Temporada 2015-2016


Click a la imatge per baixar el llibre
Dimecres dia 2 de setembre de l'any 2015
145.Boscos i esglésies de Vallgorguina
Fotos d'en Quico | Foto d'en Fermí

Quico Costa, Rafaela García, Martí Mataró, , Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Pep Saleta, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Esther Cojo i Quico Villà.
Duració aproximada: 1h 50’, 7 km i 200m de desnivell aproximadament.

Primera sortida del nou curs 2015-16. Passada per aigua.
Ens trobem a 2/4 de 8 al lloc de sempre i, encara que hi ha alguns núvols, el sol ens acompanya. Anem cap a Vallgorguina i aparquem al costat del camp de futbol. Iniciem el camí cap a la casa de Colònies de Can Clarens, una antiga casa de pagès. Anem tirant amunt suament, passem per la font d’en Nel (una mica deixada, li convé una netejada) i aviat arribem al dolmen de Pedra Gentil, construcció megalítica formada per 7 lloses clavades verticalment al damunt de les quals es troba la pedra de coberta. Actualment, desconeixem quin era l'aspecte original del dolmen de Pedra Gentil. Gràcies a la documentació escrita, sabem que l'any 1855 va ser restaurat pel senyor Josep Pradell, propietari de la finca on es troba ubicat.
La construcció megalítica de Pedra Gentil, el dolmen situat a Vallgorguina, està envoltada de llegendes. Ubicat al cim d’un turó entre una pineda, no està clar en quines dates fou construït ni tampoc que el lloc on es troba actualment fos el seu emplaçament original. La llegenda diu, però, que les bruixes del Vallès, terra prominent en fetilleres des d’antic, tenien el seu punt de trobada a Pedra Gentil.
La màgia ha envoltat el dolmen de Pedra Gentil fins als nostres dies. Encara avui hi ha qui s’hi reuneix per celebrar la nit de Sant Joan i recorda el seu passat d’aquelarres.
A nosaltres la màgia ens ha fallat i encara no havíem acabat d’esmorzar que una nuvolada negra ha tapat el Montseny i ens ha cobert ràpidament el nostre sostre deixant anar una gotellada cada vegada més grossa, fet que ens ha fet recular i deixar l’itinerari previst. Per tant, hem baixat pitant de Pedra Gentil cap a Vallgorguina, per un camí diferent al de la pujada, tot remullant-nos una mica i deixant la resta de la ruta per una altra jornada. Quico Villà



Dimecres dia 9 de setembre de l'any 2015
146.Caldes de Montbuí, camp i ciutat
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Martí Mataró, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Pep Saleta, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Paco Hernández, Miguel González, Núria Podio, Ímma Font, Pep Illa, Pep Palo, Carme Calafell, Joan Batlle, Martí Pérez i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h 50’, 14 km i 209 m de desnivell aproximadament.

Aparquem a la Torre Marimon, actualment seu de l’IRTA, i comencem a caminar passant per davant la torre i l’ermita de St. Jordi que forma part del mateix conjunt, envoltades d’uns magnífics exemplars arboris (lledoner, alzina...)
L´actual finca de Torre Marimon situada al terme municipal de Caldes de Montbui va ser adquirida per la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Josep Puig i Cadafalch, l´any 1923 amb la finalitat d´ubicar l´Escola d´Agricultura de Barcelona que havia de ser traslladada a causa de l´obertura de l´avinguda Diagonal.
L´any 1927 s´iniciaren les obres de construcció del complex arquitectònic que acabaren l´any 1931.L´Escola d´Agricultura “Granja Model Experimental’ inicià els cursos d´immediat a la compra de la finca, rebent la visita del rei Alfons XIII, l´any 1929.
Finalitzada la guerra civil l´Escola Superior d´Agricultura de Barcelona tornà a la capital, dins el recinte de la fàbrica Can Batlló, conegut, també, com recinte de l´Escola Industrial, al carrer Urgell.
Els terrenys agrícoles de Torre Marimon passaren a ser els camps de pràctiques de l´Escola Superior d´Agricultura i es creà l´Escola de Capatassos Agrícoles que va impartir cursos fins l´any 1980 i, que en règim d´internat, arribà a albergà 80 alumnes.A partir de 1980 s´impartiren cursos de Formació Professional Agrària fins l´any 1996 que cessaren totes les activitats acadèmiques.
En l‘actualitat la finca Torre Marimon te una extensió de 115 ha, de les quals 60 són de bosc, 50 de conreus i les restants estan ocupades per edificis i camins. Les persones que treballen a la finca estan dedicades als serveis de manteniment del complex arquitectònic i de l´entorn, als conreus agrícoles, als treballs silvícoles i a la ramaderia de la finca, així com a la producció d´arbres destinats, fonamentalment, a vies i recintes públics i al suport a les pràctiques agropequàries de l´Escola Superior d´Agricultura de Barcelona.
La referència de Torre Marimon en els àmbits de la recerca agrària i l’educació ambiental continua encara vigent a les comarques vallesanes. Són objectius immediats potenciar aquestes activitats, com les que desenvolupa en l’actualitat l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) de la Generalitat de Catalunya.
En el recinte també es desenvolupen activitats formatives promogudes directament o en concert amb entitats, així com activitats pedagògiques, esportives i lúdiques directament relacionades amb les associacions i els ajuntaments de l´entorn i d´una manera especial en el de Caldes de Montbui

Seguim un tros més de carretereta asfaltada per convertir-se en una pista fàcil de circular que ens porta fins a Can Pujol i els seus camps. Girem pel camí de carro que hi ha a la dreta per iniciar la circumval·lació que farem  pel sud i oest del poble de Caldes. Tres figueres criden l’atenció d’en Fermí i en Paco que, adelerats pels dolços fruits de polpa vermella, els porta camp a través a la recerca dels mateixos, però, ai las, resulta que les figues són bordes o es troben tan enlairades que no poden abastar-les.
Continuem caminant entremig de cereals, passem una gran bassa i arribem a la carretera de Caldes a Sabadell que la travessem per agafar el camí d’una petita zona industrial que aviat deixem acompanyats del flaire de coca d’anís que ha de sortir d’alguna panificadora camuflada entre les diverses naus. Al cap d’una mica canviem de ferum per endinsar-nos de ple en el món dels purins fins trobar l’ombra d’un alzinar que ens permet esmorzar sota l’ermita de Sant Miquel de l’Arn, que no tothom visita malgrat està només a 15 metres del lloc on esmorzem.
L'ermita de Sant Miquel de l'Arn, també coneguda per Sant Miquel de l’Arç, Sant Miquel dels Arços o Sant Miquel dels Ars, és d'època romànica. Es troba derruïda, situada entre els termes actuals de Sentmenat i Caldes, en un antic encreuament de camins, prop de l'indret anomenat "el Roure Gros". Apareix citada l’any 1027.
Sembla probable que els seu nom vingui del seu primer propietari, de nom Arnal (o Arnau) Guillem, documentat vers l’any 1100.
L'any 1083, el feu "de Arno" pertanyia als senyors del Castell de Sentmenat i era propietat del Mas Fritós (Can Fritós). Més tard passà al domini de la Pia Almoina de Barcelona.
L'ermita és de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. Tenia la coberta de fusta i una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Com a la majoria de les antigues capelles d’aquesta advocació, estava situada al costat d’un antic camí que, tot seguint l’antiga via romana, anava de Terrassa a Caldes de Montbui.

L’ermita, amés està situada  ben bé sota la Torre Roja, també allà mateix i poc observada per la colla.
La Torre Roja de Caldes de Montbui és una fortificació situada al cim del turó de la Torre Roja, turó dividit per la línia de terme entre Sentmenat i Caldes, des d'on s'albira tota la plana de Caldes de Montbui. Comparteix la plana on està edificada, amb restes d'un poblat Iber del segle V aC.[1]
El nom primitiu del puig fortificat on s'alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d'època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans. A partir d'aquesta edificació es produí una continuïtat d'ocupació en temps medievals. No hi ha documentació històrica fins a l'any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI i XII.

Continuem tot baixant una miqueta i anar-nos acostant poc a poc a Caldes, saltant uns quants pins tomats pel vent. Trobem una altra figuera i aquesta vegada si que podem collir unes quantes figues. Aviat entrem a Caldes pel parc de Can Rius, els antics jardins del balneari avui convertits en parc, que un cop travessat i passat el pont damunt la riera de Caldes ens porta al bell mig de la població.
El Parc de Can Rius, es troba a Caldes de Montbui, al marge occidental de la riera.
Es tracta d'un parc de 13.000 metres que compta amb una zona de jocs infantils que dispararà la imaginació dels més petits.
Són jocs de fusta que simulen vaixells, torres de defensa, animals etc..
La zona de jocs és molt àmplia i poden anar amunt i avall, d'un joc a l'altre i ho passaran d'allò més bé.
A banda d'aquest espai trobarem una taula de tennis de taula (caldrà que portem pales i pilota), una pista de bàsquet, un petit camp de futbol amb porteries i una zona de jocs de taula on les mateixes taules porten el tauler incorporat (haurem de portar nosaltres les fitxes, ja siguin d'escacs, dames etc...)
En aquest Parc tots els membres de la família trobaran el seu espai. Hi ha taules per fer pícnic i una zona de barbacoes (les barbacoes no funcionen tot l'any. A  partir de l'Abril està prohibit fer foc).
També es pot fer una passejada i gaudir del conjunt de vegetació del parc (pi blanc, cedre d'Atlas, lledoner,  oliveres, teix,  roure martinenc,  photinia o quercus surer). Alguns arbres i arbustos porten el nom en plaques que podrem veure a terra.
L'any 1878 es van plantar la majoria d'arbres que actualment encara es conserven. El Parc es trobava al costat del balneari Can Rius i els banyistes i vianants hi venien a passejar.
Des de l'Ajuntament de Caldes de Montbui s'ha volgut conservar la vegetació original i mantenir l'essència de jardí de passeig i esbarjo que va tenir fa anys.Al final del jardí trobem un mirador des d'on veurem la riera, l'església i un dels balnearis que formen part de la vila termal de  Caldes de Montbui

La vila termal per excel·lència. Caldes de Montbui es troba al Vallès Oriental, a la província de Barcelona i és una vila famosa per la seva tradició termal. És la primera vila termal de Catalunya i té les termes romanes més ben conservades de la península.Caldes és una zona de fractures i plegaments que tenen com a conseqüència l'aflorament d'aigües termals, que brollen a més de 74ºC, una de les més elevades d'Europa. Els orígens romans han deixat nombroses petjades que configuren el  patrimoni històric, com la tradició balneària, les Termes Romanes i l'ordenació del nucli antic de la vila. Si ens perdem pels carrers del nucli antic podrem descobrir espais emblemàtics.

A la plaça Font del Lleó hi ha el Museu Thermalia, un museu temàtic dedicat a la cultura de l'aigua. Thermalia presenta el patrimoni, la història, els personatges i les tradicions a partir del fet singular de l'aigua que brolla a 74ºC i que ha marcat els seus orígens i la personalitat de la vila i de la gent que hi viu.
El museu acull l'exposició permanent de Manolo Hugué i Picasso i podreu descobrir la Sala dels Romans, i veure la projecció multimèdia “Els Déus i l'aigua”, que permet tenir una noció de la història del municipi i conèixer peces arqueològiques de diferents períodes històrics de Caldes de Montbui.
Curiositat: Durant l'època medieval, el museu havia estat un hospital que oferia serveis termals als pobres.
A la mateixa plaça hi ha la Font del Lleó, un dels brolladors d'aigua termal més característic de Catalunya. L'aigua surt a 74ºC de temperatura, una de les més elevades d'Europa. No podreu resistir la temptació de posar-hi la mà, però vigileu! Crema molt! No deixeu que els més petits ho facin!
La font es va construir el segle XVI i va ser restaurada per Manel Raspall el 1927. Veurem un lleó que és el símbol de la vila. L'aigua termal que surt va a parar als safarejos públics, construïts al segle XIX amb la singularitat que avui en dia encara estan en funcionament i obren tots els dies menys el diumenge fins a les 15 hores. Cada dia s'omple i es buida.
Just davant de la Font del Lleó hi ha les Antigues Termes Romanes, un dels conjunts termals medicinals d'època romana, declarades com a Bé Cultural d'Interés Nacional. Les termes romanes de Caldes eren medicinals i hi havia un conjunt d'espais on es feien diferents tractaments terapèutics i un seguit d'activitats relacionades amb la higiene i l'oci.  La piscina termal que avui podem veure i que data del s.I aC, és només una part del conjunt termal que hi havia en temps dels romans.
Des d'aquí podem passejar pel Passeig del Remei, des on es pot veure una bona panoràmica de la muntanya del Farell i de les hortes de la Riera. Trobareu cases d'estil modernista als números 49, 53, 63, 73 i 75 i si us fixeu bé veureu els elements arquitectònics i decoratius de les façanes.
El passeig arriba fins l'ermita del Remei, que data del s. XVI Custodia la imatge de la Verge del Remei, molt venerada pels habitants de la població i la comarca.
També podeu descobrir l'església de Santa Maria, la Torre de la Presó, el Pont Romànic, el Parc de Can Rius, i molts altres punts d’interès.
  
Seiem al bar de la plaça convidats per l’Ímma que avui celebra el seu aniversari. Alguns aprofiten per anar a comprar carquinyolis, seguint les instruccions de la Núria que alguna cosa té a veure amb Caldes i que després ens portarà a la fàbrica dels fideuers Sanmartí, amb mes de tres-cents anys de tradició i nou generacions seguides treballant en el món de la pasta, avent passat abans pels safarejos del poble, amb l’aigua a 62 graus elpetit i 50 el gros, on es rentava la roba.

Ara baixem a la riera, després d’acomiadar-nos de la Núria que es queda amb la seva nebodeta, rossa com un fil d’or, i és molt curiós veure com l’aigua que reguen els pagesos també és calenta, ja que prové de la font del Lleó, però abans la deixen refredar en unes petites basses.

L’origen de les aigües termals, prové de la infiltració de la pluja caiguda sobre la serralada Prelitoral i la Depressió del Vallès – Penedès que després de restar dins d’un aqüífer profund durant més de mil anys on s’escalfa, surt a la superfície brollant a una temperatura de 74º C. Aquestes aigües estan composades bàsicament de clorurat sòdic, degut a que l’aigua calenta durant el seu pas per les granodiorites, desfà els minerals.
El topònim de Caldes de Montbui confirma l’establiment d’un centre termal en època romana. Aquest municipi sempre ha estat identificat amb Aquae Calidae, esmentat en el segle I dC per Plini el Vell en el seu llibre Naturalis Historia i al segle II dC per Claudi Ptolomeu en la seva obra Geographia. Val a dir que Aquae Calidae va ser un topònim comú de tots els indrets on brollava aigua calenta, i tot apunta a que l’Aquae Calidae que es troba esmentat en les fonts clàssiques abans citades, farien referència a Caldes de Malavella. Fins ara, les troballes arqueològiques no han permès trobar cap indici que pugui demostrar que Caldes de Montbui fos l’antiga Aquae Calidae.

Passant per petits corriols entremig dels horts que hi ha a la llera de la riera, arribem al bell mig d’aquesta per seguir-la un bon tros fins arribar al molí d’en Ral, amb unes grans basses. D’aquí, als límits meridionals de la població, passant per les escolea Bressol, l’Escola i l’institut, enfilem el camí cap a Can Marimon, on tenim els cotxes. Quico Villà




Dimecres dia 16 de setembre de l'any 2015
147.Muntanyes d'Argentona
Fotos d'en Fermí

Martí Mataró, Demetrio Melcón, Imma Ribas, Jaume Roig, Pep Saleta, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Paco Hernández, Miguel González, Núria Podio, Ímma Font, Pep Illa, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Esther Cojo, Rafel Montserrat, Montse Serra, Martí net d'en Jaume Roig.
Duració aproximada: 4h30’, 10'5km i uns 520m de desnivell.

Deixem els cotxes a la pista de sorra que puja al castell de Burriac, a sota la font del Camí. Agafem aquesta pista i ens desviem al cap de poca estona per anar a la font del Grup i font de Ferro. Anem pujant per la torrentera de sobre la font, fins a trobar de nou la pista del castell. Seguim la pista fins trobar a la nostra má dreta una camí que per sota el coll de Burriac ens porta cap el mirador d'Argentona, on contemplem la vista d'Argentona i Mataró.

Ara ha arribat l'hora de pendre un petit corriol, que ens porta fins a la carena tot grimpant una mica, fins arribar a dalt de la Pedra de l' Angel, on esmorçem, ens fem la foto de rigor i contemplem la panorámica d'Argentona, Mataró, turó dels Oriols, Burriac i Montcabré.

Continuem i passem per la bassa del Senglar, resseguim per dalt les Banyadores fins arribar a la creu de l'Avellá, ara cap el Manantial Modolell i el camí del poblat ibèric d'Ilduro. Sempre per corriols arribem a la pedrera de Sant Joan de Munt (Cabrera de Mar), i cap al turó i pedra d'en Punsola, per continuar per sobre Santa Elena d'Agell, fins la torre Ametller, el bosc del Gitano, i pugem cap el Rocar. D'aquí per un corriol sobre la font de la Puput que ens deixa de nou a la pista de Burriac, i ja de baixada cap els cotxes. Josep Saleta



Dimecres dia 7 d'octubre de l'any 2015
148.A Núria, pel camí antic, però al revés
Fotos d'en Fermí

Martí Mataró, Imma Ribas, Jaume Roig, Pep Saleta, Fermí Sicília, Miguel González, Núria Podio, Ímma Font, Pep Illa, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Dalmau, Rafaela Garcia, Francesc Costa.
Duració aproximada: 3h10’, 7'5km i uns -850m de desnivell.

Després de diverses peripècies finalment hem anat a Núria. Un bon dia de sol ens ha acompanyat tot i que quan ens hem trobat a Argentona era negra nit. Anada a buscar el tren a Canovelles i resseguir els pobles que ens separan de Ribes de Fresser, on hem d'agafar el cremallera de Núria. Però resulta que fan nova la via fins a Queralbs i hi vàrem haver d'anar amb autobús. I després el cremallera fins a la Vall de Núria.

Tot verd i bonic i poca gent, que és dimecres. Passem pel l'ermita de Sant Gil i cap el turó de la Creu d'en Riba amb vistes sobre la vall i els engorjats que anem a seguir. De seguida avall amb el riu de Núria al costat, per un camí de pedres i poca vegetació. Salts al torrent i soroll de l'aigua. A l'esquerra hi ha la llarga cua del salt de Fontnegre que baixa de la muntanya del mateix nom.

Arribem al pla de Sallent, sempre al costat del riu i amb una vegetació una mica diferent. Aquí hem de passar per sota el pont del cremallera i canviar de marge del riu, ara anirem a l'esquerra. Aquest tros és el més selvatge sobretot en el punt del salt del Sastre, poderosa corrent que s'estimba i l'aigua és de color blanc. Passarem dues balmes, la de Sant Pere i la de Sant Rafael.

Arribem a un mirador panoràmic i a la dreta, enllà, el bonic salt de Fontalba, i les restes de l'antic camí del cremallera, que ara són de pas per tothom. I a sota en la distància, el pont de Cremal, que és on ara hem d'anar per una baixada a plom que superem per marrades contínues i empipadores per les pedres que entrebanquen. Arribem al costat del pont on hi ha unes boniques gorgues que l'estiu refresquen els que hi passen.

Pujarem una mica cap a la balma de Sant Pau i seguirem un corriol estret i penjat amb vistes a les roques de Totlomón i al Balandrau. Trobarem més pedres i vegetació de mitja muntanya. Animats per l'espectacle bonic d'aquesta baixada que ja és apunt d'acabar-se ens aturem a la font de la Ruira a beure aigua.

Hem arribat a zona urbanitzada, prats verds amb animals que mengen, un gos que es fa notar, i cases tal vegada d'algun pagès que encara aguata la neu i el fred de l'hivern. A la vista tenim ja el poble de Queralbs, hi arribarem al cap d'una estona.

El bus ens tornarà a Ribes de Fresser a dinar a una fonda que feien festa però que han obert per acollir-nos. I hem quedat contents, ambient de colla i uns plats ben fets. Després un passeig a poc a poc per la població tot esperant l'hora d'agafar el tren de tornada. I al cel uns núvols negres que anuncien pluja, però aquesta vegada no ens agafa. Però en arribar a Canovelles era negra nit i havia plogut.

Explicació de Núria

És molt probable que a tots els països del món tinguin un indret versemblant a Núria, un lloc on per arribar-hi t’endinses en un cul de sac i on, de moment, només pots fer-ho a peu o amb el cremallera que en el seu moment esgarrapà la muntanya deixant-li una ferida oberta permanent per la qual els excursionistes, esquiadors i visitants del santuari penetren a la màgica vall penjada a gairebé 2000 metres per sobre el nivell del mar.

Ens trobem al bell mig del Pirineu, quan aquest inicia el seu camí cap a la mar Mediterrània. Per sobre la Vall de Núria, dins el terme municipal de Queralbs, al Ripollès, des del Puigmal fins al Torreneules, les capçaleres de les valls esdevingueren circs glacials des dels quals descendien llengües de glaç. A Núria confluïen les procedents de la vall de Finestrelles, d'Eina i de les Molleres, on a causa de l'enorme acumulació de glaç s'originà la formació de l'ampla vall i el pla on actualment està situat el santuari. Més endavant, la massa de glaç es veié obligada a superar l'obstacle del rocam dur (gneis) que forma les gorges, polint-lo i desgastant-lo. La glacera procedent de Núria encara rebia dues llengües més de glaç procedents de les comes de Fontnegra i de Fontalba, una per cada costat. La glacera descendí fins a uns 1.200 metres d'altitud, a la rodalia de Queralbs, després d'haver-se unit, poc abans, amb la glacera procedent de la vall de Freser.

El conjunt de totes aquestes altes valls constitueix una capçalera muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el cim més alt és el Puigmal ( 2.910 m). Pel sud, un rocam dur i enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls. Actualment hi neixen multitud de fonts i torrents. Les aigües del Riu de Núria poden escolar-se només per unes estretes i profundes gorges excavades enmig d'aquesta roca dura, fins a trobar-se amb la vall de Freser, riu que a Ripoll s'uneix al Ter. Tot plegat fa que, a Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre, però, als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí.

Per raó de la seva situació geogràfica i el clima, presenta una flora i una fauna característiques de la muntanya medioeuropea i de l'alta muntanya alpina. A més, hi viuen espècies vegetals i animals endèmiques dels Pirineus. A la vall hi ha un llac artificial, el Santuari de la Mare de Déu de Núria que alberga la talla romànica. L'església actual es va inaugurar l'any 1911. Poc després es va afegir l'hotel i es va iniciar la construcció del Via Crucis, obra que no s'acabaria fins a 1963.

L'any 1931, a l'habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, «Estatut de Núria», que va quedar ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.

L'accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l'hivern, amb els corriols nevats i glaçats. Avui, el cremallera permet l'accés a tothom.

En principi els components del grup en aquesta sortida no en tenim necessitat, però Núria ha estat sempre un lloc de peregrinació i d’anar a demanar  fertilitat a partir d’un ritual ancestral. Al llarg de la història, moltes parelles que no sabien per què però no aconseguien tenir fills, s’han adreçat fins aquí per demanar-ne; i amb una pregària davant la creu; i posant el cap a l’olla, alhora que tocaven la campana, han obtingut el do de la fertilitat. No hi ha una explicació lògica, tanmateix el fet és real i es repeteix assíduament. Sovint pugen parelles a Núria a donar gràcies a la Mare de Déu pel fill que han tingut, després d’haver posat el cap a l’olla.

L’origen llunyà el trobem, segons el folklorista Joan Amades, en un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences paganes afirmaven que les dones que hi fregaven el cos tenien assegurada la fertilitat. Des dels inicis fins als nostres dies la simbologia de la fertilitat ha estat sempre present a Núria. L’explicació lògica és prou clara. Si després de la pregària, posar el cap a l’olla i tocar la campana, no hi havia una mica de bellugadissa carnal a la màrfega corresponent, això no funcionava.  Quico Villà. Francesc Costa.



Del dia 12 al 16 d'octubre de l'any 2015
149.Rheinland-Pfalz (Renània Palatinat)
Fotos d'en Fermí |  Fotos d'en Francesc

Imma Ribas, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicilia, Paco Hernàndez, Pep Palomar, Montse Dalmau, Esteve Gual, Roser Albert, Carme Calafell, Joan Batlle, Maria Teresa Bellalta, Uli Denig, Imma Font i Pep Illa.

Els dimecres al bosc s’internacionalitzen.

Dilluns 12,

Ens trobem a les 12 del migdia al Polígon d’Argentona, no podia ser d’altra manera. Marxem cap a l’aeroport de Girona. La Carme Calafell s’ha encarregat  d’aconseguir un pàrking més econòmic, a prop de l’aeroport. Ens porten amb cotxe fins a la terminal. Ens hem portat el dinar de casa i comprem les birres, cocacoles, aigües i els cafetons. L’avió surt puntualment a 2/4 de 3 i després d’un vol tranquil, arribem a Karlsruhe/Baden-Baden a 2/4 de 5. Ens espera la nostra companya i guia, Uli. Agafem els quatre cotxes que havíem llogat. Primer seguim el Rhin. Ens aturem al costat d’una resclosa que facilita la circulació de les grans barcasses de transport. Travessem el riu i entrem a França com si anéssim a Estrasburg. Passem pel costat de la Línia Maginot, agafem l’autopista fins a Hassloch i ens desviem per la Weinstrasse, passant per Bad Dürkheim. Arribant a Grünstadt ens despistem i en una rotonda el darrer cotxe es despenja i agafa l’autopista i passen de la sortida. Ens localitzem i ens trobem fent uns trenta quilòmetres d’anada i altres de tornada, per recuperar la carretera de Carlsberg i en mig de la fosca arribem a Hertlingshausen, que és on hi ha la Casa dels Amics de la Natura Rahnenhof. És com un hotel al mig del bosc. Molt acollidor.

 Agafem les claus i deixem l’equipatge. Ens tenen preparat un sopar fred, molt abundant: embotits, formatges, amanides, pans de tota mena i naturalment vi del Rhin, Riesling. Ah! I aigua. Sentim un grup de joves que canten cançons alemanyes i estem temptats d’afegir-nos-hi. Però ens reprimim. Deu ser el cansament del viatge. Anem a dormir. Per cert, ningú ha fet esment que és el dia de La Raza.

Dimarts 13

A les 8 esmorzem, bufet lliure abundant i variat. A la nit sembla que hem arribat a -4ºC. Ara estem a 0ºC, els camps estan gebrats. Després agafem els cotxes i passant per Bad Dürkheim anem cap a les ruïnes del monestir de Limburg. Un castell del segle IX, que al XII es convertirà en monestir de monges benetes. Fa la impressió d’un gran poder territorial.

El termòmetre s’ha refet una mica, estem a 5ºC. Trobem el camí (senyal blau) que ens ha de portar al castell d’Hardenburg. Primer travessem la carretera i ens endinsem en un bosc de castanyers i faigs. Comencem a sentir els avions de guerra de la base nord-americana de Ramstein, que ens acompanyaran tot el matí. Un petit llac i ara roures i pi roig. El camí flanqueja i arribem a un petit mirador amb un banc. Anirem veient que en itineraris senyalitzats és del tot normal trobar-hi bancs. Trobem uns camins, acanalats, amb força pendent, que no són tals, sinó els traçats per on es feien baixar els troncs d’arbres tallats a la muntanya. Seguim trobant arbres caiguts i un faig molt gran, foradat pel mig. Escarabats, en hores baixes, bastants de morts. Arribem a les vistes del castell d’Hardenburg, on hi ha una caseta restaurant i zona de picnic, on l’Uli pensava que dinaríem. Resulta que tanquen justament els dimarts, avui. “Nuestro gozo en un pozo”. Visitem el castell, dos euros i mig per cap amb bitllet de grup. Avantatges d’anar 15. Hi ha un petit museu amb les peces de diferents èpoques que es van trobar amb les excavacions i restauració posterior. El castell d’Hardemburg és dels més grans de la regió del Palatinat. Va ser propietat dels comtes de Linange entre els segles XIII i XVIII. Situat en un lloc estratègic, per assegurar les rutes dels comerciants que passaven per la vall de l’Isenach. Té unes imponents obres de fortificació del segle XVI. Al principi els comtes havien establert el seu domini al monestir de Limburg, d’on venim. Té unes vistes molt boniques des de les torres. No cal dir que recorrem tot el castell. Pel peu de les muralles veiem unes cabres meitat blanques i meitat negres, com si ho haguessin fet amb tiralínies. Pel camí de tornada, a més dels avions, sentim un rau-rau que sembla que és de gana. Anada i tornada 8,2 km i un desnivell de 264 m. Hem estat 1 hora i mitja d’anada, hem anat fent paradetes i 1h de tornada. A les 4 ens presentem a Bad Dürkheim per dinar. Sort que anem amb l’Uli. Crema de carbassa, crema de castanyes, amanides, pilotes de carn amb choucroute. Fem una volteta pel poble i anem cap a  Neuleiningen. Quan arribem toquen les campanes, són les 6 i 10 minuts. És que l’Uli s’ho ha currat...!! Visitem el castell i el poble. Es va fent fosc i el termòmetre trona a baixar. Hi ha un munt de cellers... Agafem els cotxes i cap a Hertlingshausen, a la Casa dels Amics de la Natura.

Dimecres 14

A les 8 esmorzar. Després d’intentar pagar, sortim. El temps avui no és tan fred però amenaça pluja. Decidim canviar el pla, avui farem el que teníem previst per dijous. Plovisqueja. Direcció Speyer. Després de passar una tanca que porta a un aparcament, gràcies a uns escombriaires, deixem els cotxes ben bé al costat de la catedral.

Speyer és una ciutat d’uns 50.000 habitants, fundada pels romans. Un factor important per la seva fundació és la localització en una de les rutes comercials europees més  importants al costat del Rhin.

Entrem a la catedral i comença un concert d’orgue. No cal dir la feinada de l’Uli, per aconseguir aquestes rebudes.  La catedral és coneguda com “La Catedral dels Emperadors”. És la romànica més gran d’Europa. A l’edat mitjana hi havia uns 70 clergues. El nom li vindrà donat perquè a la cripta hi ha les tombes del emperadors “Salis”, també anomenats de la dinastia francona és una dinastia de l’Alta Edat Mitjana que va arribar a tenir quatre dels seus membres com a Reis d’Alemanya (1024-1125). Aquests quatre reis també van ser coronats como a Emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic (1027-1125). Agnès de Suàbia, filla d’Enric IV i germana del darrer emperador sali, Enric V, es va casar amb el fundador de la dinastia imperial Hohenstaufen. Això ens donarà a entendre la importància de la catedral que havien fet construir, perquè la seva cripta fos la ubicació de les restes mortals dels seus membres.

Si la catedral és impressionant, la cripta és grandiosa. La més gran de les romàniques. Set metres d’alçada, 46 metres de llarg per 35 d’ample. Hi ha set altars a la cripta. Tant  a la nau de la catedral com a la cripta els arcs estan construïts intercaladament amb blocs de pedra arenisca groga i vermella.

Sortint fem una passejada pel carrer que desemboca a la façana de la catedral. Arribem a la porta vella  de la ciutat (Altportal). Al llarg del carrer les cases són molt boniques. Comprem uns “brezel” una mena de pa amb forma de nus primet (simbolitza la vida). Tornem a agafar els cotxes i anem cap a Heidelberg, aparquem al carrer Schiller.

Heidelberg és una ciutat situada a la vall del  riu Neckar, al nord-oest de Baden-Wurtemberg.  És famosa pel seu centre històric amb el palau/castell i la universitat més antiga del país, fundada el 1386.  Entre les personalitats que han passat per aquesta universitat hi ha: Hegel, Karl Jaspers, Jürgen Habermas, Hannah Arendt... Heidelberg té uns 140 000 habitants. El 2006 un de cada cinc habitants era estudiant universitari. El 2007 era la tercera ciutat més saludable d’Alemanya

Tot passejant anem cap al centre. Arribem a un carrer de vianants molt llarg i amb uns edificis molt bonics. Però el  més esperat  (són les tres) serà el Restaurant Perkeo, buscat per l’Uli. Ens cuiden molt bé. Dinem en un reservat i prenem cafè de veritat.

Seguim la passejadeta i arribem a una església, on la meitat de la penya pujarem al campanar. 208 graons i 38 metres “de desnivell positiu”. Té unes vistes molt boniques de la ciutat. Passem per la plaça de l’Ajuntament i anem al pont Carl-Theodor-Brücke, 1786, construït al lloc on n’hi havia hagut un del 1248. Per això es coneix com el pont vell sobre el riu Neckar. Havia estat destruït per la Wehrmacht a la seva retirada. És on hi ha una de les portes d’entrada a la ciutat. El Neckar és un afluent del Rhin. Al riu, barcasses i rescloses. Seguim una estona el riu fins a arribar a una caserna.

Tornem xino-xano cap a la Schillerstrasse. Ens aturem a comprar fruita i després anem a fer un te, o una xocolata, o una infusió de fruits vermells... Tornem a caminar, ara ja es fosc,  agafem els cotxes i cap  a la Casa dels Amics de la Natura.

Avui al sopar hi ha més amanides, una d’arengades. Acabem menjant unes pomes que havíem comprat. A Alemanya no és corrent menjar fruita després dels àpats. El conserge de vespre arriba amb un acordió. Cançons tradicionals alemanyes, músiques compartides. La cosa s’anima: “L’estaca”, “El meu avi”, “La bella Lola”, “La Internacional”, “Bella Ciao” i un comiat amb cançoneta d’anar a dormir “Bona nit .... de roses cobert”. I tal dit tal fet. A dormir.

Dijous 15

Esmorzem a les 8, felicitem cantant a la Maria Teresa i l’emocionem. Sortim a 2/4 de 10. A peu des de l’allotjament. Fem el Camí dels Monestirs.  15'7 Km  -  476 m. de desnivell acumulat  -  1200 calories consumides.

És el territori dels Leininger. La història de les cases religioses està estretament lligada al passat dels comtes de Leiningen. El monestir de Höningen igual que el de Hertlingshausen van ser  fundats pels senyors feudals de Leiningerland.

Comencem amb una suau pujada enmig d’una fageda impressionant. El camí està perfectament senyalitzat de principi a fi (una rodona groga amb una porta negra amb dos arcs). Al cap d’una mitja hora arribem després d’una baixada i travessant una pista a un petit refugi porxat (El Vell Sauhäuschen), pensat sobretot pels caçadors i llenyataires. A sota hi ha una font “d’aigua ben  fresca”. Ens enfilem fent unes ziga-zagues. Més endavant sentim soroll d’unes serres mecàniques. Trobem uns llenyataires i al moment que passàvem ha baixat un pi. Que consti que estava senyalitzat amb una cinta. I al cap d’un moment  cau un faig. Déu n’hi do!! Un dels llenyataires era romanès. Seguim el camí superant els troncs caiguts i altre cop amunt fins la carena. La darrera pujada ens sorprèn amb una boira més densa. Seguim un bon tros carenejant. Estem arribant al turó de Kieskautberg (461 m) Pel camí hem anat trobant fites de termes municipals o de propietats, algunes del 1838, i d’altres de principis del segle XX. Són les delimitacions de les propietats comunals de Freinsheim al sud i Grünstadt al nord.

 La vegetació està en un moment sensacional. Comencen a groguejar els faigs. Els roures amb colors torrats uns, i altres d’un roig morat. Al llarg de tota la caminada hem vist molts rovellons, rossinyols i altres tipus de bolets, que no hem collit perquè no hauríem pogut menjar. Seguim i en una cruïlla de camins hi ha una pedra gran amb una clau de Sant Pere gravada (Schlüsselstein). Marcava un dels límits dels dominis del monestir de Höningen i el bosc de Ganerbenwald. Calia tenir molt clar a qui s’havien de pagar delmes i primícies.

Arribem a un poblet, Höningen, que havia estat un poble claustral. Se’n parla per primer cop en un document del 1143. Incloïa un monestir i l’església de St. Jakob. Durant la guerra dels Trenta Anys va ser enderrocat per tropes “espanyoles”, en aquell temps sinònim de tropes catòliques. Era un gran domini. Resta dempeus el que deuria ser la portada de l’església i la porta d’entrada a tot el domini monacal (penseu en Poblet).

Tornem a endinsar-nos en un bosc de faigs i alguns castanyers, fins que arribem a unes granges que antigament també havien format part del domini monacal d’Höningen. Passem entremig de camps de conreu i d’hivernacles i tornem a arribar al bosc.

Al cap d’uns 20 minuts arribem a un altre poble, Hertlingshausen. Aquí hi havia un convent d’agustins que era com un annex del de Höningen, avui en queden molt pocs vestigis (no hi anem). Hi ha una casa amb uns lleons de pedra que enriu-te’n dels de la Carrera de San Jerónimo (el Congreso de los Diputados). També hi ha una casa que és una mena de centre de  disseny de la natura, amb tot d’escultures pel jardí que han cridat l’atenció del nostre artista-escultor.
Sortint del poble, un  corriol a mà esquerra ens permetrà gaudir d’uns roures amb les fulles vermelloses, i fent un parell de voltes ens portarà fins a Rahenhof, la nostra Casa d’Amics de la Natura. Aleshores, i per no desentonar dels bons costums dels caminadors dels “dimecres a bosc”, fem la foto de grup i cap a dinar. Uns menjaran menú vegetarià, altres truita de riu, i uns altres un ragú de cabirol. Vaja que ens refem de la caminada.

Havent dinat i després de pagar l’estada, agafem el cotxe fins al poblet de Battenberg, on per alegria de tots anàvem a fer un tastet de vins del Palatinat (Pfalz) al celler dels Denig... Però encara van molt enfeinats amb la verema i l’elaboració dels vins i no ens poden atendre. Anem al castell, un bonic restaurant, on degustarem dues classes de vi: el Weisser Burgunder i el Graue Burgunder. El blanc (weiss) és un xic menys afruitat que el gris (grau). Fem un brindis: "Hi havia una vegada/ una vegada i mai més,/ un moment  irrepetible/ com el d'ara mateix".  Després de dos tasts es sotmet a votació la valoració, i per 7 a 5 guanya el Weis. De tota manera, hi ha qui pensa que la qualitat sempre ha estat cosa de minories selectes.

Sortim i és negra nit. Fa un xirimiri que ens acompanyarà fins al nostre allotjament. Tot i que l’Uli els havia demanat que ens posessin menys menjar per sopar... dos trossos d’una botifarra semblant al frankfurt que feien ben bé mig metre i les amanides, formatges, pernil... Havent sopat ve un senyor, amic de l’Uli, que havia portat molt de temps la Casa.

Felicitem la Mª Teresa, perquè és el seu sant, i ella ens ofereix unes xocolatins que són molt ben rebuts. Acudits, cançons, el senyor de l’acordió... Agraïments mutus a tots i de tots, per l’harmonia i bon rotllo que ha imperat i que ens ha permès que uns dies a Alemanya hagin estat una experiència molt agradable.

Divendres 16

Això s’acaba. A ¾ de 8 maletes al cotxe. Esmorzem i cap a l’aeroport. Deixem l’Uli a Kandel. A l’aeroport tornem els cotxes deixant les claus i prou. Embarquem i cap a Girona, on arribem amb puntualitat. Recuperem els cotxes i cap a Mataró i Argentona. Josep Illa



Dimecres dia 21 d'octubre de l'any 2015
150.Per les ombres d'Olzinelles
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Martí Mataró, Jaume Roig, Pep Saleta, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Francesc Costa, Mª Teresa Bellalta, Paco Hernández, Dolors Mas, Demetrio Melcón, Joan Batlle, Carme Calafell, Joan Puig i Quico Villà.
Duració aproximada: 3h30’, 11km i uns 220m de desnivell.

