava.

Ara ens espera una caminada llarga i plana sota l'imponent Quarto de Reixa, però la felicitat no és d'aquest món i arriba una altre pujada que ens durà a agafar un corriolet sobre pedres i a vegades sota bosc a la falda del Pujol de la Fosca. I ara hem arribat a un lloc màgic, d'aquells que quan hi arribes per primer cop no t'ho creus. És l'Hospital de Sang, un espai obert enmig d'una cinglera amb una entrada molt amagada. En una de les guerres carlines hi duien els ferits en batalla per curar-se, però els pocs que hi arribaven vius de segur que aquí acabaven de morir. El lloc, una bauma obrada, és curiós de veure, i també la Cort Fosca, una cova que hi ha al costat on un degotall del sostre cau en una pica de pedra, i tot plegat sembla una font.

Reculem i tornarem a pujar, ara en direcció a la serra de la Pola on sotabosc hi ha el GR5 que seguirem uns dos quilòmetres. Tanquem la ruta al coll de la Pola i cal baixar a trobar el cotxe. I fins d'aquí set dies. Francesc Costa



Dimecres 15 de març de l'any 2017
204.Per Sant Pere de Martorell, a la Selva
Duració aproximada: 3h 47',uns 12'9 km, i uns 309m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel | Fotos d'en Quico

Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Joan Vera, Rossend Sellés, Isabel Navarra, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Josep Carrillo, Manuel Díaz, Demetrio Melcón, Dolors Mas, Soco Salgado, Pep Garriga, Ímma Font, Jaume Roig, Montse Triadó, Manel Solà, Lídia Montejano, Montse Taberner  i Quico Villà.

Avui anem cap una zona desconeguda de la Selva, almenys per a nosaltres. Precisament un indret on sovint passem a tota vela per l’autopista anant cap a Girona. Segur que tots ens hem fixat en la torre telegràfica que es veu i marca perfil a la dreta un cop passat Hostalric, damunt una gran urbanització. Probablement, en tornar per la mateixa autopista cap a casa, abans d’arribar a Hostalric hem vist les ruïnes de Can Baucells, una gran casa pairal mig desmantellada pels lladres de llindes de pedra antiga situada a la dreta de l’autopista, gairebé a tocar-la. Tot plegat en terme municipal de Maçanet, un poble conegut més pels anuncis de l’autopista i la línia ferroviària (Maçanet-Massanes, “l’Emplame”) que no pas per les seves característiques.

“Maçanet de la Selva és una vila i municipi de la comarca de la Selva, a la província de Girona. Té 45,21 km² d'extensió i es troba al sector meridional de la comarca de la Selva, al límit amb la del Maresme. Limita amb els termes municipals de Sils i Riudarenes al nord; Massanes a l'oest; Fogars de Tordera, Tordera i Lloret de Mar al sud, i Vidreres a l'est.
El travessa la riera Torderola i limita amb la riera de Santa Coloma i la séquia de l'estany de Sils.
És a 27 km de Girona i 15 km de Lloret de Mar. El municipi està molt ben comunicat per carretera i per tren. El poble es divideix en vuit veïnats: Comajuliana, l'Estany, Marata, Miquel Ferrer, Pibitller, Puig Marí, Pujol i Soliva, i comprèn també la parròquia de Martorell.

El nom de Maçanet apareix per primera vegada en un document de l'any 919 amb el nom de Mazanedo. Els filòlegs atribueixen l'origen del topònim Maçanet al nom llatí mattianum, que designa una varietat de pomes. El sufix etum significa un col•lectiu aplicat a plantacions i boscos. Per tant, Maçanet significa un pomerar o una plantació de pomeres”. (Viquipèdia)
Anem fins a Hostalric i d’aquí cap a Maçanet per la carretera C35. Abans d’arribar al poble, a uns dos quilòmetres després del desviament de l’estació, prenem la sortida al final de la pujada cap a la dreta on diu Maçanet Resid. Parc i aparquem. Aquest és el punt de sortida.
Anem cap a la carretera i girem a la dreta pel darrere de la parada del bus seguint la paret-valla fins agafar el camí que ens allunyarà de la urbanització. Al cap de no res, continuem per un corriol on les esparregueres en són les protagonistes i on les recollidores d’espàrrecs inicien la seva activitat d’aprovisionament per a la truita del sopar d’aquest vespre. N’arrepleguen un bon feix malgrat no sortir del camí. La Dolors s’emporta la palma i avui no hi ha en Martí per fer-li la competència.

Seguim per un camí de carro de petjada agradable fins arribar a Sant Pere de Martorell on esmorzem.
La parròquia de Martorell de la Selva està formada per un conjunt de masies disperses. Està documentada des del segle XII. L'edifici actual va ser construït entre 1830 i 1840, després d'una epidèmia de còlera. És un edifici de grans proporcions, amb planta de creu llatina i campanar de torre, de tradició barroca, que resulta sorprenent trobar-la completament isolada, només amb la rectoria al seu costat.
“Martorell de la Selva és una entitat de població d'hàbitat dispers del municipi de Maçanet de la Selva (La Selva). Es troba al sud-oest de la vila i té 59 habitants (2009). L'església parroquial de Sant Pere, de façana barroca, és el nucli del municipi. Igual que l'església de Maçanet havia estat possessió del monestir de Breda, segons una butlla del papa Luci III del 1185, confirmada per Innocenci IV el 1246. El 1698 el poble formava amb Maçanet una batllia dins del vescomtat de Cabrera”.(Viquipèdia)
Tornem un xic enrere, creuem la riera de Martorell i agafem la direcció cap a ca l’Ametller. Al cap d’una estona passem per can Santos i ben aviat comencem a enfilar-nos un xic en direcció al turó de St. Pere. El camí és una gimcana que ens obliga anar trampejant els troncs tallats d’eucaliptus i bruc que obstrueixen el pas del camí. Arribem dalt del turó, immers dins un bosc d’eucaliptus, exòtic i estrany alhora.
Agafem el camí de l’esquerra i aviat arribem a una cruïlla on optem pel camí de la dreta; però ben aviat tornem a fer-ho cap a l’esquerra i molt poc després altra vegada a l’esquerra, direcció Maçanet, a 6,4 km segons ens indica el cartell (la gimcana continua). Tot el que hem pujat tornem a baixar-ho. Passem pel mig d’una roureda amb els senyals clars d’un incendi, probablement el que va haver-hi als anys noranta. Anem baixant fins arribar a la plana on continuem cap a la dreta fins vorejar l’autopista.

Arribem a una cruïlla digna de ser filmada (segur que no l’han descobert els cineastes): en un mateix punt hi ha l’encreuament de l’autopista, la via del tren, la carretera comarcal i el camí rural. Ben a prop trobem les ruïnes de Can Baucells comentades abans. Fou una gran masia pel que podem observar. Anem fent via pel camí, ara dins un bosc de pins també amb senyals inequívoques de l’incendi esmentat fins arribar al turó de Montalegre. Agafem un corriol amb una estora de floretes blanques que fa basarda trepitjar, ens endinsem cada vegada més en un camí embrollat, no massa transitat fins arribar a la font del Llop, on hi ha una bassa buida, amb un freixe florit i un cartell que diu “Agua para beber y lavadero para lavar, de Pedro Suros y sus amigos, 1920”. Qui era el tal Pedro Suros no ho sabem, però, si més no, segur que era divertit.
Poc ens queda per arribar a la fi de la sortida. Sortim del bosc i arribem a la carretera. Voregem uns camps de cereals per no trepitjar l’asfalt i arribem a la urbanització on tenim els cotxes.
Quico Villà




Dimecres 22 de març de l'any 2017
205.La Dinamita, als boscos de la Conreria
Duració aproximada: 3h 58',uns 11'2 km, i uns 380m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos de la Isabel | Fotos de la Reyes

Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Ímma Aymerich, Joan Vera, Rossend Sellés, Isabel Navarra, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Josep Carrillo, Demetrio Melcón, Soco Salgado, Pep Garriga, Rafael Montserrat, Martí Mataró, Reyes Ezcurra.

Hem arribat contents a coll de la Conreria i hem deixat els cotxes. De seguida baixar per un corriol que quan el vaig descobrir fa anys era tot branques i perills forestals, però ara hi ha passat tanta gent que això és una altre cosa, més fàcil. Sortim a la urbanització Mas Corts, nom d'aquesta masia que ja no recorda quan era antiga. I després de pujada empipadora per asfalt arribem a tocar terra. I a baixar, ara pel bosc espès on hi ha amagades les restes de la fàbrica de la dinamita.

La idea va ser de dos industrials del ram, en Josep Tarruella i en Josep Berch, que volien fer pólvora i dinamita orientada al consum de les pedreres que feien llambordes per les carreteres. Perillosa dedicació industrial. I és que en aquesta a la fàbrica hi varen passar desgràcies. L'any 1884 una explosió: "matà una dona y un burro". I el dia 20 de febrer del 1885: "acaeció en San Fausto de Campcentellas una horrible catástrofe. Estaba el mayordomo de una fábrica de dinamita manipulando la nitroglicerina para la confección de cartuchos de dinamita, cuando sonó una espantosa detonación producida por la voladura de 70 kilos de nitro-glicerina. El edificio quedó completamente destruido sin que en sus alrededores se encontrara vestigio alguno del mayordomo, hasta que practicado un escrupuloso reconocimiento por el juzgado auxiliado por cazadores con sus perros en los bosques vecinos, fueron hallados varios trozos de carne humana, algunos de ellos á tan larga distancia que un fragmento da espinazo fue recogido á unos cinco kilómetros del lugar de la explosión. Una mesa metálica para confeccionar cartuchos, de más de cuatro arrobas de peso, recorrió una distancia de 500 metros, y un pedazo de zinc de una caja embalaje cayó muy cerca de Tiana, situada en la otra vertiente de montañas".

Rodant pels verals trobaràs la font i un pont ben fet, restes d'edificis i moltes rajoles arreu. Hi havia el molí, el magatzem i estatge dels carros, el dipòsit de la pasta, l'edifici de fer els cartutxos, el que en deien charpanta i la casa on vivien cinc treballadors de l'establiment, que també servia de cort d'animals.

Ens aturem a la font de la Dinamita, que raja amb força, i mosseguem el que tenim a mà. Després per un corriol sota feréstega vegetació d'alsines i bruc anirem a trobar una pista ampla, tot això pels viaranys del turó de la Nau, enèrgica presència enmig de muntanyes notables. I per una pujada ampla comencem a trobar una absurda desforestació, que aquí ho han pelat tot, boscos orfes i tristos. Si ho arribo a saber no vinc.

Mentre filosofava resulta que arribem a un dels corriols més bonics de la serralada, però ni bonic ni corriol. Hi ha passat una màquina destructora i ha deixat l'encís d'un camí de quatre pams convertit en un no se què horrorós. Tallats els arbres, desfigurada la ruta, arboricidi total que no reconec les imatges que encara guardo en el record i en alguna fotografia. La font del Ferro la trobo perquè se on és, la Bassassa no s'hi pot anar i com que hi anem s'ha convertit en un recó desconegut, i la font de la Teula aguanta, indret saludable, ara sense aigua.

Continuem el camí que ara ja no han tocat i és com el recordava, sotabosc. Pujada enèrgica al lloc conegut com Escales del Diable, erosió fastàstica i ves amb comte que rellisca. Tornem a veure la llum i una pista i a quatre pases el turó i el dólmen de Castellruf, nom de visigòtica arrel. A poc a poc cap a trobar i pujar el turó d'en Galzeran o d'en Matas, i després de veure la vista anar per viaranys estrets a l'entorn del turó de la Creu Peluda.

Una mica més i passem per l'antic edifici que servia de burots al camí de bosc que anava del Vallès a Tiana, fiscal presència enmig de la vegetació que es menja les totxanes. Res, ho deixem fins la setmana propera sota un sol de migdia que ens comença a ensenyar els perills de l'estiu. Suarem!

Francesc Costa




Dimecres 29 de març de l'any 2017
206.Ronda de Traià a Argentona
Duració aproximada: 4h 32',uns 13'4 km, i uns 350m de desnivell.
Fotos de la Reyes

Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Joan Vera, Rossend Sellés, Isabel Navarra, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Carrillo, Demetrio Melcón, Soco Salgado, Rafael Montserrat, Reyes Ezcurra,Manuel Díaz, Dolors Mas, Tomi Rodríguez.



Dimecres 5 d'abril de l'any 2017
207.Les Foradades, a l'Obac
Duració aproximada: 4h 10',uns 11,6km, i uns 450m de desnivell.
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Dolors Mas, Pep Garriga, Ímma Font i Quico Villà.

Avui l’inici de la sortida ha estat marcat per la notícia de la mort de la nostra companya d’excursions, la Maria Teresa Bellalta, cunyada d’en Fermí, que morí ahir a la tarda. Ha estat també un homenatge a ella ja que n’hem parlat molt entre tots plegats, tot donant el condol a en Fermí que ens ha acompanyat. Demà podrem acomiadar-la degudament.
És aviat, les set del matí, quan marxem cap a Terrassa per agafar la carretera de Matadepera i desviar-nos direcció al Parc Audiovisual de Catalunya, situat a l’abandonat hospital de Tórax.
La Viquipèdia ens explica que “El Parc Audiovisual de Catalunya és un centre de producció dedicat a la creació audiovisual. Està format per 4 platós, espais per a la producció de rodatges de cinema, publicitat i televisió i un clúster empresarial.
El Parc Audiovisual de Catalunya va ser endegat per l'Ajuntament de Terrassa amb el suport de la Generalitat de Catalunya amb l'objectiu de diversificar i ampliar la capacitat de la indústria de la ciutat de Terrassa i donar una major empenta a la creació de continguts audiovisuals així com la capacitat tecnològica per a la seva creació, ja que tant l'Ajuntament de Terrassa com el govern català consideren aquest sector d'una gran importància estratègica.
L'abandonat Hospital del Tòrax va ser escollit com l'espai a on ubicar les instal•lacions del que seria el futur Parc Audiovisual de Catalunya.
Les obres varen començar l'any 2005 i paral•lelament es començaven a rodar amb periodicitat espots publicitaris, llargmetratges i curtmetratges fent servir els primers platós (1 i 2) com així també l'edifici antic com a localització de rodatge. Les primeres produccions audiovisuals realitzades en les primeres èpoques de la creació del Parc Audiovisual eren acollides tot i no tenir cap altra instal•lació per oferir els serveis d'un centre de producció audiovisual.
És a partir del 2007 quan s'obren les oficines estables del Parc Audiovisual, encara amb els dos platós, i l'activitat comença a créixer mentre continuen les obres que, sent del tot imprescindibles, dificulten l'estabilitat en les produccions.
L'any 2011 ja es disposa de 4 platós climatitzats i insonoritzats, dos de 1200 m2, un de 600 m2 i un altre 400 m2 així com tots els espais necessaris per a una producció: oficines, sales pels equips de producció, vestuaris, magatzems, taller d'art, bugaderia, etc., amb més de 600 places de pàrquing. És a partir d'aquest moment que augmenta la producció convertint-se en un dels centres de producció més importants de Catalunya i Espanya. La creació del Parc Audiovisual permet oferir a productores i creadors audiovisuals un espai únic amb totes les comoditats tant a nivell tècnic com d'atenció personalitzada sent un clar exemple de suport a la indústria audiovisual.
Paral•lelament, en aquests anys també es realitzen les obres de construcció del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya, depenent de la Generalitat de Catalunya a la zona sud del gran complex que comprèn el Parc Audiovisual”.

Deixem els cotxes al descampat que hi ha abans d’entrar al parc i agafem un camí ample que ens ha de portar cap a la carena de Can Carbonell. Fa pujada. Sembla ser que fer una excursió a l’Obac sempre s’inicia amb pujada. Què hi farem, és el que hi ha!. Cada vegada que ens sembla que ja som dalt resulta que no, que el camí fa un breu descans planer però enganyador i torna a pujar; i així anar fent durant una bona estona fins que decidim agafar un corriol a l’esquerra que també puja prou dret per dins un bonic alzinar. Anem fent, caminem per arribar dalt el turó de l’Ós, encara dins l’alzinar acompanyat del bruc florit. Guaitem el massís de la Mola davant mateix, sembla que el podrem tocar però hauríem de fer una bona marrada per a fer-ho.
Baixem una miqueta fins el collet de l’Àliga per continuar en el mateix corriol però ara pel vessant terrassenc i flanquejant la muntanya mantenint la corba de nivell estable, fins trobar quatre pedres que ens permeten asseure’ns per poder esmorzar tot contemplant l’urbs d’Egara als nostres peus envoltada pel quart cinturó, que encara s’ha d’acabar, talment una faixa a la cintura d’un casteller. Fem l’àpat matiner acompanyat amb unes delicioses galetes que ens ha fet la Dolors per celebrar el seu aniversari que serà divendres vinent (felicitats per endavant!) i descobrint les muntanyes que hi ha a l’horitzó, regades, sembla ser, per un xic d’aigua caiguda del cel. Els núvols dominen l’espai i fan una mica de mala ganya, s’aguantaran?
Seguim pel corriol fins a retrobar altra vegada un camí de carro que prenem cap a la dreta. Abans hem pogut observar com festegen Terrassa i Sabadell, les dues cocapitals del Vallès Occidental. Ara és Montserrat qui se’ns planta al davant, encara que el temps ens dilueix una mica la seva inoblidable silueta. Les Foradades també treuen el cap a la nostra esquerra, sota la cinglera.
Anem caminant, pujant una mica més fins arribar al dipòsit d’aigua de les Foradades. Prenem el caminoi de l’esquerra que ens ha de portar al peu mateix d’aquestes boniques coves.

