Temporada 2014-2015

Click a la imatge per baixar el llibre

Dimecres dia 3 de septembre de l'any 2014
108.Una volta per la vall d'Horta 
Fotos d'en Quico

Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Imma Ribas, Martí Mataró, Francesca Fradera, Francesc Parera, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Toni Porta, Imma Font, Pep Illa, Mite Ferrer, Josep Saleta, Soco Salgado, Pep Garriga, Montse Taberner i Quico Villà.
Duració aproximada 4h, 12 km, desnivell acumulat 420 m.

Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinat amb el maó vist. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques” . Joan Oliver, Temps, records.

Hem deixat els cotxes a l’aparcament de la Muntada, després d’una horeta i escaig de camí per arribar-hi. Ens trobem a la Vall d’Horta. El torrent de la Vall d'Horta és un curs d'aigua del Vallès Occidental que drena la part més oriental del Massís de Sant Llorenç del Munt. S'origina en la unió del torrent de la Font del Llor i el torrent de Pregona. Després de recórrer 2.9 km desemboca al riu Ripoll al terme de Sant Llorenç Savall, a prop del nucli de les Marines.

Al fons de la vall d’Horta dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, hi ha El Marquet de les Roques, residència d’estiueig de la família de Joan Oliver (1899-1986). Allà Pere Quart, pseudònim de l’escriptor, hi passava l’estiu, acompanyat de la família i dels seus amics, també escriptors, membres de l’anomenada Colla de Sabadell. Representants d’aquest col•lectiu, fundat el 1917, foren entre d’altres, els escriptors Francesc Trabal, Armand Obiols, Ricard Merlet o el pintor Antoni Vila Arrufat. Aprofitaven la bellesa i tranquil•litat del paratge per passejar, escriure o realitzar activitats artististico-literàries. Al patrimoni natural del parc cal afegir un llegat literari de gran interès que, entre d’altres es concreta en la creació d’Edicions La Mirada, fundada en aquest mateix indret, l’any 1925.

La ruta comença al mateix aparcament, a tocar la masia d’El Marquet de les Roques. Aquest edifici de característiques historicistes fou construït per l'arquitecte Juli Batllevell i Arús (deixeble de Domènech i Muntaner) a partir del 1895, per encàrrec de la família Oliver, sobre les restes de l'antic Mas Marquet del segle XIII. L'edifici, actualment propietat de la Diputació de Barcelona, acull un Punt d'Informació del Parc Natural i espais habilitats per activitats formatives i recreatives.
En altres temps casa pairal i residència d'estiueig del poeta Joan Oliver, on aquest organitzava tertúlies literàries, s'hi exhibeix de forma permanent l'exposició que hi fa referència La Colla de Sabadell: entre el noucentisme i l'avantguarda.

Des de pràcticament la masia mateix agafem un corriol a l’esquerra que ens porta fins la font del Llor, un indret ombrívol i refrescant. A partir d’aquí la pujada és una mica més dreta i anem fent xino-xano fins arribar al collet del Llor. No en tenim prou, però, i acabem de fer la pujada que ens portarà al capdamunt de la serra dels Emprius, a les roques del queixal corcat, sota mateix del Montcau, on esmorzarem tot contemplant la magnífica panoràmica que ens ofereix la cinglera. Hem trigat una mica més d’una horeta per fer la pujada forta.

Recuperades les forces, reiniciem el camí, ara pel capdamunt dels Emprius, amb en Pep Garriga al capdavant. Avui sembla que portava un coet al cul, sempre cinquanta metres pel davant de la corrua de caminadors estil Benetton (ho dic per les coloraines de les samarretes i camises), fent camí cap a l’agulla de Finestrelles i a Roca Sereny, on hi trobem restes megalítiques. Aquest camí el fem pel rocam conglomerat de la zona, roques sedimentàries de color rosat, i per bosquets d’alzines joves, revifalla de l’incendi que va arrasar la zona els anys 90 del segle passat. Rematem aquest recorregut circular pel damunt de les cingleres arribant-nos al castell de Pera, castell roquer avui enrunat, mencionat per primera vegada en un document de l’any 978. Des del segle XI fins al XIV va tenir diferents propietaris, fins que va passar a mans de la família Sentmenat que el van posseir fins al segle XIX. La panoràmica és excel•lent.

Iniciem la baixada per la drecera que ens portarà a la Muntada, desgrimpant un trosset del camí com si fóssim joves daines joganeres i carenejant hem anat baixant mica en mica fins arribar a l’inici del recorregut.

Ha estat un molt bon començament de temporada i el dia ens ha acompanyat molt. Uns quants s’han quedat a dinar pel camí i els altres hem tornat cap a casa. Quico Villà



Dimecres dia 10 de septembre de l'any 2014
109.El Roc de la Guàrdia, mirador d'Osona 
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Quico Costa, Imma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Dalmau, Pep Palo, Fermi Sicília, Imma Ribas, Jaume Roig, Joan Guàrdia, Joan Pallàs, Josep Saleta, Uli Denig, Maria Català, Martí Mataró, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Montse Taberner i Quico Villà
a) Duració aproximada 2h40’, 12 km i 363 m de desnivell acumulat.
b) Duració aproximada 4h 10’, 15 km i 480 m de desnivell acumulat.

Sortim d’Argentona amb la lluna plena donant-nos el bon dia, sense ni un núvol que ens guaités i amb un bri d’airet fresquet resultant de la pluja d’ahir vespre. Se’ns presentava un dia molt bo. Agafem els cotxes rumb als Hostalets de Balenyà i, seguint la tradició, en arribar a la Plana de Vic què trobem? Boira!

Aparquem al cementiri del poble i comencem a caminar enmig de la boira, passem pel costat del santuari de l’Ajuda sense gairebé veure’l, amb un aspecte tenebrós. Anem caminant pujant mica en mica direcció al cingle. Al cap d’una estona sobrepassem el núvol ajaçat al terra i veiem una masia amb el Roc de la Guàrdia al fons, a la dreta; al davant tenim el Puig de Castellar amb les seves antenes, malbaratant el paisatge.

Comencem a pujar gairebé fins a mitja cinglera pel mig d’alzinars joves. Arribats a un petit replà, flanquegem per un corriol molt agradable que ens porta fins el Roc de la Guàrdia, ple de roures.
Un oblit que no ens havia passat mai, amb les 109 sortides que portem, ha fet que els capdavanters de la colla, sense fe cas del responsable de la sortida, no s’esperessin a la cruïlla corresponent i seguissin amunt, amunt, amunt fins arribar a les antenes, al punt més lleig de l’indret. Sembla ser que els ha agradat, ja que han fet una espècie de tres tombs al voltant de les mateixes buscant el camí que els havia de portar al Roc de la Guàrdia, on la resta del grup -els que hem fet com sempre, esperar-nos-, estàvem esmorzant i gaudint del paisatge. Davant l’evidència de la pèrdua han trucat per telèfon demanant ajut per retrobar l’orientació perduda (sort dels mòbils!) i al cap d’una hora i mitja han arribat contents i alegres, però esbufegant.

Han esmorzat i després la Imma Font ens ha convidat a vi bo i coques, doncs ahir va fer els 60 i avui estrenava jubilació. Felicitats Imma!

El Roc de la Guàrdia és un turó de 891 metres d'altura, i la muntanya emblemàtica d'Hostalets de Balenyà, a la comarca d'Osona.

Aquest turó s'eleva a més de un quilòmetre i mig a l'oest del Santuari de la Mare de Déu de l'Ajuda. Té dos miradors: el primer, el mirador del Montseny, amb vistes tant dels pobles de Balenyà i Centelles com del Tagamanent i del Matagalls; i el segon, que encara abasta més paisatge. Des d'aquest darrer podem veure tota la plana de Vic, els cingles de Tavertet, els Prepirineus, els Pirineus i fins i tot, si es té sort i la típica boira no ens ennuvola la vista, es pot arribar a veure les puntes del Canigó i del Puigmal. Una de les curiositats és una rosa dels vents que ens indica la situació de les grans muntanyes i serralades respecte la posició de l'observador. Arribar a dalt el Roc Gros es converteix en una bonica excursió pels boscos de roure i pi típics de la zona.

Al Roc també es pot practicar l'escalada i disposa de nombrosos senders per anar cap a Tona, Puigsagordi, Centelles... És un dels punts més apreciats pels habitants de Balenyà. Per la "festa" del Roc de la Guàrdia, als volts de Nadal, els hostaletencs hi van a portar el tradicional pessebre, en un acte que s'engloba dins la Festa Major d'hivern i que és organitzat anualment pel Centre Excursionista de Balenyà. El Roc Gros constitueix juntament amb el Puig Castellar (1017m) i el Puigsagordi (984m), els tres pics insígnies de la serra de Fontderola.

En el turó es poden trobar petxines i altres restes prehistòriques. Antigament, des del Roc Gros baixava la via romana que unia el Bages amb Ausa; se'n poden veure encara restes i observar-ne la col•locació de les pedres.(*)

Baixem d’aquest turó per un dret corriol i prenem el camí en direcció al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, que va ser antiguament el nucli central del municipi. Els seus inicis estan datats al segle VI i la consagració al segle XI, prenent diferents nom al llarg de la història, fins que al segle XVII, és va adoptar el nom actual. Des d’aquest Santuari, enfilem ja el camí de tornada, passant pel mig dels plans i masies de l’entorn i contemplant a la nostre dreta, tota la serralada que hem travessat caminant.(**)

Aprofitem per fer un tomb passant per un antic molí i deguim un camí de carro que es converteix en pista fins arribar al cementiri on tenim els cotxes.
Quico Villà
(*) Viquipèdia
(**) Wikiloc



Dimecres dia 17 de septembre de l'any 2014
110.Montserrat per Santa Cecília 
Fotos d'en QuicoFotos d'en Fermí

Quico Costa, Pep Palo, Fermi Sicília, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Martí Mataró, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Toni Porta, Montse Taberner i Quico Villà
Duració aproximada 6h, 15 km i 680 m de desnivell acumulat.

Aquesta nit ha fet un xàfec que Déu n’hi do! A nosaltres ens ha entrat aigua pel terrat i a en Quico Costa també. No explicarem la moguda però no sabem si aquesta tempesta ha estat la causant que algú es quedés a casa recollint aigua.

Anem cap a Monistrol i d’aquí pugem al monestir de Santa Cecília de Montserrat que fou una antiga abadia benedictina del municipi de Marganell, al Bages, situada a llevant de la muntanya de Montserrat, prop de l'antic castell Marro, sota de Sant Jeroni, a mig camí de Can Maçana i el monestir de Montserrat. Deixem els cotxes i ens preparem per la caminada.

L'indret és notable per la seva situació en un replà enlairat orientat cap a la vall del Llobregat. El temple romànic de planta basilical, amb tres naus de desigual extensió i de parets de pedra tallada emblanquinades ja originàriament que són culminades amb tres absis amb arcuacions llombardes, es manté en bon estat gràcies a diverses restauracions i és un magnífic exemplar del romànic del segle XI, única part que ha restat de les velles construccions.

El casal veí ha estat refet quasi íntegrament, i del 1900 al 1954 hi residí una comunitat de monges benedictines, filial de Sant Pere de les Puel•les, que el 1954 es traslladà al nou monestir de Sant Benet de Montserrat, prop de la Colònia Puig. Actualment han estat convertits avui en refugi d'excursionistes i en locals per a activitats juvenils.(*)

Agafem el camí de l’Arrel que va pujant tot flanquejant pel vessant nord del massís direcció sud-est. El camí és agradable però amb l’inconvenient que està moll i cal vigilar les relliscades damunt les arrels i els picons arrodonits del conglomerat erosionat, la qual cosa el fa una mica més pesat. Les vistes de les parets rocoses impressionants, el Cavall Bernat fabulós, el mar de boira enlairant La Mola de St. Llorenç com una illa deserta delectós, i així arribem al pla de la Trinitat (946 m), situat en una plataforma al mig del massís, enmig de capelles d’eremites isolades en les roques.

Montserrat és un massís muntanyós força prominent que ha destacat en la tradició catalana gràcies a, entre altres motius, una geologia i topografia pròpies molt característiques, que han estat valorades estèticament de forma positiva. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca el Monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.

El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt. També és anomenada així l'illa de Montserrat situada al Carib, anomenada per Cristòfol Colom el 1493, la qual també té una serralada extensa de muntanyes.

Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX també va ser un nom propi masculí.
És un massís de formes singulars que s'enlaira bruscament a l'oest del riu Llobregat fins als 1.236,4 m del cim de Sant Jeroni. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.

Al llarg dels mil•lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l'erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l'erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

El bosc mediterrani per excel•lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. En destaquen les alzines. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester, el pela-roques o la fagina, entre d'altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l'esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.(*)

Continuem el camí fins arribar a l’ermita-refugi de Sant Benet (1.008 m), on esmorzem. Decidim modificar l’itinerari previst precisament pel terra tant mullat que trobem, i en lloc d’anar a Sant Jeroni pel coll de la Canal Plana i Sant Antoni, anem a buscar el camí del monestir. Abans, però, observem durant molta estona un helicòpter i escaladors a la creu de St. Miquel on sembla ser que algú ha decidit passar a un altre estadi lluny de la vida.

Un com arribats al camí tirem amunt cap a St. Jeroni, passem pel Pla dels Ocells (930 m) i amunt que fa pujada. Arribem a l’ermita de St. Jeroni i fins a la Miranda (1.236,4 m) del cim. Al baixar, arribats a la cruïlla de St. Joan, ens dividim en dos grups, uns que baixen pel camí del monestir, amb ganes de comptar els graons del camí dels Francesos, i d’altres que prefereixen la panoràmica del camí planer que porta fins a St. Joan i agafar el cremallera per arribar al monestir. Ens trobem plegats a la plaça que hi ha sota l’estació i anem a dinar macarrons al Self Service de sota la plaça. De la propaganda feta a la realitat hi hagut un cert desfasament; el que no ens podem queixar és de la quantitat, en tots els plats. En Toni no s’ha quedat ja que no podia deixar el gos enlloc.

Acabat el dinar, cap el camí dels degotalls falta gent, afartar-nos de veure mares de Déu dels pobles de Catalunya i arribar a la drecera que ens portarà a Sta. Cecília. Hem de fer, però, ben bé un parell de quilòmetres al costat de la carretera. Què hi farem!

Cal recordar que aquesta sortida a Montserrat ha estat organitzada per en Quico Costa com a auto-homenatge pel 50è aniversari del seu bateig de muntanya amb els escoltes, precisament a aquesta zona del massís.
Quico Villà
(*) Viquipèdia



Dimecres dia 24 de septembre de l'any 2014
111.Camins bruts de Céllecs
Quico Costa, Rafaela Garcia, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pepus Parera, Fermi Sicília, Jaume Roig, Montse Serra i Francesca Lladó.
Duració aproximada 4h, 10,2km i 540m de desnivell acumulat.

Toca anar un altre cop cap a Céllecs, enciclopèdia de natura i boscatana inquietud. Comencem a caminar al bosc de Ruscalleda, sobre una urbanització moderna. I per una pista anem a trobar un amí enboscat i humit sota la ruïna de Can França. Ha plogut aquests dies i tot està amarat d'aigua en aquest camí pujador que passa per la serra de Puigdellunes.

Llarga trajecte ple de cireres d'arboç i pinassa. I també camí històric de pelegrins que del Maresme venien al santuari de Santa Quitèria, de grans poders miraculosos. Aviat arribem a les coves de Can Nadal i sorpresa de molts que no hi havien estat, en aquest indret amagat de les muntanyes vallesanes.

Després toca baixar cap el sot humit del torrent de Can Pei, un espai de naturaleza selvatge, arbres gegantins, vegetació variada, roures i pins i algun castanyer perdut. Després de sortir a la pista enfilem un cami que ens acosta a la ruïna de Can Monpart, però abans d'arribar-hi anem a trobar la pista que puja dalt de Céllecs. Però nosaltres agafem un corriol ple de vegetació de gran interès paisatgístic. Fins a trobar un altre cop la pista grossa. I caminarem així com un quilòmetre fins a trobar un corriol a ma dreta.

El camí que caminarem al llarg d'uns dos quilòmetres és d'una gran bellesa i ara s'hi pot passar que fa dos anys no vaig poder fer-ho. Algú ha estassat els llocs més impossibles i com que està sota les roques del Contravent, tal vegada alguns escaladors l'han fet una mica transitable. Però arriba un moment que el camí ja no dóna més de sí i hem d'anar amunt pel mig d'un bosc de pins, de fàcil trànsit, i arribarem a un corriol molt endreçat. Toca anar tornant. Francesc Costa.



Dimecres dia 1 d'octubre de l'any 2014
112.Muntanyes d'Hostalric

Quico Costa, Josep Saleta, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Joan Guardia, Mite Ferrer, Pep Illa, Inma Font, Martí Mataró, Joan Batlle.
Duració aproximada 4h, 13,4km i 320m de desnivell acumulat.

Hem anat als boscos que hi ha sobre Hostalric però al municipi de Fogars de la Selva. Per la peça d'en Ribas de camins treballats per l'aigua que ha descobert la pedra que hi ha sota la terra. Ha plogut aquests dies i tot està amarat i ple de basses que a vegades ens fan fer equilibris. I el bosc magnífic de verds lluents i arreu tot és violeta de la bruguerola encesa. Dia de bolets perquè ben aviat en Martí ha posat la bruixola cap els marges plens de molsa i pinassa i al llarg el recorregut ara un ara dos han anat caient a la bossa, fins que en un paratge que no direm on és centenars de rossinyols ens han dit sóm aquí.

Al turó de la Torre del Telègraf esmorzem després de buscar enmig de la brolla aquest testimoni en runes de la telegrafia òptica del segle dinou, com la que hi ha restaurada a Montornès i ja hem visitat en una ocasió. Després de patir per evitar destrossar una teranyina gegant que brilla al sol anem cap el turó Gros de Terra Negra i baixar al torrent de Can Seguer. Una zona humida que ho és més per les pluges recents. Arribem a Can Coll un casal medieval que el segle dinou varen ampliar, ara abandonat recorda temps millors mentre de manera constant es va convertint en una ruïna. Uns metres més enllà hi ha un bonic dòlmen i després de mirar-lo i fer la foto de reglament baixem pel dret com si fossin senglars fins a trobar el torrent de Can Coll.

Aviat toca pujar un altre cop per arribar a un paratge insòlit i molt desconegut sobre el pla de ca l'Oller, una terra de labor que ara la vegetació ha fet seva. Aquí hi trobem el veïnat de la Serra, presidit per l'ermita de la Marededéu de la Serra, d’origen romànic, amb un atri davant la porta d'entrada molt interessant, que hi cap un regiment dormint. En una finestra hi ha la data de 1381 i adossada hi la casa abandonada de l'ermità.

A un costat hi ha una petita edificació que es feia servir d'escola del veïnat de pagès. I la gran masia de Can Serra. És notable l'edifici de la pallissa de gran bellesa constructiva i paisatgística ja que està situat davant de les muntanyes del Montseny, i avui amb el sol i el blau del cel lluïa magnífic. És del segle tretze, de planta rectangular i un alçat de dos pisos, reforçat amb contraforts. El pis superior està cobert amb una encavallada de fusta que sosté la teulada, a dues aigües. Al capdamunt de la teulada hi ha una petita creu. Francesc Costa

Cobles o goigs a la Mare de Déu de la Serra. 

Mare de Déu de la Serra
a Reminyó, Fogars de la Selva
Puig tot dó de vostra ma
lo rebem baix en la terra:
vullaunos sempre ajudar,
Mare de Déu de la Serra.

En mil tres cents vint y hú
vostre temple fabricaren;
los devots tots en comú.
com á Mare vos cridaren;
de est modo ho pensaren,
puig qui ho pensa no erra.

Sou visitada molts anys
ab un molt antich fervor
de Hostalrich y Gaserans
y de Fogàs ab gran amor;
per donarvos lo seu cor
un gran poble se desterra.

Vos tenen en gran estima
la Selva, Vallés y contorn,
los devots de la Marina
alaban lo vostre nom;
y puig ohiu a tothom
que á Vós clama de la terra.

Lo divino Criador,
que's fou fill obedient,
volgué estesseu present
en la Serra, en Reminyó;
per lograr puig lo perdó
de nostre cualsevol erra.

Puig sou estrella del mar
y gran Reina de la terra,
vullaunos sempre ajudar,
Mare de Déu de la Serra.