Avui fem la sortida 150, nombre rodó i per a celebrar-ho ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i Corredor pel vessant del Vallès. Repetim una sortida que havíem fet el juny del 2012 però que molts dels que som aquí avui no havien realitzat.
Anem fins a Sant Celoni i a l’entrada del poble agafem la carretera d’Olzinelles, passat el primer pont després de la rotonda, girem a l’esquerra per una pista paral•lela a l’autopista. Passem un trosset emporlanat i després, al cap d’una mica, travessem l’autopista per sota, girant a la dreta i tot seguit, sortint de sota el pont a l’esquerra. A uns dos-cents metres ens trobem amb la casa de Can Draper on deixem els cotxes.
Fem l’itinerari al revés de com està senyalat. Passem pel davant la casa de Can Draprer i baixem cap el rierol, que no és altre que la riera d’Olzinelles; d’aquí agafem un camí ample, antigament de carro, que veiem com l’han eixamplat fa poc i endreçat una mica, transformant-lo en una petita pista de bon caminar. Caminem pel tros conegut com la Pineda Plana i l’espai de Girallops, de moment tot planer fins que al cap de poca estona el camí començar a pujar suaument fins dalt la carena. La frondositat de la vegetació es fa notar i com més caminem més exagerada és. Arribats a dalt el petit collet, amb un caminoi que porta cap el turo del Cadastre, on hi ha el suro dels músics, esmorzem.
Acabat d’esmorzar agafem el camí de la dreta, ja tot és baixada i després serà pla, acompanyats de les sureres que acondueixen el camí. Arribem al sot anomenat Pla de les Mines, molt a prop de Can Valls, una casa pairal grandiosa, on dins el seu territori trobarem diversos arbres monumentals, classificats, com ara un fals aladern, i un cedre, passat el pont de l’Aranyal, de 20,75m d’alçada, 2,80m de perímetre i 15,8m de diàmetre de capçada. Passat el pont anem a buscar la font de l’Aranyal (camí de la dreta, on hi ha el cedre), una mica endinsada al bosc, al sot de l’Aranyal, en una zona molt ombrívola. Tornem enrere i agafem el camí que ens portarà cap a Olzinelles (a l’esquerra quan tornem a trobar el camí que hem deixat per anar a la font). Al cap d’una estona ens desviem cap a la bassa i els plàtans de can Valls (a la dreta). A la bassa l’aigua hi arriba a través d’un petit aqüeducte i al costat hi ha una caseta d’un pou molt curiosa. La masia és impressionant.
Tornem enrere fins arribar a la carretera d’Olzinelles i ens adrecem cap a Sant Esteve d’Olzinelles, l’ermita i cementi del veïnat, on hi ha una casa adherida a l’ermita, la Rectoria. Sota mateix hi ha la font del Rector. D’aquí seguim per un camí paral•lel a la carretera, molt bonic. Al cap d’una estona passem a l’altre costat per anar a veure uns forns de pega de ceràmica, de cinc metres d’alçada, del segle IX, feta a partir de la resina de pi i alzina, que s’utilitzava com a combustible per a l’enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients.
Davant mateix hi ha la font i les basses de la Pega, amb una gran alzina i uns plàtans gegants.
Tornem a travessar la riera d’Olzinelles per tornar a agafar el camí que havíem deixat i anem seguint el curs del riu, arribem al pont de l’Alsina i continuem riu avall, pel marge esquerra, seguint el camí que ens portarà a la masia de Can Draper on tenim els cotxes.

Quan hem observat els forns de pega, o pegueres, hem encetat una discussió per descobrir com carall funcionaven aquests forns. Adjuntem una petita explicació i una adreça electrònica per qui estigui més interessat en la qüestió.
Alguna dada en relació a aquestes infraestructures preindustrials :Foren habituals a partir dels segles IX i X, i decaurien definitivament a partir de la Guerra Civil.
Mitjançant una destil•lació primitiva, s’obtenen pegues , brees , i quitrans forestals.Aquesta mena de forns per la seva exclusiva destinació s’acaben anomenant també pegueres.La producció anava destinada principalment a les drassanes per a calafatar les embarcacions.Altres destinacions quan a les brees especialment era el seu us en l’enllumenat públic [ torxes ] ; foren essencials per impermeabilitzar els bots; durant molts segles els envasos més eficients per al transport de líquids; el vi fins no fa gaires anys com exemple. També curiosament per la impermeabilització de soles d’espardenyes, etc.Depenent de la fusta emprada també variava el producte final. Del pi blanc i pi negral s’obtenia la brea, una substància viscosa de color roig negrenc, de la fusta del ginebre s’obtenia el quitrà de ginebre, que s’utilitzava per guarir ferides petites i superficials tan d’homes com d’animals.Per a la seva construcció habitualment s’utilitzava un desnivell del terreny o terraplè per excavar un forat, deixant oberta la part frontal. Constava de diferents parts: el forn, forat excavat amb forma de gla; la boca o porta, que era l’obertura frontal que facilitava la càrrega, la neteja del clot; el canal, conducció que unia el forn amb l’olla, recipient on es recollia la pega o quitrà.Per a l’obtenció de la pega s’omplia el clot des de les parets fins al centre amb estelles de teia col•locades verticalment; es tapiava la boca i es cobria la part superior amb escorça. Després s’hi calava foc. Les teies cremaven de dalt cap a baix, alliberant el quitrà per les altes temperatures de l’interior, que circulava en forma líquida pel canal fins arribar a l’olla, on era recollit. Tot aquest procés era lent i durava un dia.Del quitrà obtingut, escalfat i remenat durant mitja hora, després de refredat es tornava una substància sòlida negra, la pega. (coneixercatalunya.blogspot.com/.../croniques-dolzinelles-els-forns-de-pe.)
La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa 
Quico Villà




Dimecres dia 28 d'octubre de l'any 2015
151.La Sauva Negra i Santa Coloma Sasserra
Fotos d'en Fermí

Martí Mataró, Jaume Roig, Pep Saleta, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo,  Mª Teresa Bellalta, Paco Hernández, Dolors Mas, Demetrio Melcón, Ímma Ribas, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Batlle, Joan Puig, Montse Serra i Uli Denig



Dimecres dia 4 de desembre de l'any 2015
152.La fageda de Finestres i l'arròs de Cal Ferrer
Fotos d'en Fermí Fotos d'en Quico

Martí Mataró, Jaume Roig, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Mª Teresa Bellalta, Paco Hernández, Dolors Mas, Demetrio Melcón, Ímma Ribas, Miguel González, Esther Cojo i Quico Villà.
Duració aproximada: 6h 45’, 16 km i uns 927 m de desnivell.

Colors de tardor en els inicis del canvi de pell del bosc, quan una part d’aquest es muda i va despullant-se mica en mica tot jugant amb els càlids tons que van del groc més lluminós al vermell més potent, passant per tota la gama d’ocres i marrons, deixant-nos una estora que cobreix el pedregar del camí, talment un patchwork ben acolorit. Tota aquesta pigmentació de la natura l’hem gaudit millor gràcies a l’ajut del sol que ens ha estat acompanyant tot el dia, sense ell els colors haguessin estat diferents.
Anem amb cotxe fins a Santa Pau, a la Garrotxa, al bell mig de la terra volcànica que tant de bo fa al conreu dels fesols típics de la zona, les petites mongetetes que tant ens ajuden a condimentar o emplatar les nostres menges.
Tenim la serra de Finestres al davant, esperant-nos amb els braços oberts. Aparquem abans de travessar el pont del riu i en processó fem el recorregut pel mig del poble fins arribar a l’altre costat, darrera la plaça, per agafar un camí que ens baixa als horts i ens acondueix cap a Finestres.
“La Serra de Finestres és una unitat de relleu situada a la comarca de la Garrotxa, essent el límit natural entre el municipi de Sant Aniol de Finestres, situat al sud de la serra, amb els límits de Santa Pau i Mieres, situats al nord i al nord-est. El nom de Finestres deriva de finis (fita, terme) i del sufix -ter, evolucionant a finister ( finestres), a aquest topònim se li atorga el significat de guaita, mirador, talaia...
La Serra de Finestres és una formació muntanyenca de aproximadament 4,5km de recorregut, que forma part de la Serralada Transversal, en la zona central més elevada dels horts de la Baixa Garrotxa, entre les fosses de Santa Pau i Mieres, al nord i al nord-est, i les valls d'Hostoles i del Llémena, al sud-oest i al sud. La serra rau damunt del sòcol paleozoic, on els materials eocènics de les vores de la Depressió Central es caracteritzen per l'alternança de gresos, que passen lateralment a conglomerats fins, amb les margues d'un gris blavós anomenades xalió, impermeables però inconsistents, essent la major part dels materials eocens conglomerats i microconglomerats sobre margues i arenisques.
L'altitud mitjana de la serra és de 800m. enllaça a ponent amb la del Corb per la capçalera de la Vall de Llémena, i, a llevant, amb la serra de Rocacorba pel llindar excavat per la capçalera del riu Tort, afluent dret del Ser. la serra de Finestres s'inicia a l'est sobre el collet de la Palomera, on trobem el poblat ibèric que duu aquest mateix nom. El puig de Finestres és la primera gran elevació que trobem de de l'est, és en aquest cim on hi trobem el castell de Finestres (960m.) La documentació més antiga sobre la fortificació ens apunta que devia ser la concessió de la Serra de Finestres, atorgada per Guifre II Borrell, comte de Barcelona-Girona, el 906, com a feu comtal de Cerdanya-Besalú. A poca distància del Castell hi trobem el Santuari de Santa Maria de Finestres, la primera notícia que es té és l'acta de consagració de l'any 947, on s'esmenta que és l'església del Castell de Finestres. Seguint en direcció nord-oest, trobem el pas natural del Forat de l'Ovella entra la roca, aquest comunica els dos vessants, on s'hi observa el contrast de vegetació entre les dues carenes, al nord bosc caducifoli, fagedes, i el sud, bosc perennifoli, alzinars.
L'altitud s'incrementa a mesura que la serra avança cap al nord-oest, fins a arribar en el punt més alt, el cim de Puigsallança, 1026m. Davant d'aquest al sud-oest hi trobem el turo de Faig Rodó, 1018m., on encara hi ha la presència de dos enormes faigs. La serra continua fins enllaçar amb la del Sagalars, la del Corb i amb la de les Medes. Presenta un relleu encinglat, formant diverses lleixes, densament poblades per alzinars a la cara sud, al nord hi trobem fagedes situades a les parts més elevades i alzinars a la base de la serra. També hi trobem rouredes en les zones situades al nord-oest, a les proximitats de Ventós. És en aquesta part, nord-oest on trobem el llegat de l'antiga activitat volcànica, com són els volcans del coll de Fontpobre, el volcà de Can Tià i el coll de Can Barrau.” (Viquipèdia)
Anem vorejant els camps i deixant el soroll dels lladrucs dels gossos d’un parell de cases de pagès fins arribar a una quadra on hi començava un camí emmarcat amb dues reixes per preservar llur propietat. Un bon tros caminant pel mig dels filats. El camí és humit ja que el dia anterior i durant la nit ha plogut de valent. El corriol que seguim marca una línia neta de fulles, degut a la força en què l’aigua baixava, que les trobem arrenglerades com ventalls ben posats damunt les pedres, com un aparador constant al llarg del recorregut. Tot això ho fem acompanyats de roures i faigs, amb algunes alzines escadusseres. Arribem a un rocam on hi toca el sol i ho aprofitem per esmorzar.
Seguidament iniciem la pujada per la fageda, amb uns arbres altíssims que amb les seves capçades gairebé no deixen entrar la llum; al fons de la fageda domina la foscor i el silenci, ja que el soroll queda amortit pel fullam del terra. La pujada és forta i la fem xino xano, tranquil•lament. Ens trobem amb tres excursionistes de Palamós que fan el mateix recorregut. En Martí ja comença a trobar bolets i l’Ímma l’acompanya en la recerca. Després la Dolors també s’hi apuntarà. Anem pujant fins arribar a l’oratori de Finestres, dalt del coll on es divisa l’altre vessant i tot flanquejant per un camí planer arribem a Santa Maria de Finestres, una església penjada a la punta de la cinglera.
“Temple d’origen romànic, d’una sola nau, molt modificada. De l’edifici original resta l’absis semicircular sobrealçat i la volta. Formava part de l’antic poble de Finestres, situat al bell mig de la serra del mateix nom.
Va ser consagrada el 947 pel bisbe Gotmar de Girona. L’església de Santa Maria esdevingué Priorat benedictí dependent de Sant Esteve de Banyoles, al qual el monestir pertanyia ja el 1096. El Priorat s’extingí el 1836, tot i que des del segle XV no hi hagué comunitat i els abats eren comendataris. El temple, que sofrí danys en els terratrèmols de 1427-28, actualment és tancat. Havia estat ampliada el 1779 i el 1813. En suprimir-se el Priorat, esdevingué només parròquia.
A la part davantera de l’església es pot veure una làpida en honor de l’obrera olotina Lliberada Farrerons, col•locada en el centenari de la seva mort. Segons la tradició, el 21 de juny de 1842, dia de la seva mort, la campana del santuari va tocar sola 27 vegades en senyal d’alabança de la Santíssima Trinitat, de la que Lliberada era molt devota.
Cada any s’hi celebra l’Aplec del Roser. Anem fins l’oratori i seguim per la carena per desgrimpar, al cap d’una estona, arribar al coll i tornar a pujar altra vegada fageda amunt en direcció al Puigsallança; seguim el camí que ens portaria a Sant Aniol de Finestres i les Medes. Ens passa per alt l’indicador al Puigsallança i al cap d’una bona estona, després de baixar una mica, ens donem compte que anem cap a Sant Aniol. Trobem l’indicador cap a les Medes i l’agafem, ja que veiem al trak que trobarem una pista que ens portarà cap el turó del Faig Rodó. Tot aquest camí l’hem fet per dins un alzinar ja que ens trobem al costat de solell.
Després de fer aquesta llarga marrada, flanquejant el Puigsallança i el turó del Faig Rodó, recuperem el territori del faig i la fullaraca, altra cop dins els colors de tardor. Arribem al turo del Faig Rodó, amb dos grans faigs i un semicercle de pedres. Seguim caminant per la fageda i arribem a un coll on hi ha una estela de pedra gravada i el camí que ens ha de portar cap a Santa Pau indicat. El camí és perdedor degut a la catifa de fulles fins que trobem els senyals grocs que ens guien, primer pel costat del cingle i després pel camí de baixada, havent de vigilar ja que sota les fulles hi ha fang i rellisca força.
Arribem a un prat on hi ha una pomera que ens convida a menjar els seus fruits per continuar, altra vegada, amb la baixada forta i relliscosa fins arribar a deixar la fageda i substituir-la per l’alzinar i trobar-nos amb una casa abandonada des on albirem el camp de futbol de Santa Pau. Anem a buscar una pista que ens portarà fins el poble on hi arribem a les tres tocades. Gairebé portem set hores caminant.
Sort que teníem encarregat el dinar a Cal Ferrer, a Sant Miquel de Campmajor, on, després de trucar-los explicant-los el nostre retard, ens han rebut amb un arròs a la cassola per llepar-se els dits. Assedegats, afamats i cansats, hem dinat com mai i a dos quarts de sis de la tarda ens aixecàvem de taula per agafar els cotxes i tornar a casa.
Avui hem sortit de fosc i hem tornat de fosc. Coses del temps. Quico Villà



Dimecres dia 11 de novembre de l'any 2015
153.L'olla de Can Ruti
Fotos d'en Fermí 

Martí Mataró, Maria Català, Jaume Roig, Fermí Sicília, Mª Teresa Bellalta, Paco Hernández, Núria Podio, Marta Manobens, Ímma Ribas, Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés,Francesc Costa.
Duració aproximada: 4h 13’, 12 km i uns 327 m de desnivell.

Un dia de sol i primavera, el famós estiuet de Sant Martí i avui sant Martí i per molts anys Martí (aquestes olivetes que no hem tastat!). Amb cotxe fins Can Ram urbanització vigilada i al mig la històrica masia i el pont que no va enlloc.

Toca pujar fins el Sacrifici d'Abraham, sota el turó de l'Home Mort, per una senda costaruda que supera antigues feixes de vinya. Vegetació curta i el record d'un incendi que va deixar la terra escurada. Garric arreu que aquí en diuen coscoll, per això ´s la serra de la Coscollada.

Des del Sacrifici ampla vista sobre la cartoixa de Montlegre i la Conreria i cap a Barcelona. La vista és llarga perquè el dia és clar. I aner a cercar un corriol que sembla les muntanyes russes i que va costejant. Aquí hi ha molts rastres del temps de la vinya, aljubs, barraques de pedra i d'altres gratades a la terra, llargues tires de pedra seca que aguantaven les feixes.

La bonica caminada arriba a port quan trobem la font de l'Amigó, sota acàcies i en un espai tal com Déu mana. Mossegades i gots d'aigua i reposar i ara toca baixar. Ho fem pel magnífic torrent de l'Amigó, un espai de natura potent, amb roures cetenaris, pins i vegetació diversa. Aquí l'incendi no hi va arribar i va ser una sort.

En arribar abaix seguim un camí estret i mig esfaltat que té molta història, és una part del que anava de Barcelona cap al coll de Parpers i enllà. Passem una carretera i aviat caminem per la Carrerada, antic camí de trashumància, o sigui de bestiar. Passem pel bonic veïnat de Canyet, situat al mig d'una vall i ple de masies antigues que li donen un caràcter especial.

Toca pujar pels turons d'en Folc i d'en Boscà, on hi ha un poblat ibèric i una vista notable sobre la costa. I cap al Pomar. Pel darrera de Can Miravitges, casa que es pot visitar els diumenges, i passem pel jardí abandonat d'aquesta masia potent, i la riera de Pomar, enmig de altes parets i vegetació potent. S'acaba la caminada passant al costat del castell de Gotmar, un difici de gran dimensions que un arquitecte es va inventar per fer content a un nou ric. I a sota un golf verd. Passar per Can Vestit i el cotxe després del dipòsit monumental.

En dic l'Olla de Can Ruti perquè el camí dona una volta complerta a aquest centre sanitari que abans era una masia de pagès de la família Urrútia. Casa bonica decorada amb dos xiprers. I que els pagesos mandrosos en deien Can Ruti perquè Urrútia costava massa. Francesc Costa



Dimecres dia 18 de novembre de l'any 2015
154.Roques de Vilassar
Fotos d'en Fermí 

Martí Mataró, Maria Català, Jaume Roig, Fermí Sicília, Mª Teresa Bellalta, Ímma Ribas, Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Rafael Montserrat, Miguel González, Esther Cojo, Montse Serra, Francesc Costa.
Duració aproximada: 3h 30’, 11 km i uns 380 m de desnivell.



Dimecres dia 25 de novembre de l'any 2015
155.Muntanyes de Castellterçol
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Francesc Costa, Paco Hernández, Rossend Sellés, Martí Mataró, Rafael Montserrat, Montse Serra, Dolors Mas, Montse Dalmau, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Jaume Roig, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Ímma Ribas, Núria Podio, Marta Manobens i Quico Villà.
Duració aproximada: 3h 40’, 12,5 km i uns 378 m de desnivell.

Avui fem via cap el Moianès, comarca de nova creació que arreplega uns quants pobles que pertanyien al Bages, Vallès i Osona, i tenen en comú viure en aquest petit indret geogràfic format per un altiplà farcit de boscos i poca cosa més, però que els dona sentit de pertinença.
Del poble de Castellterçol ens dirigim per una pista al Coll de Sant Fruitós on deixem els cotxes al costat de la creu encimbellada al mig del collet. Fa una mica de fred i iniciem la caminada amb una pujada, de cop, sobtadament, per un corriol que surt darrera la creu, fins arribar dalt el cim del turonet margós i grisenc que ens introdueix en una plana plena de farigola barrejada amb una mica de romaní. Com si estiguéssim a ca l’herbolari, les aromes d’aquestes plantes ens omplen els narius gratificadorament. Anem caminant per la plana, entrem en un bosquet de pins i poc després fem una pujada entremig de boix, alzines i roures, trepitjant la fullaraca caiguda d’aquests darrers fins arribar al pla de les Forques.
Ara seguim un camí, el sender de la Pinassa, que és una pista a voltes poc arreglada, que continua fent ziga-zagues per una cota enlairada que ens permet veure i contemplar el Moianès a pleret, amb la seva flamant capital, Moià, al fons. Trobem trossos de terreny llaurats recentment i al costat d’un d’aquests camps hi ha el dolmen de Mas Clamí, amb força fondària però sense coberta. Per arribar-hi tenim la pista d’un dolmen petit i fals que hi ha arran del camí, a l’altre costat del camp trobem el de debò. Al cap d’una mica arribem a cal Pedrós on esmorzem.
Aquesta és una masia gran, sembla arreglada no fa pas massa, però amb la sensació d’un cert menysteniment, amb l’era i els accessos plens d’herbes i esbarzers, sense esbrossar. El bosc que envolta la casa està ple de bosses d’erugues de processionària, produint una certa basarda al contemplar-lo.
Acabats d’esmorzar seguim el camí fins arribar a la cruïlla de la Pinassa de la Clusella, dins el municipi de Castellcir, on hi ha un pi majestuós amb tres branques. Seguim a l’esquerra i al cap d’una mica deixem la pista per endinsar-nos per un corriol que surt a la dreta (costa de veure’l) i s’enfonsa una mica fins trobar una balma ben maca, la balma del Pedrós, amb una font a dins. Travessem la balma trepitjant la calcària que la forma i al cap d’una mica ens tornem a enfilar fins retrobar la pista de nou.
Arribem a les runes de ca la Rosa i cal Sec, dues cases que estaven ofegades pel bosc que ara han netejat i llaurat per habilitar-ho com a conreu, talment una artiga sense cremar. Per fer una drecera baixem per uns marges més o menys drets que ens ajuden a tallar camí però no sabem si a guanyar temps, ja que ho fem amb una certa lentitud. Recuperada la pista, caminem un tros més i després agafem un camí de carro que surt a la dreta, passant una porta de bestiar (fil elèctric) on el terra és de margues rogenques. El camí es converteix en corriol per sota d’un bosc de roures i pins fins trobar un rierol amb l’aigua gelada. Al cap de poc arribem a la font Blada.
Aquesta font es nodreix de l’aigua que cau dels capellons que hi ha damunt una pica natural envoltada de molsa i caramells de gel. A uns cinc metres hi ha una taula i una imatge en ceràmica enganxada a la roca de la Mare de Déu de Montserrat amb una capa gens habitual a la Moreneta. Seguim el corriol amunt trepitjant conglomerat (no sabem si l’ha portat la verge negra) fins recuperar altra volta la pista que amb pujada ens portarà, després de passar per can Codina, fins el cotxes. Avui hem iniciat el camí amb fort pendent i l’hem acabat de la mateixa manera.
Quico Villà



Dimecres dia 2 de desembre de l'any 2015
156.Camins de La Garriga
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Francesc Costa, Paco Hernández, Rossend Sellés, Maria Català, Martí Mataró, Dolors Mas, Montse Dalmau, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Mª Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Ímma Ribas, Esther Cojo, Josep Saleta, Uli Denig, Carme Calafell, Joan Batlle, Demetrio Melcón i Quico Villà.
Duració aproximada: 3h 45’, 12 km i uns 227 m de desnivell.

Avui ja estava anunciat, ha estat una excursió d’agradable passejada acompanyada de bon temps amb una mica de fresca, adient a l’època que ens trobem. Deixem els cotxes a l’entrada de la Garriga per la carretera vella, a la segona rotonda a l’esquerra, darrera mateix de la masia de Can Terrers.

Iniciem la caminada pel costat contrari de la rotonda, pel camí que ens porta al passeig però abans d’arribar-hi girem a la dreta per introduir-nos dins un gran alzinar, gairebé podríem dir que urbà ja que està a redós de les cases; passem per sota un pont i el bosc continua a l’altre costat amb un camí planer que convida a la xerrameca dels excursionistes. Anem fent una bona estona seguint el que s’anomena el sender del Malhivern, nom que rep aquest bosc i la riera del mateix nom. Aquest sender circula per una zona de transició entre els darrers contraforts muntanyencs i les primeres ondulacions de la plana. És molt proper al paisatge típic vallesà de boscos i conreus a petita escala (que comparats amb els del Maresme són grandiosos), aquell que va fer escriure al poeta Pere Quart: “En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra...”

Caminant suaument arribem a trobar un camp d’oliveres i camps de conreu femats al voltant de can Furia. Més oliveres i un gran camp d’enciams (prèvia discussió i tast dels mateixos), cols, patates,... una bona extensió de conreu amb rec automàtic d’aspersió, pertanyent a la masia de Can Guilla. Passem la casa, trobem camps acabats de llaurar i tornem endinsar-nos dins el bosc, ara alzinar amb pineda, els pins ben alts i el sotabosc dominat per l’alzina, fins arribar a les envistes de Samalús, a la zona del Serrat del Puig i can Castellà on esmorzem i fem la foto de grup.

Tornem a prendre el camí i gairebé arribem fins a Samalús però abans d’arribar-hi girem a l’esquerra fins trobar un camí que surt a la dreta amb una tanca feta amb un tauló i el camí tot escrostonat, com si volguessin llaurar-lo. Segons en Francesc ho fan per llençar-hi el purins que puden durant aquest trajecte (una bona teoria a tenir en compte), inexplicable als ulls de qualsevol vianant. Trobem camps d’oliveres, més oliveres i més oliveres, com si estiguéssim a les Garrigues en lloc de la Garriga. Mica en mica ens acostem a aquesta població on hi fem cap pel costat de l’estació, després de veure uns grans casalots-torres modernistes al costat de la via del ferrocarril i anem de dret cap el passeig.

“La Garriga és un municipi de la comarca del Vallès Oriental. Ubicada a 40 quilòmetres de Barcelona, forma part del Parc Natural del Montseny. La Garriga ha experimentat un fort creixement gràcies al moviment demogràfic cap a la perifèria de la població de la capital catalana.
El poble és travessat, de nord a sud, pel riu Congost, un afluent del Besòs, el qual ha estat recuperat en les darreres dècades, després d'haver estat intensament contaminat durant força anys. A l'alçada dels ponts del Figaró, el riu té una resclosa de la qual neix el rec Monar, un curs d'aigua que inicialment tenia la funció de fer anar el molí de can Blancafort, al nord de poble, i que amb el transcurs dels segles es va anar allargant per tal de poder regar els camps, se'l va fer travessar el poble de nord a sud i va determinar l'existència de carrerons petits i estrets, típics d'una part del centre de la població. Encara avui en dia, el rec, en gran part soterrat, condueix l'aigua per sota les cases del poble.

La població és circumval•lada per l'autovia C-17, que comunica Barcelona amb Vic. Així mateix, transcorre pel municipi la línia ferroviària que va de Barcelona a Puigcerdà i la Tor de Querol.
En l'estructura urbanística del poble destaca fortament el Passeig, una via urbana oberta el 1878 de gairebé un quilòmetre de llarg, ombrejada per dues fileres de 272 enormes plataners procedents inicialment del parc de la Devesa de Girona. És l'avinguda més senyorial de la Garriga.
La Garriga és coneguda arreu de Catalunya per la seva indústria més important, la del moble, així com per les seves aigües termals, pels seus edificis modernistesd'estiueig i per les catifes de flors que s'hi fan durant la festa del Corpus Christi. Per Corpus, la Garriga fa olor de flors. ” (Viquipèdia)

És llarg el passeig, amb cases boniques a un i altre costat. Quantes ciutats no voldrien tenir-lo! Però sembla una mica mort, no hi ha vida, és una zona residencial i prou, tret del teatre del Patronat i del Casino. Com que som molta colla, omplim l’amplada del passeig i el travessem en tota la seva longitud. En arribar al final tornem a agafar el cmí d’inici al sender del Malhivern fins arribar a la Xambonera, a la riera del Malhivern on hi ha l’aqüeducte del mateix nom, un forn de calç de la vil•la romana, i l’entrada a les excavacions de la mateixa.

“La vil•la romana de Can Terrers, a l'entrada de l'actual població de la Garriga, són les restes d'un assentament rural romà amb termes.
Ubicada al sud del terme municipal, la seva construcció és situada al segle I aC. Es tractava d'un edifici d'uns 200 metres quadrats i, pel seu bon estat de conservació, es considera un dels assentaments rurals d'època romana més rellevants del patrimoni cultural català.
L'edifici és distribuït en sis estances principals: el vestidor o apodyterium, la sala tèbia o tepidarium, la sala calenta o caldarium, la sauna o sudatorium, la piscina d'aigua freda o frigidarium i el forn on hi havia les instal•lacions de la calefacció subterrània dels banys, coneguda amb el nom d'hypocaustum.
El dia 9 d'abril del 2001, la Generalitat de Catalunya va declarar la vil•la Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de zona arqueològica. Amb aquesta declaració, les ruïnes de Can Terrers s'equiparen a conjunts monumentals romans tan importants com el fòrum de Tarragona o la ciutat romana d'Empúries.” (Viquipèdia)

Després de la visita, travessem la carretera per anar a visitar l’ermita romànica de Santa Maria del Camí, al costat de la masia de Can Terrers.

“Santa Maria del Camí és una petita ermita romànica que es troba al municipi de la Garriga (Vallès Oriental). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La capella romànica de Santa Maria del Camí de Can Terrers, molt a prop de la vil•la romana, és d'una sola nau amb planta rectangular i absis també rectangular. Reconstrucció del segle XII, sembla seguir la planta d'una antiga construcció preromànica. A l'edifici destaca arquitectònicament la portada del segle XII, amb una arquivolta gravada amb entrellaçat de cistella que reposa sobre dues columnes amb capitells bellament esculpits. És interessant el petit retaule de Santa Maria de finals del segle XV.

Junt amb la capella de Santa Maria del Camí hi havia un antic monestir que fundà el 921 l'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses per a la seva germana Xixilona i dins de la política repobladora que la va caracteritzar. Ambdues eren filles del comte Guifré el Pelós.
Xixilona (o Cixilona o Quíxol), la priora, 24 anys després de la creació del monestir va morir (945) i la van succeir diverses priores, de manera que el monestir seguia funcionant i fins i tot s'hi creà un hospital de donants. El segle XIV, el monestir i l'hospital foren suprimits pel bisbe de Barcelona i només roman l'ermita, al costat del Mas de Can Terrers, de construcció molt posterior. En el seu interior es conserva un interessant document epigràfic. Al costat d'un sarcòfag del segle XIII i en l'anvers d'una placa de marbre amb una estilització vegetal d'època visigòtica es llegeix el següent epitafi (traduït del llatí): "Ací reposa Quíxol, de bona memòria, consagrada a Déu i filla de Guifré, comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual va morir 8 de les calendes de Març, de l'era 983; any de l'encarnació del senyor 945; anys 8, regnant Lluís, fill de Carles, rei." (Viquipèdia)
Donem la volta al mur que tanca la finca, en plena restauració, fins arribar als cotxes que tenim aparcats al darrera de la mateixa. Ha estat una bona excursió, combinant natura i zona urbana, amb tocs de ciències socials. Quico Villà




Dimecres dia 9 de desembre de l'any 2015
157.El Tagamanent
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Rossend Sellés, Martí Mataró, Dolors Mas, Montse Dalmau, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Mª Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Ímma Ribas, Jaume Roig, Demetrio Melcón i Quico Villà.
Duració aproximada: 5h 35’, 15 km i uns 712 m de desnivell.

Avui sembla ser que ens espera una bona pujada. La muntanya del Tagament es troba dins el terme municipal del mateix nom, pres precisament de la muntanya. De caràcter muntanyós i trencat el fa poc apte per a les activitats del camp, que es limiten al conreu d'unes poques hectàrees i la cria d'alguns caps de bestiar boví. En contraposició, la superfície forestal del terme, poblat de pins, alzines i també alguns roures i faigs, és molt extensa. El pasturatge hi havia estat molt estès gràcies a les amples planures de la part alta del terme.
Carles Albesa, en el seu llibre “El Montseny com a pretext”, ens explica que al primer quart del s. XX ja es feien curses atlètiques de muntanya, la més llarga de les quals era, precisament, la Travessia del Montseny que, instituïda l’any 1916 pel Centre Excursionista Barcelonès, tenia establers els següents llocs de pas obligat: el Figueró, Tagamanent, coll Formic, Matagalls, Sant Marçal, les Agudes, Santa Fe i Gualba.
Nosaltres també comencem l’excursió al Figueró. (oficialment i impròpiament anomenat Figaró, és un municipi de la comarca del Vallès Oriental).
Deixem gairebé tot el personal davant l’Hotel Congost i els xofers se’n van a portar els cotxes a Aiguafreda. Tornen amb un cotxe. Mentrestant, la resta prenen un cafetó al bar El Cau, gairebé davant l’Hotel Congost, obra de l’arquitecte Raspall conegut per nosaltres de la setmana passada a la Garriga.
Quan ens retrobem iniciem la pujada per la plaça major i carrer amunt fins arribar a can Gallart (també d’en Raspall) i can Mestres, dues cases modernistes. Seguim aquest carrer i agafem la pista asfaltada que ens portarà fins al veïnat de Vallcàrquera.
Com que ens trobem dins el parc natural del Montseny, trobem tot un seguit d’arbres més o menys espectaculars assenyalats al llarg del camí, començant per un gros castanyer. Al cap d’una mica passem al costat d’una font i arribem a la masia senyorial de Vallderoses. Poc després ja arribem a Sant Pere de Vallcàrquera, una església del s. XI al costat de la masia de Can Xicola, amb una gran alzina i un roure majestuós, gairebé davant per davant separats per uns pocs metres. Continuem pujant per la pista i arribem a la rectoria de Vallcàrquera i a cal Vicari que hi estan fent obres.
Al cap d’un moment trobem una cruïlla que ens indica que per l’esquerra es va al Tagamanent (pista que pots pujar-hi en cotxe fins el collet de Sant Martí). Nosaltres agafem el camí de la dreta, el que va cap a Can Puig i d’altres masies. S’acaba l’asfalt i segueix com un ample camí de carro. Arribem a l’alzina de can Puig. Continuem pista amunt fins arribar a Can Grau de Vallcàrquera amb la seva surera. Tot el camí el fem sota l’alzinar que cobreix densament aquest massís del Montseny. Passem per sota Can Bosc seguint una mica el rierol que hem trobat i abans d’abandonar el camí per agafar un corriol esmorzem. És un quart de deu i fa una hora i quart que hem sortit del Figueró.
Reprenem el camí, ara per un corriol que passa pel mig d’un alzinar preciós fins arribar a la carena, on el sol ens saluda i les alzines són un xic més petites. El bruc comença treure el cap i de tant en tant un pi escadusser. El Tagamanent ens treu el nas pel costat esquerra. A les onze aproximadament arribem a la masia de Bellver, contemplem ca l’Agustí, després el Tagamanent que ens saluda majestuosament i reprenem el camí cap el collet de Sant Martí, sempre caminant damunt les margues i la roca d’esmolar vermella, la pedra del Figueró, típica d’aquesta zona. A dos quarts de dotze ja som dalt el Tagamanent.
Antoni Pladevall, a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, ens explica que el castell de Tagamanent, visible de la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona. Les seves notícies històriques arranquen de l’any 947 i des del principi del segle XI surt en domini o feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona, que feren per ell sovintejats actes de vassallatge als comtes de Barcelona. E 1009 consta que a dalt del castell, prop de la seva porta, hi havia una sala o residència dels comtes de Barcelona, en la qual el comte tenia dret a estatge.
El castell tenia com a castlans la família Tagamanent, documentada des del 1082. El castell passa, al segle XV, per casament, als Montbui i, després, als Rocabertí, vescomtes de Rocabertí-Perelada, però l’alta jurisdicció del terme fou reial des del s. XVI.
Del castell avui dia no es coneix res, només unes bases de murs que podrien correspondre a edificacions i altres restes de murs de defensa en els dos punts accessibles dels planell superior on aquest es trobava. Per les troballes que hom a fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica.
L’església de Santa Maria de Tagamanent, encara dreta, bé que molt esbaldregada, és documentada des del 1009. L’església de Sta. Maria prengué aviat el caire de santuari marià i una llegenda, recollida ja pel pare Narcís Camós (1650), deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada en la cinglera o paret rocosa del turó.
La Viquipèdia ens la descriu com un edifici romànic del segle XII, orientat a l'oest. Porta adovellada amb dues arquivoltes i columnes cilíndriques de base octogonal, coronades per uns collarets a mode de capitell. Rosetó a sobre. El campanar, de dos forats, s'erigeix segons l'eix vertical que configura la porta. Hi ha dues naus laterals d'època posterior, possiblement del gòtic, delimitades també a la línea de façana. La nau esquerra té una finestra, mentre el costat dreta en té tres. Volta apuntada, de tres trams i absis. A la dreta d'aquest hi ha la sagristia. Les quatre naus laterals són de creueria. L'edifici ha estat restaurat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (els treballs arqueològic duts a terme encara resten sense publicar). Al voltant hi ha restes d'edificis annexes i una porta que data del 1736.
Són gairebé les dotze quan comencem a baixar cap Aiguafreda. Ho fem poc a poc, primer per un corriol que ens porta fins el GR i després seguint aquest tota l’estona. Cap al final del recorregut trobem pins alts acompanyant les alzines i algun roure mig perdut pel bosc.
Tant punt arribats a Aiguafreda, aviat trobem els cotxes i reprenem el camí de tornada cap a casa.
Quico Villà




Dimecres dia 16 de desembre de l'any 2015
158.Muntanyes d'Argentona i Dosrius
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Josep Saleta, Rossend Sellés, Maria Català, Martí Mataró, Dolors Mas, Montse Dalmau, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Mª Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Montse Serra, Carme Calafell, Joan Batlle i Quico Villà.
Duració aproximada:3h 35’, 11,8 km i uns 398 m de desnivell.

