Temporada 2012-2013

Click a la imatge per baixar el llibre


Dimecres dia 5 de Setembre de l'any 2012
38.Dolmens i ruïnes a Castellruf
Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Pallàs, Mari Sanabria, Toni Luna, Josep Palomar, Martí Mataró, Maria Català.
11 Km, 4h 10´ aprox. Desnivell acumulat 328m

El cotxe ens duu a Martorelles i deixem el poble fins a acostar-nos a Can Girona, una masia important que ara és utilitzada com a casal de colònies. I comencem a caminar. Passem per un sotabosc espès i seguim un corriol que aviat ens duu a un dipòsit gegantí. Passem per sobre del poble de Santa Maria de Martorelles i sota el turó que amaga el poblat ibèric de Can Gallemí. Després hi ha les restes industrials de l'explotació d'una pedrera gegat i els habitacles dels picapedrers. Quatre cases i entrem al Parc de la Serralada Litoral. Camí ample que ens duu al Paratge de la Font Sunyera, lloc de referència i escenari de molts berenars en el temps que la gent anava a peu, i aquí esmorzem . Una mica més amunt hi ha la Font de Sant Domenec i el Ca. Toca pujar per una senda punxaguda i molt erosionada enmig d'un sotabosc que no deixa passar el sol. Visitem la bonica Font de la Teula i després d'una pujada també plena de forats sortim a una pista i davant el turó de Castellruf. A dalt hi ha restes d'un poblat ibèric i del Castell Ruf i uns metres enllà un dolmen. Com que ja hem fet el cim anem carenejant per la pista central de la serra. Passem pel Coll de la Font d'en Gurri, on arriba el camí d'Alella, i veiem el mar. Aviat toca visitar el Dolmen de Can Gurri, i ja tot és baixada. Anem a veure la famosa Font d'en Gurri, ben olidada. I la darrera font del dia, la de la Mercè, d'aigua abundant i sota una gran arbreda. Passem pel la bassa gegantina de Can Girona i una mica més i ja hem arribat. F.C.



Dimecres dia 12 de Setembre de l'any 2012
39.Els gorgs d'Estiula o de la Cabana
Fotos d'en Fermí │ Fotos d'en Quico

Quico Costa, Xina, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicília, Carme, Pep Illa, Carme Calafell, Pep Palomar, Demetrio Melcon, Martí Mataró, Quico Villà.
11 km., 3,5 h. aprox. 300m desnivell acumulat.

Ens trobem a Campdevànol. Aparquem els cotxes en un polígon industrial inacabat situat a uns dos quilòmetres de Campdevànol, per la carretera de Gonbrèn. Deixem els cotxes aquí ja que des d’aquest estiu l’ajuntament de Campdevànol fa pagar 10€ per aparcar el cotxe a la Font del Querol, inici de l’itinerari, que es troba a uns 400 m. aprox. En lloc de fer el camí més usual, el que va de la font del Querol, pel camping, cap els gorgs, i per tal de fer la sortida una mica més entretinguda i millorada, agafem un camí de carro per la vall a la dreta de la font del Querol (indret per anar a fer-hi costellades familiars o d’amics, preparat amb taules i focs) que mica en mica es va enfilant fins arribar, al cap d’una hora més o menys, al coll de Dadi, a uns 200m d’alçada des de l’aparcament. Passat el coll, ens aturem a esmorzar tot contemplant els cingles que protegeixen el santuari de Montgrony. La panoràmica és molt maca. Seguidament baixem cap al fons de la vall on es troben els gorgs d’Estiula. Mitja dotzena de gorgs tots ells molt bonics, això que no hi havia excés d’aigua. Anar-los resseguint ha estat un plaer: gorg del Colomer, gorg petit del Colomer, de la Bauma, de l’Olla, de la Tosca i de la Cabana. Avui no hi havia gent, però sembla ser que a l’estiu n’hi ha força banyant-s’hi. La veritat és que convia a fer-ho. Un cop fet el cercavila dels gorgs hem tirat camí avall cap a la font del Querol, passant abans per la font de la Mosquera, on hi ha un abeurador pel bestiar. En tot el recorregut el camí ha estat molt agradable i de bon fer. En acabar l’excursió hem anat plegats cap a Vidrà a dinar a la fonda Serrasolses. Molt bo! Quico Villà




Dimecres dia 26 de Setembre de l'any 2012
40.Per Aquença, Riudemeia i boscos d'Òrrius
Fotos d'en Fermí  │ Fotos d'en Joan

Quico Costa, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicília, Pep Illa, Pep Palomar, Joan Pallàs, Joan Ventura, Joan Guàrdia.
12 km., 3,5 h. aprox.290m desnivell acumulat.

La setmana passada en arribar a Òrrius queia tota la pluja del mon, i ho vàrem haver de deixar estar. Avui, però, el dia ha estat favorable. Caminem al costat de la Riera de Riudemeia i amunt per camins estrets sota el Turó d'Aquença. Boscos de roures i pins i molta ombra. Arribem a la carena de Can Fulló hi aprofitem per menjar una mica. Baixem per una zona abans plena de vegetació que fa uns anys varen deixar sense arbres. Prenem un corriol que baixa a la riera de Riudemeia i la seguim pel camí que ens duu a Can Boringues de Baix, poc després la passem, la riera, i amunt fins a tocar de la ruina de Can Roviró. Aquí seguim per un caminet estret i emboscat sota arbres que han nascut on abans hi havia raïm. Baixada i tornem a passar la Riera de Riudemeia, aquesta vegada molt a la vora del mas del mateix nom. Seguim per una pista ample que ha substituït l'antic camí d'anar a Òrrius. I s'ha acabat.



Dimecres dia 3 d'Octubre de l'any 2012
41.Al poblat ibèric de les Maleses, la Conreria i Montalegre
 Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Joan

Quico Costa, Quico Villà, Pep Illa, Pep Palomar, Joan Pallàs, Mari Sanabria, Joan Ventura, Berta, Martí Mataró, Joan Batlle, Carme Calafell, Demetrio Melcón.
12 km. aprox. , 3h 15’ aprox. Desnivell acumulat 445 m.

Anem amb els cotxes fins a l’Hospital de Can Ruti, a Badalona, i aparquem al pàrquing del tanatori, on iniciem l’excursió. Iniciem el camí en direcció a l’hospital i tot just arribar-hi girem a la dreta per una torrentera que s’endinsa muntanya endins sota una ombra molt agradable enmig d’una vegetació espessa. Seguim el corriol fins arribar a la font de l’Amigó, on hi fem una petita parada.
Continuem amb una pujadeta més forta fins arribar damunt una antiga pedrera en procés de recuperació, protegit el camí per una filferrada, on hi ha una excel•lent panoràmica del Barcelonès.
D’aquí ens enfilem per un corriol dret, acompanyat per graons de fusta força malmesos pels xaragalls d’aigua, enmig de cirerers d’arboç, que ens porta fins dalt el turó on hi ha el poblat ibèric de les Maleses, amb una magnífica panoràmica sobre el Vallès i Barcelonès. Esmorzem.
Acabat d’esmorzar anem seguint la carena de la Serralada de Marina en direcció nord fins el turó de la Coscullada, el més elevat de la mateixa. Continuem carenejant i, al cap d’una estona baixem cap a la Conreria i arribem fins el cementiri dels empestats, a uns dos-cents metres carretera avall.
Agafem un camí a la dreta de la carretera tot passant per damunt de la Cartoixa de Montalegre i ens enfilem fins el darrer coll, on hi trobem el lloc anomenat del Sacrifici d’Abraham, per tornar altra vegada al Tanatori on recollim el cotxe i tornem cap a casa. Quico Villà




Dimecres dia 10 d'Octubre de l'any 2012
42.A la Mola de Sant Llorenç per la Canal del Pi Tort
Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Joan Pallàs, Mari Sanabria, Fermí Sicilia, Martí Mataró, Maria Català, Joan Batlle, Carme Calafell, Pere Grèbol, Àngels.
10 km. aprox. , 4h 15’ aprox. Desnivell acumulat 500 m.

Deixem el cotxe sota la imponent carena de pedra de Sant Llorenç de Munt vora el mas de Can Robert. Passem pels plans de Can Garrigosa i aquesta masia. Aviat som a tocar de la impressionant masia de Can Pèlags. Fins aquí camins planers però ara enfilem la Canal del Pi Tort sota roures i vegetació bonica. Pujada forta que ens duu al camí carener que travessa tota la serra. Arriba la boira que no ens deixa veure la vista i ens aturem al Morral del Drac. I amunt fins arribar a La Mola. Ens toca el sol però a sota la boira és un mar que tapa la plana. Reposem al bar del monestir i avall pel Camí dels Monjos fins arribar a Can Pobla. Uns construcció típica dels senyors de Barcelona que venien a passar l'estiu a la fresca. Caminem sota els Cingles dels Cavalls i avall per una costa que ens durà a Can Robert, abans passem pel les tombes medievals que hi ha al mig del bosc. El sol ha fet acte de presència i tornem a casa. F.C.



Dimecres dia 17 d'Octubre de l'any 2012
43.Tornarem a La Roca
Fotos d'en FermíFotos d'en Quico

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palomar, Pere Grèbol, Fermí Sicilia, Joan Batlle, Demetrio Melcón, Joan Guàrdia, Quico Villà.
14 Km., 3h.30’ aprox. Desnivell acumulat 318 m.

Deixem el cotxe al pàrquing de la Roca que hi ha davant el Molí, a la carretera que passa pel mig del poble direcció Mataró-Granollers. Comencem a caminar pel carrer paral•lel a la carretera que va a Vilanova del Vallès, en direcció a Vilanova, fins a la sortida del poble on retrobem la sèquia que passa per sota el castell i que hem recorregut altres vegades.
Passem pel costat del Pi Gros i continuem una estona més pel costat de camps de mongeteres. Girem a l’esquerra per anar a retrobar la carretera esmentada a l’alçada de la benzinera que està oberta sempre de 7 del matí a les 11 de la nit.
Per darrera la benzinera agafem un camí paral•lel a la carretera direcció La Roca, uns dos-cents metres per girar a la dreta per una petita urbanització sense asfaltar que molt aviat ens porta a l’inici del bosc.
Pugem una mica, suaument, per un camí que anirem fent fins arribar a ca l’Argent, a mig camí de la carretera de Sant Bartomeu, on hi ha l’elefant i la imitació de moai. Anem a esmorzar a la bassa de ca l’Argent.
Seguim per corriols tot travessant la carretera d’Òrrius a la Roca, passant per damunt de ca l’Argent i can Vilaret. Anem a retrobar la pista del meridià verd i ens desviem fins la font de la Mansa. D’aquí anem baixant fins retrobar el torrent de can Company (o Companys) i arribarem a la Roca per la carretera de Parpers, davant la sèquia a l’altre costat del castell.
Resseguim la sèquia fins el poble. Agafem els cotxes i ens arribem a la Bassa dels Ànecs, al costat de l’autopista, per retornar cap a casa.  Quico Villà




Dimecres dia 24 d'Octubre de l'any 2012
44.Del camí de Serviol a la Cadira del Bisbe
Fotos d'en Fermí│ Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Joan

Quico Costa, Joan Batlle, Pep Illa, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Joan, Berta Llopart, Martí Mataró, Maria Català, Quico Villà
9,5 km, 3 h. Aprox. Desnivell acumulat 408m.

Anem cap a Premià de Dalt i aparquem els cotxes un cop passat l’ajuntament del poble, al camí que va cap a la Cadira del Bisbe, davant de Can Riera.Agafem un camí que surt a l’esquerra, a la cantonada de Can Cirés, que s’enfila dret cap al bosc. A uns cent metres trobem la canonada que seguirem al llarg d’uns dos km. construïda al s.XVIII. Anem pujant guanyant desnivell pel vessant dret del torrent de Serviol, que baixa de la Cadira del Bisbe, fins arribar gairebé dalt la carena, on trobem la pista de St. Mateu. Ens desviem a l’esquerra per arribar al Turo d’en Baldiri, on hi ha una caseta d’observació i té una panoràmica fabulosa sobre Premià de Mar, el Masnou i el Barcelonès. Aquí esmorzem.
Seguidament tornem enrere fins arribar a Sant Mateu, màxima alçada d’aquesta zona de la serralada litoral. Agafem el camí de baixada en direcció a la Cadira del Bisbe tot fent una marrada per anar a veure un parell de barraques i hortets al mig del bosc, la primera correspon a una família/colla anomenada Duran-Villà i podem observar les competències dels seus amos amb es instal•lacions que hi ha: taules, barbacoa, jardineres, menjadores d’aus, hortet, canalització d’aigües, fotografies... Abans d’arribar a la Cadira del Bisbe en trobem una altra de més senzilla que ha aprofitat una antiga barraca de vinya.
Arribem a la Cadira del Bisbe, al lloc d’esbarjo sota el bosc, molt agradable i que s’hi pot arribar amb cotxe. D’aquí seguim un corriol que fa tota una volta per arribar al poblat ibèric del mateix nom. Ja estem a tocar del poble i amb poca estona baixem fins els cotxes per tornar cap a casa.
El camí ha estat un recorregut molt agradable per sota d’alzinars i pinedes. Quico Villà.




Dimecres dia 7 de Novembre de l'any 2012
45.Freixeneda del sot del Mal Infern i bosc de Can Cucurella
Fotos d'en Fermí│ Fotos d'en Quico

Quico Costa, Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Fermí Sicília, Pep Palo, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Quico Villà.
7 km., 2h15’ aprox. Desnivell acumulat 240m
(Dimecres 31.10.2012 no vam sortir per pluja)

Avui ha estat una sortida molt agradable en tots sentits. El temps anticiclònic ens ha permès gaudir d’un matí molt clar i assolellat, amb una mica de fresqueta a l’iniciar la caminada (4ºC), un camí planer que facilitava la conversa i les aturades per gaudir del paisatge sota el Montseny o bé per fer disquisicions sobre el funcionament dels molins, sínies o forns de ceràmica; també per contemplar les esplèndides masies que hem anat trobant.
Així doncs, ens hem trobat amb en Pere i l’Àngels a Cardedeu i ells ens han fet de guia ja que ens trobàvem a casa seva, als seus verals i dominis. Després de recórrer laberínticament pels carrers i urbanitzacions de Cardedeu, hem arribat a Sant Julià del Fou, terme de Sant Antoni de Vilamajor, on hem deixat els cotxes.
Seguim la carretera uns tres-cents metres per després agafar un corriol que, pel mig d’un bonic bosc, ens portarà fins la sínia, la mina i el molí de Can Pungol. Hem pogut observar les restes de l’antiga sínia que, encara que una mica tapada per esbarzers, ens deixava veure clarament l’eix de la mateixa. Ens desviem un xic per veure la masia de Can Pungol, molt maca i gran, per continuar el camí que ens portarà al Sot del Mal Infern (em deduït que ha d’haver-hi un bon infern) passant abans per la bassa de Can Feu. Per aquesta zona busquem un antic polvorí de la guerra civil que no sabem trobar, i passem enmig d’unes corts de porcs disperses entremig de nogueres fins arribar al parc de la Freixeneda, al poble de Sant Antoni de Vilamajor, on esmorzem, tot discutint i parlant, evidentment, de l’economia del país.
En acabar marxem direcció a la masia de Can Gol, també molt maca, amb uns finestrals gòtics, per endinsar-nos més endavant en un camí enmig del bosc de Can Cucurella, on trobem el que deduïm era un antic forn de ceràmica i maons. Aquest mateix camí ens porta directament on tenim els cotxes.
Com que avui hem enllestit aviat, hem passat per una granja, Can Bordoi, on hem comprat formatges. Quico Villà.