A la revista Essències, butlletí del Servei de Medi Ambient i Sostenibilitat de Terrassa, ens en fan cinc cèntims d’aquestes roques. Aquí ho teniu:
“Us convidem a conèixer la formació geològica anomenada les Foradades, un indret molt interessant de la serra de les Pedritxes, dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquest lloc té un gran interès per la seva singular formació geològica i la seva bellesa. Les Foradades consisteixen en un aflorament de roca vermella format per petites coves i forats que es comuniquen entre si i que li donen el nom característic de les Foradades.
El material geològic de les serres d’aquest sector del municipi pertanyen al Paleozoic, dalt les Pedritxes aquests materials cavalquen sobre els conglomerats ecocènics del terciari que tenen una matriu argilosa de color roig. A les Foradades, el material paleozoic ha estat erosionat per l’aigua i han deixat veure els conglomerats vermells de sota formant diferents avencs i coves.
La vegetació que podem trobar al voltant de les Foradades és bàsicament la formada per brolles amb algunes alzines. Dins d’aquesta flora de les brolles trobem els arbustos propis dels terrenys silicis: l’Argelaga (Calicotome spinosa), Cap d’ase (Lavandula stoechas), varies espècies d’estepa com la estepa negra (Cistus monspeliensis) o l’estepa crespa (Cistus crispus), la gatosa (Ulex parviflorus) o el ginebró (Juniperus oxycedrus).
Pel que fa la hidrología, als vessants de la Serra de les Pedritxes trobem el torrent de la Fontalba, que al ajuntar-se amb el torrent de la Font de l’alzina es converteix en Torrent de Can Bogunyà.
Les Foradades és molt utilitzat com lloc de pràctica esportiva, concretament d’escalada. El Parc Natural regula la pràctica d’escalada, tanmateix les Forades és una zona on es permet l’escalada durant tot l’any. Això si, cal recordar que hem de mantenir l’indret net i emportar-nos qualsevol deixalla generada.”
Després de fer la foto de grup davant les coves, recuperem el camí ample després de pujar una mica per un corriol petit i tornem enrere fins a retrobar la cruïlla d’on veníem. Baixem una mica més i agafem un corriol que surt a la dreta i que ens ha de portar fins el torrent de can Bogunyà. Tot el camí està dominat per l’azinar i el bruguerar florit, amb un sotabosc ple de totes les varietats d’estepa i esparregueres que fan desesperar de plaer a la Dolors i l’Ímma. El camí és bonic i anem traspassant el rierol diverses vegades fins arribar al llac petit de Terrassa o de can Bogonyà.

Ara agafem la notícia que el diari terrassenc independent i català, La Torre, Nació Digital ens dóna sobre aquest llac:

“Assassinats i morts estranyes al Llac Petit de Terrassa

(Aquesta notícia es va publicar originalment el 22/02/2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada).

Al pantà de Can Bogunyà (Llac Petit) hi ha hagut assassinats, suïcidis i desaparicions que han creat una llegenda negra.

La primera notícia de què tenim constància d’una mort al llac és del dia 26 de juliol de 1925: tres joves es van presentar a la comandància de la Guàrdia Urbana per informar que, junt amb un altre company, Antoni Boada i Ballbè, de 27 anys, es trobaven banyant-se al Llac Petit i que, quan aquest últim  es va endinsar a l’aigua i es va capbussar, va desaparèixer.  Segons els seus companys, no sabia nedar.

A la dècada del anys vuitanta del segle XX es va trobar un cadàver al costat d’una escopeta. També l’any 1994 la policia va buscar per les immediacions del llac el cos desaparegut d’un joier assassinat, que segons els agents havia d'estar per la zona.

El 2 de setembre de 1999 quatre nois d’excursió prop del llac van decidir pujar a un turó pròxim. Un d’ells, de 10 anys, es va quedar al costat del llac. Quan van retornar els seus companys, el menor estava surant despullat en el pantà. La policia que va investigar el cas va dictaminar que s’havia tret la roba per banyar-se i que s’havia ofegat.

El 12 d'abril de 2006 un caminant va avisar la policia que havia vist un cadàver surant al llac petit. Poc després van arribar al lloc el bombers i les patrulles de la policia. El cadàver era d’un home de 35 a 40 anys lligat de peus i mans i amb signes evidents d’haver estat assassinat, segons s'explicava a la premsa de l'època. El cos no va poder ser identificat, a més que ningú va reclamar-ne la seva desaparició.

En el fons del llac, s'hi han trobat cotxes, gran quantitat de motos i objectes diversos.
El Llac Petit també és un centre de culte per a grups espiritistes i esotèrics, un lloc marcat per llegendes i fenòmens, fins i tot hi ha grups que van al pantà a realitzar meditacions i invocacions. Al seu parer, està carregat d’energia favorable per a aquest tipus d'oracions.

Alguns testimonis diuen que "es produeixen estranyes aparicions d’ombres i fantasmes durant la nit, fins i tot s’escolten veus, i s’experimenten olors desagradables, a més d’alteracions en el camp magnètic".

El que sí que és cert és que, a causa de l'incivisme dels visitants del llac, siguin excursionistes, persones que van a passejar el gos o famílies fent pícnic, la brutícia es menja un paisatge idíl•lic. Per això, de  tant en tant grups de voluntaris de Terrassa fan neteja, omplint bosses i bosses de brossa.

El Pantà de Can Bogunyà, conegut popularment com el Llac Petit, recull les aigües del torrent del mateix nom i s'alimenta de les aigües de pluja i de les fonts de la Bardissa i de l’Alzina. Va ser construït l’any 1907 tot i que la seva utilitat es una incògnita. Hi ha dues versions; la primera és que el propietari de Can Bogunyà construís aquest petit embassament per abastir els camps de la seva masia. Una altra possibilitat és que, l’any 1872, Andreu Marí va comprar la mina Vinyals per portar les seves aigües a Sabadell.”
Ens fem una segona fotografia davant aquest llac ple d’històries i seguim el camí. Aviat albirem el Parc Audiovisual i arribem al lloc d’aparcament per reprendre el camí de tornada.

Quico Villà



Dimecres 12 d'abril de l'any 2017
208.Cul de la Portadora a Monistrol
Duració aproximada: 4h,uns 11km, i uns 350m de desnivell.
Fotos d'en Fermí

Rossend Sellès, Francesca Fradera, Francesc Parera, Imma Aymerich, Dolors Mas, Montse Serra, Lidia Montejano, Fermí Sicilia.

Avui en ser dies de Setmana Santa el personal estava distret en altes ocupacions i només hem compartit la caminada vuit persones. Però ha estat un recorregut molt bonic enmig de muntanyes poderoses en un dia de primavera amb el sol esverat.

Hem començat a caminar a l'estació de Aeri de Montserrat, que és om hem deixat els cotxes. Aquesta cabina de color groc que puja sense por en direcció al monestir la varen inaugurar l'any 1930. I encara hi ha força gent que li agrada espantar-se dalt d'aquesta andròmina que sembla precària.

Després de tavessar la via per sota de seguida toca fer una pujada ben dreta sota la presència gegant del Cul de Portadora, que és una muntanya que s'aixeca davant de Montserrat. Cal dir que la muntanya sagrada l'hem tinguda tothora al davant. De fet aquest recorregut és un balcó obert a la mirada d'aquesta glòria catalana, rosa d'abril.

Tota la caminada es fa per un territori que tot just es comença a recuperar dels gran incendis de fa uns anys. Es veu arrelar la vegetació baixa, que ajuda a mantenir el sol i és una promesa futura d'arbres. Quan la pujada s'acaba girem a l'equerra sota l'esmentat Cul fins arribar al Coll de les Bruixes, per una pujada senzilla. I aquí  mirada ampla a l'Est, sobre Castellbell i el Vilar i Vacarisses, i al fons les muntanyes de l'Obac, que ja coneixem per haver-les trepitjat.

Cal anar endavant per un camí pelat que careneja i costeja fins arribar a la Creu un punt de gran importància històrica. Perquè aquí trobem l'antic Camí Ral que anava d'Igualada a Terrassa, que ara és en part el GR 96. El lloc de la Creu de fet és un coll on els que venien d'un costat o l'altre reposaven de l'esforç i per fer-los contents hi havia el medieval Hostal de la Creu, encara queden algunes parets prop del camí com a testimoni.

El seguirem, el Camí Ral, ara de baixada cap a Monistrol. Hi arribem al cap d'una estona i després de travessar el raval de l'Altre Banda, que en diuen els del poble, i veure l'estació del tren, toca seguir uns quants quilòmetres de camí al costat del riu Llobregat, que aquí fa uns meandres suaus seguint la torturada orografia montserratina. Veurem la resclosa de Cal Comes una fàbrica de filats ara inútil però que resisteix a l'altre banda del riu, i a sota el Gorg de les Olles.

Camina que caminaràs acompanyats pel soroll de l'aigua que aquests dies té força per les pluges recents. I ara la resclosa de Cal Gomis que alimentava els motors de la Colònia Gomis, també a l'altra banda del riu. Un monstre industrial abatut, que ningú no fa anar les màquines de filar cotó. Finalment arribem al lloc on hem començat, abans però passem per la font de l'Esquerrà, sota l'Aeri. I fins la setmana que ve que sembla que serem tres mil.



Dimecres 26 d'abril de l'any 2017
209.Col·lecció privada d'enginys mecànics
Recorregut de 0 km, un pis de desnivell acumulat i 2h aproximadament.
Fotos de la Reyes

Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Dolors Mas, Soco Salgado, Pep Garriga, Ímma Font, Pep Illa, Pep Saleta, Jaume Roig, Reyes Ezcurra, Miguel González, Montse Triadó, Rossend Sellés, Toni Segarra, Carme Calafell, Joan Batlle, Montse Serra, Joan Vera  i Quico Villà.

Val a dir que avui teníem previst anar cap a la Garrotxa, però en Mauri&Cia ja ens venien avisant que calia canviar els plans doncs les baixes pressions tornarien a dominar el territori tot negant-lo una miqueta. Si a més anàvem cap a l’orinal de Catalunya, semblava que era jugar amb aigua segur (en aquest cas no amb foc).

La setmana passada també varem ajornar la sortida per avís de pluja i el neguit ja començava a fer estralls en el cos de més d’un. Calia buscar una alternativa per poder fer malgrat el temps amenaçador i en Francesc Parera ens l’ha trobat: la visita a la col•lecció privada d’enginys mecànics de Josep Castellsaguer.

Josep Castellsaguer ha dedicat bona part de la seva vida a la col•lecció de peces i maquinària d’aviació i màquines de tren i vapor. Aquet mecànic mataroní va començar l’any 1992 a recollir peces per crear aquesta col•lecció, després d’un viatge a Anglaterra, essent tot un exemple  la seva dedicació a potenciar la cultura ferroviària a la nostra ciutat.

Hem anat a casa seva, millor dit, al seu taller situat a un polígon industrial i ell mateix ens ha mostrat totes les peces de la seva col•lecció aturant-se en tota mena d’explicacions.

La multitud de peces que té fa que sigui difícil parlar de totes elles, però hi ha una gran quantitat de reproduccions en petita escala de màquines de tren, cotxes i motos; els motors tenen un pes important així com tot el que fa referència a l’aeronàutica. També hi ha peces de tamany real (cabina d’un avió caça, torpede...)

L’any 2012 a l’Ateneu de la Caixa Laietana, avui Fundació Iluro, es va fer una exposició sobre el tren i el progrés industrial a Mataró després de la seva arribada a la ciutat l’any 1848. La mostra recollia la col•lecció privada de Josep Castellsaguer, una de les més destacades a nivell europeu dins d’aquest sector i que avui hem tingut el goig de poder contemplar detingudament. En aquell moment ja es parlava que l’exposició era una iniciativa interessant per donar embranzida a la història del ferrocarril a la nostra ciutat i que podia ser un pas endavant a la creació d’un museu que recordi la figura d’en Miquel Biada. Quico Villà



Dimecres 3 de maig de l'any 2017
210.Per Riudameia, a Argentona
Duració aproximada: 4'9h,uns 13,1km, i uns 350m de desnivell.
Fotos d'en Fermí | Fotos d'en Quico


Quico Costa, Rafaela García,  Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Dolors Mas, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Joan Vera, Demetrio Melcón, Isabel Navarra, Lídia Montejano, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo  i Quico Villà.

El temps no està darrerament al nostre costat. Avui havíem de trescar pels turons testimoni de Tona però resulta que aquells que es belluguen per damunt els nostres caps tenen una mica de rebombori de ventre i ens han avisat que probablement hi hauria lliurament d’aigües. Ja portem quatre dimecres boicotejats per aquests dinamismes climatològics però, analitzant meticulosament la situació isobàrica, el nostre mentor oficial ha decidit que al Maresme no cauria ni una gota fins a la tarda, per tant, quedem convocats per anar a fer un tomb tot vorejant, amunt i avall, la riera de Riudemeia, afluent de la riera d’Argentona, i que ens porta per l’antic camí d’Argentona a Òrrius i d’aquest a Parpers.

Deixem els cotxes sota l’autopista, en el camí del “Bell Recó”, (està mal escrit, és Racó) can Navas, gran casal senyorial envoltat de jardins, construït entre els anys 1940 i 1952, obra de Jaume Feu Riqué. És un xalet monumental d'estil eclèctic, de planta quadrada, amb una torre-mirador a cada extrem de la façana sud (migdia), i dues garites de guaita a la façana nord (tramuntana). Consta de planta semisoterrani, planta baixa i dues plantes pis, amb coberta inclinada de teules a quatre aigües. Les obertures combinen elements amb llindes horitzontals amb els arcs, de la porta principal, o com per exemple les galeries amb arcs de la planta segona (POUM Argentona)
Les façanes estan cobertes d'esgrafiats, amb moltes referències clàssiques. La cúpula i els vitralls de la primera planta estan decorats amb pintures de Josep M. Sert, amic de la família. A la sala on hi havia el menjador familiar hi ha diversos frescs obra de Francesc Labarta, i a altres estances de la casa, cinc tapissos originals flamencs del segle XVII. Actualment es dedica a grans banquets i celebracions, amb el nom de "Bell Racó".

Comencem a caminar tot passant per sota quatre grans arcades que no serveixen per a res, ni tan sols per fer bonic que ens porten a l’entrada de can Freginals. Aquesta noble masia restaurada fa més de cinquanta anys, havia servit de suport, cuina i menjador a aquelles dotzenes de treballadors que erigien la veïna i esplendorosa mansió de can Navas. La restauració, que va conservar i respectar les primeres característiques de la masia, permet apreciar una carena amb dos aiguavessants que avoquen als laterals. La façana i les obertures estan enriquides amb llindes i brancals de granit i hi llueix un portal d’onze dovelles. Tot un conjunt de pedra picada treballada de forma extraordinàriament regular. Diuen els historiadors que l’antiga masia ja existia en el segle XIV i que es coneixia com a can “Ferregenals”. (Blogger).

Seguim el planer camí i al cap d’una estona agafem un corriol maquíssim, estret i canalitzat per la vegetació, paral•lel al camí de Riudemeia. Comencem a pujar i arribem a can Roviró, masia originaria del S.XVI, actualment en estat ruïnós, amb tres cossos perpendiculars a la façana sud, amb teulada a dues aigües, i un quart cos longitudinal adossat a la façana nord, amb coberta a dues aigües i coberta en sentit oposat als altres.  (POUM Argentona).

En enfilem per corriols carregats d’esparregueres, irresistibles a l’afany recaptador d’espàrrecs de la Dolors i l’Ímma, que deleixen i s’enlluernen davant els erectes brots que acabaran barrejats amb ou tot formant una truita avui per  sopar. Tirem amunt a la recerca de la pista que va de Parpers fins la pedrera d’Òrrius i ara cada vegada trobem més plantes de galzerans. Poc abans d’arribar a la pista esmorzem. Ens estem bellugant per la serra de Riudemeia.

Seguim el camí, ens trobem amb la pista i agafem la direcció cap a la pedrera. No hi arribem pas, però. Aviat prenem un corriol a l’esquerra que ens ha de portar fins a can Vinyamata, veïna de can Gravat. Aviat trobem un indicador que orienta cap a can Deri i can Kunt. Agafem el camí de la dreta, al cap de poc travessem el torrent de can Deri i aviat prenem el corriol que surt a l’esquerra. Els roures ens acompanyen durant una bona estona. Aviat ens trobem amb el camí tallat per un reixat nou que ha incorporat el camí dins la propietat tancada. Anem baixant malament i maleint el propietari fins arribar a recuperar el camí, precisament a la cruïlla de can Deri i can Kunt amb aquesta nova propietat que en diuen mas de la Mel (potser hauria de dir-se de la “Melda”). Aquí parlem amb l’amo de can Kunt que ens diu que abans era camí lliure però ara no (?). Passem per can Planes i quan ja ens les veiem planeres, doncs no, ara toca tornar a pujar fins el turó d’Aquença, com aquell que no vol res. Amunt, sempre amunt fins la carena, per darrera de can Fulló i ara cap a les Ginesteres i tot per tornar a baixar. Ho fem resseguint la urbanització caòtica i lletja, deixeu-m’ho dir, un autèntic atemptat a la mare natura. De fet, el país està ple d’aquest tipus d’urbanitzacions. Baixada forta fins arribar altra vegada a la riera de Riudemeia, davant mateix de can Navas i molt a prop on tenim els cotxes.

La sortida d’avui la recordarem, entre d’altres, per dues coses: una, els magnífics colors del verd (recordant Raimon) de totes les fulles de plantes i arbres que estan sorgint amb empenta amb verds brillants i clars, juntament amb la florida de les alzines, arços i altres espècimens vegetals. Vaja, que la flora està explotant meravellosament i, com que ha plogut, de forma exuberant.
L’altra, per què avui s’ha reincorporat en Pep després de l’operació de canvi de genoll, tot fent una prova de foc que em sembla que aquesta tarda haurà exhaurit tots els glaçons de la nevera.
Quico Villà




Dimecres 10 de maig de l'any 2017
211.Camins de Palou i el Mon Observans
Duració aproximada: 454h (amb visita al jacimen),uns 15km, i uns 94m de desnivell.

Quico Costa, Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Demetrio Melcón, Rafel Montserrat, Cose Montserrat, Trini Ferrer, Montse Triadó, Miguel González, Martí Mataró, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Soco Salgado, Pep Garriga, Ímma Font, Pep Illa, Albert Barrieras, Jaume Roig, Joan Puig, Joan Vera, Montse Taberner i Quico Villà.


Avui ens belluguem entre els termes municipals de Granollers, Montmeló i Montornès. Fem un recorregut pel parc fluvial del Congost i després visitem el jaciment romà de Mons Observans. Anem per parts.

Deixem els cotxes al pàrquing del restaurant Viena, a la carretera de Montmeló a Granollers, sota mateix del circuit de Catalunya, i comencem a caminar per l’espai natural de Can Cabanyes.