Avui fem el comiat del 2015 amb una volta per les muntanyes del nostre entorn més proper. Ens trobem al lloc habitual amb una destacada diferència de temperatura a la baixa pels que venen de Mataró, aquí, al costat de la riera d’Argentona, l’aire fresquet del matí que ens fa arribar el Montseny es nota i, a aquesta hora, és més potent que la marinada, sempre un xic més benèvola.
Deixem els cotxes i marxem a peu des del mateix lloc de trobada. Acabem el camí del polígon industrial Nord fins arribar a la casa de can Matabens, just al costat mateix del pont de l’autopista que, dit de passada, impressiona una mica quan hi passes per sota i sents la remor i sotragueig dels cotxes. Agafem la llera de la riera i prenem direcció cap a Dosrius. Al cap d’una estona deixem la riera i travessem per sota la carretera que va d’Argentona a Dosrius per un estret túnel netejat recentment i fàcil de passar-hi. Pugem per un corriol que ens portarà fins al safareig de Can Misser Prats o can Belluguins, on hi ha una rajola amb la data de 1889. Ens arribem fins la masia, uns cent metres més amunt.
“Aquesta important masia, construïda l’any 1580 pel mestre d’obres de la ciutat de Vic, en Joan Domènec, consta de tres cossos paral•lels a la façana, amb planta baixa el primer, i planta baixa i dos pisos els altres dos. La teulada és a dues vessants, amb carener perpendicular al frontispici. En el primer cos, ara enderrocat, hi havia l’entrada amb un gran portal de pedra i un escut nobiliari damunt, i la cuina, amb forn. Al fons de l’entrada, hi ha el portal d’accés al magnífic celler del qual cal destacar la gran columna que s’aixeca al mig i que aguanta dos arcs de pedra, deixant oberts els dos cossos.
La nissaga dels Prats, que l’habitaren a partir del s. XVI, degué tenir singular rellevància, com pot deduïr-se per l’escut heràldic, avui totalment malmès i indesxifrable, i per aquest “misser” que acompanya el patronímic. Misser és el tractament que antigament es donava a persones de molta autoritat i, principalment, als doctors llicenciats en dret civil o canònic o, també, a destacades personalitats polítiques. Aquest és el cas del primer propietari de la finca, el donzell Joan de Prats, que manà construir la masia. En Joan de Prats era, el 1584, el batlle de Barcelona i el 1589 era elegit pel braç militar de la Congregació de Braços de la Generalitat de Catalunya. Tot un personatge, doncs.
La família Prats, part de la qual havia passat a viure a la vila a la segona meitat del s. XVIII, adquireix fama i popularitat en el XIX. Matilde Prats fou la fundadora i primera explotadora de l’Establiment Prats, que tanta fama assolí quan la “moda” de la hidroteràpia es trobava en el seu apogeu. Un dels il•lustres clients de l’establiment fou el general Joan Prim i Prats, parent de Matilde per via materna. LLADÓ I PASCUAL, JOSEP. Recull Enciclopèdic d’Argentona. 2011”.
Agafem un camí per darrera la casa que ben aviat es converteix en un dret viarany obert per a la instal•lació de les torres de corrent elèctric d’alta tensió i gairebé arribem fins dalt de tot, però abans agafem un corriol a la dreta més planer (pràcticament estem dalt la carena) i ple de roderes de bicis que ens porta al damunt de la pedrera ara tancada i que s’està emplenant amb runes d’obres.
Aviat trobem una petita pista de sauló, tornem a entrar dins el bosc per un altre corriol, i arribem a una cruïlla de pistes que aprofitem per esmorzar.
Acabats d’omplir el pap, ens endinsem en un bruguerar des on podem sentir els retrunys de les explosions de la pedrera que hi ha a la carretera de Dosrius a Cardedeu i que mica en mica ens fa anar baixant fins arribar a la riera de Can Bordoi paral•lela a la carretera, que ens portarà fins el pont de l’entrada de Dosrius.
Travessem la carretera i seguim un camí cobert de pòrtland durant una estona i paral•lel a la riera, pel seu vessant esquerra. Al cap de poc agafem un corriol bonic i agradable, sota alzines, pins i algun roure que manté la cota molt poc per damunt la riera fins que ens allunyem una mica d’aquesta per arribar a la vinya d’en Cintet, dins el camp de Molló, on hi ha una casa molt lletja, amb una construcció pèssima i que no sabem què és, amb uns 10 manaments de la Terra penjats a la paret.
Baixem per un torrent cobert de canyís fins arribar a la riera que seguirem per la pista del costat i que ens portarà al lloc on tenim els cotxes aparcats.
Avui ens acomiadem tot desitjant-nos unes Bones Festes i fins l’any vinent.
La propera sortida serà el dia 13 de gener del 2016.
Bon Nadal!
Quico Villà




Dimecres dia 13 de gener de l'any 2016
159.Una volta pel Corredor
Fotos d'en Quico Fotos d'en Fermí

Josep Saleta, Rossend Sellés, Maria Català, Martí Mataró, Dolors Mas, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Montse Serra, Carme Calafell, Joan Batlle, Joan Vera, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich i Quico Villà.
Duració aproximada:4h, 12,1 km i uns 500 m de desnivell.

Marxem d’Argentona i ens retrobem al Far, amb una mica de fresca com a companya. Deixem els cotxes, ara tenim 3ºC , ens abriguem i anem seguint el GR92 fins a dalt del Corredor. El camí durant molts trossos va paral•lel a la pista. Abans d’arribar a can Bosc, s’endinsa a la dreta per dins d’alzinar que no deixarem en tot el recorregut, amb alguns trams on la surera domina el paisatge i sempre amb algun pi que sembla vulgui enamorar la ferma alzina, en un joc on crec no hi té res a fer. Trobem la cruïlla de Ca l’Arenes, Escola de Natura. Passem pel càmping del Solell tot vorejant-lo per la part meridional i enfilant-nos després per un corriol que ens porta a l’aparcament de l’àrea d’esbarjo del Solell/Ca l’Arenes. Una empenta més i ja som a dalt del Corredor on esmorzem en el prats assolellats del davant del santuari.
“El Santuari de la Mare de Déu del Corredor es troba molt a prop del cim (633,5 msnm) de la serra del Corredor dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle XVI.
El santuari es troba adossat a una casa de masovers. Tot el conjunt es troba envoltat per una paret que els protegeix.
La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista. El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles.
El presbiteri queda tancat per una reixa de ferro forjat, de l'estil del temple; a l'interior hi ha un retaule d'estil plateresc, del segle XVIII, el qual fou salvat de les destrosses l'any 1936. Té un campanar de torre amb planta quadrada, fet amb pedra granítica, que sobresurt de la coberta de la nau. Al segon pis, on hi ha instal•lades les campanes, s'hi obren les finestres d'arc de mig punt i allargades. El cos de coronament conserva un grup de mènsules força interessants i un grup de merlets de forma escalonada.
A l'exterior de l'església, al davant mateix, hi ha una gran columna de pedra aïllada. A la façana lateral hi ha l'accés a l'església i a l'habitatge. Aquest té un pas que el comunica amb el temple.
L'origen del santuari seria una capella que cap al 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936.” (Viquipèdia)
Tirem avall en direcció al dolmen de ca l‘Arenes tot passant, primer, per una antiga pedrera que hi ha al Corredor, després trobem el pi cargolat, obra artística que la natura ens regala i ens deixa bocabadats, per arribar finalment, -després de baixar força, tornar enrere pensant-nos que ens havíem equivocat, tornar a recular i baixar- al petit pla on hi ha el dolmen.
“El Dolmen de Ca l'Arenes és un dolmen situat al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, dins el terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme. Es troba a l'entorn megalític de la serra del Corredor, on també hi ha altres dòlmens com ara el de la Pedra Gentil, de Pedrarca, de les Lloses del Trull i de la Pedra Llarga.
És un sepulcre megalític del tipus petita galeria catalana, se li atribueix una antiguitat d'uns 5.000 anys i data del neolític final.
Va ser descobert l'any 1997 i entre el 2006 i 2007 va ser excavat i restaurat en dues campanyes d'arqueòlegs.” (Viquipèdia)
D’aquí anem direcció a ca l’Arenes, sense arribar-hi, i ens desviem a la dreta tot pujant fins la pista que ens porta cap a can Miloca. Agafem un caminoi davant mateix del barri de la casa que ens ha de portar, primer seguint la carena i després baixant una mica, fins el pou de glaç, protegit per una barana de ferro, situat prop dels camps de Can Bosch. Passem per la gran casa pairal de Can Bosc i agafem la pista que ens porta altra vegada al Far on tenim els cotxes.
Avui hem fet rècord d’assistència, 23 persones. Comencem l’any amb empenta!
Quico Villà




Dimecres dia 20 de gener de l'any 2016
160.Roques i turons del Montalt
Fotos d'en Quico

Josep Saleta, Rossend Sellés, Martí Mataró, Dolors Mas, Montse Dalmau, Josep Palomar, Imma Font, Josep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Joan Vera, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Paco Hernánez, Rafael Montserrat, Xavier Alcaide i Quico Villà.
Duració aproximada:4h 30’, 16,1 km i uns 567 m de desnivell.

Ens arribem fins a can Bruguera dels Planells, nom que també rep Can Bruguera, al nord de Mataró, una masia situada a la serra homònima en la capçalera de la riera de Valldeix. El nom dels Planells al•ludeix al fet que la casa es troba en un indret pla i elevat; mentre que Bruguera faria referència a l'abundància de bruc en aquestes muntanyes.
Deixem els cotxes i iniciem la caminada en direcció a llevant, on fa poc s’ha llevat el sol i començarà a escalfar-nos un xic, si més no ens ajudarà una mica a superar la fresqueta inicial. El camí és planer i els del davant s’ho agafen com si portessin un coet al cul; acostuma a passar, no sabem si per treure’s el fred del damunt o per marcar distàncies; mica en mica el ritme torna al seu lloc.
Passem per una pineda, un alzinar, un bon grapat de sureres, petits claps de pinassa que conviden a jeure una estona, més alzinar fins a trobar la cruïlla amb el GR del Canigó.
Girem a l’esquerra, de moment tot és planer sense tenir a veure res amb els planells de Can Bruguera, fins arribar a la muralla que envolta una casa intrigant al mig del bosc, plena de cartells avisant que els gossos vigilen i demanant que les motos no facin soroll i no s’aparqui davant la porta. Qui deu viure-hi? No ho sabem pas, però davant el casalot i terreny cercat hi ha dos cotxes a la porta, estem al carrer Puigmal nº 1, segons indica un cartell enganxat a la paret; qui en són els propietaris? Deixem-ho aquí.
Nosaltres seguim amunt, amunt (ara ja comença una mica de pujada, però no massa) fins arribar a la una cruïlla que ens porta, a la dreta, a les pedres gairebé fantàstiques que hi ha als peus del Montalt. Un caos granític espectacular, amb blocs fent equilibri i d’altres amb formes estanyes elaborades per l’erosió que, fregant i gastant aquestes roques produeixen el sauló característic de tots els camins que trepitgem per aquesta zona i que acaba el seu trajecte dormint a les platges del Maresme.
Quan portem una hora i mitja de marxa ens aturem en una cruïlla de camins i roques per esmorzar. Res a dir, recuperar forces, canviar el suc de les olives, comentar el vist fins ara i tornem-hi que no ha estat res.
Camí amunt fins trobar una pista que ens fa passar pel costat d’una propietat tancada amb una filferrada on podem observar l’estassada del bosc convertida en espai gros i pla sense saber massa què és ni per què serveix. Agafem un corriol a l’esquerra, ara si que puja una mica, malmès per les bicicletes que amb les seves roderes i l’erosió de les torrenteres gairebé inhabiliten el pas. Caminem pel mig d’un alzinar compacte i arribem a un dels colls que separen els tres turons. Anem al Montalt (596m), el nom ja ho diu, el més alt; són ¾ d’11.
El Montalt és una muntanya de 596 metres que forma un contrafort de la Serralada Litoral Catalana a la comarca del Maresme, entre la serra del Corredor i el Montnegre. El cim del Montalt està repartit pels termes municipals de Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius, Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 297116001 de l'ICGC). El turó del Montalt, que és el lloc amb més alçada, juntament amb els turons del Mig i la Vila Negra, formen el que popularment s'anomena els Tres Turons, un conjunt de cims que formen part de la serra del Corredor i contribueixen al paisatge local.
Dalt el turó hi ha un cementiri de pessebres fent un concurs de mal gust. Hi ha una certa tradició muntanyenca de posar pessebres als cims o indrets de muntanya emblemàtics, però després es recullen. Aquí no, del que es tracta és de veure qui és més xaró. La veritat és que fa força pena.
Ja agafem el camí de tornada, gairebé sempre avall. Primer per un corriol molt bonic, pel mig de l’alzinar acompanyat d’un esplèndid bruguerar. Després una de les pistes que recorren la falda del Montalt, que sembla estant triplicades. Al cap d’una estona, tornada enrere ja que el camí de la pista és massa monòton, per agafar un torrent aixaragallat més no poder que ens porta a la pista definitiva, la que va de can Bruguera al Corredor passant pel Mal Pas. Girem a l’esquerra, tornem a passar per la casa blindada esmentada abans, fem els darrers repetjons i arribem a Can Bruguera on tenim els cotxes. Quico Villà




Dimecres dia 27 de gener de l'any 2016
161.Una volta pels Cingles de Bertí
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Josep Saleta, Rossend Sellés, Dolors Mas, Imma Font, Josep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Ímma Aymerich, Paco Hernández, Miguel González, Mª Teresa Bellalta, Fermí Sicília i Quico Villà.
Duració aproximada:5h, 15 km i uns 500 m de desnivell.

El Vallès ens espera i ho fa amb boira matinera. Sortim a les set del matí. El trànsit habitual en aquesta zona industrial, on les petites migracions diàries de treballadors, de casa seva al treball, ajuda a atapeir les carreteres que circumval•len les poblacions, gairebé col•lapsant-les, és el que ens acompanya de manera intensa fins a Caldes de Montbui, jugant a l’excalèstric per les corbes de la carretera. A mesura que ens enlairem una mica la boira ens deixa i nosaltres cap a Riells del Fai, als peus del cingles vermells i grisos del Bertí.

“Riells del Fai és un poble del terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, al sector nord-occidental de la comarca.
Està situat al nord-oest de Bigues, a llevant de Sant Feliu de Codines i al sud-est de l'antic poble de Sant Pere de Bertí. És als peus dels Cingles de Bertí i del monestir de Sant Miquel del Fai, a la capçalera de la vall del Tenes. S'hi accedeix per la carretera BV-1483, d'un quilòmetre de llargada, que arrenca de la BP-1432 en el seu punt quilomètric 22,4, uns dos quilòmetres al nord-oest de Bigues.
El filòleg Joan Coromines estableix que Riells procedeix del diminutiu romànic del primitiu riu, fent referència als nombrosos riuets que l'orografia del lloc formen en aquest vessant dels Cingles de Bertí.
Abans del 1950, la Sagrera de Riells del Fai era l'únic poble del terme municipal. La resta, inclòs el poble de Bigues, era una munió de masies que en alguns llocs formava petits veïnats. En els darrers cinquanta anys ha crescut molt, de primer a partir de cases de segona residència que han anat esdevenint de primera residència en els darrers anys. En l'actualitat el poble vell roman envoltat d'urbanitzacions”. (Viquipèdia)
Aparquem els cotxes al carrer que porta a l’església, al poble vell, al costat de la carretera, i a les 8 iniciem el camí seguint la direcció indicada en el cartell cap a Callderrós, Camí de la Coma i el Corriol d’ascens. Això ho fem per la carretera asfaltada que segueix poble amunt; deixem la direcció a Vallderrós per agafar la del Corriol d’ascens fins trobar la indicació del Camí antic de Berti que fa una mica de drecera abans de tornar a trobar la carretera asfaltada. Al cap de molt poc agafem un corriol a l’esquerra que ens porta cap al Cingle Vermell, el qual el tenim al davant mateix, deixant el Turó de les Onze Hores a la nostra dreta, a llevant, ocultant-nos la sortida del sol. El Turó de les Onze Hores o castell d'en Bes, de 760 m d'alçada, és la punta d'un cingle que, vist des de Riells del Fai, sembla un pic ben diferenciat que s'aixeca 350 m per sobre del poble. El turó, igual que tota la cinglera que segueix fins al coll Tripeta, està format per dos cinturons de roques de diferent constitució. El primer és una roca vermellosa formada per conglomerats del paleocè de l'era terciària i el segon per gresos blanquinosos marins de l'eocè de l'era terciària.
Comença la pujada que ens ha de dur fins dalt la cinglera. Veiem el grau d’Uià, per on hem de passar, però no el camí. Sembla impossible arribar a dalt per aquest lloc però els matolls ens amaguen el corriol que ens hi portarà. La direcció és fàcil, només cal anar seguint el camí i en Fermí, al davant de l’expedició, ens va indicant que anem bé malgrat ens allunyem molt del grau cap a l’oest (homes de poca fe). Arribem al cingle vermell, una massa de conglomerat potent amb còdols molt desiguals en quant a grandària. Deixem la vermellor per entrar als grisos dels gresos que formen les parets de la part alta de la cinglera. Fem un llarg flanqueig cap a ponent, com hem dit, per agafar un corriol que comença pujant per la panxa situada al capdavall del cingle; anem pujant i tornant enrere al mateix temps, ara si en direcció al grau. El caminoi és estret però segur; les pedres com una gran escala completament irregular. En arribar a la canal del final, la vegetació de bruguerar, arboç i gatoses dominen la flora i ens enlairen fins dalt el cingle fins trobar el GR que ve de Sant Miquel del Fai.
Seguim el GR cap a la dreta, direcció a llevant i anem caminant una estoneta més fins arribar a la casa de l’Uià on esmorzem. Són 2/4 de 10.

L’Uià és una masia del poble rural de Bertí, del terme municipal de Sant Quirze Safaja. Està situada al capdamunt dels Cingles del Bertí, fet que la fa visible des de molta distància. És un punt de referència paisatgística. La punta de la cinglera on es troba rep el nom de la Punta del Cèntim. Se’n conserva l’edifici principal, però les dependències (corrals, etc,) estan en ruïnes.
Reprenem la caminada tot passant per un gran alzinar on hi la les restes d’un antic incendi (almenys això és el que hem suposat) mostrant els esquelets dels arbres sobresortint per damunt dels nous brots que sorgeixen de les soques, talment com un exèrcit de pals guerxos, secs i pelats. Com que passem per l’ombra, fa una mica de fresca i ens hem d’abrigar. Al cap d’una horeta més o menys arribem a Sant Pere del Bertí.
“Sant Pere de Bertí és una església romànica del municipi de Sant Quirze Safaja (Moianès). Està situada a l'antiga parròquia rural de Bertí, damunt i al nord dels Cingles de Bertí, a l'extrem sud-oriental del terme municipal, al límit amb els termes de Bigues i Riells i el Figueró. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'església és d'una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat s'hi van afegir dues capelles laterals al costat sud i s'alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d'accés exterior. La porta d'accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. A la banda de migdia hi ha el cementiri i adossada a l'església hi ha la sagristia i un comunidor de planta quadrada.
L'any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. El campanar transformat tal com el veiem avui en dia, ampliant els dos arcs amb l'edificació, sobre la volta de l'església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar comunidor on va haver-hi quatre campanes, destruïdes el 1936. L'accés al nou campanar és interior mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, de nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d'accés també és amb arcada adovellada. Recentment s'han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol”. (Viquipèdia)

Val a dir que el rellotge de sol només funciona unes estones al dia, malgrat hi hagi sol, ja que està situat en un lloc on el campanar li fa ombra. (Sant Pol no està sol).
Ara continuem cinglejant a peu pla fins arribar-nos al Clascar, també conegut com el castell de Bertí. “És una edificació en estat ruïnós del terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès. Pertany a l'antic poble rural de Bertí. Està situada a la part alta dels Cingles de Bertí, molt a prop i a migdia de l'església de Sant Pere de Bertí, a la parròquia de la qual pertanyia. És a l'extrem oriental del terme de Sant Quirze Safaja. El 1949 va ser catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, ja que el seu origen està relacionat amb un castell medieval. És una masia que ha estat restaurada i ampliada amb una gran torre rodona a inicis del segle passat. L'edifici actual és fruit de la reforma que es va realitzar a principis de segle XX a l'antiga masia. D'aquesta encara en podem veure l'estructura formada per tres crugies paral•leles, planta baixa, pis i coberta a dues vessants. S'hi van afegir tres cossos laterals, el de la dreta sobresurt més i a la banda de darrera té una torre de planta circular. Hi ha alguns elements gòtics (finestres, impostes d'arc, etc.) i d'altres que imiten la tipologia romànica i la gòtica, així com elements arabitzants. El cos de la dreta està coronat per merlets. Actualment es troba en estat ruïnós i molts elements han estat robats”. (Viquipèdia)
Joan Coromines establí que Clascar prové de Castellar, de manera similar a castlà, forma medieval per a un concepte semblant (el castellà, o cavaller que ostenta la possessió d'un castell).

Seguim per una pista planera direcció llevant, cap el Puiggraciós. En menys de mitja hora agafem un camí, després de passar per una casa, a la dreta que flanqueja la cinglera, trobem unes quantes vies d’escalada pitonades i aviat comencem la baixada de la paret fins arribar a la base de la mateixa. A partir d’aquí el camí torna a ser planer i ens porta, ara per sota la cinglera i direcció oest, fins al peu del Turó de les Onze Hores, atalaiant la masia de Can Quintana amb la vermellor dels terrenys que l’envolten. Tornem a baixar ara ja cap el poble que comencem a albirar al fons. Arribem a la plaça de l’església i contemplem la figuera que surt de la paret del campanar, la cabina telefònica i la bústia de correus que hi ha a la plaça, dues relíquies a extingir. Acabem l’excursió amb una cerveseta al bar del poble. Quico Villà



Dimecres dia 3 de febrer de l'any 2016
162.Per Can Plans i Monteugues
Fotos d'en QuicoFotos de l'Agustí

Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Rossend Sellés, Dolors Mas, Imma Font, Josep Illa, Francesca Fradera, Joan Vera, Ímma Aymerich, Paco Hernández, Miguel González, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Montse Serra, Xavier Alcaide, Maria Català, Martí Mataró, Agustí López, Rafel Montserrat, Francesca Lladó, Montse Dalmau, Pep Palomar i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h, 10,5 km i uns 490 m de desnivell.

Entrem al poble del Figueró i deixem els cotxes, després de travessar-lo pel carrer principal, l’antiga carretera, a l’aparcament que hi ha abans d’arribar a la riera de Vallcàrquera.
A uns cinquanta metres s’agafa el camí de la ruta d’arbres de Vallcàrquera. La Riera de Vallcàrquera es troba situada prop del poble del Figueró, al costat de l'autovia que porta fins a Vic. És un entorn conservat amb molta vegetació. El bosc de ribera de Vallcàrquera és un bosc caducifoli que creix a banda i banda del curs de la riera.
Iniciem el camí per un corriol paral•lel a la riera; a pocs metres tenim la possibilitat de travessar una passera que ens porta a la font de la Noguera Punxeguda. El lloc es un racó encisador i tranquil que esdevé una sorpresa per la proximitat de la vila i de la carretera. Seguim les marques del PR-33 i anem gaudint d’un dels trams fluvials més ben conservats de la conca del riu Besos. El corriol passa pel costat del gorg de la passera de can Bosc.. Sorprèn per què la riera es petitona i no penses trobar-te aquest gorg amb aquesta quantitat d' aigua. La vegetació que ens acompanya es un autèntic bosc de ribera amb verns, freixes , oms i avellaners. Continuem i arribem a una casa on els propietaris ens diuen que és particular i cal tornar enrere. De simpàtics, res de res, malgrat tenir l’estelada blava a la façana. Tornem enrere fins poder travessar i agafar la pista asfaltada que ens porta a St. Pere de Valcàrquera.
Arribem a la font del Molí que deu el seu nom a l' existència d' un antic molí que feia servir la força del aigua per moure les seves moles. Encara en aquest lloc si conserven les restes de la antiga construcció i de la bassa que emmagatzemava l`aigua per fer-la servir en el molí. Agafem el camí a la dreta, deixant la pista i fent un bucle que ens fa sortir darrere l’església, arribant a can Xicola, masia que amaga darrera seu l 'església de Sant Pere de Vallcàrquera, edifici d' origen romànic reformat al segle XVII. Durant molts anys aquesta església va ser el centre parroquial del nucli de Vallcàrquera, uns dels bressols de l' actual municipi del Figaró- Montmany.
El seu antic terme comprenia la vall baixa de la riera de Vallcàrquera, afluent per l'esquerra del riu Congost, que neix al Tagamanent i s'uneix al riu Congost a prop del Figueró

Seguint per la pista uns 200 m, arribem a una cruïlla, agafem el camí de la dreta , direcció Can Matamoros, deixant a l' esquerra l' Escola de Natura, antiga rectoria de l' església de Sant Pere. A partir d' aquí el bosc de ribera es substituït per l’alzinar, castanyers i avellaners.
A uns vint minuts aribem a la mina del Socau. La mina del Socau no va estar gaires anys en funcionament, concretament entre 1880 i 1895 segons la historiadora Anna Gómez. Si s’observa bé el camí d’accés des de Can Pere Planes (o Can Matamoros), podem observar alguna resta de l’antic traçat de la vagoneta posada per extreure el material de la mina així com alguna que altra dada arqueològica d’interès, restes d’estris d’extracció o canalitzacions.
La mina presenta unes dimensions còmodes en tot el seu recorregut (uns dos metres d’alçada per un i mig d’amplada). La boca està parcialment obstruïda a causa d’un ensorrament del marge en què està oberta, però encara s’hi pot accedir força còmodament.
Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. Ara el terra és recorregut per un fil d’aigua que raja d’un curs subterrani que apareix gairebé al final de la galeria principal.
D’aquesta manera s’arriba a una bifurcació. La galeria de la dreta continua uns 15 metres més i a mig recorregut apareix una altra galeria a l’esquerra. Com que les dues galeries es tallen en angle recte, aquesta darrera galeria corre més o menys paral•lela a la principal. El seu recorregut és de 14 metres.
Des de la cruïlla anterior, la galeria continua uns 17 metres i mig més. Només començar, hi ha un intent de perforació a l’esquerra i 4,5 metres més endavant apareix una nova galeria que marxa a l’esquerra, en angle recte, i que té uns 4 metres de recorregut. Des d’aquesta cruïlla fins al final resten uns 10 o 12 metres de recorregut. És aquí on es troba el curs d’aigua subterrani que inunda l’entrada de la cavitat .
El mapa de patrimoni de la Diputació indica que es documenten altres entrades a la mina, tapades per la vegetació. Tot i que de moment no les hem buscades, el que sembla que està clar és que es tractaria de galeries diferents, perquè el recorregut interior de la cavitat no mostra cap altra sortida ni evidències d’haver-hi existit anteriorment. Aquest fet ajuda a pensar en un sistema d’explotació minera, que justificaria la construcció d’una petita línia de vagonetes, infraestructura que no tindria massa sentit per a una mina de les dimensions que s’han exposat.

Ara el camí es va fent costerut i requereix un esforç suplementari per l’ excursionista. La pujada és forta i la fem xino xano. Gaudim aviat de la vista del turó de Tagamanent i la casa de Bellver, sortida que hem fet fa poc.
L’alzinar de Vallcàrquera és un bosc sempre verd que forma un estrat d'arbres continus i ombrívols, no gaire alts. L'estrat d'arbustos és molt ric i espès i, per contra, l'estrat d'herbes és poc desenvolupat.
Finalment arribem al punt més alt del camí d’avui, podríem dir que hem arribat a la carena del tossal que pujàvem, i agafem un camí a la dreta que ens porta a un conjunt majestuós de feixes actualment abandonades pertanyents a la masia de Can Valls i ens aturem a esmorzar sota la impressionant alzina de Can Valls, un arbre monumental situat estratègicament com a vigia de tota la propietat, de gran bellesa. La vista des d’aquí és increïble; una panoràmica del Vallès Oriental i del Barcelonès.
Baixem fins a trobar la masia de Can Valls, construïda al segle XIV, i actualment restaurada com a segona residència, havent abandonat les funcions de masia. Diuen que en aquest mas es va refugiar durant una temporada el famós bandoler Serrallonga.
Continuem per la pista sorrenca avall fins arribar a la creu de can Plans, situada en una cruïlla de camins. Segons una tradició la creu recorda la mort d’un nen per un llop famolenc. Donat que els darrers llops del massís del Montseny van desaparèixer a finals del s. XIX ( potser principis del XX) la història ha de ser anterior a aquesta data, de ser certa.
A uns deu minuts caminant arribem a l’església de Sant Cristòfol de Monteugues, esmentada per primer cop l’any 1021. Ermita ja existent el s. XI i depenent de la parròquia del Figueró, reformada el 1572. Es troba situada en el Pla de Sant Cristòfol. Explica una llegenda que aquesta fou erigida per Carlemany quan derrotà els sarraïns en una cruenta lluita en un altre pla proper a Can Valls. El dia de Sant Cristòfol (10 de juliol) s’hi feia un Aplec.
L’ermita se situa dalt un petit turó accessible per una escala i domina una bonica esplanada, cruïlla de camins, dominada per uns exuberants til•lers.
Recordem que en una altra ocasió havíem vingut i esmorzat a St. Cristòfol i després arribàrem fins l’alzina de Can Valls. Fou a la sortida 58, el 27 de febrer de 2013, és a dir, fa tres anys.
Continuem camí avall fins arribar a un revolt on agafem un corriol a l’esquerra, hi ha una fita de pedres, per trobar, a uns cinc metres, la cova de l’home mort, un aixopluc natural prou interessant amb un parell de forats per entrar i sortir.
Seguim baixant per la pista, passem per Can Plans, una altra casa restaurada, continuem durant una bona estona i quan ja ens trobem arribant damunt el poble del Figueró, agafem un corriol que surt a la dreta del camí, també senyalitzat, que ens portarà a l’inici de la carretera de Vallcàrquera, al capdamunt del poble. Baixem per les escales de l’Àngelus. Aquestes escales, amb un desnivell de60 metres, foren restaurades per iniciativa del pressupostos participatius de l’any 2005 i inaugurades pel conseller de la Presidència Joan Saura, tal com ens indica una placa explicativa al capdavall de les mateixes.
Arribem al carrer principal, l’antiga carretera, on tenim els cotxes aparcats i tornem cap a casa.
Quico Villà



Dimecres dia 10 de febrer de l'any 2016
163.De La Fosca a Llafranc
Fotos d'en Fermí │Fotos d'en Quico

Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Rossend Sellés, Dolors Mas, Imma Font, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Ímma Aymerich, Paco Hernández, Miguel González, Esther Cojo, Xavier Alcaide, Martí Mataró, Montse Dalmau, Pep Palomar, Toni Porta, Carme Rodrigo, Núria Podio, Fermí Sicíla i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h 40’, 12,8 km i uns 820 m de desnivell.

Vagi per endavant que la perspectiva meteorològica no era massa bona, però a darrera hora les turbulències atmosfèriques decidiren fer cap a un altre indret i deixar-nos fer la sortida amb un sol radiant, una temperatura excel•lent i un airet agradable. Vaja, un dia formidable per anar a la costa, a voramar, i poder observar tranquil•lament les aigües netes i cristallines totalment solitàries, sense ningú que trenqués el seu ball compassat d’anar i venir acariciant la sorra o els picons, segons la cala que travessàvem. La Costa Brava a l’hivern és encisadora; és quan més pots descobrir el tragí que es porten les onades amb les roques, la lluita fratricida entre elles, sempre amb detriment de les segones, que malgrat resistir els embats acaben claudicant i caient honrosament davant el món on vam reeixir.
Deixem els cotxes a la cala Fosca, a Palamós. En Xavier Alcaide ja ha deixat prèviament el seu cotxe a Llafranc, per tal de poder retornar amb els xofers un cop acabem la sortida.
L’etapa que farem avui “possiblement sigui la que conentra els valors més preuats de la Costa Brava en els seus sectors centre i sud, ja que trobem paratges ben conservats que ens recorden el que havia sigut el Mediterrani salvatge. Alhora, el pas per enclavaments humans molt romàntics, descobreix un paisatge en equilibri malgrat l’extensió d’urbanitzacions residencials. Els camins de ronda marquen aquí u traçat inversemblant a través de penta-segats i cales de somni, i per això la temptació de quedar-se en qualsevol racó esdevé irresistible”(1)
La cala de la Fosca es troba en una badia al nord de Palamós, al costat de la platja de Sant Esteve de la Fosca. El seu nom es deu a la presència d'una gran roca negra.
Al llarg de la platja s'estén un agradable passeig marítim. A primera línia de mar hi ha algunes boniques cases d'estiueig que daten de la primera meitat del segle passat. Té 320 metres de longitud i està formada per sorra de gra fi.
El pendent d'entrada al mar és poc pronunciat, i el fons marí és de sorra, per la qual cosa és idònia per als nens. Compta amb tot tipus de serveis. Disposa de rampes d'accés per a persones amb mobilitat reduïda i d'un aparcament, encara que a l'estiu és difícil trobar-hi lloc.
La part dreta de la platja està flanquejada per l'impressionant cap Gros. Es tracta d'un massís cobert de pins que s'endinsa en el mar, les parets del qual formen alts penya-segats. Un camí de ronda recorre aquest cap. En el tram que dóna a la Fosca, hi ha la petita platja de Sa Tamardia i una cova amb una àmplia entrada.
Com a curiositat direm que l’any 2009 la cobla Els Montgrins enregistraren un doble CD dedicat a Palamós. Es tracta del volum 8 de la col•lecció "Sardanes A Palamós". El tenor blanenc Pitu Chamorro s'ha basat en la llegenda que indica que la roca fosca és el que queda del palau de la princesa Pirene, que va ser cremat pel senyor del castell. La roca cremada i ennegrida ha donat nom a la platja de La Fosca, d’aquí el títol, “El palau de la Fosca.”
Des de l’extrem nord de la Fosca, enllacem amb un històric camí de ronda rehabilitat que presenta un successió d’escalinates. Aviat arribem a les ruïnes del castell medieval de Sant Esteve de Mar.
“El castell de Sant Esteve de Mar és un castell en ruïnes situat dalt d'un penya-segat al terme municipal de Palamós, al Baix Empordà, entre la platja de la Fosca i la cala de s'Alguer. Només se'n conserven algunes bases de torre i alguns murs, i actualment està envoltat per una tanca metàl•lica que hi impedeix l'accés als visitants. S'hi accedeix des d'un camí que surt des de la platja de la Fosca
A llevant resta la part d'una baixa torre de planta rectangular, excavada en part a la roca natural, fins a l'arrencada d'una volta. Una mica més enrere es veu un mur atalussat d'uns 5 metres, al nord del qual s'aixeca una torre rectangular com la de llevant però que es manté a l'alçada del mur. A migdia n'hi ha una altra amb un aparell de pedres més grosses que possiblement sigui més tardana. A tocar de la masia s'hi conserven les restes d'una d'iguals característiques. L'entrada al recinte fortificat ha quedat desfigurada per la masia, avui enrunada, que s'hi aixecava recolzada en l'antiga construcció.
El castell fou construït sobre una vil•la romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. Els primers documents que el citen daten del segle XIII, quan Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, el comprà a la Seu de Girona el 1277 en nom del rei Pere el Gran; pertanyia a la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà. L'objectiu era fundar-hi la vila i port reial, constituint així l'origen de Palamós. Durant l'edat mitjana el posseïren diferents senyors feudals: Simon de Geronella, Jaume de Cornellà, Bernat Pallarès (Barcelona), el seu fill Pere Pallarès i, finalment, Berenguer de Cruïlles, important senyor feudal de l'Empordà, que el comprà a l'amo anterior per 20.000 sous barcelonesos.
Durant la Guerra dels remences fou enderrocat gairebé en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII fou reconvertit en casa de pagès.” (2)
“Una mica més enllà s’arriba al popular paratge de la Pineda d’en Gori, sota el qual apareix el conjunt de cala S’Alguer, les antigues barraques de pescadors de la qual remunten al segle XVI.. El camí de ronda ressegueix els murs de la finca Mas Juny, refugi d’intel•lectuals durant el primer terç del segle XX. Des d’aquí ja no es triga gaire a aparèixer l’escenari complet i memorable de la platja de Castell, que es va salvar de ser urbanitzada gràcies a un referèndum popular el 1994. Sens dubte, en pocs llocs dels Mediterrani occidental es pot trobar un paratge tan ben conservat com aquest, un corredor natural que culmina en una gran platja, motiu pel qual ha estat escenari del rodatge d’unes quantes pel•lícules.
Al paratge de Castell gaudim d’un entorn únic, que després d’haver estat protegit com a espai natural ha aconseguit revalorar un territori, superant la pressió dels centres turístics dels voltants”.(1)
Des de la mateixa platja ens endinsem una mica per anar a veure la Barraca d’en Dalí, caracteritzada per la construcció d’una porta torta, inclinada .
“Situada al voltant de la Platja d’es Castell, a Palamós, l’anomenada barraca d’en Dalí és una petita cabana de pedra, avui buida, que té al darrere seu una curiosa història relacionada amb el genial pintor. Per entendre l’origen de la Barraca d’en Dalí hem de pensar que es troba relacionada amb una gran finca anomenada Mas Juny, també amb una apassionant història, tal i com veurem a continuació.
Originàriament coneguda com a Mas Crispí, el Mas Juny, que té una torre de defensa circular, va agafar molta volada quan el famós pintor Josep Maria Sert (autor, entre d’altres obres internacionals, del mural de la Gran Sala de la Societat de les Nacions, a Ginebra), adquirí la finca als anys vint del segle passat. Llavors aquest lloc comença a atraure diversos personatges de renom internacional que creuaren el seu llindar i es Castell, com Marlene Dietrich, Visconti, Coco Chanel, Francesc Macià, Francesc Cambó i un jove Dalí, també amic de Sert. La majoria d’aquestes amistats eren el fruit de les relacions que havia fet Sert durant la seva feina de prestigi internacional. Estem parlant de l’època d’entreguerres, aquells feliços anys vint que van donar pas a la segona meitat de la dècada dels 30, època en que va tenir lloc tant la Guerra Civil Espanyola com l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1935 una tragèdia va tenir lloc en l’entorn familiar de Sert. El germà d’aleshores la seva dona, el príncep Alexis Mdivani, va morir en accident de trànsit a la localitat empordanesa d’Albons, a bord del seu Rolls-Royce, mentre conduïa cap a França des del Mas Juny, en companyia d’una baronessa de la família Thyssen-Bornesmiza. Va ser tan gran el dolor de la dona de Sert, Russie, per la pèrdua del seu estimat germà, que va voler abandonar el lloc que li portava tan mals records, motiu pel qual es van mudar d’es Castell.
Tanmateix, el prestigi del glamurós Mas Juny no es perdria pas. El 1940 (Sert moriria cinc anys després) ven la casa al segon gran personatge d’aquesta història: Alberto Puig Palau (1908-1986). Aquest jove ben plantat i amb fama de vividor, cinquè fill d’un multimilionari, organitzava festes per a l’alta societat al centre de Barcelona i també ho acabarà fent al mas que acabava de comprar. Sempre al costat dels vencedors de la Guerra Civil, Puig Palau gaudia del favor del règim. El 1945 edifica a la finca una torre i, per inaugurar-la, munta una festa en què s’organitza una corrida de toros i un “tablao” amb Pastora Imperio. Amb una clara vocació de mecenes, Puig Palau organitza successius esdeveniments on invita grans personatges de l’art i la cultura del moment. En plena postguerra espanyola hi passaren per aquell racó de es Castell Manolete, Carmen Amaya (qui encara no havia adquirit el Mas Pinc de Begur), una jove Lola Flores, la seva parella artística Manolo Caracol, així com l’escriptor Josep Pla. Certament, Puig Palau tenia una especial predilecció pels gitanos i el flamenc. La pel•lícula “L’holandès errant”, protagonitzada per Ava Gardner i James Mason va ser rodada a la Costa Brava gràcies a la seva influència i en aquest sentit va organitzar una actuació musical amb el guitarrista Pescaílla (futur marit de Lola Flores) en exclusiva per a l’actriu americana. Salvador Dalí, ja ho hem esmentat, era també molt amic de Puig Palau i participava de les seves festes. En un gest de cordialitat, Alberto fa construir un taller-estudi de pintura a Dalí per tal que hi treballi: aquesta és l’anomenada Barraca d’en Dalí, a la qual donà un toc original i surrealista afegint-hi una porta inclinada. Dalí rebé amb agraïment aquest detall, fins i tot sabem que va ser al seu interior. Tanmateix, el racó de treball del genial pintor era ja Portlligat, per la qual cosa és molt improbable que en cap moment el fes servir. No tenim constància que Dalí pintés cap obra en el seu interior. A mesura que anà transcorreguent el franquisme la glòria, i també la fortuna, d’Alberto Puig Palau anaren disminuint. Joan Manuel Serrat va tenir també l’oportunitat de conèixer-lo, i la seva admiració per la figura d’aquest burgès tan proper als cercles intel•lectuals va ser tal que li va dedicar una cançó amb el títol del seu apel•latiu: “Tío Alberto”. Al següent vídeo Serrat canta aquest tema i a més ens el presenta parlant del Tío Alberto amb total agraïment i estima, recordant la sort que va tenir quan al final dels seus dies es casà amb una jove 40 anys menor. La Barraca d’en Dalí es pot visitar exteriorment en l’actualitat tal i com era llavors. La porta permet veure una mica l’interior, el qual roman pràcticament buit. Dalí va ser allà, tenim fotos que ho testimonien, la barraca es va fer en el seu honor i en el de la seva obra, tot i que tenim la plena certesa que al seu interior no sorgí la font inspiradora del pintor en forma d’obra”.(3)
Tornem a la platja per recuperar el sender litoral que dóna accés a un rosari de cales meravelloses, “potser el conjunt de cales verges més destacat de tota la Costa Brava. Cal apuntar que tota l’àrea que s’estén des de la platja de Castell fins a l’accés al terme municipal de Palafrugell, ostenta la categoria d’Espai d’Interès Natural Castell-Cap Roig, ja que es tracta d’una extensió dels massís de les Gavarres enfonsant-se al mar, i que, gràcies a la seva accidentada orografia, conserva gairbé intacte el paisatge natural. Un paisatge dominat per extensos boscos d’alzines, suredes i pins fins a la mateixa línia de costa”(1)
Pugem al turó de l’Agulla de Castell on hi ha les restes d’un poblat ibèric amb restes del segle VI aC fins el segle I dC, i que des de la seva alçària protegeixen la cova de la Foradada, un túnel de roca natural que permet el pas d’embarcacions petites per l’interior. Aprofitem pe esmorzar enmig de les pedres centenàries.
Des d’aquí ens enfilem seguint el penya-segat per un corriol farcit de xaragalls que deixen penjats, degut a l’erosió, graons instal•lats per facilitar el camí als vianants. Amb cobertura forestal densa fins dalt la carena, arribem, tot baixant una mica, a la pista forestal que dóna accés a unes finques, entre elles, sembla ser, la dels hereus d’en Ferrer Salat, aquell empresari i dirigent olímpic, sempre colrat pel sol o els raigs Uva, que la llegenda diu que la pastilla blava li va fer una mala passada. Voregem la finca i retrobem el camí de ronda escapçat per aquests potentats. Baixem fins la cala Canyers, petita i curiosa.
“Situada entre la Cala Senià, al sud, i la Cala dels Corbs i Cala Estreta, al nord, Cala Canyers rivalitza molt seriosament amb elles en bellesa paisatgística. Es tracta d’una caleta de només 60 metres de longitud per 25 metres d’amplada composta de grava i situada totalment en un entorn natural, exceptuant dues petites casetes de pescadors tradicionals que històricament ha fet servir els treballadors del mar per desar-hi els seus utensilis. El fons submarí d’aquesta cala es troba format de sorra i roques, distribuïdes de manera força irregular, tant que les embarcacions de lleure que vulguin fondejar a prop hauran de tenir poc calat i fer-ho amb cura. El paisatge davant el mar amb què es trobarà el banyista és preciós, donat que les formacions rocoses puntegudes sobresurten de l’aigua, sorprenent per l’originalitat de les seves formes.(4)
Seguim direcció nord on trobem una successió de cales tan interessants com Cala Corbs i la paradisíaca cala Estreta, amb escalinates i refugi de pescadors (xiringuito i cala naturista). Des d’aquesta cala, cal caminar directament per la sorra i enllaçar la resta de cales de la zona, cala d’en Remendón, cala Roca Bona, cala Cap de les Planes amb el salvatge Cap de Planes (àrea nudista i embarcador), punt des del qual es divisa, a tot just un quilòmetre de distància, el petit arxipèlag de les Illes Formigues. Aquestes illes estan permanentment poblades per gavines i corbs marins, i formen part de les cròniques històriques per ser l’escenari d’una important batalla naval a finals del segle XIII, en què l’Armada catalana comandada per Roger de Llúria va vèncer l’Armada francesa.
Seguim deixant cala Font Morisca i assolim finalment cala el Crit, després de baixar per unes escales i passar per un túnel de roca. Aquí hi ha una popular barraca de pescadors que actualment fa funcions de refugi d’excursionistes (habitualment tancat), i just al costat, surt una escala que, amb 79 graons, ens projecta ràpidament muntanya amunt. Seguim pel sender de la dreta, deixant la pista, vorejant el penya-segat i la cala Vedell al capdavall, fins arribar al Jardí Botànic de Cap Roig, on entrem per un pas que coneix en Xavier Alcaide, i que ens estalvia una bona volta. Arribem a la casa de Cap Roig, propietat actualment de la Caixa, en els jardins de la qual es celebra el Festival de Cap Roig. L’origen d’aquests jardins ens els explica en Xavier i més o menys concorden amb la història següent:
“A la costa que hi ha entre Palamós i Calella de Palafrugell, just abans de creuar el Cap Roig, hi ha el racó que forma cala Massoni. Allí s’hi troba el que popularment es coneix com “la banyera de la russa”. Aquest és el nom amb que la gent de la contrada coneix aquest indret i que, poc a poc, ha anat substituint al nom de tota la vida.
Però, d’on surt aquest topònim? Corria l’any 1927 quan els Woevodsky es van instal•lar en una Costa Brava que encara no coneixia el turisme. La parella es van enamorar d’un terreny a Cap Roig, molt a prop de Calella de Palafrugell. El matrimoni estava formada per Nicholas Woevodsky, un coronel tsarista que va fugir de Rússia abans de la revolució i per la seva muller Dorothy Webster, una aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració i a les antiguitats. Tots dos, casats en segones núpcies, fugien de Londres després de sonades separacions.
La parella es va fer construir un castell en aquest paratge feréstec, prop del mar i ple de penya-segats. Nicholas i Dorothy van convertir Cap Roig en l’obra de la seva vida. De fet el projecte, a més de l’habitatge, contava amb la urbanització d’una extensa àrea que formava un esplèndid jardí botànic. Els Woevodsky no va arribar mai a viure en el castell, les obres d’aquest es van allargar durant més de trenta anys degut al seu elevat cost, a les dificultats econòmiques i a la guerra civil espanyola. A l’any 1975, quan Nicholas ja feia un any que havia mort, es van enllestir el projecte gràcies al contracte de cessió que es va signar a favor d’una entitat financera, aquest es va concretar al 1980 amb la mort de Dorothy.
Els Woevodsky solien rebre amistats de renom a la seva finca i en bona mesura van ser uns bons ambaixadors de la Costa Brava malgrat que no van fer masses relacions amb la burgesia catalana de l’època.
La predilecció de Dorothy per a banyar-se en les aigües netes de cala Massoni va fer que es construís un accés des de la finca fins a la cala i a més es va edificar un embarcador a l’estil de les tradicionals barraques de pescadors de la zona. Aquest indret va ser batejat per la població local com a “la banyera de la russa”. Allà els capricis de la natura formen una veritable piscina natural amb un túnel on Dorothy hi prenia els seus banys.
La llegenda conta que les anades de Dorothy cap a la cala eren seguides amb molta atenció pels pescadors i els curiosos de la zona, i es que segons sembla, Dorothy, una dama d’una bellesa extraordinària, es banyava conilla. Això però, és clar, és només una llegenda”.(5)
Arribats a l’avinguda Costa Brava, l’accés a la zona residencia de Calella de Palafrugell, baixem carrer avall fins a retrobar el camí de ronda, ruta que transita sota una llarga línia de xalets residencials i ens acostem a la sensacional platja del Golfet que queda sota els grans penya-segats de la finca de Cap Roig. Seguim la ruta cap a la romàntica Calella de Palafrugell, encadenant escales i túnels fins a desembocar davant de l’hotel Sant Roc, al costat del qual un petit mirador ofereix una completíssima panoràmica.
Arribem al centre de Calella, al costat de la plaça del Port Bo amb les seves estètiques arcades i continuem la ruta sempr a prop de la costa. Després de travessar el passeig del Canadell, enllacem la punta dels Tres Pins sota la històrica Torre de Calella (torre de guaita bastida el 1597) amb el popular camí de ronda que recorr els perfils rocosos de la Marinada i culmina a Llafranc, el segon barri mariner del municipi de Palafrugell, on acabem la ruta i anem a dinar al restaurant el Lleó.
A l’hiverns, aquests bonics pobles de la Costa Brava, fan una mica de basarda ja que estan buits, sols, tristos. Sort que el paisatge, com a contrapunt, millora l’armonia natural. Després de dinar els xofers van cap a cala Fosca a buscar els cotxes. La resta fem un tomb pel moll. El temps s’ha ennuvolat una mica, però hem gaudit d’un gran dia.
Quico Villà