Dimecres dia 21 de Novembre de l'any 2012
46.Per les fagedes del pla d'Aiats i la serra de Cabrera
Fotos d'en Fermí │ Fotos d'en Quico │ Pere │ Fotos d'en Joan

Quico Costa, Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Fermí Sicília, Pep Palo, Demetrio Melcón, Pep Illa, Martí Mataró, Maria Català, Joan Ventura, Toni Porta, Montse Taberner, Quico Villà.
15 km., 5h10’ aprox. Desnivell acumulat 578m

Dimecres passat no vam fer la sortida. Era el dia de la vaga general i més d’un tenia feina. Avui recuperem temps, recorregut i desnivell.

Ens trobem al restaurant Can Punti, a l’entrada de Cantonigròs, on deixem els cotxes i després hi dinarem. La panoràmica sobre el Pla d’Aiats i la Serra de Cabrera és magnífica.
Iniciem la caminada anant a agafar el camí que ens portarà a la Rotllada, un antic hostal del camí Ral que va de Vic a Olot i que avui exerceix, sembla ser, de casa rural. El camí és planer enmig de camps verds amb vaques pasturant, fins arribar al coll de Pallerols, on trobem una pista que porta fins la casa de Comajoan.
El camí més curt de pujada al Pla és a partir de la casa d'Aiats, darrera de Comajoan, tot enfilant-se per un grau, però nosaltres ens dirigim cap al darrere, a la zona d’obaga, per agafar un viarany que va enfilant-se poc a poc diagonalment i que al final puja recte fins dalt d’un coll que ens aproxima al cor del Pla. La pujada és dura però, per sort, no excessivament llarga.
Arribats al coll, ens enfilem una mica més fins arribar al llom de la plana d’Aiats, on antigament fins i tot hi conreaven patates. Com a record d’aquesta activitat econòmica encara hi ha un parell de cases que sembla ser servien de magatzem. Ara tot el Pla és una extensa fageda amb un sotabosc de boixeda barrejat amb algun grèvol ben florit.
La panoràmica és molt maca per ambdós costats, el que dona al nord, cap els Pirineus, i el del sud cap a Barcelona-Montserrat.
Caminem per un corriol molt agradable i cap al final del Pla baixem una mica fins el coll del Bram per anar a parar a sota la cinglera de Cabrera, la qual superem pujant unes escales desiguals que ens portaran fins al santuari. Déu n’hi dó!
Un cop a dalt, acabem d’arribar-nos fins la punta de la cinglera, a l’osca de Cabrera, on hi ha una pilona geodèsica i una taula d’orientació amb una placa dels “Caminadors dels dimarts i dijous d’Osona a la mare de Déu de Cabrera”, cosa que ens fa especular en fer una placa dels Dimecres al Bosc per col•locar en un indret entre el Maresme i el Vallès. De moment ho deixem aquí, per anar covant la idea.
No cal dir que la vista des de Cabrera és tant o més maca que des d’Aiats. Baixem pel darrere, per un camí que ens porta fins a l’inici de l’escala, i ja iniciem el retorn per un sender ple de fullaraca, típic d’aquesta època de tardor, bonic i agradable de fer, més quan el sol treu el cap enmig de la nuvolada que ens ha acompanyat gairebé tot el matí. Anem baixant fins a la casa d’Aiats, i d’aquí continuem planerament fins a Cantonigròs. Quico Villà.




Dimecres dia 28 de Novembre de l'any 2012
47.Muntanyes d'Alella i fonts del Torrent del Fonoll
Fotos d'en Fermí │ Fotos d'en Quico

Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Palo, Demetrio Melcón, Pep Illa, Toni Porta, Joan Guàrdia, Quico Villà.
9 km., 3h10’ aprox. Desnivell acumulat 270m

Després d’una nit sense parar de ploure i amb l’ai al cor per veure com s’aixecaria el dia, seguírem les instruccions d’en Quico Costa que ens havia comunicat que no plouria, segons les seves consultes meteorològiques, durant el matí i ens trobàvem al lloc de costum a les 8 en punt. El cel encapotat a dojo, això si, però sense ploure.
Agafem els cotxes i cap Alella. Arribats a la població del vi maresmenc, seguim riera amunt i ens enfilem a la urbanització seguint la indicació del Rosselló i Vallespir. Deixem els cotxes a l’entrada del torrent del Fonoll.
Iniciem la caminada i ens enfilem cap a la carena fins que arribem al turó de Nou Pins, on hi ha una molt bona panoràmica sobre la part sud del Maresme i el Barcelonès. Tot pujant descobrim la nevada que aquesta nit ha caigut sobre el Montseny, Matagalls i Pla de la Calma.
Baixem i busquem un racó per esmorzar. Seguidament agafem un camí-corriol, l’antic camí de Tiana a Martorelles, molt maco, que es converteix amb una petita i suau dutxa continuada gràcies a les gotes d’aigua que es mantenen fermes a les fulles i branques dels brucs, cirerers d’arboç, alzines i matolls diversos, i que anem remenant al nostre pas. El sauló, però, a l’estar moll, no rellisca tant i facilita la pujada pels xaragalls fins dalt el Turó de la Creu Peluda. Baixem una mica i tornem a pujar fins el Turó d’en Galzeran, on hi ha una torre de vigia, punt més alt de l’excursió d’avui.
A partir d’aquí iniciem la baixada tot passant per un punt geodèsic del segle XVIII, amb una construcció característica feta amb maons, que forma part del meridià que passa per Dunkerke i Barcelona i que serví per calcular el metre.
Anem fent un tros per una pista petita i aviat agafem un corriol que ens portarà a la font del Safareig. Amb aquesta iniciem el recorregut per unes quantes fonts, la dels Eucaliptus (amb uns quants eucaliptus ben grossos), la de l’Esquerda, molt curiosa ja que la font neix dins de l’esquerda d’una gran roca i la del Fonoll, passant abans pel Pi Bord, un pi catalogat per la seva alçada. Tot això dins l’espai ocupat pel torrent del Fonoll, al final del qual recuperem els cotxes i tornem cap a casa. No ens ha plogut. Quico Villà.



Dimecres dia 5 de Desembre de l'any 2012
48.Camins per les fonts d'Argentona
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Fermí Sicília, Pep Palo, Demetrio Melcón, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Maria Català, Martí Mataró, Quico Villà.
14 km. aprox., 4h20’ aprox. Desnivell acumulat 500m.

Avui hem canviat de guia. En Quico Costa, el nostre cap habitual, ha començat la campanya nadalenca i no el veurem fins passat Reis. Cap problema, en Fermí ha agafat el relleu. Ens volia portar a la serra de Finestres, però alguns teníem afers familiars i no ens podíem quedar a dinar, o si més no, arribar tard a casa.
Home bregat en l’organització de la marxa de les Fonts, la Cursa de Burriac..., ens ha portar a caminar pels environs de la vila Argentonina.
A les vuit del matí ens hem trobat a la Font Picant (avui hem canviat de lloc de trobada) on hem deixat els cotxes.
Iniciem la caminada agafant el camí que
 ens portarà fins a la font de la Puput, recentment arranjada pel Grup de les Fonts d’Argentona. D’aquí ens dirigim cap a la Barca i pugem en direcció al Turó dels Oriols i el Castell de Burriac, on esmorzem gaudint d’una vista meravellosa ja que el dia és molt serè.
Acabats d’esmorzar i emplenats visualment de la panoràmica, agafem el camí per sota del turó d’en Cirés que ens portarà, passant per la font del Llop, fins el mirador de Mataró i d’aquest anirem a enllaçar amb la pista de la metal•lúrgica on surt el camí que, baixant cap a la riera de Clarà, ens portarà fins la Font d’en Quico.
Seguidament tornem a enfilar-nos cap la carena i arribem on hi ha la senyera que, per cert, ara ja és estelada blava (no se pas qui la paga i la posa, si l’ajuntament o CiU). Carenegem amb la intenció d’arribar al roquer d’en Serra però aquí en Fermí se’ns torna una mica Quico Costa i ens embolica en un caminoi una mica embrollat durant una estona fins trobar el de debò. Ha estat el toc d’aventura que no podia faltar.
Arribem al roquer (rocar) d’en Serra i agafem el camí destrossat del capdamunt de la urbanització. Al cap d’una mica agafem un camí que en portarà damunt la urbanització de Can Ferraters per anar a parar a la Font Picant i recollir els cotxes. En aquesta cruïlla, jo mateix he tirar avall per anar cap a casa i no fer tota la marrada, ja que no em calia anar a recollir cap cotxe. Quico Villà.



Dimecres dia 12 de Desembre de l'any 2012
49.Fagedes i fonts del Montseny
Fotos d'en Joan │Fotos d'en Quico

Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Pep Palo, Demetrio Melcón, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Martí Mataró, Toni Porta, Quico Villà.
12,3 km. aprox., 3h30’ aprox. Desnivell acumulat 600m.

Avui fa més fred. Comencem a caminar amb 2ºC i acabem amb 2ºC. El matí ha estat molt suportable però fresquet; avui no ens hem anat traient roba i la clepsa l’hem portat coberta tot el jorn, primordialment els que la tenim més descapotada, però vaja, tret d’alguna fèmina valenta i algun altre amb forra al cap, els altres ens hem protegit prou bé.
Avui hem marxat a 2/4 de 8 cap a Santa Fe del Montseny, on hem aparcat i començat l’itinerari previst i preparat per en Pere, que ens fa de guia.
Anem cap a l’escola de natura de can Lleonart i després agafem un camí embrutat per la vegetació traspassant una tanca deixada de la ma de Déu que ens indica que es tracta d’un camí particular. Camí que voreja unes antigues i desastroses pistes de tennis i que ens porta fins a cal Trompo, on hi havia hagut un hotel. Agafem una pista a la dreta que s’enlaira fins el Pla de Forn i, tot passant per una roureda ens trobarem, més endavant, amb una plantació de coníferes fins arribar a una cruïlla de pistes que ens portarà cap al turó de Maçaners.
Deixem el turó de Maçaners a la dreta i baixem cap el coll Samola. Aquest és un coll amb roques granítiques que separa la Vall de Vimeners de la riera de les Truites.
De del coll Samola baixem per un corriol fins arribar a coll de Te, sota el Turo de Grenys on, buscant el lloc més assolellat, ens aturem a esmorzar. Ho fem davant la magnífica i esvelta panoràmica de les Agudes i els Castellets. Un cop esmorzats, la voluntat d’arribar fins dalt el Turó de Grenys no té prou acollida i agafem la pista del Vilar cap a la dreta on trobem la font de Prats amb la caseta al costat i al cap d’uns cinc minuts agafem una pista a l’esquerra, al mig d’un revolt pronunciat a la dreta, no tant cuidada com aquesta de la família Garolera (de peatge) que ens portarà fins a la font de la Marianegra.
Arribats a la font, fem una petita marrada per arribar al salt de la Marianegra; en cinc minuts ens trobem enmig d’un lloc molt entranyable i bonic, selvàtic, on el soroll de la fullaraca que fem tot caminant es barreja amb el del rierol que va saltant de pedra en pedra. S’ha de veure per entendre el sentit d’aquestes darreres paraules que volen manifestar una vivència de la tardor a casa nostra.
Tornem a la font de la Marianegra, ben arranjada i amb quatre dolls d’aigua potents. Continuem cap al torrent de les Truites i poc abans d’arribar-hi prenem un corriol mig embrollat, però que es pot seguir bé, a l’esquerra. Aquest ens portarà fins al damunt del salt de la Marianegra, on hem estat abans i, al cap de molt poc, trobem un camí prou ample on de manera sostinguda, tal com ens va dir en Pere, es va enfilant amb un to alt durant una bona estona, molta estona, fins arribar al convent (casa de colònies dels Maristes). Suem la cansalada però no ens despullem per culpa de la temperatura ambiental que és prou fresca. Arribats a dalt, respirem fons i prenem el camí de tornada enmig de faigs despullats i grèvols sense fruits fins arribar a Santa Fe on agafem el cotxe per tornar cap a casa.
Magnífica sortida (tenim el Montseny per explotar), molt bon dia i bones vibracions. Quico Villà.



Dimecres dia 19 de Desembre de l'any 2012
50.Camins del pla de la Calma, al Montseny
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Pere

Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Pep Palo, Demetrio Melcón, Pep Illa, Martí Mataró, Toni Porta, Joan Guàrdia, Montserrat Taberner, Quico Villà.
15,7 km. aprox., 4h50’ aprox. Desnivell acumulat 585m.