Arran de la construcció del Parc industrial de Can Gordi-Can Català, els terrenys de Can Cabanyes passaren a ser propietat dels ajuntaments de Montmeló i Granollers. A la part de Granollers, hi trobem una zona boscosa, on predominen els pins i les alzines, un centre d’educació ambiental i un aiguamoll construït. L’aiguamoll, d’una hectàrea de superfície, es nodreix de l’aigua procedent de l’EDAR. L’acció de la plantació de la boga i el canyís i dels raigs solars, així com el disseny de l’aiguamoll, permeten millorar la qualitat de les aigües que retornen al riu o que s’aprofita en el reg de les zones verdes del passeig fluvial. A més, la seva proximitat al riu ha potenciat el paper de l’aiguamoll com a refugi de fauna pròpia dels entorns fluvials. Prop del centre d’educació ambiental hi ha una àrea de descans i una font. (http://visitgranollers.com)
Anem caminant pel vessant dret del riu direcció Granollers. Passem per una zona plena de petits horts periurbans molt ben cuidats pels jubilats de torn. Travessem el riu al cap d’una estona tot vorejant la zona industrial fins que arribem a l’església de sant Julià de Palou, on esmorzem a la plaça de l’església.
“Sant Julià és una església parroquial al poble de Palou al municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. De la primitiva església romànica no en queda res. L'actual es construí probablement al segle XVI perquè consta que durant el segle XV, el temple romànic estava en males condicions. L'interior i la portada foren restaurats a començaments del segle XX. Església, d'estil gòtic tardà rural, orientada cap a ponent; té una nau amb la teulada més baixa que les parets que la sustenten. Les capelles laterals i l'absis poligonal estan reforçades per contraforts. La volta de la nau i de l'absis és de creueria encara que hi manquen les claus i les mènsules. La façana està acabada en semicercle, d'estil català. Té un ull de bou i una portada d'estil gòtic tardà. Un arc apuntat emmarca una porta de llinda plana amb un timpà decorat amb un relleu d'un cavaller. El campanar té dos cossos amb quatre buits de mig punt per a les campanes i, damunt, hi ha un rellotge.” (Viquipèdia)
Mirant cap a Granollers, des de la plaça, veiem la torre de les Aigües que comprèn un conjunt d'edificis que daten dels segles XV i XVI. Hi trobem la masia que hi dóna nom, que fou casa pairal de la família dels Junyent (abans es coneixia com Can Junyent), que comptà amb personatges il•lustres a la cort catalana. Dintre la masia s'hi trobava la capella de la Verge de les Aigües, a l'actual menjador del restaurant Torre de les Aigües. La imatge de la Verge de les Aigües, que és com es coneixia popularment a la Mare de Déu de les Neus, i a qui els camperols hi dedicaven les pregàries per la pluja, es va perdre (decapitada) l'any 1936. Aquesta capella es considera que era l'antiga església de Palou y que data del segle XII.
Ens trobem a Palou un barri agrícola que havia estat municipi independent fins al 1928, en què es va annexionar a Granollers. Les primeres informacions sobre el terme de Palou daten de l'any 924. Llavors, els principals conreus es dedicaven al cànem i al lli. Al segle XIX es va començar a cultivar patata i vinya de manera notable fins que, cap el 1883, la invasió de la fil•loxera va acabar amb aquests conreus. Al segle XX l'explotació ramadera, especialment de vaques per a llet, esdevingué el motor principal de desenvolupament agrari de la zona. Avui encara queda part del sòl agrícola, envaït una mica per polígons industrials.

Tornem enrere direcció Montmeló per l’antic camí Ral que anava de Barcelona a Vic i ara ho fem per l’altre costat del riu, és a dir, pel costat esquerra. Passem pel davant d’un antic hostal de camí Ral i arribem a can Malla, una casa un xic  estranya, i can Plantada, una antiga casa pairal situades a la cruïlla amb la carretera de Granollers. Passem per sota el pont i ens acostem cap el turó de les Tres Creus i el de can Tacó o Roina, on hi ha el jaciment que visitarem. Al peu dels mateixos observem les restes de dos pous de glaç trobats no fa massa. Per fer temps, pugen al turó de les Tres Creus on hi ha una panoràmica damunt els pobles de Montornès, Montmeló, Mollet i més enllà, envoltats d’indústries de tota mena. Els polígons industrials formen una entitat pròpia, visualment poc agradable, que han envaït les riques terres de conreu que els precedien. Què hi farem!
Baixem cap el jaciment i ens trobem amb en Nicolau Guanyabens, l’arxiver de Montornès i antic company d’escola de l’Ímma i la Montse, que ens ve a fer una visita de cortesia i a presentar-nos en Ferran Díaz Aguila, tècnic de patrimoni de l’ajuntament i arqueòleg de professió que és qui ens farà la visita comentada, molt ben feta per cert, després de veure un video que ens situava a Mons Observans.
“Mons Observans és un assentament romà construït al darrer terç del segle II aC dalt d’un petit turó de 120 m d’altitud sobre el nivell del mar  -Turó d’en Roina- , entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès (Vallès Oriental) des d’on es podien controlar les principals vies de comunicació que discorrien per la plana, entre les quals destacava la via Augusta (aleshores coneguda com a Via Hercúlia), després de la conclusió de les guerres celtibèriques i abans de la fundació de les primeres ciutats romanes com Beatulo (l'actual Badalona) o Iluro (Mataró).
El punt tenia un gran valor estratègic. Es tractava, possiblement, d'un edifici fortificat de caràcter residencial, lloc de representació oficial d’algun magistrat de l’elit romana. El jaciment, amb una superfície propera als 2.500 metres quadrats, conté una part residencial, patis, estances, zones de servei i dues cisternes de grans proporcions.
La singularitat del jaciment ve remarcada per les notables restes de pintura mural romana de primer estil pompeià recuperades en diversos àmbits de l'assentament. Es tracta d'una troballa excepcional en el context de la península ibèrica, on són escassos els exemples d'aquest estil decoratiu documentat, principalment, a les ciutats romanes de Pompeia i Herculà (Itàlia). Un cop restaurats, els fragments de pintura mural es conserven al Museu Municipal de Montmeló.
L’any 2008 el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya va declarar l'assentament Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en la categoria de zona arqueològica.” (http://www.montornes.cat)
“L'existència del jaciment es coneixia de fa anys gràcies a les campanyes d’excavació realitzades per Josep Barberà i August Panyella (any 1947) i per l'erudit local Ignasi Cantarell (any 1961), que ja havien remarcat l’interès d’aquest emplaçament per l’estudi del procés de romanització de les terres catalanes. A partir d’aleshores, el jaciment es va incloure en diverses publicacions d’àmbit local i comarcal efectuades, entre d’altres, per l’arqueòleg granollerí Josep Estrada i Garriga. L’any 1983 va ser inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya.

Això no obstant, les intervencions arqueològiques no es van reprendre fins a l’any 2003 quan, sota el patrocini dels ajuntaments de Montmeló i Montornès del Vallès, es va dur a terme una primera campanya d’excavacions destinada a delimitar el jaciment i a avaluar la importància i l’estat de conservació de les estructures. Els òptims resultats obtinguts en aquella intervenció van animar a prosseguir amb la recerca, ja sota l’empara científica de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) que, des de l’any 2004, dirigeix les diverses intervencions arqueològiques que s’efectuen al jaciment amb la col•laboració del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una de les principals preocupacions dels ajuntaments de Montmeló i Montornès del Vallès i de l’ICAC ha estat garantir la protecció del jaciment per a les generacions futures. Fruit d’aquesta preocupació, l’any 2006 es va sol•licitar a la Generalitat de Catalunya la incoació del jaciment com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de zona arqueològica. La declaració, que fou aprovada l’any 2008, inclou tota la superfície del turó on es troba el jaciment i els materials arqueològics que s’hi vagin recuperant en el decurs de les diverses campanyes d'excavació.
El jaciment arqueològic s’inclou dins el Parc Arqueològic i Natural del Turó de Can Tacó, inaugurat el dissabte 27 d’octubre de 2012
Edificat a la manera itàlica (en Ferran, el nostre guia, no ho veia tant clar, si més no ho qüestionava), amb paviments d’opus signigum i parets decorades amb pintures murals de primer estil pompeià, ha conservat el traçat de les principals dependències que el conformaven, desgastades per l’erosió natural i el pas dels anys. L’assentament s’estructurava en tres parts: el cos principal, situat a la part alta del turó, i els cossos de serveis, situats a banda i banda de l’entrada, a una cota més baixa, ocupant part de les terrasses laterals. L’edifici principal es distribuïa en tres ales disposades a l’entorn d’un pati central porticat i estava flanquejat per dues grans torres orientades cap al naixement del riu Besòs. Al costat oriental del pati hi havia una cisterna per a la recollida d’aigües pluvials, la qual comunicava amb una segona cisterna situada més al sud. Tot el conjunt quedava protegit per un mur perimetral que tancava l’assentament pels quatre costats. L’entrada principal se situava al costat nord.
Una de les troballes més notables que ha proporcionat el jaciment són les restes de pintura mural romana de primer estil pompeià que decoraven les principals estances de l’edifici. És una descoberta excepcional en el context de la península Ibèrica, on són molt escassos els exemples d’aquest estil decoratiu característic dels primers temps de la romanització (150 aC – 80 aC). Les pintures, que van ser elaborades amb la tècnica de l’estuc (tectoria), representen una paret de carreus encoixinats de color blanc delicadament perfilats amb línies vermelles que aparenten ser les juntes. Els carreus, acabats amb una textura molt fina que imita el marbre, es disposen en files rematades amb frisos i cornises profusament decorades amb motius en relleu de gallons i dentellons.
Els exemples més representatius de pintures murals de primer estil es conserven a les ciutats romanes de Pompeia i Herculà (Itàlia) les quals, l’any 79 dC, van quedar sepultades per l’erupció del Vesuvi. Les laves i les cendres del volcà van contribuir a preservar edificis sencers amb les decoracions murals pràcticament intactes. En canvi, les pintures del jaciment de Mons Observans van aparèixer despreses de les parets i trencades en molts trossos. En el moment de la descoberta presentaven nombroses esquerdes, fisures i, fins i tot, pèrdues significatives de la capa pictòrica provocades per les condicions mediambientals de l’entorn en el qual havien romàs enterrades durant més de 2.000 anys.
Per tal de recuperar-les, es va dur a terme un delicat procediment d’extracció que va consistir a numerar i documentar exhaustivament la ubicació de cada fragment per facilitar-ne el muntatge posterior. Abans de fer-ne l’extracció, els fragments es van engassar amb l’objectiu de conservar la disposició de les juntes i protegir-los durant el seu trasllat des del jaciment fins al Museu Municipal de Montmeló”.(Viquipèdia)
Un cop acabada la visita fem la fotografia de grup a l’entrada del jaciment, junt amb en Ferran  i iniciem el camí de retorn cap on tenim els cotxes. Un cop a l’aparcament desitgem un bon viatge als companys que demà marxen cap a Suïssa a fer una estada de cinc dies pels Alps. Que tingueu bon temps!

Quico Villà




Del dia 11 al 15 de maig de l'any 2017
212.Trens i Muntanya (el viatge a Suïssa)

Andermatt. 11 al 15 de maig del 2017
Expedicionaris: Teia Montmany, Francesc Manobens (Manu), Núria Podio, Pep Palomar (Palo), Montse Dalmau, Ester Cojo, Reyes Ezcurra, Isabel Navarra, Trini Ferrer, Josep Montserrat (Cose), Francesc Parera, Francesca Fradera, Carme Calafell, Joan Batlle, Toni Porta, Joan Vera, Rafaela Garcia (Rafi o Xina), Imma Aymerich, Paco Hernández, Esteve Gual, Roser Albert, Imma Font i Pep Illa.

11 de maig, dijous
Sortim del Maresme a les 6. Deixem els vehicles en pàrquings de llarga durada de la T1. Un cop a l’aeroport esmorzem i emprenem el vol passades les 9. Vol d’una hora i mitja i arribem a Zurich.
Aquí té lloc l’odissea del lloguer de tres furgos “Mercedes” per 23 expedicionaris. Embolic de l’assegurança i la companyia de lloguer de cotxes (Alamo). En Palo no pot constar com a primer conductor, hem de pagar més per poder posar una altra conductora: l’Imma Font. Revisem possibles desperfectes als vehicles, però el pàrquing és una mica fosc. Trobem algunes cosetes i les afegim a l’estadet de desperfectes. Perdem més d’una hora.

EL PAÍS.
Suïssa és un estat federal format per 26 cantons o estats. Té quatre idiomes oficials: francès, alemany, italià i romanx. El nom del país sembla que ve de Schwyz, del verb swedan, que vol dir cremar, en al•lusió al fet que per instal•lar-se al territori la gent havia de cremar part dels boscos per crear camps i pastures. El que en diem artigar. Suïssa és el quart país més ric del món en renda per càpita.
Les fonts d’energia són bàsicament la hidroelèctrica (56%) i la nuclear (4 centrals, 34%) i la resta tèrmica de combustibles fòssils i fonts alternatives.

EL VIATGE
Comencem sortint de l’aeroport i ens dirigim cap el cantó d’Uri. Els cotxes són automàtics, molt moderns i còmodes. Seguim en direcció Bern i Luzern. A la que sortim de l’entorn de Zurich comencen els “que macos”.  I és que el paisatge és molt bonic. El verd dels camps més propers i el blanc de les muntanyes més altes.  Agafem l’A-4, i quan apareix el nom Gotthard ens desviem en aquesta direcció. Seguim pel costat del Zugersee. Passem per Goldau. Resseguim després una part del Vierwaldstättersee (llac de Luzern) . Passem Flüelen i ens desviem cap a Altdorf. De mica en mica l’autopista es va encaixonant, i amb més corbes ens comencem a endinsar a la Vall del Reuss .... Així passem Erstfeld i Silenen. Des de Silenen fins a Andermatt hi ha 1000 metres de desnivell. Arribem a Andermatt (1444 m d’altitud).
Al cantó d’Uri, Andermatt limita amb els cantons del Tesino i dels Grisons. La població depenia del monestir de Disentis fins l’any 1500, que va passar a ser domini de l’autoritat civil dels Walser (senyors feudals). I al llarg del segle XIX va assolir l’autonomia municipal.
A l’Hotel Bergidyll ens tenen el dinar preparat, encara que hi arribem als volts de les quatre.  Per cert l’aigua embotellada és a preu d’or, ens passarem a l’aigua de l’aixeta. Havent dinat anem a deixar els trastos a les habitacions. Inevitablement en Francesc i la Francesca ens han d’ensenyar la seva habitació, que és la que va ocupar SirThomas Sean Connery l’any 1965, o hauríem de dir: “Bond, James Bond”, quan filmava Goldfinger. A aquesta pel•lícula apareix per primera vegada l’Aston Martin DB5.
 Després de dinar visitem el supermercat on a partir de demà comprarem els nostres picnics. Veiem que els preus no són ben bé els mateixos que al Mercadona. Anem a l’estació de tren, o hauríem de dir de “trens”... Hi ha diverses línies que hi tenen parada. Per passar a la via 2 només es pot fer servir el pas subterrani, i això que és a peu pla! Veiem algunes arribades i sortides dels trens de la zona.  Després anem a fer un volt pel poble. Cases que, per la seva estètica, ens recorden sempre el país on som: Suïssa!!. Tot sempre net i polit. Fa fresca, i de tant en tant cauen algunes gotes. Visitem l’església de Sant Pere i Sant Pau, l’església catòlica més important de la vall, va ser construïda el 1602. La seva decoració interior és totalment barroca. L’altar major té un retaule amb columnes salomòniques. Vàrem poder comprovar que els confessionaris estan dotats de calefacció. I a la sortida hi ha un dispensador d’aigua beneita que et permet emportar-te’n a casa. L’església està envoltada pel cementiri. Quan tornem cap a l’hotel, d’un carrer comencen a sortir “Porsches”, fins a una vintena. Es devien haver escapat de la pel•lícula d’en Bond.
Una de les constants dels sopars seran les amanides. Poden ser “verdes” o “mixtes”. Sempre amb la mateixa salsa. Quan acabem de sopar arriben el fill i la jove dels Parera, en Marc i la Raquel. En Francesc ens diu que segurament per demà caldrà fer un canvi de plans. Sembla que hi haurà pluja.
Cap a dormir.

12 de maig, divendres.
Quan ens llevem hi ha un cel blau espaterrant. Tornem a la proposta inicial: excursió per la vall del Reuss. Després d’esmorzar anem a buscar el cremallera. Passem pel Teufelsbrücke (pont del diable), que permet passar la gorja de Schöllenen per arribar  fins a Göschenen (1111 m d’altitud). A l’estació hi ha l’enllaç amb el ferrocarril que travessa el Gotthard. Aquí esperem una mitja hora que aprofitem per escoltar les explicacions sobre el passat de l’estació fins que es va construir el túnel de la carretera. En Manu i en Francesc ens fan observar com els suïssos han conservat els vestigis del passat ferroviari. A l’estació hi ha una grua d’aigua per assortir les antigues màquines de vapor en perfecte estat de conservació. Tampoc no s’utilitza una andana que hi ha, més alta, per carregar cotxes amb els seus ocupants als trens. En Francesc, ens diu que no està escrit que no es torni a fer servir tenint present els embussos que es produeixen els caps de setmana al túnel de la carretera pel fet de tenir només 3 carrils. La presència del ferrocarril serà una constant al llarg de la nostra estada. I sort en tindrem d’en Manu i en Francesc que ens ajudaran a entendre’ns-hi una mica. Per exemple, sabíeu que a partir d’un 5% de pendent caldrà sempre “la cremallera”?
Arriba el bus que ens portarà fins a Wassen (930 m d’altitud). En realitat és un poble de la maqueta d’en Parera. Pugem fins a l’església de Sant Gallus que té tres altars barrocs. Al costat hi ha l’oratori dedicat a la Verge dels Dolors i el cementiri. El barroc és una constant al cantó d’Uri. També el catolicisme hi és majoritari. La vista des del mirador de l’església és molt bonica. Es pot veure el recorregut del tren que per arribar al poble fa un parell de giragonses ben espectaculars. Fem les fotos de torn i comencem la caminada seguint el riu. La major part del recorregut és pel vessant dret, contrari al del ferrocarril. Passem sota els ponts de l’autopista del tren i la carretera. Ens enfilem pel costat de camps de conreu i pastures. Ens trobem amb un ramat de vaques que ens acompanyen un tros pensant que les portem a dinar.  Ara podem observar com per assolir alçada el tren fa una espiral en un túnel. Passem per sobre de Gurtnellen (741 m). L’Imma, filma que filmaràs, descobreix que els filats del “pastor elèctric” fan una bona fiblada si els toques. En una parada de repòs, el prat i el paisatge inspiren a la coral del grup a entonar la cançó de la Heidi. El recorregut és fonamentalment de baixada. Però no... arribem a un rierol que baixa saltant per la nostra dreta, fent-nos passar un parell de ponts metàl•lics i una forta pujada i posterior baixada per recuperar el nivell que seguíem. Seguim baixant i travessem un túnel per sota l’autopista que en sortir ens recorda que deu ser l’hora de dinar. En Manu i en Pep Illa agraeixen l’aturada. Aquí ens sorprèn trobar contenidors per “deposicions canines” en plena muntanya i en canvi absència total de papereres o contenidors per “sapiens sapiens”. Després hem sabut que els suïssos consideren que les deixalles humanes a la muntanya no hi fan res. Que te les has d’emportar a casa. Aprofitem per reposar una miqueta i acabar de fixar-nos en el recorregut del tren. Reprenem el camí. Veiem a la nostra esquerra el poble d’Intschi (650 m) i amb fort pendent de baixada arribem a la central hidroelèctrica d’Amsteg (526 m). L’havíem de visitar, però no ha estat possible. Les forces van cansades. I davant la possibilitat de baixar en bus fins a Erstfeld (472 m), optem per quedar-nos a Amsteg i fer la cerveseta tot esperant el bus que ens portarà a Göschenen. Allà tornarem a agafar el cremallera i cap a Andermatt.
Arribem contents i els dels genolls i turmells handicapats un xic cansadets. Convençuts que ha valgut la pena arribem a l’hotel. Uns faran una passejada pel poble i altres aprofitaran per refer-se o dutxar-se. I ens retrobarem al menjador pel sopar.
I, bona nit!