Dimecres dia 8 d'octubre de l'any 2014
113.Camins de trabucaires a Taradell

Quico Costa, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Mite Ferrer, Pep Illa, Joan Batlle, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Montse Serra, Uli Denig, Francesca Fradera, Francesc Parera, Toni Porta, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Quico Villà
Duració aproximada 3h45’, 10,5 km i 384 m desnivell acumulat

Per anar bé avui calia haver fet els deures prèviament llegint l’article que ens remetia en Quico Costa sobre els Trabucaires. No tothom ho ha fet i ho hem recordat arribats al Pedró corresponent. Això passa a les millors famílies, ja se sap.

Arribats a Taradell, població osonenca molt de la ceba, malgrat tenir Seva al seu costat, ens dóna la benvinguda un rètol anunciant-nos que Taradell és un poble independentista, que no independent; al cap d’una mica la senyalització d’un càmping i de la urbanització de Goitallops, després d’una rotonda, ens indica la direcció que hem de prendre. Fins al capdamunt de la urbanització que s’acaba en una plaça rodona sense continuïtat i amb un gran monument dedicat al gos de caça, amb un llarg poema, unes figures de cans enganxades a la roca i les plaques de les societats de caçadors amb homenatge inclòs. El que ens ha cridat més l’atenció, però, ha estat que, a la part del darrera, com mig amagada, hi havia un homenatge a la dona del caçador, amb una silueta de fèmina acaronant un gos suposadament caçador. Un record “masclista”al costat de l’homenatja’t principal: el gos.

Des del Collet de Goitallops baixem per la part dels darreres de les cases de la urbanització, de certa categoria, entremig d’alzines i margues fins arribar a la serra de Gasala on hi trobem un dolmen restaurat a l’any 1981. Seguim avall pel rocam grisós característic de la plana fins arribar al riu Gurri, a l’alçada del pont i molí d’en Sors.

“El riu Gurri fa de termenal entre Seva i Taradell, des del lloc on s’hi aboca el petit torrent de Gasala fins al Pont del Gurri de la carretera de Taradell a l’estació de Balenyà. A Taradell es conserven encara, alguns sencers i habitats i altres en ruïna, un total de sis molins en la riera de Taradell i dos en el Gurri, encara que consta que antigament n’avia tingut tres o quatre més desapareguts.

El primer molí del Gurri es troba a l’indret on aquest riu, entra al terme de Taradell i és el molí dels Sorts, i el segon quan deixa el terme, el molí del Ral.

Del primer gairebé no en queden restes, car aquestes s’han anat degradant en els darrers decennis. Al poble de Taradell fins fa poc hi residia gent que hi havia nascut. El molí dels Sorts tenia aquest nom per formar part del gran domini del mas Sorts, antigament Mas dels Horts de Seva que comprenia els masos de Can Roca, Can Calvet i la Casanova d’en Burell (dins el terme de Seva), i el molí dels Sorts i Castanyola (ambdós de Taradell).

El pont que aquí recordem, que té de nom propi el de “Pont del molí dels Sors”, donava pas per sobre el Gurri a l’antic camí ral de Taradell a Seva. És un pont de dos arcs de desigual amplada, el gran sobre el curs del riu i el segon més enfilat i petit i ja dintre del terme de Seva. Abans era un camí molt fressat perquè era el camí ral de Taradell a Seva, camí per homes i besties de bast i el camí per anar del Sors de Seva al seu molí del Sors, ara escasses ruïnes. El Pont sembla obra del segle XVII.

Des dels volts de 1940 en feu la seva estada un captaire, conegut com el “Gatus”. Un home pacífic, que residia en l’arc petit del pont (on rares vegades hi arribava l’aigua), més enlairat sobre el riu. Un arc que tenia ornat amb pots i testos amb flors i fins bombetes i instal•lació de fils tot no tenir-hi electricitat. Era un bon home, però un xic esquerp i fugia de la gent. Hi va residir molts anys, quasi una vintena, i conegut amb aquest nom per tenir per companyia sis o set gats. Per això la gent anomenava al pont, el pont d’en Gatus”, per la pronunciació popular de Gatos, encara que pobre home era ben català.

Per l’arc més ampla del pont hi passa el riu Gurri i al seu costat el canal que portava l’aigua a la bassa del molí. El pont dividia els termes de Taradell i Seva i un “esport” del jovent de dels dos pobles dels temps passats, era anar-hi amb pedres i bastons corbats per barallar-se i veure qui conqueria el pont: a l’atrevit que ho feia i el que “pescaven” tant d’un costat com de l’altre el tiraven a l’aigua del Gurri. Això acabà amb la “civilització moderna”. Segons conten les darreres baralles s’hi feren entorn del 1940. Antoni Pladevall i Font”

Tornem un xic enrere per enfilar-nos una mica tot vorejant el barranc del Gurri fins que el deixem per endinsar-nos a terres de margues vermelloses i roques de gres que l’erosió ens ha deixat al descobert. Caminem per la solella de Montmany fins arribar a les roques de St. Genís on esmorzem, gaudim d’un mini àlbum familiar de la família Grèbol-Rupérez quan eren més jovenets, dels comentaris elogiosos fets per alguns membres del grup i de la fotografia de tots plegats asseguts a la roca.

El sol ja ens toca de ple. El paisatge és bonic. El clima agradable. Pugem xino xano fins les runes de la casa del Bosc d’en Masó; continuem pujant i arribem al Pedró dels Trabucaires on hi ha un monòlit en record dels mossos d’esquadra morts en un enfrontament a l’any 1845. El text gravat a la pedra diu “25 marzo MDCCCXLV cumpliendo con su deber y luchando contra los trabucaires murieron en el sitio los mozos de escuadra y ...(està esborrat)”. En aquest punt en Quico C. ens recorda la història. No tothom està atent, i no és pas pels ruscos d’abelles que hi ha a uns deu metres del lloc, sinó per la quantitat de camagrocs que es tronen al costat del camí que actuen com un iman respecte els encenalls de ferro per a segons qui. Tirem enrere, els assortim de bosses per si no en tenen prou i els hem d’esperar qui sap quant per agafar un corriol a l’esquerra que ens portarà fins les roques murtreres i la cova dels Trabucaires per acabar d’arrodonir la història. Anem cap a la Creu de Pedra (no hi ha cap creu, només pedra) amb una panoràmica damunt el Montseny fantàstica. Seguim una petita pista paral•lela a un filat que ens diu protegeix la fauna salvatge i passem pel Pi Gros, un dels punts més emblemàtics de Taradell. Situat a la carena que porta el seu nom i que va del coll de Taradell al collet de Goitallops, el Pi Gros ha estat sempre un punt de referència i trobada per els vianants d’aquestes contrades.

Antigament, quan hi havia un bosc frondós i ple de pins, el Pi Gros sobresortia per damunt dels altres essent un lloc de trobada i un punt de guia molt utilitzat. Malauradament l’any 1960 un llamp el va matar i posteriorment l’incendi del 1983 el va acabar de malmetre.

Ara només queda una part del tronc cremat acompanyat d’un monòlit que s’hi va posar l’any 2000 amb la inscripció “Punt de trobada i referència per a tothom. El Pi de l’any 2000”. Comencem a descobrir que a la gent de Taradell els agrada molt això de fer petits i grans monuments recordatoris.
Quatre passes més i ja som al cotxe.

Dins la mateixa urbanització trobem, baixant pel carrer de Goitallops a la primera cantonada a l’esquerra el carrer de Toni Sors amb una placa que diu “Carrer d’Antoni Sors, alpinista, qui amb la gesta gloriosa de la conquesta de l’Everest feu onejar el nom de Taradell al cimal de la terra. 19 novembre 1994”. A la segona cantonada, carrer sense sortida que dona a una plaça rodona, la plaça de l’Everest, amb un gran monument dedicat a l’expedició catalana que assolí el cim més alt de la terra. Quico Villà



Dimecres dia 15 d'octubre de l'any 2014
114.Per camins de la serralada (Parpers)

Josep Saleta, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Mite Ferrer, Ímma Font, Pep Illa, Joan Batlle, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Joan Guàrdia, Martí Mataró, Josep Mª Esteve i Quico Villà
Duració aproximada 4h, 12 km i 577 m desnivell acumulat

Avui fem l’excursió a prop de casa, pels nostres verals, que no per coneguts deixen d’ésser interessants. Passem per indrets que alguns ja hem trepitjat però que són novells per d’altres. Deixem els cotxes sota l’autopista, al desviament del Bell Racó (“Rancho Grande”) i tant punt hem passat per sota la serp asfaltada amb el seu constant catroc catroc dels vehicles que sembla hagi de trencar-se, enfilem un corriol, a l’esquerra del camí, tot ell fet malbé amb el pas de les bicicletes. La terra saulonenca, molt fàcil d’erosionar, fa uns xaragalls prou fondos i incòmodes per caminar. Al cap d’una estona arribem dalt del repetjó i flanquegem a l’esquerra direcció al túnel de l’autopista; passem per damunt de la bocana i anem a cercar l’antic camí ral, mal anomenat via romana.

Observem que la restauració feta fa uns anys està molt malmesa per les inclemències del temps i per la manca de conservació. Anem a trobar la carretera de Parpers prop de la propietat Sol i Vent on, just davant mateix, a l’altre costat de la carretera hi ha el camí que ens portarà a la font d’en Rectoret, arranjada, com totes les fonts del terme, pel Grup de Fonts d’Argentona. Dos càntirs de la festa major de la vila ens conviden a beure aigua.
Tornem enrere i ens endinsem dins la propietat esmentada on en Jaume, el seu propietari, neorural badaloní, ens ensenya ben ufanós, els seus gossos, gallines, la mini vinya i el mini hortet, així com les antigues barraques de vinya arranjades per a viure-hi en una i com a magatzem l’altra. A més, ens explica les seves trifulgues amb els caçadors de l’entorn i amb el bestiar boscà que el rodeja (senglars, mofeta...). Tenia ganes de xerrar i avui l’ocasió ha estat fenomenal per a ell.

Continuem pujant una mica més fins trobar el camí que va de ca l’Espinal a la font del Roure (sense roure però amb una figuera) on esmorzem i l’Ímma Ribas ens explica les seves aventures en el camí de Santiago ja que porta el nas tapat amb una gassa i tothom pregunta com s’ho ha fet, no pot escaquejar-se de cap de les maneres. Conclusió, i no és la primera vegada que ho diem, això del “Camino” no pot ser bo, ni el de l’Opus ni el de Sant Jaume, doncs tothom pateix d’una manera o altra; clar que és la paga per anar al cel i si es fa de gust, res a dir-hi!

Ben tips seguim el camí pel mig d’alzinars fins arribar a la font dels Àlbers d’en Javà, bellugant-nos per dins del veïnat de Pins; seguim pujant enllaçant camins aconduïts per en Pep Saleta fins arribar a la masia de Can Ribot on la dita diu que no se sap qui mana, si l’amo o el porc. Tornem un pèl enrere i ens endinsem dins el bosc, pujant pel dret a l’esquerra del camí, a la recerca d’un viarany que ens portarà fins un camí més ampla que baixa direcció Dosrius. Al cap d’una estona, agafem un corriol a la dreta, molt planer, que va mantenint la cota al llarg de la falda del turó que acabem de baixar i que ara ens enfoca cap el sud, ja encarant el retorn. Aquest corriol és ombrívol i obre camí pel mig d’un bruguerar espès barrejat amb cirerers d’arboç que ens esquitxen de vermell les botes al caminar. I bolets, molts bolets; dolents, però. Al cap d’una bona estona, deixem els brucs per bescanviar-los per pins molt alts, amb un tou de pinassa i quantitat de roques granítiques apilonades caòticament al mig del bosc. Ens endinsem una mica per anar a veure’n una que té la forma de cap d’un porc per a uns, d’un gos per a d’altres, i de morsa per a uns tercers; mireu la fotografia i decidiu, pot ser qualsevol cosa. Fem la fotografia de grup corresponent i reprenem el camí de tornada fins arribar als cotxes i cap a casa. Quico Villà



Dimecres dia 22 d'octubre de l'any 2014
115.Els gorgs de Penjacans 

Josep Saleta, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Mite Ferrer, Ímma Font, Pep Illa, Joan Batlle, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Montse Taberner i Quico Villà
Duració aproximada 4,5h, 14 km i 450 m desnivell acumulat

Sortim ben d’hora, com diu aquell cap pelat de Santpedor allotjat a Baviera, però sense cobrar el mateix que ell. Encara és negra nit quan ens trobem. Agafem els cotxes i cap a Santa Coloma de Farnés, fins el parc de Sant Salvador on deixem els vehicles aparcats. Iniciem la caminada amb el dia aixecant-se pel mig d’un platanar altíssim vorejant la riera de Santa Coloma. La penombra del cel i de l’arbrat, junt amb una mica de fresqueta i el xiuxiueig de l’aigua lliscant llera avall, ens acompanyen en aquest inici de jornada abans d’iniciar la pujada que ja no deixarem fins dalt el castell.

Canviem els plàtans per un bosc de sureres i pins, amb moltes mates de bruc florit entapissant el sotabosc amb el seu color malva. Al cap d’una estona ens endinsem cap un forat, el forat de l’Ós, que és l’inici de l’engorjat d’un rierol esquerp en aigua i faiçó però que atrau a la “penya de l’antena” que els encanta aventurar-se per indrets inhòspits, amb paisatge ombrívol i sotabosc entortolligadís però d’allò més engrescador. Amunt damnats de la terra! Mentrestant els altres seguim el camí previst i lliure de marrades que s’enfila entremig de blocs de granit preciosos i camins arenosos de sauló fi pentinats per l’arboç ple de fruit. Ens retrobem amb els valents de torn i ja som a prop de l’ermita de Farnés situada en un petit replà, rodejat de sureres i preparat per fer-hi barbacoes, sota l’aguait del bonic i majestuós castell.

L'església de la Mare de Déu de Farners és una ermita construïda als peus del castell de Farners. La construcció inicial del segle XI estava ubicada a l'actual absis, si bé no es conserva. La construcció actual de l'absis semicircular i allargat, amb un diàmetre de 3,60 metres i cobert amb una volta de quart d'esfera allargada, correspon a l'any 1200 quan també es va ampliar amb el presbiteri i cambril de la Verge. Al llarg del segle XVIII s'amplià l'ermita amb un creuer amb cúpula el•líptica, nau d'entrada i porxo deixant-la com és en l'actualitat; l'any 1883 es construí l'escala i el cor.

A dins hi ha un senzill retaule barroc amb la Verge de Farners, una talla romànica restaurada recentment. Per darrere el retaule hi ha el cambril de la Verge. El retaule està adornat amb les escultures dels dos sants locals: sant Salvador d'Horta a la dreta i sant Dalmau a l'esquerra. Sota els peus de la verge, s'han conservat les antigues pintures que representen les Ànimes del Purgatori. L'altar a la dreta del creuer, té una imatge de sant Enric emperador i l'altar de l'esquerra, té les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna amb la Marededéu.(1)

El sol ha ben sortit i dóna una llum molt maca a les pedres del castell. Són quarts de deu del matí i ens enfilem a la torre de l’homenatge on esmorzem guaitant la magnífica panoràmica circular que ens permet l’edifici. Abans de baixar fem una foto de grup protegits pels grossos merlets de la torre.
El Castell de Farners és una construcció romànica del segle XI ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Farners. Apareix documentat el 1046 al jurament de fidelitat del vescomte Ramon Folc I de Cardona al comte Ramon Berenguer I.

El castell era un feu del vescomtat de Cardona i la castlania la van ostentar la família Farners fins al segle XIII, en què va passar als Vilademany. El 1240 Pere Ramon de Vilademany ho va cedir en testament al seu fill Arnau, i va lligar la dependència senyorial al vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Hi va haver discrepàncies a finals del segle XIII entre la sobirania que exercia el rei Pere el Gran, que reclamava la potestat del castell al vescomte Ramon Folc VI de Cardona, i aquest, que es resistia a cedir-la, la qual cosa va arribar a crear un greu problema de jurisdicció fins ben passat el segle XIV. El castell també va tenir episodis destacats en la guerra civil catalana contra Joan II: el van ocupar els remences el 1485 i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe va tornar a ser ocupat altre cop pels pagesos condemnats, que n'havien quedat exclosos dels beneficis. Després de Joan Pere de Vilademany va passar a Carles de Vilademany i de Cruïlles, i els últims senyors del patrimoni dels Vilademany van ser els comtes d'Aranda i el seu successor, el duc d'Híjar.
El seu darrer ús data del segle XVIII, quan fou ocupat per un regiment borbònic arran de la Guerra de Successió.

El castell té una superfície de 200m² en planta trapezial irregular. De la primera època constructiva es conserven el amples mur baixos (uns 4 metres, amb una ampliació de 2 metres datada en el segle XIV-XV) i la torre sobirana, de 8,40 metres de diàmetre, una alçada de 12 metres i amb la porta d'accés situada a 7 metres de terra. L'accés principal del castell és una porta a l'oest, amb arc de mig punt rebaixat, protegida per un reducte de 2,75 x 1,75 amb tres espitlleres. A tramuntana, hi ha una petita porta que comunica amb el Turó del Vent. Tots els murs estan rematats amb merlets. (2)
Baixem del castell i reprenem el camí que surt a l’esquerra del pla de l’ermita gairebé vorejant les parets del castell per dirigir-nos a l’altre vessant i baixar, baixar, baixar… doncs en fa gràcia anar a tocar el fons del riu que es troba a la quinta forca, sense pensar que després caldrà pujar-ho tot de nou, encara que sigui per un altre camí. Al cap d’una estona traiem el cap per una balconada granítica, el Balcó de Penjacans, que ens ofereix una bona panoràmica de l’estreta vall excavada per les aigües brutes de Penjacans. Baixem seguint els senyals vermells fins arribar al capdavall i iniciar el recorregut pels seus gorgs. Altra vegada hi ha qui segueix la llera, aquesta vegada senyalada amb marques fluorescents, i d’altres el camí paral•lel, fins arribar plegats al darrer, el gorg del Diable.
Reprenem la pujada, xano xano, fins recuperar l’antic camí per damunt el Balcó esmentat. D’aquí seguim fins a retrobar la pista que permet arribat a l’ermita amb cotxe i que nosaltres agafem com a camí de tornada. Ara ja tot és baixada i l’amplada de la via permet anar fent petar la xerrada i gaudir de la panoràmica damunt Santa Coloma tot observant les roques especials batejades per la població colomenca.

Cap al final de la caminada hi havia previst fer una marrada i pujar una mica per anar a veure unes roques especials. Hem passat de llarg de la cruïlla i quan ho hem copsat l’Àngels insistia en tornar enrere; sort de la decisió d’en Pere en seguir endavant sense immutar-se davant les queixes esmentades. Arribem altra vegada a la riera, al passeig dels plàtans del parc de Sant Salvador i als cotxes. Tretze de la colla ens quedem a dinar a Mallorquines; la resta han de baixar cap a casa. Amb tot el tragí de pujar i baixar, també hi hagut temps de trobar alguns bolets. Magnífica sortida i amb molt bon temps. Quico Villà.
(1)(2) Viquipèdia



Dimecres dia 29 d'octubre de l'any 2014
116.Dalt del tren a Sabadell 

Josep Saleta, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Pep Illa, Carme Calafell, Joan Batlle, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Mari Sanàbria, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Rafi García, Quico Costa, Josep Mª Esteve, Joan Guàrdia, Montse Serra, Jaume Circuns, Isidre Prats, Demetrio Melcón, Montse Taberner i Quico Villà
Duració aproximada 3h, 6 km i 18 m desnivell acumulat

Avui la sortida és especial, diferent a les que estem acostumats els del Dimecres al Bosc. En Francesc Parera, membre actiu dels amics del Ferrocarril de Mataró, Sabadell i no se quants llocs més, fa temps ens va proposar fer una visita al Parc del Ferrocarril instal•lat dins el Parc de Catalunya de Sabadell, a la zona de Can Rull, i avui la sortida l’hem fet en aquest parc per conèixer les instal•lacions ferroviàries que hi ha a escala i en ple funcionament. Ens han acompanyat altres membres claus de l’associació, com són en Jaume Circuns i l’Isidre Prats.

Ens hem trobat al lloc de sempre, això sí, una mica més tard, i ja ens tens cap a Sabadell amb les indicacions corresponents per escrit que en Quico Costa ens ha repartit. No a tothom els ha servit, doncs un dels cotxes ha cregut més interessant fer un recorregut panoràmic a la ciutat industrial vallesana abans de trobar l’estació del tren on esperàvem estoicament per esmorzar la resta de la comitiva. Finalment han decidit arribar i hem fet el fet, esmorzar, convidats pels amfitrions a beguda i olives.