Avui estem una mica d’aniversari. És la sortida número cinquanta dels Dimecres al Bosc, un bon promig per a quatre trimestres, més o menys, que ens belluguem amb l’excusa del Dimecres. També ho aprofitem per fer l’aturada de les festes nadalenques. Si no hi ha res de nou, fem un salt fins el dia 9 de gener de l’any vinent, és a dir, fem dues setmanes de vacances. Això no treu que puguin sortir propostes diverses, com ara la d’anar al Pic del Sui el dia 1 de gener, guiada per en Pere i l’Àngels, per a tots aquells que no tinguin la ressaca de la revetlla d’any nou.
Feta la introducció, ens trobem a 2/4 de 9 a Collformic. En Toni ens fa de guia i iniciem el camí agafant una pista que surt a l’esquerra del pàrquing que hi ha damunt del restaurant. Anem pujant xino xano, però pujant, pujant (això del Pla de la Calma és molt interessant d’observar ja que, si bé té molts trossos plans, també és una mica una muntanya russa més o menys pronunciada). Arribem a una petita collada on un cartell amenaçador de braus deixats anar pel camp ens alerta del perill. Girem a l’esquerra, no pels braus, sinó per la direcció que cal agafar, i per un corriol pugem fins al Turo de Collformic, on hi ha una magnífica panoràmica sobre el Matagalls i Les Agudes-Turó de l’Home.
Baixem una mica fins al Faig de la Bandera i d’aquí anem a parar, tot baixant, al Pla de l’Ase Mort. Agafem un camí a la dreta que ens porta cap el fons de la vall. Ara baixem i baixem. Esmorzem a mig camí, quan el sol fa una ullada entre els núvols que ens acompanyen durant tot el matí. Quan gairebé arribem al fons del clot, ens trobem una tanca barrada amb un cadenat i un filferrat nou de fa poc acotant el territori i, altre cop, amb l’amenaça del brau. Mesurem les forces que tenim per abordar la situació i decidim, amb molt bon criteri, que no ens arrisquem a saltar la tanca d’un 1,70m aproximadament, més que res per si trobem el brau i hem de tornar enrere ja que valorem com a difícil i lenta la maniobra de saltar a l’altre costat.
Això vol dir que hem de girar cua i pujar altra vegada tot el que havíem baixat. Anem fent i esbufegant fins tornar altra vegada al Pla de l’Ase Mort, on agafem la pista en direcció al Tagamanent i al cap d’una estona, arribats al Pla d’en Bassau, agafem una pista a la dreta (també hi ha un cadenat però fàcil de passar) que ens portarà, altra vegada baixant, tot passant per la Caseta, fins a l’església de la Mora, molt bonica i construïda tota ella amb pedra vermella de Figaró, amb gres sedimentari, la pedra d’esmolar.
Iniciem la pujada agafant la pista que ens portaria al Cafè, però a mig camí trenquem per un camí que surt a l’esquerra i que puja cap a la carena del Pla de la Calma. És una pujada sostinguda i seguida d’uns tres quarts d’hora aproximadament que ens portarà a la pista que travessa el pla enmig d’uns bruguerars joves.
Un cop arribats a la pista, reprenem el camí direcció a Collformic, tornant a passar pel Pla d’en Bassau, després de la darrera pujadeta pel del l’Ase Mort i finalment arribem a Collformic.
Havíem encarregat taula al restaurant, prenem unes cervesetes per recuperar-nos del cansament i assaborim majoritàriament el final de la sortida amb uns peus de porc gratinats amb all i oli que ens hi hem llepat els dits. Bon Nadal i Feliç Any Nou. Quico Villà



Dimecres dia 9 de Gener de l'any 2013
51.A les cuines del bandoler Rocaguinarda
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Pep Palo, Pep Illa, Fermí Sicília, Joan Batlle, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Montserrat Taberner, Quico Villà.
13 km. aprox., 4h12’, desnivell acumulat 416m.

La primera del 2013. Després de les vacances nadalenques reiniciem les sortides amb bona empenta. Sortim del Maresme per anar a buscar la boira osonenca que avui, quan arribem a casa seva, ja s’ha llevat i no ens molesta gens ni mica.
Deixem els cotxes davant l’institut de Taradell i, amb tot el terreny ben gebrat, iniciem la pujada lenta però constant cap el coll de Taradell. Estem a dos graus sota zero de temperatura ambient, fresquet l’inici del dia, però solejat i, mica en mica, ens anirem traient roba, gorres i guants.
Fins arribar al coll de Taradell hem seguit un camí recte i amb força pujada al costat d’una reixa metàl•lica que limitava una àrea de protecció d’animals salvatges. Poc abans d’arribar al coll, observem el castell de Boix (o de Taradell) a la nostra esquerra, penjat en unes roques laminades horitzontalment. Maco de veure.
Dalt del coll girem a l’esquerra i tot carenejant per damunt d’una cinglera ens arribem fins el castell on esmorzem, passant abans per entremig d’unes roques fantàstiques amb un cert aire de conte fantàstic.
Ens acompanya el sol i una panoràmica excel•lent sobre la comarca d’Osona, la Plana de Vic, les Guilleries, el Montseny i el Pirineu com a teló de fons mentre esmorzem.
Reprenem el camí, ara de baixada, tot fent un gual important per després enfilar-nos de debò cap al coll de la Mansa. La pujada d’aquí fins a l’Enclusa és força dreta però paga la pena un cop ets dalt. L’Enclusa és el cim més alt del municipi de Taradell, 863m, i el nom correspon a la forma de la roca que el corona. Podem veure una vista molt maca sobre el castell de Boix, d’on venim.
Seguim carenejant la cinglera fins arribar a les Cuines d’en Rocaguinarda, amagades al bell mig del cingle i que, si no ho saps, passes de llarg. Diuen que aquí era un dels llocs on el bandoler estava amagat i les roques encara tenen restes del fum culinari d’ell i els seus homes.
Baixem cap al mas de la Mansa i agafem el camí de tornada a Taradell; anem baixant pel mig de boscos de roures i alzines, amb algun castanyer, que ens han anat acompanyant durant tot el camí, i també pel Pantà de Taradell tot glaçat, acabem enfilant-nos per darrera vegada per un corriol que ens durà al lloc on hem deixat els cotxes. Quico Villà




Dimecres dia 16 de Gener de l'any 2013
52.Per Òrrius, cap a la Font Freda i la Pedra del Llamp
Fotos d'en Quico

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Maria Català, Joan Guàrdia, Pep Riera, Margot Riera, Rafael Montserrat, Quico Villà.
11,5 km. aprox., 3h21’, desnivell acumulat 450m.

Quan ens hem trobat el fred premia de debò, estàvem a 1ºC al costat de la riera d’Argentona. Pugem cap a Òrrius i, sorprenentment, en baixar del cotxe al pàrquing que hi ha un cop passat el pont d’entrada al poble a l’esquerra, al costat del passeig de la Riera, la temperatura era una mica millor; freda però no tant.
Deixem l’aparcament i agafem el camí de pujada cap el pla de Fums, passant abans pel costat de Ca la Mort, una casa situada sota les roques de Céllecs. Arribats al Pla de Fums, lloc distribuïdor dels camins que venen i van a Òrrius, St. Bartomeu, Vilassar i Vilanova del Vallès, agafem aquest darrer en direcció a can Jep de la Mel.
Aviat ens desviem a l’esquerra per agafar un corriol de baixada que ens porta al torrent de la Font Freda. És un bruguerar molt espès i bonic amb un caminoi espatllat per les motos de cros, produint un gran xaragall que impedeix caminar normalment. Al cap d’una estona de baixar trobem una porta al final del camí amb un barri espatllat i obert, una curiositat que ens recorda que el bosc i la muntanya tenen propietaris.
Tot el que hem baixat cal tornar-ho a pujar per l’altre vessant del torrent i ho fem xino xano, primer seguint el corriol i després estrenant un camí nou. Hem estat els primers en trepitjar l’arranjament d’aquest camí, doncs ens hem trobat la màquina de la Diputació encarregada d’adequar els camins del Parc de la Serralada Litoral treballant. Continuem pujant una bona estona més, podem veure de lluny a ca l’Isern, fins arribar a la pista que ens portaria fins la Roca d’en Toni, el dolmen de Can Boquet, però deu metres abans de trobar la pista, agafem un camí a l’esquerra que ens portarà de baixada fins a la Font Freda, amagada entre alzinars envaïts d’arítjol i sense aigua.
Hi ha una taula que ens permet esmorzar tranquil•lament i agafar l’empenta necessària per fer el darrer repetjó que esdevé, finalment, una pujada amb un desnivell aproximadament de 150m. Podem estar contents, després de bufar una estona anem a parar, tot passant per sota el camp de tir al plat (molt deixat i ple de restes de cartutxos i plats trencats), a Cal Arcís, antiga casa de pagès, convertida als anys setanta en restaurant i actualment pintada amb un mal gust espatarrant pels seus actuals propietaris o llogaters, a la pista que va de St. Bartomeu a Vilassar de Dalt.
Ara ja s’han acabat les pujades i ens dirigim cap a Cal Camat Vell. Trobem, al marge del camí, les ruïnes de can Banús, on, segons ens explica en Rafael, hi havia un jeroglífic a la façana amb una font, un ventall, un ull i una moneda de franc francès que volia dir que a la Font de can Banús si podia beure de franc. Ja hem après més coses.
Al tocar de cal Camat ens trobem amb la cruïlla de tres camins, el que va al coll del Porc (Cap Argentona passant per la metal•lúrgica), el que es dirigeix a Òrrius i el que ens portarà a Sant Bartomeu. Nosaltres agafarem el d’Òrrius però abans ens arribem fins a sota cal Camat a veure el menhir que hi ha a la vora del camp. Val a dir que la casa de cal Camat es troba molt bruta i deixada per part de la gent que hi viu.
Iniciem la baixada i al cap de poc trobem la Pedra del Llamp, una estela funerària situada al capdamunt del marge esquerra en record d’en Josep Font, mort per un llamp a finals del s. XIX. Continuem per gairebé l’única pineda del dia fins arribar a can Prat de Baix, a tocar del poble d’Òrrius on tenim el cotxe.
Gairebé tot el recorregut l’hem fet per bruguerars, alzinars i rouredes, amb un sotabosc força brut que ens recorda la feina que feien els carboners, amb poques panoràmiques durant el recorregut però per uns camins molt macos i agradables.Quico Villà.



Dimecres dia 23 de Gener de l'any 2013
53.Muntanyesi carrers d'Alella
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Maria Català, Pep Riera, Margot Riera, Rafael Montserrat, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Toni Porta, Joan Batlle, Quico Villà.
10 km. aprox., 3h15’, desnivell acumulat 385m.

En Pere m’explicava, en iniciar la sortida, que al matí quan ha anat a buscar el pa, la Lourdes, la fornera de Sta. Agnès de Malanyanes, interessada de sempre per les nostres sortides i probablement futura companya quan es jubili, en preguntar-li on anàvem i explicar-li que començàvem fent un petit recorregut dins el poble d’Alella, ha vingut a dir que això era cosa de pixapins. Probablement desconeix que de la trentena de pobles del Maresme només mitja dotzena tenen el seu nucli antic damunt una superfície que podem considerar més o menys plana, la resta ens deixen molt clar que la muntanya arriba a la mar. I si avui hagués vingut amb nosaltres la comprovació ha estat evident. Des on hem deixat els cotxes, al costat d’una zona escolar enfilada a l’indret anomenat El Bosquet, al vessant esquerra de la riera, comencem a baixar per carrerons estrets, tot fent esses a tort i dret fins arribar a la carretera-riera-carrer principal que travessem davant la plaça de l’església-mercat-ajuntament, a l’altra vessant, on, passada l’església, ens tornem a enfilar per carrerons amunt fins que agafem l’antic camí de Martorelles.
Tot serà una pujada suau però contínua fins gairebé dalt la carena. Passem, a la sortida del poble, per l’antiga casa-castell del governador de Catalunya, Enric de Cardona, al s.XVI, que després passà a ser propietat dels comptes de Sta. Coloma (s.XVIII-XIX) per acabar, el 1890, a mans d’Antoni Borrell i Folch, empresari, banquer, polític, amb molts calés i que, en morir sense descendència ho deixà a l’Escola Pia que s’ho va vendre a finals del segle passat a una immobiliària que volia fer-hi un hotel de luxe, per acabar deixat i fet malbé tal com podeu comprovar en l’enllaç.
Per saber-ne més coses he afegit aquest text tret de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya que fa referència a l’inventari de la Fundació Institut Borrell.

“La Torre del Governador, nom en què és conegut l’edifici, està situat lluny del nucli urbà. La torre comença ja la seva història en 1377 quan era coneguda com el Mas Torrella i que canvià de nom quan alguns dels seus amos tingueren càrrecs al govern de Catalunya. El 1842. D. Juan de Queralt i Bucarelli vengué la finca a D. Manuel Safon Lluch, veí de Madrid. Al morir el seu fill i hereu, S. José Safont i Parelleda, el 1880, la seva mare i germanes heretaren la finca i el deute contret per aquest (150.000 pessetes a la companyia d’assegurances “La Peninsular” i una hipoteca de 62.000pessetes al sr. Juan Forgas Bayó). Aquestes circumstàncies foren la causa que es vengués en subhasta pública i que passés a mans d’Antonio Borrell. Antonio Borrell fou consignatari de a la Ciutat Condal de la Compañía Marítima de Liverpool a Les Filipines, promotor i soci directiu de diverses companyies de ferrocarrils, d’assegurances i entitats bancàries. El seu nom figurà a les principals entitats culturals i benèfiques de Barcelona, Madrid i València. En el camp polític milità en el partit de Cánovas del Castillo, gran amic seu; i fou diputat per el districte d’Arenys de Mar i senador per Lleida. En 1910 morí sense descendència i tots els seus béns passaren a uns hereus de confiança perquè es dediquessin al finançament d’una obra benèfica que portarien a terme amb la col•laboració de l’Escola Pia de Catalunya. Així sorgí la Fundació Institut Borrell i el Patronat que la regia. Quan la Fundació es féu càrrec de l’edifici una de les primeres actuacions que portà a terme va ser l’obertura d’una escola per a nens de la població d’Alella i un internat i, al mateix temps, un centre on els joves escolapis podien seguir els seus estudis eclesiàstics. La casa s’habilità construint un edifici-escola adjunt i s’afegí un segon pis a la casa ja existent. El mateix es va fer en 1960 quan també es reconstruí el saló de Cristall i el saló de Te a causa del mal estat en què es trobava. El primer d’ells, així com altres parts de la casa, seria restaurat en nombroses ocasions posteriorment. Més endavant, a la dècada dels vuitanta l’edifici s’habilità com a casa de colònies i de convivències i es construïren unes pistes poliesportives. La part de l’edifici destinada a l’escola passà a disposició de l’Escola Agrícola del Maresme on uns 150 alumnes feien pràctiques d’horta i floricultura. A partir de la dècada dels noranta, a més, s’iniciaren els Camps de Treball de Restauració que tenien l’objectiu d’anar restaurant poc a poc parts emblemàtiques de l’edifici, com fou el Saló de Música entre d’altres. A finals dels noranta la casa de colònies tancà degut a contradiccions entre la normativa de seguretat que demana la Generalitat de Catalunya i la consideració de casa patrimonial que té per l’Ajuntament d’Alella. Ja que si uns demanaven que es disposés d’una escala d’emergència, els altres n’impedien la seva construcció.”