13 de maig, dissabte 
Després d’esmorzar i comprar menjar, per avui i demà, agafem els autos i anem cap a Gurtnellen-Wiler (741 m), pujant fins Gurtnellen-Dorf (935 m). En Manu ens deixa i amb la furgo anirà cap a Intschi i amb l’aeri ens esperarà al llac Arni. Des d’aquest nucli començarem la caminada, “pujada planera”,  que ens haurà de portar a Arnisee (1370 m). El camí d’avui és pel vessant esquerre de la vall del Reuss, amb un caràcter més alpí degut a l’alçada. Al cap de poca estona de caminar arribem a un petit nucli habitat, hi ha una esglesiola i quatre cases. En una cruïlla de camins agafem el que segueix recte d’on venim... al cap d’un quart d’hora arribem a una casa de pagès i en Francesc esbrina que l’hem errat. Tornem enrere fins al llogarret i agafem la pista de l’esquerra que ens portarà entre prats fins a la primera drecera. Tornem a trobar la pista al costat d’unes cases i enfilem una altra drecera més dreta que ens enlaira fins  arribar al nivell que ens portarà al Arnisee. Pel camí hem trobat rierols del desglaç que, quan han de travessar la pista, estan recoberts de llambordes. Trobem una caseta que és ni més ni menys que un wàter, a prop d’una font. Arribem a una desviació que s’enfila i hi comença a haver neu, però no l’hem de seguir. Una altra font i uns bancs, i reagrupem l’expedició. Ens avancen uns ciclistes. Seguim fins un coll des del que ja veiem el llac. Fotos de grup, de  paisatge, de vaques... i aprofitem per descansar una miqueta. Seguim ara perdent un xic d’alçada fins arribar a l’Arnisee (1370 m). Tot just arribar veiem una caseta que sembla un xalet de muntanya, però és un wàter. Net i polit, amb calefacció, aigua calenta, ambientador, paper higiènic i recanvi, sabó líquid i paper eixugamans... Quedem gratament sorpresos. Hi ha qui ha quedat tan content que hi va tres vegades seguides.
Ens esperen en Manu, la Carme i en Joan Batlle. Aquests darrers han fet ruta en bicicleta per la vall del Reuss. Dinem en unes taules que ocupem totalment. Els dinars ja s’han diversificat. Dels entrepans del primer dia ja hem passat a les amanides més diverses i tota mena de fruita. Quan acabem de dinar els nostres xofers, en Manu, en Palo i en Toni, són els primers de baixar amb el telefèric fins Intschi per anar a buscar les altres dues furgos que havien quedat a Gurtnellen-Dorf. Mentrestant alguns donen la volta al llac. Arribats tots a baix ens hi asseiem i prenem unes cervesetes, infusions, begudes ensucrades i compartim xocolates vàries.
Arribades les furgonetes tornem cap a Andermatt, però no ens hi aturem. Seguim cap a Hospental i Realp. Pel camí trobem els dos ciclistes. Arribem a Realp i veiem com una cua de cotxes es va enfilant al tren. És la línia de ferrocarril que passa el túnel per evitar el Furkapass que està tallat per la neu.
Anem cap una estació de tren que queda més amunt. És la del vell tren de vapor que passava per túnels més enlairats: el Furkapass. Entre els anys 1914 i 1926 es va obrir la línia que uniria Oberwald amb Realp, que a l’hivern quedava inservible per la neu.
L’any 1982 es va obrir el túnel de base que permet la circulació tot l’any, portant cotxes dalt del ferrocarril. Aquest any es tancava la línia superior.
De seguida es creà una associació per defensar la conservació i posada en servei un altre cop de la línia superior. Lluita que lluitaràs des del 1983. Calia refer alguns trams, recuperar material... les locomotores de vapor que s’havien venut al Vietnam es van recuperar ... i entre els anys  1992 i 1993 es va reobrir un primer tram a la circulació. El 2010 tot el tram Oberwald-Realp estava en funcionament.
Aquesta és la raó de la nostra presència allà. En Manu i en Francesc (de l’Associació de Ferroviaris de Mataró) coneixen els ferroviaris de Realp. Som rebuts amb molta cordialitat per l’Stephan i en Koen que ens acompanyaran a fer una visita a les instal•lacions i tallers. Ens mostren les màquines. La cura que en tenen ens deixa bocabadats. Veiem com arriba una de les màquines llevaneu que està començant a obrir la via. I després de fer de maquinistes ens ofereixen un piscolabis amb vins del Valais. Hi ha qui es queda de guàrdia al costat del “vinillo”.
Abraçades de comiat i present dels de l’Associació Mataronina als de Realp.
Agafem les furgos i les bicis i cap a Andermatt. Alguns encara tindran temps de fer un tomb pel poble.
Anem a sopar i... bona nit i tapa’t!

14 de maig, diumenge
Ens llevem amb un sol resplendent. Esmorzem i emprenem la marxa cap a l’Oberalpass amb les furgonetes. Abans han sortit els ciclistes. La carretera és espectacular. Tenim vistes a cims nevats de 3000 metres que tenim a tocar. Fem una parada per admirar el paisatge i veiem com arriben els esforçats ciclistes que hem avançat fa una estona. Els encoratgem i reprenem el camí. Arribem al coll, l’Oberalpass (2044 m). Ens aturem i quedem meravellats del paisatge. Tot nevat. En Pep Illa ens fa acostar a un far de costa que hi ha al mateix coll. Coincideix amb un centre d’interpretació de les fonts del Rhin. El riu neix aquí i desemboca molt a prop de Rotterdamm, un dels ports més importants del món. Al costat del port hi ha un far exacte que el que veiem. És una al•legoria del naixement i final del riu.
La majoria dels expedicionaris es calcen els paraneus i comencen l’ascensió cap a un coll proper seguint un traç que han marcat les retracks. Molts arribaran fins el coll, alguns pujaran més amunt i d’altres s’aturaran abans d’arribar-hi. Tots plegats iniciaran un descens amb diversitat de versions: corrent com isards, intentant lliscar sobre la capelina, i tot xino-xano. Mentrestant en Manu i en Pep Illa s’han desesperat perquè cap del bars i restaurants és obert. Què hi farem! Baixen amb en Paco, a veure l’estació del tren que puja d’Andermatt i segueix cap a Disentis. Un grup de dones caminadores, quan arriben a baix, fan un ninot de neu amb barret i tot.
Un cop tots arribats ens asseiem en una terrassa d’un dels bars tancats i descansem una estona. En Joan i la Carme deixaran les bicis tancades a l’Oberalpass i seguiran la ruta en cotxe amb la resta de companys.
Anem baixant fent esses per una carretera que ens portarà a Disentis. Hem entrat al cantó dels Grisons, l’únic on es parla romanx (llengua de les anomenades retoromàniques).
Passem per Selva, Sedrun i arribem a Disentis/Muster. Anem cap a l’abadia i aparquem al costat mateix. El sistema de control del pàrquing és curiós. Has de prémer el número corresponent a la plaça de pàrquing i posar monedes fins al temps que vulguis ocupar-la, tot sense obtenir cap tiquet.
Entrem a l’abadia, la visita és gratuïta. És la fundació benedictina més antiga al nord dels Alps. Els orígens datarien de l’any 700. Va ser destruïda diverses vegades al llarg de la història,  el 940 pels sarraïns.
El monestir i l’església barroca que podem veure a l’actualitat van ser construïts a la segona meitat del segle XVII. La coberta de l’església està plena de frescos que recorden la història del monestir.
Tornant enrere visitem l’antiga cripta de Sant Plàcid i, per un passadís al costat de l’entrada on trobem làpides sepulcrals de diferents abats, arribem a una escala monumental que ens portarà a l’església de la Verge. Hi queden traces de la primitiva església romànica.  A la paret d’entrada hi ha una colla d’exvots polits i ben posats.
Acabada la visita sortim per la porta principal de l’església abacial. Tenim una vista preciosa. La gana comença a donar senyals de vida. Agafem els vehicles i sortim del poble, ens arribem al costat del baixador del tren i ens posem a dinar en uns prats. Veiem passar els trens i, cançoner en mà, provoquem els  déus de la pluja amb un bon repertori de cançons. La Raquel i en Marc tornen cap a Alemanya, però els acomiadem amb el “Cant del Adéus”. La resta marxem i el cotxe que porta els ciclistes (Joan i Carme) va de dret cap a l’Oberalpass on havien deixat les bicis. Els altres dos vehicles s’aturen a Sedrun on havíem vist un campanar que ens cridava l’atenció. Aparquem i anem a l’església. També és barroca. Quan sortim en Toni ens diu que ha caigut pedra i ara plou. Anem lleugers cap al pàrquing i reprenem el camí de tornada cap a l’Oberalpass. A partir d’aquí el temps ha canviat, fa bo tot i que es veu una bona nuvolada. Arribem a Andermatt. Decidim baixar al Teufelsbrücke (Pont del Diable). Uns quants baixen a peu i la resta amb els cotxes. Quina sort, ens estalviarem la remullada de tornada! Al cap de poc d’arribar, a més d’un fort vent comença a ploure. Fresqueja. En Pep Illa ens explica els mites del “ponts del diable”. Tot seguit ens parla de la batalla de les guerres napoleòniques que varen enfrontar, el 1799, les tropes russes de Suvorov amb les franceses. Els francesos ocupaven la sortida d’un túnel, els russos fent un flanqueig per la muntanya varen aconseguir derrotar els francesos que al seu torn varen destruir el pont. És l’escena que es veu en una pintura a la paret del restaurant que hi ha. Més avall hi ha un monument recordatori als soldats russos morts en aquell combat.
Acabada “la classe” anem a fer una cerveseta i protegir-nos del vent i la pluja. Tot seguit tornem cap a l’hotel. Un cop sopats en Francesc ens proposa dues alternatives per l’endemà: seguir la vora dels llacs i anar parant als poblets de la riba fins a Zurich, o primer resseguir uns quants poblets  vora els llacs però anar al Rigi, una muntanya on hi pujaríem amb un cremallera. Després de l’explicació votem i decidim pujar al Rigi. Ei, que hi ha un cremallera! Els que encara no havien pagat l’estada de l’hotel fan “el gesto”.
Sopar i dormir!

15 de maig, dilluns
Ens llevem, esmorzem i anem a comprar menjar pel picnic. En Francesc ens informa que pel fet d’agafar bitllet col•lectiu el preu del cremallera és 20 € més barat que el que ens havia dit (iupi!!). Fem els equipatges i deixem les habitacions. Ens acomiadem del personal de l’hotel, foto de grup inclosa. Adéu Andermatt!
Amb els cotxes anem baixant la Vall del Reuss. Passem Silenen (510 m), Erstfeld, nucli ferroviari interessant. Ens desviem cap a Bürglen, poblet que segons la llegenda era on vivia Guillem Tell. Hi fem una curta visita. Davant del monument a Guillem Tell en Pep Illa ens explica la llegenda i el que d’històric hi ha en el transfons del mite. Reculem i passem per Altdorf, ciutat on diuen que va passar la llegenda d’en Tell. Passem pel costat d’un altre monument a l’heroi llegendari però no ens hi aturem. Passem Flüelen i voregem una estona el llac dels Quatre Cantons. Ens en separem i passem per Brunnen i Seewen, ara pel costat del llac Lourez, fins arribar a Arth-Goldau (517 m). Deixem els cotxes al pàrquing de l’estació del cremallera i anem lleugers a agafar-lo. La pujada és espectacular tant pels paisatges com pel pendent. Al cap d’una mitja horeta arribem al Rigi Kulm (1748 m). Un desnivell que déu n’hi do. Tot just baixar en Francesc encomana al revisor que ens reservi places per baixar amb el cremallera de les tres.
La vista és excepcional. 360º de paisatge. Per un costat els Alps i per l’altre la plana que s’obre cap a Alemanya. Llàstima que els cims de l’Eiger, la Jungfrau i els seus veïns quedaven coberts pels núvols “baixos”.  Hi ha gent de tot arreu del món. Uns xinesos es fotografien davant d’una roca que recorda una muntanya d’alçada semblant a la Xina. Uns maresmencs fent fotos del dret i del revés. Decidim anar a dinar a la terrassa del restaurant, perquè a dintre no es pot fer picnic.  Trobem unes taules molt ben situades que ens permeten gaudir de les vistes alhora que ho fem del dinar. En Paco ha comprat una ampolla de beguda pensant que era cervesa però ha resultat ser sidra. Un cop dinats sí que anem al restaurant i fem uns cafetons. La fem petar una estona fins que hem d’anar baixant cap a l’estació superior del cremallera. Arriba el tren i, oh sorpresa! Un vagó porta un cartellet que diu “Reservato Grupo Francesco”. No sé pas qui deurien ser... cap a dalt i al cap de poc emprenem el descens. A Rigi Staffel es separa una via que baixa fins a Vitznau, però nosaltres cap a Golau-Arth.
Al pàrquing paguem i recollim les furgos. Direcció Zürich. Arribant a l’aeroport fem una volteta per anar a reomplir els dipòsits. I ara a tornar els vehicles. Última sorpresa, un del cotxes té una ratllada a la roda davantera  que l’encarregada de revisar-los ens diu que no hi era a l’anada...  Aprenem com cal utilitzar la llanterna per revisar un cotxe de lloguer dins d’un aparcament. Rondinada ... i feta la reclamació pertinent ens dirigim, ara sí, a embarcar. Ho hem de fer amb “les maquinetes”. N’hem après. Passem els controls i alguns han d’obrir les maletes per poder comprovar que realment allò és roba bruta!
Esperem a la sala d’embarcar i amb una mitja horeta de retard pugem a l’avió. Unes dues hores més tard, després de fer un parell de voltes sobre Barcelona, aterrem al Prat. Recollim les maletes i a buscar el minibús que ens ha de portar als pàrquings.
L’experiència ha estat molt interessant. I ens ho hem passat la mar de bé. Per cert, hem esmentat les aportacions ferroviàries d’en Francesc i en Manu, però no hauríem d’ignorar les aportacions lingüístiques en el terreny de les metàfores de la Núria i en Manu: “ets la palanqueta del meu sifon” o “ets el cordillet de la meva baldufa”. Noblesa obliga!
Cap al Maresme i bona nit. Són quarts d’una.
Pep Illa



Dimecres 17 de maig de l'any 2017
213.Muntanyes de Caçà ì el ParcArt
Duració aproximada: 4h (amb visita al ParcArt),uns 11km, i uns 206m de desnivell.
Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Paco Hernández, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Aymerich, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Cose Montserrat, Trini Ferrer, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Soco Salgado, Pep Garriga, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Joan Vera, Lidia Montejano, Rafaela Garcia.

Avui hem anat a caminar a Cassà de la Selva que, com no sap tothom, s'hauria d'escriure Caçà de la Selva. I perquè, doncs, la falta d'ortografia? Molt senzill als vilatants no els agradava gens rebre cartes dirigides a Caca de la Selva i per aquest motiu l'autoritat ligüística va acceptar l'excepció estètica.

Un dia ben bonic i de sol punxegut que ha permès retrobar-se els que fa dos dies varen arribar de l'excursió a terres suïsses, on segons pròpia declaració no es varen acostar a cap banc, ni varen trobar-hi mossens ni abadesses catalans amb el sarró ple de missals.

Passem pels boscos amables de les terres de Can Vall-llobera, camins de pins i sobretot alsines. I arribem a la plana de cereals a punt de cremar de Can Biosca al mig de l'indret dit Matamala. Endevant i a trobar la ruïna de la Casa Nova d'en Frigola. Aquí encetem un curiós corriol de pedra vermella rossegada per la pluja que puja pels camps de Can Vida, més alzines i vegetació florida. Olors de mil floretes.

Aviat una pista ens duu a l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc que forma part del municipi de Llambilles. I que ja consta activa el segle IX. "L’any 1362 el “Llibre Vert” del Capítol de Girona fa referència a la capella com una de les riques i més conservades esglésies del bisbat. L’any 1470 però es trobava en estat deplorable, ja que el bisbe Margartit manà reconstruir-la osta l’amenaça de tancar-la al culte. Les obres d’arranjament s’acabaren el 1548. EL 1691 s’hi feren noves reformes i es construïren els “Misteris”, en un camí emmurallat que circumdava la muntanya del costat de tramuntana. Aquests “Misteris” eren unes capelletes erigides a cada tram del trajecte amb imatges de talla i rajoles de ceràmic. Encara avui, prop de l’ermita, s’hi veuen les restes de l’última estació.

L’ermità que en tenia cura, recorria les cases i els masos d ela contrada amb la capelleta del Sant, a la recerca d’almoines. També venia objectes pietosos a canvi d’oli per a l’església. Vivia en una construcció adossada a l’ermita que comunicava amb la capella per una porta interior. Va haver de refugiar-se a santa Pellaia durant la invasió napoleònica. L’any 1836 caigué pres de bandolers que irromperen en la vivenda buscant diners, i fou cremat viu. De llavors ençà començà la decadència de l’ermita, tot i que hi va haver algun altre ermità i es varen seguir celebrant aplecs". Enrunada amb el pas dels anys l'any 1981 va ser restaurada.

Aquí esmorzem, en un espai amb taules i bancs que els diumenges és ple de gent fent carn a la brasa, després de demanar permís a l'ajuntament, com repeteixen dotzenes de notes penjades arreu. Baixada cap el Pla de la Font i aquí comença un trajecte especialment bonic per un corriol al costat de la Riera de la Font que ens durà certament a la Font de Sant Cristòfol, espai boscós adequat pel temps de calor.

El corriol esmentat sota el Puig Rodó és molt bonic, estret i amb la vegetació a sobre, que ens acompanyarà un bon tros fins a la pujada enèrgica cap a turó de la Roca de les Trenta Creus. Arribem a una zona plana i ara toca costejar sota el Puig Ventalló fins la baixada que resseguim al costat de la riera de Freixeneda i cap a Can Roser. Aquesa casa, però, ara és coneguda com el Parc Art, un recó d'art molt interessant. Un gran jardí d’escultures: "dissenyat pel paisatgista Manel Pradell i envoltat d’estanys, parterres i inspiradors racons, l’espai convida a gaudir d’una singular i extensa col·lecció a l’aire lliure de gairebé 350 peces escultòriques".