El Parc de Catalunya, a Sabadell, ocupa una superfície de gairebé 45 hectàrees, des de l'Eix Macià fins a Can Rull i compta amb tota una sèrie de serveis per a totes les edats. S'hi pot trobar un carril bici, un llac artificial, un embarcador (amb barques i patins per llogar), un tren en miniatura, una pista d'Skate, un circuit de Biketrial, parcs infantils per a diferents edats, una pista de gel que funciona només durant l'hivern, zones de pícnic, un espai d'esbarjo per a gossos, zones de gimnàstica per a gent gran, un amfiteatre i una zona WIFI.

És un d'aquells parcs ben ideats i pensats per a totes les edats, on tothom hi trobarà el seu espai. Els nens i nenes poden anar en bicicleta i córrer i saltar sense perill. Hi ha diverses zones de parcs infantils pensades pels més petits però també hi ha zones d'esbarjo per a nens i nenes a partir de 8 anys, més atrevits i amb ganes d'aventura.

Hi ha moltes zones verdes, zones de bosc i camins on passejar i relaxar-se lluny del soroll i la contaminació. És com un oasi enmig de la ciutat on és fàcil aïllar-se i gaudir de la tranquil•litat i la natura. Un dels trets més característics del Parc de Catalunya és el llac artificial i el seu entorn on podrem estirar-nos sobre la gespa i descansar.

Al llac hi viuen cignes, ànecs i peixos però està prohibit donar de menjar als animals. Té una capacitat de sis milions de litres, l'aigua no és potable i no es permet el bany.

El que si podrem fer és llogar una barca o un patí i fer un passeig i veure per exemple les carpes que hi viuen. Després de Setmana Santa, les barques estan en funcionament totes les tardes i també dissabtes i diumenges durant tot el dia, fins que es fa fosc. Diumenges hi ha una exhibició de vaixells teledirigits. Si en teniu algun el podeu fer navegar pel llac qualsevol dia. Veient el llac, el més espectacular és el salt d'aigua de quatre metres d'alçada i el brollador de la part central. Si aneu amb barca o patí, aneu amb compte i...no us mulleu!

A la zona del llac hi ha una escultura de Joan Brossa que s'anomena “A de barca”. Però aquesta no és l'única escultura que trobem al parc. També hi ha “L'arbre de ferro” d'Antoni Marquès. La zona oest del Parc de Catalunya, al voltant de la Masia de Can Rull, ha incorporat, durant el procés d'urbanització i enjardinament, un circuit ferroviari com a element d'atracció per al públic i com a equipament per als serveis del Parc.

És un circuit d'uns tres quilòmetres de llargada, longitud que el converteix, en aquests moments, en el més gran d'Europa. Té dues amplades de via: una de 7 polzades i 1/4, i una altra de 10 polzades, que permet el trànsit de material rodant d'una certa envergadura. Això vol dir que maquinistes i passatgers van dins del tren i ben asseguts.

A més de les cotxeres i del taller de reparació, el circuit disposa d'una estació i de dos baixadors, a més de carbonera i estacions de càrrega d'aigua per a la locomotora de vapor. El Centre de Modelisme Ferroviari de Sabadell, aporta de manera desinteressada els seus coneixements tècnics i humans, garantint una correcta utilització de les instal•lacions i material.

El tren del Parc de Catalunya no és una joguina ni un tren de fira: es tracta d'un tren real, a escala reduïda i tripulat, amb tots els elements que formen part d'un tren real i per tant, amb la mateixa problemàtica que una línia de ferrocarril normal. Una de les màquines està dedicada a Dionís Torruella, antic responsable del Parc de Catalunya.

Al juny del 2006 es va estrenar una nova locomotora. A diferència de les locomotores que circulen normalment, no es tracta d'una reproducció de mida reduïda, sinó d'un prototip de nou disseny. El seu constructor, Jaume Ribot, del Centre d'Estudis de Modelisme Vapor Barcelona i Sabadell (CEMVBIS), l'ha dotat d'un microprocessador que permet controlar les operacions de la màquina. La locomotora és bicabina i fa 76 cm d'amplada i 1,05 m. És de benzina i pot assolir una velocitat màxima de 15 quilòmetres/hora. El seu constructor la va batejar amb el nom de Lobras, en homenatge a un petit municipi de l'Alpujarra de Granada on és originari.

Actualment al parc de Catalunya hi ha dues locomotores dièsel, una amb tracció de vapor i una altra de elèctrica. El Circuit Ferroviari del Parc de Catalunya va ser inaugurat l'any 1997 i està gestionat pel CEMFES – Centre de Modelisme Ferroviari de Sabadell (www.cemfes.org).

Està obert tots els caps de setmana i festius de l'any. Després del viatge en tren podem fer un pícnic a la Font de Can Rull. El Parc de Catalunya compta amb el circuit de Biketrial més gran d'Europa amb 1500 metres quadrats. L'escola del Club Bicisprint de Sabadell ofereix classes d'iniciació i de perfeccionament per a totes les edats. El circuit té diversos graus de dificultat que estan senyalitzats i compta amb dues zones diferenciades on hi ha diferents obstacles: neumàtics, roques, troncs, travesses de tren o formigó. Un espai pensat per a tots els nivells.

A l'Skateparc es poden practicar totes les piruetes inimaginables a partir dels 12 anys. Patinadors i skaters poden demostrar les seves habilitats i divertir-se en aquest espai. Això si, és obligatori l'ús de casc i de proteccions.

El Parc també compta amb zones específiques per a gossos, espais per fer activitats esportives, lúdiques i culturals i amb un observatori astronòmic que acull el telescopi privat més gran d'Europa. A la Pineda podreu fer un pícnic a l'ombra. No es pot fer foc ni sorolls que puguin destorbar la tranquil•litat del Parc.
Acabats d’esmorzar, hem rebut les explicacions pertinents per part d’en Francesc Parera sobre la construcció i funcionament de la màquina Sabadell, feta per ell, i d’en Jaume Circuns sobre la màquina de vapor Anuska construïda per ell mateix.

Ens han deixat bocabadats amb la feinada, esforç, ganes, il•lusió i dedicació que tenen, chapeau per a tots ells. Després de les explicacions han arribat les maniobres, enganxades de vagons, posada en marxa de les màquines i crida als passatgers per a pujar als trens, dos, un per cada màquina, amb en Jaume i en Francesc de maquinistes i l’Isidre de Cap d’Estació. Engeguem, xiulet de la màquina i endavant!

El circuit és d’uns tres km aproximadament. Al cap de poc de sortir ja travessem un pont de ferro d’uns seixanta metres tot fent una corba que ens encara a la recta dels plàtans, indret on es celebra l’aplec de la Sardana, per conduir-nos cap el primer dels quatre túnels que trobarem. Anem fent, seguint rigorosament les normes ferroviàries en quan a conducció, senyalització, xiulades, etc. Passem pel costat d’una residència d’avis on saludem els hostes presents a la galeria; després per una escola on un grapat de nens i nenes de primària ens venen a dir adéu, talment com si fóssim a l’època de carnaval on el món és a l’inrevés, els nens saludant als iaios (nosaltres) enfilats dalt del trenet. Després d’uns vint minuts aproximadament arribem a l’estació on fem canvi de tren.

Hem d’agrair l’oportunitat d’aquest singular viatge ja que ens ha fet reviure els anys de la nostra infantesa i joventut tot recuperant les olors del vapor i les volves de sutge a la cara, així com el so del xiulet del tren. Tot un retrobament del passat, no pas nostàlgic, ans recordatori de la nostra societat autàrtica.

Per no dir que no hem caminat gens, hem fet una caminadeta direcció a l’observatori astronòmic tot esperant que les màquines tornessin al seu lloc. Seguidament hem anat tots a dinar, avui que hem assolit el rècord d’assistència, 24 persones, hem anat a dinar a la Cruïlla, a Lliçà de Vall, on tota la colla ens ha obsequiat amb un pastís de celebració del 64è aniversari dels Quicos (Costa i Villà) que hem agraït amb una copa de cava. Quico Villà



Dimecres dia 5 de novembre de l'any 2014
117.La tardor a la Garrotxa 

Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Jaume Roig, Pep Palo, Imma Font, Pep Illa, Ímma Ribas, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Josep Mª Esteve, Joan Guàrdia, Demetrio Melcón, Maria Català, Martí Mataró, Mite Ferrer i Quico Villà
Duració aproximada 4h7’, 15,1 km i 750 m desnivell acumulat.

Abans de començar una puntualització important, avui hem trencat una regla del joc que convé no repetir massa a risc d’haver d’actualitzar el nom, sortim el dijous i no el dimecres com és costum. El motiu? Un arròs amb ceps que no hem pogut tastar ja que per indisposició del guia en cap a darrera hora hem canviat l’itinerari però no el dia, doncs estàvem tots mentalitzats amb el canvi de jorn. Ja ens tens cap a la Garrotxa de la mà d’en Pere tot desitjant la recuperació ràpida d’en Quico Costa.
Sortim per anar de dret a Les Preses, passant pel túnel de Bracons, on ens aturem al bar Vertisol a esmorzar (aquesta modalitat, esmorzar abans de començar a caminar tot prenent un cafè amb llet, només l’hem fet quan anem a la Garrotxa i a St. Gregori, segurament per allò de la llunyania i que durant el viatge ja hem agafat gana). En acabat, agafem els cotxes i enfilem la carretera de Sta. Pau fins l’aparcament de Can Serra, després de Batet, on hi ha un centre d’informació.
A dos quarts de deu comencem a caminar cap el Croscat, agafant un camí que ens porta al vessant nord d’aquest volcà, el més alt de tot el conjunt volcànic. Aquí hi havia l’antic abocador d’escombraries d’Olot, tancat i rehabilitat de fa temps, situat en un mal emplaçament per un abocador tant pel seu valor patrimonial, puix que el Croscat és el volcà més modern de la Península Ibèrica, com a causa de la naturalesa porosa del substrat volcànic. Apart, era un abocador incontrolat, sense la impermeabilització prèvia de les parets ni de la sola de la rasa, sense previsió pel sistema de recollida per als lixiviats –extremadament pol•luents-, sense compactació periòdica d’argila, etc.
Arribem al vessant nord del Croscat, ara tancat, només es pot entrar si ho sol•licites prèviament, on podem observar els talussos de les extraccions que ens permeten reconèixer la fàcies de peu de con, amb els seus colors negrosos i vermellosos, que tornen a ser envaïts per la vegetació. D’aquí arribem al Pla de les Forques on s’entra de ple a les grederes més importants.
El Croscat, jurídicament queda repartit entre els termes municipals de Santa Pau i Olot, i correspon únicament a aquest darrer una part del vessant nord.
És el con volcànic més alt de la península i té el cràter esvorellat cap a l’W fins a la base del con, en la direcció en què va fluir l’emissió de lava. Té diversos cons adventicis. Format per una planta poligonal amb tendència ovalada, amb una superfície de la base de 101 ha. Alçaria relativa: 156 m. Cota màxima: 786. Cràter: 600 m de llargada, 350 m d’amplada màxima i 300 m a la sortida de la boca. La part del volcà pertanyent al terme municipal d’Olot ha estat gravíssimament degradada a causa de les extraccions de gredes i de l’abocador municipal d’escombraries d’Olot. Des de la signatura de Minas de Olot S.A. el dia 18 de febrer de 1978, en què es comprometia a respectar les zones qualificades com a intocables per la Comissió Científica Assessora, amb algunes modificacions que els ajuntaments d’Olot i de Santa Pau varen acceptar, s’han paralitzat les extraccions de gredes del Croscat. Actualment tot forma par del Parc Natural de la Zona Volcànica.
Aquest volcà va tenir dues erupcions importants una fa 17.000 anys i l'altra fa 14.000 anys. Tot i que la primera fou més important, en aquell temps ja hi havia humans per la qual cosa devia ser força perillosa, ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.
Travessem el veïnat de les Forques, creuem la carretera i ens enfilem cap el volcà de Sta. Margarida pel camí ben agençat que ens porta a la masia de Caselles. És un camí amb una elevada humitat degut a la seva situació a l’aiguavés septentrional. El bosc que travessem és caducifoli mixt: castanyers, trèmols, roures, faigs, etc. i la pista secciona unes gredes negres que contemplem al llarg del seu recorregut fins arribar a dalt el Xalet. Baixem cap el fons del cràter, en altre temps conreat, i ocupat actualment per un prat de característiques humides. Malgrat les aparences, el volcà de Sta. Margarida no té el cràter simètric i centrat, sinó que presenta un cràter en forma de ferradura, adjacent a un relleu pre-volcànic, de forma còncava, de manera que el conjunt ofereix l’efecte òptic d’un cràter circular. Al bell mig del cràter hi trobem l’ermita.
Pugem per un corriol per l’obaga del vessant sud fins arribar altra vegada dalt el cràter,a l’alçada del Xalet. Ara toca baixar pel vessant sud enmig d’un alzinar i el seu sotabosc i rocam sedimentari barrejat amb materials piroclàstics. Arribem a can Bassols preparats per pujar a la Fontpobra.
El volcà de Santa Margarida es troba al sud del Croscat, 1.500 m a l’est de la vila de Santa Pau. Com hem dit, el cràter no és circular i centrat, sinó recolzat damunt el relleu preexistent, de manera que produeix l’efecte òptic d’ésser un cràter complet i regular. Després del Croscat és l’aparell volcànic de més envergadura de la comarca. La seva erupció va projectar una gran quantitat de gredes i piroclasts diversos que varen acumular-se principalment cap a llevant però també cap a migjorn, i recobriren parcialment el vesant sud, constituït per gresos calcaris. Les dimensions de la seva planta són: 1.400 m per 1.100 m. Superfície de la base: 19,8 ha. Alçària relativa: 82 m. Fondària del cràter: 72 m. Superfície del cràter a la base: 4,6 ha. Pren el nom de la modesta ermita romànica que hi ha al fons del cràter.
Comencem la pujada cap a la Fontpobra trepitjant un terreny de textura calcària i margosa a mitja ombra d’un alzinar esclarissat. La pista talla petits afloraments de gredes barrejades amb còdols sedimentaris. Més endavant trobem una zona de transició entre l’alzinar i la fageda constituïda per un bosc caducifoli mixt, amb castanyers i roures. Arribem a una fageda i observem com el talús de la pista crida l’atenció l’alternança de gredes negroses i marrons.
Després d’una bona estona de pujada, arribem a la Fontpobra que drena l’aqüífer constituït per l’acumulació de laves poroses i permeables.
Agafem un corriol que surt a la dreta de la pista, direcció al castell de Colltort i que mica en mica es va enfonsant fins esdevenir gairebé una trinxera que ens portarà fins dalt la carena de la serra del Corb. Se’ns obre l’espai i apareix una fageda molt agradable que ens portarà fins el collet on hi ha la cruïlla cap el castell i cap a St. Miquel de Sacot, camí que prenem nosaltres amb una baixada força dreta, malgastadora de genolls, per l’obaga de la serra del Corb, travessant primer un alzinar i després una roureda acompanyada de boix. Arribats al veïnat de la Cot, amb l’església de St. Miquel, trobem uns prats que vorejarem per adreçar-nos cap a la Fageda de Jordà, passant pel costat de l’empresa de iogurts de “La Fageda”.
Només entrar a l‘interior de la Fageda de Jordà ressalta la qualitat del substrat, que és de caràcter volcànic en tota l’extensió del bosc. És format per laves provinents del Croscat. Normalment la fageda és un bosc que al nostre país s’instaura sobre vessants pronunciats per on es fa difícil de transitar a causa del caràcter permanentment humit i relliscós del sòl. En canvi, l’accés a la Fageda de Jordà és planer i s’ha convertit en un dels llocs de passeig predilectes dels habitants de la comarca. Una gran densitat de camins que s’entrecreuen li confereixen un aspecte laberíntic.
D’aquesta manera arribem a Can Serra on tenim els cotxes i ja ens tens altra vegada cap el Vertisol de Les Preses on tenim taula encomanada per dinar. Quico Villà

Bibliografia: MALLARACH I CARRERA,J.M., RIERA I TUSELL,M. Els volcans olotins i el seu paisatge. Ed Serpa. Barcelona 1981



Dimecres dia 12 de novembre de l'any 2014
118.Boscos de Vallromanes 

Ímma Ribas, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Mari Sanàbria, Francesc Costa
Duració aproximada 3h257, 11km i 450 m desnivell acumulat.

Deixem el cotxe al costat de la riera de Vallromanes i fa una mica de rasca, però aviat passarà, tot pujant al turó de Can Tàvec. Enmig del bosc trobarem la Roca Foradada, un record de temps prehistòrics sota un bosc d'alzines i pedres enormes. Seguim el fil d'un camí ben planer fins que toca baixar cap el torrent d'Ardenya, per boscos de tardor i molta humitat que va ploure ahir. Vora can Maimó visitem la bassa i el pou de glaç i anem a seguir la gran pista que lliga el Maresme i el Vallès pel coll de Can Boquet. Passarem per la ruïna del Molinot i ens aturem a esmorzar sota una arbreda impressionant amb un joc de llums fantàstic. Avui anem a poc a poc vivint el paisatge. Tocarà pujar cap a Can Gurri i aquí ja tenim vistes sobre les muntanyes que la pluja ha netejat l'horitzó. Visita obligada a la font de Can Gurri que està feta un fàstic i anar baixant, aviat toquem amb la ma la tardor al Sot del Bord, un bosc de plàtans de fulles dorades que la humitat fa brillar i molts arbres gegantins. Passem vora ca l'Agutzil i arribem a la riera de Vallromanes bastida de plàtans. Francesc Costa.



Dimecres dia 19 de novembre de l'any 2014
119.Muntanyes de Dosrius 

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Imma Font, Pep Illa, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Maria Català, Martí Mataró, Miguel González i Quico Villà
Duració aproximada 3h 11’, 10,5 km i 484 m desnivell acumulat.

Agafem els cotxes i anem fins el primer polígon industrial que trobem de Dosrius, a la dreta de la carretera a la primera rotonda després de l’autopista. Els aparquem davant les naus industrials i comencem a caminar cap a can Coll de Bocs. D’aquí agafem el torrent de Bocs, ombrívol i una mica embrollat entre canyissars i enfiladisses. Seguidament comencem a caminar per dins el bosc:

Sauló, Pins i Pinassa. Sauló, alzines i aglans. Surera escadussera. Rocam. Estepes blanca i negra, Cirerers d’arboç i Bruc. Romaní de tant en tant.

No és cap poema, és l’entorn on ens belluguem durant tot el trajecte. L’essència de les muntanyes maresmenques que ens portaran a passar pel torrent de Manyans a prop de l’Oasi, aquell convent de monges lefrevenques que ja hem parlat altres vegades, d’ignot treball pels forans com nosaltres però amb curiositat extrema per saber què hi passa dins els seus murs. Si voleu saber de què va, entreu al seu blog, igual us interessa ( http://oasis-dejesussacerdote.blogspot.com.es/).
Pugem per la pista que ens portarà fins a ca l’Oms i d’aquí arribarem al rocam de ca l’Oms, una antiga pedrera abandonada acompanyada d’un seguit de roques granítiques que l’erosió els ha donat un toc personal tot recordant-nos un bolet (rossinyol), una tortuga o la cara d’un home trist. Esmorzem.
D’aquest lloc s’albira Céllecs, St. Bartomeu i la urbanització de les Ginesteres. Seguim amunt fins enfilar-nos dalt el turó de la Gola, el més alt d’aquesta zona de Dosrius, trobant una colla de Mataró que esmorzaven tot prenent el solet en un revolt del camí. La panoràmica abasta des del mar, a la desembocadura de la riera d’Argentona, passant per la torre Amatller, Burriac, Céllecs, Montserrat i la Mola. Ara ja toca anar cap el pla de la Gola i agafar un corriol pel vessant de l’obaga, on podem veure el Montseny, amb una forta baixada que ens portarà fins la urbanització de la Creu, de molt poca qualitat i amb moltes probabilitats de continuar essent “fantasma” per la manca d’urbanització dels seus carrers, si és que podem anomenar-los així, cosa que dubto. Només trobem una propietat que té el bosc net i arranjat.
Deixem aquest espai per endinsar-nos al bosc de pins fins arribar al camí tancat de Can Marcel i que agafem pel costat per anar a buscar el torrent de la Feliua, a l’inici del qual hi ha una casa curiosa amb els “10 manaments de la Terra” penjats al costat de la porta. Ens fem la foto de grup sota una gran alzina i reprenem el camí pel torrent esmentat, un torrent fondo i ombrívol, cobert pel brancatge de grans roures i alzines i pel gran canyissar formant gairebé un túnel fins sortir pràcticament a la llera de la riera d’Argentona on tenim els cotxes.
El dia ha estat fabulós, només una mica de fresqueta a primera hora compensada més tard pels raigs solars hivernals i una lluminositat excepcional. Quico Villà



Dimecres dia 26 de novembre de l'any 2014
120.Per la vall de Marfà al Moianès 

Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Ímma Font, Pep Illa, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Maria Català, Martí Mataró, Miguel González, Ímma Ribas, Toni Porta i Quico Villà
Duració aproximada 3h 30’, 12,5 km i 150 m desnivell acumulat.