Anem seguint el camí adossat a les parets de ponent de la finca per anar a parar a can Cortès i endinsar-nos en el seu bosc tot deixant la munió de cases pairals i senyorials de la població, observant abans, la torre d’un pou d’aigua situada al costat dret del camí.
Pugem per un corriol tot passant per la caseta dels caçadors en direcció al turó de Figueres i enllaçar amb el GR que ens portarà a Coll de Cera. Abans, però, gaudim d’una formidable panoràmica del Montseny vestit amb un tul de núvia que han deixat les precipitacions d’aquesta nit. Esmorzem abans d’arribar al coll.
Continuem, travessem la carretera pel senyal del GR que abandonem tot prest per agafar un camí a l’esquerra, pel costat d’una valla-filat, i ens endinsem cap al bosc d’en Gordi, majoritàriament d’alzines altíssimes acompanyades de roures i brucs que el converteixen en un bosc espès i ombrívol. Després d’un llarg recorregut per dins el bosc, molt agradable i maco de fer, arribem a una pineda al costat de la pista que ens portaria a Sant Mateu per agafar un altre corriol a la dreta, deixant un camp d’ametllers florits a l’esquerra, per arribar al capdamunt d’una urbanització que tornem a deixar per anar cap al turó de les Monges, tot passant pel costat d’unes cases d’estructures cúbiques, modernes, que ens recorden la diferència del poder adquisitiu de les persones, per continuar camí avall, per la serra de Teià, fins arribar a unes vinyes, podades i en repòs, que ens recorden que ens trobem dins la DO d’Alella. Arribem al Bosquet i a la zona escolar on tenim els cotxes contents del recorregut que hem fet i gaudit. Quico Villà




Dimecres dia 30 de Gener de l'any 2013
54.Una volta pel Montgrí
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Pere

Pep Palo, Pep Illa, Demetrio Melcón, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Toni Porta, Joan Batlle, Montserrat Taberner, Imma Ribas, Joan Guàrdia, Quico Villà.
10,5 km. aprox., 4h15’, desnivell acumulat 620m.

Avui ens allunyem del Maresme per anar nord enllà, cap a l’Empordà, la plana treballada pels rius Muga, Fluvià i Ter i partida pel massís calcari del Montgrí que la separa entre l’Alt i el Baix Empordà, dues de les comarques més conegudes de Catalunya, picotejades per un reguitzell de poblets d’origen medieval i estropellades per la gran quantitat d’urbanitzacions que han destrossat un dels litorals més bells de la Mediterrània.
Es tracta d’un massís adust i feréstec, on l’erosió sobre la roca calcària ha treballat de valent formant grans penya-segats a la costa i un terreny de mal caminar per a la resta, ja que el rocam és ferreny, acompanyat de diversos forats càrstics anomenats caus. Orientat d’est a oest, és a la banda sud on hi ha el cims més alts: el Montplà (310,8m), el Montgrí (303m) sobre el qual hi ha el castell, i el Puig Rodó (307,9m).
La sortida ens la guia en Pere, una mica empordanès d’adopció. Deixem els cotxes a l’aparcament municipal davant l’hotel que hi ha al capdamunt del passeig de Torroella arribant per la carretera de Pals, a la dreta de la rotonda. Iniciem la caminada direcció l’Estartit, uns dos quilòmetres i escaig, per agafar el GR, després de passar per la font dels Capellans, a l’esquerra anant cap a la zona de les dunes, dunes continentals provinents del golf de Roses que foren fixades a finals del segle XIX gràcies al projecte de l’enginyer Primitiu Artigas, i que actualment estan cobertes d’extenses pinedes imperceptibles a vista d’ocell. El seu origen fou degut al desviament del braç nord del riu Ter a la primera meitat del segle XIV, ja que la seva presència frenava l’arribada de les sorres del Fluvià per la tramuntana.
Si t’imagines les dunes típiques del desert, no les trobaràs, però si que pots copsar-les en trepitjar el sòl finament sorrenc enmig de les pinedes.
Sense semblar-ho massa, anem pujant una miqueta per les dunes esmentades fins arribar al coll de les Sorres on esmorzem. Agafem forces i energia per encarar la pujada al Montplà.
Ho fem tot caminant per la pineda, deixant el sòl de les dunes i encarant el pedregar que ens acompanyarà fins al final de la sortida. Mica en mica abandonem els pins per anar-nos trobant amb el garric i la vegetació típica de sotabosc mediterrani, acompanyat d’oliveres oblidades de treballar enmig de cledes i restes de barraques de pastors. Pugem, anem pujant, fins arribar dalt el Montplà. Pel camí, però, anem aturant-nos per gaudir a cada passa de la panoràmica que la natura ens obre mica en mica sobre la badia de Roses, la serra de Rodes, el Puig Neulós, el Canigó, el Puigmal... Quedem embaladits ja que l’anticicló ens permet veure-ho tot molt clar, tant sols una mica de calitja ens ho esborrona un xic.
Poc abans d’arribar dalt el Montplà se’ns obre una visió fantàstica damunt les illes Medes: una estreta línia de boira les fa surar damunt la mar mostrant-nos un miratge espectacular, però real, davant les aigües manses de l’Estartit. Fantàstic!
Arribem a dalt i el nom s’ho val, és pla de debò, i carenegem fins arribar al pendent que ens fa baixar per anar a enllaçar amb el cim del Montgrí; abans, però, gaudim de la visió de la vall de Sta. Caterina, al vessant nord del massís, amb l’ermita emergint.
Baixem pel pedregar i arribats al coll que separa els dos cims pugem mig grimpant fins arribar dalt el cim del Montgrí, on hi ha el castell. En Pere ens fa la foto del grup.
Construït entre els anys 1294 i 1301 com a punt de control per un enfrontament entre Jaume II el Just i Ponç V, comte d’Empúries, les obres es van interrompre el 1301 degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona envers el comtat d’Empúries. Total, només hi ha les quatre parets, i mai tant ben dit. Malgrat tot, és bonic i val pena pujar fins el camí de ronda ni que sigui per dir que hem superat l’alçada dels altres dos cims companys del Montgrí. La panoràmica envers els dos Empordà és immillorable; cal parlar de les salutacions que ens fa el Pirineu per septentrió i el Montseny per ponent; al migdia, la mar, la nostra Mediterrània ens observa tranquil•la.
Baixem després d’haver visitat l’aljub i observat les pedreres on havien tret el material per construir el castell. Arribem al coll de la Creu, on hi ha una creu torta, i seguim baixant pel vessant sud direcció a Torroella. Un cop passades les tres ermites, arribem a una tartera que, enfilant-nos-hi, ens porta a la cova del Cau del Duc. Són uns quinze minuts, més o menys, de forta pujada que ens acosta al que havia estat l’habitacle d’avantpassats nostres, les restes i testimoniatge dels quals es troba al museu de Torroella. Cansats però contents, faltaria més, arribem al cau uns quants membres de l’expedició (amb rècord especial per part de la família Grèbol-Rupérez), mentre els altres ens esperen al capdavall de la tartera, on, un cop reagrupats, ens encaminem cap a Torruella per anar a dinar a la Fonda Mitjà, on ens espera la Carme Calafell. La imaginació local diu que el Montgrí sembla un bisbe dormint i que el castell és l’anell de la ma del bisbe. Quico Villà




Dimecres dia 6 de Febrer de l'any 2013
55.Racons del Farell i la Riera de Caldes
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Joan Batlle, Imma Ribas, Fermí Sicília, Jaume Roig, Rafael Montserrat, Pep Riera, Montserrat Triadó, Quico Villà.
14 km. aprox., 4h35’, desnivell acumulat 400m.

Anem en cotxe fins a Caldes de Montbui on, sense entrar dins el poble, girem a la rotonda cap a la dreta fins trobar-ne una altra que ens indica el camí que ens portaria a la urbanització del Farell i deixem els cotxes davant del càmping, enfront d’un camí barrat amb una cadena abans del pont.
Travessem a l’altra costat del pont per agafar un camí ampla que surt a la dreta i que va seguint el vessant dret de la riera de Caldes, pujant mica en mica, de manera agradable, fins que al cap d’uns dos quilòmetres i mig, aproximadament, i després d’haver fet uns 150m de desnivell acumulat, deixem aquesta pista per agafar un corriol a l’esquerra, l’anomenat camí dels ermitans.
Això ja és una mica més dret, lògic si pensem que hem d’arribar dalt del cingle del Farell.
Per salvar el desnivell ho fem en dues tongades, la primera pujant pels bancals dels antics conreus establerts escalonadament al vessant de margues vermelles, molt dret, i sort que el terra estava sec doncs amb una mica de fangueig seria cansat i empipador de superar. Al cap d’una estona arribem a un camí planer que flanqueja cap a la dreta fins arribar a la segona tongada, on les pedres i roques es converteixen en protagonistes; aquesta vegada fins trobem un parell de trossos amb cadenes per ajudar a fer la pujada. Tresquem amunt i arribem a la cova dels ermitans, un forat obstruït per un pi a l’entrada que ens recorda l’absència d’aquests personatges des de fa molt de temps. Encara ens queden deu minuts per arribar a dalt del cingle havent de superar un petita via ferrada on el que va patir més fou en Fosc, el gos d’en Toni, que se’l va haver d’ajudar i carregar entre dues persones. Arribats a dalt ens trobem amb una pista i aprofitem per esmorzar.
La urbanització encara és més amunt, però no es troba damunt el penya-segat que és per on va aquest camí que ens porta al Morro del Porc on se’ns obra una panoràmica oberta que abasta des de Barcelona fins a Sant Feliu de Codines, amb Caldes, Puiggraciós, Bertí i Sant Miquel del Fai en primer terme.
La pujada s’ha acabat i ara iniciem la baixada de manera suau seguin la mateixa pista per desviar-nos, al cap d’una estona a la dreta per un camí més estret, que ens portarà enmig d’alzinars fins al torrent de Sant Sebastià, al capdavall de la baixada. Tot el camí que ens queda, que és força, ja que ens trobem pràcticament sota Gallifa, és més o menys planer.
Canviem de vegetació per passejar-nos sota pins a través d’un corriol que segueix el torrent pel vesant esquerra fins trobar el torrent de les Elies, on gairebé a la confluència dels dos torrents, per formar la riera de Caldes, ens trobem amb el gorg de les Elies, un gorg força gros i bonic.
Seguim camí avall i aviat arribem a la casa de les Elies, al costat mateix de la riera. A partir d’aquí anirem combinant pista amb caminois de molt bon fer. Passem per la balma de les Elies, casa nova de les Elies, la roca d’en Pau Negre per posar-nos pràcticament dins la riera i passar al costat de diverses pedreres anomenades pedreres del Foment, on al cap de poc, ens trobem amb les restes del que foren les casetes dels treballador i la casa de l’encarregat o amo, on hi havia la bàscula de control del pedregar i on s’iniciava un camí fet de llambordes anomenat camí del Foment, propietari de les pedreres, de com a mínim un quilòmetre de llargada. Quico Villà



Dimecres dia 13 de Febrer de l'any 2013
56.El turó de Sant Sebastià a Dosrius i la Casa Viva
Fotos d'en Quico

Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicília, Rafael Montserrat, Pep Riera, Salvador Garí, Esteve Gual, Roser Albert, Maria Català, Martí Mataró, Joan Guàrdia, Demetrio Melcón, Quico Villà.
11 km. aprox., 3h15’, desnivell acumulat 350m.

Deixem els cotxes davant la Velcro i iniciem la caminada anant a cercar la riera sota el pont de l’autopista. Fem uns vint minuts caminant per la riera (aquesta és la part menys encisadora de la sortida) fins que agafem el camí que ens portarà a Coll de Bocs, deixant la casa Nova de Coll de Bocs a l’esquerra. A la casa de Coll de Bocs va viure-hi de jove l’Imma Ribas que ens explica que el seu pare en fou masover. Flanquegem la casa pel costat dret i tirem amunt tot fent esses, vorejant-la, fins que ens endinsem dins un alzinar jove i molt ombrívol travessat per un corriol agradable on, de tant en tant, trobem un pi intrús trencat barrant el pas del camí, just per ajudar a fer la clenxa als més alts i despistats.
Tot aquest camí va pujant i flanquejant el turó de les Rovires i poc després baixem un xic fins arribar gairebé als murs de l’Oasis, el convent de monges lefrevianes amagat dins la vall de can Noms, on seguim la ruta per l’esquerra tot enfilant-nos per la costa de Can Noms fins gairebé el turó de la Gola o de Sant Sebastià on esmorzem davant una panoràmica que engloba la costa del sud de Mataró (Meroil), la Torre Ametller, Burriac, Argentona, les urbanitzacions de Can Raimí, Can Cabot i Ginesteres, Céllecs i la pedrera de Dosrius. Com que el dia és maco i clar, gaudim de les vistes esmentades.
Ens dirigim cap a les planes de can Salvi i anem baixant, ara per un bosc mixt de pins i alzines, fins arribar a Can Borràs, o Casa Viva, on l’artista-escultor Ernest Borràs i la seva muller, ceramista, han donat vida al bosc de la finca amb multitud d’escultures i instal•lacions escultòriques acompanyades de màximes més o menys filosòfiques. La veritat és que és sorprenent, amb algunes obres prou encertades, junt amb d’altres menys sòlides al meu modest entendre.
Seguim camí avall, per la pista, on ens acompanyen les darreres obres d’en Borràs, fins arribar a la CITA, centre de recuperació d’addiccions, des d’on, abans d’anar a parar al poble de Dosrius, girem a l’esquerra per trobar-nos amb una urbanització gens reeixida que ens portarà fins a Can Carreter. D’aquí anem baixant direcció a la riera, passant per la Granja Riera amb un piló de naus deixades de la ma de Déu que fan pena, per sota de Can Gripau on actualment hi viu el fill d’en Joan Guàrdia, i seguint el camí cap a la casa Nova de Coll de Bocs per retrobar el camí inicial de la riera que ens portarà fins el lloc on tenim els cotxes. Quico Villà



Dimecres dia 20 de Febrer de l'any 2013
57.Per Céllecs, la riera de Sant Bertomeu i la ruta Prehistòrica
Fotos d'en Quico │Fotos d'en Pere│ Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicília, Maria Català, Martí Mataró, Demetrio Melcón, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Quico Villà.
10 km. aprox., 3h15’, desnivell acumulat 347m.