(1) Sergi Lara. Camins de Ronda. La travessa de la Costa Brava. Triangle Postals.2010
(2) Viquipèdia
(3) Blanca Pons. Costa Brava’s.com
(4) Àlex Rigola. Costa Brava’s.com
(5) https://historiesdemar.wordpress.com



Dimecres dia 17 de febrer de l'any 2016
164.A Sant Miquel de les Formigues
Fotos d'en Fermí │Fotos d'en Quico

Josep Saleta, Rossend Sellés, Imma Font, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Ímma Aymerich, Paco Hernández, Esther Cojo, Xavier Domènech, Xavier Alcaide, Montse Dalmau, Pep Palomar, Fermí Sicília, Mª Teresa Bellalta, Jaume Roig i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h 15’, 10,8 km i uns 533 m de desnivell.

Avui ha estat el dia més fred de l’any, pel que fa a les nostres excursions, els dimecres. També ha estat el dia de les pèrdues i retrobades. Marxem d’Argentona a les set i cap a les 8 ja erem a St. Hilari de Sacalm. Hem fet l’anada per l’autovia de Vic i l’Eix Transversal, seguint les instruccions del guia d’avui, en Fermí. Quedem per trobar-nos a la rotonda grossa a l’entrada del poble i com que la percepció d’amplitud és molt subjectiva, uns s’han amagat en una cantonada al costat d’una rotonda petita i els altres a cent metres més endins al costat d’una rotonda prou grossa. Sort dels mòbils que ens han solucionat el contratemps molt aviat.
Retrobats iniciem una caravana com aquell que va a un casament a una casa rural i només el del davant sap el camí. Al cap d’una estona ens posem dins una zona industrial i ens aturem, amb estricta filera índia, en una cruïlla, esperant una bona estona no sabent què fins que en Fermí decideix donar mitja volta i tornar enrere. Recuperem la carretera deixada i ens endinsem en una pista que ens portaria a Osor però que no hi anirem. Força abans d’arribar a la font dels Abeuradors, inici tradicional de la pujada a St. Miquel de les Formigues, deixem els cotxes, ens abriguem bé (estem a -2ºC) i iniciem el camí prenent la direcció cap a les fonts del Gavatx, del Vern i de la Formiga.
Després d’una baixada amb el terra gelat i plena de fullaraca, travessem el rierol per una passera mig esbotzada. Deixem el camí de les fonts per seguir el GR i començar a pujar fins trobar la font de Canpla. Continuem pel camí que ens porta fins la masia d’aquest mateix nom. No sabem si és pel fred o què, la qüestió és que la gent va caminant tot xerrant i mirant els faigs que ens acompanyen, i el nostre guia es queda d’escombra i ningú, tret de la Mª Teresa, li fa cas. Anem seguint fins arribar a un coll on esperem per reagrupar-nos. En Fermí i la Mª Teresa no arriben, la cobertura del mòbil no és prou bona, uns quants tornen enrere fent un augment de quilometratge en el seu rànquing personal per veure si els localitzen. Finalment podem parlar per telèfon i ens expliquen que estan sota una torra d’electricitat, a uns 200 metres. Nosaltres també estem sota una torra d’electricitat a uns 200 metres, per tant, deduïm que ens retrobarem aviat i comencem a esmorzar. No arriben, però! Tornem a localitzar-los i resulta que ens havien avançat per un altre camí i ens estaven esperant a uns 500 metres del nostre lloc. Fent mea culpa per no creure al cap de l’expedició, continuem amunt. Només ens queden 1,8 km per arribar a dalt.
Anem pujant fent ziga-zaga, enmig de faigs i castanyers, fins arribar a la Font de la Guarda on prenem un corriol que surt a l’esquerra i s’enfila cap a Sant Miquel. Al cap de ben poca estona, el corriol, que manté la neu caiguda aquest diumenge glaçada, ens obsequia amb uns quants trams del camí que rellisquen una mica i cal anar amb atenció. Molt bonic el paisatge nevat enmig de l’arbreda, però també molt empipador per travessar-lo degut al glaç. Mica en mica anem superant el desnivell fins arribar a dalt de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues.
“Al cim de Solterra existeixen tres construccions rellevants:
el castell de Solterra, esmentat el 929. En desataca la base d’una torre circular.
Vestigis de la capella de Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al s. XVII, que estigué dempeus fins l’any 1910 i de la qual només en resten alguns carreus de la base de les parets.
La construcció que crida més l'atenció és la Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, col•locada l’any 1957 sobre les restes de la torre del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades que envaeixen aquest indret a la tardor.

És tradició portar-hi el pessebre per Nadal.” (Fer Muntanya. Blog de Josep Mª Camprodon)

Solterra o Sant Miquel de les Formigues

“És una muntanya de 1.202 metres que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d'Osor a la Selva. Al cim hi ha una creu de ferro amb tres formigues, que al•ludeixen a Sant Miquel de les Formigues, i les restes del castell de Solterra i la capella de Sant Miquel de Solterra. La creu s'aixeca sobre les restes d'una torre circular del castell. També hi ha un vèrtex geodèsic (referència 298100002).

El Castell de Solterra

Era un castell situat a la muntanya de Sant Miquel de Solterra, actualment al municipi de Sant Hilari Sacalm, a la comarca de la Selva, a Catalunya. Tot i que va deixar de tenir un ús militar a partir del segle XIII, segurament la capella va mantenir la seva activitat posteriorment, ja que fins al 1910 es va mantenir dempeus. Actualment només queda la base d'una torre circular, damunt la qual s'alça ara la creu de ferro de les Guilleries, i un tros de mur de la capella esmentada, que està dedicada a sant Miquel.
Després de la conquesta de Carlemany (732 -826), el territori de l'actual Catalunya va quedar partida en dos; d'una banda, al sud, hi havia els musulmans, mentre que al nord, els cristians. Tot i que els pactes i els tributs eren freqüents, els conflictes bèl•lics també hi eren presents, motiu pel qual a tota la geografia catalana va proliferar la construcció de castells i d'altres instal•lacions defensives.
Al nord, doncs, els francs van dividir el territori en comtats, estructurats de manera que propiciaven la concentració de la força en poques mans; d'aquesta manera el poder no l'ostentava només una persona, però els senyors tenien prou força per defensar-se dels musulmans. Per sota dels comtes hi havia tot un seguit de senyors i d'altres figures, que retien homenatge al seu comte, prometent lleialtat a canvi de defensa del territori. És en aquest context que es va edificar el Castell de Solterra.
No sabem del cert quin any es va construir el Castell de Solterra, però el trobem documentat ja des de l'any 929, essent un domini directe dels comtes de Barcelona. Durant el segle X era el centre d'un important terme feudal, senyoreja pel vicari Sal•la, que morí cap al 970, i el seu fill Isarn, esmentat per primera vegada quan aquest llegà al monestir de Sant Benet de Bages tots els alous que tenia al terme, que comprenia els actuals termes de Sant Hilari i Osor. El 993 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda vengueren al prevere Sanç la majoria dels alous de la vall d’Osor, amb independència del castell de Solterra, i al segle XI noves cessions comtals destruïren la primitiva unitat. El castell de Solterra continuà com a centre del terme de Sant Hilari, fins que fou desplaçat per la domus de la Rovira (segles XIII i XIV). El segle XII era senyorejat pels Queralt, el XIV pels Castellbò i, posteriorment, pels Cabrera. Segons sembla, s’enrunà al segle XV.
Després de la Guerra dels Segadors, es creà el Comtat de Solterra, títol senyorial concedit el 1671 a Joan de Sarriera-Gurb i Descatllar, que apareix com a senyor del castell de Solterra i Batlle general de Catalunya, per haver estat fidel a la corona d’Espanya durant la guerra. Aquest títol quedaria lligat posteriorment a la família Sarriera.
Actualment només resta la base d'una torre circular, que es va aprofitar al voltant del 1950 per aixecar-hi la Creu de les Guilleries, de ferro amb tres grans formigues de forja al peu.” (Viquipèdia)

Entre avets, alzines, roures, castanyers i faigs, la pujada al puig de Sant Miquel de Solterra, també anomenat Puig de les Formigues, permet gaudir d'una imponent vista panoràmica sobre la selva boscosa i la topografia peculiar de les Guilleries, amb el teló de fons del Montseny al sud i les cingleres del Collsacabra al nord. El Pedraforca i el Pirineu emblanquinat més enllà, i el mar a la part sud, treient el cap pel delta de la Tordera. És el punt més alt de les Guilleries i també és el sostre de la comarca de la Selva.
El dia ens és molt favorable, el sol ens escalfa una mica traient-nos la fredor acumulada pel camí, només les bromes instal•lades a la costa Brava ens impedeixen gaudir totalment de la panoràmica de 360º damunt el país. Fem la foto de grup corresponent i iniciem la baixada per l’altre costat, pel solell, per un corriol molt dret ple de fullaraca dels roures i faigs que anem baixant poc a poc tot fent esses fins arribar a una pista que ens aboca a una casa en runes que deduïm és El Casal.
Seguim pel camí de l’esquerra amb la presència constant del bosc i la manca quasi absoluta de prats i conreus que és el tret més remarcable d’aquestes contrades. Però aquesta mateixa riquesa silvícola ha provocat que les muntanyes de les Guilleries presentin actualment un dens entreteixit de pistes forestals obertes per extreure’n la fusta.
Orientar-se correctament en el laberint de pistes és difícil, i, especialment en les menys transitades on s’han desenvolupat esbarzers que creixen arran de terra i que dificulten extraordinàriament la marxa a peu. Sort dels PGS que ens guien via satel•lit pel mig de castanyers i esbarzers.
Arribem finalment a la pista que ens condueix cap a la font del Gavatx primer i la del Vern després per retrobar el camí de l’inici de la jornada, tornar a creuar el riu per la passera trencada i fer el darrer repetjó fins arribar als cotxes. Quico Villà



Dimecres dia 24 de febrer de l'any 2016
165.Camins de Riudemeia i Clarà
Fotos d'en Quico

Rossend Sellés, Imma Font, Francesca Fradera, Joan Vera, Paco Hernández, Xavier Domènech, Montse Dalmau, Pep Palomar, Carme Calafell, Joan Batlle, Dolors Mas, Teia Montmany, Uli Denig, Ímma Ribas, Montse Serra i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h, 12,2 km aproximadament i uns 310 m de desnivell.

Després de molt de temps, quan ens trobem ja ha clarejat el dia. Avui, com que fem la sortida pels volts d’Argentona, ens hem citat a les vuit del matí. El dia se’ns presenta molt bo, amb sol i temperatures altes per l’època. Malgrat tot, a l’hora d’iniciar el recorregut previst, com sempre, al lloc de trobada l’airet és força més fresquet. Cap problema, tapadets iniciem la caminada cap a can Matabens tot passant a l’altra costat de la riera, per no fer tant d’asfalt. Un cop hem passat dessota el pont de l’autopista cap a la dreta, tornem a fer-ho, ara a l’esquerra, per agafar el camí que ens porta a la distribuïdora (?) de gas natural, gairebé a la cruïlla de la carretera de Granollers amb la de les Ginesteres.
Passem a l’altre costat i agafem el camí cap a can Riudemeia, tot deixant Can Bramona a l’esquerra, al peu mateix de la urbanització de les Ginesteres, i les instal•lacions de Corma (majorista de plantes i flors) a la dreta. Al cap de ben poc ja som als terenys de Can Pins i aviat arribem a Can Navas (el Bell Racó, abans el Rancho Grande), on la Carme ens explica una mica els seus origens.
Seguim en Rossend, el nostre guia d’avui, pel bonic camí paral•lel a la riera de Riudemeia que ens portaria a Can Riudemeia. Aquests és un d’aquells camins de pel•lícula: pla, amb un traç humanitzat, abrigat per una vegetació ombrívola i agradable, lluny dels sorolls malgrat estar molt a prop del brogit urbà, fins arribar a can Buringues on, després de passar la casa, agafem un camí costerut a l’esquerra que ens enlairarà a la carena.

“La riera de Riudemeia es troba al Parc de la Serralada Litoral, la qual, temps enrere, quan l'aigua no era tan escassa, se'n deia el riu de Meia.
El cabal inicial d'aquest riu venia de petits torrents i diverses fonts de l'entorn d'Òrrius, com són el Torrent de Can Blanc, el d'Òrrius i les fonts de Sant Benet i Sant Eloi. El tram final, ara només una llera de sauló sense rastre d'aigua, entronca amb la riera d'Argentona (just al dessota del viaducte de la C-60).
Un dels llocs emblemàtics de la vall és la masia de Can Riudemeia, documentada ja durant el segle XIII. En aquesta època era un molí de gra mogut per l'aigua de la riera. Ací va néixer el prohom Bernat de Riudemeia que, com a coneixedor de l'illa, va participar en la conquesta de Mallorca per part de Jaume el Conqueridor.
La vall té una moderada explotació forestal: s'obté llenya dels alzinars, fusta per a pasta de paper i caixes de fruita de les pollancredes i platanedes, i fusta per a usos diversos de les pinedes de pi pinyer, pi bord, pi insigne i pinastre. També s'hi troben oms, alocs, castanyers i cedres. A tocar de la masia tenim el Pi de Can Riudemeia i una extensa pollancreda al llarg de la riera. (Viquipèdia)
Pels argentonins aquest indret és important ja que fou, sembla ser, el bressol d’en Bernat de Riudemeia.
“Bernat de Riudemeia, un argentoní a la conquesta de Mallorca (1229).

Durant la segona quinzena de novembre del 1228, un grup de prohoms catalans presidits pel rei Jaume I es van reunir a Tarragona durant un sopar ofert pel ciutadà de Barcelona i còmit (Còmit: oficial d’un vaixell que era responsable tècnic de la navegació) de galeres, Pere Martell. Durant el sopar Jaume I li va demanar que li expliqués com era Mallorca i aquest li descrigué l'illa, doncs hi havia estat un parell de vegades. Finalitzat el sopar, els nobles exposaren al rei la voluntat de realitzar una campanya militar per conquerir l’illa.
Les Corts a Barcelona, el 23 de desembre de 1228, van donar el vist i plau d’aquesta conquesta després de tres dies de deliberacions on els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això, es van comprometre a aportar homes, armes, diners, cavalls, embarcacions i demés necessari. Les Corts del Regne d'Aragó es van negar a participar en el finançament de dita empresa i solament van participar els nobles aragonesos formant part de les tropes del rei d’Aragó.
El 5 de setembre de 1229, l'estol català va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona i durant el trajecte van sofrir els efectes d'un temporal que els desvià havent de reconduir el pla d'atac i desembarcant a Santa Ponça on es va entrar en combat l'11 de setembre, acabant la batalla en una victòria l'endemà, el 12 de setembre a la batalla de Portopí. El 31 de desembre es va conquerir Madina Mayurqa (Palma) a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr, que va morir a la batalla. Els musulmans, desorganitzats, van facilitar l’ocupació de la resta de la illa durant l'any següent. Els pobladors musulmans van acabar fugint a Menorca, l'Àfrica o van ser esclavitzats, i el 1236 es va començar la repoblació amb pagesos de l’Empordà.
En aquesta conquesta hi va formar part Bernat de Riudemeia ( o Bernat d’Argentona) que, gràcies a la seva participació, va rebre, a canvi, la senyoria de Santa Ponça, a l’illa de Mallorca i en tornar va cedir diverses banderes perquè fossin penjades a l’església d’Argentona per evocar aquest fet; a més, l’any 1285, el mateix Bernat de Riudemeia va ser nomenat síndic de les valls de Banyalbatar, Sopena i Bulunyina de l’esmentada illa.
Les quatre grans cròniques no citen aquesta participació sinó que aquest fet el trobem referenciat per l’historiador Jerònim Zurita (Zaragoza, 1512 -1580) en el llibre Anales de la Corona de Aragón. “Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memòrias parece, un soldado, que se dezia Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendon, y con el hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo despues Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitan, a quien hizo el rey merced del termino de santa Ponça, para el y sus descendientes: y siguieron ( ....)”. Bernat de Riudemeia era originari de la masia de Can Riudemeia d’Argentona documentada des del s.XIII a la vall de la riera homònima”. (Maresme Medieval. El Bloc d’en Quim Graupera)

Arribats dalt la carena esmorzem en un redós assolellat del camí, damunt de Can Fulló. Agafem el camí encarat a migdia i tancat per una petita cadena que ens porta a Can Fulló, una masia del segle XVIII comprada el 1986 pel col•lectiu Ronda i restaurada posteriorment. Trobem diversos pins insignes portats de califòrnia al Maresme i caracteritzats per tenir la pinassa amb tres punxes. Passem per can Fulló i arribem a la carretera d’Òrrius. Caminem uns cinquanta metres avall fins trobar, a la dreta, el camí a Sant Pere de Clara que es troba uns dos-cents metres aproximadament.
“Sant Pere de Clarà
Sant Pere de Clarà és un priorat benedictí del municipi d'Argentona (Maresme), però més proper a Òrrius (Maresme).
Es tracta d'un petit priorat o cel•la monàstica documentat el 1002 com a filial de l’abadia de Sant Cugat del Vallès, però sembla que com que no hi havia comunitat el 1023 el comte de Barcelona cedí l'església, amb l'alou que l'envoltava, a la família Guadald. Posteriorment, al 1080, la senyora Adelaida Guadald ho donà al monestir de Cluny. Els seus descendents, senyors del castell de Sant Vicenç o Burriac, foren patrons del priorat, fent-hi importants llegats i on s'enterraren alguns membres de la família.
Quan el 1098 l’abadia de Sant Cugat del Vallès recuperà la llibertat presentaren una reclamació a Cluny per recuperar antigues possessions, com Sant Pere de Clarà. El 1120 la butlla del papa Calixt II ho confirma referint-se a l'ecclesia sancti Petri de Clerano.
Sembla que Cluny hi havia restaurat la vida monàstica, depenent del monestir de Sant Pere de Casserres. Està documentat que des del 1196 al 1359 els priors de Clarà foren monjos de Casserres. No consta que la comunitat fos de més de quatre membres, tres monjos incloent-hi el prior i un sacerdot. Al 1597 les seves escasses rendes foren unides a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església és de finals del segle XIII o del començament del XIV, moment de transició del romànic al gòtic. La nau és quasi quadrada, 8 m de llarga per 9 m d'ample. Tot i que s'hi afegim el presbiteri fa un total de 12,5 m de llargada. La coberta és una volta molt apuntada. La porta d'accés té un arc de mig punt. Al costat hi ha un nínxol d'estil gòtica que contenia un antic sarcòfag. El petit campanar d'espadanya correspon a la restauració del 1920.
Sempre s'ha dit que els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església de Sant Julià d’Argentona procedeixen de Clarà.

Masia de Sant Pere de Clarà
A pocs metres de l'església hi trobem el conjunt arquitectònic de la masia de Sant Pere de Clarà. L'edifici data del segle XVII i va substituir l’edifici monacal del priorat de Sant Pere de Clarà. Va ser arrendada a la família Marc, que després va passar a ser-ne la propietària. El mas, sota la denominació de Can Marc del Priorat, va continuar desenvolupant les seves activitats agràries durant més de tres segles.
L'aspecte actual de la masia, amb trets modernistes, es deu a una posterior restauració. L’any 1920, Jaume Figueras, un industrial de Barcelona, va adquirir la finca per a convertir-la en casa de camp, fent restaurar el conjunt de la masia i la capella a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí i col•laborador en la construcció de la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Park Güell. Joan Rubió fou l’autor de l’edifici del Frare Blanc a l’Avinguda del Tibidabo, la Casa Golferichs de la Gran Via a o el Pont del Carrer del Bisbe entre d’altres. La coneguda afició de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per l’arqueologia i el paisatgisme va fer que el projecte de reinterpretació i restauració de la masia i de la capella fos molt esmerat, tant pel que fa a l’arquitectura interior i exterior dels edificis com pels jardins de la finca, creant un conjunt harmònic.
Cal apuntar que el conjunt de l'església de Sant Pere de Clarà i la masia de Can Marc del Priorat ja era conegut per Puig i Cadafalch, originari de Mataró i que disposava d'una casa d'estiueig a Argentona. El mateix Puig i Cadafach va intervenir sobre l'església de Sant Pere de Clarà fent traslladar dos antics sepulcres de pedra, que actualment es troben a la façana de l'església parroquial de Sant Julià d'Argentona.
L’any 1925 la capella de Sant Pere de Clarà va retornar a ser un espai de culte, va ser consagrada de nou i va dir-hi missa el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer. Actualment la capella segueix oberta al culte i s'hi celebren trobades periòdiques i tant l'església com la masia s'utilitzen com a espai de celebració de casaments cristians, catòlics i civils.” (Viquipèdia)
Parlem amb la persona que ara fa de masover, que ens fa la foto de grup, i després tirem avall tot passant per les antigues dependències d’embotellament de l’aigua de Clarà, actualment desballestades del tot. Arribem a ca l’Ermità i entrem per un dels extrems de la urbanització de Can Raimí.
Seguim un corriol a la dreta de la riera de Clara per, després d’haver superat la casa pairal de Can Raimí, seguir a la dreta fins arribar a la font del Gavatx. Continuem amunt per un caminoi estret i embrollat fins arribar a un camí més ample que ens porta a la font dels Castanyers (sense castanyers i sense aigua). Continuem amunt, trobem un camí de carro i baixem per un corriol ombrívol i sorrenc, primer a l’esquerra i després a la dreta. Deixem la sorra i al cap d’una mica arribem a la font d’en Quico, l’única que raja per la contrada.
Agafem el camí cap al nord fins arribar a la font dels Roures i d’aquí, xino xano, anar baixant tot sentint els lladrucs dels inquilins de la gossera fins arribar al cementiri nou d’Argentona, travessar la carretera i agafar els cotxes que ens facilitaran la tornada a casa.
Quico Villà




Dimecres dia 2 de març de l'any 2016
166.El turó de Cerdanyola
Fotos d'en Saleta

Pep Palomar, Montse Dalmau, Esther Cojo, Xavier Domenech, Martí Mataró, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Pep Illa, Inma Font, Montse Serra, Joan Vera, Rossend Sellés, Inma Ribas, Joan Batlle, Carmè Calafell i Josep Saleta.
Duració aprox. 3'30min. Desnivell: 320m. Altura máxima: 179m. (Turó de Cerdanyola). Recorregut circular de 10.5 Km.

A les 8:00 en punt sortim del lloc de costum (la TESA), ja caminant, resseguint la Riera d'Argentona avall, fins trobar el passador que ens porta a la pista que passa per el marge esquerra de la riera, al costat de la C-60, tot contemplant els camps de cultiu,fins arribar al Torrent de Can Bellatriu, al costat de la Masia del mateix nom i considerada la més antiga d'Argentona (SXIII).

Al cap d'amunt trobem una Hípica, la deixem a la nostra esquerra i anem a trobar el cami que ens porta a la mina de Can Marfà i abans d'arribar a la casa, prenem un cami costerut que ens porta a la pista o carretera de les aigues. Estem a sobre de Can Volart i de Ca l'Anima, desde aquí tenim una primera vista de Mataró (al sur) i a l'est  el Montcabrer, Oriols i Burriac.

Peró lo qu'ens crida més l'atenció és la gran proliferació d'un cactus americà que invaeix tota aquesta zona i fa perillar la vegetació i la fauna autóctona. Aquest cactus s'ha fet comú  a les brolles i herbassars dels vessants de solell, del veinat de Sant Jaume de Traià, i que,o bé es troba en individus esparsos, o bé,en grups de vàries plantes fins a desenes, cobrint en algunes zones prop del 70% de l'espai. Ningú en coneix amb certesa l'origen, però hagués pogut aparèixer a la zona en l'abocament de restes vegetals o en alguns dels vivers de plantes ornamentals, que no fa pas gaires anys ocupaven algunes de les planes agrícolas de Traiá.

Aquest cactus d'aspecte desafiant. cobert de punxes blanques afilades, és tracta del Cylindropuntia tunicata, del gènere Cylindropuntia i de la familia de les Cactàcies. Es conegut com abrojo, clavellina, Coyonoxile o Tencholote a Mèxic i com a ganga folrada als Estats Units. Avui dia és un problema en tot el continent americà, Australia i Europa i aquí a Espanya  sobretot a Albacete, Alacant i Toledo. La facilitat amb la qual es reprodueix i colonitza nous espais, afectan a la vegetació autóctona, eliminant-la al no ser tant competitiva, així com desplaçar a la fauna del territori per l'agressivitat de les seves punxes, i fins pot afectar a les persones, quan colonitza vora dels camins i espais agricoles i històrics, convertint-se en un problema de salut pública.

Aquesta planta que devia arribar fa uns 15 o 20 anys al veinat de Traià, avui ocupa una superficie de 10.000m2, i si continúen les condicions ambiental favorables, duplicarà aquesta superficie en els propers 10 anys. S'han aplicat diferentes tècniques de control,com la crema controlada, l'eliminació manual o química, però fins a la data d'avui, el sistema de control més econòmic i efectiu ha estat el implantar una cobertura arbòria per tal de que l'ombra dels arbres eviti la proliferació del cactus invasor.

Agafem un corriol que va flanquejant la muntanya, per sobre a Can Met, i tenit al front el Turó de Cerdanyola. Anem a petar a prop del Torrent d'en Vera, a una Urbanització que ens pujarà a devant de la Fundació Maresme i a un carrer que delimita a l'est el terme de Mataró i l'oest Argentona, anem seguint aquest carrer "fronterer" fins a trobar a l'acera de mà dreta un camí vallat que va donant  la volta al Turó i ens permet tindre una vista de quasí 360º de Mataró i Argentona. Arribem al Turó de Cerdanyola, i aqui la creu fa de divisió de termes al front Mataró i a darrera Argentona. Esmorzem a Mataró i ens fem la foto a Argentona.

Al tornar prenem un camí paral.lel a la autopista C32 i per sota de Can Balanço i de Can Dangla de Baix. Anem ara paral.lels per sobre de la antiga carretera de Mataró a Argentona, fins arribar a un edifici que abans eran els Tints de Garcia Marín, aquí atravassem la carretera per anar cap una empresa d'àrids, tot passant per un túnel sota l' autovía C-60, que té 4 o 5 cms. d'aigua i que fa que alguns ens mullem els peus. Prenem l'antic cami del tramvia sota uns frondosos plataners, arribant de nou a la pista del costat de la Riera d'Argentona, ara anem cap amunt passant per l'Aixernador i arribant de nou als cotxes. Avui ha estat una sortida planera, dedicada a con`rixer el sector sur d'Argentona. Josep Saleta

Informació del cactus, treta de l'Adf Maresme i Vallès Oriental



Dimecres dia 9 de març de l'any 2016
167.Entorns del Turó del Pollo
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Paco Hernández, Xavier Domènech, Montse Dalmau, Pep Palomar, Carme Calafell, Joan Batlle, Ímma Ribas, Esther Cojo, Lluís Filbà, Ímma Aymerich, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Fermí Sicília, Mª Teresa Bellalta, Jaume Roig i Quico Villà.
Duració aproximada: 3h 45’, 7 km aproximadament i uns 370 m de desnivell.

            Deixem els cotxes al capdamunt del carrer Ramon Berenguer de Santa Coloma de Gramanet, on s’inicia el camí que ens ha de portar al turó del Pollo. Ens trobem amb l’Esther, que ha vingut caminant des de Sant Adrià, on viu, i en Xavier que, com a veí de Santa Coloma, ens farà de guia.

          A l’inici del camí hi ha la font de Sant Roc o del Drapet, ja que sembla ser que tapaven el broc de la font amb un drapet. D’aquí ens enfilem pel torrent de les Bruixes que ens ha de portar fins a dalt el Pollo. Hi ha el relat sobre el Torrent de les Bruixes ambientat a l’Edat Mitjana que narra una història d’amor impossible entre dos joves que pertanyien a diferents realitats socials; l’Oriol i la Maria. L’acció es desenvolupa el 1209, al voltant de l’església romànica que va donar nom a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Allà un grup de bruixes i dimonis, en una brutal repressió, van transformar l’interior del temple en un diabòlic passatge del terror. Poca cosa més en sabem però els colomencs s’estimen aquest torrent, el cuiden i un dels instituts de la ciutat porta el seu nom.
A mig camí trobem la font de la Bota. Aquest curiós nom li ve d'una bota que hi havia antigament per recollir aigua i probablement fou una de les fonts d’abastament d’aigües del poblat ibèric.

          Anem pujant i contemplant la panoràmica del Barcelonès on el farciment de cases, blocs de pisos, edificis industrials i naus diverses, conformen un mosaic estrany i acolorit esquinçat per les grans artèries d’autopistes i vies de tren i tridimensionat per edificis més o menys espectaculars i més o menys simbòlics: els cubs del cas Pretòria, les Xemeneies de St. Adrià, el supositori o fal·lus de l’Agba, les torres de la Nova Icària, la Sagrada Família ballant amb les grues de torn, el Palau de Congressos de Montjuïc, l’antena de telefònica i el castell a Montjuïc, el pont d’en Calatrava, l’antena d’en Foster al Tibidabo al costat de la basílica del Sagrat Cor... i quatre turonets al mig d’aquest conglomerat amb uns quant pins per oferir una mica de respir als barcelonins (Carmel, Peira...). Mica en mica anem fent i arribem dalt el turo del Pollo on hi ha el poblat ibèric de Puig Castellar. Aprofitem per fer la foto de grup al mirador que hi ha.

         “En el turó del Pollo de la Serralada de Marina, es troba el poblat laietà de Puig Castellar. La seva ocupació s’estén des de la seva fundació, pels laietans, al V-IV aC fins que fou abandonat al segle II aC, conseqüència de la Segona Guerra Púnica. La seva ubicació privilegiada va permetre als seus habitants el control de part del riu Besòs, permetent mantenir el contacte visual amb d’altres poblats ibers dels voltants com Ca n’Oliver, Turó de la Rovira, Turó d’en Boscà o el mateix Montjuïc. Aquesta facilitat de comunicació sembla indicar la interrelació dels diferents poblats per a mantenir el control de la zona.

         Al Museu Torre Balldovina, al centre de Santa Coloma de Gramanet, s’exposen els importants vestigis arqueològics provinents dels jaciments del municipi, especialment del poblat de Puig Castellar. Puig Castellar forma part de la Ruta dels Ibers del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

          Situat a Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar (turó del Pollo), de 303 m. Se'n pot destacar la part vella, a solell, i la part nova, a l'obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona.

          El traçat urbanístic segueix una estructura el·líptica, amb tres carrers longitudinals amb més de trenta cases. Aquesta estructura fa pensar que hi podria haver viscut una població de poc més de tres-cents habitants. Es dedicaven a l'agricultura i la ramaderia i, en segon terme, a la metal·lúrgia i el tèxtil. No totes les cases eren a la mateixa alçada dins del poblat; com més amunt es troba un habitatge, més importància tenien els seus habitants en la societat de la tribu ibera. Per això també es creu que la zona més elevada del poblat era la destinada als edificis més importants. Té una extensió d'aproximadament 5.000 m².

          El Puig Castellar va ser descobert entre els anys 1904 i 1905 per Ferran Sagarra i de Siscar, un il·lustre habitant de Santa Coloma de Gramenet que era propietari de les terres on es troba el poblat. El 1917 Ferran Sagarra va donar els terrenys a l'Institut d'Estudis Catalans, i aquests, de 1922 a 1925, es dedicaren a excavar a la zona nord del poblat.

          L'any 1954 el Centre Excursionista del Puig Castellar va començar a fer diverses campanyes d'excavació i no es va acabar d'excavar el poblat sencer fins al 1958. Durant aquestes excavacions es van fer tres troballes molt importants: un capfoguer ibèric de ferro, un cap de terracota de la deessa de la fecunditat Tanit i un crani enclavat, segons sembla derivat de la tradició cèltica de conservar així el cap dels enemics vençuts. Aquestes troballes es conserven al Museu d'Arqueologia de Catalunya a Barcelona i al Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet.