Avui els fats del moianès ens han fet una mala jugada. Emprenyats com estant pel fet que no els reconeguin com a comarca, des de bon començament ens han estat posant pals a les rodes. Primerament a l’hora de sortit, doncs encara era negra nit i d’aquesta manera no es pot anar pel món. En segon lloc, en arribar a Moià, un cardedeuenc ens ha fet anar a prendre un cafè, cosa que mai no fem ja que acostumem anar de cara al gra, tot perdent mitja hora de l’horari matiner. En tercer lloc, abans no hem arrencat i encarrilat bé l’itinerari, el cap de colla d’avui semblava que hagués perdut l’enteniment; ara cap aquí, ara cap allà, tornem enrere, és l’altre camí, etc. La quarta cosa que ens hem trobat és l’aigua de la riera brutíssima i pudent. I per acabar, la cinquena ha estat la pluja i el xàfec que ens han acompanyat els darrers tres quarts d’hora de camí. De tant en tant convé maleir els Déus; avui calia fer-ho.
Deixem els cotxes a Moià, al costat d’una antiga fàbrica que sembla ser actua de magatzem de la brigada de l’ajuntament, davant d’una cooperativa agropecuària amb mitja dotzena de grans sitges i una bàscula camionera. Anem a fer el cafetó tal com hem anunciat a l’inici i comencem a caminar donant un parell de voltes, talment si fóssim els Tres Tombs, per la plaça dels Preveres. Agafem finalment el carrer de Mn. Lluís Daví (es veu que no ens escapem de les sotanes) on hi ha una filera de cases de treballadors tancades que ens condueix a un camí emporlanat que ens baixa fins la riera, enfocant la vall de Marfà.
La Vall de Marfà, de vegades simplement esmentada com a Marfà, és una vall del terme municipal de Castellcir, al Moianès, si bé està adscrita administrativament a la del Vallès Oriental.
Es troba, en la major part, al centre d'un enclavament del terme municipal de Castellcir entre els termes de Castellterçol, Moià i Monistrol de Calders. Està centrat en la casa de Marfà i l'antiga església parroquial de Sant Pere de Marfà. Conté també les masies de la Closella, La Datzira, Marfà, Pujalt, el Saiolic, els Sorts, les Vinyes i el Xei, els molins de Brotons, Marfà, els Sorts i la Datzira i el santuari de la Mare de Déu de la Tosca. A més, hi havia hagut les masies, ara desaparegudes o en ruïnes, de la Codina, del Coll i de la Rovira.
La major part del seu territori correspon a l'antiga parròquia rural de Sant Pere de Marfà, lligada gairebé sempre a Santa Maria de Moià, tot i que també hi ha una part del terme de la sufragània de Sant Llogari de Castellet, de la parròquia de Sant Martí de Granera.
El camí és agradable, prou ample i planer com per anar fent petar la xerrada. L’olor de la farigola ens acompanya gairebé tota l’estona. El cel està tapat però quiet, com preparant l’actuació posterior, la que vindrà més tard. Ara toca baixar una mica per sota la casa de Marfà i l’esglesia de St. Pere que s’albiren damunt la cinglera al davant nostre. La riera es troba al fons de la mateixa. Abans d’arribar-hi trobem l’ermita del santuari de la Mare de Déu de la Tosca.
La Mare de Déu de la Tosca és un santuari del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental. És a l'enclavament de Marfà.
Està situat a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà. És en el paratge de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons.
Podria ser l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062.
Acabats d’esmorzar i després de la petita exhibició de circ per part d’en Deme, amb el número de la “rajola i la galleda”, i de l’enviament d’acudits fantàstics virtuals per part d’en Pere, tornem cent metres enrere per seguir pel caminoi que passa a la dreta de la riera fins arribar, oh sorpresa!, al salt de la Tosca i el molí de Brotons.
El Molí de Brotons, o Molí de la Tosca, fou un molí situat en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès, adscrit també administrativament a la del Vallès Oriental. És a l'enclavament de la vall de Marfà.
Les seves restes estan situades a l'esquerra de la riera de Marfà, al nord-est de la masia de Marfà i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà.
És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa.
Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
És veritat que el lloc és molt bonic, però també és cert que fa una mica de fàstic, doncs l’aigua és negra de bruta, put que dóna gust i està plena d’escuma de brutícia. Segur que ha d’haver-hi algun responsable del control d’aquesta contaminació; si no hi és, molt malament (no crec que en aquest cas la culpa sigui de Madrid), i si hi és, es un porc de mena.
Tirem enrere per anar a buscar un corriol que ens enfila fins el camí ample de l’inici. Un cop el trobem, al cap d’una mica ens desviem per anar a veure un altre salt però aviat comença a ploure i decidim tornar enrere i anar cap el poble a buscar els cotxes. Sort que no fa massa fred ja que mica en mica anem calant-nos. L’aigua rellisca suaument pels anoracs i capelines, però no para de caure. Sant Pere s’ha aliat amb els fats del principi, cristians i pagans fent purgar el seu fracàs en uns pobres jubilats excursionistes. La qüestió és que mica en mica els pantalons semblen secants i van aspirant l’aigua amunt dels camals, les butxaques s’omplen d’aigua, els calçotets/calces es remullen i les cames regalimen sense parar. Per aquells que les botes de gorotex els protegeixen els peus, no passen la prova del rierol que hem de travessar per força quan es creua pel camí. Arribem xops al cotxe. Sort que ha afluixat una mica i ens permet treure’ns la roba i posar-se alguna peça eixuta (el que en te) o instal•lar-se còmodament sense els pantalons al cotxe, engegar l’aire calent i cap a casa. Mai ens havíem mullat tant i mira que portem excursions realitzades. Ens hem quedat amb les ganes de trobar el convent de Moià per anar a cercar la filla de la cançó popular. Un altre dia companys! Quico Villà



Dimecres dia 3 de desembre de l'any 2014
121.La tardor a Vallfornés 

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Ímma Font, Pep Illa, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Ímma Ribas, Josep Saleta i Quico Villà
Duració aproximada 3h 30’, 12,1 km i 402 m desnivell acumulat.

No se si ens posarem d’acord en escriure correctament el nom, però tant trobem Vallfornès com Vallforners. Tant se val, la qüestió és que fem la ruta circular per aquesta riera enfonsada endins dels vessants del Montseny.
La riera de Vallforners, també anomenada riera de Vallfornès, i sovint coneguda com a riera de Cànoves, és una riera que discorre pels termes municipals de Tagamanent, Cànoves i Samalús, Cardedeu i la Roca del Vallès, on desemboca en el riu Mogent. A la part alta de Cànoves, s'aixeca el Pantà de Vallforners, construït entre el 1985 i 1989, i que garanteix els regadius dels camps de la vall.
Deixem els cotxes a l’aparcament de Can Domènec que avui, per ser dia feiner, no cal pagar, però si que els caps de setmana no se n’escapa ningú. Travessem la carretera i agafem el camí que surt davant mateix de Can Domènec, el que va a cal Rech, masia que deixem a la nostra esquerra. A la dreta hi ha una casa nova que sembla ser un picador de cavalls. Al cap de molt poc, agafem una drecera amb molta pujada que ens estalviarà unes quantes corbes del camí. Tornat a recuperar aquest, anem pujant sense parar enmig d’un majestuós alzinar. Tota aquesta zona de sota del Pla de la Calma, el Sui al davant, Can Cuc i St. Salvador a la nostra dreta (estem pujant pel vessant dret de la riera), és un tou immens del perenne alzinar, amb el seu verd fosc jugant amb els raigs solars matinals, tot fent ombres i formant volums gairebé esfèrics. La panoràmica que se’ns obre mirant Sant Salvador és magnífica. Mirant cap a la costa, a la serralada litoral, els núvols en són els amos i senyors, amenaçant-nos de lluny. Anem fent camí, anem pujant fins que després d’una corba pronunciada a la dreta, comença la baixada de manera suau.
Al cap de poca estona (portem més o menys una horeta caminant) deixem aquest camí més ample per agafar un corriol a la dreta. Continuem baixant suaument, hem de sortejar alguns basals de la pluja d’aquests dies, ensumem la farigola que ens acompanya al llarg del camí fins divisar la masia de Vallfornès, a l’altre costat de vessant, majestuosa i provocativa. Nosaltres cap allà fins que tornem a trobar el camí ample en una cruïlla al costat d’un pont que ens permet travessar la riera, molt maca, ja que portava força aigua.
Com aquell qui porta una mica el fuet al cul, avall va que fa baixada, oblidant que un company es troba un xic enrere fent fotos i empenyorant el bosc. Hi ha qui l’espera a la cruïlla i segueixen plegats avall. Al cap de poca estona troben l’encreuament que porta a Vallfornès i ni rastre ni senyal de ningú del grup; sembla ser que l’ estada a l’escoltisme d’uns quants no els ha servit de massa i el que els deia en BP s’ha oblidat completament, fins i tot indicar al terra un pas barrat o una sageta marcant la direcció a seguir; tampoc als que han estat en grups de muntanya s’han recordat d’aquests senyals (tres pedres, una damunt l’altre, també serveixen). Aquest oblit ha fet que els endarrerits tiressin amunt, cap a la casa de Vallfornés i això els ha permès de gaudir una mica més de pujada, de travessar un altre rierol i arribar a la gran masia veient com la decepció de no trobar la gent els marcava la cara. Tot això encara sense esmorzar.
Giren cua, camí avall, tot menjant l’entrepà i el plàtan, donen l’avís a través d’un jeep i d’un ciclista i finalment troben tota la colla que els esperen fent-los el passadís amb els bastons enlairats, talment com sabres reials.
Continuem baixant i arribem a la cua de l’embassament de Vallfornès.
El pantà de Vallfornès és un embassament que pertany a la riera de Vallforners (conca del riu Besòs), creat per una presa situada al municipi de Cànoves i Samalús, a la comarca del Vallès Oriental. Fou construït entre el 1985 i el 1989 i té com a característica especial el fet que fou el primer pantà de Catalunya la presa del qual està formada per pedra i terra compactada. L'embassament pot acumular 2.300.000 m³ d'aigua. L'aigua de l'embassament permet regar 500 ha de conreus i, fins i tot, consums extraordinaris de les poblacions de Cànoves i Samalús i Cardedeu. És per això que els ajuntaments de les dues viles són dos socis més dins de la Comunitat de Regants.
La veritat és que si s’han de refiar de l’aigua que hi ha en aquests moments, en tenen per poc temps.
Arribats a la presa, comença la baixada més forta fins l’aparcament que hi ha després de la cruïlla que porta a l’hotel de Can Cuc. D’aquí agafem el camí pel costat de la riera que arriba fins a Cànoves. És un camí molt bonic, on anem travessant la riera per ponts i passeres tot fent ziga-zagues fins arribar a l’aparcament de Can Domènec.
Com que anem bé de temps en Pere i l’Àngels ja havien pactat amb la Cris del bar del poble (no recordo el nom) que hi aniríem a fer el toc. Abans, però, ens han fet obrir l’església del poble on es van casar després d’un any de conèixer-se apressats per les necessitats vitals, segons ens han explicat. Resulta que fou St. Muç (l’havíeu sentit mai aquest nom?) qui els va beneir de resquitllada ja que es troba a la dreta de l’altar. Qui fou aquest personatge?
Muci de Bizanci (Amfípolis, Macedònia, s. III - Bizanci, 304) fou un prevere, mort màrtir a Bizanci. És venerat com a sant a tota la cristiandat (conegudíssim!).
Prevere a Amfípolis, durant la persecució de temps de Dioclecià, amb el procònsol Laodici, va ésser detingut per haver destruït un altar dedicat al déu Bacus. En no voler abjurar del cristianisme, fou torturat amb foc i llençat a les bèsties, però pogué escapar-ne miraculosament. Traslladat a Bizanci, hi morí decapitat el 304. Proclamat sant pel seu martiri, fou sant patró de Bizanci.
Possiblement durant l'expansió bizantina del segle VI, el culte es va introduir a Occident, arribant a Catalunya. Hi ha capelles o esglésies del sant a Cànoves (Cànoves i Samalús), Rubí, la capella de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona o el santuari de la Mare de Déu del Coll, també a Barcelona.La Ímma Ribas ens ha convidat per celebrar que és iaia. Felicitats i gràcies. Quico Villà



Dimecres dia 10 de desembre de l'any 2014
122.La tardor a Sant Segimon 

Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Martí Mataró, Ímma Ribas, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Toni Porta, Joan Batlle i Quico Villà
Duració aproximada 4h 10’, 10,5 km i 560 m desnivell acumulat.

Anem en cotxe cap a Viladrau, passant per Seva. Abans d’arribar al poble, a un km i mig aproximadament després d’una benzinera, agafem una pista que surt a la dreta de la carretera, davant del restaurant la Bonança (em sembla que es diu així), que ens porta a Can Gat. Un parell de quilometres per la pista fins trobar una reixa que no et permet passar. Deixem els cotxes. Fa un fred que pela, estem entre 5 i 6 graus sota zero.

El camí és planer, la mateixa pista que veníem amb el cotxe, vorejat de faigs i castanyers pelats, doncs la fulla que els quedava la ventada d’ahir se l’emportà. Al cap d’una mica, a la dreta surt un corriol per anar a ca La Sala, casa pairal de la dona d’en Serrallonga. Abans d’arribar a la casa de Can Gat (una gran casa), ens enfilem a l’esquerra per un corriol que ens porta fins l’ermita de l’Erola.

“Situada en el camí antic de Viladrau a Sant Segimon i al Brull. Edifici de planta rectangular de dos aiguavessos. A més de la capella situada al costat sud de l’edifici, s’hi troba aferrada la casa de pagès amb un hort al costat de ponent. A l’entrada de la capella hi ha un atri o vestíbul obert a l’exterior per dos portals arquejats, un orientat al sud i l’altre a llevant. A la cantonada exterior, entre els arcs, hi ha un rellotge de sol. Hi visqueren pagesos fins al 1956. L’ermita i l’hort pertanyen a la Rectoria de Viladrau però els voltants són terrenys de Can Gat. A l’entrada, el terra és fet en pedres de riu, hi ha una creu que segons la llegenda és el lloc on varen trobar la Mare de Déu. A l’ampit d’una finestra figura la data 1664, a la biga de fusta 1689 i a la llinda de la porta de la casa 1641. La casa de l’Erola surt documentada des de l’any 1582 i fou construïda com a residència per als ermitans de Sant Segimon, hi vivien des de l’1 de novembre fins a l’1 d’abril quan el fred feia difícil la vida al Santuari. La festa de l’Erola es feia el dia 8 de desembre, festa de la Puríssima. La capella actual fou construïda a partir de l’any 1630 després que un incendi destruís l’anterior. Es va completar durant els anys 1641 i 1659.L’any 1833 fou cremada pels constitucionals, a l’inici de la guerra dels Set Anys. Va ser restaurada l’any 1837, sent administrador l’hereu de Can Bosc. L’any 1936 fou de nou profanada i ja l’any 1942 el poble de Viladrau amb les seves aportacions la va fer restaurar. Una inscripció sobre pedra escrita en llatí situada vora el portal de la capella recorda aquest fet. Les darreres obres de conservació s’han realitzat l’any 1991. En destaca la restauració del rellotge de sol, entre els arcs d’entrada, feta per Joaquim Farrerons amb el tipus de pedra anomenada d’espinzella. La Mare de Déu de l’Erola era invocada per a protegir els nens contra la verola”.

Envoltada d’alzines, brucs i ginesta, davant l’angle dels porxos, enfront del rellotge de sol, surt el camí que ens ha de portar fins a Sant Segimon. La pujada comença suau enmig d’una barreja d’alzines, faigs i castanyers. De tant en tant l’alzinar desapareix per donar pas a la grisor fantasmagòrica dels troncs i branques grisoses dels faig i castanyers. Les soques d’aquests darrers semblen escultures, amb els grossos troncs amb la panxa buida, recargolant-se i estirant-se els cabells en forma de grans brancades. El terra encatifat de fulles seques que no ens deixen veure les pedres que ens acompanyen durant tot el camí. Passem per la font de l’Or, protegida per un enorme castanyer i envoltada d’alzines. Mica en mica va pujant fins arribar a l’oratori, una petita construcció situada en una corba enmig de l’alzinar sota mateix del santuari però amb un buit important entremig que cal flanquejar fins arribar al rierol que travessem, amb uns petits gorgs i salts d’aigua. Ara comença la pujada de debò, fent ziga-zaga i trepitjant fulles i fages, castanyes i pellofes punxegudes. Xino-xano fins arribar al cami més ample que ens porta al Santuari de Sant Segimon, però que està tancat i no hi podem entrar.

Sant Segimon és una referència llunyana del Montseny. Carles Albesa, en el seu llibre El Montseny com a pretext ens ho explica d’aquesta manera:

“Vostra ermita encimbellada
s’arrela dintre d’un greny.
Sou un sant d’anomenada,
Sant Segimon del Montseny”

Felip Graugés

“A l’anomenada religiosa de Sant Segimon, hi contribuïren els monjos benedictins que fa un miler d’anys s’establiren al Montseny i introduïren el culte al sant borgonyó igual que el d’altres sants venerats a França. La devoció popular va crear, més endavant, la llegenda de l’estada del penitent Segimon al Montseny i va dedicar-li una rudimentària capella, antecedent de l’actual santuari, edificat entre els anys 1600 i 1800.

En testaments dels segles XIV i XV, s’hi ha trobat deixes destinades a les obres de la primitiva capella i del camí que hi mena. Els testadors no són únicament veïns de les poblacions immediates, situades al peu de la muntanya, sinó també d’altres de més llunyanes com Moià i Centelles.
Hi ha una cançó popular que palesa la relació entre Centelles i Sant Segimon:

“Lo dia de Sant Jaume
fa festa a tot lo món;
els fadrins de Centelles
van a Sant Segimon”.

L’aplec se celebrava, però, el dia primer de maig, festivitat del sant, si bé la vigília el jovent de Viladrau ja festejava la diada cremant un vern, com més alt millor, que plantaven a la plaça Major, les branques del qual, una vegada escapçades, penjaven ginesteres i el coronaven amb una cistella vella i, a vegades, amb una bandera.

L’any 1882, Artur Osona, aprofitant una de les seves habituals caminades pel Montseny tot fent observacions baromètriques, a Sant Segimon coincidí amb el seu consoci de l’Associació d’Excursions Catalana, el sacerdot i geòleg Jaume Almera (nascut a Vilassar de Mar el 1845 on hi té dedicat un carrer i porta el seu nom l'IES de Vilassar de Dalt), futur autor, juntament amb el topògraf Brossa, del Mapa topogràfic i geològic de la Província de Barcelona.

L’ermita, situada a 1230 metres d’altitud, en el camí del Matagalls a Viladrau, a la carena que des d’aquell cim davalla en direcció NO. Cap a l’aiguabarreig del torrent de l’Oratori amb el torrent de Rentadors, té també anomenada excursionista d’ençà que els primers descobridors del Montseny, com Arabia, Massó, Osona, etc. la divulgaren en les seves ressenyes.

A Sant Segimon al•ludeix el títol de la poesia de Verdaguer Dalt de l’ermita inclosa en el llibre Aires del Montseny. Vint-i-vuit anys abans, el mallorquí Tomàs Forteza, amb el poema titulat La llegenda de Sant Segimon , guanyava la Viola dels Jocs Florals de Barcelona (1871). També Guerau de Liost inclou una poesia titulada La cascada de Sant Segimon en la primera versió del llibre La muntanya d’Ametistes. El pintor postmodernista Marià Pidelaserra (mort el 1946) va pintar amb estil puntillista Sant Segimon i el seu entorn.

Han passat els anys i el Santuari de sant Segimon, “lloc de posta pel repòs de l’excursionista” segons la Guia del CEC de l’any 1920, circumstancial recer d’artistes i tema d’inspiració pictòrica i literària, segons acabem d’evocar, resta, avui enrunat, solitari i silenciós”.