Quan ens trobem, el dia se’ns anuncia molt bo, i així ha estat.
Agafem els cotxes fins a Sant Bartomeu de Cabanyes, on hi ha una casa de pagès enganxada a una ermita romànica, situat al mateix coll que separa el vessant del Maresme amb el del Vallès per la carretera d’Òrrius a la Roca. Allà ens trobem amb l’Àngels i en Pere.
Iniciem la caminada pel camí que surt de la mateixa cruïlla de la carretera, a l’esquerra, direcció La Roca, cap a la font de Sant Bartomeu, on hi arribem al cap de molt poca estona, passant abans per un pi amb una brancada espectacular.
Seguim avall per un camí ample que deixem al cap d’una estona per desviar-nos en un altre de més estret que ens portarà a la bassa de ca l’Argent, a l’elefant i els moais esculpits aprofitant la faiçó de la pedra granítica que trobem en aquest indret i que ja hem vist d’altres vegades, per continuar camí avall fins trobar el regalim d’aigua que ens assenyala el llit de la riera de Sant Bartomeu enmig d’un grup d’avellaners ufanosos i abandonats.
Comencem la primera pujada, el primer repetjó, com ens agrada dir, que ens porta a retrobar, per sota d’un bruguerar espès, el camí més ample que havíem abandonat abans.
Hi ha senyals de la ruta prehistòrica de Can Gol i Céllecs i seguidament tornem a deixar aquest camí per la dreta i arribar al Plat del Rei o del Molí, una roca amb la forma d’una gran safata que la imaginació popular ha batejat amb els noms esmentats. Continuem una mica més fins arribar al dolmen de Céllecs o Cova del Moro on esmorzem.
Acabat l’àpat primerenc del dia, iniciem la llarga baixada que ens portarà fins a la Pedra de les Orenetes on hi ha un grapat de pintures rupestres (32 per ser més concrets) que només són capaços de veure-les els entesos, posant-hi molta imaginació. L’aglomeració de pedrots i les formes adquirides per l’erosió fan molta patxoca i el conjunt és molt maco.
Seguidament toca pujar tot el que hem baixat, clar! Ho fem tranquil•lament i de manera resignada. Un peu davant l’altre primer per una gran pineda i després per un alzinar ufanós amb un sotabosc de bruc altíssim, amb individus de més de cinc metres de llargada, acompanyats de cirerers d’arboç i aritjol envaint les alzines.
Les darreres pujades són fortes i les fem enmig del sauló erosionat pels fenòmens climatològics, les motos i bicicletes, fins arribar al coll del turó de Mataró, el més a prop de Sant Bartomeu, dels tres de Céllecs. Ara ja agafem el camí que ens portarà de dret a l’ermita romànica creuant unes fogueres controlades pels bombers que estan netejant els boscos de l’entorn.
Arribats a l’ermita, la senyora de 88 anys que viu a la casa ens l’ensenya i explica moltíssimes coses. Viu sola i ens explica que Sant Llorenç del Munt la protegeix així com que l’ermita està situada de cara a Montserrat (en realitat està situada d’Est a Oest, com totes les esglésies romàniques).
Després de xerrar-hi una bona estona, agafem els cotxes i tornem cap a casa. Quico Villà.



Dimecres dia 27 de febrer de l'any 2013
58.Per Vallcàrquera i Monteugues al Figaró
Fotos d'en Quico│ Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Joan Guàrdia, Roser Albert, Esteve Gual, Jaume Roig, Quico Villà.
13 km. aprox., 4h05’, desnivell acumulat 508m.

Entrem al poble del Figueró i deixem els cotxes, després de travessar-lo pel carrer principal, l’antiga carretera, a l’aparcament que hi ha abans d’arribar a la riera de Vallcàrquera.
Iniciem el recorregut, a cop calent, pujant les escales de l’Àngelus i que jo anomenaria del Gòlgota ja que són un calvari pujar-les només de començar el camí.
Aquestes escales foren restaurades per iniciativa del pressupostos participatius de l’any 2005 i inaugurades pel conseller de la Presidència Joan Saura, tal com ens indica una placa explicativa a l’inici de les mateixes.
El Figueró, encaixonat a la vall del riu Congost, forma part del petit rosari de pobles vallesans triats per la burgesia barcelonina de finals del s.XIX i principis del s.XX per anar-hi a estiuejar, junt amb la Garriga i Aiguafreda, on hi trobem una mostra prou atraient de modernisme en forma de grans torres i cases, tal com podem observar tot pujant el fotimer de graons de l’escala esmentada.
Seixanta metres de desnivell són els que hem superat un cop arribats a dalt de tot de les escales de l’Àngelus. Seguim a la dreta pel carrer i a uns dos-cents metres aproximadament agafem una drecera a l’esquerra, enmig de dues propietats, amb més escales (aquestes no restaurades) que ens porta fins dalt del poble on agafem una pista a l’esquerra que, sinuosament, va enlairant-se sense parar.
Arribem, al cap de poc, a la creu de St. Ramon, ressenyada per una placa del Memorial Democràtic. Seguim poc a poc pujada amunt, amb vistes al Puiggraciós, els cingles del Bertí i la Trona, fins arribar a cal General, una casa abandonada al costat d’un bosc ple de xiprers; passem pels plans de Burgues i arribem a Can Plans, una gran masia habitada i molt ben arranjada però que no dona la impressió que els seus habitants es dediquin al treball del camp. D’aquí estant s’albira l’ermita de St. Cristòfol de Monteugues on tenim previst anar-hi a esmorzar. Portem una hora i mitja aproximadament i se’ns ha acabat la pujada forta.
Amb uns vint minuts ens plantifiquem a l’ermita, passant abans per la creu de can Plans i seguint el mateix camí que ara es manté en la mateixa cota.
L’ermita està situada en una cruïlla de camins, aprofitant un petit promontori que domina un pla escadusser però agradable, acompanyat d’un planter d’arbres ben distribuïts.
L’Enciclopèdia Catalana ens diu que l’ermita de St. Cristòfol de Monteugues és una antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany (Vallès Oriental), a 653 m alt., a l'entrada del Congost.
Existia ja el 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l'Estany (1139). El 1553 tenia només els masos Valls i Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l'absis romànic.
Acabats d’esmorzar, seguim el camí amb una pujadeta més suau fins arribar a Can Valls, una altra masia espectacular, arranjada per caps de setmana i estiueig, amb una arquitectura peculiar, i com la de can Plans, construïda amb la pedra vermella de Figueró. Continuem amunt fins arribar a l’alzina monumental de can Valls, assolint unes grans panoràmiques damunt el Vallès i els cingles del Bertí. Poc després de l’alzina arribem al coll que ens condueix a l’altra vessant i ens ofereix la visió magnífica del Tagamanet i la masia de Bellver.
Ja hem arribat al punt més alt i iniciem el descens amb el camí emblanquinat per una mica de neu i glaç. La baixada ens porta altra cop fins a la creu de can Plans i pel camí ens trobem amb una colla de la Garriga que van recorrent els viaranys d’aquesta àrea.
Agafem un petit corriol (PR) que ens fa de drecera durant una estona fins a retrobar la pista que ens porta al veïnat de Vallcàrquera. Seguim per un caminoi paral•lel a la riera del mateix nom i passem per la font dels Castanyers, pel costat de l’església de St. Pere de Vallcàrquera, per les restes d’un antic molí i la font del mateix nom; continuem uns dos-cents metres per la carretera asfaltada i arribats a una caseta tornem a recuperar el corriol a la dreta, en una corba de la carretera, per seguir ara al costat de la riereta i tot un reguitzell de petits gorgs. En aquest camí, arranjat pel municipi també per iniciativa dels pressupostos participatius, aquest cop de l’any 2006, les principals espècies d’arbres estan senyalitzades com a punts d’informació pels vianants. Al cap de poc arribem al final de la riereta i a l’aparcament on hem deixat els cotxes per tornar cap a casa. Quico Villà



Dimecres dia 20 de març de l'any 2013
59.Per camiral d'Olot a Vic
Fotos d'en Quico│ Fotos d'en Fermí │ Fotos d'en Pere 

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Joan Guàrdia, Maria Català, Martí Mataró, Joan Batlle, Jaume Roig, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Quico Villà.
13 km. aprox., 4h30’, desnivell acumulat 540m.

Després de dues setmanes sense sortir per culpa de St. Pere que tenia obertes totes les aixetes d’allà dalt (es veu que estava atrafegat amb l’elecció del seu successor), ens decidim a fer el cop de cap malgrat la cosa, d’entrada, no és prou clara. Ha estat plovent durant la nit fins a l’hora de trobada, però el calb de la tele anunciava que el dia s’aclariria una mica. Fem cas de les prediccions i ja ens teniu a tots cap a Hostalets d’en Bas.
Arribem amb més bon temps del que teníem en sortir d’Argentona i iniciem la caminada a les 9 del matí des del mateix poble, on hem deixat els cotxes, cap el grau que ens portarà a Falgars d’en Bas.
Encara a la plana i al costat del poble, passem per la torra Clapera, mirem la seva font i ens encarem ben aviat al cingle per un corriol costerut i un xic fangós, ple de roures, amb un sota bosc de boix i grèvol amb alguna alzina escadussera. El desnivell és fort però amb la gràcia que és bonic (una cosa no treu l’altra). Al cap d’una estona creuem una pista asfaltada que porta a Falgars i que és seguida per una cinquena part de la colla per anar amunt xino-xano sense haver de patir tant els desnivells de la drecera.
A mitja pujada ens aturem per esmorzar tot aprofitant un petit replà assolellat; hi ha sorpresa i fem un tast de formatge que ens porta en Pep Illa (ahir era el seu sant i la crema feia de mal dur) i de carquinyolis de Cardedeu (Àngels-Pere) i Martinet de Cerdanya (Maria-Martí) acompanyats amb un traguinyol de moscatell de la bota del racó de l’Àngels i en Pere (tres setmanes enrere era l’aniversari de l’Àngels). Ens ha servit per agafar energia i continuar amb força la pujada que ens queda fins arribar a dalt del grau, on, un cop allí, gaudim d’una formidable panoràmica damunt la vall d’en Bas.
Arribem a Falgars d’en Bas, una ermita amb quatre cases, La Coromina, i amb una vista envers el Pla d’Aiats i la serra de Cabrera. Pràcticament ja hem fet tota la pujada (avui l’hem feta de cop) i ara anem caminant planerament per una pista asfaltada vorejant la cinglera.
A un centenar de metres de La Coromina, observem el formidable salt d’aigua de La Coromina, maco de veure ja que porta força aigua després de les pluges d’aquests dies. Ens fem la darrera fotografia de l’hivern del 2013. Passem al costat de la casa de Pujolrius i arribem fins a l’Hostalot, hostal datat ja al s. XVIII, on agafem el camí ral de Vic a Olot, passant pel pont de l’Hostalot. A partir d’aquí el camí està empedrat durant gairebé tot el seu recorregut. Al cap de poca estona arribem a l’hostal del Grau, també del S. XVIII i dominant tot el grau i la vall d’en Bas.
Iniciem el descens del grau per un camí ample, empedrat, que serpenteja el vessant salvant el desnivell de manera extraordinària. Aquests tros del recorregut és conegut amb el nom de les Marrades.
A mig camí ens desviem a la dreta d’una corba per arribar-nos fins a la Mina dels Bandolers, un amagatall natural de no més d’un metre i mig d’amplada per uns vint de llargada, amagat al mig del bosc de roures, alzines i boixos. Maco de debò.
Tornem enrere per recuperar el camí de les Marrades, passem al costat d’un monòlit amb l’escut de Barcelona (?) i arribem a la font de les Marrades, protegida per immensos faigs, on ens fem la primera fotografia de la primavera del 2013, tornant-t’ho a batejar amb vi bo i carquinyolis.
Ara ja només ens queda anar baixant el grau fins arribar a la plana i, després de passar pel Molí Vell, arribar a Hostalets d’en Bas, agafar el cotxe i anar a dinar a Les Preses, a l’hostal Vertisol on havíem encarregat taula. Quico Villà.




Dimecres dia 3 d'abril de l'any 2013
60.A peu per Vallromanes i Sant Mateu
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Pep Illa, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Rafael Montserrat, Roser Albert, Esteve Gual, Quico Villà.
13 km. ,4h, desnivell acumulat 435m.

Aprofitem la treva que el temps ens dona per fer la sortida ja que aquesta primavera ens ha fet més d’una mala jugada plovent els dimecres.
Tornem a l’altre costat de la serralada litoral, al vessant vallesà, per fer un magnífic tomb des de Vallromanes, tot enfilant-nos a la carena, on podem gaudir de les panoràmiques cap al Barcelonès i Maresme per un costat i el Vallès i Plana de Vic, fins albirar el nevat Pirineu amb el majestuós Puigmal mirant-nos somrient per l’altre.
Així doncs, deixem el cotxe aparcat a la riera de Vallromanes, davant del Casal, i agafem un camí que surt de la cruïlla del carrer Vista Alegre amb les cases on hem deixat el cotxe. Anem pujant suaument per un camí que creua un bosc d’alzines amagades sota els pins, més alts i que les protegeixen, fins arribar dalt una petita collada on podem veure la casa de Can Gordi, grandiosa, al fons d’una vall i al peu del turó de Galzeran.
Fem una marrada, tot baixant una estona, per tornar-nos a enfilar i trobar una magnífica pineda abans de topar-nos amb la pista que va cap a St. Mateu i anar a cercar el coll de Clau on esmorzem. Aquest punt és una cruïlla de camins on hi ha una granja que ven productes ecològics els caps de setmana i per on hi passa força gent. És la vegada que trobem més persones de totes les excursions fetes fins ara: ciclistes, corredors per parelles, corredors individuals, cavalls amb els seus genets, cotxes, altres excursionistes...és tot un aparador del qual nosaltres també en formem part.
A uns cinquanta metres surt el GR que ens enfilarà cap a Can Gallemí, els pins de la qual ja els observem d’aquí mateix. Pujada maca amb un camí malgastat i fet malbé a causa de les motos i bicicletes, malgrat les traves que hi ha al començament i final del mateix. Bones vistes sobre Montserrat, La Mola, els Cingles del Bertí i els Pirineus durant el camí i, un cop dalt, sobre Céllecs i el Montseny. Seguim fins a Can Riera i d’aquí ja albirem Burriac i Mataró. Avui l’atmosfera ens acompanya més que altres vegades per poder gaudir de les vistes.
Ens arribem fins a St. Mateu, a l’ermita, baixem a la font i tornem a Can Riera, una gran casa amb tots els entorns cuidadíssims, per agafar el caminoi estret i bonic dins l’alzinar que ens portarà a Can Gurgui i la seva font. D’aquí, seguint la pista de baixada, anem a parar a la casa de St. Pere o Can Bòrrac, on ens desviem a la dreta, per un camí tancat amb una cadena, per anar a cercar el torrent que, tot passant per les fonts de Sta. Anna i St. Joaquim, ens farà gaudir de l’exuberant vegetació dels plàtans altíssims i amb l’escorça rovellada, dues magnífiques sequoies, llorers florits, roures, pins, etc. que ens portarà altra vegada a la pista, davant ca l’Agutzil, per arribar, al cap d’una estona, a Vallromanes. Quico Villà



Dimecres dia 10 d'abril de l'any 2013
61.La primavera a Gallecs
Fotos d'en Quico│ Fotos d'en Pere

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Roser Albert, Esteve Gual, Ímma Ribas, Joan Guàrdia, Toni Porta, Fermí Sicília, Montserrat Taberner, Quico Villà.
Duració aprox. 3h 10’, 12 km, desnivell acumulat de 185 m.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”
Pere Quart (Joan Oliver)

Aquesta estrofa de les Corrandes de l’exili d’en Pere Quart ens resumeix l’itinerari que hem fet avui. Ens ha ajudat a imaginar com era el Vallès abans de la segona meitat del segle XX. L’itinerari ha estat planer i molt agradable. És una zona protegida al costat de Mollet i Parets on val la pena anar a caminar.
Per arribar-hi, des de Mataró, cal agafar l’autopista direcció Sabadell i sortir a Mollet Nord. Immediatament després de la sortida de l’autopista, arribem a una rotonda on cal fer un gir de gairebé 360º a la dreta, on està indicat el camí de Gallecs. Seguim la carretera fins arribar a Santa Mª de Gallecs on aparquem i comencem l’itinerari.
Per sota l’església agafem el camí que segueix el torrent de Caganell i passem per dintre un túnel on unes travesses de via ens serveixen de passera. Sort que hi baixa poca aigua! Seguim el camí fins arribar a la pineda que ens porta a la carretera, la travessem i ens dirigim cap a la casa de pagès de can Veire (a la casa està escrit can Beira), d’aquí anem a parar a una urbanització que pertany al terme de Montcada i Reixac per continuar dins el bosc de can Manent. Al cap d’una bona estona girem a la dreta direcció al bosc de can Veire i la Torra de Malla, on esmorzem.
Visitem la torra, una casa grandiosa, i anem cap a can Cònsol on, després d’uns tres-cents metres agafem el camí de la dreta que ens porta fins la carretera on hem entrat a Gallecs, la travessem i pugem suaument fins la ratlla de terreny més elevada, on podem observar la zona industrial de Palau de Plegamans.
Seguim direcció nord i tornem a girar a la dreta per anar a parar altra vegada al torrent de Caganell, a la zona d’horts “urbans”, des d’on, seguint el torrent enmig d’una plantació de plàtans altíssims arribem a Sta. Maria de Gallecs on tenim el cotxe.
És ben bé un paradís enmig d’una zona industrial per excel•lència, protegida gràcies a la lluita dels habitants de l’indret que en el seu dia varen aconseguir que fos un territori protegit. Els caldria un monument d’homenatge dins la zona.