          En l'actualitat, el jaciment arqueològic es pot visitar de manera lliure i gratuïta. S'hi troben plafons explicatius que faciliten la comprensió de la visita, al llarg de la qual, entre altres coses, es pot veure la reconstrucció d'una casa amb un molí a l'interior.” (Viquipèdia)

          Entrem al poblat i el visitem. Situats dalt de tot i aguantant estoicament l’airet fred que ens arribava no se si del Montseny o de mar, o d’ambdós llocs alhora, escoltem les explicacions d’en Xavier referides a l’entorn del turó i de Santa Coloma en general i les d’en Pep sobre la vida i miracles dels ibers desmitificant creences i mites. Tots hem escoltat atentament i après la lliçó fins que s’ha engegat la musiqueta del mòbil d’en Palo que ha distret tot el personal ja que no sabia com parar-la. S’ha excusat dient que només li passa els dimecres a aquesta hora i que no en coneix el motiu. Ens ho hem de creure i és el senyal per iniciar l’esmorzar. Ho fem al collet de l’entrada al poblat, arrecerats del vent, amb uns bancs de pedra preparats i acompanyats d’un bloc de granit amb un poema d’en Màrius Sampere en homenatge a Llibert Carulla, un gran impulsor de l’excursionisme i promotor del GR-92.

          Continuem el camí tot carenejant per anar a l’ermita de Sant Climent. Abans, però, trobem un cartell indicatiu cap un dolmen natural, la  Cova d’en Genís. El 1955, en una zona granítica del sector nordest del municipi, Genís Ibàñez, membre del Centre Excursionista Puig Castellar, va descobrir una cavitat en forma de dolmen que correspon a un sepulcre de l'edat de bronze. Inicialment va ser qualificada com a construcció megalítica, tot i que actualment es considera que és una estructura natural. En l'excavació realitzada s'hi van trobar algunes restes d'ossos i dos vasos ceràmics, un dels quals és de tradició neolítica i l'altre té la característica nansa de tipus "apèndix de botó", típica del període mitjà de l'edat de bronze (entre els anys 1500 i 1100 aC).

          Tornem enrere fins tornar a trobar la pista que ens ha de portar l’ermita. Estem a la banda meridional del Parc de la Serralada de Marina, entre la zona de Sant Mateu i Céllecs i Santa Coloma de Gramenet. L’ermita de Sant Climent, erigida l’any 1673 pels monjos del Monestir de Sant Jeroni, va ser pensada com un oratori. Amb els anys va quedar en ruïnes fins que es va reconstruir, el 1980, gràcies als esforços del Centre Excursionista de Badalona. A sota mateix veiem el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i és cap allà on ens dirigim.

                    “El monestir de Sant Jeroni de la Murtra o de Sant Jeroni de Nostra Senyora de la Vall de Betlem és un antic cenobi de l'orde dels jerònims situat a la vall de Poià o de Betlem, a la serralada de Marina, al barri de Canyet del municipi de Badalona (Barcelonès). El monestir va ser fundat el 1416 i va rebre durant anys el patronatge dels darrers Trastàmares i els primers Àustries, construït principalment en estil gòtic, el monestir va ser edificat en diverses èpoques; en destaca el claustre com a part més monumental. Va servir en la seva funció original fins a l'any 1835, any en què és exclaustrat, desamortitzat, incendiat, destruït parcialment i, posteriorment, venut. Passarà per diverses mans, que hi realitzaran algunes reformes i restauracions fins a arribar a les mans de Francesca Güell, que hi instal·larà l'Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell, que actualment continua funcionant.

El monestir, les seves dependències i entorns més immediats, va ser declarat monument històric-artístic d'interès nacional l'any 1975 per petició de l'Ajuntament de Badalona al govern de l'Estat. Posteriorment, el 4 de març de 2014 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, tant el monestir i els seus terrenys, com tota la vall de Poià o de Betlem, on s'inclouen també, per exemple, les ermites de Sant Climent i de Sant Onofre, l'antiga ermita de la Miranda o l'aqüeducte de Dosrius.

Es diu que, després de l'atemptat de Joan de Canyamars a Ferran el Catòlic el 7 de desembre de 1492 a les escales del Palau Reial Major de Barcelona, el monarca va passar uns dies recuperant-se al palau del bisbe d'Urgell i després marxà amb Isabel de Castella a Montserrat en acció de gràcies; enviaren una carta a Colom el 30 de març convidant-lo a venir a Barcelona, per tal que anés a informar-los del viatge; a principis d'abril s'instal·laren a Sant Jeroni, quelcom que consta documentalment. Segons la tradició, va ser a Sant Jeroni, i no a Barcelona, com s'havia afirmat tradicionalment, on els Reis Catòlics van rebre a Cristòfor Colom en tornar del seu primer viatge a Amèrica, comunicant-los la descoberta del Nou Món. Colom arribaria a Barcelona el 20 d'abril i la reunió amb els reis es va dur gairebé en absolut secret, perquè les cròniques oficials no en parlen. S'afirma que tal discreció era per evitar que els portuguesos no reconeguessin a Aragó els mateixos drets que a Castella al Tractat de Tordesillas, i per aquesta raó es va escollir el cenobi jerònim. La presència de Colom sembla que va quedar en la memòria de les generacions de les cases properes al monestir com Can Butinyà, Torre Pallaresa, Can Sunyol i Can Latrilla. A més, cal destacar el fet que en el segon viatge de Colom a Amèrica, el 25 de setembre de 1493, l'acompanyà, entre altres eclesiàstics, el frare Ramon Pané, membre de la comunitat de Sant Jeroni”.

          A l’arribar al monestir trobem la font del Lleó, imatge que s’inclou dins de l’escut dels jerònims. “El nom del sant significa “el que té un nom sagrat” i vol la llegenda que estava el sant meditant a la riba del riu Jordà quan va veure un lleó que se li apropava coix perquè tenia una gran espina clavada en un peu. El sant el va curar i l’animal, agraït, ja no es va voler separar del benefactor fins que, a la mort del sant, es va estirar sobre la tomba i es va deixar morir de gana. Ara bé, sembla que es tracta d’una llegenda que se li atribueix per error ja que també és coneguda respecte de Sant Geràsim, eremita i de nom semblant.” (http://eoliumtrek.cat/)

            No podem visitar-lo, està tancat. Parlem amb tres homes vinculats al monestir i ens expliquen que el millor és demanar visita guiada com a grup i aprofitar també per fer-ho a la torre Pallaresa. Ho farem un altre dia (per si algú vol anar-hi abans, el tl .és 93 395 19 11).

          Continuem avall direcció a can Butinyà on ens endinsem pel bosquet de les Escoles, una replantació feta pels alumnes colomencs, tot deixant la torre Pallaresa a la dreta, mig amagada dins el bosc i on la majoria, preocupats més per la xerrera, passen de llarg perdent-se aquesta magnífica masia fortificada documentada des del segle XIII, considerada un exemple respectable de l’arquitectura catalana del s. XVI i declarada monument històric artístic. Se sap que cap el s. XV devia passar a la família Pallarès, d’on  ve el nom actual, però el 1520 va ser venuda a la nissaga dels Cardona que la van transformar i va quedar com el que ara veiem, encara que sigui de lluny.

          Arribem al parc de la Bastida, per sota l’institut del Torrent de les Bruixes i anem a buscar el pas per damunt l’autovia que ens porta al Recinte de Torribera, centre d’atenció per a  malats mentals construït el 1914 per la Mancomunitat i format per diversos edificis. Actualment és hospital psiquiàtric i centre universitari.

          Passem per dins el recinte, el travessem, pugem les escales del parc que l’acull, i sortim per l’altre extrem del recinte. Estem a prop del cotxe però cal fer la darrera pujadeta i ens arribem fins la Deu del Joncar, al bell mig del torrent d’en Calvet. Passem per les antigues parets de can Calvet i arribem a la font de Sant Roc per un corriol de cabretes. El temps ens ha aguantat i tant punt hem arribat a casa ha començat a ploure una mica.Quico Villà.



Dimecres dia 16 de març de l'any 2016
168.Argimon, talaia de la Selva
Fotos d'en Quico

Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Xavier Domènech, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Ribas, Esther Cojo, Lluís Filbà, Ímma Aymerich, Martí Mataró Jaume Roig, Xavier Alcaide, Montse Serra, Dolors Mas, i Quico Villà.
Duració aproximada: 3h 35’, 9 km aproximadament i uns 330 m de desnivell.

Tornem a la Selva. Aquesta vegada o fem per pujar a l’Argimon, una talaia de la Selva que ens obre una panoràmica magnífica en aquesta part del país.

Agafem l’autopista fins Hostalric on sortim i agafem la carretera que va cap a  Massanes i les Mallorquines. Passada l’estació de l’Empalme, al cap de poc hi ha un trencant a l’esquerra cap a Riuclar i una mica més endavant trobem el trencall cap a la urbanització de Can Fornaca.
Can Fornaca és una urbanització que pertany al municipi de Riudarenes. És una de les urbanitzacions més grans de Catalunya. A més, pot valer-se gairebé per si sola ja que consta de moltes de les infraestructures necessàries com per poder ser un municipi.

Deixem els cotxes al capdamunt de la urbanització, davant el carrer de les Hortènsies (els noms dels carrers estan en castellà), on s’acaba l’asfalt, i iniciem la caminada agafant una pista que comença carenejant direcció a l’Argimon que aviat el tenim enfront i no ens deixarà d’observar gairebé en tota l’estona.
El bosc, bàsicament de sureres, encara té ben marcades les ferides de l’incendi del 1994. L'incendi, que va començar el 10 d'agost del 1994 entre Gualba i Santa Coloma de Farners va ser un dels més grans que hi ha hagut a Catalunya. Les flames van cremar un total de 7.500 hectàrees, els municipis més afectats van ser : Gualba, Breda, Sant Feliu de Buixalleu, Riells, Hostalric, Massanes, Riudarenes i Sta. Coloma de Farners i diverses urbanitzacions entre elles Can Fornaca. Hi va haver un mort, milers de desallotjats i 3 detinguts .

Seguim la pista i anem baixant cap a la falda de l’Argimon o Puig de Sant Simó, de 465m d’alçada, muntanya que es troba dins el municipi de Riudarenes. Quan arribem al fons de la vall travessem un petit rierol, continuem la pista per l’esquerra i aviat agafem un corriol que s’enfila amunt, de dret cap el cim, amb una bona colla de xaragalls que dificulten una mica el camí. Arribem dalt el coll que ens porta a l’altre vessant i trobem el camí que ve de l’Esparra, un veïnat que es troba sota la muntanya. Una colla d’escales ens fan arribar fins dalt mateix del Santuari dedicat a la Mare de Déu d’Argimon.
'Argimon' és un mot compost que es creu que és germànic i que vol dir ‘exèrcit defensor’ o ‘protector’. Ens remet per tant al castell documentat ja l’any 925 del qual queden les restes d’una torre quadrada i la capella romànica del segle XI, de dues naus adossades a la roca pel costat nord-occidental i absis semicircular. Tot el conjunt queda com 'penjat' i ens ofereix, tant de lluny com de prop, una imatge impressionant. http://www.descobrir.cat

El santuari de la Mare de Déu de l’Argimon està bastit sobre restes d’un petit temple del segle X. Però l’edifici actual es pot considerar del XVII. Aquell edifici romànic del X, devia ser la capella del castell, del qual encara es veu una mica del mur al costat mateix de l’ermita.
Entre l’any 1364 i el 1367 aquest turó i el castell van estar assetjats per les tropes reials de Pere III, en el context de la revolta armada del vescomte de Cabrera contra el rei. Un cop es va acabar l’enfrontament, va ser destruït pel futur rei Joan I. Els anys van anar passant i el terme va passar a domini dels Vilademany i aquests, ja dins del segle XVII, van autoritzar l’ermità de la mínima capella que hi havia al cim a ampliar i construir el santuari. http://eoliumtrek.cat/

Segons explica la llegenda la verge va ser trobada per uns caminants darrere del castell de l’Argimón; ells van voler baixar l'estàtua de la verge fins a l'església de l'Esparra, però a mesura que anaven baixant l’estàtua pesava cada vegada més. Van pensar que no serien capaços de baixar fins a l'Esparra així que van decidir tornar-la al castell de l’Argimón. Quan més pujaven menys pesava l'estàtua de la verge i quan van arribar al cim pràcticament no pesava res, així que van decidir deixar-la allà  (aquesta història, amb les variants locals, es repeteix arreu).
L'església d'Argimon ocupa l'espai del derruït castell, del qual se n'ha salvat la capella romànica, de dues naus i absis semicircular, amb restes de pintura mural. Tot i la destrucció del castell, la capella va conservar el culte fins al segle XVII. Al segle XVIII es va bastir l'actual santuari, un edifici de planta rectangular, amb portal d'arc rebaixat i dos òculs a la façana. El seu airós campanar de torre, amb coronament piramidal, va ser alçat al segle XIX.

Des del terrat de l'església antiga, on hi destaca per cert una enorme espadanya, es contempla una panoràmica excepcional de la comarca. http://www.poblesdecatalunya.cat/

Més coses encara sobre el santuari: Situat sobre el Puig d'Argimon, a 450 metres del nivell del mar, l'actual Santuari correspon al s.XVIII, d'estructura moderna, és emplaçat en el terreny on es dreçava l'antic castell d'Argimon "Castro Argimonte".
D'aquesta antiga edificació queden les restes d'una torre quadrada de vuit metres d'alçada que devia tenir tres plantes i la primitiva capella del s. XI, que és una capella romànica de dues naus i absis semicircular, amb restes de pintura mural.
 Les dues naus, paral•leles, estan adossades a la roca pel costat nord-occidental, irregular. La nau més meridional té un absis rodó i finestra de doble esqueixada. La portalada té una esvelta espadanya d'un sol ull, molt alta, possiblement de construcció posterior i edificada sobre la porta formada per dos arcs. L'espadanya no té campana. A l'interior trobem un altar de pedra que és del 1987.
 A tramuntana es troba el Santuari d'una sola nau quadrangular, restaurada recentment. La Verge es troba en un cambril modern dissenyat per l’arquitecte Narcís Negre l'any 1993, i és una còpia de l’original. Adossat al Santuari hi ha la torre del campanar de la segona meitat del s.XIX, de planta quadrada i murs arrebossats, amb obertures d' arcs apuntats i coberta a quatre vessants, construït el 1866. Té als extrems de la coberta pinacles.
La façana és senzilla, paret arrebossada, una petita rosassa al centre i finestra circular a la part superior. L'entrada és amb porta de fusta i arc rebaixat. Davant d'aquesta entrada, hi ha un portal tancat amb reixa de ferro, que dóna accés al pati que té sota la gran cisterna del castell. A l'esquerra es troba l'escala que mena al mirador, format per una gran terrassa.
A finals dels anys setanta els Amics del Santuari de la Mare de Déu d'Argimon van començar els treballs de conservació i millorament del conjunt arquitectònic del santuari, construint primerament la carretera. El 1987 es va realitzar una intervenció que consistí en la neteja de l'interior de la zona de l'antiga capella, l'apuntalament del forat obert per relacionar les dues dependències, el reforçament de l'arc de comunicació entre les dues sales i la neteja i restauració de les voltes dels dos àmbits. També es van formar els pendents de la coberta, i es va construir, damunt d'aquesta, la terrassa mirador. Es va restaurar l'antiga espadanya. A l'interior de la capella es va netejar i restaurar els paraments i la volta i es va fixar l'arrebossat. Així com es va netejar i restaurar la resta de pintures del s. XVIII. Finalment es va fer l'exploració del solat, la neteja i el buidatge d'un corredor de sortida del castell i la posterior col•locació d'un tancament i una reixa.
http://www.catalunyamedieval.es/castell-dargimon-riudarenes-selva/

Finalment, si algú encara vol saber-ne una mica més, us remeto a l’adreça de la revista de Girona on hi ha un treball exhaustiu sobre el santuari.

Esmorzem dalt el terrat del santuari i, malgrat el cel tapat que hi ha, podem gaudir de la gran panoràmica que aquests ens ofereix. Baixem altra vegada per les escales i agafem la direcció de l’Esparra. Sota mateix del santuari hi ha una petita esplanada amb un cobert per poder fer-hi carn a la brasa. Anem baixant pista avall i en un moment en què el trac del guia es desvia ens trobem en un petit atzucac: el camí s’embrolla i la fletxa del GPS es torna boja. Finalment s’aclareix tot, resulta que el corriol va paral•lel a la pista i l’aparell s’ha fet un embolic. Mentre els especialistes buscaven el desllorigador, d’altres ho han aprofitat per explicar receptes culinàries.
Recuperem la pista i al cap d’una estona passem per la Morgadella, una casa amb porta adovellada i un conjunt important d’edificis que l’envolten: pallisses, graners, fins i tot hi ha qui ha vist una possible capella, etc. Actualment abandonada.
Continuem per la pista fins a retrobar altre cop el mateix rierol del començament i tot el que havíem fet abans de baixada ara ens toca pujar. Anem fent fins arribar dalt la carena de la urbanització, al lloc on tenim els cotxes. Quico Villà




Dimecres dia 30 de març de l'any 2016
169.Muntanyes de Vidreres
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Fermí Sicília, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Ribas, Lluís Filbà, Ímma Aymerich, Martí Mataró, Mª Teresa Bellalta, Demetrio Melcón, Miguel González, Jaume Roig i Quico Villà.
Duració aproximada: 5h 33’, 17 km aproximadament i uns 326 m de desnivell.

Avui comencem bé. Sortim aviat, a les 7 d’Argentona, i a les 8 ja estem en marxa després de passar per Vidreres i deixar els cotxes a l’altre costat de l’autovia, davant una empresa de cria i venda de gossos de raça pastor alemany “De la Nació Catalana”, aquest és el pompós cartell d’anunci a l’entrada de l’emprenedora empresa preparada pel canvi que ha d’esdevenir d’aquí a setze mesos aproximadament.
Fa fresqueta de bon matí (pregunteu-ho a en Miguel), però el dia s’albira plaent. Agafem una pista prou ampla i seguim les indicacions cap el castell de St. Iscle. Les alzines i sobretot les sureres seran les companyes de la via, gairebé planera i només amb una suau pujadeta abans d’arribar al castell que l’observem, llegim els cartells informatius, passegem per dins i fora i finalment esmorzem a redós de la muralla.
“El Castell de Sant Iscle és el castell de Vidreres, a la Selva. Avui dia el castell està abandonat, i a part de netejar la vegetació no s'hi ha fet cap actuació de consolidació o excavació amb tota regla. S'hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d'en Llobet i als pantans. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Es tracta d'un castell, un important baluard defensiu, de planta quadrangular d'uns trenta metres de costat, amb torres als quatre angles, al qual s'adossà posteriorment un cos més petit a l'oest. Interiorment està dividit en diverses dependències, que es troben molt arrasades en l'actualitat. Al sud-oest hi ha una capella i tot el conjunt es troba envoltat per una vall, protegit en alguns punts per murs. A l'extrem sud-est destaca una torre circular, d'uns 15 m. d'alçada, dividida en tres pisos. L'aparell utilitzat per a la seva construcció és irregular, amb carreus petits (10x15 cm.) lligats amb abundant morter de calç a la part externa.
A l'extrem oposat d'aquesta torre hi ha una torre rodona, unida a la primera per una muralla atalussada. La porta d'entrada a la fortificació està situada a l'angle oposat d'aquest conjunt. L'aparell visible d'aquests últims elements són grans carreus (35x35 cm.), intercalats amb filades de pedres llargues i estretes. De la capella del castell, dedicada a sant Iscle i santa Victòria, resta part de l’absis semicircular amb una obertura d'esqueixada senzilla i una ampliació de forma rectangular. Els seus carreus són escairats però sense polir. Està situada fora del recinte sobirà del castell, prop del fossar. De l'absis, en destaquen la fornícula i els dos espais quadrats que hi ha a cada costat.
En les intervencions arqueològiques realitzades a partir de l'any 2005 s'ha posat al descobert una part important del sector nord de la fortalesa: el pati porticat fins a nivell de paviment, gairebé la totalitat de la torre de l'Homenatge i una bona tramada de les muralles nord i oest, que fins al moment eren les menys conegudes, així com diverses estances que romanien cobertes d'enderrocs i terra. En la construcció del castell es poden distingir dues fases principals. La més antiga se situaria entre els segles XII i XIII i la segona, que bàsicament respon al reforçament de la construcció existent, dataria del segle XV.
Les primeres notícies històriques del "Castrum Sancti Aciscli" són de finals del segle XII (1194), com a conseqüència d'un pacte entre el vescomte Ponç III de Cabrera i Alfons I el Cast. El fort va pertànyer als vescomtes de Cabrera, que eren els senyors jurisdiccionals de la zona. Durant la segona meitat del segle XIII Guerau V de Cabrera el lliurà en feu a l'Orde del Temple, però retornà als Cabrera a principis del segle XIV, quan fou lloc de residència d'Elionor, consort del vescomte Bernat I. El castell fou ocupat durant la segona guerra remença (1483-86). A partir del segle XVI sembla que perd la seva funció defensiva i militar. Els terrenys del castell passaren per les mans de les famílies Montcada (1574-1756) i Medinaceli (1756-1830), fins que la família Aulet els comprà per explotar el bosc.
L'any 1263, el vescompte Guerau IV de Cabrera va disposar que el cos de sant Iscle de Còrdova, que romania a la capella, fos portat al monestir de Sant Salvador de Breda quedant a l'església algunes relíquies. El 1310 hi residia Elionor, muller del vescomte Bernat I de Cabrera. Consta que era propietat dels Cabrera l'any 1356 quan Pere el Cerimoniós erigí el comtat d'Osona. Fou ocupat per remences durant la darrera guerra remença i fou retornat el 1485. Va perdre la seva funció militar, fins al punt que la finca ocupada pel castell passà a mans de la família Aulet, i fou aprofitada com a explotació forestal. En quant la capella, malgrat el seu estat de ruïna, està documentat que fins a mitjan segle XIX s'hi celebraven aplecs i processons per les festivitats de Sant Iscle i Santa Victòria. El 1933, el Bisbe de Girona Arnau, va determinar de distribuir les restes de Sant Iscle entre alguns monestirs gironins.
L'any 2004, l'Ajuntament de Vidreres va endegar un projecte d'intervenció arqueològica global en el recinte del castell. Des de llavors s'han realitzat diferents campanyes d'excavació que han permès documentar els diferents àmbits del castell. La campanya de 2005 es va centrar en la capella romànica de Sant Iscle, reconstruïda al segle XV i reformada novament al XVI. També es van efectuar tasques de neteja a l'interior del castell, posant al descobert les restes d'un pati porticat adossat a les restes de la torre de l'homenatge del castell fundacional. Pati i torre van ser novament excavats l'any 2006 juntament amb les torres nord-oest i sud-oest i l'ala oest del castell. L'any següent es documentà que la torre de l'homenatge estava construïda sobre una necròpoli anterior al castell (probablement als segles IX-X).
La campanya de 2008 es va centrar en la part sud-est del recinte, on es va documentar una gran estança on hi havia una cisterna i una altra habitació, més petita, al nord. També es va començar a intervenir al cos oest. L'any 2009 continuaren els treballs al sector sud-est i al cos oest per conèixer la distribució de les estances de la planta baixa del castell. Aquests treballs continuaren durant les campanyes arqueològiques de 2010, 2011 i 2012, documentant-se noves estances i estructures. D'altra banda, s'ha pogut establir el moment d'abandó del castell, a inicis del segle XVI, tot i que la capella continuarà funcionant durant tres centúries més.” (Viquipèdia)
Reprenem el camí per un corriol que surt a l’esquerra després de recular uns cent metres per la pista d’arribada, una mica embrollat en quant als arbustos plens de llana d’ovella, conseqüència del pas del ramat, que ens portarà a un camí de carro on prendrem la direcció a l’ermita de Caulès. Els camps de cereals estan brollant amb un verd intens. Passem per Can Morell, una casa pairal arreglada per no pagesos. Al cap de poc tornem a trobar la pista més ampla just a la cruïlla de Can Basté; seguim aquesta a l’esquerra i ara anem pujant poc a poc, a petits repetjons, com si fossin els carrers de San Francisco, o els del Masnou en petit. Deixem la cruïlla de Can Negrell a l’esquerra i més endavant la de can Dalmau a la dreta. Seguim pista amunt fins arribar dalt la carena. Descobrim la cadireta del campanar que ens observa de lluny i al cap d’una estona arribem a Can Fullà de Caulès, “masia situada al costat mateix de l'església de Santa Susanna de Caulès. És un edifici del segle XVII (hi ha una finestra on hi ha gravada la data de 1635) que tot i alguna modificació moderna (com les finestres de la planta baixa) conserva bàsicament l'estructura original. El portal és adovellat, de punt rodó, i les finestres originals, emmarcades amb pedra, tenen els ampits motllurats. Formava part dels dominis dels vescomtes de Cabrera. Va passar per matrimoni a mans de la família Mundet”. Actualment és una casa molt ben arreglada situada de tal manera que té el Montseny com a panoràmica. http://www.poblesdecatalunya.cat/

“L’ermita, reconstruïda, al costat, Santa Susanna de Caulès és una ermita preromànica  al massís de Cadiretes, protegida com a bé cultural d'interès local. És molt popular entre els aficionats a la BTT i la bicicleta de muntanya de la zona.
És un edifici de planta rectangular i en planta baixa cobert a dues aigües a laterals situat en un turonet al qual s'accedeix per mitjà d'unes escales. Té una capçalera en forma de trapezi de tipus preromànic, una nau rectangular coberta amb volta de mig punt i, al costat septentrional, una capella i una sagristia afegits. El seu petit interior està enguixat i consta d'un cor amb balconada de fusta a la part occidental, d'unes escales d'accés, de la petita capella lateral i de restes de mobiliari religiós i litúrgic en mal estat (bancs, imatges, altars, etc.).
L'exterior és de pedra vista menys la façana, reformada el segle XIX. Conserva tres contraforts al costat meridional i un al costat septentrional. Un dels elements més antics, a part de l'absis i les parets mestres, és la finestra tapada del lateral meridional. El sostre té un campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt i cap campana, al qual s'accedeix recolzant una escala i amb uns graons efectuats en un dels contraforts. La façana, l'única part arrebossada, té una porta rectangular emmarcada de pedra de Girona i un òcul de rajol. Les pedres cantoneres, de granit, no estan cobertes d'arrebossat. A la part meridional del temple s'aixeca un terraplenament  que contenia el cementiri, que va estar en funcionament fins a finals del segle XX, quan es van traslladar les restes al cementiri nou de Vidreres. Les primeres notícies de l'església de Caulès són del segle XI. Està documentada des de l'any 1362 (Sancti Stephani de Caulesio). Fou una Parròquia independent fins que el 1448 el bisbe de Girona Bernat de Pau va unificar-la a Vidreres. A l'entrada de l'església, a terra, hi ha una pedra gravada amb dos escuts i una llegenda de difícil transcripció que pot tenir a veure amb el canvi de categoria eclesiàstica de Caulès durant el segle XV. Aquesta antiga església parroquial fou dedicada a Sant Esteve fins al segle XIX, que passà l'advocació a Santa Susanna. El 1835 es va acabar la capella lateral dedicada a la Verge del Roser per voluntat testamentària de Josep Mundet, terratinent de la zona pròxima a Caulès. Les obres les va fer el mestre de cases Joan Güell i va costar 259 lliures. El 1964 es va restaurar la façana, el teulat i el cementiri. El preu de les obres fou de 130 mil pessetes. El cementiri de Caulès, en funcionament fins als anys vuitanta, va ser traslladat a Vidreres a finals del segle XX a causa de les nombroses profanacions. Per les seves característiques s'ha relacionat amb l'església de Sant Marcel de Flaçà, al Conflent, construïda al finals del segle X i principis de l'XI”.(Viquipèdia)
Fem la fotografia col•lectiva i tornem enrere per la mateixa pista que hem vingut uns cinc-cents metres, on agafem el trencant de la dreta que ens tenia de portar a can Llobet. Ara a les sureres les acompanyen alguns pins. Anem baixant una mica i al cap de bona estona s’Aixequen les alarmes dels GPS corresponents indicant que, sembla ser, ens hem desviat massa aviat. Cap problema, la ciència està al nostra costat i ràpidament ens dona l’alternativa en un cami de carro pel mig d’un alzinar fins arribar a un trencall a la dreta on trobem uns quants eucaliptus. L’obsessió per trobar espàrrecs va en augment per part d’alguns membres, i les esparregueres s’espanten i amaguen quan els veuen venir. El resultat serà un parell de truites ben bones per sopar pels coratjosos cercadors. Recuperem la pista grossa i anem cap a la dreta fins arribar a Can Negrell. Tot plegat hem fet una marrada d’una horeta com a mínim, però no passa res, el temps ens diu endavant, cap problema, mantindrem el cel clar. Ara baixem per un camí de carro una mica dret, al capdevall del qual en Lluís ens explica, tot ensenyant-nos-la, què és una gatassa. “La gatassa, celidònia o herba de les morenes (Ranunculus ficaria L.) és una espècie de ranuncle autòctona dels Països Catalans, de flors amb molts pètals grocs brillants i que viu a les voreres de rierols i llocs humits de la Mediterrània. Antigament les seves arrels s'usaven com a remei contra les hemorroides o morenes. No es recomana el consum d'aquesta planta, que es considera verinosa.
La gatassa pot fer de cinc a trenta centímetres d'alt i de gener a maig hi destaquen les seves flors grogues d'uns cinc centímetres de diàmetre i amb molts pètals. Les fulles també són lluents, de contorn arrodonit amb la base auriculada i tenen un llarg pecíol. Les arrels són tuberoses.
Creix a tota Europa i a l'oest d'Àsia. Als Països Catalans la trobem a Mallorca, Menorca i les províncies de Barcelona, Girona i Lleida.” (Viquipèdia)
Ens desviem una mica del camí i arribem al tercer pantà de can Llobet. Aquests pantans foren construïts per la família Llobet a la riera del mateix nom per regar els camps de conreu. Tornem enrere i recuperem el camí per arribar al segon i al primer pantà. Al cap de no res ens trobem amb la masia de Can Llobet, sota mateix del castell de St. Iscle on hem esmorzat, però a l’altre costat.
La torre d’en Llobet és una masia fortificada. El cos original de la casa data dels segles XV-XVI i consta de tres plantes, amb porta adovellada de mig punt i finestra central d’arc conopial i lobulada. A ponent hi ha una torre de defensa de quatre plantes. A llevant s’afegí en els segles XVIII-XIX un edifici perpendicular de tres pisos. Al segle XX s’aixecà una torre quadrada oposada a l’altra. Al costat de la casa hi ha un molí modernista, la torre del qual és hexagonal.
Aquesta masia va pertànyer a la família Llobet, una de les nissagues més antigues de Vidreres, de la qual es tenen notícies des del segle XII. La família, al llarg dels segles, anà adquirint diverses propietats a Vidreres i a Maçanet de la Selva, i a finals del segle XIX disposava de més de 500 hectàrees de terra i rebia més de 200 censos. Però a principis del segle XX un negoci no rutllà i van perdre totes les propietats. https://www.vidreres.cat/turisme/edificis-historics/la-torre-den-llobet
Continuem pel camí que passa enmig d’un camp de colze tot pintat de groc fins arribar gairebé al costat de l’autovia. Girem a l’esquerra i poc a poc anem acostant-nos a can Canyet i ben aviat tornem a ser la la granja dels gossos de “La Nació Catalana” on tenim els cotxes. Tornem a casa contents, amb gana i una mica més cansats.Quico Villà

Més informació sobre el castell:
http://www.poblesdecatalunya.cat/
https://www.vidreres.cat/turisme/edificis-historics/castell-de-sant-iscle
Capella romànica  http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/viewFile/64780/123310
Més informació sobre la Torre d’en Llobet
http://pandora.bibgirona.cat/pdf.raw?query=id:0000288155&page=4&lang=ca&view=main



Dimecres dia 6 d'abril de l'any 2016
170.Per les muntanyes de Sant Pol
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí

Fermí Sicília, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Ribas, Lluís Filbà, Ímma Aymerich, Mª Teresa Bellalta, Demetrio Melcón, Miguel González, Jaume Roig, Josep Saleta, Dolors Mas, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Rafel Montserrat, Paco Hernández i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h 20’, 12 km aproximadament i uns 400 m de desnivell.

Si avui no hem fet rècord d’assistència, l’hem igualat, no ho recordo bé, tant se val. Ha estat tot un goig poder fer la descoberta d’aquesta part de l’Alt Maresme, ja que tenim poca tendència a venir cap aquestes contrades, i hem de descobrir-les doncs són molt agradables. La sortida d’avui ens ha omplert de plaer a tots plegats. El seu recorregut pels contraforts muntanyencs del Montnegre que arriben fins el mar el diferencia de la part sud de la comarca. La muntanya besa la platja, talment com a la costa Brava, i en el punt on hem passat avui, a l’extrem sud de Calella, a la roca grossa, es troba el vèrtex de la seva obertura cap el delta de la Tordera amb una majestuosa platja sorrenca que s’ha convertit en reclam turístic des de fa molts anys.
Anem a pams, però. Deixem els cotxes al pàrquing de la Sole, després de la rotonda que ens porta cap al centre de St. Pol un cop hem sortit de la NII. Iniciem el camí amb un escalfament sobtat doncs pugem 211 graons cap el turó que tenim al davant mateix. Tot ell està urbanitzat i ens mostra com és l’estructura de tot el poble, rodejat de turons i rieres, per tant, amb camins costeruts i cases mig penjades. Això és Sant Pol!
Arribem a una pista, recuperem l’alè i seguim caminant, ara planerament, fins trobar l’autopista de la costa que la passem per damunt del pont que hi ha a punt per a nosaltres i tots els que els agrada caminar. Continuem una mica més de pista fins desviar-nos per un corriol a l’esquerra estret, que puja una mica i s’enfila muntanya amunt, ple de matapoll (baladre bord, astruc, tei, tell o tintorell (Daphne gnidium) —també anomenat baladre a Menorca— és una planta de la família de les timeleàcies. És un arbust de 0,5 a 1 m d'alçària, de branques dretes i primes, amb moltes fulles a la part de dalt i al llarg de les tiges, i desfoliades a la part baixa. Les fulles són coriàcies, de 3 o 4 cm de llargada, de color verd esblaimat, lanceolades, d'uns 3-5 mm d'ample, sense pèls i amb un sol nervi.La floració té lloc entre els mesos de febrer i maig. Les flors són petites i blanques, de 4 a 7 mm. Són oloroses i estan agrupades en inflorescències als extrem de les tiges. El seu fruit és petit, de forma ovoide i de color roig en la maduresa. El matapoll és tòxic i té un alt poder irritant.), pins sureres i Figueres de moro.
Al cap d’una estona tenim una panoràmica del poble de Sant Pol molt bonica i més endavant arribem al turó de Can Tiril, de 196 metres d’alçada, on hi ha un dipòsit d’aigua i unes grans antenes que criden l’atenció d’una part del personal que sent una certa atracció per aquests artefactes.
Continuem per la pista a la dreta, ara torna a ser planer el camí; al cap d’uns dos-cents metres girem a l’esquerra i després altre vegada a la dreta. Anem seguint els senyals del CESP (Centre Excursionista de Sant Pol). Al cap d’una estona se’ns presenta una baixada que precedeix una  imponent pujada que ens portarà dalt el turó de l’Home Mort . Aquesta muntanya russa la fem altres vegades, si bé no tant accentuada (és a conseqüència del què dèiem al començament dels contraforts del terreny). Les sureres són les que més ens acompanyen i en busquem un racó, que no trobem, per esmorzar. Finalment ho fem al mateix camí davant una bona panoràmica que arriba fins la costa.
Més pujar i baixar per rampes que formen el camí. Més pins, alzines i sureres. Iniciem el descens quan tenim Calella a la vista. Tornem a arribar a l’autopista i la travessem. Entrem al terme de Calella per una urbanització que ens portarà fins a les instal•lacions degradades del Club de Tennis on agafem un corriol al costat de la filferrada del club que ens portarà al Far podent observar, tot baixant, una esplèndida panoràmica de Calella.
“El far de Calella, un dels símbols de la vila, està situat al mateix emplaçament on s'alçava una antiga torre de guaita medieval. Va ser inaugurat el 1859. L'aparell òptic havia estat construït a París i els seus raigs allargaven, en condicions normals, unes 18 milles. inicialment el seu combustible era a base d'oli d'oliva, substituït posteriorment per parafina i més tard per petroli. El 1916 va ser instal•lat el sistema elèctric, substituït el 1927 per un altre de més potent, amb una llargada de llum de 33 milles.” (http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1245)

No podem entrar al Far ja que avui no és dia de visita (en aquesta època ho és els caps de setmana). Baixem fins el nivell de la carretera i tornem a fer la darrera pujada cap a les Torretes, dues torres de telègraf òptic que es troben a 1 km d’on estem.
“Les Torretes són unes construccions protegides com a bé cultural d'interès local a Calella (Maresme). Es troben sobre un turonet al costat del mar (anomenat precisament les Torretes), al sud del nucli urbà de Calella, i són visibles des de tota la platja.
Són edificis de planta quadrada. La primera de les torretes, de més cap al mar, no és tan alta com l'altra; edificada amb moltes espitlleres, s'hi nota una estructura militar. Hi ha vestigis d'un fossat a l'entorn. La segona torreta, emplaçada pocs metres més cap a la banda de muntanya, és de tipus civil. Totes dues tenen dos pisos i terrat. La construcció és tota de pedra –maçoneria– arrebossada.
Les torretes, o torres òptiques, foren construïdes pel servei de transmissions com a telègrafs òptics. Funcionaven per mitjà d'un sistema de senyals. La primera fou edificada l'any 1848, i era servida per un destacament de tropa; la segona fou bastida l'any 1857, i era utilitzada per funcionaris paisans, però amb prou feines va entrar en funcionament, perquè el 1861 arribava el tren de vapor a Calella. Les torretes, en complet abandó, exposades a les inclemències de la natura i a la falta de civisme, han acabat en estat de ruïna. El 25 de maig de 1988 van ser incorporades al Pla Especial de Protecció i Conservació del Patrimoni Artístic de Calella 24/02/1982). Darrerament han estat restaurades i apuntalades per afermar-ne les restes.” (Viquipèdia)
Si voleu més informació mireu-vos aquest Pdf: PDF Qzmdems de - Raco (PDF sobre la telegrafia òptica a la Selva (1848-1862), del Centre d’Estudis Selvatans)

Feta la foto de grup, observat les panoràmiques direcció nord i sud i descansat una miqueta, prenem el camí de baixada cap a la carretera. I passem per l'única resta que queda de la carretera edificada cap a 1850 sobre el camí real antic. Arribem a la Roca Grossa de Calella i gaudim de les vistes damunt les platges. Prenem el camí que voreja la carretera cap a Sant Pol.