“Sant Segimon, flor boscana
brotada ran del cel blau:
si calla vostra campana,
sentiu les de Viladrau”
Quico Villà



Dimecres dia 17 de desembre de l'any 2014
123.Voltants de Maçanet de Cabrenys 

Montse Dalmau, Pep Palo, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Maria Català, Martí Mataró, Ímma Ribas, Josep Saleta, Carme Calafell, Joan Batlle i Quico Villà
Duració aproximada 3h 30’, 10,5 km i 671 m desnivell acumulat.

Sortim a les 7 per agafar l’autopista i cap a França. No arribem a entrar-hi, però ens quedem a les portes, a Maçanet de Cabrenys on esmorzem al cafè de la Pau mentre uns quants han anat a deixar uns cotxes més amunt de Tapis per poder baixar després tots plegats. Iniciem la caminada sortint del poble direcció a St. Andreu de l’Oliveda, La Fau i St. Pere dels Vilars. Un tros de carretera planera fins arribar a la Farga i la font del mateix nom, amb un riuet, l’Arnera, d’aigües cristallines. La ribera d’Arnera neix a la Font de l’Arç, per dessota la Collada d’en Peroi, a 960 m. d’altitud i travessa tot el terme, de ponent a llevant; recull totes les aigües de la vall maçanetenca que es barregen amb la Muga al pantà. El nom deriva de “arenaria”, sorrenc, i en aquest cas significaria el riu “arenós” o sorrenc. L’any 931, llegim rego de ipsa Arenaria (ACB-29); l’any 952 alveus Arnaria (NH-11-178) i el mateix any alveo Arnaria(NH-11-179).
A partir d’aquí ja pugem per un corriolet direcció a St. Pere dels Vilars pel mig d’un bosc d’alzines sureres magnífic, amb siluetes fantasmagòriques accentuades per la pelades de fa un parell d’anys que donen un toc de vi negre a les escorces dels arbres. L’alzina surera domina, però es troba agermanada amb l’alzina normal. Pujant, arribem a St. Pere dels Vilars, una ermita d'una sola nau amb absis trapezial del segle X. L'absis és original preromànic amb volta de canó lleugerament ultrapassada i encalcinada. El separa de la nau un arc de mig punt que carrega damunt de dos pilars de carreus grossos i ben tallats. Inclou dues finestres de doble esqueixada, una a llevant i l'altra a la de migdia. La volta de la nau és apuntada i seguida, i és més alta que el presbiteri. Gran part d'ella és producte d'una reconstrucció del 1735. Dins el temple es conserva una pila baptismal de granit de forma ovoide. La façana de ponent està en part encalcinada i inclou un campanar de cadireta de dos arcs. La portalada , igualment està refeta modernament. Aquesta església s'esmenta el 954 en la donació feta pel comte Gifré a Sant Pere de Camprodon de l'alou de les Vernedes de Tapis, quan descriu els límits. (Viquipèdia)
Davant mateix de l’ermita hi ha la casa de Can Granja amb un conjunt de mimoses. Agafem un corriol que surt a la dreta i ens enfilem. Trobem un bosc de castanyers i el camí és costerut. Comença a ploure una mica i cal posar-se els cangurs. L’aigua no ens deixarà en tota l’estona, encara que no plou molt no para i va fent. No ens deixa gaudir prou la bellesa del bosc.
Arribem als gessos i se’ns obre la panoràmica envers Maçanet i els Roc de Fraussa. Agafem un caminoi de margues rogenques que, passant per sota la cinglera ens portarà fins un morro que s’aixeca majestuós dominant la vall. Ara el camí inicial és com un bosquet de pins bonsais, com diu en Pere, i la pineda substitueix l’alzinar. Anem seguint per un corriol pedregós fins arribar a uns camps oberts sota el Puig de Grillera, també anomenat castell del Bac de Grillera, es tracta del conegut tall que fa la serra de Fau (1014 m), consisteix en una penya que fa tres bonys; l’oriental és el més espadat i té una paret de 35 m. En aquesta roca de llevant els pagesos de la contrada, un segle enrere asseguraven l’existència d’una paret i altres vestigis, cosa que reforça la possibilitat d’haver-hi existit una torre de guaita anterior al segle X; i que hauria tingut relació amb les fortificacions properes de Falcó i Arget. El nom prové de “grallera”, lloc on nien o sovintegen les gralles o graules. L’any 952 ens consta la Rocha Graiaria (ACB -28), i el 954 podiolo qui dicitur Grillera (NH 11-121). Passem pel costat de la casa de Can Bac i agafem una pista que ens portarà fins a la cruïlla del camí de la Retirada on hi tenim els cotxes.
Anem a dinar a Fortià, al Trull, ja que és la darrera sortida de l’any. El més pesat ha estat el viatge d’aproximació i retorn, gairebé dues hores per cadascun. Hem sortit de fosc i tornem amb penombra. Potser val més fer-ho de cara a l’estiu que el dia és més llarg.
Bon Nadal i fins l’any vinent. Quico Villà



Dimecres dia 14 de gener de l'any 2015
124.Entorns de Cardedeu 

Pep Palomar, Francesc Parera, Francesca Fradera, Pep Illa, Joan Batlle, Rafel Montserrat, Fermi Sicilia, Imma Ribas, Montse Serra, Jordina Lladó, Francesca Lladó, Mite Ferrer, Miguel Gonzalez, Àngels Rupérez i Pere Grèbol.
Duració aproximada 3h 40’, 14,52km i 320 m desnivell acumulat.

Primera sortida de l’any, amb moltes baixes per grips i refredats. Puntuals al parc Pompeu Fabra de Cardedeu, tots els cotxes arriben sense incidència, però en falta un, al cap d’una estona  sona un telèfon!! estan a Santa Maria de Palautordera. Anem a fer un cafè i al cap d’una estona tots, ara sí,  preparats per començar a caminar.

Atenció s'ha de consultar el blog el dimarts al vespre !!!!!! Si més no, hem conegut una mica Cardedeu i el cafè....de maravella. Apa doncs, enfilem cap al bosc de Can Montells,  trobem el camp d’en Bramona enflairat d’aromes que no eren de “chanel” precisament,  i tot recordant, alguna, els seus temps laborals passem pel camp d’en Nissos. Algú comenta que gairebé a tots els pobles hi ha “Nissos”, a Cardedeu es el forn de Can Nissos.

Vorejant  el polígon del Marital arribem gairebé a tocar la via del tren. Passem al costat del pont de les Bruixes, ens fiquem al bosc Negre i sortim a la llum a la serra de Can Sabater, al costat de Cal Cucut i Cal Músic. Baixem per una pista fins al torrent del Figuerar l ‘atravessem i esmorzem en una solana. A l’esquerra la carena de Cal Manco i a la dreta la serra de Can Sabater. Anem pujant pel fons de la vall, passem per Can Barrabàs i Cal Sastre tots els camps conreats, es nota que l’aigua de Vallfornès fa miracles.

Arribem a una pista que ens portaria a l’esquerra a Corró d’Amunt i nosaltres la creuem i ens endinsem al bosc de Can Serra, algú recorda que ja hi vàrem passar en altres circunstàncies ... estaven construïnt un gaseoducte i en el seu dia varem dir “quina llàstima de llogaret ....” però ho han deixat d’allò més maco, si no fos per la senyalització de seguretat no es notaria.

Amunt, avall, dreta i esquerra per dins el bosc i la finca de Can Serra, preciosa i el dia també. Arribem a Can Jo, alguns gaudeixen de pometes silvestres, dolçes i vermelles i d’altres ens ho mirem, agafem el corriol del torrent de la font del Clavetaire, passem al costat del bosc d’en Frigul i arribem a Can Montells Nou i a Can Montells. Gaudim del asfaltat de l’avinguda del mateix nom i ja som de nou al parc Pompeu Fabra, on donem per acabada la caminada tot fent la foto de grup corresponent. Pere Grèbol



Dimecres dia 21 de gener de l'any 2015
125.Roca Centella a Samalús 

Pep Palomar, Francesc Parera, Francesca Fradera, Pep Illa, Imma Font,Josep Saleta,  Joan Batlle, Martí Mataró, Toni Porta, Fermí Sicília, Imma Ribas, Mite Ferrer, Àngels Rupérez i Pere Grèbol.
Duració aproximada: 5 hores. 14.98 km. 780 m. desnivell positiu acumulat.

Segona sortida de l’any, seguim amb moltes baixes i també seguim concentrant les caminades al Vallés Oriental, però amb un petit canvi, avui toca pujar i baixar de valent.

Ens trobem amb els del Maresme al Pompeu Fabra de Cardedeu i tots junts fem cap a l’aparcament de les antigues escoles de Samalús. Enfilem pel mig de Can Perera Nou, Can Flequer i Can Pujades i passem  per sobre de Can Torrents i pugem pel sot i  anem a visitar la font de Can Torrents, que no raja  i està tancada amb dos cadenats.  Serà que els  fa por que els hi prenguin l’aigua?

Anem a trobar la pista que puja des de Can Messeguer i que ens porta per la baga de Vallfigueres a visitar la font del mateix nom, que si que raja. Amb algun que altre esbufec doncs la pujada s’ho fa valdre, i alguna que altre enyorança del nostre estimat Francesc Costa ara “malaltó”, arribem a la mina de Can Valls, d'on sabem que treien mica.

En qüestió de 15 minuts estem esmorzant a Roca Centella, amb una panoràmica esplèndida de la carena del Sui i del Samon que es troba emblanquinada de la nevada d’ahir.  Al fons el Montseny en tota la seva plenitud. Amb la panxa plena tornem a reprendre la marxa , ens dirigim als Amorriadors, passem per la caseta de la ADF i travessem el Pla de la Batalla. Passem les Termes d’en Valls, el coll de Carpis i voregem el Turó de Prades.

Fem cap a les restes de la casa de Prades, en estat lamentable però que conserva la seva  imponent presència. Un tros més avall ens parem a visitar i gaudir del “bufador de Prades” que es un forat pel que surt aire calent, suposem que deu tenir alguna explicació geològica que no podem valorar, però que si  no més es un fenomen destacable.

Aquí ens hem desviat cap al torrent de Font Savall i després al de la Font Genis, preciosos els dos, per un corriol que ens ha fet gaudir de la gran quantitat de galzerans i  fins arribar al safareig del veïnat de dalt.

D’aquí fins al cotxes en un "plis plas", fins i tot hi ha hagut algú que ha trobat la sortida curta... Hem acabat gaudint d’un bon dinar a Can Candelich. Pere Grèbol



Dimecres dia 28 de gener de l'any 2015
126.Per corriols i la riera, a Aiguafreda 

Francesc Costa. Pep Palomar, Montse Dalmau, Francesc Parera, Francesca Fradera, Pep Illa, Imma Font, Josep Saleta, Martí Mataró, Fermí Sicília, Imma Ribas, Mite Ferrer, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Rafel Montserrat, Marita López, Pepus Parera, Jaume Roig, Demetrio Melcon.
Duració aproximada: 4,20 hores. 12.30 km. 450m. desnivell positiu acumulat.


Arribem amb cotxe a Aiguafreda, al polígon industrial. Aparquem i comença la pujada per corriols de molsa tot seguint la riera d'Avençó, plena de recons bonics i amb un fred que pela i tot gebrat que sembla neu. Visitem la bauma de Gasuac i sempre per camins estrets baixem a tocar de la riera i per entre branques visitem el Gorg de Roquerols, un lloc màgic. Hem de travessar l'aigua dos cops i ara toca una pujada de cent metres gairebé en vertical, que ens cansa de valent. Arribem al poblat ibèric de Montgròs que mirem d'afora ja que està encerclat per un reixat. Ara toca baixat pel sot del Bruguer i arribem a la font dels Empouadors envoltada de molses i una vegetació sorprenent, en un lloc humit i verd. Continuem baixant i veiem les ruïnes de la Casanova. Arribem a una pista sota pins que ens durà a Aiguafreda de Dalt, parròquia medieval de gran vellesa. Continuarem baixant fins a tornar a trobar la riera d'Avençó i la casa de l'Afrau on viu un artista que ven obres als que passen. Aviat un bell gorg i el cotxe a la vora. Francesc Costa.



Dimecres dia 11 de febrer de l'any 2015
127.Camins de Premià de Dalt i Teià 

Francesc Costa, Francesc Parera, Francesca Fradera, Josep Saleta, Martí Mataró, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Rafel Montserrat, Jaume Roig, Demetrio Melcon, Miguel Gonzalez, Mari Sanàbria, Joan Pallàs.
Duració aproximada: X hores. X km. Xm. desnivell positiu acumulat.

Com que feia alguns dies que no visitàvem les serres del litoral, aquesta vegada hi hem anat. Hem aparcat al cementiri de Teià i cap a la zona de Vilassar de Dalt passant per corriols estrets plens de grans conjunts de pedres i cactus. Hem arribat on comença el camí de Serviol, que ja coneixem. El que té d'interessant aquest indret és que es segueix l'antiga conducció d'aigua que anava d'una mina dalt les muntanyes fins a diverses masies del poble. Una obra important que va necessitar de tres petits aqueductes per passar xaragalls. També hi ha el salt de Serviol i una font que esta tapiada.

Seguim per corriols de pinassa fins a sortir a la pista que hi ha dalt la carena, i aviat a la font de Sant Mateu, on esmorzem. Passarem per can Riera, veurem un forn de ceràmica enmig del bosc, i baixar cap a Teià. Ho farem passant per la zona del Vedat, que sempre és agradable de veure. Plena de fonts: dels Ajupits, de la Perdiu, del Grill ... Arribem a la ferreria, la caseta on d'antic els picapedrers anaven a esmolar les eines. Vistes sobre Teià, Alella i Barcelona, i anar baixant per la pista i al costat de roques gegantines i la font del pericó. Francesc Costa.



Dimecres dia 18 de febrer de l'any 2015
128.Sota els cingles de Bertí 

Francesc Costa, Francesc Parera, Francesca Fradera, Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Martí Mataró, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Pepus Parera, Imma Ribas, Antoni Porta.
Duració aproximada: 4 hores. 13 km. 400m. desnivell positiu acumulat.

Aparquem a les cases de Tagamanent i comencem a caminar per la carretera al costat del pou de glaç de Fontmolsa. Aviat agafem un camí a la vora del mas de la Torre i el seu molí enrunat. Pasem el riu Congost per un pont i per la depuradora. Aquí comença el camí de l'Anna, com indica un rètol. Es tracta d'un corriol informal obert seguint les terrasses de vinya abandonades fa més de cent anys. És un camí molt bonic sota els cingles per la baga de la Torre. Arribem al sot de Fontmolsa i passem per sota d'un pont del tren de gran interès constructiu: a gran alçada i en forma curvada. Toca pujar fins una pista tot ullant les formacions rocosas a la dreta, part d'elles equipades per escola d'escalada.

I cap a Sant Pere de Valldeneu,aquí esmorzem sota el sol en una mema de balcó natural sobre el Congost i el Montseny. Seguirem la pista fins el mirador de Roca Blanca i aviat agafem un corriol que ens durà dalt la serra de Castellar. Passem per camps verds, el pla de la Barraca i el pla de la Baga, que obra la mirada al cingles de Bertí. Toca baixar per camins sota pinassa i algun roure gegantí. La plana bonica amb la bassa i la ruïna de Can Fabregar i un camí que baixa ben dret pel sot del Torn. Passem el riu Congost per un pont i s'acabat el dia. Francesc Costa.



Dimecres dia 25 de febrer de l'any 2015
129.Ruta de les Pedreres 

Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Pep Illa, Fermí Sicília, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Joan Camps i Quico Villà
Duració aproximada 3h 15’, 10km i 350 m desnivell acumulat.

Agafem els cotxes i anem cap la Cellera de Ter tot agafant l’autopista fins Hostalric per després agafar la carretera de Massanes cap a Mallorquines, Santa Coloma de Farnés, Anglès, fins aturar-nos a la Cellera abans d’arribar a Amer. Deixem els cotxes aparcats i travessem el poble pels seus carrers enrevessats i plens de quitxalla que anava cap a l’escola. Esmorzem a ca l’Amadeu, un petit bar al costat de l’església, acompanyats d’unes quantes mestresses de casa que, abans d’anar a comprar es troben per esmorzar plegades.

La Cellera de Ter es troba situada a l’extrem nord-est de la Serralada Prelitoral Catalana, formant part de les darrers alineacions muntanyoses del massís de les Guilleries, dins la comarca de la Selva.
El seu terme municipal de 14,63 km2, s’estén entre la muntanya de Sant Gregori (1.088m) al sud-oest, el riu Ter, que fa de límit septentrional i oriental amb Amer, i la riera d’Osor, que estableix el límit amb el municipi d’Anglès.
Els primers habitants d’aquestes valls es remunten a l’any 100.000 ac., datació que correspon a la troballa més antiga feta dins del municipi: restes d’una tribu nòmada que es va moure per bona part de l’actual comarca de la Selva. Cal destacar també les troballes de la Cova del Pasteral, sepulcre funerari del neolític, i les restes d’un poblat ibèric situat al capdamunt del Colldegria.
La primera referència escrita on es parla de l’església de la Cellera data de l’any 833 i correspon als privilegis que va rebre l’abat Deodat del rei Lluís el Piadós per repoblar les valls del Ter.
El poble de la Cellera neix com a Cellae depenent del monestir de Santa Maria d’Amer. Les Cellae eren esglésies parroquials depenents d’un monestir i que situades en punts més o menys llunyans donaven peu al naixement de noves colònies humanes. La “sagrera” era un terreny sagrat posat sota la protecció eclesiàstica que envoltava aquestes esglésies i on, a causa d’aquesta immunitat, es construïren els cellers o sagrers que no eren més que petits graners dels masos veïns on guardar-hi les collites i protegir-les del pillatge. D’aquí, fou parcialment destruïda pels importants terratrèmols de l’any 1427 i reconstruïda posteriorment fins arribar als nostres dies.
Cal fer esment de la particular relació de l’església amb el castell d’Anglès, propietat dels comtes de Cabrera. Si bé els habitants de la vall estaven sotmesos a la batllia i jurisdicció del castell, la parròquia de la vila continuaven essent la de la Cellera. Això va provocar no poques tibantors fins que l’any 1788 la Cellera assoleix la seva independència municipal. Amb tot i això, els lligams entre els dos pobles són i continuen sent molt estrets.
Malauradament, el seu enclavament, clau per creuar el riu Ter, converteix la Cellera en pas obligat de regiments militars. Això converteix el municipi en escenari de batalles dins la Guerra de Separació de Catalunya, dins la Guerra del Francès, dins les Guerres Carlines fins i tot en plena Guerra Civil on és objectiu de les bombes dels Junkers alemanys. De mica en mica el poble es va recuperant, i avui dia, amb la inauguració de la variant de la C63 i l'inici de les obres al Polígon Industrial, el poble veu amb il•lusió unes eines de millora per a un creixement continuat i un futur millor que el present.
A mitjans del S. XIX, coincidint amb la febre d’or a Catalunya, a la Cellera de Ter i rodalies, seguint aquest impuls col•lectiu de trobar i aprofitar minerals que la nova industrialització requeria, es va dur a terme l’explotació del granit i, en menor quantitat, del marbre.
Les explotacions es van localitzar sobretot a la vessant est de la muntanya de Puigdefrou i de Colldegria. Tanmateix, es van dur a terme d’una manera precària, tant pel que fa al treball del bosc com del camp, i va ser força determinant a l’hora de construir una nova estació de tren al Pasteral, a fi de transportar el material més fàcilment.
La ruta de les Pedreres conforma un recorregut que transcorre pel vessant oriental de la muntanya de Puigdefrou i pel pla de la Cellera de Ter. Ressegueix petites explotacions on encara es poden observar parets verticals bàsicament de marbre o granit, en algunes de les quals, però, la vegetació és tant atapeïda que fa difícil l’apreciació de la pedrera.
Altrament, l’itinerari permet descobrir un contrast de paisatges extraordinaris tot coincidint la plana del Ter amb el massís de les Guilleries.
És una ruta circular d’uns 8 km de desnivell de 340 m que té el seu inici i final al parc de la Ruira. Un petit tram transcorre per dins el municipi de la Cellera, la qual cosa fa que descobrim diversos elements del patrimoni arquitectònic. (*)
Acabats d’esmorzar agafem el camí en direcció al veïnat de Puigdaspre, seguint les marques verdes i blanques cap el coll de la Palomera i el dolmen de Colldegria. Anem pujant suaument; ens apressem una mica més al passar pel costat d’unes corts on el ferum del bestiar ens omple els pulmons fins el punt d’agafar basques; sort que aviat ens endinsem per un corriol enmig de castanyers despullats, amb el terra amb una estora de fulles seques i punxes de les clofolles de castanya. D’aquesta manera arribem a la primera de les cinc pedreres que trobarem, la de l’Esquei d’en Pujol, petita pedrera que va ser treballada a principis del segle XX, on s’hi extreia principalment granit per la fabricació de llambordes, voreres i material d’aprofitament viari. Alguns carrers de la ciutat de Girona encara n’hi podem observar.
Seguim un tros més amunt, no massa lluny, i ens trobem amb la pedrera de La Vadona, on s’hi va treballar entre els anys 1920-1930 aproximadament. S’hi extreia principalment granit per fer làpides de cementiri que eren exportades a Alemanya. El nom de la pedrera prové perquè els antics propietaris eren de Can Vadó.
Continuem la pujada, ara pel mig d’alzinars i grèvols, fins arribar a la tercera de les pedreres, la de a Font de l’Arç, dues pedreres que es troben de costat gairebé, a la de baix, s’hi extreien “doquins” (nom popular a la Cellera de Ter) o llambordes que eren carregades a les sàrries dels matxos de bast per portar-les a l’estació del tren amb destí a Girona. Les sobralles de les llambordes servien per arranjar la carretera local d’Anglès a la Cellera de Ter. S’hi va treballar des del 1900 fins al 1930 aproximadament. La pedrera de dalt, molt tapada per la vegetació la podreu observar des de dalt la carretera; s’hi extreia marbre que era portat al molí de Can Massot, s’hi va treballar als anys 50 del segle passat.
El camí ja comença a planejar tot seguin la cota corresponent. Agafem un camí de carro que ens portarà fins la pedrera de la Palomera, sota el turó del mateix nom. Aquesta fou la pedrera més productiva de totes amb llambordes i voreres, va treballar-hi molta gent durant el 1900 i el 1930, el transport del material amb destí a l’estació del tren es feia amb matxos i més tard amb carros de pagès. Just a l’altre costat de carretera encara hi podem observar les sobralles del treball dels “adoquinaires”.
El camí és plaent i comença a baixar. Agafem un corriol molt agradable, anem fent fins la pedrera de Colldegria, grup de quatre pedreres de petites excavacions, s’hi extreia principalment marbre que després es triturava al molí del Mas Moner. També s’havia extret en petites quantitats Feldespat, per la fabricació de vidre. Exactament no és té constància de quan es va començar a treballar però a finals del segle XIX ja hi havia extraccions de blocs. A partir del 1948 hi va haver un treball continuat d’excavacions i voladures fins al 1988, any en que es va deixar de treballar en aquestes pedreres.(*)
Al cap de molt poca estona se’ns obre una panoràmica sobre els meandres del Ter abans d’arribar a la presa del Pasteral. El paisatge és molt bonic. En desviem a l’esquerra per un caminoi petit fins que trobem el dolmen de Colldegria, mig enfonsat. Seguim tot buscant el poblat ibèric, sense trobar-lo, i ara la baixada ja és més pronunciada fins arribar a la plana on ens trobarem amb les coves del Pasteral, immenses i tancades ambdues portes, una per cada entrada. El camí segueix per la plana, gairebé paral•lel amb la carretera i el camí de l’antic trenet d’Olot a Girona; també d’una sèquia que ens acompanya fins al parc de la Ruira on tenim els cotxes.
Com que hem anat prou ràpids, ens arribem fins a l’embassament del Pasteral amb el cotxe. Després un cotxe baixa cap a Argentona amb quatre persones i els altres dos, amb vuit persones, es queden a dinar a cal Gavatxó, abans d’arribar a Sta. Coloma de Farnés. Quico Villà.
(*) web ajuntament de Cellera de Ter