Afegeixo l’escrit informatiu que vaig fer el curs passat i que ens servirà d’informació, així com quatre fotografies amb roselles corresponents a la sortida de l’any passat que la vam fer gairebé un mes més tard, el 5 de maig. Quico Villà

Us adjunto el poema complet de Pere Quart, que fou musicat per l’Ovidi Montllor.

Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altre meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res"
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver)

Hi ha també un altre poema amb el títol de Com el Vallès no hi ha res, d’en Josep Carner, que també us adjunto.

Com el Vallès no hi ha res

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d'una calitja, de dia,
d'una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l'ombra estesa
s'ou un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.
Josep Carner (1884-1970)

Sobre Gallecs: ViquipèdiaAssociació AgroecològicaConsorci GallecsAssociació Veïns.



Dimecres dia 17 d'abril de l'any 2013
62.Entre cirerers, a Arenys de Munt
Fotos d'en Quico │Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Roser Albert, Esteve Gual, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Batlle, Maria Català, Martí Mataró, Joan Vera, Quico Villà.
Duració aprox. 3h 25’, 12 km, desnivell acumulat de 325 m.

Dins cada branca

de cirerer florida
cents de paraules
s’hi troben amagades
Amb miraments tracteu-les!

Tanka (*) escrita per Fujiwara No Hirosugu al s. VIII, versió de Joan Alegret.
Una tanka (o tannka) és una composició poètica japonesa. Significa "poema curt". Consta de 31 síl•labes repartides en 5 versos plans sense rima, que segueixen la mesura 5-7-5-7-7. Es compten totes les síl•labes.

Ara sí que podem dir que estem en plena primavera i el bosc ens ho explica de manera clara i olorosa. Ha estat un plaer l’excursió només per l’observació de l’esclat de les flors, l’olor que emetien, els colors, el murmuri dels insectes, el bon dia, etc. El goig de passejar pel bosc, en definitiva. Si a tot això afegim l’observació dels cireres florits s’acaba d’arrodonir el dia.
Deixem els cotxes a l’aparcament que hi ha després del semàfor a la carretera que flanqueja el poble pel costat esquerra de la riera, a l’inici d’una zona industrial, cap al Bellsolell. Comencem a caminar direcció a mar i ben aviat ens trobem amb la casa pairal de Can Mallol de la Torra, on a la façana llueix un magnífic llessamí florit.
Anem seguint un camí paral•lel a la carretera fins passar per la casa de Ca l'Amar de la Torra per després agafar un camí que s’enfila en direcció a Can Sala de Dalt, un casalot enorme que, segons ens explica en Martí (fill d’Arenys de Munt) a l’estiu de tant en tant hi fan concerts de música clàssica. Als marges del darrera la casa hi trobem unes orquídies blaves amb una flor grandiosa i bonica. Seguim caminant pel camí-pista tot observant les florides de les plantes que formen el sotabosc de pins i alzines, arribem a uns camps de cirerers i una mica més endavant ens aturem a esmorzar sota una pineda.
Continuem el camí direcció a Pedracastell, conegut com la creu de Canet. Per arribar-hi deixem la pista, que ja farem de tornada, per agafar un corriol molt bonic que ens portarà al mateix indret després de fer una marrada molt agradable.
El cim de Pedracastell, més conegut com la Creu de Canet, és un turó que s'alça 309 m sobre el nivell del mar i està situat a la comarca del Maresme, entre els municipis de Canet de Mar i Sant Iscle de Vallalta.
L'origen de la creu de Pedracastell està a l'any 1901, quan el Papa Lleó XIII va demanar als seus súbdits que alcessin creus per commemorar l'inici del nou segle. L'any 1902 es va aixecar la creu dissenyada per Lluís Domènech i Muntaner, que va caure a l'any 1926 per causa d'un fort vendaval. La segona creu construïda, que va ser una còpia de la primera va ser enderrocada l'any 1936 amb la guerra civil espanyola. L'actual creu és de l'any 1954.
Un cop satisfets amb la contemplació de la panoràmica damunt la costa, amb un dia clar i la mar ben plana, emprenem el camí de tornada cap a Arenys de Munt seguint la pista que ens portarà al poble passant pels terrenys de Can Bellsolell, on encara trobem un bon grapat de cireres molt florits i gaudim de bones panoràmiques sobre el Montalt, Corredor, Montseny i Montnegre tot escoltant el murmuri de les abelles, tal com ens explica la cançó de Joan Manuel Serrat de quan nosaltres érem jovenets. Quico Villà

Sota un cirerer florit
murmuri d'abelles,
murmuri d'abelles.
Sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
que m'adormí.



Dimecres dia 24 d'abril de l'any 2013
63.La ronda de Traià, a Argentona
Fotos d'en Quico │Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Martí Mataró, Margot Riera, Pep Riera, Rafael Montserrat, Toni Porta, Quico Villà.
Duració aprox. 4h, 15,2 km, desnivell acumulat de 340 m.

Més que Ronda de Traià, tal com l’ha anomenat en Quico Costa, seria més correcte dir-ne Laberint al vessant esquerra de la riera d’Argentona fins a Traià. Dic laberint per la impossibilitat de repetir l’itinerari que hem fet avui sense el nostre guia que ens ha portat a fer un gran tomb pels boscos argentonins que bressolen la part esquerra de la riera.
Deixem els cotxes davant el que, a la companyia d’aigües, anomenen La Màquina, tal coms ens ha explicat en Rafael Montserrat, lloc on antigament hi havia hagut una màquina de vapor per poder xuclar l’aigua dels pous. Agafem un camí deixant Can Bellatriu a l’esquerra i ens enfilem amunt passant pel xaragall del canyar d’en Cases i després pel costat de Can Martí de la Pujada.
Els boscos que anem travessant són pinedes brutes de brancatge sec i trencat -tan sols les capçades dels pins es mantenen fermes i verdes- sembla ser a conseqüència de la nevada de fa uns set o vuit anys, però que ningú s’ha preocupat de netejar i en aquests moments és una pira en potència per a qualsevol guspira.
Esmorzem al cap d’una horeta i després ens dirigim direcció a l’Oasis, fortalesa monàstica de dones lefrevianes (seguidores d’en Lefreve), tot passant per un alzinar, però sense arribar-hi. Un cop al turó d’en Martí, on hi ha una quadra de cavalls, anem trescant per un camí agradable fins arribar al safareig de sulfatar vinyes que hi ha a la zona de la sureda de la Famada, baixem cap a la sureda de la Bofarulla (propietat de la dona d’en Bofarull de Mataró, tal com ens explica en Quico Costa) i un cop passat el xaragall d’en Bernat ens enfilem cap a les Olivelles i la Roca Negra, amb una pineda magnífica i amb una molt bona panoràmica sobre Argentona i Mataró.
Baixem fins a Traià, veïnat del municipi d’Argentona al límit amb el terme de Mataró, al qual pertangué fins a l’any 1840 quan fou bescanviat pel Pla d’en Boet. Ens arribem fins a les restes de l’església romànica i d’aquí cap a Can Boba i Can Pardal fins arribar de nou als cotxes. Quico Villà



Dimecres dia 8 de maig de l'any 2013
64.Roques de Vilassar
Fotos d'en Quico │Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Margot Riera, Pep Riera, Carme Calafell, Joan Batlle, Joan Abril, Quico Villà.
Duració aprox. 3,5h, 11 km, desnivell acumulat de 390 m.

Sembla ser que avui estrenem les temperatures més entremaliades de la primavera, és a dir, fa calor des del començament de la sortida. En Jaume, previsor, ja ve en calça curta. La Margot, a mitja caminada buscava un ventall que no ha trobat. Tots plegats hem tingut sort ja que gran part del recorregut era sota l’ombra dels boscos maresmencs.
Deixem els cotxes a Vilassar de Dalt, aparcats entre la riera i al carrer de l’Artail, per agafar un camí a l’esquerra de l’antic curs fluvial que ens endinsa suaument en una pineda majestuosa, amb tota la brancada inferior seca i trencada, escampada pel terra i barrejada amb la florida de les estepes blanques i negres, de l’argelaga i de la ginesta, i figueres de moro a punt de florir, una gama cromàtica primaveral a més no poder.
Anem fent, pujada amunt. Passem pel costat de la tàpia de can Maioles, una gran finca que actualment es troba una mica deixada, però on podem gaudir d’una panoràmica excel•lent de Vilassar de Dalt, municipi estès en bona part als vessants septentrionals de la serra de Sant Mateu, fins a les planes de Can Boquet. Poble amb una importància industrial als anys setanta del segle passat que podem observar en les fàbriques tancades o reconvertides en altres usos i les cases dels treballadors. Destaca el castell de Vilassar, lligat al de Burriac, declarat monument històric-artístic el 1931 i propietat dels Sarriera, marquesos de santa Maria de Barberà i la Manresana. També podem veure la cúpula de 17 metres de diàmetre del teatre La Massa, del Centre Vilassanès fundat al 1880, inaugurada el 13 de març de 1881, obra de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino, que entre d’altres obres, construí l’Estació Central de Nova York. Finalment arribem a la pista de la serralada litoral que va de Can Boquet a Vilassar.
Seguim un tros de pista avall, com si tornéssim enrere, uns cinc-cents metres per agafar-ne una altre de més estreta a l’esquerra que al cap de poc ens senyala el camí de les Vinyes, que seguim, endinsant-nos ara en un alzinar, deixant les pinedes anteriors, amb alguns roures escadussers plens de fulles d’un verd jovenívol, és a dir, clar i potent per la crescuda que estant fent. Al cap d’una estona prenem el camí de pujada que trobem a l’esquerra, direcció a la carena que ens portarà fins al dolmen de Can Boquet o Roca d’en Toni on esmorzem.
Seguim la pista direcció a Can Boquet però abans d’arribar-hi ens desviem a l’esquerra per un camí de carro, tot baixant una mica fins arribar a una roca encavalcada damunt unes roques més petites formant una petita cova que ha servit de refugi a més d’un, pel que sembla i ens expliquen les restes que es poden observar. Tornem un xic enrere per recuperar el camí que ens portarà a les roques d’en Serdinyà, un caos granític usat per l’aprenentatge de l’escalada, i d’aquí ens arribem fins a can Boquet, masia arranjada i molt maca.
Tornem enrere seguint un corriol paral•lel a la pista que ens portarà a les roques conegudes com la Granota. Sembla ser que era un antic abric megalític amb una vist damunt la costa impressionant.
Fetes les fotografies del grup per part d’en Fermí, seguim corriol avall fins arribar a la pista, la creuem i agafem una altre caminoi que ens portarà altra vegada al lloc de l’inici de la jornada, la riera de Vilassar de Dalt on tenim els cotxes.
Avui la Margot ens diu adéu fins la tardor ja que la calor comença a asfixiar-la i vol anar cap als seus lands escocesos adoptius. Bon viatge! Quico Villà.




Dimecres dia 22 de maig de l'any 2013
65.Pujarem al Far
Fotos d'en Quico │Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Fermí Sicília, Joan Batlle, Joan Abril, Joan Vera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Toni Porta, Quico Villà.
Duració aprox. 5h, 15 km, desnivell acumulat de 500m.

Després d’una altra setmana de descans forçat per la pluja, agafem els cotxes a les set del matí per anar cap a St. Martí de Sacalm, damunt Amer, a la comarca de La Selva.
Triguem una hora i mitja aproximadament abans no ens posem a caminar un cop deixats els cotxes a St. Martí.
El Far ens cau al damunt talment com la proa d’un transatlàntic, imponent, majestuós, salpant enmig de la boira matinal. És difícil entendre com carai arribarem allà dalt volent pujar per la cinglera, si té unes parets altíssimes, però ho farem, ja ho crec!
Caminem per un camí ample i pla que ens condueix al front mateix de la proa esmentada. Un cop arribats aquí, seguim pel camí de l’esquerra, direcció al castell de Fornils. Anem baixant, sempre baixant, i les parets de bavor cada vegada més altes. Al cap d’una bona estona flanquegem per sota la casa de pagès de La Triola i ens aturem en uns prats situats darrera de la casa per esmorzar. Deixem les restes del castell de Fornils una mica més avall. Esmorzem per agafar forces per la pujada que ens espera. Ens traiem roba en previsió de la suada, i agafem un camí nummulític que va pujant suaument per dins el bosc d’alzina. No és fins al darrer tram del grau del Goleror, per on pugem al costat del salt d’aigua del mateix nom, que el camí de ferradura és fa més dret i costerut. Arribem dalt la cinglera, a les planes de ca l’Om, i travessem camp a través en direcció al Far fins tornar a recuperar la cinglera, després de traspassar dos filats de tancament del bestiar, on un corriol ens acompanyarà pràcticament pel que resta del camí fins arribar al santuari del Far, enmig de roures i faigs, passant per indrets amb grans timbes i per altres amb una estora de nummulits.
Panoràmica excel•lent des del Far, amb un molt bon dia que ens acompanya, clar i net.
El Far és una entitat de població del municipi de Susqueda,a la comarca de La Selva. En el cens de 2007 comptava amb 31 habitants, tots en nuclis disseminats. En aquesta entitat de població hi ha el Santuari del Far, amb vistes sobre el pantà de Susqueda i tota la vall del Brugent del Ter.
Baixem pel grau de Sta. Anna, per un camí de ferradura al començament, fins arribar a l’alçada de St. Martí on ens espera en Pere que ha anat solet a fer bicicleta per la via verda Olot-Girona, pendent de la col•locació de la pròtesi que el convertirà de nou en un caminador de primera. Agafem els cotxes i anem a dinar a cal Gabatxó, abans d’arribar a Sta. Coloma de Farnés. Quico Villà



Dimecres dia 29 de maig de l'any 2013
66.Per la riera i boscos de l'Espinal
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Fermí Sicília, Joan Batlle, Carme Calafell , Demetrio Melcón, Rafael Montserrat, Pep Riera, Joan Abril, Toni Porta, Quico Villà.
Duració aprox. 3h18’, 11,3 km, desnivell acumulat de 300m.