“Sant Pol està situat a la comarca del Maresme, més concretament a l’Alt Maresme, delimitat per el mar, la serralada del Montnegre i les poblacions de Calella de la Costa al nord-est i Canet de Mar al sud-est.
L’Alt Maresme té unes característiques físiques i històriques ben diferenciades de la resta de la comarca. Són poblacions que tenen més influència gironina que no pas de Barcelona o Mataró (fins Arenys arriba l’actual bisbat de Girona).
En aquesta zona la franja que va de la costa a la serralada litoral es fa més estreta i el seu punt extrem és la població de Sant Pol. La jurisdicció de l’antic Castell de Montpalau (Pineda de Mar) abastava d’Arenys fins a Hortsavinyà , al límit del castell de Palafolls.
Els dos elements geogràfics més important són la Serralada Litoral i el mar.
El Montnegre és la muralla natural que separa aquestes poblacions de les zones interiors del Vallès aconseguint la màxima alçada en el Turó d’en Vives de 767m que protegeix els pobles de l’Alt Maresme suavitzant-ne el clima, més al sud aquesta serra enllaça, en el Coll de Sacreu (358m) o Collsacreu i amb la serra del Corredor amb un cim de 657m.
Les amples platges que s’estenen entre la desembocadura del Tordera i Calella contrasten amb les platges més petites que formen els vessants de la serralada cap al mar entre Calella i Llavaneres.
A més del mar les poblacions que emmarquen Sant Pol són per el sud-est Canet per el nord-est Calella i per el nord Sant Cebrià de Vallalta.
Les fites que delimiten el territori són:
Per Canet la Riera dels Oms.
Per Calella la Riera de la Cabra i la Serra de les Guilles.
Per Sant Cebrià la Carena de ca l’Ernesto i el Turó de l’Home Mort.
Les zones de població dins el terme municipal estan distribuïdes en la vessant costanera del municipi, és a dir en el territori que va de l’autopista fins a mar. L’excepció és el Sot de Golinons, aquesta vall s’estén al nord i trenca el rectangle paral•lel a la costa, actualment és l’últim reducte de la producció agrícola de la vila.
La zona del nucli urbà, que està emmarcada entre dos dels monuments del poble: la església de Sant Jaume (finals del segle XVI) i Sant Pau (segle XI), i la seva ampliació amb la urbanització dels Garrofers, és on es concentra el màxim de la població.
La resta està repartida per un munt d’urbanitzacions. A dreta i esquerra de la vila han anat proliferant aquests petits nuclis, fruit de l’especulació, urbanística i de la gran demanda de habitatges de segona residència.
Sant Pol té un terme d’allò més accidentat, costa trobar zones planes, tot l’espai que ocupa està ple de petits turons i petites valls a excepció del pla de Can Villar una zona que antigament era de conreu (l’actual Parc Litoral) i en primera línia de costa l’actual Carrer Nou. Tot el nucli urbà sembla trobar-se sobre la última part del Montnegre que va emprendre el seu camí cap al mar.
Es tracta,doncs, d’un poble on les edificacions es van situant en les diferents vessants d’aquests desnivells i on des del mar encara podem reconèixer un gran nombre dels seus carrers. Així si a l’estació de RENFE tenim una alçada de 5,74m, i al Carrer Nou 6,86m, a les Tribunes 20,64m, al Carrer Santa Clara 25,85m, i en el centre dels Garrofers més de 50 m sobre el nivell del mar.
El munt de rieres i torrents que té el terme municipal i el tipus de terreny sobre el qual transcorren són els qui marcaran el relleu de tot el poble.
El mateix nucli urbà està emmarcat per dues rieres, la Riera de Vallalta i el Torrent Arrosser, i també dins el poble el Torrent del Sot de la Coma que té la sortida al mar davant de Can Coromines produeix els grans desnivells del Carrer Abat Deàs (baixada de Can Vilà i pujada de l’església).
En el Sot de Golinons que està envoltat per les cotes més altes del terme hi trobem el Turó de l’Home Mort (224m) i el Cim de les Guilles de Calella (259m). És aquí on neix un torrent que més endavant s’unirà al Torrent de Morer i que juntament amb la Riera de Vallalta formen les dues grans conques del poble. Just darrera del poble troben el primer punt més elevat, el Turó de Can Tiril (197m) que està delimitat per el Torrent de l’Arrosser i els torrents de Can Roca i Can Balmanya.
La Riera de Vallalta neix a Arenys de Munt (antigament Sant Martí d’Arenys) al sot de Gascons i recull l’aigua dels torrents de solell de la serra del Montnegre.
 En el seu tram alt porta aigua gairebé durant tot l’any i abasteix d’aigua a les poblacions de Sant Iscle i Sant Cebrià, a partir d’aquí fins arribar a Sant Pol la riera tan sols portarà aigua durant les pluges de la tardor i primavera.
Aquesta riera, monstre adormit, que qualsevol dia pot tirar al mar pals de golf, materials de construcció o alguna que altre roulotte, no fa masses anys era l’element més important per a la supervivència de la nostra gent.
Les mines d’aigua naixien ran de la riera i seguint el voral de la carretera de Sant Cebrià arribaven fins l’Aixernador i d’aquí fins al dipòsit que permetia el funcionament d’un molí de gra i als safareigs coberts de la riera que les dones utilitzaven per rentar la roba.
L’abastament d’aigua per el poble venia de “la bomba”, un gran dipòsit situat entre la riera i la carretera de S. Cebrià, entre l’escorxador i el càmping de Can Torrus, on amb unes bombes de pistó extreien l’aigua de la riera que enviava a un altre dipòsit situat a Can Balmanya i d’aquí es distribuïa al poble.
Fins els anys noranta i amb els pous situats en el pati de l’escola a prop de la riera, el poble era autosuficient però la salinització i posterior contaminació dels pous que xuclaven l’aigua de manera descontrolada, per tal de fer front a la demanda cada cop més gran, ens ha portat ha dependre de l’aigua de la Tordera i de la dessaladora en un tant per cent creixent en els mesos de més consum”. (http://blocs.xtec.cat/santpausantpol/passejant-pel-poble/)

Travessem tot el poble pel carrer de Sant Pau. Trobem el restaurant de la Ruscalleda (165€ el menú de degustació, per si és del vostre interès), per la plaça d’en Jaume Roig (no el nostre, sinó el Pujol), pel bar del Centro i cap a la riera de Sant Pol. Arribem al cotxe i, ai las! Hem perdut a la Mari! No arriba, no entenem on s’ha perdut ja que estàvem tots junts dins el poble. En Joan va a buscar-la i la troba. Sembla ser que ha quedat sobtada davant la carta de la Ruscalleda i el preu del menú, no es podia bellugar i mentrestant els altres hem tirat pel carrer de baix i ella, quan ha reaccionat, pel de dalt. Aquesta ha estat l’anècdota del dia. Quico Villà 



Dimecres dia 13 d'abril de l'any 2016
171.Les punxes de Carcaixells
Fotos d'en Quico │ Fotos d'en Fermí Fotos d'en Manuel

Josep Saleta, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Ímma Ribas, Ímma Aymerich, Mª Teresa Bellalta, Demetrio Melcón, Miguel González, Jaume Roig, Paco Hernández, Agustí López, Esther Cojo, Carme Ramon, Manuel Díaz i Quico Villà.
Duració aproximada: 4h 15’, 8 km aproximadament i uns 441 m de desnivell.

Anem fins a Solius (Santa Cristina d’Aro) i abans d’arribar al poble, davant el restaurant Mas Pla, girem a l’esquerra agafant una pista que ens portarà fins a Can Llaurador i aparquem sota les sureres que hi ha a uns dos-cents metres de la casa. Comencem a caminar amb les roques dels Carcaixells al davant que ens esperen.

El primer tros és un camí de carro prou ample i al cap de molt poca estona arribem al menhir de Can Llaurador, antic menhir tombat però que ara l’han posat dret, recuperant el seu estatus original. Seguim pel mateix camí, senyalitzat, enmig de sureres, els arbres que ens faran companyia gairebé durant tot el camí que farem pel forest. Abans d’iniciar la pujada trobem un reguitzell d’eucaliptus dispersos probablement reminiscències d’anteriors plantacions desafortunades. Arribem a la cruïlla on se’ns indica el camí cap els Carcaixells i el pont penjat, indicant-nos que està prohibit passar-hi (sembla ser que per estalviar-se maldecaps els propietari en cas d’algun accident) però essent el camí natural d’aconseguir fer cim a no ser que vagis per la via ferrata paral•lela, cosa que nosaltres no farem.

Comencem la pujada pel mig d’un bruguerar espès i en qüestió d’uns 20 minuts ja estem grimpant cap el cim del primer Carcaixell del massís de l’Ardenya.

“El Massís de l’Ardenya és un sistema muntanyós de substrat granític i alçades modestes pertanyent a la part gironina de la Serralada Litoral Catalana. La vall del Ridaura, o Vall d’Aro, l’individualitza respecte el massís de les Gavarres. La combinació de diferents processos al llarg de la història geològica d’aquest massís (meteorització química, esfondrament de la vall, erosió fluvial) ha donat lloc a un paisatge constituït per un conjunt de formes característiques del modelat granític. El conjunt és una interessant mostra de la geomorfologia en roques magmàtiques, tant pel que fa a les formes majors (doms, torres rocalloses), com a petita escala (cadolles, taffoni…). La fàcil accessibilitat i la situació relativa d’aquestes formes, permeten unes perspectives de gran interès paisatgístic i moltes possibilitats didàctiques. Alguns elements, com la roca cavallera basculant de la Pedralta, formen part de la tradició cultural i turística de la zona.

La geozona comprèn una sèrie de relleus d’alçada modesta que constitueixen la Baga del Montclar, vessants drenats per una sèrie de petits torrents i rieres que es dirigeixen cap al Ridaura. Des del Mirador de la Pedralta, al límit entre els termes municipals de Santa Cristina d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, es té una bona visió del conjunt: les crestes rocoses dels Carcaixells i la vall de la riera de Solius en la qual sobresurten els conjunts de doms de Solius i de Roca Ponça. Els doms granítics contrasten en forma i color per sobre d’uns vessants coberts de vegetació: pinedes, suredes… Al fons de la vall, alguns masos com el Mas Pla, el Mas Llaurador, conserven el caràcter de l’edificació tradicional.” ( Més informació al PDF geozona 362 - formes granítiques de l'ardenya - Medi ...  mediambient.gencat.cat/web/....de.../362_descrip.pdf )

Els Carcaixells d'en Dalmau és un conjunt de doms o crestes rocoses del Massís de l'Ardenya (un dom és el terme que s’utilitza per a designar una forma de  relleu en forma de cúpula), la més alta de les quals és el Montclar (407 m).  Està  situat al municipi de Santa Cristina d'Aro, a la comarca del Baix Empordà. L'absència de vegetació als diversos cims permet que sigui un bon mirador per als excursionistes. Els doms granítics són la forma de relleu d'aquests pics que constitueixen turons de vessants nus i escarpats, aïllats o agrupats en conjunts més o menys complexos. Es tracta de relleus residuals fruit de l'erosió diferencial.

Unes cadenes enganxades a la roca ens acompanyen a la pujada per fer-la més entretinguda i menys dificultosa. Flanquegem una tirada llarga de rocam i ho rematem amb una pujada per una canal suau i també equipada amb cadenat. Anem fent, xino xano, fins passar tots vint i arribar al cim del primer Carcaixell. Després de l’esforç unànimement hem acordat esmorzar
Feina feta i recuperació de forces assolida, continuem fins arribar al pont penjat, un petit pont “tibetà” al mig de la serralada litoral catalana, una passada i una sorpresa agradable. L’anem passant mica en mica, d’un en un, valorant el balanceig i la timba, cadascun amb el seu pensament aïllat i... ja som a l’altre costat. Pujar una mica més, grimpar un xic i segon Carcaixell assolit. Estem dalt la carena, i mai tant ben dit, ja que alguns trossos del camí eren el vèrtex de la mateixa. Panoràmica fabulosa, del Pirineu nevat al mar que treu el cap per Platja d’Aro i Palamós. Per l’atre costat el Montseny que ens observa i vigila i entremig les Guilleries, Puigsacalm... No ens podem queixar.

Anem fent, tornem a baixar i tornem a pujar, sempre grimpant suaument, fins arribar al tercer Carcaixell. Arribats a aquest punt, la meitat del personal continua caminant, pujant i baixant, fins el Montclar, el punt més alt. La resta descansa una mica i inicia la baixada. Dalt el Montclar, una senyera ens dona la benvinguda i la vista damunt els doms que acabem de fer és magnífica. Fem la foto corresponent i iniciem la baixada.

Reculem pel mateix camí, tornem a pujar el tercer Carcaixell que abans havíem baixat fins arribar de nou al collet entre el tercer i segon dom. Ara agafem el camí de baixada cap a la dreta, no tornem pas pel mateix lloc. Anem baixant per un corriol amb força pendent enmig de les sureres, una bona estona, fins obrir-se una mica per oferir-nos una bona vista de tots els Carcaixells que hem fet, podent resseguir visualment el camí, pont inclòs. Seguim corriol avall fins retrobar el camí de carro de l’inici de la sortida, la cruïlla on hem iniciat la pujada, el menhir i finalment els cotxes on una parella que anaven a passejar el gos ens han fet la foto de grup.

Aquesta ha estat, de moment, la sortida amb més dificultat que hem fet, però que l’hem assolit amb nota. Ja estem preparats per fer dels Castellets i més, si convé, noves fites. De totes maneres, per compensar, la setmana entrant planejarem  pels Hostalets de Balenyà. Quico Villà




Dimecres dia 13 d'abril de l'any 2016
172.Pels camps de Balenyà i Vilageliu
Duració: 3h15’i 10,5km. Uns 225 m de desnivell.
Fotos d'en Quico | Fotos de la Isabel

Quico Costa, Rafaela Garcia, Josep Saleta, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Ímma Ribas, Ímma Aymerich, Mª Teresa Bellalta, Demetrio Melcón, Miguel González, Lluís Filbà, Jaume Roig, Paco Hernández,  Esther Cojo, Manuel Díaz, Montserrat Taberner, Soco Salgado, Pep Garriga, Martí Mataró, Dolors Mas, Isabel Navarra, Rafael Montserrat, Roser Albert, Esteve Gual, Josep Maria Fàbregas, Uli Denig, Teia Montmany i Quico Villà.

No us ho creureu però avui és un dia per a recordar amb alegria: som 33 persones les que ens hem aplegat a 2/4 de 8 del matí disposades a fer una caminada fraternal per aquests mons de Déu, malgrat una gran part del personal sigui atea, segons em consta. És tot un rècord dels Dimecres al Bosc. Qui ens havia de dir, a en Quico Costa i a mi mateix, quan el 13 de juliol de 2011 varem iniciar les caminades dels Dimecres al Bosc fent una sortida de Dosrius a can Bordoi tot tornant pel torrent de Rials, que avui seríem aquest reguitzell de persones, de tots llocs i de tots colors, engrescats en mantenir l’esperit muntanyenc, amb ganes de conèixer el país i en fer-ho plegats, poc a poc, parlant i coneixent-nos mica en mica, fent pinya, millor dit, macedònia (fruitosament parlant) i gaudint a pleret de les excursions que duem a terme setmanalment. I ja en portem 172, que no és poca cosa, de les quals només mitja dotzena han estat repetides, si és que hi arriben.

Marxem per retrobar-nos al cementiri de Balenyà. Balenyà és un municipi del sud d'Osona, anomenat fins al 1991 els Hostalets de Balenyà. També s'anomena així un dels nuclis de població d'aquest municipi.  Aquest poble, famós pels seus embotits, s'estén a migjorn de la Plana de Vic, a la capçalera del Congost i arriba fins a l'altiplà del Moianès. El terme culmina al Puig Castellar (1.017 m), cim ben característic perquè hi ha emplaçades grans antenes i repetidors de televisió visibles des de ben lluny i molt conegudes pels membres dels Dimecres al Bosc, ja que formen part del seu imaginari col•lectiu.

Hostalets (anomenat popularment així) té a banda i banda dos blocs muntanyosos importants: a l'est el Montseny, amb el Matagalls en primer terme; a l'oest hi podem veure la serra de Fontderola, amb nombrosos cims d'anomenada a la zona com són el Roc de la Guàrdia, el Puigsagordi o, com hem dit abans, el Puig Castellar. Nombrosos boscos, majoritàriament rouredes o pinedes, formen part també d'aquest bonic paisatge.

Un cop reagrupats, seguim el camí fins el Santuari de la Verge de l’Ajuda, una mica més amunt, on aparquem els cotxe i iniciem la nostra ruta.

El Santuari de la Verge de l'Ajuda és una església situada als afores de Balenyà, a la comarca d'Osona. El santuari, situat a 1,5 km a l'est del poble, és el monument més estimat pels habitants de Balenyà. En aquesta església hi ha una barreja d'estils que s'han anat incorporant al llarg del temps. Hi ha mostres del romànic, en bona part del campanar o de la façana, gòtic en el pis de les campanes, barroc o modernisme en les pintures que decoren l'altar major. Aquesta barreja d'estils és deguda al fet que l'església s'ha anat completant al llarg de la història. La Verge actual és la reconstrucció de l'antiga imatge destruïda pels francesos. Actualment tot el conjunt es troba en procés de restauració.

Als afores dels Hostalets de Balenyà, el Santuari de la Verge de l'Ajuda va ser en temps antics el nucli del municipi. Es creu que l'església ja devia estar edificada a finals del segle IX quan es va restaurar la diòcesi de Vic després de la reconquesta portada a terme per Guifré el Pilós i probablement es va començar a construir a partir de l'inici del segle VI. El nom de Santuari de la Verge de l'Ajuda és el nom que se li dóna actualment, ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L'edifici es va consagrar l'any1083. Molts fets han ocorregut durant la història com per exemple que els francesos destruïssin l'antiga imatge de la Verge o el canvi de nom. Ha tingut noms tan diversos com Santa Maria de les Dones (s. XII) o Verge de la Bona Sort (s. XVII). El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d'una epidèmia de pesta. Actualment al Santuari s'hi diu missa setmanalment i és freqüent trobar-hi de visita bastants feligresos.

Agafem el camí de la dreta mirant el Puig Castellar. Ben pla, això si, no ens podem queixar. Fa un airet fresc i el cel es va cobrint de núvols poc amables. Enyorem l’astre senyorial que de moment ens ignora i s’amaga darrere les boires. Anem fent acompanyats de la grogor dels camps de colza. Poc acostumats a aquest conreu tots ens fem les mateixes preguntes, què se’n fa de la colza? Tenim, tots plegats, per l’edat, un mal record de la intoxicació de l’oli de colza de l’any 1981.

La colza (Brassica napus), és una planta amb flor de la família Brassicaceae.  És una varietat de nap que es conrea per les seves llavors. Canola és el nom d'una varietat de colza conreada al Canadà i amb aquest nom sovint es designa (en anglès) a qualsevol colza cultivada. Planta anual de 0,3 a 1 metre d'alçada, fulles de 5 a 40 cm, floració a principi de primavera amb flors grogues, fruit en silíqua de 5 a 7 cm amb diverses llavors d'1,5 a 2 mm de diàmetre.  Es pot conrear en climes bastant freds i no excessivament plujosos. En climes d'influència mediterrània se sembra al principi de la tardor mentre en els continentals es fa a la primavera.  De la producció d'oli de colza de les llavors, com a subproducte s'obté un turtó ric en proteïna dedicat a l'alimentació animal. L'oli pot ser destinat a combustible (biodièsel)

L'oli de colza és l'oli produït a partir del premsat de les llavors de la planta de la colza. És de textura viscosa i color verdobscur abans d'arribar a ser refinat, en aquest es pot separar estearina sòlida. S'usa com a biocombustible (biodièsel). A Alemanya es va començar a usar com a oli econòmic a la guerra mundial i actualment és el principal oli d'ús alimentari utilitzat per a la fabricació de menjar. Als Països Catalans es prefereix l'oli d'oliva com a aliment i, pel fet d'estar sempre a l'abast, a nivell casolà també per a altres usos (cosmètic, lubrificant, combustible per a làmpares d'oli, etc.).  A Alemanya i altres països de dieta atlàntica s'usa com a aliment per a fregir, però els olis de colza comestibles i usats com a combustible són obtinguts de manera diferent, amb diferents additius i tractaments que fan canviar les seves característiques, com per exemple la toxicitat. Per a evitar accidents és obligatori tenyir l'oli de colza combustible amb un colorant.

A Espanya el 1981 va haver-hi milers d'enverinats i morts a causa de la ingesta d'oli de colza venut fraudulentament com a oli d'oliva i el qual havia estat decolorat expressament. Segons les fonts, de 600 a milers de persones van morir i més de vint mil van quedar amb malaltes cròniques (de per vida) o minusvàlides. Des de llavors es va encunyar el terme Síndrome de l'oli tòxic, SOT.

Anem caminant per petits grupets. Avui com que el camí és planer i som un fotimer de gent és fàcil xerrar, conversar, discutir de tot; molt d’ensenyament, però també d’altres temes. Fer coneixences sense proposant-nos-ho; hauríem hagut de gravar les petites converses per a valorar-ne la seva varietat i riquesa.  Observem les margues gris-blavenques característiques de la comarca d’Osona i l’erosió provocada damunt el terreny.
Amb aquestes arribem a l’ermita de Sant Miquel de Vilageriu on esmorzem.  Sant Miquel de Vilageriu és una església romànica al costat de la masia de Vilageriu (Vilageliu) a 500 m del nucli urbà de Tona a la comarca d'Osona. L'església s'esmenta com Sant Miquel de Vilageliu en els mapes per l'Institut Cartogràfic de Catalunya. L'església del segle X va ser reedificada en el segle XII i reformada en el XVIII, encara que sense grans modificacions. Consta d'una sola nau, dividida en tres trams amb arcs torals, les columnes són semicilíndriques i amb volta de secció rectangular. L'absis semicircular té volta de canó. A l'exterior, només l'absis té decoració d'arcuacions llombardes sense lesenes i dues finestres. En el mur sud hi ha la porta d'entrada amb arc de mig punt. Té un petit campanar de cadireta d'un sol forat, col•locat en la part oest de l'església.

Agafem el camí que surt a l’esquerra del frontal de l‘ermita i gaudim, encara, de la nevada vista pirinenca, al fons, amb el castell-església de Tona al davant. Baixem una mica, no massa, per acostar-nos a una gran extensió de flor groga, un mar grogenc, inimaginable al Maresme per manca d’espai. Són els camps de colza que ajuden a omplenar la plana de Vic. Precisament avui mateix surt un article al diari El País que en parla: “ Les subvencions agràries tenyeixen Catalunya de groc. Els agricultors catalans de cereal aposten aquest any per la colza perquè està subvencionada entre 60 i 80 euros per hectàrea Alfonso l. Congostrina Barcelona 19 ABR 2016.

Aquesta primavera s’estenen els cultius grocs que tenyeixen els paisatges d’algunes zones de Catalunya, sobretot a Girona i les comarques centrals. És la plantació de moda entre els agricultors de cereal: la colza. El motiu principal pel qual els pagesos han adoptat aquest any aquest cultiu és la generosa subvenció amb la qual premia la política agrària comuna (PAC) de la Unió Europea els agricultors que aposten per aquest cereal de tonalitats grogues.

Ramon Bardají és tècnic a Lleida de l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA). Bardají assegura que la presència de la colza als nostres camps es deu a diversos factors: “La PAC concedeix ajudes extres a determinats cultius, i aquestes subvencions van d’entre 40 i 80 euros per hectàrea”. El tècnic d’ASAJA assegura que l’ajuda a la colza “és molt important i va d’entre 60 a 80 euros per hectàrea, sempre que el cereal es destini a l’alimentació animal”. La subvenció és específica i està dins dels ajuts als “cultius proteics”, una estratègia de la Unió Europea per reduir les importacions de soia i colza, amb la qual es dota de proteïna els pinsos animals. Bardají informa que les subvencions de la PAC també han introduït o expandit altres cultius a Catalunya. “En explotacions de més de 15 hectàrees la PAC obliga a destinar un 5% de la superfície a interès ecològic, és a dir, es pot deixar en guaret o conrear una plantació que fixi nitrogen a la terra, per aquest motiu aquest any s’estan plantant molts pèsols”.

La nova PAC evita el monocultiu i mostra interès per la flora i la fauna autòctones, i obliga a plantar, almenys, dos cultius als pagesos que plantin entre 10 i 30 hectàrees i tres cultius als que superin les 30 hectàrees. Carles Vicente, responsable d’organització d’Unió de Pagesos, assegura que un altre dels motius que justifiquen un increment de cultius de colza és que l’any passat el blat de moro va estar a punt de donar pèrdues. “Molts pagesos han substituït el blat de moro per la colza, que té una llavor més barata i no falla tant”. Vicente informa que no tots els camps són vàlids per plantar colza, “ja que és exigent en aigua”. El president de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), Joan Carles Massot, també apunta que les directives de la PAC fan canviar els cultius dels pagesos. Massot descarta que la colza es planti per destinar-la a biodièsel, ja que aquest no rep tanta subvenció. La veritat és que les polítiques europees estan canviant els colors del paisatge català. Aquesta primavera les extensions grogues fan distingir la colza d’altres cultius tradicionals.”

Immersos del tot dins la colza ens arriba la gran sorpresa del dia: ens endinsem tots plegats dins la marea de colza que ens ha de portar, a través d’un viarany estretíssim, enmig de les grogues flors sense perfum però que ens cobreixen en alçada (res d’un metre, aquestes, com que són catalanes i a més ens trobem al rovell de l’ou de la “ceba”, com a mínim tenen un metre vuitanta d’alçada), fins el niu del que foren refugis aeris de la guerra civil i que avui, amb la florida d’aquests moments, servirien molt més de nius d’amor ja que la part romàntica està assegurada. Una passada! El pol•len groc ens taca la roba i el cos fins que arribem al mig del camp on hi ha les entrades al refugi del camp d’aviació de Balenyà.

El camp de l’aviació de Balenyà. Va ser en el context de la Guerra Civil espanyola que, en els camps de conreu que envolten la casa de Can Moianès, al límit nord del terme municipal de Balenyà, es va construir un dels 4 camps d’aviació de la comarca d’Osona. Els camps d’aviació a Osona van servir de suport de la República, tant a la Batalla de l’Ebre, com en la defensa de Barcelona. Tot i formar part de la rereguarda, Vic, Manlleu i Balenyà no es van escapar dels ensurts de la guerra i van ser víctimes de bombardejos. Va ser en aquest context que, a la primavera de 1938, l’Ajuntament de Tona va fer una crida per treballar en el futur del camp d’aviació de Tona situat a Balenyà. El camp d’Aviació de Balenyà era de forma irregular, compost de dues pistes. Una en la mateixa direcció dels vents dominants del sud-est i d’unes dimensions de 1.100 m per 250 m d’amplada. L’altra formava un fals escaire, de 570 per 300 m. En aquest camp hi ha un total de nou refugis: un d’antiaeri, que es troba just al davant de la casa de Can Moianès, i vuit d’elementals, que es distribueixen al llarg de tot el camp, que el tanquen pel nord i sud, i per llevant i ponent.

Segons la publicació Els camps d’aviació a Osona durant la Guerra Civil espanyola (1936-39), en aquesta zona s’han trobat els refugis següents:
-Can Moianès: al costat de la C-17. Refugi de formigó a l’era de la casa.
-Trabau 1: situat en un sot entre les cases de Filbo i Can Tomàs.
-Trabau 2: situat en un camp a prop de Filbo.
-Granja: situat en un marge de la pista que va des de Can Tomàs fins a l’ermita de l’Ajuda.
-Can Tomàs: situat a la l’era de la casa i fet de formigó.
-Marge de l’Ajuda: aterrat. Situat en un marge de roures.
-Hi havia dos refugis més, però no han pogut ser localitzats amb exactitud.
Amb la col•laboració de voluntaris del municipi, s'ha fet una tasca per recuperar els refugis que se situaven al contorn d'aquest camp d'aviació.

Més recentment, s'ha creat una Audioguia, que presenta aquest camp d'aviació a través de 4 codis QR. A les locucions s’explica el context polític que va donar lloc a la Guerra Civil, com es va viure aquesta a la comarca d’Osona, per quina raó es van construir aquests camps d’aviació a tanta distància del front, l’activitat que s’hi va realitzar, les característiques dels avions que hi aterraven i altres elements que permeten al visitant fer-se un idea d’aquest període i context històric. Les gravacions s’han fet a Ràdio Pista i es troben a la seva pàgina web, a la qual s’accedeix de forma automàtics amb la lectura del codi QR. En un recorregut de menys d’un quilòmetre es poden escoltar els quatre codis QR i gaudir de la visita de tres dels vuit refugis elementals d’aquest camp d’aviació. A més, el visitant es podrà fer una idea molt clara de les dimensions i estructura del camp.
Cadascuna de les gravacions dura entre 3 i 4 minuts, de forma que el conjunt de la locució és d’uns 15 minuts. Si no us podeu desplaçar a aquest indret, i esteu interessats en escoltar aquestes gravacions, hi podeu accedir aquí.

En els darrers mesos l’Ajuntament de Balenyà, juntament amb voluntaris i veïns del municipi i rodalies, han recuperat, senyalitzat i arranjat uns refugis antiaeris del que fou l’anomenat camp de l’aviació de Balenyà, testimoni republicà de resistència durant la guerra civil. La tasca d’adequació als nous temps d’aquests precaris refugis testimoni viu de la guerra civil a Osona, ha estat una feina excel•lent d’intentar recuperar el patrimoni històric. De tots els refugis, potser el que més sorprèn és el refugi de Trabau 2 enmig d’un camp de cultiu (i enmig del camp de l’aviació pròpiament dit) ben protegit amb una barana de fusta i que sense la indicació de les escaletes que pugen i la explicació del fullet informatiu, seria impossible de saber el que podíem trobar allà.

Amb tot, tot i que hi passa molta gent per davant de la rodalia de Balenyà o Tona tot fent passejades a peu o en bicicleta, continua sense ser massa divulgada la seva història a la comarca. En aquest enllaç de l’Ajuntament de Balenyà, queda explicat tot el procés de recuperació d’aquest interessant valor històric i a més a la part superior dreta, hi ha un mapa per descarregar on es localitzen tots els refugis sobre el terreny sense pèrdua possible. Després del plaer d’haver gaudit dins el camp florit de colza (s’ha de fer per poder explicar-ho i entendre-ho), seguim el camí direcció Balenyà i aviat albirem l’ermita de la Verge de l’Ajuda on tenim els cotxes. Anem de dret cap allà i amb la sensació de la feina ben feta seiem una estona al pati de la mateixa abans de retornar cap a casa. Quico Villà



Dimecres dia 4 de maig de l'any 2016
173.Hostalric, visita cultural
Duració: 3h40’ i 5km. Uns 180 m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela Garcia, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Imma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Ribas, Ímma Aymerich, Demetrio Melcón, Miguel González, Jaume Roig, Manuel Díaz, Montserrat Taberner, Soco Salgado, Dolors Mas, Isabel Navarra, Roser Albert, Esteve Gual, Uli Denig, Teia Montmany, Mari Sanàbria, Montse Serra, Montse Dalmau, Pep Palo i Quico Villà.


De tant en tant convertim la sortida setmanal dels dimecres en visita cultural per tal de trencar la dinàmica excursionista i acostar-la al llegat humà de les nostres contrades. Aquesta manera de fer ens ha portat a visitar la domus romana de la torre Llauder, la casa modernista de Coll i Regàs i Can Vinardell Vell a Mataró, la central hidroelèctrica de Susqueda i avui a la vila d’Hostalric.

Hostalric és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny i té una àrea petita, de només 3,4 km². La  població al 2014, segons l’Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, era de 4.010 habitants. Declarada Bé d’Interès Nacional, la vila d’Hostalric conserva quasi en la seva integritat un dels llegats monumentals més notables de l’època medieval catalana i està presidida per l’imponent fortalesa militar d’època moderna.

El cos d’aquest ric patrimoni arquitectònic es materialitza en emblemàtics i singulars elements com la Torre dels Frares, la Torre del Convent, el recinte murallat, el Portal de Barcelona, la Cova del Relliguer i la Fortalesa.

 L’ànima d’aquest llegat monumental s’amaga entre les seves pedres i deixa entreveure una valuosa memòria històrica: des de la capitalitat d’Hostalric sobre l’extens vescomtat de Cabrera durant tota l’època medieval, passant per les lluites feudals i guerres civils fins arribar a la Guerra de la Independència.

Deixem els cotxes aparcats a la zona esportiva d’Hostalric i aprofitem les taules i bancs que hi ha per esmorzar doncs, a les 9, tenim la cita amb la guia davant les escoles. Fem el petit àpat (mai no havíem estat tant matiners) i emprenem la que serà la pujada del dia poc a poc, per pair bé, fins dalt el castell. Arribem davant les escoles, al peu mateix de la fortalesa, enllaçant la part antiga amb a més moderna del poble, on trobem tota la quitxalla i llurs pares esperant que s’obrissin les portes. Al cap de poc, la Maribel Saavedra, la noia que ens farà de guia, ens ve a cercar i iniciem la visita tot pujant cap el castell.

Entrem per la cisterna, arribem al camí cobert, al fossat i després ens instal•lem al cos de guàrdia on una pel•lícula ens porta als orígens i evolució d’Hostalric. Contemplem una maqueta molt ben feta, amb clares explicacions digitals manipulables individualment i després anem pujant amunt visitant el polvorí, amb un altre audiovisual, el camí cobert del polvorí al capdamunt del castell, fins arribar dalt de tot, on abans hi havia el comandament de la fortalesa i avui hi ha un restaurant.

La panoràmica a la rodona és formidable, abasta des del Montnegre al Montseny, Montsoriu i Argimon, Maçanes, Tordera i Blanes. La Tordera passa als peus del castell formant gairebé un penya-segat; pel costat més suau, per on hem pujat, és el glacis, el terreny en pendent que baixa des del camí cobert d’una fortificació al camp. Hi ha una torre de comunicació òptica quadrada des del peu de la qual es pot contemplar tot el poble antic com si fóssim un ocell.

I tot això palplantat damunt un rocam basàltic que ens va ensenyant les seves columnes de tant en tant. Tot el castell, les muralles i moltes cases estan construïdes amb aquestes pedres de basalt, podent observar els trossos de columna, majoritàriament hexagonals, tallats i utilitzats per fer les parets.

Baixem directes cap el poble i visitem la cova del Relliguer, un hipogeu que s’endinsa uns 26 metres dins la panxa de la terra; una torre i el camí de ronda, prop del portal de Barcelona. Després anem fins el portal de les hortes havent visitat abans l’església i observat la façana, amb unes quantes bales de pedra com a decoració damunt la porta. Tirem avall cap a la plaça dels Bous. Agafem el camí del Raval i arribem a l’ajuntament, antic convent, on al seu davant s’alça majestuosament la torre dels Frares, de 33 metres d’alçada. Pugem a dalt i no cal dir que la vista és magnífica. Ara ja sabem quelcom més sobre Hostalric. De totes maneres, a tall de fer memòria podem afegir això:
“Hostalric va ser a l'antiguitat zona de pas obligatori en la ruta nord-sud, i l'únic pas natural entre Girona i Barcelona.

En unes prospeccions fetes al turó del castell es van trobar restes del període ibèric. En època romana passava per aquest indret una bifurcació interior de la Via Augusta.

La població d'Hostalric sembla que va tenir el seu origen en un hostal documentat des del segle XI al lloc dit Onota, al peu de l'anomenat camí de França (antiga via romana). El topònim és una aglutinació de «hostal» i «ric». La primera referència documental clara d'Hostalric és del 1106, i en ella Guerau Ponç, vescomte de Cabrera, va jurar fidelitat a Ramon Berenguer III de Barcelona. Les lluites feudals catalanes del final del segle XII van tenir ressò al castell d'Hostalric a causa del rebel temperament del seu senyor, Ponç III de Cabrera.

Amb el temps, els de Cabrera van convertir la vila d'Hostalric en la capital administrativa dels extensos territoris del seu vescomtat fins a l'extinció de la senyoria l'any1836.

Edat Mitjana: Capitalitat del vescomtat de Cabrera

Hostalric era la capital del vescomtat de cabrera on residien les principals persones encarregades de fer les gestions administratives i econòmiques del vescomtat.

La vila d’Hostalric es troba en una situació geogràfica molt bona. Disposa d’unes defenses naturals per un costat i de la protecció del castell per l’altra. Era lloc de pas del camí ral, que d’una banda venia de Barcelona, i de l’altre anava a França, amb ramificacions als camins de Montseny, de les Guilleries, i també conduïa cap a la marina en els termes del castell de Blanes, Palafolls i Montpalau.

Fou en el segle XIII quan es consolidà la vila. El 1242 el rei Jaume I el Conqueridor atorgà al vescomte de Cabrera el privilegi de celebració de mercat establert els dimarts, i l’any següent, el 1243, el vescomte Guerau V de Cabrera va concedir carta de poblament als habitants d’Hostalric. Posteriorment, el 1269 disposà de notaria i escrivania. Els notaris d’aquesta notaria tenien facultat directe del vescomte de Cabrera.

Durant el segle XIV, Bernat II de Cabrera va reestructurar els dominis del vescomtat de Cabrera i féu que Hostalric fos cap i centre de tot el vescomtat. A Hostalric s’hi va instaurar el principal tribunal judicial del vescomtat,

La capitalitat d’Hostalric començada per Bernat II de Cabrera va ser consolidada pel seu nét Bernat IV de Cabrera, anomenat Bernardí. Aquest reorganitzà les estructures administratives del vescomtat que duraran fins a l’extinció del règim senyorial al s. XIX.

Guerra de Successió

Durant el regnat de Carles III, els francesos van tornar a envair Catalunya. Van arribar a Hostalric el 18 de juliol de 1694. Després d'una curta resistència, la població i el castell es van rendir. Aquesta zona, però, va continuar essent terra de batalles, i els francesos van abandonar el castell l'any 1695 i el van deixar inutilitzat.

L'any 1701 va arribar a Hostalric Felip V, que acabava de ser nomenat rei, amb la seva esposa. Va ser en aquesta població on els representants de la ciutat de Barcelona li van retre homenatge. Uns anys després, en esclatar la Guerra de Successió, un cop conquerida la vila per les tropes filipistes, aquest rei va ordenar la construcció de l'actual castell i la reconstrucció de les muralles.

Durant la Guerra de Successió, a Hostalric hi havia una de les fortaleses més importants de l’exèrcit de Carles III. Al llarg de la disputa, la plaça va estar guarnida per diverses formacions aliades, fins que els exèrcits imperial i borbònic van signar el conveni de l’Hospitalet (22 de juny de 1713), amb què es reglamentava l’evacuació de les tropes aliades i l’entrega de les fortaleses a les noves autoritats borbòniques.

A mitjan agost del 1713, l’expedició militar catalana del diputat Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot va acudir a Hostalric per evitar l’entrega de la fortificació. L’operatiu va fracassar i, el 17 d’agost de 1713, el coronel Francesco Marulli, seguint el conveni de l’Hospitalet, va lliurar la fortalesa a l’exèrcit borbònic. La fortificació d’Hostalric es convertia, així, en la darrera plaça aliada entregada a Felip V. La seva guarnició va abandonar Catalunya tot embarcant-se des de Blanes.

Poc després, a causa de la revolta de les quinzenades, des d'Hostalric s'organitzaria una columna borbònica per anar a socórrer el general Feliciano Bracamonte a Vic. Durant el seu trajecte entre el Montseny i les Guilleries la columna seria emboscada, en l'anomenat combat d'Arbúcies, i patiria nombroses baixes que obligarien a retirar-se als supervivents cap a Hostalric.

Ocupació francesa

Durant la Guerra de la Independència (1808-1814), Hostalric va tenir un paper brillant, tant donant suport a l’entrada de queviures durant el setge de Girona com destorbant el pas a les tropes enemigues. És per això que convenia als francesos prendre la vila.Durant la guerra del Francès, el 7 de novembre de 1809 la vila va ser saquejada i incendiada per les tropes del mariscal Pierre François Charles Augereau.

El gener de 1810 els francesos van prendre la vila i s’inicià el llarg setge d'Hostalric. Durant aquest temps el coronel Estrada rebé 4 comunicacions intimant-li a la rendició, però totes van ser omeses. El governador del castell no defallia i les seves tropes li eren fidels. Després de quatre mesos de setge i més de 4000 bombes caigudes sobre la fortalesa, la situació era cada vegada més crítica. Començaven a escassejar els aliments i dels 2000 combatents només 1200 estaven en condicions d’agafar les armes.  El coronel Estrada va decidir provar de salvar-se obrint-se pas entre l’enemic i el 12 de maig tota la guarnició útil va fugir de la fortalesa. L’endemà, l’oficial que es va quedar al càrrec de la Fortalesa va lliurar la plaça als francesos.

Hostalric i Figueres van ser les últimes places de l'Estat espanyol que van abandonar els francesos. Va ser el 4 de juny de 1814. A diferència d'altres castells o fortaleses, Hostalric va mantenir fins ben entrat el segle XX la condició de "Plaza Fuerte Militar", amb els avantatges i inconvenients que això podia comportar.

Guerra Civil Espanyola a Hostalric

Amb l'incendi de l'església el 24 de juliol de 1936, s'iniciava la guerra civil espanyola a Hostalric. Les flames feien desaparèixer l'excel•lent altar major de 1854, tot i que es va salvar la imatge de la mare de Déu dels Socors, per acció de Joan Guitart i Socorro Ribas, que la van amagar dins d'un nínxol del cementiri vell.[5] L'1 de febrer de 1939 van entrar les tropes franquistes al poble.