Dimecres dia 11 de març de l'any 2015
130.La Serra de l'Arca a Aiguafreda 

Quico Costa, Rafaela García, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Fermí Sicília, Francesc Parera, Joan Batlle, Miguel González, Demetrio Melcón, Imma Ribas, Esther Cojo i Quico Villà
Duració aproximada 4h 10’, 12,5 km i 401 m desnivell acumulat.

Avui fem una mica la ruta dels dolmens de la Serra de l’Arca. Deixem els cotxes al cementiri d’Aiguafreda, situat al mig del bosc, en un lloc bonic; sort, sobretot per la gent gran del poble, que avui dia al cementiri si va en cotxe, si fos com abans, que s’anava a peu tot seguint el carruatge del mort, de ben segur que en arribar a dalt el cadàver tindria companyia doncs més d’un s’hauria quedat a mitja pujada.
Iniciem la caminada per una petita pista que passa pel darrere del cementiri, a la dreta, i al cap d’uns dos-cents metres ja tresquem per un corriol que surt a l’esquerra muntanya amunt. Després de travessar un camí un xic més ample, arribem a una cruïlla hi agafem el camí de l’esquerra, més suau, que ens portarà al cap de poc a la font de la Casa Nova, ensotada una mica sota el camí. Seguim amunt i al cap de no res arribem a la Casa Nova, enrunada i al costat d’una pista que agafem a la dreta. Ara ja em fet el fort de la pujada i continuem caminant planerament. Al cap d’una mica entrem dins el bosc d’alzines per un camí senyalitzat que ens ofereix unes panoràmiques magnífiques del Montseny, del Tagamanent al Matagalls. Llàstima que fa una mica de calitja i enterboleix la llum.
Al cap de poc arribem al damunt de Can Serra de l’Arca, una casa pairal molt gran, actualment en runes, situada en un indret damunt la vall dominant tota la zona (al seu costat s’ha construït una casa habitada). A partir d’aquí el que fem és anar flanquejant per sota els cingles de Saní. Arribem a l’antiga casa de Can Saní (també en runes) i ens acostem fins la font del mateix nom on esmorzem.
Acabat l’avituallament, pugem suaument, mica en mica, per un caminoi que, enmig de l’alzinar, ens portarà fins al terrat de la cinglera i aleshores anirem seguint un corriol pel costat de la timba amb unes vistes molt maques, tot desfent el camí però per dalt l’altiplà.
Trobem el dolmen del Boix, arbust predominant a la zona i que trobem ben florit (El boix és una espècie hermafrodita amb flors unisexuals. Aquestes flors, que són petites, de color groc i perfumades, es disposen agrupades en glomèruls a l'axil•la de les fulles. Cada glomèrul està format per una flor femenina central, amb 1 pistil de 3 estils, envoltada per unes quantes flors masculines que tenen 4 estams cadascuna. Floreix de març a abril). Val a dir, que malgrat tenir flors perfumades, l’únic que ha pogut gaudir del perfum ha estat en Demetrio, la resta teníem el nas o bé tapat o només atenent l’olor de farigola i romaní, les plantes de sotabosc que ens han acompanyat gairebé tota l’excursió.
Seguim trescant per dalt la plana de la cinglera, passem per la Creu de la Parròquia, una creu petita de pedra que es troba al mig del camí, fins arribar a una pista que ens porta al dolmen de Can Serra de l’Arca. Aquest és un gran dolmen, el que potser fa més patxoca de la zona.
Seguim pista avall tot deixant l’alzinar i trobar-nos un bosc de pins que ens acompanyarà una bona estona fins arribar a la plana de Vilargent, una antiga casa pairal de les més importants de la zona, avui també en runes. Continuem ara amb pins i alzines a cada costat fins arribar al dolmen de Cruïlles. Aviat deixem la pista per agafar un corriol que ens porta fins la font dels Balços (balç és un precipici), al cosat d’un tallat de la roca damunt Aiguafreda. Seguim el corriols que ens portarà directament al cementiri on tenim els cotxes.
“Dolmens de la Serra de l'Arca
Els dolmens montsenyencs que han estat trobats majoritàriament a la Serra de l'Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil•lenni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l'interior dels quals s'inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d'algunes ofrenes. La paraula dolmen prové de l'expressió bretona “tol men”, que significa "taula de pedra”.
El gran Dolmen d’ Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d' Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l'Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d'horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C.
La Ruta dels dolmens (Ajuntament d’Aiguafreda)
El megalitisme és un tret cultural caracteritzat per la construcció de megàlits: estructures fetes amb grans (grec: mégas) blocs de pedra (grec: lithos), essent els tipus bàsics el dolmen (bretó: taol + men = taula de pedra) i el menhir (bretó: men + hir = pedra llarga). El megalitisme europeu es va estendre per l’oest del continent, incloent les costes mediterrànies i el Magrib, fins a l’Edat del Bronze. La seva difusió s’explica en el marc dels canvis produïts arran de la revolució neolítica, denominació creada per Johan Lubbock (1865) en referència a l’aparició d’instrumental en pedra més polida (grec: néo + lithos = pedra nova) que en el Paleolític (paléo + lithos = pedra vella). Actualment es considera, però, que el tret que defineix el Neolític és econòmic i social: la difusió de l’agricultura i la ramaderia i el desenvolupament de formes d’organització social més complexes, des de les tribus fins als protoestats. Per aquestes societats, el dret d'explotació de les terres de conreu era de vital importància i, per això, els megàlits van aparèixer vinculats a usos funeraris, cerimonials o de delimitació de territoris. El Neolític és un període que abraça un temps diferent segons els llocs, entre el 7000 aC (Creixent Fèrtil, entre el Kurdistan i el sud d‘Anatòlia) i el 4000 aC. Arriba a Europa occidental cap el 5500 aC, per les valls del Danubi i del Rin al nord i per les costes de la Mediterrània a la Península Ibèrica. El Neolític va donar pas a l’Edat del Coure, Calcolític (grec: jalkós + lithos = coure i pedra) o Eneolític (llatí: aeneus = coure). També és vàlida, però, la denominació d’Edat del bronze, en la fase més antiga de la qual (1800-1500 aC) va finalitzar la construcció de monuments megalítics. En el cas català, la visió del megalitisme ha variat substancialment en el darrer mig segle, amb un augment del registre de dòlmens (450 monuments) i un millor coneixement tant de la seva morfologia arquitectònica com de la cronologia. Avui s’han identificat protodòlmens a finals del V mil•lenni aC i sabem que a inicis del II mil•lenni aC ja no es fan sepulcres megalítics sinó que se’n reaprofiten d’antics. El perfil dels seus constructors és el de comunitats diverses que practicaven alhora l'agricultura de cereals i la ramaderia de bòvids i ovicaprins. Els seus hàbitats eren sedentaris, ben situats en zones aptes per al conreu (altiplans, valls internes, replans a mig vessant i franges al peu de muntanya), encara que la seva activitat ramadera els fes preferir les zones muntanyenques riques en prats i boscos per pasturar el bestiar. Possiblement es tractaria de petits territoris, ben delimitats per menhirs, roques amb gravats i dòlmens, on grups humans successius varen viure durant centenars d'anys. A tall de comparació, pot ser interessant fer esment de que, quan es van construir els dolmens de la rodalia d’Aiguafreda, ja existia l’escriptura cuneïforme (3500 aC) i l’egípcia (3300 aC), que les primeres mostres d’escriptura xinesa deuen ser el 1600 aC, i que la Gran Piràmide de Kheops ja estava acabada. Jaume Oliver”
L’Ajuntament d’Aiguafreda ha impulsat un projecte de recerca i posada en valor dels dòlmens del municipi, amb la col•laboració del Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge (GIAP) de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).
Aquests monuments megalítics, descoberts a principis del segle XX, han patit durant anys un estat d’abandonament que ha malmès les restes arqueològiques.
Ara, a través d’uns sistemes de recerca moderns com la fotogrametria i la restitució en 3D, s’està fent un estudi detallat dels seus vestigis que té com a objectiu avaluar l’estat de conservació dels jaciments i generar continguts per a una Ruta dels Dòlmens. Aquesta ruta s’incorporarà a l’oferta de turisme cultural i de natura d’Aiguafreda. L’encarregat d’elaborar els models digitals dels monuments és Arnau Garcia Molsosa, investigador de l’ICAC. Actualment es treballa als dòlmens Cruïlles, Serrat dels Moros i Costa de Can Brull. Un altre possible dolmen, segons ha explicat Jaume Oliver, tècnic de gestió de projectes de l’Ajuntament, seria Casanova de Can Serra, i Creu de Parròquia, que és a tocar del terme però pertany al Brull per uns centímetres.
Aquest projecte de la Ruta dels Dòlmens forma part del conjunt d’actuacions de posada en valor del patrimoni cultural i natural del municipi, destinat a consolidar la població com a destinació de turisme cultural, natural i d’esports en la natura, i porta d’accés al Montseny des de la vall del Congost. Entre els altres projectes destaquen la recuperació d’Aiguafreda de Dalt i la dinamització comercial del nucli antic mitjançant fires i mercats temàtics.
L’Ajuntament d’Aiguafreda, però, també està interessat en la promoció dels dòlmens situats en els termes veïns, com els dòlmens del Brull i Sant Martí de Centelles (Osona). Tots ells formen part de la unitat històrica dels dòlmens de la serra de l’Arca. Per això, des d’Aiguafreda ja estan col•laborant amb aquests dos municipis osonencs per crear un itinerari de dòlmens pels tres municipis. La primera actuació serà un plànol conjunt, que és a punt de ser publicat.” Quico Villà



Dimecres dia 18 de març de l'any 2015
131.Castell de Castellar del Vallès 

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Batlle, Demetrio Melcón, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Josep Saleta i Quico Villà
Duració aproximada 4h, 11km i 431 m desnivell acumulat.

Deixem els cotxes al carrer del col•legi El Casal, una escola concertada enfilada al capdamunt d’una urbanització amb cases d’un poder adquisitiu força elevat, fetes a l’època de l’especulació del totxo que tant de mal ens ha fet en aquest país tal com observem amb el reguitzell que n’hi ha per acabar i que no s’acabaran mai, que quedaran com esquelets petrificats recordant les trafiques i corrupteles del moment portades a terme per uns quants.
Seguim caminant pel carrer i el voregem per la dreta agafant una pista, després de passar una cadena, al costat d’un petit parc situat al carrer del Puig de la Creu, per, al cap de molt poc, baixar fins a la zona on hi ha emmagatzemats els contenidors del poble (tots nous, sembla que els hagin canviat aquests dies). Continuem amb la pista petita que passa al costat d’uns quants hortets molt ben cuidats. En arribar a la cruïlla de Can Canyelles, ens enfilem per un corriol que surt a la dreta i s’endinsa al bosc. A partir d’aquí comença l’aventura, la gimcana pel mig del bosc.
Fa qüestió d’un mes, més o menys, va haver-hi a Catalunya una tempesta de vent molt important que va afectar diverses zones del país; aquesta part del Vallès va rebre de valent (recordar que al bosc de Can Déu de Sabadell varen caure uns deu mil arbres) i avui ho hem pogut comprovar de primera mà. Sembla mentida com pot desballestar-se un bosc. Hem vist centenars de pins tombats pels esbufecs d’Èol, arrencats de soca-rel, deixant esvorancs al terra com ferides de sang ja que la terra és vermella, de margues argiloses, durant gairebé tot el camí. I, evidentment, aquests troncs gruixuts i esvelts ens anaven barrant el camí. Avui hem fet molta gimnàstica, quan no havíem de pujar damunt els arbres tombats, els havíem de sortejar pel dessota, sovint encavalcar-los i anar separant les brancades corresponents, Vaja, que el que havia de ser un caminoi tranquil s’ha convertit en una petita gesta. Hi ha feina per netejar el bosc i els camins. De moment només s’ha fet pel lloc on poden passar els cotxes per aconduir a les cases pairals.
Al cap d’una estona trobem un camí més ample, aquest més estassat i on apareixen algunes alzines com a segon estrat arbori, darrere els pins, que ens porta fins a dalt el Puig de la Creu.
El Puig de la Creu és una muntanya de 668 metres a cavall dels municipis de Castellar del Vallès i de Sentmenat a la comarca del Vallès Occidental. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic i un castell edificat entre els segles XVI i XVII i protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional. A la part més alta del puig hi ha l'església romànica de Santa Maria del Puig de la Creu. La capella romànica data del segle XII. Es tracta d'una capella rural sense ornamentació, d’una sola nau amb dos absis laterals, però en aquest cas són semicirculars, formant la figura d'un trèvol amb el central. Està dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Es troba documentada del segle XII. Es diu que aquesta església fou edificada sobre el lloc on la llegenda diu que va morir el drac de Sant Llorenç.
Després de contemplar la panoràmica damunt Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar, Sabadell, la serralada prelitoral i la litoral al fons, esventats per l’aire que feia, hem esmorzat arrecerats a la part del darrere.
En acabar, comença la segona part de l’aventura. Busquem el corriol que ens ha de baixar cap a la font de Canyadell i la d’en Gurri però no hi ha manera de trobar-lo. La caiguda d’arbres ho ha tapat. Seguim una mica avall per la pista i ens endinsem altre vegada dins el bosc per un camí que surt a l’esquerra, aquesta vegada dins un alzinar força brut, amb un desnivell important i sortejant altra vegada els arbres caiguts. Seguim uns senyals vermells; en Pep Saleta va collint espàrrecs tot esperant el torn per passar la prova corresponent de la gimcana, i així anem fent fins a retrobar el camí que havíem d’haver agafat i que no hem trobat. Les roques són sorrenques, de pedra d’esmolar i el terra argilós.
Agafem un corriol a l’esquerra que ens portarà a la font de la Fagina on hi ha una rajola amb un poema de Mn. Cinto dedicat a la font. Hi ha una llegenda d’un follet que vetllava un tresor per aquesta zona que ens diu que fa molts anys, en el lloc on vivia aquest follet entremaliat, (que per cert es cosí, dels follets de la font del Bou i de la font de les Nueretes), hi vivien també unes fagines, que eren igual de juganeres que el follet, i es passaven tot el dia jugant a fet i amagar i a córrer pels boscos al voltant de la font. Avui dia es tan difícil de trobar el follet, com les fagines, així que imagineu-vos com serà trobar el tresor que amaga aquest follet. (recordem que una fagina és un mamífer carnívor de la família dels mustèlids, semblant a la mostela però bastant més gros, de pèl bru al llom i blanc a la gorja i al pit).
Al costat mateix de la font de la Fagina, agençada amb taules i seients de pedra, trobem la font dels llorers i el salt d’en Montllor que degut a la sequera que patim no porta aigua i no podem gaudir de l’espectacle. Baixem fins al peu del salt per seguir per corriol paral•lel al curs del torrent del Mal (sense aigua), un camí molt maco però també ple d’entrebancs pèls arbres caiguts i les roques de la llera. Ho superem, però, fins que deixem el bosc per retrobar-nos amb la pista que ens portarà a la Masia de Can Montllor de Dalt, també anomenada Can Montllor de la Muntanya, que apareix documentada l'any 1055 amb el topònim de "Monte Lauri". Presenta l'aspecte típic de les masies del segle XVII. A la paret de migdia s'hi troben finestres gòtiques, amb ornamentació d'animals antropomòrfics. Els camps de la masia estan plens d’oliveres i tenen un petit hortet molt ben cuidat, amb un ramat de bens protegint la propietat tot pasturant per sota les oliveres.
Seguim la pista i ens dirigim cap a Can Padró, amb una bassa ben grossa i un camí vorejat d’oliveres i figues de moro que ens porta fins a la font del Cosidor, ja molt a prop de l’escola on hem deixat els cotxes. Quico Villà



Dimecres dia 8 d'abril de l'any 2015
132.La central hidroelèctrica de Susqueda per dins 

Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Mª Parera, Carme Calafell, Joan Batlle, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Toni Porta, Miguel González, Josep Mª Esteve, Ímma Font, Pep Illa, Montse Taberner i Quico Villà
Duració aproximada 2,5h, 1,1 km i 100 m desnivell acumulat.