Sortida curiosa, agradable i sorprenent. Sempre que fem una volta per les rodalies d’Argentona ens meravellem de la natura del seu terme. Val a dir que aquest és molt estens i, per tant, dona per molt.
Deixem els cotxes sota l’autopista, on s’agafa el camí per anar al Bell Racó ( Can Navas, el “Rancho Grande”), propietat d’un indiano amb calers que avui ofereix la finca per a celebracions de tota mena. D’aquí estant agafem el camí que hi ha darrera la reixa metàl•lica que ens permet passar sota l’autopista i endinsar-nos en un món desconegut.
No és broma. Al cap de molt poca estona de caminar, i després de passar per sota el pont de l’Espinal, el grau d’humitat i frescor matinal era totalment comparable al feréstec i selvàtic panorama que ens explicava en Quico Costa. Deixant de banda la manca de fauna terrícola, els ocellets ens acompanyaven amb una piuladissa suau i la vegetació de falgueres, esbarzers, llorers..., s’anava espessint i regalimant amb gotes d’aigua que relliscaven de les fulles, molles després de la pluja d’aquesta nit, salvant per dalt o per sota els obstacles ocasionats pels troncs caiguts, el fang del rierol i les branques jovenívoles de la crescuda primaveral. Selva no és, però boscúria espessa dins la fondalada de la riera de l’Espinal, sí.
Arribem en un punt, prop de la font dels Àlbers d’en Javà, en què no podem passar més i agafem un camí a la dreta amb una forta pujada que ens porta a guanyar la cota corresponent al camí obert pels avis enginyers, una colla de ciclistes que sembla ser van netejant i obrint camins per poder circular-hi. Tornem enrere, baixem paral•lelament al curs del rierol que hem fet de pujada, per, al cap d’una estona, tornar a girar a l’esquerra i enfilar-nos per un corriol costerut, estesat pels avis enginyers anomenats abans, que careneja tres turonets, després dels quals tornem a baixar, ara si, en direcció a la font dels Àlbers d’en Javà.
Cal fer esment, arribats aquí, de la gran tasca que fan el grup de Fonts d’Argentona, catalogant, arranjant, restaurant i recuperant les fonts del terme municipal (més de dues-centes).
En el llibre Les Fonts d’Argentona, publicat el 1982, sobre la font dels Àlbers d’en Javà, trobem aquesta informació:

“Emplaçament: es troba en el veïnat de Pins, 450 metres més amunt del pont de l’Espinal, en el xaragall del mateix nom.
Propietat: Antoni Mateu.
Característiques de la font, naixença: l’aigua neix de forma natural en un greny de pedres.
Construcció: En el mateix lloc s’hi troben varis naixements d’aigua, essent el més característic un que surt entre les esquerdes del greny, a un metre i mig del sòl. Finalment s’ajunta l’aigua de tots els naixements formant un bon cabal que va baixant xaragall avall.
Vegetació: Abundants són les plantes d’aigua co joncs, cua de cavall i d’altres. També hi ha arbres com alzines, pins, pollancres, etc.
Cabal d’aigua: el 17.05.81 (només fa 32 anys) i degut als varis naixements es fa molt difícil mesurar l’aigua, encara que en ajuntar-se tota es pot observar que hi surt un raig com el canell de la mà.
Estat actual: bon estat de conservació, encara que hi manca una neteja de la vegetació del voltant. L’origen del nom de la font eren uns grossos àlbers que estaven en el mateix indret, malauradament han estat tallats, podent veure encara la resta dels troncs i branques, observant-s’hi que broten petits tanys d’àlbers, això dona l’esperança que un altre dia donin ombra i es facin mereixedors del nom de la font.”

El 1994 s’edità un opuscle que explicava les fonts restaurades des del 1982 fins el 1994. En aquest, es parla de la restauració de la font dels Àlbers d’en Javà, explicant-nos això:

“Restaurada durant l’any 1986. Abans s’hi accedia pel mig del xaragall, i com que feia de mal passar, vam decidir passar per dalt, obrint un nou camí i netejant l’entorn.
Hi havia diversos naixements i, després d’haver fet una senzilla fonteta, es va optar per fer una mena de dipòsit que recollís el màxim d’aigua possible.
Al davant del dipòsit hi ha l’estructura de la font, feta de llambordes provinents dels carrers d’Argentona, a la part superior hi ha l’inscripció: Grup de Fonts 22.6.86, que fa referència al dia en què es va acabar de fer la font. La font té uns 80 cm. d’amplada per 80cm. d’alçada màxima; a mitja alçada hi ha un galet de ferro que aboca l’agua a una pica que queda arran de terra, on hi ha un desguàs de teula que porta l’aigua al xaragall. Dues fileres de llambordes protegeixen la teula.
A la dreta de la font, en un greny de pedres, hi ha aparedades nou rajoles amb una sanefa que emmarca la ressenya; Font d’Àlbers d’en Javà, Grup de Fonts d’Argentona 1986. Al mig hi ha dues figures portant sengles càntirs.
Fa de bon esmentar que aquesta font la trobem sempre neta i ben cuidada, degut a què alguna persona que hi va possiblement a buscar aigua, en té cura.
Una característica d’aquesta font és el fet que l’aigua surt molt fresca, potser una de les més fresques del terme.”

Val a dir que en aquest 2013, el Grup de Fonts d’Argentona, ha tornat a arranjar l’indret de la font, fent un camí nou i senyalitzant la seva ubicació.
Pugem per aquest viarany fins arribar a una pista àmplia que, prenent-la a l’esquerra, al cap d’uns 20 metres, trobem la indicació cap a la font del Llorer, a la dreta, on ara no hi ha un llorer sinó una figuera carregada de figues flors, on esmorzem.
Pugem direcció a ca l’Espinal, arribem a les seves planes i agafem un corriol que ens portarà fins el coll de Parpers, després de passar per una pineda esclarissera. Agafem el camí que ens portaria a Sant Bartomeu però molt aviat, a uns 150 metres agafem un camí a l’esquerra que ens porta a l’antic camí Ral medieval de Mataró a Granollers. Anem tirant avall fins desviar-nos, altra vegada a l’esquerra, i agafar el camí Ral del s. XVIII, malnomenat Via Romana, que de romana no en té res de res. Al cap d’una estona, altra vegada prenem un corriol, també a l’esquerra, gairebé tapat per la vegetació que ha crescut aquesta primavera i que ens dificulta el caminar plàcidament. Arribem damunt l’entrada del túnel de Parpers, visió nova per gairebé tots nosaltres; seguim el camí, ens enfilem una mica i tornem a recuperar un caminoi obert pels inefables avis enginyers que ens portarà al camí de l’inici de la jornada i cap els cotxes. Quico Villà



Dimecres dia 5 de juny de l'any 2013
67.Per la Vall de Pomar i Canyet a Badalona
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Fermí Sicília, Joan Batlle, Carme Calafell , Demetrio Melcón, Joan Abril, Toni Porta, Mingo Nieto, Joan Pallàs, Imma Ribas, Quico Villà.
Duració aprox. 3h 45’, 12 km, desnivell acumulat de 452m.

Deixem els cotxes a la urbanització de Can Ram, pretensiosa des de l’entrada, amb garita de guarda inclosa, i amb un seguit de cases grans, de nous rics i, per tant, en general de mal gust.
Des de bon començament iniciem el camí amb pujada i molt aviat olorem el flaire de la ginesta que no ens abandonarà en tot el trajecte. Una passada de groc primaveral a tot el vessant de la muntanya, barrejat amb el to blavós de les plantes amb punxes, estil cardots. Continuem amb una primavera exuberant de tots els colors de la paleta pictòrica, avui dominada pels verds, grocs i blaus, que ens fa gaudir moltíssim de la sortida. Pugem i pugem fins arribar al sacrifici d’Abraham, un mirador damunt la marina plena d’habitatges que abasta des de Montgat fins a Barcelona.
Ara contemplem, des de l’alçada de la serra, la visió marítima que separa les comarques del Maresme i el Barcelonès en el turó de Montgat, compartida amb la que s’endinsa cap a la serralada litoral emmarcada per les rieres de Pomar i Canyet. Al mig hi ha, alçant-se ostentosament, l’hospital de Can Ruti, el dels Germans Trias, amb l’Institut Gutman i el Tanatori, a més d’altres serveis, que fan que aquest complex sanitari ens faci un cert respecte. Qui més qui menys, per una cosa o altra, ha estat a Can Ruti, malgrat la seva llunyania i solitud.
Baixem en direcció a l’hospital tot mantenint una certa alçada que ens permet flanquejar-lo en una cota enlairada, tot donant-li la volta d’est a oest, guaitant-lo per tots costats, fins arribar a la font de l’Amigó on esmorzem.
Seguim amb petites pujades i baixades, sense deixar la cota d’alçada, fins arribar a cal Dimoni, una masia convertida en restaurant que la deixem a la dreta del camí, mentre a l’esquerra hi ha la masia de ca l’Oliver. Aquí agafem el camí de la Carrerada i anem baixant fins arribar a la riera de Canyet i seguidament al petit nucli rural del mateix nom. Travessem la carretera de Canyet davant l’església (lletgíssima) per anar a buscar el camí que ens portarà al turó d’en Boscà, on hi ha un poblat ibèric protegit del mateix nom.
D’aquí baixem per l’altre costat, pel vessant nord, fins trobar la carretera de Can Ruti; la travessem i arribem a la masia de Can Miravitges, una gran propietat que ara sembla ser és de la Diputació o l’Ajuntament de Badalona. Voregem la tàpia fins arribar a la riera de Pomar, tapiada a ambdós costats per les parets de Can Miravitges primer i Can Boscà després a la dreta, i pel castell de Gotmar a l’esquerra, on hi ha un camp de Golf. Voregem tota la propietat d’aquest castell i arribem a la urbanització on tenim els cotxes.
El dia ens ha acompanyat, ens ho hem passat bé, hem descobert una part del nord del Barcelonès, i hem comprovat que en el territori més dens de Catalunya encara hi ha molts racons per gaudir de la natura. Quico Villà




Dimecres dia 12 de juny de l'any 2013
68.Boscos de Montornès i la Torre del Telègraf
Fotos d'en Joan

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Fermí Sicília, Joan Batlle, Demetrio Melcón, Joan Abril, Toni Porta, Mingo Nieto, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Imma Ribas, Rafaela Garcia, Rafael Montserrat, Joan Ventura, Berta Llopart.
Duració aprox. 4h 02’, 11,10 km, desnivell acumulat de 279m.

Avui hem arribat per primera vegada a ser 17 i això tot just comença. Iniciem la caminada al Polígon Industrial de Can Buscarons, a Montornès. I passem la carretera amb gran perill perquè venen cotxes per dalt i per baix. I anem a trobar les restes d'aquesta masia medieval suara esmentada de la que només en queden runes. Per cert, un rètol informa que aquell grapat de pedres estan en venda. Ens internem en un bosc jove de roures molt poc transitat i ple de verdura, fent ziga-zagues un bona estona fins arribar a la carena on hi ha un camí ample que ens duu al turó d'en Fanosa, amb bones vistes al Vallès.

Sota la muntanya de Déu o també Montcau arribem al Coll d'Olleta i agafem un corriol que baixa emboscat i després de passar per un sotabosc d'alzines i pins tornem a la carena que fa una estona hem deixat i ens dirigim cap al nostre objectiu.

Arribem a la torre del telègraf òptic que fa poc ha estat restaurada i ja ens espera en Nicolau Guanyabens, arxiver de la contrada i director del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró que ens obra la porta i ens explica com funcionava a mitjan segle dinou aquest invent. Aquesta torre formava part de la xarxa de comunicacions establerta a mitjan segle divuit que sortia del Tibidabo de Barcelona, continuava al turó de Moncada (desapareguda) arribava a Monornés i seguia cap a la torre de Granollers i amunt cap a Vic i Olot. Pugem dalt la torre i s'obre un panorama esplèndid sobre el Vallès.

Deixem la torre i tornem a la carena per un camí pedregós i empipador i aviat baixem per les costes de les Vinyes Velles, passem per les restes d'una antiga mina de fluorita i els safareig de rentar el mineral. Arribem a la par alta de Montornès i anem baixant per un bonic passeig de nova factura que travessa tot el poble, sobre el torrent de les Vinyes Velles que ha estat soterrat. El resultat és magnífic i els montornesins poden gaudir a pleret d'aital contrada.

Ja som a tocar del riu Congost i el seguim per un gran passeig sota una vegetació exuberant fins arribar a la font de Santa Catalina, ombrívol indret. Quatre passes més i admirem l'aiguabarreig del riu Congost i el riu Mogent i és que som a on neix el riu Besòs. I ben aviat arribem als cotxes. Hem tingut un bon dia ple de suor, de fet és la primera excursió de ple estiu, i s'ha notat. Ens ha mancat un dels pares fundadors, i cronista de la casa, per motius familiars ben positius. Francesc Costa




Dimecres dia 19 de juny de l'any 2013
69.Les roques de Nyacapa a l'obaga del Corredor
Fotos d'en QuicoFotos d'en JoanFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Jaume Roig, Fermí Sicília, Joan Batlle, Carme Calafell , Demetrio Melcón, Joan Abril, Toni Porta, Mingo Nieto, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Imma Ribas, Roser Albert, Esteve Gual, Berta Llopart, Joan Ventura, Quico Villà.
Duració aprox. 4h20’, 14,2 km, desnivell acumulat de 490m.