Hostalric, monument històric nacional

El 13 de desembre de 1963 el conjunt arquitectònic va ser declarat monument històric nacional.La vila d’Hostalric conserva quasi en la seva integritat un dels llegats monumentals més notables de l’època medieval catalana i està presidida per la imponent fortalesa militar. El cos d’aquest ric patrimoni arquitectònic es materialitza en emblemàtics i singulars elements com la Torre dels Frares, la Torre del Convent, el recinte murallat, el Portal de Barcelona, la Cova del Relliguer o la Fortalesa. A la torre del Convent, hi ha obert una sala d'exposicions dedicada a Benet Frigola i Arnau. Aquest il•lustre fotògraf va desenvolupar la seva activitat professional a Hostalric des del 1920 i va deixar un extens llegat, que a partir d'ara s'exposa en aquesta sala.” (Viquipèdia)

Quan baixem de la torre anem a visitar la Domus del Sent Sovi, un edifici nou on hi ha l’oficina de turisme i que serveix com a escola de cuina de tant en tant. Tornem a la plaça dels bous on ens esperen un parell de noies que treballen a TV3 en un programa de “revival” i que havien contactat amb nosaltres per veure què és el que volen o els interessa. Aquí donem per acabada la sortida i la Maribel s’acomiada de nosaltres.

Per cert, l’anècdota del dia és que la Maribel Saavedra, la guia, resulta que és de Mataró, que vivia al barri dels Molins i havia anat a l’escola Thos i Codina i que havia tingut per mestra a la Maria Català. Ja ho saps Maria, tens una ex-alumna fent de guia a Hostalric!
Quico Villà



Dimecres dia 11 de maig de l'any 2016
174.Camins de Santa Eulàlia de Ronçana
Duració: 3h50’ i 13,5km. Uns 110 m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela Garcia, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Jaume Roig, Isabel Navarra, Montse Serra, Montse Dalmau, Pep Palo, Paco Hernández, Esther Cojo, Xavier Domènech, Pep Saleta, Josep Carrillo i Quico Villà.

Anem cap a Granollers i agafem la carretera de Caldes. Al cap de pocs quilòmetres (cal estar molt atents ja que només hi ha una indicació de camins de muntanya), passada l’empresa on venen budes i gerres grosses, a un parell de minuts i a l’inici d’una corba a la dreta, agafem una pista sense asfaltar que ens porta a l’aeròdrom d’aeromodelistes situat al pla de ca l’Amell. Deixem els cotxes i iniciem el camí una mica enfangat per les pluges de tota la setmana, pendents si ens plourà o no malgrat la informació positiva d’en Quico Costa. No ha fallat! La pluja no ha fet acte de presència i hem pogut fer tot el recorregut tranquil•lament. Recorregut que ha vorejat i trepitjat els límits dels termes de Santa Eulàlia de Ronçana, l’Ametlla del Vallès i Canovelles. De totes maneres, Sta. Eulàlia s’ha endut la palma.

“Santa Eulàlia de Ronçana és un municipi de la comarca del Vallès Oriental. Té una extensió de 14,2 km² i es troba a l'extrem occidental de la comarca del Vallès Oriental, a la conca del riu Tenes, al curs mitjà d'aquest afluent del Besòs. Els turons, les valls i les petites planes són elements que caracteritzen la seva geografia. Santa Eulàlia disposa també d'altres accidents geogràfics relacionats amb indrets del poble: hi trobem fondalades profundes i estretes com les de Can Maset, Can Just o Sant Simplici, hi trobem serres, planes; però sobretot destaquen els torrents dels quals es poden comptar fins a deu, com ara el torrent del Rector, el de l'Areny o el de Can Font. Tots ells porten les seves aigües al riu Tenes, que corre longitudinalment per la part oriental del poble.


Santa Eulàlia no ha tingut mai un nucli urbà que permetés la seva localització, la seva silueta no es pot distingir des de lluny i no hi ha una única carretera que hi porti. Des d'antic la població ha viscut dispersa, escampada entre les planes, les serres i els torrents. Les velles masies aïllades recollien i protegien els homes i les dones que hi vivien. Durant centenars d'anys, les persones es van identificar primer respecte a la casa d'on eren fills, i després respecte a la parròquia on hi celebraven els actes més importants de la seva vida. La seva identificació amb estructures més impersonals era força difícil, tot i que existien.

L'any 1958 es va iniciar un procés urbanitzador i transformador que encara avui continua. Si bé és cert que abans dels seixanta ja existien uns petits nuclis urbans, o si més no unes agrupacions de cases, que van permetre l'aparició dels barris tradicionals de Santa Eulàlia entorn del Rieral, la Sagrera, Sant Cristòfol, el Serrat, la Serra, la Vall o el Bonaire, i si bé també és cert que les primeres cases residencials es van aixecar als anys trenta, quan algunes famílies barcelonines es van enamorar d'aquests paratges, la veritable transformació del nostre municipi va esdevenir fa prop de quaranta anys. Durant un període d'eufòria econòmica i sense el més mínim control, Santa Eulàlia va començar a esdevenir allò que avui és. Es va iniciar la construcció de torres i xalets a prop del riu Tenes i poc després van començar a aparèixer les primeres urbanitzacions, com Sant Isidre o Can Sabater.

Els nous habitants del poble havien de fer algun sacrifici, ja que les urbanitzacions no disposaven de la infraestructura necessària (sense asfalt als carrers, sense enllumenat públic o sense serveis de neteja). Tot i això el ritme de transformació va ser trepidant. Algunes xifres ens poden ajudar a comprendre la magnitud dels canvis que s'estaven esdevenint: entre el 1960 i el 1970 es van arribar a vendre més de 2.000 parcel•les, i en poc temps, es van instal•lar més de 20 urbanitzacions al poble que, cal recordar-ho, no arriba a tenir 14 Km².

L'any 1835 la baronia de Montbui va desaparèixer per reial decret, i cadascuna de les parròquies que en formaven part van esdevenir municipis independents. De forma efectiva, sembla que Santa Eulàlia va començar a actuar de forma particular a partir de 1842-1843. Al llarg de tot aquest període i fins a mitjan segle XX, Santa Eulàlia ha estat un poble fonamentalment agrícola. Els millors exemples d'aquesta activitat són les diverses masies repartides per tot el terme municipal. Tot i que algunes tenen els seus orígens en l'etapa medieval, els períodes d'expansió econòmica del segle XVI i del segle XVIII en va fer aparèixer moltes. Alguns exemples de masies són: can Brustenga, can Burgués, can Maspons de la Vall, can Vendrell, can Puig de la Vall, can Barbany del Molí, Rosàs o can Paiàs.

Des de l'establiment com a municipi independent, Santa Eulàlia va disposar d'un consistori propi presidit, sovint, per grans propietaris agrícoles del terme. Aquesta situació es va mantenir fins a la instauració de la segona república espanyola l'any 1931. En aquella etapa, com a la resta del Principat, la població de Santa Eulàlia es va dividir entre els de "dretes" i els "d'esquerres", aquests darrers agrupats a l'entorn del Centre República Federal, una entitat local vinculada a ERC. En aquella època també va aparèixer el Centre Catòlic (1933), l'anomenat Casal Parroquial, que s'ha mantingut fins a l'actualitat.

L'esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939) va produir una autèntica ruptura a nivell polític, econòmic i social. Durant el control del municipi pels sindicats i grups anarquistes (juliol de 1936 - maig de 1937) es van col•lectivitzar algunes terres i es va adoptar el nom de "Ronçana del Vallès". Les tensions entre els anarquistes i els representants d'ERC i la Unió de Rabassaires van ser molt importants. Després de l'etapa de la dictadura franquista, la vida política de Santa Eulàlia no ha patit gaires ensurts.

Cal destacar el fet que un cop recuperades les llibertats democràtiques, l'any 1982 es va constituir la Mancomunitat de la Vall del Tenes, un organisme format pels ajuntaments de Santa Eulàlia, Bigues i Riells, Lliçà d'Amunt iLliçà de Vall, per tal de gestionar alguns serveis de forma comuna, recuperant, d'aquesta manera, les antigues vinculacions de la baronia.

E1 fet que les terres de Santa Eulàlia fossin favorables a l'agricultura va preservar el poble de la industrialització del segle XIX. De fet, l'activitat agrària es va mantenir tot i les dificultats decimonòniques (crisi de la fil•loxera i de l'activitat agrícola). Els pagesos i els propietaris de Santa Eulàlia van intentar superar les dificultats i van adaptar els seus cultius a les circumstàncies del període (així, es va estendre la producció de fruits secs, i posteriorment es va introduir la producció lletera, la qual ha arribat fins a l'actualitat).

Progressivament, al llarg del segle XIX i XX la població de Santa Eulàlia va anar augmentant. Però, com a la resta de Catalunya, la veritable transformació es va produir a partir dels anys cinquanta del segle passat. La proximitat a la ciutat de Barcelona, el desenvolupament de les xarxes i els mitjans de transport i les condicions climàtiques i geogràfiques del poble han estat un estímul per a la població forana que s'ha instal•lat al municipi, primer en urbanitzacions de segona residència, i després en un creixement urbanístic i demogràfic definitiu.

Aquestes circumstàncies van transformar radicalment la fesomia del municipi. A partir de les dècades de 1960 i 1970, els canvis socials i econòmics han estat notables. En aquella etapa, la construcció es convertí en l'activitat econòmica més característica; van aparèixer altres activitats relacionades amb la indústria i els serveis, la pagesia i el paisatge agrari va iniciar una disminució que s'ha incrementat en els darrers anys i la població ha experimentat un augment notable.” (Viquipèdia)

De bon inici ensopeguem amb una pila de fems, altrament anomenada merda, fumejant i criant fins i tot bolets de femer, com probablement feia molt de temps no observàvem els urbanites maresmencs. Una gran quantitat alineada al voral d’un camp a punt de ser afemat.  Travessem un ginestar espectacular, on els arbustos de la ginesta ben florida arribàvem als cinc metres d’alçada i emmarcaven  el paisatge com un decorat.

Anem seguint el camí fins arribar a la primera de les diverses urbanitzacions que avui travessarem, tal com ens indicaven les explicacions anteriors. Anem fent, caminant planerament i observant com la boira ajaçada damunt els camps d’un verd intens s’anava enlairant mica en mica, com els límits de les muntanyes quedaven retallats en diversos horitzons ben remarcats pel color grisenc del cel i els turons vallesans feien honor al tros de poema de les “Corrandes de l’exili” de Pere IV, tant conegut i tant encertat, del que ja hem fet esment altres vegades:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

La panoràmica circular abasta des de la serralada litoral amb Céllecs, Sant Mateu iTibidabo, a la prelitoral amb Montserrat, la Mola, els cingles del Fai i el Montseny. I nosaltres al bell mig de la plana oberta pel riu Tenes i els seus nombrosos afluents en forma de torrents. Esmorzem en una de les zones verdes contigües a la urbanització, abans d’arribar al torrent de can Divi, dins el terme de l’Ametlla.

Continuem el camí tot baixant per un caminoi que ens porta cap el torrent de Can Diví; al cap d’una estona tornem a passar per la urbanització de can Camps, aquesta amb cases de més “qualitat”. Tornem agafar torrenteres i arribem al camping l’Esplanada que ens marca el camí fins el pont que passa damunt el riu Tenes, al nord del qual el terme és el de Bigues i a l’oest i sud de Santa Eulàlia. El Tenes avui baixa amb força aigua, cosa no massa habitual.

El Tenes, Riera de Tenes o riu Tenes és un riu que es forma en el terme municipal de Castellcir, al Moianès, i passa pels termes de Sant Quirze Safaja, també al Moianès, Sant Feliu de Codines, Bigues i Riells, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt, Lliçà de Vall, Parets i Mollet del Vallès, tots pertanyents al Vallès Oriental. Desemboca en el Besòs en el termenal entre els dos darrers pobles esmentats.

És paral•lel a la riera de Caldes (a la seva dreta) i el Congost (a la seva esquerra). És un dels rius que ressegueix el Vallès de nord a sud i conflueix amb el Mogent, el Congost, i la riera de Caldes per formar el Besòs. Desemboca en el Besòs poc més avall d'on aquest riu es forma per la unió del Mogent i el Congost.

Anem seguint el camí que hi ha al costat del riu, molt agradable, que ens porta al bosc de la Casa Vella i on trobem una resclosa força grossa. Els saücs has substituït la ginesta i la seva flor ens atrau a uns quants, uns per fer infusions per guarir els constipats, d’altres per cuinar-les arrebossades. Arribem fins la resclosa de Can Comas i entrem al parc de can Font fins arribar a la font de sant Cristòfor on travessem el riu i ja li diem adéu tot pujant un camí emporlanat que ens porta al camí que ens durà fins a ca n’Amell, masia abandonada. Agafem el camí de la dreta i molt a prop trobem l’ermita romànica de Santa Justa i Santa Rufina.

Les primeres referències documentals de l'ermita de Santa Justa i Santa Rufina són de 1101 i el 1125. Des del segle XII l'església tenia funcions de parròquia. Sembla que fou una de les parròquies més antigues dels voltants, en un lloc de poblament ben conegut a l'època romana. A començament del segle XV apareix citada com a Santa Justa d'Olivet, fent referència a la "domus" o casa forta que tenia a prop, pertanyent a Canovelles.

A causa del despoblament general de l'indret, fou suprimida com a parròquia i va passar a ser sufragània de la de Santa Eulàlia de Ronçana i, el 1432, de la de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins als nostres dies. El 1936 fou cremada i el 1975 se'n va iniciar la reconstrucció. Va ser refeta respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, en col•laboració amb la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Lliçà d'Amunt, poble i amics. Finalment es va inaugurar l'actual temple el 14 de novembre de 1982.

La construcció és típicament romànica, amb dues fases diferenciades. La nau fins a l'absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya. La segona fase correspon a l'absis amb una tipologia d'entorn del segle XII. Al fons del presbiteri es va situar el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós, i que l'any 1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.

Al segle XVI es reformà la façana i es construí el campanar. Fou en el segle XVIII quan s'edificà la capella lateral del Roser. (www.flickr.com/)

Voregem els camps que ens separen de l’ermita fins el lloc on tenim aparcats els cotxes, molt a prop, i podem veure com recullen els seus avions uns quants afeccionats a l’aeromodelisme.
Quico Villà



Dimecres dia 18 de maig de l'any 2016
175.Per l'estany de Banyoles
Duració aproximada: 2h 16’ (+2 hores exposició), 7,3km (+1,8 d’exposició) i uns 30 m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela Garcia, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Jaume Roig, Dolors Mas, Manuel Díaz, Ímma Ribas, Isabel Navarra, Montse Dalmau, Pep Palo, Paco Hernández, Esther Cojo, Xavier Domènech, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Josep Mª Fàbregas i Quico Villà.


Banyoles és una d’aquelles poblacions que una vegada o altra qualsevol ciutadà d’aquest país, si més no de l’antiga Catalunya Nova, és a dir, al nord del Llobregat, ha visitat. Bé fos amb l’escola o amb la família, la visita a l‘estany i, quan érem petits o joves, la passejada amb l’Oca (l’embarcació que fa uns anys va naufragar deixant un reguitzell de víctimes, gent gran vinguda de França) tot explicant-nos per megafonia la llegenda del forat que hi havia al fons del llac i que sortia a Mallorca; la visita posterior a la Ramona, la carpa de 40 kg que hi havia a la caseta on ara hi ha informació i turisme; la visita al museu Darder, a veure el negre de Banyoles quan a Catalunya encara no hi havia negres; fer la travessa al llac; després les olimpíades; el càmping o aprofitant el camí tot anant a Besalú per visitar-la. Vaja, que és un dels llocs típics de casa nostra.

Avui hi hem tornat i també, com gairebé sempre es fa, hem aparcat davant l’embarcador antic. Està igual, aquest espai no varia, tant sols una mica més ordenat i polit.

Fem la volta completa a l’estany. Hi ha un bon camí utilitzat pels banyolins per caminar, ruta del colesterol o anar en bicicleta. Passem per la Draga, jaciment neolític de palafits, on en Pep Illa ens n’explica la història.
Seguim un tros més fins que els ve la dèria a uns quants de cercar les latrines enunciades en un cartell. Parada i fonda tot esperant el retrobament. Continuem gaudint de les imatges que ens ofereix el llac amb les seves casetes petonejant-lo a les voreres, acompanyats dels crits dels entrenadors de piragüisme que dalt una embarcació de motor van exigint més potència als seus pupils. Arribem al mirador del rem, construït durant els jocs del 92 i aprofitem per esmorzar davant la panoràmica de l’estany.

“L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya (tenint en compte que l'Estany d'Ivars d'Urgell, reconstruït i reomplert als anys 2003-2009 –amb la qual cosa el qualificatiu de "natural" és discutible–, el supera, amb 126 ha). També és l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La superfície és de 111,7 hm² i la profunditat màxima és de 62 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.

L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. El trencament provocat per la falla hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'un conjunt d'estrats karstificats, sedimentats just a sobre de la capa impermeable. Al llarg del temps la karstificació (dissolució) del material calcari, ha creat una xarxa de drenatge que fa circular les aigües d'infiltració cap al sud, fins que troben la falla, entrant en contacte amb el material impermeable, que actua de barrera. No podent continuar la circulació horitzontal, aquesta prossegueix el camí verticalment, obrint-se un camí a través dels estrats permeables (calcari, guixos) fins a aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts (o dolines d'enfonsament).

El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre del nivell actual.

Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.

Les aigües de l'Estany provenen de l'Alta Garrotxa (des de Sadernes a Oix) on es filtren a través d'una suposada xarxa subterrània de canals, coneguda com a aqüífer confinat. L'aigua surt a l'exterior a tres nivells diferents i subterranis, formant la coneguda Conca Lacustre:

Pel Pla d'Espolla-Usall
Pels estanyols de Sant Miquel de Campmajor
Per l'Estany i estanyols de Banyoles-Porqueres.

L'Estany de Banyoles, però, també rep aigua superficial, a través de les rieres naturals d'entrada, tot i que només suposen el 10% de les aportacions totals d'aigua a l'Estany. La sortida de l'aigua de l'Estany s'efectua, principalment, a través dels seus recs emissaris, els quals aboquen al riu Terri. D'altra banda, per facilitar la sortida d'aigua en moments de molta pluja, l'Ajuntament va construir, a principis dels '90, dos col•lectors que permeten controlar millor el nivell de les aigües.

Els recs
Amb la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles, l'any 812, una de les primeres actuacions de l'orde benedictí va ser la construcció dels recs de sortida de l'Estany. Aquests recs són canals que creuen tota la ciutat des de l'Estany, multiplicant-se en nombrosos ramals, fins a desembocar al riu Terri, a la sortida del municipi.

La construcció d'aquests recs va fer possible convertir Banyoles en un terreny habitable, de manera que entre el Monestir i l'Estany va anar creixent la ciutat. Els recs servien com a sobreeixidors naturals dels aiguamolls de l'Estany, evitant en moltes ocasions el seu desbordament, tot drenant-los de manera natural. Amb els anys, els recs foren usats pels habitants de diferents formes: com a rentadors, per a regar els camps i els horts i per a fer funcionar les pròsperes indústries (basades en els teixits, el paper, la farga, la farina, el cànem i l'adob de pells), de les quals en resten exemples com la Llotja del Tint o la Farga d'Aram.

La Conca Lacustre és un fenomen viu des dels seus orígens que al llarg dels anys ha donat lloc a la formació de diferents estanys i estanyols integrats en el fenomen lacustre. El darrer estanyol que sorgí, conegut com a Estanyol Nou o de Can Silet, tingué lloc ben recentment, el 12 de novembre del 1978.

Els estanyols es formen quan les aigües que circulen per l'aqüífer de calcàries es posen en contacte amb les capes superiors de guixos que es dissolen i produeixen grans cavitats o coves d'aigua a poca profunditat. Quan l'aqüífer disminueix el seu volum d'aigua i el terreny es col•lapsa, tenen lloc un seguit de sobtats enfonsaments del sòl que donen lloc a la formació d'estanys i estanyols arrodonits i de dimensions variables.

A la resta de la comarca, a Porqueres, Camós, Pujarnol, Sant Miquel de Campmajor, al Pla de Martís, i Usall, trobem també altres estanyols, brolladors, "reixorts" i aiguamolls tots relacionats amb la Conca Lacustre.

Fauna:
Hi ha moltes aus que viuen a la zona de l'estany de Banyoles, especialment ànecs. Cal destacar el xarrasclet, xatrac menut, l'Ànec collverd i el cabussó emplomallat. Hi ha també amfibis que viuen a la vora del llac, com la granota pintada, el tòtil, la reineta, i el tritó verd. Entre els rèptils cal esmentar la tortuga d'estany, la serp d'aigua i la serp de Montpeller.

Entre els peixos del llac hi ha peixos autòctons, com la bavosa de riu, la bagra(Leuciscus cephalus), el barb (Barbus meridionalis), el jonqueter i l'anguila (Anguilla anguilla), així com aquells que pertanyen a la fauna exòtica i que s'han adaptat al llac, com la carpa, el gardí, el peix sol, el black bass i la gambúsia. Hi ha altres espècies de peixos que hom sap que foren introduïdes al llac de Banyoles en el s. XIX i el s. XX, com el luci(Esox lucius), el carpí i el peix gat negre, però que no s'han pogut detectar en els darrers anys.

Vegetació:
Segons la quantitat d'aigua present al sòl, les diferents plantes aquàtiques se situen esglaonadament cobrint el límit de l'estany, fet que dóna lloc a una típica distribució. Així, al perímetre de l'estany, estanyols i rieres es formen unes franges concèntriques com a cinyell vegetal. Es defineix, doncs, una zona de canvi entre el medi aquàtic i el medi terrestre on el gradient hídric és el principal factor que determina la situació de cada una de les espècies de plantes aquàtiques.

Segons el gradient hídric, trobem tres grups de plantes:

Els hidròfits: Són les plantes totalment submergides o que tenen, com a màxim, alguns òrgans flotants.

Els helòfits: Són plantes parcialment submergides, que arrelen sota l'aigua, però que tenen parts aèries erectes amb fulles i flors.

Els higròfits: Són plantes que viuen a la ribera, ja fora de l'aigua però que requereixen una humitat considerable en el sòl per poder-se desenvolupar.” (Viquipèdia)

Seguim el camí, planer a més no poder, tot fent fotografies i xerrant fins arribar a l’església de Santa Maria de Porqueres, una altra de les fites si anaves a Banyoles. Hi hem arribat pel darrere on la  perspectiva és molt bonica. Hem entrat dins a visitar-la, pagat un euro per encendre els llums, la durada dels quals és força minsa, i continuat el camí de circumval•lació.

“Porqueres és un municipi de la comarca del Pla de l'Estany. El municipi de Porqueres està integrat per set pobles. Mata i les Pedreres al sud, i Miànigues, més cap a ponent, que és on es concentra la major part de la població. Pujant cap a la serra de Sant Patllari es troba Pujarnol; a l'oest, Porqueres; sobre l'estany, a la part nord, hi ha Usall, i, envoltat per la frondosa verdor de la serra del Ginestar, hi trobem el poble de Merlant.

Santa Maria de Porqueres és una església romànica situada al municipi de Porqueres, a la comarca del Pla de l'Estany. L'església de Santa Maria de Porqueres és esmentada en un document de l'any 906 com a domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Més tard, en butlles papals dels anys 1096 i 1175, l'església apareix amb la doble dedicació de santa Maria i sant Llorenç i és confirmada com a possessió del monestir de Banyoles. L'església fou reconstruïda cap a final del segle XII i consagrada el dia 5 d'abril de l'any 1182 pel bisbe de Girona Ramon Guissall. Està dedicada a Nostra Senyora de l'Assumpció i té uns Goigs dedicats que canten:

Palma excelsa. Triomfadora.
De Porqueres, fe i encís.
Pel vostre camí, Senyora,
guieu-nos al paradís.

Dia de joia per a la parròquia degué ésser el 13 d'abril de 1182. S'esqueia en dimarts de la segona setmana de Pasqua. El temple acabava de construir-se. El bisbe Ramon Guisall de Girona el consagrà i dedicà solemnement al culte. En un document signat amb aquesta avinentesa, el prelat disposà que el culte se sostingués amb els delmes dels terrenys que es trobaven des de Quadroc, a l'orient, fins a la muntanya de l'Espill, a ponent, i des de l'Estany fins al terme de la parròquia de Serinyà. Els límits d'aquest terme recullen el Puig de Cota, la pedra de la Creu, el mas Bruguera, Cutzac, el rierol de Merdançà, el bosc de Ravanera, el Vilar d'Iserga, la font del Guix, el clot de Campmajor, la roca d'Abella, la casa Rodeja i la roca Canera.

El bisbe posà església i cementiri sota la protecció de la Pau i treva de Déu, de manera que en el circuit de trenta passes al seu voltant hom estigues segur de no ésser víctima de cap mena de violència. I manà que la parròquia estigués sotmesa a la seu episcopal de Girona, de la que rebria els olis sants, necessaris per a l'administració dels sagraments, i que els sacerdots assistissin cada any al sínode, on es prenien mesures per a la bona marxa de tota la diòcesi. Per aquesta època restava dins la rodalia de la parròquia de Porqueres l'església de Sant Maurici de Calç, després agregada a Pujarnol. Posteriorment, en canvi, va annexar-se ací la parròquia veïna de Merlant.

Porqueres no ha tingut població agrupada prop del temple. Abans i ara han fet companyia a l'església la rectoria i el castell, convertit avui en mas, que es troba gairebé davant la façana del temple, a l'altra banda de la carretera. Fou habitat per una nissaga noble, fins al 1251, que l'adquirí el monestir de Banyoles a fi d'ampliar les seves rendes amb els ingressos que provenien del domini feudal del terme. Els masos de la parròquia s'escampen per la vall del riu Matamors. El seu nombre no ha variat massa al llarg del temps; el 1553 eren 21 focs.

El seu arxiu guarda com a peces més antigues els llibres de testaments que autoritzava el rector; comencen el s. XVI, com també són del segle XX els primers llibres d'Obra, on s'anotaven les despeses que, sota l'administració d'uns representants de la feligresia, es feien al temple i per al culte parroquial. Els altres llibres de l'arxiu, concretament els de bateigs, matrimonis i òbits, comencen el segle XVII. En ells consten, per exemple les abundants víctimes que la guerra amb l'exèrcit francès produí entre la població el 1808 i 1809.

Els terratrèmols del s. XV havien perjudicat greument el temple, però les obres de consolidació dutes a terme per impedir-ne la ruïna no en modificaren sensiblement la forma. Canvis d'importància, en canvi, es realitzen a la segona meitat del segle XVIII. A l'exterior, s'enrunà el campanar de cadireta que coronava la façana per construir-hi una torre; es guanyà alçada, però es perdé la unitat estilística del monument. Això succeïa el 1786. Poc després, el 1792, es posava volta de llunetes al presbiteri i s'hi alçava un retaule de línies barroques.

Lamentablement aquest retaule era cremat el 1936, durant la interrupció violenta de la vida parroquial que aleshores s'esdevingué. Els treballs de neteja de l'església durant el decenni de 1940 feren descobrir que el mur del fons del presbiteri, que fins aleshores havia sostingut el retaule, era un envà postís. Així nasqueren uns plans de restitució de l'edifici a la seva primitiva bellesa. Els dugué a terme el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional entre 1957 i 1960. Tot l'edifici fou consolidat amb injeccions subterrànies de formigó i lligades de ferro.

Talment una barca varada a la platja, l'església de Porqueres es mostra prop de l'aigua de l'estany de Banyoles amb una silueta inseparable de la riba lacustre. El color de la pedra, que prové de les Estunes, el color verd fosc dels xiprers del cementiri i els reflexos de l'aigua es complementen en un cromatisme de plàcida vibració.

L'església s'alça sobre un lleuger promontori. Té a la dreta la rectoria; a l'esquerra, el cementiri. Davant d'aquest es troba una construcció quadrada; un lleuger teulat de quatre vessants protegeix un pedró que culmina en una creu. És el comunidor, o indret des d'on el dia de la Santa Creu de maig es beneïa el terme, tot demanant la protecció divina per a les collites, sobretot davant el perill de pedregada.

L'absis és rodó, de mig punt. Està orientat, és a dir, mira cap a orient, com succeeix a la majoria de les esglésies. La llum pot penetrar cap a l'interior per cinc espitlleres, que no es troben a la mateixa alçada, sinó que s'eleven gradualment. Per la part superior, la transició de l'absis cap al teulat l'assegura una severa cornisa sostinguda per mènsules llises. Que siguin precisament 33 pot ésser una casualitat, però també una referència als anys de la vida de Crist; el nombre es troba també en les dents de serra que ornen un dels capitells de l'interior. A la part inferior de l'absis, un sòcol en reforça el mur.

Les parets laterals són d'un tipus de parament una mica divers de l'absidal. Alguna d'elles podria haver format part del temple del s. IX i haver estat aprofitada en la reedificació del 1182. A banda i banda de la façana s'aprecia per l'enllaç de l'edifici amb ella, que la construcció es féu en un moment més tardà respecte de la nau de l'església.” (Viquipèdia)

Poema dedicat a Sta. Maria de Porqueres:

De l'altra banda del mirall us miro
tremolar al vent de març, ho pedres reflectides,
duent encara pols des de segles pretèrits
i ànsies de plom entre un estany de dunes.

Admiro molt més la vella geometria
retallada en horitzó de blaus creuat de vols
de gavines que persegueixen fades, llunes mítiques
i fan atemporal la vostra imatge.

Entorn dels murs històrics passejo lentament
i s'abranda aquest foc com una torxa encesa
amb ombres medievals que acompanyen el somni,
de bellíssims perfils d'un estany que no us deixa.

Neus Corominas, Poesia inèdita, del llibre 'Viure presències'

Ja hem fet el tomb sencer i agafem els cotxes per anar cap el bosc de Can Ginebreda. Aparquem a l’entrada i truquem per l’intèrfon per tal de poder entrar ja que no teníem canvi per a tothom. En Xicu Cabanyes, l’escultor responsable del bosc d’en Xicu o de Can Ginebreda, ens fa entrar i ens espera al seu taller on ens l’ensenya, ens passa un muntatge audiovisual que té preparat, ens dóna llarga conversa tot explicant-nos el seu treball, i en orienta per fer el recorregut del bosc.

De la interessant conversa, entre moltes altres coses, ens queda clar que el Renaixement està inspirat en la FAVA i el Barroc en la FIGA. El que vulgui més aclariments és qüestió de tornar-hi i encetar la conversa.

Després de esplaiar-nos en la visita al taller, sortim a l’exterior per fer la visita al bosc, amb més de cent escultures, moltes d’elles de caire eròtic, i de resultats qualitatius diversos: algunes  millor treballades que d’altres, més o menys reeixides; d’altres formant un collage de mal gust i poc encertades; materials més treballats al costat d’altres deixats una mica de la mà de Déu, malgrat estar protegits pel papa Francesc; aquesta ha estat la meva impressió que pot no coincidir amb la dels altres. Ho deixo aquí.

No és gens arriscat de qualificar Xicu Cabanyes d'artista insòlit, i la seva obra, de gens corrent. En el camp de l'art, on costa tant trobar creadors que facin noves propostes, o que, simplement, diguin alguna cosa de nou, és d'agrair que hi hagi un artista singular –com el va qualificar Cirici Pellicer– que, sobretot a través del Bosc de Can Ginebreda, ens faci el regal d'una experiència inoblidable: art i vida, natura i artifici en un conjunt realment únic.

El bosc o el parc com a receptacle d'obres d'art i, en concret, d'escultures, no és pas un fet insòlit: recordem altres experiències, encara que conceptualment allunyades, com les de Bomarzo o el parc Kroner-Müller d'Holanda.

Però cap d'aquestes propostes es pot comparar amb la del Bosc de Can Ginebreda, per la intensitat vital i personal de l'experiència i la seva globalitat plàstica.

Aquest bosc –conegut popularment com 'el bosc d'en Xicu'– es troba al municipi de Porqueres, a uns sis quilòmetres de Banyoles, a la carretera d’Olot per Santa Pau. Són uns 40.000 m2 típicament mediterranis de roures, alzines, pins, ginebres, cirerers d'arboç, grèvols, arços... i escultures!

El municipi de Porqueres ha comprat el bosc eròtic de Can Ginebreda per més de 2,3 milions d’euros.
L'artista Xicu Cabanyes l'ha venut a canvi d'un sou vitalici i poder continuar treballant-hi fent escultures. Si voleu saber-ne més entreu a aquesta adreça.

Tenim hora a Cal Ferrer, a Sant Miquel de Campmajor, on ens espera una cassola d’arròs majestuosa que, acompanyada d’una mica d’amanida i un segon plat, postres, beure i cafè ens omple de goig gastronòmic pel mòdic preu de 10€. Ja hi havíem anat, hem tornat i segur que tornarem.


Quico Villà



Dimecres dia 25 de maig de l'any 2016
176.El castell de Monclús, a Sant Esteve de Palautordera
Duració aproximada: 3h 50’, 11,7 km, i uns 270 m de desnivell.
Fotos d'en Quico | Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Rafaela García, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Dolors Mas, Manuel Díaz, Montse Dalmau, Pep Palo, Paco Hernández, Esther Cojo, Xavier Domènech, Josep Carrillo, Demetrio Melcón, Mª Teresa Bellalta, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Serra, Pep Saleta i Quico Villà.

Deixem els cotxes darrere l’església de Sant Esteve de Palautordera, on hi ha un pàrquing. El municipi de Sant Esteve es troba al nord-est de la comarca del Vallès Oriental, en el vessant de ponent del Montseny, damunt una terrassa fluvial de la Tordera.

Aquestes característiques li permeten gaudir d’un entorn natural i paisatgístic atraient i d’un clima suau i sec. Els seus límits municipals es troben entre Fogars de Montclús, al nord; Mosqueroles, a l’est ; Santa Maria de Palautordera, al sud, i Sant Pere de Vilamajor, a l’oest. La superfície del seu territori és de 10,7 km2 i el nombre d’habitants és de 1.641 (2002).

Comencem caminant agafant l’antiga carretera que unia les poblacions de Sta. Maria i St. Esteve i que encara conserva els plàtans que marcaven l’amplada de la via, avui convertida en camí de vianants. Arribem ben aviat a l’ermita del Remei, a l’entrada de Sta. Maria, on una avinguda ombrívola pel fullac dels plàtans i una escultura de ferro simbolitzant un carro, observen l’ermita atentament.

“La primera capella on es va venerar la Mare de Déu del Remei, estava dedicada a Sant Sebastià, sant, també molt invocat en les parròquies de Catalunya com intercessor contra la pesta, a la meitat del segle XIV i inicis del XV. A pocs metres de l'actual capella del Remei, al cantó oposat de la carretera, encara es conserva l'estructura externa. És un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular que recorda al Romànic, sense ser-ho.

La façana molt senzilla, consta només de la porta d'entrada i una petita obertura vertical per l'entrada de la llum. S'ha pogut apreciar mitjançant la caiguda de l'enllustrat, que va ser construïda amb pedra. El permís diocesà per la seva edificació va ser donat pel Vicari General del Bisbat al rector i als treballadors parroquials de Santa Maria, el 12 de març de 1517 i beneïda amb tota solemnitat el 20 de gener de 1519, dia del sant patró.

Actualment no està destinada a mitjans religiosos i adossada a una casa, s'utilitza per usos particulars. La capella, des dels seus orígens, porta el nom del seu titular, Sant Sebastià.

A mesura que va anar creixent la devoció a la Mare de Déu, va decaure l'ús del nom del sant per a designar l'antiga capella, conservant-se el de la Verge Maria tal com ho demostra el relat de la visita pastoral del 26 de maig de 1737 on es pot llegir: "a les sis de la tarda, fou visitada la capella de Santa Maria del Remei, que fou trobada decentment". El santuari ja era conegut com el Remei de Palautordera, quedant el culte a Sant Sebastià en un lloc secundari.

 L'ermita actual es va acabar i inaugurar al 1803. Les obres de construcció havien durat un quart de segle, essent testimoni d'això les lloses de ceràmica que veiem a la seva façana.

És de tipus barroc-neoclassicista, l'exterior és de paredat i té com a portada un arc rebaixat de carreu. A la façana, sobre la portalada de l'entrada, hi ha un ull de bou, un petit campanar d'espadanya amb la seva campana i sobre el llindar l'anomenada majòlica amb la imatge de la Mare de Déu. La planta és de creu llatina, amb una cúpula al centre i voltes amb llunetes. El presbiteri té un creuer amb dos cossos i en els seus laterals dues vidrieres amb les imatges de Sant Sebastià i Sant Erasme. El cambril de la Verge, és de tallat modern, amb una escala interior per accedir-hi.

La gran devoció despertada per la Mare de Déu del Remei, des dels seus inicis, es va estendre als pobles dels votants i fent-se diferents romeries en les que hi va haver una gran participació de gent - 13 de novembre de 1904.

Aquest fervor religiós va ser el motiu pel que es van concedir diverses indulgències com la del Cardenal Casañas, que en la visita pastoral, celebrada a l'ermita el 30 juliol de 1906, va concedir 200 dies d'indulgència per cada Salve Regina o Ave Maria resada devotament davant de la imatge; "rogando por la exaltación de la santa fé católica y por la extirpación de la herejías".

El 10 de desembre de 1918, el rector Mn. Josep Tarridas i l'alcalde Miquel Arimany van presentar una instància, documentada històricament, al Bisbe de Barcelona doctor Reig, demanant a Roma que la Mare de Déu del Remei, fos reconeguda i proclamada Patrona de l'Arxiprestat de Sant Celoni. Va ser al 8 de juny de 1921, quan el Papa Benet XV, va concedir el patronatge sol•licitat, celebrant-se per aquest fet unes festes extraordinàries en l'aplec d'aquell any.

Al juliol de 1936, el santuari va ser incendiat i utilitzat durant la guerra com a dipòsit de material per Sindicat de Paletes. Es van abatre sostres i portes, enfonsant-se bona part de la volta i perdent-se l'antiga imatge romànica de la Mare de Déu. Tot i que els danys varen ser greus, la seva reconstrucció va començar immediatament després de la guerra, (a principis del febrer de 1939). Va ser molt ràpida i a l'Aplec d'aquell any es van poder celebrar les festes religioses i populars acostumades.

Al 1961, Santa Maria de Palautordera, va celebrar una Missió General predicada per dos missioners de la casa de la Missió de Banyoles. Amb aquest motiu la imatge de la Mare de Déu del Remei, es va portar a l'església parroquial.

Durant aquella predicació extraordinària, la imatge va visitar cada dia un carrer diferent de la vila, on va rebre la devoció de tots els veïns. Les almoines recollides es van destinar a l'adquisició de cinc llànties votives, cadascuna amb el nom del carrer que la va sufragar.

 Al 1864 la construcció de la casa dels ermites, adossada a l'ermita, va costar 2.243 rals. El 21 de Maig de 1886, dilluns de Pasqua de Pentecosta, es va completar i acabar el retaule e l'altar major i al 1914 es va enrajolar de nou el pati desapareixent els xiprers que hi havia, col•locant al voltant una tanca de ferro.

Durant l'any 1962 es van obrir dos grans finestrals, un a cada costat del creuer i també unes noves escales d'accés al cambril. A l'any següent es va posar mosaic a tot el paviment de la capella, juntament amb un nou altar major i unes vidrieres pels anomenats finestrals, amb les siluetes de Sant Sebastià i Sant Erasme. Podem recordar també que al 1965 hi va haver una renovació total de la teulada de l'ermita, i a l'any següent van començar les obres del rosetó de la façana, obra de l'artista Joan Vila Grau. El 21 d'agost d'aquell mateix any, davant una gran concurrència de devots, va ser beneïda una campana amb el nom de Lluïsa, en memòria de la seva benefactora Lluïsa Portell.