Avui la sortida ha estat de formació cultural. Hem visitat la Central Hidroelèctrica de Susqueda gracies a les gestions d’en Josep Mª Esteve.
A 2/4 d’11 ens hem trobat a la presa de l’embassament de Susqueda on dues persones de la companyia Endesa ens esperaven per fer la visita i guiar-nos.
Primer hem visitat la presa iniciant la visita amb una explicació sobre el seu origen i construcció després de posar-nos les sabates de seguretat i el casc. Seguidament hem visitat la sala de les bigues on ens han explicat, ajudats per tot un seguit de fotografies, el canvi de vàlvules de seguretat de la presa que han fet recentment, per passar a l’exterior i caminar per damunt la presa els 350 metres de longitud que té fins arribar a l’entrada de la sala de les columnes. Abans, però hem pogut observar una de les vàlvules que varen canviar fa poc temps i el monument dedicat a totes les persones que hi treballaren. La sala de columnes és un toc arquitectònic-artístic que el director de l’obra, Arturo Rebollo, va voler deixar com a testimoni.
Després hem agafat els cotxes per anar cap a la central hidroelèctrica, situada uns quatre quilòmetres i mig més avall.
L’entrada és a través d’un túnel il•luminat amb coloraines grogues i verdes que ens porta al cor de la central on visitem els tres nivells bàsics: torbines, eixos transformadors i alternadors.
Actualment només nou persones són les que vetllen pel funcionament d’aquesta central. Tot es porta centralitzat des del pirineu lleidatà.
La visita ha estat molt engrescadora i ben aprofitada. Ens ha agradat molt i hem après coses noves. Vaja, que de tant en tant hem d’anar compartint la muntanya amb el paisatge transformador de l’home.
Hem acabat anant a dinar tots plegats a cal Gavatxó, a prop de Sta. Coloma de Farnés.

“El pantà de Susqueda és l'últim en el temps i més important embassament del sistema d'aprofitament hidrogràfic del Ter (Sau-Susqueda-El Pasteral). Un cop superades, més per força que per grat, les resistències dels habitants de la zona, Hidroelèctrica de Catalunya inicià la seva construcció al 1963, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona. El pantà fou inaugurat al 1968, i sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós. A part de la seva funció en la producció d'energia elèctrica, reserva d'aigua i regulament del cabal del Ter, té un atractiu paisatgístic considerable en trobar-se enmig d'un paisatge frondós i muntanyenc.
La seva paret, amb forma convexa i d'una alçada de 125 metres, pot emmagatzemar 225 milions de metres cúbics d'aigua i produir, gràcies a la central hidroelèctrica construïda 4,5 quilòmetres més avall que aprofita la força del salt, 180 milions de Kilowats/hora. La quantitat d'aigua, el fet d'estar situat en una zona d'activitat sísmica, la forma de la seva paret... han alimentat des de la seva creació el temor a l'esfondrament i a la inundació en els pobles de la vall del Ter fins a Girona: el Pasteral, La Cellera, Anglès, Bonmatí, Bescanó, Salt...
És molt conegut l'episodi del 22 abril de 1983, quan Ràdio Girona va emetre fragments del llibre «Susqueda», de Miquel Fañanàs, una història fictícia que relata l'enrunament de la presa i la posterior inundació dels pobles de la vall del Ter; i part de la població d'aquests pobles va deixar casa seva per unes hores per anar a llocs més segurs.”(1)

“CENTRAL HIDRÀULICA DE SUSQUEDA
La construcció del Salt de Susqueda es va iniciar a la primavera de 1963, posant-la en marxa a finals de l'any 1967 i principis del 1968.
El plantejament de la regulació del riu Ter en aquesta zona amb fins hidràulics, va ser posteriorment reconsiderat davant la possibilitat d'utilitzar aquesta regulació per posar en regadiu 50.000 ha. a la província de Girona. El salt de Susqueda forma amb els salts de Sau i el Pasteral el sistema d'aprofitament i regulació del propi riu Ter a la zona de les Guilleries pel seu desnivell de 300m entre la plana de Vic i la zona plana de Girona, comptant en aquest tram del riu amb una conca receptora d'uns 2.00 km2 d'extensió i amb 18-20 m3/seg de cabal mitja anual.
La presa és de tipus obovada de doble curvatura, amb estreps de gravetat i sòcol de repartició. Les seves dimensions són:
135 m d'alçada sobre els ciments
360m de longitud en la coronació, sense incloure els estreps
650.000 m3 volum total de formigó
L'espessor màxim en la clau és de 21,50 m i el mínim 5m.
L'alçada dels estreps és de 33m.
El sobreeixidor és lliure a la coronació, en un bol amortidor en la caiguda de l'aigua, capaç de tirar 2.800 m3/seg juntament amb els 4 desaigües del fons instal•lats en el cos central de la presa. La seva capacitat d'evacuació és de 3.000 m3/seg.
L'embassament útil que origina és de 215 hm3 que permet una reserva hiperanual pel conjunt del sistema hidràulic, abastament i regadius. La presa d'aigua de l'embasament esta formada per dues torres de 105 m. d'alçada i 12 m de diàmetre. A la primera hi ha 4 entrades a diverses cotes, es permet seleccionar l'aigua que ha de consumir Barcelona i Girona; a la segona hi ha allotjades la comporta d'obertura i tancament de l'aigua amb destí a la central.
L'aigua a partir de la presa entra a la galeria a pressió de 3.500 m de longitud i 4,30 m de diàmetre. Al final d'aquesta galeria es comunica amb l'estrangulament del pou de la xemeneia d'equilibri de 100 m. d'alçada i 8m de diàmetre amb 4 galeries inferiors d 'alimentació i un dipòsit superior d'expansió per 1.600 m3, tot això per amortir l'energia de l'aigua
La galeria forçada té un pendent de 45º i una longitud total de 240 m. de diàmetre entre 3,30 i 4,30m; l'últim tram horitzontal és de 80m i presenta una bifurcació que condueix a les 3 vàlvules esfèriques de les turbines.
La central és subterrània i les dimensions mitjanes d'excavació són: 54 m. de longitud, 20 m. d'amplada i 30m d'alçada. S'arriba a elles des de l'exterior per una galeria de 200m. de longitud, estan allotjades en el pis superior d'aquesta galeria les barres de sortida dels alternadors.
La central de Susqueda té tres grups generadors d'eix vertical amb turbines tipus Francis d'una potència total instal.lada de 86.200 kW i una potència en alternador de 102.900 kVA.
La producció mitjana anual és de 180.000.000 kWh. Els aspiradors de les turbines condueixen fins la galeria de desaigua de 1.500 m de longitud i 5m de diàmetre que desemboca directament en l’embassament del Pasteral. L'equip de transformació esta integrat per 4 transformadors: dos de 44.200 kVA cada un que eleva la tensió de 11 kV a 110 kV; el tercer de 14.500 kVA que transforma la tensió de 11 kV a 25 kV i el quart de 20.000 kVA que transforma la tensió de 25 kV a 110 kV, connectant per una línia de dos circuits a la línia de Vic-Girona, línia que queda interconnectada amb la xarxa general del país.”(2)

“Susqueda, l'arquitectura aplicada a l'enginyeria
El que ha convertit Susqueda en un referent dins l'obra hidràulica és la visió artística del treball
01/11/10 02:00 - SUSQUEDA - ORIOL MAS

Quan el govern franquista va decidir construir el pantà de Susqueda, Hidroelèctrica de Catalunya va encarregar el projecte tècnic i la direcció d'obra a Arturo Rebollo. Natural de Zamora, només tenia 28 anys, però suficients per dissenyar aquesta gran obra. Va viatjar a Itàlia i França per provar materials en laboratoris i aprendre de l'experiència d'aquells països en fer preses de volta de doble curvatura, diferents a les de gravetat, habituals al país. El motiu d'aquest canvi constructiu va ser bàsicament econòmic, segons explica el fill d'Arturo Rebollo, Josep Rebollo, que va treballar amb el seu pare en el seguiment del comportament de la presa. Rebollo fill explica que les preses de volta són més barates i que, per les condicions del terreny i de l'orografia on s'havia de situar, aprofitant un congost per on passava el Ter entre les serres de Montdois i Sant Benet, aconsellaven aquesta opció.
Per calcular l'estructura, es va fer servir l'únic ordinador IBM que en aquell temps hi havia a Catalunya: “aleshores no hi havia models matemàtics ni la maquinària actual, per tant no podem dir que es tracti d'una presa de gran complexitat. Avui en dia, calcular la construcció d'un xalet és molt més difícil que fer-ho llavors amb una presa”, diu Rebollo. També destaca les dues grans característiques pròpies que el seu pare va aplicar al projecte.
Una va ser el seguiment i el control que es va anar aplicant a la presa, i l'altra, la introducció d'elements més vinculats a l'arquitectura que a l'enginyeria, com elements estètics. En el primer cas, fins al 1993 el mateix Arturo Rebollo va anar dirigint ell mateix el seguiment al detall del comportament de la presa, per seguretat i també per comprovar que havia encertat amb els càlculs. Com a curiositat, es calcula que la presa es mou uns deu centímetres entre l'estiu i l'hivern a causa de les temperatures.
En tot cas, tots els càlculs i el procés de construcció els va publicar en un llibre, un fet poc habitual en obres d'enginyeria d'aquesta mena, i això ha convertit Susqueda en un referent internacional. S'han aplicat els mateixos criteris constructius en moltes preses d'Argentina i Bolívia, per exemple. “Creu que l'obra s'ha de poder ensenyar, i la gent l'ha de poder avaluar. És un defensor de compartir el coneixement”, explica. De fet, Arturo Rebollo –que ara té 77 anys–, és doctor en enginyeria de camins i llicenciat en sis carreres més com història de l'art, geologia, filosofia o arquitectura, entre altres.
Aquestes inquietuds demostren una dimensió del personatge que sens dubte va influir en la definició del projecte. La sala de les columnes, situada a l'interior d'un dels extrems de la presa, i un emblema del pantà, és una obra que no té cap raó de ser segons criteris estrictament d'enginyeria, de la mateixa manera que algunes de les sales de la central hidroelèctrica. “Susqueda va ser una obra pionera en molts aspectes, però el gran atractiu és la bellesa de la presa, i com s'integra en el paisatge”, explica Josep Rebollo, que apunta que molts dels materials que es van utilitzar eren de la mateixa zona, que es van tenir en compte detalls com la forma de les corbes i que una de les grans discussions del seu pare amb l'empresa va ser replantar amb pins les parets de les muntanyes que havien quedat afectades per l'obra.
800 punts de control
Pepe Serrano, coordinador de l'Agrupació Ter d'Endesa Generación, també veu en l'estètica el tret més diferencial de la presa: “el que la fa especial, independentment de la vessant industrial de l'aprofitament hidràulic, és la part estètica, que Rebollo va cuidar molt, tot i que el més normal és que això es deixi de banda. Compagina la utilitat amb la bellesa”. Serrano ha explicat que ara només s'hi permeten visites tècniques, però que cada any s'hi reben grups locals i internacionals interessats en veure l'obra. Quant al manteniment, hi ha uns 800 aparells de control que es dirigeixen des del centre que Endesa té a Lleida. La gran inversió per posar-la al dia és el canvi dels quatre desaigües, amb dues vàlvules cadascun. El primer ja està enllestit, pendent només de les proves de càrrega, i tota l'obra s'acabarà el 2012”. (3)
Quico Villà

(1) www.xtec.cat Centre de Recursos de la Selva
(2) www.xtec.cat Centrals hidràuliques de Catalunya
(3) El Punt Avui. 01.11.2010



Dimecres dia 15 d'abril de l'any 2015
133.Cirerers d'Arenys de Munt 

Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Francesca Fradera, Francesc Parera, Carme Calafell, Joan Batlle, Josep Saleta, Miguel González, Maria Català, Martí Mataró, Esther Cojo, Maria Teresa Bellalta, Rafel Montserrat i Quico Villà
Duració aproximada 3,45h, 10 km i 459 m desnivell acumulat.

Fa un parell d’anys, concretament el dia 17 d’abril del 2013, vàrem fer el primer recorregut dels “Dimecres al Bosc” pels cirerers d’Arenys de Munt. Era la sortida nº 62, i encetàvem la crònica amb un Tanka, composició poètica d’origen japonès Aquesta vegada l’obrirem amb un poema de Joan Maria Guasch (Barcelona, 1878-1961) dedicat al cirerer.

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades
digues quina mà
té les ve a cercar
quan les tens granades.

Digues sense por
qui et cull la dolçor
d'aquesta florida.

- Floreixo en la soledat
d'aquest jardí ple de molsa;
mai ningú m'ha sorollat
per collir ma fruita dolça.

Ella em cau sense dolor
com qui perd les arrencades;
però al maig torna l'Amor
i em diu: - Té, les he trobades!...

Joan Maria Guasch

“El cirerer o cirer (Prunus avium) és un arbre originari d'Europa, Àsia occidental i nord d'Àfrica, que pertany al gènere Prunus, de la família Rosaceae. Els cirerers cultivats per produir cireres provenen de selecció de les espècies Prunus avium i Prunus cerasus, i creuaments entre elles.

El tronc és dret i la capçada força estreta, sobretot en medi forestal. Les branques estan agrupades en corones anuals. Arriba a 20-25 metres d'alçada i diàmetre de 0,60 m. A la joventut, l'escorça és de color gris rogenc lluent, llisa amb abundants lenticel•les blanquinoses. Més tard es formen bandes horitzontals, i després plaques, que s'esquerden. No obstant, pot ser que l'escorça es mantingui llisa durant molt de temps.

Les fulles són ovato-oblongues, serrades, amb una o dues glàndules vermelles a l'extrem del pecíol. A la tardor prenen un color vermell, això no obstant, en condicions desfavorables això passa durant l'estiu. Les flors són blanques, amb cinc pètals, hermafrodites, agrupades en corimbes, de fecundació creuada per insectes (abelles). La floració es produeix al mes d'abril/maig, abans de l'aparició de les fulles. Els fruits, les cireres, es desenvolupen passats dos mesos, i són de tipus drupa.
L'arrelament depèn de les característiques del sòl. En terrenys profunds forma un sistema potent, contràriament al que passa en terrenys somers, amb evident perill d'arrabassament per ventades.
Les llavors del cirerer es disseminen pels ocells, que s'alimenten dels fruits, les cireres, encara que el sistema és poc eficaç degut a les nombroses dificultats i enemics a vèncer: insectes paràsits de les granes, destrucció dels plançons per mamífers (particularment cèrvids i conills), requeriments de llum per desenvolupar-se, etc.

El cirerer rebrota molt bé de soca després de tallat ja que té la capacitat de brotar d'arrel. Les rebrotades més fortes es produeixen després d'una tallada. En aquestes circumstàncies, a més, les joves plantes probablement gaudiran de la il•luminació necessària per créixer. Aquest sistema de regeneració és el que provoca que moltes vegades els cirerers es trobin en petits rodals dins dels boscos. És la forma de reproducció que té més probabilitats d'èxit pel cirerer, doncs els brots tenen molta vitalitat a causa de gaudir d'un sistema radical ja molt potent.

El cirerer viu cap als cent anys. És una espècie europea i d'Àsia Occidental, i es pot trobar com espècie forestal espontània des del sud d'Escandinàvia fins a la Mediterrània, incloses les illes Britàniques. A la península Ibèrica es troba als Pirineus i Prepirineus i al sud, arribant al Nord d'Àfrica.

És molt resistent al fred hivernal, no obstant prospera millor en àrees de freds limitats. Així a França arriba als 1.700 m d'altitud, encara que el seu òptim es troba per sota dels 800 m. No requereix grans quantitats d'aigua, encara que no li agraden els extrems. No suporta els terrenys saturats d'aigua durant molt temps ni tampoc les sequeres estivals fortes.

Durant els primers anys viu millor amb protecció de la llum excessiva, o fins i tot admet la coberta, no obstant aviat vol rebre il•luminació directa a la seva capçada i no suporta estar dominat. Per contra, és millor que els troncs estiguin protegits de l'acció directa del sol. El vent no li és un perill particular, excepte si té les arrels poc profundes. Les tempestes de neu humida que s'enganxa a les branques pot causar el trencament de capçades. No li agraden els sòls asfixiants, amb massa aigua o molt compactes, doncs requereix airejament. Li agraden els sòls humits.

És un arbre molt resistent al fred i bastant a la secada que, empeltat sobre l'espècie Prunus mahaleb, també pot conrear-se en terres calcàries. La floració de finals de març a principi d'abril permet normalment escapar del perill de les glaçades. Les varietats utilitzades actualment ("Burlat", "Napoleó", "Van", "Ambrunesa o Picota", etc.) són d'origen francès o americà amb cireres més grosses i dolces que els tipus antics. Molt recentment s'han introduït varietats autocompatibles ("Summit", "Sunburst", "Stella", etc.) que per tant no necessiten pol•linitzadors d'una altra mena per donar fruit. Les malalties més freqüents del cirerer són la gomosi (emissió de goma produïda per causes fisiològiques o conseqüència de l'atac d'insectes) i la podridura d'arrels motivada per fongs del terra.

La variant japonesa sota la que se celebra l'arribada de la primavera és el Prunus serrulata, també anomenats Cirerer del Japó, extensament conreat per tot Àsia per a usos ornamentals, tot i que el seu fruit també és comestible. En japonès, aquest tipus de cirerer s'anomena Sakura (桜 o 櫻; さくら). Els especialistes en botànica realitzen prediccions per mirar d'endevinar el dia exacte que cauran els pètals de Sakura a cada una de les regions. Just quan cauen els pètals, la gent s'hi reuneix a sota i celebra l'arribada del bon temps.

Per la bellesa i delicadesa de les flors, el cirerer s'associa amb els cavallers i amb el bon temps. Les flors són lleugeres i volen amb el vent, com la vida.” (1)

Cada vegada més s’organitzen arreu sortides, passejades i visites als camps de cirerers florits, amb lectures de poemes incloses, intentant atraure la població de l’asfalt cap a la bellesa del camp. A Arenys de Munt també s’organitzen sortides d’aquests tipus, com al Baix Empordà, com a la vall del Jerte a Extremadura, com als peus del Fuji al Japó. Nosaltres, però, ho fem aprofitant les passejades pels camins, turons i muntanyes dels dimecres al matí i ho fem al costat de casa, a Arenys de Munt. Aquesta vegada anem més aviat per la part occidental de la població, cap el turó del Pollastre. Deixem els cotxes a l’entrada de l’urbanització de Can Jalpí, passat el pont de l’autopista anant cap el nucli urbà. És fàcil de veure ja que hi ha una entrada semblant a les de Disneyland. Encarem un camí paral•lel a la riera, vorejat de plàtans, talment com guardians espartans arrenglerats geomètricament de manera perfecta, que després d’uns cinc-cents metres aproximadament en línia recta desemboquen en un magnífic roure portat de Guernica l’any 1900. Aquest plançó d’origen basc està envoltat d’una petita barana on hi ha escrit “Guernicako Arbola. Ceceilla 1900”. D’aquí entrem al terreny dels jardins de Can Jalpí.

Al cap de molt poca estona, deixant l’edifici de Can Jalpí a la dreta, amagat enmig dels arbres, arribem a una zona d’aventura del que anomenen bosc vertical, amb escales, ponts de mico, tirolines... pensat bàsicament per l’entreteniment de la quitxalla i el jovent més petit, escoles, famílies amb criatures, etc. Al final d’aquesta àrea s’enllaça amb les quadres dels rucs del Far, burros catalans (equins) que es dediquen a passejar el personal que paga per fer-ho. No hi arribem però, abans comencem a pujar tot fent ziga-zaga pel mig del bosc, pineda amb alzina, per variar a casa nostra. Un bosc força net i endreçat. Arribem gairebé fins la carena on trobem un camí que ens porta a Can Catà, una de les masies més antigues de la població avui deshabitada, amb una font datada a l’any 1863. Continuem direcció a l’ermita del Remei i abans d’arribar-hi, just després de trobar unes rajoles escrites amb un text de Jacint Verdaguer, “Quan era noy lo Bisbe Català pujà a una hermosa hermita, la hermita del Remey, que sobre Arenys te la Verge Maria. Jacint Verdaguer. Aquesta ermita va ser visitada en diverses ocasions per Mossèn Cinto. Any Verdaguer 2002-2003”, a la cruïlla de camins, esmorzem en un pla molt acollidor.

Seguidament passem per davant l’ermita, sense massa importància i tancada dins una propietat privada, amb un eucaliptus grandiós que sembla ser està catalogat, per començar a baixar cap a la riera de Torrentbó. Al llarg d’aquests trajecte els espàrrecs comencen a ser els protagonistes i entre en Martí i en Pep Saleta arrasen totes les esparregueres que troben. Arribem a la llera del torrent, convertit en camí de trànsit cap a Caldetes i diversos hortets tancats amb filferrades, i el seguim cap a la dreta. Arribem a la cruïlla indicadora de la zona residencial de Torrentbó i Can Ban, agafem aquesta darrera direcció i al cap d’una estona ens endinsem per un corriol que surt a la dreta cap a dins el bosc, deixant la indicació de Can Ban a l’esquerra, que ens portarà al torrent de la Vall d’en Dois fins trobar una pista just a sota de Can Fortuny on una colla de gossos ens donen la benvinguda amb els seus lladrucs. Continuem per la pista fins arribar al turó del Pollastre (296 m), amb vistes a Can Milans del Bosc (actualment restaurant del Castell de l’Oliver), el mar i els Tres Turons.
Iniciem la baixada per la vall del torrent o rial d’en Puig a la recerca dels cirerers. Molts ja han florit i no els queden flors, ja estan vestits amb les fulles d’un verd brillant. Al capdavall, però, ens trobem de nassos amb un camp de cirerers florits que ens treuen el regust amarg que ens anava arribant a la gola. Fem les fotos corresponents, gaudim de l’olor que desprèn la floració, escoltem el murmuri de les abelles, fruïm de la primavera que està esclatant al nostre entorn.