Una quantes passes més ens duran al cotxe i fins la propera setmana. Francesc Costa




Dimecres 24 de maig de l'any 2017
214.Boscos, fonts i ermites a Castellar del Vallès
Duració aproximada: 4h 5', uns 12,260km, i uns 301km de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Ímma Aymerich, Esther Cojo, Xavier Domènech, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Cose Montserrat, Maria Català, Martí Mataró, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Joan Puig, Joan Vera, Dolors Mas, Isabel Navarra, Montse Serra i Quico Villà.

Embussaments a la carretera. Primer per arribar a Granollers. Després fins a Canovelles i seguidament per la carretera de Caldes direcció a Castellar del Vallès, una carretera estreta i plena de corbes que són el principal maldecap d’aquells que es maregen. Arribem a Castellar i anem a aparcar al  restaurant Viena, a la carretera de Sabadell nº 60, situat dins una antiga fàbrica de vellut molt ben arreglada. Deixem els cotxes i iniciem la jornada amb molta calor, més de la que toca pel temps que estem, el maig, on la dita diu que cada dia un raig, però sembla ser que els efectes del canvi climàtic ens avisen.

Castellar del Vallès (antigament, Sant Esteve de Castellar) és una vila de 23.238 habitants situada al nord de la comarca del Vallès Occidental. La superfície del municipi és de 44,9 quilòmetres quadrats i el nucli és a 331 metres sobre el nivell del mar. Pertany al partit judicial de Sabadell, a l'àmbit funcional metropolità de Barcelona i la seva parròquia pertany al Bisbat de Terrassa i a l'arxiprestat de Sabadell Centre. El seu alcalde és Ignasi Giménez Renom representant de l'agrupació Som de Castellar pròxima al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Castellar es troba al bell mig de la fossa tectònica del Vallès-Penedès, que travessa la ciutat d'est a oest, mentre que el riu Ripoll divideix el terme en quatre parts i el travessa de nord a sud. El clima de la ciutat és propi dels països mediterranis, amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic. En l'àmbit econòmic, el desenvolupament econòmic i industrial de Castellar del Vallès ha estat molt relacionat amb el sector del tèxtil, i en especial a empreses de la família Tolrà, que han deixat gran patrimoni al poble. En l'actualitat, però, la principal activitat econòmica prové del sector serveis, el comerç i de la funció pública.
El patró de la ciutat és Sant Esteve, tot i que Sant Josep té una presència força important a la vila: anualment se celebra una fira en el seu honor durant la diada de Sant Josep. (Viquipèdia)

En el mas de ca n'Oliver, situat darrere de la zona industrial de can Carner, a l'esquerra de la carretera que porta de Sabadell a Castellar, de nen, va passar-hi temporades d'estiueig Joan Oliver (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986). Alguns dels records inclosos en Temps i records ens poden fer reviure aquells moments de felicitat arcàdica tot i les desgràcies familiars. És en aquest indret, més o menys, on iniciem l’excursió.

Baixem, després de vorejar la urbanització que envolta el Viena, cap el riu Ripoll per un corriol estret i dret que ens porta fins el nivell de la llera el riu, que travessem per damunt un pont de fusta.
El Ripoll forma part de la conca del Besòs, que té uns 1.000 km2 d'extensió i 180 km lineals de xarxa i abraça un territori habitat aproximadament per 2.000.000 de persones i en el qual podem trobar al voltant de 10.000 indústries.

El Ripoll és un afluent tributari del Besòs situat, juntament amb el riu Sec, al vessant més occidental de la seva conca. Neix al sot del Galí, a la serra de Granera, a 640 m sobre el nivell del mar, i aboca les aigües al riu Besòs, a Montcada i Reixac, a 35,5 m sobre el nivell del mar. Al llarg de 40 km de recorregut travessa els municipis de Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac, tots situats al Vallès Occidental. El seu cabal mitjà diari és aproximadament de 36.350 m3/dia, tenint com a referència l'estació de mesura de Sant Llorenç Savall (0,27 m3/seg) i la de Montcada i Reixac (1.19 m3/seg), recull les seves aigües d'una conca de 243 km2 i té un pendent mitjà d'1.53% i una sinuositat d'1.41. Com a riu mediterrani es caracteritza per tenir poc cabal, ser força irregular i tenir avingudes poc freqüents però molt importants, de les quals la més recordada, el setembre del 1962, va provocar grans inundacions i greus danys materials i humans.

El riu Ripoll recorre 14 quilòmetres al seu pas per Castellar del Vallès i té una xarxa important de torrents tributaris. Destaquen el torrent del Castelló, que manté un cabal constant al llarg de l'any i té un alt interès ecològic. Altres, com el torrent de Canyelles, on en els seus marges i plataformes s'hi ubiquen parcel•les d'horta, el Mitger interessant pel seu paisatge i el de Colobrers, amb un grau de naturalitat important a final de terme, aquests últims tots depenen totalment del règim de pluges i prenen importància quan aquestes són abundants. (http://www.castellarvalles.cat)

Tot baixant, i després també pujant pel corriol que ens ha de portar a Castellar Vell, a l’ermita de Sant Esteve, la nostra dreta podem observar la majestuosa presència del castell de Clasquerí.
El castell de Clasquerí, conegut també amb el nom de castell de Castellar o dels Clasquerí, és a la riba dreta del riu Ripoll, en un turó a la rodalia de la vila. Sembla que el primer document que es coneix del castell està datat de l'any 1010, tot i que hi ha alguna referència anterior (912) al Castrum Kastellare. Després que la propietat recaigués entre diferents personalitats de l'edat mitjana catalana, l'any 1310, Gastó de Montcada fa donació d'aquest castell a Pere de Clasquerí, començant la nissaga de propietaris del castell que li dóna nom. El castell té planta trapezoïdal, dues torres i un pati central amb un pou i les escales per accedir al primer pis. Dues ales afegides i una torre a l'angle el tanquen. L'edifici té planta baixa i dos pisos. L'aspecte actual del castell és el resultat de les reformes fetes per Guerau de Clasquerí el 1335. Altres reformes daten de finals del segle XIX i inicis del XX. Queden poques restes del seu origen altmedieval, com l'arc d'entrada de mig punt. Dins del conjunt hi has la capella de Santa Bàrbara, d'una sola nau i d'estil gòtic, amb absis de planta de mig decàgon i elevat a l'exterior amb merlets petits i esglaonats. En l'actualitat, tot i estar en mans privades, al castell s'hi organitzen alguns esdeveniments com congressos i concerts, i s'hi han rodat sèries de televisió com Ermessenda. El castell està catalogat en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català i està inscrit en el Registre de Béns Culturals d'Interès Nacional dins la classificació de monuments històrics sota l'identificador 630-MH. (http://www.castellarvalles.cat)

Pugem enmig d’alzines que ajuden el nostre esforç cobrint-nos d’ombra. Trobem una cabana de vinya de pedra seca restaurada i arreu hi ha el testimoni de la gran ventada de fa uns anys que tirà a terra gairebé tots els pins de la contrada, arrencats de soca-rel. Arribem dalt l’ermita de Sant Esteve amb una plana i uns fogons que conviden a acostar-s’hi per a fer celebracions diverses. Manquen papereres, però. Sant Esteve de Castellar Vell és una església romànica del segle XI, amb diferents ampliacions en època gòtica i posteriors, situada al municipi de Castellar del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El conjunt arquitectònic de Sant Esteve de Castellar Vell es troba en el paratge conegut com a Castellar Vell, puig de Castellar Vell o puig Castellar situat a 309 metres sobre el nivell del mar a la riba dreta del riu Ripoll. Aquest indret el forma una esplanada envoltada per importants barrancades tallades per torrents: el de Sant Antoni a l'oest i el torrent de Miralles per la zona que limita amb el Castell de Castellar. L'església forma part d'un conjunt arquitectònic, arqueològic i natural format per l'església de Sant Esteve de Castellar Vell, les runes del mas de la rectoria i un vilatge altmedieval.
Edifici romànic-gòtic de planta rectangular en forma de creu orientada Oest-Est amb 3 sectors diferenciats: nau, capçalera i absis amb capelles laterals, i campanar. La nau és la part més antiga: és de planta rectangular amb volta de canó i amb absis semicircular, el segon cos afegit són les capelles laterals i el transsepte, de caràcter gòtic amb volta i arcades ogivals. L’últim sector és el campanar de planta rectangular, amb una finestra de mig punt a cada cara, i dues finestres geminades amb arc apuntat a la cara sud.

A l’interior, a la volta gòtica del transsepte, hi ha les restes d’unes pintures murals molt deteriorades, encara que també se'n poden apreciar a la volta de la part romànica. Com s'observa en diferents punts, l'església era interiorment pintada de color blanc, sobre el qual es marcaren, en negre, uns carreus rectangulars. A la part central de la volta gòtica es veuen restes de pintura policroma que formen una estrella de tipus geomètric, una rosàcia estilitzada i una sèrie d'entrellaços ja molt esborrats. Els colors són de magre i un to blavós, i segurament d'altres que es confonen ara en una sèrie de grups de taques en la zona més pròxima a la capçalera.

Esmorzem i fem la foto. Marxem per ponent agafant un corriol que ens portarà a una pista. Passem pel costat d’una bòbila abandonada envoltada de camps de cereals i vetllada per la ginesta que ens deixa anar el seu flaire característic. Aquí la terra és vermella i forma uns penyasegats erosionats per l’aigua i el vent espectaculars. Arribem fins a l’espai eqüestre de Castellar, sense cavalls però amb moltes quadres preparades. Voregem la casa pel darrere fins recuperar altra vegada la pista que ens portarà a la font dels Plàtans, amb un doll d’aigua sospitós pel seu cabal (ningú n’ha begut). Tornem una mica enrere i ens enfilem fins trobar el torrent de Ribatallada.

El torrent de Ribatallada és un curs d'aigua del Vallès Occidental, afluent per la dreta del riu Ripoll. Neix fruit de l'aiguabarreig del torrent de Botelles o Gotelles i del torrent del Guinard, molt a prop del castell de Ribatallada i del barri de ca n'Avellaneda de Castellar del Vallès. El nom de Ribatallada prové de l'indret on neix el torrent, on hi ha unes quantes ribes tallades i alteroses. Durant anys, l'aigua de Ribatallada ha tingut molta anomenada entre els sabadellencs.

Juntament amb el torrent de Colobrers, el de Ribatallada és un dels indrets més rics i més ben conservats de tot el rodal de Sabadell. La vegetació hi és variada, exuberant i poc degradada. Hi ha bosc d’alzinar, combinat amb roures, i arbres de ribera com ara pollancres, àlbers, avellaners i salzes, sobretot al vessant obac. Al vessant solell, ben contrastat, hi predomina la pineda. Al tram final també hi ha plàtans plantats.(Viquipèdia)

Passem pel costat del pantà de Ribatallada, construït el 1895, sense aigua en aquests moments. A partir d’ara en tenim per una estona de caminar per sota l’alzinar, que s’agraeix moltíssim. Arribem a un torrent que no deixa de ser la claveguera de la urbanització que es troba a la seva capçalera. En aquest tros de camí l’Ímma ens munta un parell de cordes, una a cada costat, per facilitar el pas del desnivell dels marges. Arribem dalt la urbanització amb unes quantes cases ben espectaculars i d’altres ridícules des del nostre punt de vista ja que són grans casalots amb teulades gairebé verticals amb pissarra negra, a l’estil nòrdic, per protegir-se de la gran quantitat de neu que cau al Vallès durant l’hivern. Una ostentació de nous rics amb molt de mal gust.

Una mica més de sol que cau de ple. Travessem la urbanització i baixem fins a retrobar el camí de la depuradora de Castellar. Anem cap allà però aviat agafem el camí de l’esquerra que voreja el camp de blat que està perdent el ser verd brillant per anar-se enrossint una mica. Seguim aquest camí de carro que ens fa arribar a la cruïlla on hi ha el pont de fusta que hem travessat al començament de la sortida i ja només ens queda el corriol de pujada fins dalt la urbanització on tenim els cotxes. Amb el Viena al costat i assedegats com estàvem, ens hem remullat la gola abans de reprendre el retorn.
Quico Villà



Dimecres 31 de maig de l'any 2017
215.Un dia a la Garrotxa
Duració aproximada: 4h38', uns 12'400km, i uns 430km de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Esther Cojo, Xavier Domènech, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Cose Montserrat, Maria Català, Martí Mataró, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Joan Vera, Dolors Mas, Isabel Navarra, Soco Salgado, Pep Garriga, Lídia Montejano, Miguel González, Rossend Sellés, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Roser Albert, Esteve Gual, Conxita Calvo, Montse Triadó Montse Taberner i Quico Villà. 

Com que anem lluny, a la Garrotxa, i ens quedarem a dinar, avui anem amb autocar. Aquest ens deixa a Castellfollit de la Roca, al peu de la cinglera, en el pàrquing del restaurant Mont-Rok que avui té tancat i en Miguel es queda sense poder fer el cafetó.

Travessem la carretera i baixem fins al barrí de Fluvià que forma part del municipi de Montagut i Oix. Baixem per unes escales al costat d’una fábrica i arribem al riu que travessem per una passera de fusta que ens ofereix una magnífica panoràmica del poble de Castellfollit de la Roca, un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d'un quilòmetre quadrat. 

L’emplaçament d’aquest pintoresc poblet és molt estratègic, i segurament té un origen militar. Sembla que el topònim prové de Castelfreit, o castell partit, car hi havia hagut dues fortaleses, una dalt de la cinglera i l’altra damunt del turó basàltic que hi ha a la vall del Turonell, a prop del seu aiguabarreig amb el Fluvià, anomenat per aquest motiu el Castellet. Dominaven la bifuscació de dues vies romanes: la que anava per Begudà i la que, remuntant la vall del Fluvià, continuava per la vall de Bianya.

Des de la carretera comarcal C-150 (km 45), prop del parador Mont-Roc, es pot contemplar la cinglera en conjunt, en bona part coberta de frondosa vegetació. Hom s’hi pot acostar pels camins que fan partió entre modèliques hortes i així observar millor els elements geològics d’aquests extraordinari espadat. (MALLARACH, J.Mª; RIERA,M. Els volcans olotins i el seu paisatge. Ed. Serpa. Barcelona 1981)

Pugem una mica per un corriol entre hortes fins arribar al pont romànic damunt el riu Turonell, avui trencat i restaurat per un de ferro aprofitant els suports de l’antic. Estem  sota mateix de l’espadat, amb l’església del poble esguardant-nos des de dalt.

No anem cap el poble, agafem el camí de l’esquerra, direcció a les Baumes de Caxurma. Ara en tenim per una bona estona d’anar pujant seguint les marques grogues; creuem pel damunt de l’autovia després de trobar uns grups electrògens que serveixen per il•luminar el túnel, i ens dirigim cap el torrent de Santaló, que anem remuntant per la seva vessant esquerre. A la cruïlla que assenyala cap a la Devesa a l’esquerra, agafem aquesta direcció, per on apareixen pintades verdes, que ens condueixen fins les Caixurmes (de forats n’hi ha més d’un) fins arribar a les cavitats esmentades, sempre dins el terme de Montagut.

El nom de la cavitat  el trobem escrit amb força variacions. Pel que ens diu un lector, en la "variant garrotxina" és prou correcte. Balmes o Baumes d’en Caxurma voldria dir que hi ha algú que s’anomeni Caxurma hi no ens consta. Baumes o Balmes de Caxurma significaria que hi ha un paratge, o algun nucli denominat Caxurma que tampoc coneixem.  

Als mapes de l’ICC a gran escala apareix el nom de Balmes de Caixurme, i també en algun bloc de senderisme hem trobat Balmes de Caixurma. Remirant el “Coromines” (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana) no apareix cap referència, però hi trobem el mot caixa, que el nou diccionari d'IEC defineix com “Receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular,...” D’aquesta accepció potser es podria derivar “caixurma” i efectivament molts segments d’aquesta cavitat mostren un procés graviclàstic que els confereix una secció quadrada, (de sostre, terra, i parets paral•leles) que podríem dir s’assembla a una estranya caixa de pedra, una caixurma.

 El paisatge és d’una atapeïda vegetació, primer bosc de ribera, després d’alzinars i roureda, etc., per on van apareixent blocs de margues lutitiques gris – blavoses on localitzem la cavitat. Segons la cartografia de l’Institut Geològic de Catalunya son materials eocènics del Lutecià.

La cavitat està estructurada, segons un reticle ortogonal de fractures, amb nombrosos productes clàstics que li confereixen un itinerari accidentat, en el que cal anar desgrimpant de bloc en bloc. Segons la topografia del 1972 té un recorregut total de 387m i un desnivell descendent de 19m. amb un mínim de tres boques transitables.

Aprofitem per esmorzar i després fer una petita incursió, gairebé simbòlica, a dins les balmes. Seguim amunt tot passant per les runes del que fou la casa de Can Pere de la Pipa i una mica més endavant per can Santaló. Ara trobem tot un seguit de fites gairebé artístiques per la seva col•locació i equilibri que, en alguns casos, pretén ser millorat per part d’alguns components del grup. Arribem a l’ermita de la Devesa, des on hi ha una bona panoràmica damunt l’alta Garrotxa.


L’ermita de la mare de Déu de la Devesa és un petit santuari que es troba situat a uns dos quilòmetres al sud-est de la població de Castellfollit de la Roca, en una zona actualment boscosa i solitària, just al damunt de la muntanya on passen els nous túnels de la variant, al terme municipal de Montagut.
La primera notícia documental del santuari data de l’any 1261, quan Berenguer de Requesens va fundar-hi un benefici. No tornem a tenir notícies de l’ermita fins l’any 1344, quan es produí un conflicte entre les autoritats eclesiàstiques i un laic (en Santaló de Mont, amb tota probabilitat propietari del proper mas Santaló), pel control de l’esmentada capella i els seus béns. Aquest conflicte comportà que s’encomanés al prevere Pere Pascual el govern de la capella, atès que els laics tenien prohibit governar esglésies. Tanmateix alguns anys després (1369), davant la manca d’un responsable que es fes càrrec del manteniment de l’edifici, se li confia a Ramon Santaló (segurament fill de l’anterior), fet que ens mostra l’aïllament i solitud de la zona. A època moderna, a l’any 1540, és realitzà una ampliació de la nau de l’església, fet clarament constatable en l’aparell de l’edifici. Posteriorment en una data indeterminada, a aquesta ampliació, se li afegí un casalot adossat a la façana de l’entrada, que servia d’habitatge a l’ermità, i es sobrealçà el campanar d’espadanya. Aquest afegit, però, ja es trobava deshabitat a finals del segle XIX i fou aterrat poc desprès. Finalment, la Guerra Civil afectà l’ermita, a l’igual que tants altres edificis religiosos del nostre país, i comportà la pèrdua d’una interessant talla romànica que representava la verge Maria amb el nen Jesús.
Hem de fer esment que poc abans d’arribar al mas de Santaló hem anat trobant tot una sèrie de fites molt treballades i que la dona que ens ha vingut a rebre a l’arribar a la masia, ens ha dit que eren fetes per un amic seu que cada vegada que els va a visitar augmenta la producció de fites, les anomena “els vigilants del camí”. són molt artístiques.  