Del 1980, tenim un artístic sagrari, que van subvencionar els nens de la Catequesi i durant 1984, es va col•locar una reixa de ferro en forma de porta, a l'interior de l'ermita amb la inscripció "Any Sant 1984", i l'escut del Papa Joan Pau II que permet als fidels realitzar les seves pregàries a la Verge.”

Després de comprovar la gran devoció que aquesta ermita provoca entre una part dels Palautorderencs, anem a cercar el camí que ens ha de portar fins a les instal•lacions del Circ Cric, ara ja per una pista  envoltada de bosc. Anem pujant una miqueta i passem pel costat de ca l’Alzina, una hípica; trobem una colla de treballadors de la companyia elèctrica al bell mig del camí, com si estiguessin al menjador de casa seva; seguim una mica més  fins arribar a una cruïlla de camins que ens farà prendre la direcció cap al Clar de Lluna. Passem pel costat de l’entrada de Can Martí del Bosc, un restaurant que no sabem si funciona, i seguim la pista. Al cap de ben poca estona agafem un corriol a la dreta, acompanyats del soroll de les motoserres d’una colla d’estassadors d’arbres i matolls, sembla ser del manteniment de les línies elèctriques, per tornar aviat a recuperar la pista, no pas la mateixa, sinó una de més estreta.

Passem pel sot de l’Illa (no pas del nostre Pep, malgrat hagi eixordat els ocells amb el seu característic esgarip); arribats a una cruïlla agafem la direcció Palau-Virgili-Palau. Al cap d’una estona deixem el camí de la dreta que segueix la direcció anterior i ens endinsem en un alzinar que transcorre per l’anomenada serra Curta. Aviat arribem a ca l’Illa, on un parell de cavalls ens observen de reüll. Al cap de poc arribem a una carretera asfaltada i seguidament albirem l’ermita de Santa Magdalena. A la dreta tenim el poble de Mosqueroles i el Turó de l’Home ens observa majestuosament. Arribats a l’ermita, esmorzem, avui més tard que mai.

Al voltant de l’any 1100 els monjos de Sant Marçal del Montseny van iniciar la construcció d’un nou monestir (Sta. Magdalena) al lloc de Mosqueroles, que ja era propietat del cenobi. Quan encara no havien acabat la construcció de l’església, per ordre dels superiors eclesiàstics van haver de retornar a Sant Marçal, frustrant la iniciativa. En el decurs dels segles es va continuar coneixent el lloc com “el monestir” tot i la inexistència de comunitat, donada la decadència en que havia caigut Sant Marçal. També és conegut aquest lloc com Sant Marçal de Baix.

“L'ermita de Santa Magdalena, o de Sant Marçal de Baix, és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny. Fou erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal.

Els monjos de Sant Marçal intentaren de deixar el Montseny; volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats pel bisbe de Vic a retornar al Montseny el 1104, fundaren en aquesta església, de Santa Magdalena, que restà com a dependència de Sant Marçal amb el títol de sots-priorat, uns beneficis i una confraria laïcal que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l'església, hi habitaren també donats i ermitans.

El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. Del que hagués estat un monestir sols queda l'església de planta basilical de tres naus. Hi ha un absis i dues absidioles semicirculars. La nau central és més elevada que l’absis. Les naus laterals no són simètriques. La façana de ponent, de construcció nova, té un campanar de cadireta de dos ulls. A la part nord-oest hi ha una construcció en runes on hi vivia el prior de la confraria establerta sota la protecció del monestir de Sant Marçal (1214)

L'any 1985 fou restaurada per l'actual propietari amb la intenció de retornar l'edifici a les seves proporcions i bellesa original. En aquests anys es va recuperar l'activitat de l'ermita i s'hi van celebrar nombroses celebracions, núpcies, batejos i misses. Actualment es troba en un bon estat de conservació.” (Viquipèdia)

Acabats d’esmorzar reprenem el camí. Aviat ens endinsem per un corriol estret i erosionat, amb molts de xaragalls. Anem poc a poc, mirant on posem els peus però intentant no deixar passar per alt la panoràmica que ens ofereix una balconada natural damunt el castell de Montclús, al costat d’un tall prou profund en el terreny. Arribem al castell, en procés de restauració. El castell de Montclús es troba a l’esquerra del riu Tordera en un indret aparentment ensorrat, rodejat d’unes ruïnes d’un antic poblat ibèric i un pla d’eucaliptus. Es troba dins del terme de Sant Esteve de Palautordera, gairebé tocant en un curiós entrant del terme de Fogars de Montclús.

Una llegenda explica que cap el 1721 el senyor del Castell de Montclús va ser aclaparat per un capgirell de fortuna, va cridar el Diable i li va vendre l’ànima a canvi que en els següents set anys pogués anar tirant de veta. Com que ningú no pot dir que en Llucifer (Satanàs, el Diable) no tingui paraula i la compleixi, el senyor del castell de Montclús va poder viure durant set anys sense passar gana. La nit en què s’acabava el termini, en Llucifer va trucar a la porta i la senyora l’obrí. Ella va dir-li que s’esperés una mica perque el senyor estava fent el testament. Mentre s’esperava, la dama va tirar-li al damunt una creueta d’argent que havia posat al foc abans que arribés, i en Llucifer va sortir corrent.

“El Castell de Montclús o Castell dels Moros és una castell termenat del municipi de Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental). Ocupa un lloc estratègic, amb un accés difícil, fet que confirma les seves qualitats defensives. Està situat als contraforts del massís del Montseny damunt la plana de Palautordera. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

En un moment inicial es va construir una torre circular, i una sala adjunta; en queden restes de la torre rodona d'angle (amb una alçada de 3,5 metres) i importants restes de murs (arriben als dos metres d'alçada). Les pedres són irregulars, amb restes d'"opus spicatum", o carreus disposats a manera d'espiga. Hi ha també un clos de planta quadrada, del que se'n conserven murs al nord i a l'oest. Entre ells, s'aixeca una torre amb diverses obertures en arc rebaixat. A prop hi ha encara restes d'un mur força alt amb espitlleres i merlets, possiblement l'entrada principal del castell.

La construcció del castell data dels segles XI o XII, tot i que es féu sobre un bastiment anterior. Vers el segle XIV es transformà el castell en palau. El 1508 es restaurà la capella dedicada a Santa Margarida.

El llinatge dels Montseny tingué aquesta baronia des de mitjan segle XI, com a feudataris de la comanda hospitalera de Sant Celoni. Entre 1230 i 1263 s'hi establí Guillem de Sesagudes, que es canvià el cognom pel de Montclús. El 1275 fou traspassat a Ramon de Cabrera. El 1403 finalitzà la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús devers l'orde de l'Hospital de Sant Celoni, ja que Bernardí de Cabrera adquirí la senyoria major de l'esmentat feu dels hospitalers. A mitjans del segle XV el castell de Montclús era encara dels vescomtes de Cabrera. El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.

L'any 1995 es realitzà una intervenció arqueològica per tal de recuperar i condicionar l'estructura arquitectònica i aprofundir en el seu coneixement. El projecte de recuperació va néixer l'any 1996 i es definí un Pla d'actuacions arqueològiques i de restauració que ha comportat successives campanyes d'intervencions arqueològiques.” (Viquipèdia)

Baixem després de visitar una construcció semblant a l’entrada d’una mina, encara dins el recinte del castell. Altra vegada un corriol esllavissat i amb força pendís, el camí del castell que ve de St. Esteve. Passem per can Girabent, voregem un camp de cereals i arribem a la Tordera, amb una aigua neta i transparent que convidava a remullar-se els peus, cosa que han fet alguns durant un breu espai de temps, gairebé sota el pont penjat que podíem observar i esquivant els esquitxos produïts per les pedres llençades per remullar-los una mica. Tot això ha passat al Molí de les Cadires.

Continuem enmig d’uns plàtans ben alts i arribem a la planta embotelladora d’aigua, molt a prop de la urbanització que ens aconduirà fins a la plaça del poble. Arribats gairebé al final del trajecte, un sector de la colla gairebé ha buidat la botiga del pa degut el panegíric fet per en Quico Costa sobre el sabor i textura d’aquesta menja. Agafem el carrer Major i arribem a l’aparcament.
Quico Villà



Dimecres dia 1 de juny de l'any 2016
177.El Puig d'Olena, a Sant Quirze de Safaja
Duració aproximada: 3h 50’, 11,7 km, i uns 270 m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Dolors Mas, Manuel Díaz, Montse Dalmau, Paco Hernández, Josep Carrillo, Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Serra, Jaume Roig, Isabel Navarra i Quico Villà.

Per primera vegada  en la història dels Dimecres al Bosc hi ha qui s’adorm i no  pot arribar a temps al lloc de trobada. Sort de les noves tecnologies que els ha permès comunicar l’entrebanc a tota la colla i demanar el camí per arribar directament al segon lloc de trobada, és a dir, on deixem els cotxes per iniciar la caminada. El “despertador” ha fet una mala jugada a la família Illa-Font, els havia d’avisar amb el ring-ring a les 6 AM  (matí) i l’havien posat a les 6 PM (tarda), i com que això és un llenguatge comunicatiu en anglès hi ha certs problemes d’entesa, sembla ser, o és una mala jugada del follet corresponent. El més fotut és que mentrestant l’Ímma Aymerich s’estava esperant al carrer ja que l’havien de recollir. Transmeses les instruccions pertinents per poder arribar al lloc d’inici d’itinerari, marxem tots cap a Sant Quirze Safaja on hi arribem cap a 2/4 de 9 i els dormilegues un quart d’hora més tard.

“Sant Quirze Safaja és un poble i municipi de la comarca del Moianès. Fins al 2015 estigué adscrit a la del Vallès Oriental. Està situat a l'extrem sud-est del Moianès, al nord-oest del Vallès Oriental. Limita a migdia amb els termes municipals de Sant Feliu de Codines i de Bigues i Riells, del Vallès Oriental; a llevant, amb el del Figueró, també del Vallès Oriental, i amb el de Sant Martí de Centelles, d'Osona; al nord, amb el de Castellcir, del Moianès, però també inclòs actualment en el Vallès Oriental, i a tramuntana (nord) amb els de Castellterçol, igualment del Moianès i inclòs en el Vallès Oriental, i de Gallifa, que pertany al Vallès Occidental. Pertany al Bisbat de Vic i, en canvi, des del punt de vista del Partir Judicial, d'Hisenda i del registre de la propietat, pertany a Granollers.

El poble vell, que consta de poques cases agrupades en un únic carrer coronat al nord-est per l'església parroquial de Sant Quirze i el cementiri, es troba acinglerat dalt d'un esperó rocós que es dreça a l'esquerra del Tenes. El riu arriba al nord-est del poble, ressegueix tot el seu costat nord, el de ponent, i després tot el meridional, i se'n separa pel costat sud-est.

Modernament ha nascut al pla, prenent com a eix la carretera BV-1341, un poble modern, a l'entorn de la Tenda, Cal Pastor i Can Pereredes. Encara més tardanament s'ha format un nou petit nucli davant i a migdia de la Casa de la Vila, on s'ha situat la farmàcia del poble.

Una bona quantitat de masies i cases disperses han format tradicionalment el poble i parròquia de Sant Quirze Safaja. Es tracta de les del Badó, Bernils, Can Bernat, Can Brugueroles, Cabanyals, Cal Carabrut, el Cerdà, Cal Climent, les Clotes, la Masia Coll de Poses, Cal Colomer, la Corona, Can Curt, les Ferreries, Can Gall, el Maset, Cal Mestre, Cal Pastor, Can Pereredes, Plana Serra, els Plans, Poses, Pregona, el Revolt, Can Riera, la Rovireta, les Saleres, la Caseta de Sant Miquel, Can Sants, el Serrà, Serracarbassa, Serratacó, Can Torrents iles Torres. A més, cal afegir-hi els antics sanatoris antituberculosos del Badó i Puigdolena, l'antic veïnat de la bòbila de la Teuleria i els dos molins, el de Llobateres i el de Baix.

Al cementiri parroquial de Sant Quirze Safaja està enterrat el conegut metge i poeta lleidatà Màrius Torres, que morí en el veí sanatori antituberculós de Puigdolena l'any 1942. Des del 2011 regeix la parròquia principal del terme l'historiador i sacerdot Antoni Pladevall i Font.

Pascual Madoz parla breument de Safaja (San Quirse) en el seu Diccionario geográfico... del 1845. S'hi refereix dient que està situat en una zona muntanyes plena de boscos, amb bona ventilació i clima sa. Comptava amb 100 cases, dos poues, o pous de glaç, i un forn de vidre. El terreny hi era molt muntanyós, amb molts arbres i gran producció de glans. L'aigua del arroyo de Castelltersol (el Tenes) fertilitzava el terme i hi movia tres molins fariners. S'hi produïa sègol, aglans, poc vi i de baixa qualitat, llenya i pastures. Hi havia bestiar i caça de diferents espècies. Tenia 24 veïns (caps de casa) i 215 ànimes (habitants).

 A la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi i publicada el 1910, Cels Gomis, encarregat del volum dedicat a la província de Barcelona, dedica un apartat a Sant Quirze Safaja. S'hi pot llegir que és un poblet de 12 cases que, junt ab 85 més d'escampades, forma un municipi de 97 ab 291 habitants de fet y 291 de dret (...) té una escola mixta pera noys y noyes, un molí de farina y dos pus de gel. Segons Cels Gomis, que coincideix amb Madoz, el terme és molt muntanyós, i produeix sègol, llegums, aglans, llenya, pasturatges i un poc de vi. Acaba el breu article dient que el senyoriu correspon al Comte de Santa Coloma. El 23 d'agost del 1937 el poble adoptà el nom de Quirze de Safaja, en l'onada que es donà aquell any de treure els noms de sants de les poblacions catalanes.” (Viquipèdia)

Deixem els cotxes aparcats en una esplanada abans de creuar el pont damunt el Tenes. Travessem el pont i baixem a la llera del riu que travessem per damunt uns pilars de porland col•locats estratègicament seguint les passes que fan les oques i no pensats per a criatures, per agafar un corriol molt bonic paral•lel al riu i amb l’herba ben molla després de la pluja d’ahir la tarda-vespre.

“El Tenes, Riera de Tenes o riu Tenes és un riu que es forma en el terme municipal de Castellcir, al Moianès, i passa pels termes de Sant Quirze Safaja, també al Moianès, Sant Feliu de Codines, Bigues i Riells, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt, Lliçà de Vall, Parets i Mollet del Vallès, tots pertanyents al Vallès Oriental. Desemboca en el Besòs en el termenal entre els dos darrers pobles esmentats.

És paral•lel a la riera de Caldes (a la seva dreta) i el Congost (a la seva esquerra). És un dels rius que ressegueix el Vallès de nord a sud i conflueix amb el Mogent, el Congost, i la riera de Caldes per formar el Besòs. Desemboca en el Besòs poc més avall d'on aquest riu es forma per la unió del Mogent i el Congost.” (Viquipèdia)

Anem baixant riu avall durant una estona fins arribar al pont de Ferreries. El Pont de les Ferreries és un pont del terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès situat una mica més avall del nucli de població. El pont serveix perquè la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles  passi per damunt del Tenes. Fou construït el 1889,  consta de tres ulls força generosos, i deu el seu nom al lloc on es troba, al nord-oest de les Ferreries un veïnat proper.

Creuem la carretera per enfilar-nos per un corriol que més tard es converteix en un camí de carro fins esdevenir una petita pista que ens porta fins a La Rovireta, masia situada prop del torrent homònim, no gaire lluny de Puigdolena. És un edifici de planta i pis, amb teulada abocada a façana i portal adovellat de mig punt. Compta amb una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.

La Rovireta pertany al terme municipal de Sant Quirze Safaja, al Moianès. És al sector central del terme, al nord-oest de Puigdolena. És a la dreta del torrent de la Rovireta, en el vessant sud-est de la Serra de la Rovireta, sota mateix de la Solella de la Rovireta, i a ponent de la Culalta. És també al capdamunt, nord-est, del Sot de la Rovireta. (podeu observar que el nom de la Rivireta és insistent).

Aquí esmorzem, amb el Puig d’Olena al davant, i el sanatori de Puigdolena a uns 700 metres damunt nostre. Acabada la recuperació intestinal seguim camí amunt per una pista molt ben conservada (tota la Rovireta és gairebé com un jardí boscà) que ens porta fins el sanatori.

El Sanatori va ser construït durant la Segona República, cap a l'any 1932, per atendre malalts de tuberculosi. Un cop eradicada la malaltia, el centre es convertí en un internat escolar de nenes, amb una capacitat de 200 alumnes. Fa uns deu anys es transformà en un centre educatiu concertat amb la Direcció General d'Atenció a la Infància, i actualment acull uns 36 nens i nenes de 4 fins a 16 anys.

En aquest sanatori hi feren estada diversos personatges de la cultura del nostre país. En recordarem a un parell: Marius Torres, que morí en el sanatori  on escriví gairebé tota la seva obra, enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja i considerat un prohom del poble; i Antoni Tàpies, un dels artistes catalans més internacionals, amb una reflexió continuada sobre l’art i amb un llegat importantíssim (penseu que en sóc un fan) que hi restà convalescent.

“Màrius Torres (Lleida, 1910- Sant Quirze Safaja, 1942) va ingressar al Sanatori de Puig d'Olena, situat a 819 metres d'altitud, el 22 de desembre de 1935, després que sobtadament se li declarés una tuberculosi. De fet tota l'obra salvada per l'autor, llevat de set breus poemes escrits abans d'entrar al sanatori, va ser escrita aquí. Pel juny de 1936, arran d'una sessió cinematogràfica coneix la gironina Mercè Figueras que, amb el temps, esdevindrà l'amistat més íntima del poeta i a qui dedicarà tota la sèrie de cançons a Mahalta.

Serà també Mercè qui el 6 de desembre de 1936 presentarà Joan Sales i Núria Folch al poeta quan pugen al sanatori a visitar-la. Aquesta coneixença, que esdevindrà profunda amistat, serà l'origen d'un llarg i intens epistolari i tindrà importants repercussions en el procés d'elaboració de la poesia de Torres i la seva posterior divulgació.

En l'habitació on va expirar el 29 de desembre de 1942 a les dues del migdia després d'una agonia de 48 hores, envoltat per les amistats del sanatori, en la qual encara es conserva el moble que li servia d'escriptori, preservat durant anys per Maria Planas fins que ella va morir el 1971, hi podem llegir: "L'àngel del vespre", amb la personificació de la mort a partir de la figura de l'àngel que retrobarem a "Dolç àngel de la Mort", l'últim poema escrit abans de morir, "Tardor, 1942", amb el qual retorna al tema patriòtic i un fragment de la memòria d'un testimoni que va presenciar els seus darrers dies.”

En la seva “Memòria personal” (pàg. 142-143), Antoni Tàpies ens explica la seva visió:

“El sanatori de Puig d'Olena estava situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim d'uns turons, als quals s'arribava per una carretera sinuosa fistonada de pins avets. Era un edifici ben concebut, funcional, dels anys de la República. A la planta baixa hi havia unes sales d'estar i el menjador, molt alegres i assolellats, amb mobles de tub. Les habitacions eren al primer i segon pis en una sola banda d'un llarg passadís per tal que totes donessin de cara a migdia. Algunes eren individuals i tenien també la seva terrassa, separada de les altres amb una tarja de vidre a la part alta, però que no arribava del tot al sostre. D'altres habitacions eren dobles, triples o per a més persones i les terrasses corresponents eren també col•lectives. Sota d'aquestes es veia un jardí amb petits caminals i un camp de golf en miniatura. Més enllà s'estenia, en pendent, un panorama grandiós de boscos esponerosos, un veritable mar de vegetació que anava amb diverses ondulacions baixant i escampant-se cap a la vall.

M'hi va acompanyar la meva mare un dels primers dies de gener, un matí d'espessa boira que nedava entre els avets i que pel fet de no ser arbres típics del país li donaven un aspecte completament nòrdic.

Els meus pares, com que em coneixien, em van destinar a una habitació individual. Concretament al número 16 —"un bon número, considerat esotèricament", va dir el meu pare—.
Les infermeres eren monges dominiques.

Jo vaig trobar de seguida coincidències amb La muntanya màgica, que, naturalment, m'havia semblat obligat de llegir per ambientar-me tan bon punt vaig posar-me malalt, abans de sortir de Barcelona. El conjunt, però, era menys confortable que a la novel•la, més real que aquell confort sumptuós, de salons i passadissos encatifats, amb cortinatges de vellut vermell fosc que descrivia Thomas Mann. Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna. De tota manera, tanmateix, la primera impressió fou extraordinàriament semblant.

Quan vam arribar, petits grups feien el seu passeig matinal i la imaginació em va fer transformar de seguida en un veritable Hans Kastorp. Com ell, a la seva arribada al Berghof, em veia —cosa que em va durar els sis o set mesos de la meva estada— distant amb el ferm propòsit de no confraternitzar com pressentia que feia aquella gent que vam veure parlant pel jardí, que donaven la sensació de vida habituada i estable.

Sostenia el convenciment que tot allò era per poc temps i em vaig fer el propòsit de no "entrar en el joc". Tenia, a més, el prejudici que podia contagiar-me amb alguna cosa de pitjor i de moment —de fet no fou veritat del tot— vaig decidir de no sortir mai de la meva habitació. Vaig instal•lar-hi un aparell de ràdio i un carregament fabulós de llibres. Com que al principi tenia prescrit de no moure'm del llit —un llit dels de clínica, que tenen moviment per mitjà d'una maneta—, vaig parapetar-me sota un immens edredó de ploma amb tot un pla de vida ben definit. Allí sempre es vivia amb el balcó obert de bat a bat, i justament aquells primers dies eren el començament d'un hivern molt cru.

El metge que aleshores dirigia el sanatori era un ex-malalt anomenat Saló, un home molt dolç i cordial, que allí s'havia quedat. Recordo com si el sentís aquell "què tal!" que diàriament feia en passar visita. L'acompanyaven les angelicals germanes Soledat i Josefina, que sovint entraven i sortien per prendre'ns la temperatura, el pes, etc., o simplement per fer-nos companyia. Anys després vaig saber (ja que ells no ho van mencionar mai) que eren els mateixos que, poc abans de la meva arribada, havien acompanyat el traspàs de Màrius Torres. Ara comprenc més aquell com fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa, inclosa la senyoreta Maria, l'administradora, que sembla que havia tractat molt el poeta.”

A Puig d'Olena també hi feren estada altres intel•lectuals destacats del país com Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) i Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) quan van tornar de l'exili el 1939, i el darrer, hi va escriure algunes de les tankes Del joc i del foc; i Josep Maria Castellet (Barcelona 1926), que ens han deixat per escrit les vivències d'aquells dies de postguerra, misèria i malaltia. També Antoni Ferrer (L'Alcúdia de Crespins, 1943) hi ha fixat el seu homenatge a Màrius Torres.

Seguim el camí amunt, ara un corriol, cap el Puig d’Olena, un turó arrodonit de 819 m. d'alçada situat entre el riu Rossinyol i la riera de Tenes, prop de la carretera de Sant Quirze Safaja a Centelles. S'hi arriba des del camí particular del Sanatori. Al cim hi trobem una petita capella dedicada a la Mare de Déu. Ens hi estem una estona gaudint de les panoràmiques damunt el Moianès i el Vallès Oriental. En fem la foto de grup i tirem avall, altra vegada en direcció a la Rovireta però passant per un camí que la flanqueja per una cota més enlairada. Ens trobem amb la balma de l’Espluga però no podem arribar-hi des de dalt.

La Balma de l'Espluga és una balma del terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès. És al sector central del terme, al nord-est del poble de Sant Quirze Safaja. És a la vall mitjana del torrent de l'Espluga, a llevant del Turó del Pi Gros. Per damunt de la balma, oberta en el mateix curs del torrent, passa el Camí de la Rovireta. És una cavitat natural d'una gran bellesa al terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Vallès Oriental. Es tracta d'un jaciment arqueològic propi del neolític antic, però també amb una fase del paleolític mitjà i de l'epipaleolític: va servir d'aixopluc fa entre 30.000 i 10.000 anys aC. És accessible per un camí que surt de davant del col•legi del poble. La vall és frondosa i el camí pla.

Arribem al coll de la Rovireta i agafem un camí a l’esquerra que comença a baixar fins trobar-nos a cal Menut. Pràcticament ja estem a tocar del poble i entrem a aquest trobant-nos, com aquell qui diu, inesperadament, a la plaça de l’església.

Una dona del poble ens convida a visitar l’església i la tomba d’en Marius Torres, d’aquesta manera acabem la sortida amb una bona intervenció cultural que hem d’agrair a aquesta santquirzenca enamorada del seu poble i que ens indica el camí poètic, dedicat al Marius Torres, que baixa per unes escales fins la carretera, just al costat de l’ajuntament i el pont. Així ho fem i ho gaudim.
Acabem amb el darrer poema escrit per Marius Torres a la Tardor de 1942.

TARDOR, 1942

Els cels més purs de l'any són els que fan
     els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
     un màrtir fust de columna.
Els arbres seculars fruiten amor:
     palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.
-Si al nostre veire, avui, el vi té gust
     de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
    -Pàtria, el perfum que consagra.

                                             Novembre, 1942


Quico Villà



Dimecres dia 8 de juny de l'any 2016
178.El Forat Micó
Duració aproximada: 6h, 20km, i uns 550m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Manuel Díaz, Montse Dalmau, Pep Palo, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Miguel González, Esther Cojo, Xavier Domènech i Quico Villà.

No sabem què vol dir Micó, però resulta que, com a mínim, a casa nostra hi ha tres forats Micó. L’un a Calders i és una balma excavada pel riu, el torrent de Calders, formant una pseudo galeria per on hi passa el camí; l’altre, a Cardona, i aquest és una cova magnífica que us convido visitar al seu blog; finalment el que avui ens ha portat a fer la sortida, el forat Micó de la Vall del Ges, indret on acaba el congost pel qual el riu Ges travessa la serra de Bellmunt, dins el terme municipal de Sant Pere de Torelló.

Seguint les instruccions donades prèviament, arribem amb els cotxes fins el bar l’Arribada, al costat de la benzinera, abans d’entrar al poble de St. Pere de Torelló, on esmorzem. Avui comencem d’una manera estranya en nosaltres ja que molt poques vegades (em sembla que amb aquesta són cinc: dues al restaurant Vertisol, a  Les Preses; una a Sant Gregori, perquè plovia, a Girona; una a St. Quirze de Besora i avui, a St. Pere de Torelló) esmorzem asseguts a la taula d’un bar abans de començar a caminar.

Un cop esmorzats travessem poc a poc pel mig del poble i al cap de molt poc de deixar-lo, per la carretera que va a Olot,  girem a la dreta per aparcar a un indret d’esbarjo i pic-nic, al costat d’un pont romànic. Comencem  a caminar.

La caminada que fem és una circular per conèixer el congost de Forat Micó, un indret molt bonic que queda com a pas esberlat pel riu Ges entre les serres de Bellmunt i Curull. Arrel de la construcció de la presa de Forat Micó, ha quedat com el camí més accessible per anar a peu de Sant Pere de Torelló fins a Vidrà.+

La caminada ressegueix el riu Ges. Tant bon punt iniciem la ruta seguim el riu pel seu vessant dret. Al cap de molt poca estona el travessem per damunt d’uns passos de pòrtland i ens col•loquem al vessant esquerra fins que arribem a la carretera. La travessem i anem a parar davant una colla de cavalls que ens observen amb els seus ulls escodrinyadors tot marcant una certa distància, per agafar una pista petita que ens portarà fins la casa de la Teuleria, s. XVIII,  avui convertida en casa rural. Seguim amunt i al cap de poca estona arribem a la Rabassola on trobem a un home amb l’uniforma d’apicultor, és a dir, tot blanc i tapat de dalt a baix, amb careta, guants i botes, i amb el cossi de treure fum a la mà per tal de poder anar a buscar la bresca i la mel als ruscos dispersos al voltant de la casa. S’espera, per sort, a iniciar la feina a que passem tots plegats i estiguem un bon tros amunt. Comencem a entrar al forat, a la zona on el riu ha excavat més profundament les roques calcàries del seu sòl.

Passem per una roureda magnífica, on el verd de les tendres fulles és brillant i jovenívol. L’acompanya sempre el boix com a sotabosc. Arribem a un punt on s’albira sorprenentment el santuari de Bellmunt, encimbellat dalt el rocam. A sota, a l’altre costat del riu, la casa de la Vall se’ns mostra majestuosa dalt un replà dominant el curs del riu.

Deixem la roureda per endinsar-nos en una fageda que gairebé no deixarem en tot el camí, ombrívola i refrescant, deixant entrar la feble llum trencant els raigs solars que intenten arribar al sòl i que moltes vegades no poden. El boix continua com a parella acompanyant i els roures van apareixent de tant en tant. Arribem al collet dels Pentiners, a 960 metres, i seguim la pista que ens portarà fins ca l’Espaulella, la casa que volia comprar en Quico Costa però que ja l’hi han passat al davant segons podem observar per les obres que fan. Arribem al coll de la Creu de l’Espaulella i ara ens toca seguir una estona per una pista boscana fins a retrobar l’antic camí medieval.

Si el que hem fet fins ara és molt maco, aquest camí és preciós. Camí de ferradura molt agradable de fer, ombrívol i amb trams plens de roques, fins i tot amb fòssils i plantes florides a dojo (les Orelles d’Ós han estat les de més èxit). Després d’una pujadeta iniciem la baixada acompanyats de ferum de cagarada de vaca acabada de fer, ben fresca. Havíem de mirar al terra no per trepitjar malament les pedres, sinó per no trepitjar l’evacuació diarrèica de la bèstia, fins que ens les hem trobat al bell mig del corriol, tres vaques ben grosses amb tres vedells, i que no s’apartaven. Les dots pastorívoles d’en Francesc han ajudat a tirar endavant mica en mica fins arribar al pont que hi ha per damunt el salt del Molí del Salt de Salgueda.

Fem les fotos corresponents al pont i tirem enrere per baixar fins el Salt del Molí del Salt. Espectacular. Al gorg que hi ha sota el salt d’aigua del Ges en Josep i en Manel s’han banyat (els més valents ja que l’agua estava freda) i uns quatre més s’han sucat els peus. Decidim dinar sota el xiuxiueig de l’aigua tot contemplant la seva caiguda plomada d’uns vint metres d’alçada més o menys.

“El riu Ges neix a la Serra de Santa Magdalena, al Ripollès; travessa la Serra de Bellmunt i penetra a la Plana de Vic pel Forat Micó. A Sant Pere de Torelló recull les aigües del seu afluent, el riu Fornès, que neix als vessants occidentals de la Serra dels Llancers, a la Garrotxa. A Torelló, vessa les seves aigües al riu Ter.

Camí vora Ges o PR C-47 és un itinerari que segueix el curs del riu Ges, enllaçant les poblacions de Torelló i Vidrà, i passant per llocs tan emblemàtics com la Fontsanta o Forat Micó . També ens passeja per llocs tan evocadors com la Tosca de Degollats, a sota del turó del mateix nom i a prop del coll de Hi Era de Massa, o el Gorg dels Carlins i per llocs amb uns encants sense discussió com el Salt del Molí i el Pont del Molí o els diferents boscos per on passa el recorregut.

A la vora del riu Ges hi viuen mamífers com el porc senglar, la guineu o el teixó, i a les parts més altes podem trobar-hi el gat mesquer o la fagina. Amfibis com el tòtil, el gripau, el gripauet, la salamandra, l'almesquera i rèptils com la serp d'aigua, el vidriol, l'escurçó pirinenc o la serp verda entre d'altres. Hi ha també cranc comú de riu i espècies invasores com el cranc de riu americà i la tortuga americana. Les aus que hi viuen són molt diverses; des de bernats pescaires, martinets blancs, blauets, mallerengues, oriols, caderneres, ànecs colls verds, pit roigs, xivitones, corriols petits, merles, picots verds... i peixos com la truita o el barb.

A les parts més altes del riu hi ha roures, faigs i avellaners i a les parts mitjanes baixes pollancres, oms, tells, plàtans falsos, bedolls, i arbustos com el boix, l'heura, l'esbarzer o l'arç blanc.” (Viquipèdia)

Acabats de dinar agafem el corriol que puja molt dret pel vessant de la dreta del riu, deixant el rec del Bac del Coll que ens acompanya amb una natura serena i verdosa. El camí és força dret i després de dinar això es nota. Aviat, però, arribem a dalt i trobem una pista enmig de faigs, roures i boixos, que, ara si, ens porta camí avall direcció a St. Pere.

Anem alternant la pista amb camins medievals a l’estil de l’altre costat. Arribem a la Tosca dels Degollats, amb tot de capells calcaris (sense aigua, però). Seguim immersos en la gran fageda fins arribar a la casa de la Vall que abans havíem vist des de l’altre vessant. Ara agafem pista i anem fent fins arribar a la Teuleria. Ens cauen quatre gotes però no arriben a mullar-nos del tot i arribem als cotxes. Abans de marxar visitem el pont romànic que tenim allà mateix. Tothom ha estat molt content de la sortida, pel recorregut i la bellesa del mateix. Aplaudiments pel “cap”.
Quico Villà



Dimecres dia 15 de juny de l'any 2016
179.Per Sant Celoni i Pertegàs
Duració aproximada: 4h, 13'5km, i uns 500m de desnivell.

Quico Costa, Rafaela García, Fermí Sicília, Ímma Font, Niki, Pep Illa, Joan Vera, Ímma Aymerich, Manuel Díaz, Montse Dalmau, Pep Palo, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Esther Cojo, Xavier Domènech, Carme Calafell, Pep Saleta, Mª Teresa Bellalta, Montse Serra, Dolors Mas, Isabel Navarra, Mari Sanàbria, Joan Pallàs i Quico Villà.

Avui fem un tomb pel baix Montseny. Deixem els cotxes al passeig de Pertegàs, al costat de la riera del mateix nom. La riera del Pertegàs és un petit curs d'aigua, afluent per l'esquerra de la Tordera que neix als vessants meridionals del Turó de l'Home i drena els termes de Fogars de Montclús, de Campins i de Sant Celoni. Desemboca a l'est de Sant Celoni després de bordejar la ciutat pel nord.

Travessem el pont del Pallerola i anem a parar al col•legi que porta el mateix nom, Josep Pallerola i Roca, el qual voregem pel seu costat dret seguint les indicacions del GR5. Al cap d’una estona de deixar l’escola ens trobem que el GR queda obstaculitzat per la construcció de l’AVE i cal fer una petita volta passant per sota el pont d’aquest tren ràpid i deficitari. Anem pujant per un petit camí fins arribar a una pista de terra que va agafant altura poc a poc que careneja la serra de Can Sellers.

Escortats per alzines ben ufanoses passem per can Minuart, masia del s. XVI-XVIII que deixem a l’esquerra, i caminem un bon tros més amunt fins trobar un lloc adient en el camí, amb vistes al Montseny, per poder esmorzar.

Acontentats els estómacs pertinents i buidades les vesícules plenes reprenem el camí entre pins, alzines i alguna surera. Passem camps de cereals, a l’esquerra s’insinua la teulada de Cal Filòsof i a la dreta se’ns aixeca el massís del Montseny amb tota la seva majestuositat, fins arribar a la urbanització de La Poca Farina, del terme de Campins. Continuem una estona per la pista, ara asfaltada, fins que al cap de poc la deixem a l’esquerra per agafar-ne una altra de sorra. Passem per Ca l’Ermità, albirem de lluny l’ermita de Sant Guillem, ermita rectangular amb un petit campanaret d'espadanya, amb un sol buit, de mig punt, per a la campana, i aviat ens endinsem per una camí brut de matolls, a la dreta, que ens porta avall fins trobar un indicador rònec, fàcil de no veure, que indica la direcció per arribar a la cova de Sant Guillem. Per arribar-hi, el camí encara està més malmès. La cova de Sant Guillem és un forat en una  roca granítica situada al mig del bosc al costat d’una antiga vinya anomenada la vinya de la Guillema que va ser abandonada als anys 70 . En aquesta cova es diu que el sant i feia estades.

Tornem a cercar l’antiga pista per tornar-la a deixar al cap de cinc metres i prendre un caminoi a la dreta que baixant ens portarà fins el sot de les Bruixes o de Sant Guillem. Si hem baixat ara cal pujar altra vegada pel mig d’un alzinar salpicat de sureres que ens porta fins una casa on recuperem una altra pista sorrenca. Tornem a baixar una mica i al cap d’una estona arribem al Pi Gros d’en Villena, un exemplar majestuós al costat d’una cruïlla. Agafem el camí de l’esquerra que mica en mica es va fent més estret però que és molt agradable i ombrívol pel mig de belles alzines que ens portaran a la carena de la serra de Can Tomàs. Ara agafem una altre pista de sorra i anem tirant , per la dreta, direcció a Sant Celoni.

Arribem altre cop a l’escola i al pont d’en Pallerola. A partir del pont  el passeig ens ofereix una rambla de lledoners que els escolars del municipi van plantar fa vint anys, i una bona colla de sòfores, arbres exòtics d'origen asiàtic. Quan floreixen, s'omplen d'abelles i borinots. La riera, al seu torn, mostra a estones claps de verns i salzes, i a estones es mostra embardissada.

Arribem a Sant Martí de Pertegàs i la Rectoria Vella. “L'entorn de l'actual Rectoria Vella va ser el nucli original de l'actual Sant Celoni. Allà es conserva la primera parròquia de la vila, documentada al segle XI, i la Rectoria que van ocupar els diferents preveres fins el 1850

Sant Martí de Pertegàs va ser la primera església parroquial del terme, fins que es va construir l'actual. Els primers documents que en fan referència són del segle XI. Aleshores el nucli urbà encara no estava format, i el terme no s'anomenava Sant Celoni sinó Pertegàs, nom de l'afluent de la Tordera que passa a prop de la capella. Els celonins, en aquella època, habitaven en masies disperses i es trobaven els diumenges a l'església, on celebraven el culte i també resolien els problemes comuns. L'edifici originari era una església romànica senzilla d'una nau amb coberta de volta de canó apuntat, que és la part que s'ha conservat.

Durant l'època medieval el poble de Sant Celoni va anar creixent, aprofitant la seva bona situació al peu del camí ral, a mig camí entre Barcelona i Girona. Amb l'increment de població l'esglesiola romànica va quedar petita i en època gòtica, es van dur a terme importants reformes i ampliacions per augmentar la seva capacitat.

Després de traslladar la parròquia a la nova església, s'inicià la decadència de Sant Martí de Pertegàs. Dècades desprès, aquesta s'anomenava capella de Sant Erasme perquè s'hi venerava aquest Sant.

La Rectoria Vella: aquest emblemàtic edifici de la vila és un magnífic exemplar de casal gòtic civil català, que s'estructura a l'entorn d'un pati central. La Rectoria va ser l'habitatge del rector i dels sacerdots de Sant Martí de Pertegàs des de la seva construcció al segle XV fins el 1850, moment en que el rector i la comunitat religiosa es van traslladar a la nova rectoria, adossada a l'església parroquial de Sant Martí. Des d'aquell moment l'edifici quedà deshabitat i s'anà deteriorant, fins que mossèn Josep Bové va adquirir-lo i el va convertir en una colònia d'estiueig. A partir del 1911 moltes famílies de Barcelona hi venien a passar l'estiu.

Actualment, la Rectoria Vella és plena de vida. És la seu de l'Àrea de Cultura de l'ajuntament de Sant Celoni. A la planta baixa s'hi fan exposicions temporals i al primer pis hi ha el Centre de Documentació de Sant Celoni i el Parc Natural del Montnegre i el Corredor.”

Arribats a la rectoria vella en Quico Costa havia connectat amb en Pepus Abril, tècnic de cultura de l’ajuntament de Sant Celoni, que ens ha fet una explicació històrica de l’indret i ens ha obert l’església de St. Martí, per tant, hem acabat la sortida amb visita cultural inclosa. Què més volem!
Quico Villà