Déu n’hi do! La sortida número 69 (un nombre enigmàtic, amb connotacions especials...). Objectiu: les roques del NYACAPA, un altre nom estrany, suggeridor si més no. I per acabar-ho d’arrodonir, avui fem rècord! Si la setmana passada vàrem batre el nombre que hi havia fins aleshores (15 persones) arribant a 17, aquesta hem estat 19. Què més volem? Penso que és molt important poder anar descobrint casa nostra, el petit país on ens ha tocat viure, i hem d’agrair que en Quico Costa ens vagi fent descobrir els petits racons d’aquests indrets insòlits i propers.
Rotllos apart, anem fins a Collsabadell, una ermita situada a uns dos quilòmetres de Llinars del Vallès al costat de la variant de l’autopista prelitoral. Deixem els cotxes i iniciem la caminada per la pujada de les Artigasses, que no ha estat “moco de pavo”, ja que en poca estona hem pujat un centenar i escaig de metres de desnivell fins arribar a la pista que ens portarà cap a Can Ferrerons on esmorzarem sota l’alzina declarada bé natural, arbre majestuós i no se quantes coses més. Resumint: una passada d’arbre.
Baixem ben bé pel dret davant la majestuosa alzina i a uns tres-cents metres agafem el camí que trobem més ample cap a l’esquerra fins arribar a la zona més espessa de falgueres, talment com si estiguéssim a la Vall d’Aran. Seguim una estona fins arribar a una obertura amb camps de conreu on girem, altra vegada a l’esquerra, per anar a parar al pou de glaç (queden les runes) i la font del ferro on aprofitem per omplir les cantimplores.
Pugem una miqueta fins arribar a la pista que ens portaria al Far, davant de Can Miloca. Aviat ens desviem a l’esquerra per anar a ca l’Arenes on tossudament busquem el Gatell de ca l’Arenes i que hem estat incapaços de trobar. El Gatell és un arbre caducifoli de la família de les salicàcies (probablement heu quedat tant panxos com abans), de branquillons tomentosos (1), fulles ovades o oblongues, amb pèls rossos al revers i aments(2) que apareixen abans que les fulles, que es fa als boscos de ribera i els sòls humits. Això és la descripció del Gatell, ara bé, el gatell de ca l’Arenes (Salix cinerea, subsp.poleifolia) resulta que va caure l’any 2005 i només en queden restes de fusta desfeta. Ja podíem anar buscant i fer especulacions!
En lloc d’anar cap el dolmen seguim camí amunt, doncs cal arribar a les roques del Nyacapa. Nom ben estrany, cal dir-ho. Després de pujar una estona arribem a un punt on cal tirar avall seguint la carena, el llom del turonet. Busquem el camí que possiblement havia existit i amb molt bona voluntat, sense presses, a poc a poc, anem fent via avall. Cal dir que els més baixets ho hem tingut més fàcil. Els que són un pèl més alts (no ho són massa més, no són de l’NBA), tenien una mica més de feina per driblar les branques dels brucs, cirerers d’arbós i alguna alzina mal girbada que ens tancava el camí. De totes maneres l’agilitat també compte i avui, amb tota la colla que érem, es reflectia més que mai.
Finalment arribem a les roques del Nyacapa, no són una il•lusió, existeixen.
Els més atrevits pugem dalt el rocam i gaudim de la panoràmica que es perden la resta del grup (sempre se’n penediran!) per continuar baixant pel mateix camí imaginari rostos avall. En aquest cas, al cap d’una estona, trobem un cordill indicador del camí, com els cigrons del més petit de tots.
El cordillet ens porta fins el dolmen de Ca l’Arenes. Molts no hi havia estat mai i ha estat una bona ocasió per a conèixer-ho.
Tirem avall pel mig d’un bonic alzinar que ens portarà al sot del Polls (pollancres) fins a retrobar-nos amb el sot de ca l’Arenes i la seva riera que ens farà arribar al pont de Can Freginals, difícil de veure.
Anàvem tots contents de baixada, però no! Com podem acabar la sortida sense el repatxonet darrer? Pugem una estona més, deixem de costat l’hostal de l’Arengada i finalment baixem pel torrent de la Mare de Déu fins arribar a Collsabadell.
El temps ens ha acompanyat molt. Calor però no amb escreix. Per l’ombra, que ens ha acompanyat força estona, s’estava bé.
Bona revetlla de Sant Joan! (3)
Francesc Villà

1- Toment: conjunt dens de pèls que formen com una borra.
2- Ament: inflorescècia unisexual amb aspecte d’espiga, sovint pèndula (que penja)
3- El Mogent és un afluent del Besòs,amb un curs de 24,5 km, que neix a la comarca del Vallès Oriental al vessant septentrional del Corredor de l'aiguabarreig del Torrent de L'Illa i de Ca l'Arenes, i que s' uneix amb el Congost entre els termes municipals de Montmeló i Montornès del Vallès.(Viquipèdia)



Dimecres dia 26 de juny de l'any 2013
70.Per la Vall-llosera a Reixac
Fotos d'en QuicoFotos d'en Joan

Quico Costa, Pep Illa, Pep Palo, Toni Porta, Roser Albert, Esteve Gual, Berta Llopart, Joan Ventura, Quico Villà.
Duració aprox. 3h15’, 10 km, desnivell acumulat de 345m.

L’excursió d’avui ha estat un gaudi de natura. El bosc i el camp està exuberant de flors i olors. Aquest inici d’estiu-primaveral ajuda al manteniment de la verdor i la florida de les mil i una plantes que trobem. La ginesta és la mestressa d’aquestes darreres sortides i la seva olor ens acompanya durant la ruta. Avui, a més, cal afegir la companyia gairebé permanent de les papallones, en gran quantitat i varietat. Què més volem? Tot això fent camí per una talaia entre el Vallès Oriental i el Barcelonès, allà on el Besòs ja pren el seu camí cap a la desembocadura, passant encaixonat entre la serralada litoral i el turó de Montcada i ciutat Meridiana, barallant-se per l’espai amb les autopistes que venen de Granollers i de Sabadell, a més de la carretera nacional, la comarcal per on hem passat nosaltres procedent de la Roca i la via del tren. La concentració urbana i industrial és ben palesa en aquesta zona i aquí, al costat de tot això, la ruta per la Vall-Llosera.
Quant ens hem trobat els núvols dominaven el cel i molt poc abans d’arribar a l’aparcament del cotxes havia plogut una mica. Ens ha anat bé ja que no hem tingut tanta calor doncs el sol ha anat sortint de mica en mica i quant ja lluïa a pleret hem acabat la caminada.
Deixem els cotxes en uns aparcaments situats en una zona de picnic que es troben al camí de la font del Tort. Iniciem una pujada per un corriol força embrollat fins a trobar un camí més ampla que ens portarà al turó d’en Rata. La vista sobre les comarques abans esmentades és impressionant. Veiem també, cap el sud, el turó de Puig Castellar. Tot baixant del turó d’en Rata, flanquegem el turó d’en Tort per agafar el camí que ens porta cap a Can Piqué, passant per damunt d’un grup de cases que formen el nucli de Vall-Llosera. Can Piqué és un restaurant amb un camp de tir, passem pel costat agafant la direcció a Sant Pere de Reixac passant pel coll de Moià. Aquest coll ens farà de nus en la ruta prevista, ja que fem un itinerari en forma de nombre vuit, per tant, tornarem a passar-hi a la tornada. Al cap de poca estona ja arribem a l’església de St. Pere de Reixac on esmorzem.
“L'antiga església parroquial de Reixac està situada dalt d'un turó, al vessant occidental de la Conreria. Està documentada des de l'any 992. Va ser refeta a mitjan segle XI i consagrada el 1048. Cap a l'any 1676 es va transformar adquirint el seu aspecte actual. Va ser parròquia fins el 1876. Consta de dues naus paral•leles capçades amb sengles absis, cobertes amb voltes de canó d'època moderna. Es creu que la nau de migdia podria ser del segle X i l'altra correspondria a la reforma del segle XI. Al costat de la porta, adovellada i situada al mateix lloc que l'original, s'alça el campanar, de base quadrada i coronament octogonal, del segle XVII. Adossada a l’església hi la casa conventual, amb una finestra gòtica. El conjunt va ser restaurat per Jeroni Martorell l'any 1951.” (Web Pobles de Catalunya)
Fem una volta per sota l’església i per diversos camins plens d’herbes anem a trobar una pista que ens portarà fins la font dels Avellaners -separada de la pista- curiosa per l’obra d’algun o alguns artistes anònims que han deixat la seva empremta ens diverses pedres, troncs i mosaics.
Continuem altra vegada direcció a Reixac i el coll de Moià, tal com hem dit abans. Flanquegem pel costat del turó del mateix nom, amb unes grans antenes de comunicació, i anem baixant per un camí panoràmic sobre la Vall-Llosera fins arribar al final de la ruta. Quico Villà




Dimecres dia 3 de juliol de l'any 2013
71.A l'ombra de l'obaga de Clarà
Fotos d'en QuicoFotos d'en JoanFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Toni Porta, Roser Albert, Esteve Gual, Berta Llopart, Joan Ventura, Mingo Nieto, Joan Abril, Pep Riera, Rafael Montserrat, Joan Guàrdia, Imma Ribas, Joan Pallàs, Fermí Sicília, Jaume Roig, Quico Villà.
Duració aprox. 3h30’, 12 km, desnivell acumulat de 390m.

Bon recorregut per una part del vessant dret de la riera de Clarà, la més obaga. Sort de l’ombra ja que avui la calor s’ha començat a notar. Prop de casa, però no per això menys interessant. Hem repetit recorreguts, alguns els hem fet a l’inversa, d’altres en el mateix sentit, però el petit laberint pels camins, pistes i caminois que ens ha portat en Quico Costa, ens ha permès descobrir racons desconeguts per alguns i rutes noves per a d’altres. Com sempre, però, molt bona tria de la ruta, tranquil•la i suau.
Avui deixem els cotxes al lloc de trobada habitual, al polígon industrial del nord d’Argentona i iniciem la caminada desbrossant l’entrada del que resta de l’antic camí que anava d’Òrrius a Argentona, uns cent metres paral•lels al reixat de l’empresa, que ens porta a la carretera d’Argentona a Granollers. Cal travessar-la i continuar per l’altre costat.
Per no perdre el costum, al cap de poca estona deixem el camí de carro per desviar-nos a la dreta per un corriol més estret que ens endinsa al bosc maresmenc de pins i alzines, amb un sotabosc aromàtic i ufanós que gairebé ens tapa el camí i ens obliga a fer d’expedicionaris selvàtics (ens falta el salacot). Durant tot el recorregut anirem combinant corriols amb retrobades de les pistes i camins de carro, sempre una mica enfilats de la llera de la riera. Fem un anar i tornar curiós, canviant de cota després d’arribar al fons de l’obaga.
Passem per la font del Roure, on curiosament no hem trobat cap roure. Seguim el camí fins arribar a la font d’en Quico, una de les més conegudes i on la gossa d’en Joan Pallàs s’ha fet mestressa de la pica d’aigua adaptant-la com a banyera, per seguir fins la font del Gavatx on hem esmorzat.
Camí amunt, per un alzinar arribem a la font dels Castanyers, on tampoc hi ha castanyers, què hi farem! segur que en el seu temps hi eren. Seguim pujant per guanyar cota i arreplegar la pista que ens portarà fins el Pla els Matxos i les roques d’en Quim del Virat.
A partir d’aquí mantenim l’alçada per anar baixant mica en mica cap a la pedrera d’en Buscà i el dipòsit d’aigua fins retrobar el camí d’inici que ens porta a la carretera i al polígon industrial on tenim els cotxes.
Després de tant de temps de gaudir de la verdor del bosc, avui ja hem començat a notar els estralls de la calor observant les plantes d’estepa que s’estan assecant i d’altres que ja s’han assecat del tot. Si la pluja s’ha acabat, començarem amb la pols. Un altre paisatge també molt nostre. Quico Villà



Dimecres dia 10 de juliol de l'any 2013
72.Vallfornés i el castanyer d'en Cuc
Fotos d'en Quico

Quico Costa, Pep Palo, Montse Dalmau, Toni Porta, Roser Albert, Esteve Gual, Berta Llopart, Joan Ventura, Mingo Nieto, Joan Abril, Joan Guàrdia, Imma Ribas, Imma Font, Pep Illa, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Quico Villà. Montse Taberner, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Àngels Rupérez, Pere Grèbol.
Duració aprox. 4h45’, 15 km, desnivell acumulat de 400m.

Aclariment informatiu: en el bloc hi havia programada una altra sortida, però tots plegats estàvem conxorxats amb l’Àngels per fer-ne una a prop de Cardedeu i aprofitar el seu acabament anant a visitar en Pere Grèbol, que s’està recuperant de l’operació de maluc.
Deixem els cotxes a l’entrada de Cànoves i estrenem l’itinerari que hi ha amb el nom de passeig fluvial Antoni Crous, que al llarg de quatre quilòmetres ens porta fins el darrer pàrquing previst per anar cap a Vallforners o el castanyer d’en Cuc. La veritat es que és un passeig molt maco i agradable, seguint el curs de la riera de Vallforners, travessant passeres i ponts contínuament, un d’ells penjat i nou de trinca (inaugurat el gener d’aquest any). Tot el camí sota l’ombra dels arbrers de ribera que hem agraït moltíssim.
Arribats a l’aparcament, en Quico Costa ens ha deixat ja que té mal d’esquena, una mica de lumbàlgia. S’entorna cap a Cànoves on ha quedat amb la Montse Taberner per esperar-nos i anar a casa en Pere plegats. Més tard s’hi afegiran la Mari Sanàbria i en Joan Pallàs que ens han trucat per demanar la cita de trobada.
Des de l’aparcament iniciem la pujada per un corriol, dret com una mala cosa, que tot fent esses ens va elevant el nivell de la cota. Gairebé fem els 400m de desnivell entre 30 i 40 minuts, de cop, fins a l’ermita de Sant Salvador, al costat de Can Quintana, passant per un alzinar espès i bonic acompanyat molta estona per un bruguerar dens. Suem la cansalada però ens consola que gairebé tota la pujada l’hem fet de cop i a partir d’ara tot serà pla i baixada.
L’església de Sant Salvador de Terrades és d’estil neogòtic, construïda el 1930 amb un projecte de Josep Mª Pericas. Força lletja, per no dir molt.
Esmorzem i en acabar agafem el camí/pista que ens portarà a Can Cuc, ara un restaurant de luxe, i d’aquí cap el castanyer d’en Cuc, situat sota la casa del Bosc, arbre monumental i grossíssim, amb un forat dins seu que hi caben deu persones a dins.
Iniciem la baixada per un camí de carro força endreçat, bevem aigua fresca d’una font al mig de la baixada, agafem un corriol que fa de drecera amb força ortigues que ens portarà fins la cruïlla de Vallforners. Aquí agafem la pista que va cap a Cànoves tot passant per damunt l’embassament i un cop superada la paret de la presa, ja ve un baixada forta fins l’aparcament on hem iniciat la pujada.
Ara tornem al camí inicial de retorn repetint el passeig fluvial fins arribar a Cànoves on ens esperen la resta de l’expedició.
Anem a casa en Pere fent-lo molt content amb la visita, prenem unes cervesetes, coca-coles...amb patatones, galetes i pa amb oli, que ens havia preparat l’Àngels, per deprés anar tots plegats (22 persones) a dinar al restaurant de la urbanització Sant Carles, a prop de Parpers, on ens acomiadem fins el curs vinent. Quico Villà