Feta la fotografia de grup corresponent, seguim el camí amunt enmig de bonics boscos de pins, alzines i roures, passant pels plans de la Trepadella i de les Termes fins arribar al collet d’en Feliu. Ara prenem un camí de carro que ens ha de portar fins el collet del castell on prenem un corriol que tot pujant una mica ens ha de portar fins l’antic santuari de la Mar de Déu de Mont-Ros, el cim més alt que farem avui. Arribats al cim hem pogut veure l’ermita que tristament no té teulada, això fa que es vegi molt més malmesa del que està la resta de la construcció. 

El Santuari de la Mare de Déu de Mont-Ros al municipi de Sant Joan les Fonts a la Garrotxa, és una església situada al cim del Mont-ros (632 m.) en el contrafort de la serra de Sant Julià del Mont.
En l’actualitat aquesta església pertany a la parròquia de Begudà. Esmentada ja el 1240, constituïa l’església de l’antic castell de Mont-ros, del comtat de Besalú, que fou possessió dels Vescomtes de Bas i és ja esmentada el 1126. Formà part posteriorment de la baronia de Castellfollit de la Roca.

Ara toca baixar tot el que hem pujat i durant una bona estona o fem per un viarany dret entremig de grans roures i alzines, alternant-se contínuament. Passem per les cases de can Passavent, a mig restaurar i can Patiràs, en ruïna total, fins arribar a la font Fonocas, construïda l’any 1916 en una antiga pedrera de basalt. Estem a tocar de Castellfollit de la Roca, per la part de dalt, arribant a la carretera que ve d’Olot. Entrem al poble i el travessem, primer pel carrer Nou i després pel carrer Major, fins arribar al mirador, a la punta de la cinglera que a l’inici de l’excursió hem bordejat per la part de baix. 

Agafem el camí medieval que passa pel davant de l’esglesia i que ens porta fins el pont romànic esmentat al principi de la narració. Ara refem el camí fins la passera de fusta, els horts del Fluvià i arribem al restaurant on tenim el bus que ens espera. Ens canviem les samarretes i pugem a l’autocar que ens porta fins a Tortellà, a l’Hostal de l’Alta Garrotxa, antiga cala Seca, on tenim encarregat el dinar.
Tortellà és un municipi situat a l'Alta Garrotxa. És el tretzè municipi més habitat de la comarca amb 771 habitants (2010) i una extensió d'11,07 km². La vila és a 276 metres sobre el nivell del mar i a 18 quilòmetres d'Olot, 31 de Figueres i 38 de Girona. El terme municipal delimita, començant pel nord i seguint el sentit de les busques del rellotge, amb Sales de Llierca, Argelaguer i Montagut i Oix.

Acabem de dinar i reprenem el camí, amb l’autocar, cap Argelaguer, on en Quico Costa ens ha preparat la sorpresa de visitar el parc d’en Garrell.

Josep Pujiula i Vila (Argelaguer, 31 de maig 1937 - Argelaguer, 2 de juny de 2016), també conegut com el Garrell, l'home de les cabanes o el Tarzan d'Argelaguer, fou un torner retirat que va dedicar 45 anys a construir i reconstruir el parc de Can Sis Rals o les Cabanes d'Argelaguer, que eren unes construccions de fusta formant torres, casetes i un laberint, a més d'un sistema d'estancs i escultures. És un dels exemples del que es coneix com a art brut.
Als anys 70, va començar per construir una barraca al costat del riu Fluvià, per guardar-hi una barca, i va anar fent més construccions fins a tenir un vilatge sencer amb més barraques i una casa de tres plantes, connectades per ponts i amb alguna torre.
Es va trobar que molta gent hi entrava i la destruïa, per això ho va desmuntar tot.
Més endavant, va començar un projecte més ambiciós, i es va dedicar a construir el parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, tot fet amb branques d'acàcia. Va afegir-hi un laberint que protegia l'entrada dels visitants indesitjables.
L'any 2002, va tornar a desmuntar-ho a causa del pas de la nova autovia N-260 d'Argelaguer a Olot i l'al•legalitat del parc. 
El juliol de 2013 es va estrenar a Argelaguer i posteriorment en televisió el documental Garrell, El Tarzan d'Argelaguer, dels realitzadors Marc Barceló i Josep Serra.
El 7 d'abril del 2014 fou estrenat el documentari Sobre la marxa, dirigit per Jordi Morató. El 2014, rebé el premi al millor llargmetratge documentari al Festival Alcances (Cadis). 
El restant de les escultures i les cabanes ha estat declarat com a Bé cultural d'interès local pel ple del Consell Comarcal de la Garrotxa. Amb aquest distintiu, s'evita que l'Agència Catalana de l'Aigua i el Ministeri de Foment puguin ordenar el desmantellament complet del lloc.
L'ajuntament d'Argelaguer tenia previst obrir-lo al públic, parcialment, a la primavera del 2015. (Viquipèdia).
Un cop feta la passejada pe l’indret, enfilem camí cap a Besalú. Aparquem al costat dels afores del pont i entrem a passejar per la vila. 

Besalú és una vila situada a 150 metres d'altitud i té una extensió de 4,81 km². Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. La vila de Besalú, nascuda entorn del turó ocupat pel castell comtal i l'església de Santa Maria de Besalú, s'estén cap al sud-oest de la confluència de la riera de Capellades amb el riu Fluvià. Gaudeix d'una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre tres comarques.

El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El 1979 fou declarat "conjunt nacional" pel seu gran valor arquitectònic. Dels murs i fortificacions del Besalú medieval queden restes esparses, sovint a l'interior d'edificis posteriors. Sabem que uns primers murs protegien el castell comtal i les seves dependències. N'és una mostra el portal de la Força al carrer del comte Tallaferro. El segle XII, un nou recinte rodejava el call jueu, l'església de Sant Vicenç i Vilarrobau, deixant a l'exterior el monestir de Sant Pere, que finalment quedà inclòs dins del darrer recinte fortificat del segle XIV.

A més de l'antiga parròquia de Sant Vicenç de Besalú, l'església de Santa Maria de Besalú, el monestir de Sant Pere de Besalú i del pont de Besalú sobre el Fluvià, cal destacar la façana d'origen romànic de l'església de Sant Julià de Besalú de l'antic hospital, la casa Llaudes o Cornellà al Prat de Sant Pere, amb reformes posteriors (al mateix edifici consten les dates 1641 i 1783), i la casa dels porxos del carrer de Tallaferro. Sembla que també d'època romànica és el "Miqwe" o banys rituals jueus, situat arran del riu, al si de l'antic call jueu. D'època gòtica ens ha arribat l'edifici de la plaça de la Llibertat o Major atribuït a la Cúria Reial, i Can Cambó al carrer Major, recentment restaurada per la Direcció General de l'Habitatge de la Generalitat de Catalunya i destinada a equipaments socials i culturals. 

També a la plaça Major, porxada, urbanitzada els segles XVI-XVII, cal destacar l'edifici de l'Ajuntament, del segle XVII, restaurat. Recentment, el Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya ha redactat un pla especial de protecció i desenvolupament del centre històric de Besalú, que encara no ha estat aprovat. 
L'origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X, construït damunt d'un turó on hi ha les restes de l'església de Santa Maria, en l'alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: el pont, els banys jueus, l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià, antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística bastant coherents amb el passat medieval. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya. (Viquipèdia)

Acabada la visita pels carrers de la Vila, uns quants tornem per l’anella verda que passa al costat de la llera del riu i d’altres s’estimen més prendre una beguda a la plaça de Sant Pere. Ens trobem tots a l’autocar i tornem molt satisfets i contents cap a casa.
Quico Villà




Dimecres 7 de juny de l'any 2017
216.Centelles, molí, font, salt, dólmen
Duració aproximada: 4h 15', uns 11'7km, i uns 290mts de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Isabel Navarra, Soco Salgado, Pep Garriga, Teia Montmany, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Josep Palomar, Joan Puig i Quico Villà.

Com que ja comença a fer calor sortim aviat, a les set del matí, d’aquesta manera també arribarem abans a casa. Ja ens tens cap a Centelles on deixem els cotxes a la zona industrial que hi ha molt a prop de la sortida 44 de l’autovia. Aparquem al carrer Ollic i prenem el camí en direcció al barri de Sant Pau.

Centelles és una vila i municipi de la comarca d'Osona. Limita amb els termes municipals de Sant Martí de Centelles pel sud, Castellcir, per l'oest, Seva pel nord-est i Balenyà pel nord-oest.
És situat a l'entrada sud de la plana de Vic, entre el riu Congost, que passa per l'est de la població, i la serra que tanca la plana de Vic per l'oest, serra coneguda com la Costa (els cingles de Bertí, i a la falda del Puigsagordi (972 m), turó que sobresurt de la serra.

Centelles es troba a la vall del riu Congost, que es va formar per un procés d'erosió provocat per un curs d'aigua, durant milers d'anys. Aquell curs d'aigua ha quedat reduït, amb el pas dels anys, a l'actual riu Congost. El riu s'alimenta de diversos torrents situats al municipi, com el de Banyeres, la Llavina, la Cira, el gorg Negre, etc. També compta amb diverses fonts, com la font Calenta, la del Rossell, la font Grossa, la de la Saleta, etc.

El camí inicial està asfaltat fins a can Rossell. Abans d’arribar-hi passem per sota el pont del tren, de ferro estil Eiffel, i travessem la riera de Llavina, afluent del Congost. Arribem a can Rossell, una magnífica masia restaurada però que manté la mateixa fisonomia que fa cent anys, com podeu observar en la foto de Francesc Blasi de l’any 1922.

El mas Rossell situat al sud-est del terme, apareix esmentat en el testament de la comtessa Engúncia d'Osona al any 1038 i des de llavors va apareixent regularment en la documentació medieval i moderna de Centelles. El nom de la casa prové de les terres argiloses acumulades a la part baixa del Torrent de la Llavina. La casa ens mostra l’evolució dels masos-torre del segle XII, fins a les grans masies del segle XVIII. Destaca una gran torre de planta quadrada que va ser construïda amb finalitat de defensa i articula tot el conjunt.

El Moli del Rossell del que avui en dia en queden unes poques restes en peus i que es troba a tocar del Congost feia servir l'aigua del riu desviada per una resclosa i conduïda a una bassa de grans dimensions de la que no queden restes.

Agafem el camí direcció al molí de la LLavina i al cap de poca estona arribem a la font d’en Rossell, amb unes bancades i taules de pedra al costat d’uns petits gorgs d’aigua. Prenem el corriol que surt a l’esquerra, passades les taules, i comencem a pujar el cingle d’en Rossell. La pujada és contínua durant una bona estona (pujar un cingle és això); anem passant pel mig una boixeda i al cap d’una estona arribem a un cami de carro més ample que continuem per l’esquerra. Ara els pins i les alzines ens acompanyen durant el camí, que també va pujant però més suaument. Arribem al costat d’un camp erm ple de cardots estassats que voregem per l’esquerra fins arribar a la cinglera on trobem el dolmen de l’Ollic, un dolmen simple, petit, tipus cambra pirinenca de l’Edat dels Metalls, descobert per Sidro Garriga de Centelles i excavat pel Centre Excursionista de Vic el 1925, amb unes dimensions d'1 metre per 0.80 i 1.10 metres d'alçada. L'any 2009 va ser parcialment reconstruït per l'actual propietari del Mas Ollic, ja que es trobava mig desmuntat.

Esmorzem a la vora de la cinglera, amb l’extrem nord d’Aiguafreda, la seva zona industrial, al sota mateix. A l’esquerra la urbanització del Muntanyà; davant l’església d’Aiguafreda de Dalt i més enllà el Pla de la Calma que ens acosta al Tagamanent per migdia. Estem veient el congost del riu Congost, el seu modelatge a tocar tocar. Tot ha de passar per aquí al mig: camins, carreteres, autovies, vies de tren, pobles, riu... una lliçó de geografia en un petit espai al costat de casa.

Reprenem el camí i aprofundim en el que acabem de dir, anem resseguint la cinglera per un petit corriol, brut de vegetació en alguns trams, penjat de la cinglera en d’altres, i sempre amb el paisatge esmentat al davant. Poc a poc anem fent camí, amb la panoràmica a vista d’àliga. El sol ja ens escalfa una mica, la vista al congost és sorprenent, la cremallera de l’autovia ens acompanya amb el seu brogit de trànsit rodat continu, fins arribar al grau de St. Pau que ens alleugera una mica malgrat la pujada forta fins el cim de la cinglera. Un alzinar ombrívol ens agombola.

Aviat arribem al la de la Garga on hi ha el mas Cerdà. El Cerdà de la Garga és el mas més important del Pla de la Garga, que és un replà d'erosió a la capçalera del Congost, que oscil•la entre els 640 i els 800 metres d'altitud sobre el nivell del mar i constituït pels material calcaris dels Cingles de Bertí. La masia és un edifici de tres cossos amb carener perpendicular a la façana, orientada a migjorn, com és típic en aquest tipus de construccions del nostre país. La porta principal d'accés és adovellada i tota ella està closa per un barri. La casa també disposa d'una petita capelleta, com ho demostra el campanar d'espadanya del que disposa, que és on es traslladà el culte de la propera Santa Magdalena de Vilarestau, que a mitjans del segle XIX ja estava enrunada. Tot i això, el fet que el Cerdà de la Garga sigui sobradament conegut es deu al fet que fos la casa natal d’Ildefons Cerdà.

 Ildefons Cerdà i Sunyer, que morí a la vil•la càntabra de Caldas de Besaya el 21 d'agost de 1876, havia nascut a la casa pairal dels Cerdà situada al Pla de la Garga, a la banda nord-est dels Cingles de Bertí, el dia 23 de desembre de 1815. Aquest mas, és una propietat que la seva família posseïa des del segle XIV, una família que té arrels documentades a la Plana de Vic des del 1440. Actualment està restaurada i adaptada com a lloc per a casaments i tot tipus de celebracions.

Sortim del mas Cerdà i al costa mateix trobem les restes de l'església de Santa Magdalena de Vilarestau que es trobem enlairades dalt un petit turo i mig colgades per la vegetació. Comencem a baixar per un camí que ens ha de portar fins al peu de la cinglera, camí de Centelles (1). Arribem, al cap d’una estona, a la font del Bofí. Continuem baixant la cinglera que en aquesta zona fa un queixal endinsat resseguint la riera de la LLavina que ens ha de portar fins el Salt del Purgatori que malauradament no té aigua (oooh!). Els torrents del municipi de Centelles són curts i tots ells amb un pendent considerable, la qual cosa fa que generalment formin cascades i salts d’aigua originats pel tipus de material que travessen, amb alternança de materials durs i tous.

Seguim caminant fins arribar a la font Grossa, surgència natural abundosa en aigua, condicionada des d'antic amb unes piques de pedra. L'any 2005 es van descobrir un empedrat (empedrat que ara es troba en fase de reconstrucció) i dos espais per fer foc, estructures que fan pensar en un punt de tractament de la llana per part dels paraires, un dels gremis mes rellevants de Santa Coloma de Centelles amb mes de 30 famílies treballant-hi a mitjans segle XVI.

Els molins drapers i els espais per al tractament de la llana expliquen la menció del "camí draper" que comunicava els masos de les Canes, Rosell i Llavina amb la vila de Santa Coloma.
Hi trobem un home que està fent un mur en el camí de la font a la riera, tot aprofitant els al•luvions de la llera. Seguim pel costat d’un hortet fins arribar a la font del Ferro, al costat de la riera i sota mateix de la casa del Molí de la LLavina, un dels molins medievals mes ben conservats de la comarca d'Osona i de Catalunya. Els dos molins, un de draper i un de fariner, articulen el conjunt d'edificacions i les infraestructures hidràuliques, que inclouen la totalitat del moli fariner (edificis, basses, mecanismes) i la bassa del moli draper. El Mas es documentat al segle XI i es considera que els Llavina se'n van fer càrrec cap al 1400. Actualment el moli es pot visitar i s'hi poden degustar formatges artesanals, prèvia cita. A la façana hi ha unes rajoles amb aquesta inscripció:

El molí de la Llavina enguany estrena façana,
Alegre i jovenívol amb nous porxos s’engalana,
Perquè les aus hi facin nius i les espigues rotllana,
I es gronxin dins l’aigua clara per ballar-hi una sardana.

Família Llavina, abril del 2001

Deixem el mas i el molí i anem resseguint la riera fins arribar altra vegada a can Rossell on reprenem el camí asfaltat que ens ha de portar fins on tenim els cotxes.
 Quico Villà

(1) En aquest indret hem perdut a la Lola, la gossa de la Isabel. Ella mateixa i en Joan Puig han reculat per cercar-la. La resta hem esperat a la font del Bofí. Hem continuat l’excursió i en acabar els hem esperat al pàrquing. No l’han trobat i la Isabel ha anat a comunicar la pèrdua a la policia de Centelles i continuarà la recerca aquesta tarda i demà. Esperem que hi hagi sort i pugui retrobar-la.



Dimecres 14 de juny de l'any 2017
217.Cingles de Bertí, un passeig
Duració aproximada: 4h 10', uns 12'9km, i uns 340mts de desnivell.

Fermí Sicília, Cose Montserrat, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Josep Palomar, Joan Puig, Joan Pallàs, Lídia Montejano, Maria Català, Martí Mataró, Dolors Mas, Xavier Domènech i Quico Villà.

Se’ns presenta un dia acalorat, fet que a ajudat  desdir-se’n a més d’un. Però a les set en punt sortim cap a Puiggraciós. Aquesta excursió la vam fer l’any 2012 però avui en Fermí introduirà una petita variant.

Arribem al santuari i el sol s’està aixecant per damunt la torre del telègraf. “El Santuari de Puiggraciós està situat al bell cim del contrafort oriental dels Cingles de Bertí, en el terme municipal del Figueró, a la comarca del Vallès Oriental. Es troba a una altitud de 689,2 metres, una mica abans d'arribar al cim del Puiggraciós, al seu nord-est. L'any 1701 s'iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari molt a prop d'on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. El 1711 s'obrí al culte i el 1737 estava ja enllestit el retaule de l'altar major. No es coneix la data del bastiment del cambril, però sí que en consta l'existència l'any 1771. Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l'església de Sant Pau de Montmany. Ben aviat s'hi va construir també la casa de l'ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria: és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel•la Els sots feréstecs.

Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat el santuari i destruït el magnífic retaule barroc, a més de moltes altres destrosses a l'edifici. La imatge de la Mare de Déu es va poder salvar gràcies al coratge d'uns veïns que la van amagar en diversos indrets. Actualment, i des de l'any 1946, per disposició de l'Ordinari del bisbat de Barcelona, el Santuari passà a la jurisdicció de la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla.
Ja a partir del 1939 s'inicià la reconstrucció de l'església, atès que només hi havien quedat les parets. És, però, des del 1951 que es va fer un nou i decidit impuls per continuar l'obra de restauració, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i l'empenta del rector de l'Ametlla, mossèn Jesús Ventura. El diumenge 8 de setembre de l'any 1957, acabades les obres, es féu la inauguració solemne en una diada de gran festa i amb nodrida presència dels pobles de la comarca. S'entronitzà la Santa Imatge pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus.

La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals. L'absis actual és nou i correspon a l'entrada de l'església primitiva. Disposa d'un cambril on s'exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta. La porta d'entrada és quadrada, amb una motllura al voltant. Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.

A partir del 1973 ocupa l'antiga casa dels ermitans una comunitat de monges benedictines, que des d'aleshores tenen cura del Santuari. La Imatge entronitzada al cambril del Santuari, és la primitiva talla gòtica. És una figura de la Mare de Déu dempeus alletant el Nen Jesús, que sosté en braços. Té una alçada de 69 centímetres, és policromada i daurada. Porta una túnica vermellosa i un mantell en plecs de color blau i presenta una mirada dolça i maternal. En els seus orígens tant la Verge com el Nen Jesús portaven sengles corones d'argent.
La Imatge es venerava a l'església de Sant Pau de Montmany des del segle XV. A mitjans del segle XVII ja sorgeix el nom de Mare de Déu de Puiggraciós. I és que en aquella època els feligresos de Montmany, cada 25 de març, pujaven amb la Imatge en processó al cim del Puiggraciós, prop d'on avui hi ha el Santuari. En aquella diada es beneïa el terme municipal i es repartien panets beneïts entre els assistents al romiatge. La llegenda explica que la Imatge fou trobada per un pastor i un bou molt a prop del Santuari, on hi ha una petita capelleta, a la vora de la torre que s'havia utilitzat per l'antic telègraf òptic i que està declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.” (Viquipèdia)

Deixem els cotxes ben aparcats devant el santuario i prenem el camí tot deixant la torre a la nostra dreta.
“La Torre de Puiggraciós és un monument del municipi de Figaró-Montmany (Vallès Oriental) declarat bé cultural d'interès nacional. Torre de planta quadrada amb portal de llinda cantoner d'accés al recinte. La part inferior forma un talús on s'assenta la torre, de tres pisos d'alçada. A la planta baixa hi ha obertures d'espitllera, i una cornisa que marca l'alçada d'aquest pis. Els altres dos cossos tenen obertures rectangulars. La coberta és plana. L'antiga torre de telègraf es construí l'any 1845. Se situa a 100 metres del Santuari de Puiggraciós, en un petit turó que té una situació estratègica i de visibilitat damunt les terres adjacents.”(Viquipèdia)

Tirem amunt, pel camí que surt darrera els edificis i pugem fins el coll de la Tripeta. Quan arribem sota la cinglera prenem un corriol a la dreta que ens indica la direcció d’una font. Aquest caminoi és agradable i planer i va flanquejant la cinglera. Anem direcció nord. Arriba un moment que hem de baixar una mica per recuperar un camí més ample que ens portarà, tot pujant per un camí de ferradura, fins dalt. Arribem dalt els cingles, al lloc on la primera vegada varem arribar-hi per un altre camí. Una petita grimpadeta de res ens enlaire dalt la plana de la cinglera.

“Els Cingles de Bertí són un conjunt de cingleres i relleus que formen part de la Serralada Prelitoral i que separen l'altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Reben el nom de la parròquia de Sant Pere de Bertí ubicada a la part central del seu recorregut. S'orienten d'est a oest fent de divisòria natural dels termes municipals de Sant Quirze Safaja (Moianès) i de Bigues i Riells (Vallès Oriental), fins que arriben al nord-oest de Puiggraciós, on torcen en angle recte cap al nord. En aquest altre tram discorren íntegrament en el terme municipal de Sant Quirze Safaja, i van a morir, a l'extrem nord, en el terme de Sant Martí de Centelles (Osona). 

Arrencant de Sant Miquel del Fai, segueixen un bon tros de la Vall de Sant Miquel cap al sud, fins que al nord-est de la Madella trenquen en angle recte cap a llevant. S'estenen en direcció est, formant una vall molt tancada entre el Turó de l'Ullar i el Turó de les Onze Hores, on hi ha el Sot de l'Ullar i Vallderrós, fins al nord-oest del Santuari de Puiggraciós, des d'on enfilen cap al nord conformant la vora occidental de la vall del Congost, en paral•lel al massís del Montseny, que se situa al costat oriental del riu. En arribar al límit dels termes municipals de Sant Martí de Centelles i de Centelles, de la comarca d'Osona, en el torrent de l'Oller, acaben el seu recorregut, però tenen continuïtat cap al nord en els Cingles del Cerdà. En aquest lloc constitueixen el límit oriental de la Vall de Sant Miquel, on les Costes de Sant Miquel enllacen la cinglera amb el fons de la vall. A migdia de les Costes de Sant Miquel, a prop de la masia de la Madella hi ha les surgències naturals de les Fontetes.

L'extrem occidental dels Cingles de Bertí és el moment que troba el Tenes, on es produeixen diversos espectaculars salts d'aigua, com el Salt d'aigua del Tenes i el del Rossinyol, amb formacions de travertí. És el lloc on hi ha el monestir de Sant Miquel del Fai, possiblement el lloc més emblemàtic de la zona. Tot i que de fet ja no s'anomenen Cingles de Bertí, aquesta cinglera té continuïtat al Cingle del Fitó i als Cingles del Perer, i encara continuen cap a ponent, anant a enllaçar amb els Cingles de Gallifa.

Per damunt dels Cingles de Bertí hi ha les restes de l'antic poble de Bertí, amb l'església parroquial romànica de Sant Pere de Bertí, i un bon nombre de masies, la major part deshabitades i abandonades o, senzillament, en ruïnes: Bernils, Can Borra, Can Canel•la, Can Carrau, la Casanova, la Caseta, el Clascar, Ca l'Escolà, Ca l'Esmolet, la Feu, Cal Magre, Cal Mestret, Can Niolda, l'Onyó, Puigciró, Cal Quitzo, Cal Regàs, Can Rellamat, Can Rombella, Cal Rosso, Can Saloma, la Serra, el Soler de Bertí, el Sot del Grau, el Traver, l'Ullar i Can Volant. També s'hi troba tot un conjunt de serres i serrats, muntanyes i valls de sots i torrents, la major part dels quals davallen cap a ponent. També s'hi troben tot de camins que enllaçaven aquestes masies, com el Camí del Mas Bosc, el de les Roquetes, el de Sant Pere de Bertí, el del Soler de Bertí, el del Sot del Grau, el del Traver i el de l'Ullar. El desús d'aquests camins els ha convertits sobretot en rutes d'excursionisme, que passen per tot d'indrets emblemàtiques per les esplèndides vistes que ofereixen: la Miranda dels Frares, la Punta del Cèntim, la Plaça de les Bruixes, la Plaça dels Cèntims, el Mirador del Sot del Grau, principalment.

Als seus peus, hi abunden els gorgs, les gorges i les balmes, com les Coves de Sant Miquel. Alguns salts d'aigua i rierols formen valls força tancades, com la ja esmentada Vall de Sant Miquel, i són especialment interessants pel seu paisatge i l'abundant vegetació, com el Sot del Bac i els Sots Feréstecs, font d'inspiració de la novel•la modernista homònima de Raimon Casellas.

La vegetació està formada per alzinars, pinedes de pi blanc, de pi roig, i algunes de pinassa. La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) és una espècie d'eruga la qual s'alimenta de les fulles del pi. Aquest insecte, tot i que no representa un perill greu, pot deixar els arbres parcialment exfoliats, debilitant-los considerablement.
També hi ha garrigues, brolles de romaní, farigola, cirerer d'arboç i brucs d'hivern. Quant als animals, destaca, sobretot, el senglar (la població d'aquest ha crescut molt en els últims anys), i alguns ocells d'importància notable com l'Àliga cuabarrada, Falcó pelegrí, el Duc i d'altres espècies protegides. També hi ha força presència de falcies (fan el niu als marges) i ballesters.

Els cingles de Bertí estan formats per materials calcaris, les capes dels quals presenten unes cornises pintoresques de centenars de metres de desnivell. Els materials triàsics i eocens corresponen a antics fons marins i s'hi poden trobar fòssils entre els sediments. Els sediments marins d'aquella època van ser enlairats durant el plegament alpí i n'han quedat restes del període triàsic. Són terres vermelloses, com les de la Vall Roja. Segueix la seqüència típica Muschelcalc/Bundsandstein. El cingles del Bertí estan protegits parcialment. La Generalitat el juny de 2002 aprovà la creació dels Cingles del Bertí com a Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN)”.(Viquipedia)

Esmorzem asseguts (uns quants) en una taula de pedra al voral de la cinglera amb la panoràmica del Montseny al davant. La majoria sota l’ombra de quatre alzines, per evitar l’escalfor del sol.

Reprenem el camí direcció a la Trona, sempre pel costat de l’espadat. Arribats a l’alçada de la Trona girem a l’esquerra i anem a cercar la casa que veiem damunt els camps acabats de femar. Ens endinsem altra vegada dins el bosc per un corriol, tot pujant una bona estona fins arribar dalt la carena. Ara toca una mica de pla i després comencem a baixar cap a l’altra vessant. Arribem a la font del Pollancre on hi ha una bassa d’aigua força grossa. Seguim pel corriols fins trobar una petita pista que ens convida a pujar una estona per després prendre un camí més petit que ens portarà fins a Sant Pere de Bertí.

“De la petita i acollidora església romànica de Sant Pere de Bertí, pertanyent al bisbat de Vic, ja se'n té constància escrita a l'any 1031 a la documentació de Sant Miquel del Fai, que l'anomena Bertino. Sembla ser que el temple actual va ser edificat al segle XIII i que va refer-se de nou l'any 1437. És conegut que al 1325 hi havia tres advocacions en aquesta parròquia: a Sant Pere, a Sant Jaume i a Santa Maria, pel que podria ser que anteriorment hagués tingut tres absis.

La planta, d'una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volta apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s'hi dues capelles laterals al costat sud i s'alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d'accés exterior. La porta d'accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura.

A l'any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. El campanar transformat tal i com el veiem avui en dia, ampliant els dos arcs amb l'edificació, sobre la volta de l'església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar comunidor on va haver-hi quatre campanes, destruïdes al 1936. L'accés al nou campanar és interior mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, de nom Clara.
Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d'accés també és amb arcada adovellada. Recentment s'han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.
Tot i escapar-se de l'àmbit de l'obra, l'església de Bertí també forma part de la literatura catalana, ja que apareix referenciada a "Els Sots Feréstecs", la primera novel•la considerada modernista de les lletres del nostre país. En el segon capítol de la novel•la, titulat "L'església tancada", Raimon Casellas escriu que "el qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla. Si neixía un infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. Si algú's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a Montmany pera darli terra sagrada"..(http://cinglesdeberti.blogspot.com.es)

Fem la foto corresponent del grup i ens endinsem a l’ombra del camí que ens porta fins el Clascar.
“El Clascar, també conegut com el castell de Bertí, és una edificació en estat ruïnós del terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès. Pertany a l'antic poble rural de Bertí. Està situada a la part alta dels Cingles de Bertí, molt a prop i a migdia de l'església de Sant Pere de Bertí, a la parròquia de la qual pertangué. És a l'extrem oriental del terme de Sant Quirze Safaja. Al seu sud-oest hi havia hagut la masia de Can Saloma. S'hi accedeix per un antic camí rural, actualment corriol, que des de Sant Pere de Bertí s'adreça cap al sud, i en uns 650 metres mena al Clascar. En vehicle, la pista que hi permet l'accés surt del mateix lloc, però fa la volta més a l'est. El 1949 va ser catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, ja que el seu origen està relacionat amb un castell medieval. 

Joan Coromines establí que Clascar prové de Castellar, de manera similar a castlà, forma medieval per a un concepte semblant (el castellà, o cavaller que ostenta la possessió d'un castell).

És una masia que va ser restaurada i ampliada amb una gran torre rodona a inicis del segle XX. L'edifici actual és fruit de la reforma que es va realitzar a principis de segle XX a l'antiga masia. D'aquesta encara en podem veure l'estructura formada per tres crugies paral•leles, planta baixa, pis i coberta a dues vessants. S'hi van afegir tres cossos laterals, el de la dreta sobresurt més i a la banda de darrere té una torre de planta circular. Hi ha alguns elements gòtics (finestres, impostes d'arc, etc.) i d'altres que imiten la tipologia romànica i la gòtica, així com elements arabitzants. El cos de la dreta està coronat per merlets. Actualment es troba en estat ruïnós i molts elements han estat robats.

És una casa forta documentada el 1298. S'ha identificat el Clascar com el castell del Bertí, del qual se'n conserven notícies documentals des de l'any 978. en un document del 1370 apareix Guillem Clascar sota el domini de la família Centelles. L'any 1615 se l'anomena "domus" i havia passat als senyors de Bell-lloc. A principis del segle XX es va reformar l'antiga masia i es va convertir en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme. L'obra, iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada. Té una curiosa capella, dedicada al Sant Crist”. (Viquipèdia)

Ens queda la darrere tirada de camí amb el sol de ple damunt nostre durant tota l’estona, fet que ens esperona a marxar amb un cert “brillo” per arribar quant abans millor. Ho aconseguim  sense problemes (val a dir que aquest trajecte és pràcticament planer) i arribem a Puiggraciós sans i estalvis però assedegats. 

Avui tenim sorpresa, en Pep Illa ens convida a revifar-nos tot convidant-nos a un vermutet per què el proper dissabte és el seu aniversari. Més sorpresa, quan parem al bar de l’Ametlla per dur a terme el piscolabis, la convidada s’amplia per part d’en Martí, que sense saber-ho, són nascuts el mateix dia amb dos anyets de diferència si no vaig errat. Així és que Per Molts Anys a ambdós.
Quico Villà



Dimecres 21 de juny de l'any 2017
218.Ombres de Parpers
Duració aproximada: 3h 52', uns 12'1km, i uns 290mts de desnivell.

Fermí Sicília, Cose Montserrat, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Josep Palomar, Joan Puig, Dolors Mas, Xavier Domènech, Rafaela Garcia, Francesc Costa, Joan Puig,Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Paco Hernandez, Joan Vera.  

Ombres de Parpers, perquè el motiu d'equesta caminada és no deixar la salut sota el sol inclement que aquests dies ens fa pessigolles. Per això hem buscat camins on amagar-nos de la presència aclaparadora del deu Ra. I cap a Parpers. Hem deixat el cotxe a la part alta on hi ha el camí que va al coll dels Castellans i començat pel corriol sota alsines i boixos que arriba a la pista de la Pedrera.

Aviat deixem la pista per endinsar-nos als boscos de l'obaga de la Serra del Tet, camins assedegats amb arbres esquinçats i alsines i pins malalts. Un entremat de corriols poc visitats, i fins i tot de perduts, perquè un que hi havia passat ara ja és ocupat per vegetació punxeguda.

Hem de canviar el recorrugut una mica i això ens ha permès visitar un lloc sempre agradable, la Font de la Mansa, sota arbres poderosos. I aquí hem esmorzat fent-la petar. Hem sortit a la pista gran que va de la Roca del Vallès a la carrtera de Sant Bertomeu i de seguida ens desviem per un corriol que va al costat i que té na cruïlla a l'esquerra que ens duria a les restes d'un poblat ibèric.

No hi anem però si que en veurem de coses velles, perquè, després de passar pel costat de la ruïna de Can Ronses, anem a tocar la mítica Pedra Foradada. Una roca que en temps prehistòrics varen buidar per ves a saber quina intenció. Notem que en aquesta serralada n'hi ha tres de roques que algú es va entretenir a gratar. Al costat un rètol assenyala que ens trobem davant la Pedra de l'Escorpí, però no és veritat, aquesta roca grossa que tenim al davant no és la tal, si volem veure la que té aquest nom hem d'anar les la pista en direcció a Sant Bertomeu i al cap de cent metres trobarem a la dreta, sota el bosc, l'esmentada pedra, lloc de descobertes prehistòiques.

També en aquesta direcció anem fins a trobar un corriol a l'esquerra que ens durà de baixada a la carretera de Parpers, però abans passarem pel sot de Can Company, un indret extraordinari, dels més bonics, una mena de reserva ecològica de bestioles diverses.

Travessem la carretera i ens fem la foto de grup davant la casa de Can Company de Baix i continuem per un indret que coneixem be, perquè hi hem passar diversos cops. I val la pena en aquests dies de calor perquè aquí tot és ombra i arbres poderosos. Per cert hi havia un roure centenari que ha caigut al mig del camí, i aquí està, que es veu que és massa gros per aprtar-lo.

Arriba la darrera pujada del dia, i és enèrgica fins a trobar la ruïna del gros mas conegut com la Barraca, però que era una edificació considerable com les restes ens expliquen. Notem que es conserva el forn apunt per fer pa. Una empenta més i passem pel pla de l'Espinal i aquí si que ens toca el sol de ple. Però uns minuts després ja hem arribat als cotxes. I toca anar a casa a dutxar-se, en cas de tenir-ne costum. Francesc Costa



Dimecres 28 de juny de l'any 2017
219.Boscos de Bell-lloc
Duració aproximada: 3h 30', uns 12,5km, i uns 295mts de desnivell.

Quico Costa, Rafela García, Francesc Parera, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Josep Palomar, Martí Mataró, Dolors Mas, Esther Cojo,  Xavier Domènech, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Manel Solà i Quico Villà.

Deixem els cotxes a l’aparcament nº 5 de la Roca Village, l’enclavament Outlet de luxe més important del país, on cada dia de l’any hi ha un reguitzell de personal, majoritàriament turistes, que van a deixar-hi els seus calés i quedar convençuts que han trobat no una, sinó més d’una, ganga. No valorarem la veritat d’aquesta convicció, cadascú queda content com vol o pot, però a nosaltres ens ha resultat prou còmode la instal•lació d’aquest centre comercial per tal de trobar un aparcament còmode en el municipi de La Roca del Vallès. 
El municipi està format per tres pobles, la Roca Centre, Santa Agnès de Malanyanes i la Torreta. És un dels municipis territorialment més extensos del Vallès Oriental i dins del seu terme municipal podem trobar la presó de Quatre Camins (des de 1993), el Castell de la Roca, El Castell de Bell-lloc i una part del Parc de la Serralada Litoral. En aquest municipi existeixen diverses urbanitzacions. Una d'elles, situada entre La Roca centre i La Torreta és Can Colet.

Iniciem la caminada pel camí que voreja la valla del centre comercial esmentat. Un camí de carro còmode que ens allunya, mica en mica, de l’autopista i el seu soroll, que en aquest indret és constant i trepador. Deixem unes naus a l’esquerra del camí rodejades de pruneres però que fa de mal arribar. Arribem a una casa abandonada a la meitat de la seva construcció i anem pujant mica en mica, de moment per camins ombrejats, guaitant els camps acabats de segar d’un groc intens, amb les bales de palla escampades una per aquí l’altra per allà, fins arribar a ca l’Oriac, una casa restaurada que domina el territori. Ara continuem el camí baixant una mica fins arribar a l’entrada dels boscos de Bell-Lloc, on, al marge de la boscúria, un cartell ens comunica que són camins de propietat privada vigilats amb seguretat armada, tal com ho llegiu. No sabem si això és legal o no (sembla ser que l’actual amo és la Telefònica, i aquesta té molta influència al Madrid pepero), ens tranquil•litza, però, uns indicadors de l’ajuntament marcant els senders per caminar i anar amb bicicleta. Entrem, doncs, als dominis del castell de Bell-Lloc, i ho fem pel mig d’una majestuosa roureda que ens refresca l’ambient de quina manera!

“El Castell de Bell-lloc forma part d'una finca que està ubicada dins del terme municipal de la Roca del Vallès (Vallès Oriental) però tocant a la població de Cardedeu. Antigament eren les terres dels comtes de Bell-lloc i fins a principis del segle XIX foren un municipi independent. La finca actualment té més de 124 hectàrees, la major part de la superfície està coberta per bosc mediterrani d'alzines i pins però també hi ha camps de conreu, arbres fruiters i 9 hectàrees d'instal•lacions escolars. La base de l'antiga torre és ara la Capella de Sant Pau. Té a prop un gran casal residencial, ara masia, del segle XVII. És una obra del municipi de la Roca del Vallès declarada bé cultural d'interès nacional. 

És un castell termenat documentat el 1073. Els orígens del castell de Bell-lloc es remunten a principis del segle XI quan el restaurador del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, Geribert Guitard, li van donar el castell de Bell-lloc i la seva capella de Sant Pere. Aleshores els senyors de Bell-lloc esdevingueren castlans del castell pel monestir de Sant Cugat i el 1314 en recuperaren la senyoria, que continuaren els seus successors.
El títol de comte de Bell-lloc fou concedit pel rei-arxiduc Carles III, el 1707 al senyor de Bell-lloc que era sergent major d'infanteria i tresorer de l'exèrcit de l'Empordà, Ramon de Bell-lloc i de Macip. Aquest convertí l'antiga torre mestre en capella dedicada a Sant Pau. Durant la Guerra del Francès el castell fou gairebé destruït.

El 1787 al cens de Floridablanca, el castell de Bell-lloc constituïa un poble independent amb el seu batlle. L'any 1836 va ser agregat a la Roca. L'any 1944 la família Bell-lloc es va vendre les terres.  El 29 de juny de 1966 per Sant Pere la desapareguda Caixa de Barcelona va obrir un centre escolar que després passà a mans de la Caixa de Pensions arran de la seva fusió "La Caixa". La part dels nens la portaven els Salesians i l'any 1966 al setembre es va començar el curs de 1r de batxillerat amb dues classes amb una setantena de nens, les nenes eren una cinquantena i les portaven les Germanes de la caritat. Els primers anys l'escola funcionava en règim d'internat. L'escola ocupava 9 de les 124 hectàrees de tota la finca. Des de bon principi el centre va funcionar com a escola concertada. Des del principi va promoure la cultura catalana, fent des del 1980 el jocs florals, va assolir molt prestigi gràcies a unes instal•lacions, un entorn i una qualitat en l'ensenyament immillorables, va ser la primera escola d'Espanya que va tenir aules d'ordinadors com a suport per l'ensenyament. Venien alumnes de tota la comarca i comarques veïnes i de poder adquisitiu divers. Disposava d'instal•lacions esportives, una piscina i una desena d'apartaments on inicialment vivien les comunitats de religiosos que en els primers anys es feien càrrec de la docència. Aquests apartaments es feien servir per acollir el personal de la Caixa que seguia cursos de formació i la seva acurada decoració feia que el bloc fos conegut popularment com l'hotelet. En el recinte també hi ha una part de l'antic castell dels Comtes de Bell-lloc. Un dels elements més destacats del complex residencial i escolar és l'església en la qual destaquen dues portes amb peces de bronze i un Sant Crist obra de l'escultor Josep Maria Subirachs.

El col•legi, que acollia alumnes des de P3 fins a tercer de BUP, encara que al primers anys era en règim d'internat i després funcionava en règim de mitja pensió. Disposava de dos grans menjadors on els alumnes i el personal dinaven en dos torns. També tenia un servei de transport. Setze autobusos arribaven cada matí amb els alumnes procedents de diverses localitats. En el seu punt àlgid l'escola va arribar a tenir 1200 alumnes, una seixantena de professors i mig centenar de professionals no docents.

Com a resultat de la reducció del pressupost que destinava l'entitat bancària "La Caixa" a la seva Obra Social es decideix tancar l'escola. L'any 1994 el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va permetre el tancament de la Residència Escolar Bell-lloc per part de La Caixa. Les portes del centre tancaren al setembre de 1995 deixant a desenes de professors al carrer i 800 alumnes sense escola.

L'any 2004 l'Associació de Pares dels Alumnes de Bell-lloc aconseguí que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considerés il•legal el tancament de l'escola. Va ser una victòria moral per als pares i els alumnes de l'escola però després de gairebé 10 anys del tancament ja era massa tard per obrir l'escola de nou.
Durant els anys posteriors al tancament l'escola restà mig abandonada, fent-se servir per a magatzem de la "Fundació La Caixa" i com a plató de rodatge de diversos curtmetratges més o menys amateurs. Des de l'any 1983 fins a la venda dels terrenys per part de la Fundació "La Caixa" ocupà la masia de Bell-lloc i part dels terrenys un centre de treball per a per a discapacitats amb el nom de Viver de Bell-lloc. Actualment tenen les seves instal•lacions al terme municipal de Cardedeu.

L'any 2002 l'empresa Santa & Cole de Cardedeu va comprar les instal•lacions. Aquesta empresa es dedica al disseny d'enllumenats i mobiliari urbà. En un principi hi volien instal•lar la seva pròpia escola de disseny però l'any 2006 en llogà les instal•lacions a Telefonica. La multinacional de la comunicació ha decidit que instal•larà a la finca de Bell-lloc la seva universitat corporativa. Es preveu que en aquest centre es formaran 6.000 directius d'aquesta companyia cada any. S'invertiran 10 milions d'euros anuals en aquest centre. Es preveu que aquest centre aporti riquesa a tota l'àrea d'influència de Bell-lloc que anirà des del nucli poblat més a la vora com és Cardedeu, el terme municipal de la Roca i a la capital de comarca, Granollers.” (Viquipèdia)

Arribem gairebé a la carena dels suaus turons vallesans i ens aturem a esmorzar en una cruïlla de camins ben ombrejada. Un cop fet l’àpat que ningú perdona seguim el camí, però ben aviat agafem un caminoi que surt a la dreta i que mica en mica es va embrollant. No i passa ningú de fa temps, sembla ser. Arribem fins al capdavall del sot de les Canals i tornem a reprendre la pujada pel mig del sot fins arribar gairebé al final del mateix, aleshores, marges amunt pel costat esquerra, relliscant per culpa de les fulles seques d’alzina i traient la llengua fins a recuperar el camí que havíem abandonat a l’inici de la clotada. Parada d’avituallament, és a dir, de fer lliscar l’aigua de la cantimplora gola avall. Seguim i aviat trobem la casa alta (de fet trobem la paret que encercla la propietat) que forma part d’una pseudo-urbanització  una mica estranya, una mica lumpen.
Continuem el camí i ara toca baixar cap a can Sora, una extensa propietat conreada de cereals acabats de segar que ens ofereix una extensa panoràmica vallesana des on podem albirar tota la serralada Litoral (Céllecs, Tibidabo) i prelitoral (Montserrat, la Mola...). Observem una antiga granja abandonada, molt gran, i ara és quan ens toca més el sol ja que anem caminant pels marges dels camps, seguint el camí de carro que els enllaça i que ens portaran fins a can Maià, una antiga casa començada a restaurar i ara mateix abandonada, situada al costat de l’autopista. Ara seguim el camí paral•lel a aquesta fins arribar al pàrquing de la Roca Village on tenim els cotxes.

La setmana entrant farem la darrera excursió del curs i anirem a l’ombrejada fageda de Sta. Fe del Montseny. Ho farem amb autocar i ens quedarem a dinar per a celebrar el final de temporada. Un ocellet ens ha dit que demà és l’aniversari de l’Esther (per molts anys!).
Quico Villà



220·Les fagedes del Montseny

5.7.2017 | 3'30h | 12km | 305 mts 



Fotos: Quico | Fermí Isabel
Quico Costa, Rafela García, Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Josep Palomar, Maria Català,  Martí Mataró, Dolors Mas, Esther Cojo,  Xavier Domènech, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Manel Solà, Joan Vera, Isabel Navarra, Rossend Sellés, Núria Costa, Paco Hernández, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Soco Salgado, Pep Garriga, Toni Porta, Lídia Montejano, Joan Puig, Roser Albert, Esteve Gual, Conxita Calvo, Toni Oliveras, Xavier Vilert, Uli Denig, Núria Podio, Francesc Manubens, Carme Calafell, Joan Batlle, Demetrio Melcón, Assumpta Duran,  Montse Taberner  i Quico Villà. 

Aquesta és l’última sortida d’aquest curs. La calor ens ha guanyat i per dir adéu a la temporada hem buscat un lloc ombrívol i agradable: les fagedes del Montseny.

Josep Pla, a la Guia de Catalunya (Ed. Destino 1971) ens diu que “de Sant Celoni, per la impressionant carretera de Campins i Fogars de Montclús, arribarem a Santa Fe, a la inoblidable meravella de Santa Fe, que té la botànica per a produir les tardors més arravatades i dramàtiques de tot el país; ens semblarà tenir a l’abast de la mà els cims més elevats del massís –el Turó de l’Home i les Agudes-; però si volem arribar-hi, ens haurem de convertir en excursionistes heroics. Qui no recordarà les magnífiques fagedes de la vall de Santa Fe, per la seva esplèndida i monumental frondositat, que si entre la primavera i l’estiu són prodigioses arriben a la tardor a delicadeses de colors pàl•lids, torrats, literalment de meravella?”

La vall de Santa Fe pertany a Fogars de Monclús, amagada darrere el gran massís de les Agudes-Turó de l’Home. El granit de les seves penyes es descompon fàcilment i ha creat graus i plans pendents sorrencs on es fa una vegetació especialment de faigs amb buixol o anèmones boscanes. També hi ha grans mates o arbusts i arbres de grèvols i són particularment típics els lliris de neu i els narcisos. Podem trobar, com avui, exemplars d’orquídies boscanes (www.ophrys.cat) .

Arribem a Santa Fe amb autocar. Aparquem davant l’hostal l’Avet Blau, on després dinarem. Avui som molts, el nou rècord: 42 dues persones a caminar més 4 i un nadó que han vingut a dinar.

Comencem a caminar i anem cap a la font de Passavets. Encara que faci poca estona que ens hem posat en marxa, és tard i aprofitem l’indret. Estem en una de les zones més importants del país, dins el Parc Natural del Montseny, establert l'any 1977 i gestionat per la Diputació de Barcelona . Com a ratificació de l'interès de la zona, el 28 d'abril de 1978, la UNESCO ("Programa home i Biosfera") va declarar aquest parc reserva de Biosfera, formant part d'una xarxa internacional de zones protegides representatives dels principals tipus d'ecosistemes mundials. L’interès pel massís del Montseny no és pas nou, però.

“Ja en el segle XVII, el barceloní Jaume Salvador i Pedrol, en companyia del francès Tournefort, va efectuar alguns reconeixements i herboritzacions al Montseny, però la primera visió profana del paisatge vegetal de la muntanya, feta amb ulls d’excursionista i no pas de fitòleg, ens arriba per mitjà de la descripció que des de les Agudes efectua, l’any 1881, Ramon Arabia: “les zones de vegetació es distingeixen des d’aquest mirador perfectament: en la part baixa creixen els pins, roures i alzines, gran part d’elles sureres; en la mitja els castanyers i faigs; i en la superior, d’aspecte completament alpí, els avets, pinavets i molses, aquestes en tan gran varietat que constituirien la delícia del botànic. Al fons de les torrentades i rieres gronxen llurs enlairats cimalls les gracioses albes i pollancres; més amunt rumbegen els trèmols traïdors –d’aquest arbre se’n fa vesc per a caçar ocells- i les àcides pomeres; en les comes i replans negregen els cremats ginebrons i els ginestells, que en aquests alts tarden molt a treure florida; i, clapegen algun que altre recés, entortolliguen els arços llurs branques i estenen llur capçalada les arrodonides freixes, d’ampla i ben arrelada soca”.

Ignasi de Sagarra en una glossa de les valors naturals del Montseny, publicada l’any 1927, sintetitza així la vegetació de la muntanya: “El Montseny ofereix els vegetals disposats ordenadament perquè ens sigui fàcil de contemplar el trànsit des de l’opulenta flora mediterrània fins a l’austeritat dels cims coberts de festuques i plantes migrades”.

Entre les particularitats forestals del Montseny cal esmentar l’existència de les fagedes més meridionals de Catalunya i dels avets situats més al sud de l’Europa occidental”. (Albesa,Carles. El Montseny com a pretext. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col. Llibres de Motxilla nº 3. 2ª ed. 1979)

Acabat l’àpat matiner reprenem la marxa  direcció al Convent de l’Espinal on gaudim de la observació d’unes quantes sequoies i comencem la passejada per la fageda. Les fagedes confereixen al lloc una atmosfera gairebé sobrenatural, transportant al visitant als boscos humits centreeuropeus. 

Les boires i la pluviositat del Montseny propicien que els faigs, arbres que necessiten molta humitat per créixer, hi visquin i tenyeixin de colors que van del verd brillant al marró, passant pel roig i el groc depenent de l’època de l’any, els boscos d’aquest paratge.  La bellesa de l’indret està protegida sota el títol de Reserva Mundial de la Biosfera.  En aquesta època, la gran munió de fulles que vesteixen els arbres gairebé no deixen penetrar la llum dels raigs solars, enfosquin el dia de manera notable i disminuint la temperatura del sotabosc, la qual cosa ens permet fer l’excursió molt agradablement. 

Al cap d’una estona de passejada passem pel costat de les ruïnes de la casa dels Massaners i al cap de molt poc es veurà la casa Partida. En aquest punt es dibuixa un angle de gairebé 90 graus cap a l’esquerra i es dirigeix al pla de Mulladius, al que s’arriba al cap d’uns 30 minuts. També s’anomena de Ginebrons. Aqui fem dos grups, un que pujarà fins el Turó de Morou i l’altre que anira cap a l’Empedrat de Morou sense pujar ni al turó ni a l’esquei. Al cap de gairebé una hora de recorregut s’arriba a l’Empedrat de Morou on ens tornem a reagrupar per tirar avall, direcció a Santa Fe tot passant pel pantà.

“El pantà de Santa Fe és un embassament que pertany a la riera de Santa Fe (conca del riu la Tordera), creat per una presa situada al municipi de Fogars de Montclús, a la comarca del Vallès Oriental. El propietari de la presa és PICSSA (Polígono Industrial Can Sedó, S.A.). La presa va estar abandonada durant molts anys. Va ser construïda als anys 20. PICSSA la va comprar a principis dels anys 90 recolzant-se en la Ley de centrales. Des que PICSSA es va fer càrrec de la presa s'han portat a terme tot un seguit d'actuacions de reparació i manteniment: impermeabilització de nombroses filtracions, tractant el parament d'aigua amunt; rehabilitació de la coronació de la presa; rehabilitació de les dos centrals; reparació del desguàs de fons i col•locació d'una segona comporta; instal•lació d'un grup electrogen i il•luminació de la galeria.

A principis del segle XX, Ramón de Montaner, un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni. Montaner volia construir un hotel de luxe les obres del qual van començar en 1910. Com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa prop del nou edifici que avui es coneix com l'Estanyol. L'Estanyol aviat va ser insuficient i el 1920 es va iniciar la construcció d'un segon pantà que va ser acabat el 1935. Aquest és l'actual Pantà de Santa Fe.

Construït en la riera de Santa Fe, la presa té 24 m d'altura, 14 m de base i 899.000 m³ de capacitat. L'arquitecte havia de ser el famós Domènech i Montaner, nebot de Ramón de Montaner, però finalment va ser el seu fill Pere Domènech i Roura, qui va realitzar un magnífic projecte, un bell llac perfectament integrat en l'entorn natural, un llac artificial que no sembla que ho sigui. L'hotel va ser construït en 1914 al costat de l'antiga ermita romànica de Santa Fe. Per a la construcció de l'hotel i del pantà es va usar granit extret de la mateixa vall.” (Viquipèdia)

Continuem el camí fins arribar a Santa Fe tot passant per darrere l’ermita catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella de Santa Fe del Montseny és el centre històric de la vall i el que li ha donat el nom. Aquesta surt documentada el 1231. Arribem al restaurant, prenem un refresc i cap a dinar.

En Pep Garriga ens ha sorprès amb un magnífic pastís amb la simbologia dels Dimecres al Bosc, l’arbre majestuós. Gràcies Pep! Després, per acabar-ho d’arrodonir i coaccionat per algunes de les caminaires, ens ha fet un monòleg explicant-nos la seva visita a Lourdes per allà els anys seixanta que ens ha fet riure de debò. Per acabar hem llegit les estadístiques corresponents a la temporada actual i recordant el còmput global de totes les temporades.

Molt bon estiu a tothom i fins el setembre!

Quico Villà