Arribem al castell de Can Jalpí per la part de dalt, pel far i travessem la propietat pel costat de l’estany fins arribar altra vegada al roure i camí d’entrada al parc dels jardins i urbanització.

“Els orígens del conreu de cirerers a Arenys de Munt es remunta al segle XIX. La plaga de la fil•loxera afectà greument els conreus tradicionals de vinya i aleshores el pagesos hagueren de buscar un conreu alternatiu. Una d'aquestes famílies foren els Roca, que van trobar aquesta varietat nova de cirera en un cirerer a l'Empordà, dugueren esqueixos a Arenys i els van empeltar en un de bord; quan els empelts van donar fruit el resultat fou millor de tot el que existia per la zona. A partir d'aquest moment es va estendre per la comarca.

Aquesta varietat, degut a les característiques del sòl i del clima va adquirir una personalitat pròpia. És una varietat de carn forta, color groc i vermell, dolça i àcida a la vegada amb propietats organolèptiques. Des de l'any 2001, l'Ajuntament treballa amb els pagesos d'Arenys, de cara a assolir un reconeixement de la varietat local. A més, es treballa conjuntament amb l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) per registrar la marca, millorar-ne la varietat, etc. Cada any per la diada de Sant Joan (24 de juny) se celebra la fira, que és quan la fruita està al seu millor moment i durant aquests dies els restaurants de la zona realitzen plats dedicats a aquest aliment.” (2)

“Can Jalpí és un gran edifici en forma de castell de planta rectangular, amb planta baixa i pis, al municipi d'Arenys de Munt protegida com a bé cultural d'interès local. L'any 2004 el Grup Serhs va adquirir Can Jalpí, que ara és destinada a acollir reunions d'empreses, convencions, actes institucionals o activitats culturals.

Aquest edifici fou bastit sobre una masia. A començaments del segle XIII entren a regir la casa els Berenguer de Dois, essent el vescomte de Cabrera qui, al segle XIV, els afavoreix amb la batllia independent de la jerarquia pròpia del territori del castell de Montpalau. La casa serà propietat dels Tries. A partir del segle XVII passà a mans de la família Jalpí degut a l'enllaç matrimonial de la pubilla Tries i l'hereu Jalpí, que aportà extensos dominis de Pineda de Mar, Sant Celoni i Tordera. En el segle XIX, una pubilla Jalpí es casà amb l'hereu Borràs de Barcelona. Cap el 1900 la casa fou reformada per August Borràs, indià que convertí l'antiga masia en un petit castell. En aquesta època es va fer el llac, els jardins i totes les reformes de la finca.

L'any 1937 i a petició de la Generalitat, Can Jalpí, va ser cedida al govern basc per tal d'instal•lar-hi colònies infantils. Tot l'immoble està envoltat per una petita muralla amb portes a l'entrada. El coronament de l'edifici és de merlets, matacans i torretes als angles. A la planta baixa les obertures són rodones amb finestres geminades i portal d'entrada amb dovelles formant un arc de mig punt. Al pis hi ha finestres balconeres emmarcades amb motllures. Davant de la casa hi ha una gran era. Per sota del castell hi ha un llac artificial.

Destaca l'entrada a la finca, una edificació que fa de porta seguida d'un passeig de plataners que porta a la casa-castell. El seu estil correspon al mateix de l'edificació central. Té una part central coberta amb un arc rebaixat que fa de porta i a cada costat hi ha una torre, aquestes estan emmerletades i acaben en dues torretes. A dins s'hi pot anar per una porta lateral.

A la capella de la casa hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Valldemaria, romànica i potser provinent del monestir cistercenc que existí entre Tordera i Maçanet de la Selva.” (3)

Deixeu-me acabar amb un tanka escrit per una dona que viu a Mataró, que no conec però he trobat la seva poesia.

TANKA, PER A UN CIRERER

Cirerer florit
que sempre calles,
i amb els pètals parles,
de la teva formosor
que suau cau al terra.

Adela Filbà
Mataró 15 de juny 2014 (4)

(1)(2) (3) Viquipèdia
(4) http://escalrmonda.blogspot.com.es/
Quico Villà



Dimecres dia 22 d'abril de l'any 2015
134.Santa Perpètua, a Voltregà 

Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Francesca Fradera, Joan Batlle, Miguel González, Esther Cojo, Maria Teresa Bellalta, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Lluís Filbà, Demetrio Melcón, Monte Serra.
Duració aproximada 3,50h, 12 km i 375 m desnivell acumulat.

Hem arribat al municipi de Santa Cecília de Voltregà fet de cases de pagès esparses i un nucli mínim al costat de la parròquia, Aparquem almarge d'una pista a tocar del mas Terrers. Iniciem la ruta i de seguida passem sobre la riera de Sorreigs, que més endevant trobarem. Amunt al costat de camps conreats cap el turó on de lluny ja es veu l'ermita de Santa Perpètua, un corriol emboscat i punxagut ens hi porta. Arribem dalt del turó amb bones vistes sobre la plana de Vic. I fem servir un magnífic banc d'obre per reposar mentre mosseguem l'entrepà.

Toca deixar Santa Perpètua per un corriol ample que ens durà a la plaça Balladora, de nom curiós i un significat que no coneixem. Per camins amples acompanyats de pinassa passarem pel rec de la Tuta i un camí de pujada suau ens serveix per costejar el turó de la Tuta. Avui ens ha acompanyat l'amic Lluís Filbà, persona molt entesa en botànica, que ens explica totes les plantes que anem trobant.

Arribem al pla de les Bruixes, que és on aquestes senyores tenien contacte carnal amb el dimoni, i ara toca baixar per un corriol espigat, i a vegades amb fang tendre, cosa que ha provocat alguna relliscada. Però tots vius arribem a una la pista sòlida.

Alguns caminadors s'animen a baixar per un caminet vertical que duu a una mena de balcó sobre el Gorg Negre de la riera de Sorreigs. Després continuen baixant tot seguit la riera, que haurem de travessar dieversos cops fent equilibris. I enmig d'una vegetació poderosa, d'arbres amb verds tendres, que és la primavera.

Després del mas Angelats i del mas Puigví, sempre seguint la riera, passem per diversos camps sembrats de colza que vesteixen un groc magnífic. Tota una experiència pels ulls que no es cansen de mirar. Vora el mas Terrers, i on la riera rep aliment del rec de Gallisans, un empedrat ample per on passa l'aigua, convida a seure's tot escoltant la remor del salt que domina l'espai. Quatre passes i ja hem tornat. Francesc Costa



Dimecres dia 29 d'abril de l'any 2015
135.Per Santa Maria de Palautordera 

Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Saleta, Miguel González, Maria Català, Martí Mataró, Maria Teresa Bellalta, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Núria Podio, Imma Font, Pep Illa i Quico Villà
Duració aproximada 3,25h, 11,3 km i 210 m desnivell acumulat.

Anem amb el cotxe fins a Sant Celoni i de dins la població agafem la carretera cap a Santa Maria de Palautordera. Abans de sortir del poble, girem a la rotonda i agafem al tercer trencall que ens porta a un petit aparcament al costat del riu Sec, un rierol afluent de la Tordera. Agafem el camí circular senyalitzat a Palau-Can Paga-Pont Trencat-La Serra. Aviat arribem al Molí del Pedregal, al costat del rierol esmentat i agafem el camí de la dreta.
Avui el trajecte és molt planer i el camí prou ample com per poder anar caminant i fent petar la xerrada. Passem per un petit alzinar força esclarissat i arribem a la depuradora on agafem un camí a l’esquerra que ens porta a les fàbriques de Palau. Passem pel costat (molt a prop) de les runes de l’antiga fàbrica de paper marca Guarro que tots coneixem de quan anàvem a escola i fèiem d’aprenents d’artistes o ens portaven el bloc de dibuix el dia de Reis; el petit polígon industrial que trobem ens porta fins al bell mig del poble on, a la plaça de darrera l’església, esmorzem -excepcionalment- asseguts al bar del Turó de l’Home tot prenent un cafè amb llet o la cerveseta.
Marxem pel carrer peatonal per on antigament passava el camí Ral i la carretera fins arribar a l’inici del passeig arbrat de plàtans que porten fins l’ermita del Remei. No hi anem, però, girem a l’esquerra per anar a buscar l’Arborètum, amb més de vuitanta espècies diferents; el travessem, trobem un trio fent moviments gimnàstics orientals molt concentrats (Tai-Txí) i anem a petar al Manso Saleta, una casa de pagès on venen patates, verdures, mongetes del ganxet... i que en Pep Saleta entra directament a veure si formen part dels seus ancestres. No és el cas i marxem de la població per la plana sedimentària formada per la Tordera i transformada en un mar de cereals d’un verd brillant tacat amb gotes vermelles d’alguna rosella. Ens enfilem una mica per superar el pas de l’AVE i ens endinsem en un alzinar amb els exemplars força alts i bonics. Arribem a la cruïlla de Can Porro i agafem el camí a la dreta fins arribar a la font Fresca, ombrejada per les alzines i situada al costat de la Tordera, que l’anem trobant de tant en tant, ja que caminem al llarg del seu curs.
Seguim la caminada, passem per can Segard i després per Can Jaume (ara tothom es dirigeix cap en Jaume Roig, que ho portava molt amagat). Anem seguint la Tordera fins a Can Carreres fins arribar a la Font dels Enamorats, ja a Sant Celoni, molt a prop d’on teníem els cotxes.
“La Tordera és un riu de Catalunya. Neix al Montseny entre les Agudes i el Matagalls i desemboca al mar Mediterrani formant el delta de la Tordera entre Blanes i Malgrat de Mar.
La Tordera neix a la Font Bona, en el Coll de Sant Marçal al Montseny. Té un recorregut de 55 km i és de règim torrencial. El seu delta té una superfície de 8 km². La conca de la Tordera i els seus afluents tenen una superfície total de 895 km². Els corrents subterranis són molt més importants que els superficials, ja que a l'estiu no porta aigua a la part baixa (superficialment), i d'ell en treuen l'aigua molts dels pobles propers.
El riu era ja conegut en l'època romana tal com ho testifiquen alguns historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolomeu, malgrat que no coincideixen en el nom, essent potser el més conegut el de Flumen Tarnum. Durant l'època medieval es coneix com a Tordaria o Torderia.” (1)
(1) Viquipèdia
Quico Villà



Dimecres dia 6 de maig de l'any 2015
136.De La Molina a Puigcerdà 

Rafaela García, Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Francesca Fradera, Francesc Parera, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Miguel González, Martí Mataró, Maria Teresa Bellalta, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Núria Podio, Imma Font, Pep Illa, Carme Català, Xavier Petit, Montse Noè, Uli Denig, Josep Mª Parera, Montse Taberner, Francesc Manobens (dinar) i Quico Villà
Duració aproximada 4h, 15,2 km i -300 m desnivell negatiu.

Aquesta és la sortida que més ens allunyem de casa de les 135 que portem fetes i, a més, ho fem d’una manera especial, agafant el tren a Granollers fins a la Molina i després, de tornada, des de Puigcerdà fins a Granollers (només una altra vegada vam agafar el tren per fer un trajecte curt, de Cardedeu a Les Franqueses). Això de tenir un company posat de ple en el món del ferrocarril (Francesc Parera) mica en mica va quallant i aconsegueix guanyar petites batalles: sortida en tren (primer vam anar al Ferrocarril del Parc de Catalunya, a Sabadell; ara cap a la Cerdanya...), captació de nous adeptes a la causa (Joan Batlle) i incorporació de companya afeccionada al tragí ferroviari (Núria Podio).
A les 7 del matí ja estem tots a punt d’agafar el tren a l’estació del nord de Granollers-Canovelles per anar cap a la Molina.

De Ferropedia, l'enciclopèdia col•laborativa del ferrocarril. Ara a ''www.ferropedia.es'' treiem aquesta informació
“La línia de Puigcerdà, és la que uneix l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona amb Vic , Ripoll , Puigcerdà i la Tor de Querol-Enveitg , i és, en realitat dues línies , que més tard es convertirien en una de sola: per una banda està la línia Barcelona - Vic - Ripoll - Sant Joan de les Abadesses , mentre que per l'altre costat hi ha la línia del Transpirinenc Oriental Ripoll- Puigcerdà - la Tor de Querol-Enveitg .
Actualment, la línia de Puigcerdà comprèn la totalitat de la línia 222 d'Adif de la Tor de Querol-Enveigt a Montcada Bifurcació i el tram l'Hospitalet de Llobregat -Montcada Bifurcació de la línia 220 d'Adif de Lleida Pirineus a l'Hospitalet de Llobregat .
La línia de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses va sorgir amb l'objectiu de transportar el carbó des del Pirineu fins a Barcelona, i per aquest motiu utilitzava la línia de França entre Granollers i la capital catalana. El 1876 , es posava en servei el tram entre Granollers i Vic i, el 1880 , arribava fins a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses .
Ja amb la línia Barcelona - Sant Joan de les Abadesses en servei, es va plantejar la possibilitat de perllongar fins a França, per la qual cosa seria necessària una línia de nova construcció que, a manera de ramal de la ja existent partiria de la estació de Ripoll fins connectar amb Puigcerdà i la Tor de Querol-Enveitg amb la xarxa ferroviària francesa. Va ser així com aquest tram naixia amb vocació internacional per a la línia, fins al punt que malgrat no arribar a realitzar-se mai, en diverses ocasions s'havia planejat la reconversió de la línia de Puigcerdà a l' ample internacional . La línia es va posar en servei el 1919 entre Ripoll i Ribes de Freser , el 1922 entre Ribes de Freser i Puigcerdà , i el 1929 entre Puigcerdà i la Tor de Querol-Enveitg .
Més tard es perllongaria la línia de Puigcerdà, de les Franqueses del Vallès i Barcelona mitjançant una línia pròpia que donarà servei ferroviari a poblacions com Parets del Vallès o Santa Perpètua de Mogoda després de la qual cosa s'ajuntarà a la línia de Manresa al seu pas per Montcada . Això deixaria la connexió original entre les Franqueses del Vallès i Granollers Centre com un ramal entre dues línies.
L'evolució de la línia de Puigcerdà no va ser ni de lluny tan productiva com en un primer moment s'havien plantejat, el que va comportar que en alguns trams el seu manteniment havia acabat per considerar-se pràcticament nul, fins al punt en què va arribar a plantejar-se el tancament parcial de la línia en diverses ocasions.
Va ser a partir d'aquest mateix deteriorament que, a l'any 1980 i coincidint precisament amb el centenari de la posada en servei de la línia original Barcelona - Sant Joan de les Abadesses, es tancaria definitivament al trànsit ferroviari el tram entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses , sent actualment reconvertit en una via verda.
El 1984 , la línia de Puigcerdà va estar des del seu propi "quilòmetre zero", a la bifurcació de Montcada amb la línia de Manresa a la llista de les altament deficitàries del contracte-programa del Govern espanyol que, a partir del dia 1 de gener de 1985 comportaria el tancament total de 913 quilòmetres de línies de ample ibèric al llarg de tot l'Estat espanyol. Aquest tancament finalment no va afectar la línia, però el ramal Granollers Centre - Les Franqueses del Vallès va passar a prestar únicament servei de mercaderies. Tot i així, aquest ramal seria definitivament clausurat més enllà de 1985 ; actualment ja s'ha aixecat tota la via que donava servei a aquest ramal, havent-se reconvertit en pas de vianants en algun tram, mentre que a algun altre i a causa de la reestructuració urbanística de Granollers en aquella zona, ha desaparegut qualsevol rastre de via, trinxeres , etc. Tot i així, des de fa uns quants anys s'estudien diverses possibilitats d'explotació de cara a la possibilitat de reconstruir de nou dit ramal i reobrir-lo al trànsit de viatgers.
Mitjançant la plana del Vallès Oriental i seguint les valls dels rius Besòs i Congost passa sota la línia Papiol-Mollet per arribar a Granollers - Canovelles i La Garriga . La línia segueix pel riu Congost, a on passa per diversos ponts i túnels en un sinuós recorregut ascendent cap a la comarca d'Osona. El recorregut es suavitza a partir de la plana de Vic fins arribar a la capital d'Osona i accedir a la estació de Vic mitjançant un semi-soterrament posat en servei a 2002 .
El traçat segueix cap al nord i passa cap a la vall del riu Ter per travessar les últimes poblacions de la plana de Vic, Manlleu i Torelló . A partir d' Sant Quirze de Besora el traçat es complica fins arribar a Ripoll . Deixant a la dreta l'antiga línia de Sant Joan de les Abadesses , s'enfila seguint la vall del riu Freser fins arribar a Ribes de Freser mitjançant un sinuós traçat, però amb pendents encara no massa pronunciades.
Després de sortir de l' estació de Ribes de Freser (a la dreta de la qual es troba la estació de Ribes Enllaç del Cremallera de Núria ), la línia gira cap a l’oest i segueix el riu Rigard, aconseguint rampes ja més pronunciades. A prop de Planoles el recorregut creua el riu i se situa a la riba de l'esquerra; donada la inestabilitat del terreny hagués estat millor realitzar l'encreuament mitjançant el pont alguns quilòmetres abans. No obstant això es va fer així a causa de finalitats militars en el moment de la seva construcció. De Planoles a Toses hi ha una de les obres més singulars de la línia, el Túnel del Cargol . Aquest túnel és helicoïdal de 230 metres de radi i permet que en molt poc espai el tren guanyi cota ràpidament, pujant un total de 80 metres. Un cop passat el baixador de Toses el tren s'endinsa al Túnel de Toses , que salva la Collada de Toses i que fa 3904 metres de llarg. Dins d'aquest túnel es troba el punt més alt de tota la línia. A la sortida del túnel, i ja a la Cerdanya el tren baixa cap a la estació de La Molina que, situada a 1420 metres es converteix en l'estació més alta de la xarxa de Adif i de ample ibèric de tota la península. El traçat segueix baixant per la vall del riu d'Alp encara que a molta altitud en relació al fons de la vall. A partir del baixador d'Urtx-Alp entra a la plana de la Cerdanya i recorre el tram fins a Puigcerdà en un tram obert i lluminós.”
Baixem a l’estació de La Molina, en plena comarca de la Cerdanya, a 1420m.
Travessem les vies per un pont elevat i seguim l’indicador del sender 732 fins a Alp. Al començament trobem una pista que seguirem fins desviar-nos per un caminoi que surt avall a la dreta i que baixa fins el torrent de la Ringueta, continuant planerament per un avetar molt formós. Anem baixant, sempre pel mateix camí senyalitzat, travessant diversos torrents, passant de l’avetar als avellaners dels fondals i, més avall, a la pineda de pi roig, fins arribar al fons de la vall, als Pastorals, al costat del riu d’Alp. Seguim direcció a Alp per la pista paral•lela a la Ribera d’Alp, tot deixant a mà dreta la Torre de Riu, un casalot senyorial neogòtic, i continuem avall fins arribar al poble d’Alp (1.158m) per la pista asfaltada fins arribar a la plaça de Catalunya.
Travessem la carretera i girem per un carrer a l’esquerra per, al cap d’uns dos-cents metres, tombar a la dreta per una carretera petita. Passem el pont per damunt la carretera i seguidament, instal•lats en plena plana ceretana, agafem una pista que surt a la dreta, enmig dels camps i direcció a Escadarcs. Creuem el petit nucli per agafar una pista ampla, paral•lela a la carretera, fins que travessem un pont sobre el Segre (neix en el vessant occidental del Pic de Segre, al nord-oest del Coll d'Er, al nord del Pic Petit de Segre, al nord-est del Puigmal de Llo i al capdamunt -extrem de migdia- delsClots del Segre, a l'Alta Cerdanya, en el terme comunal de Llo; desemboca, després de recórrer 265 quilòmetres, al riu Ebre, al seu pas per Mequinensa ,Baix Cinca).. Continuem per la carretera petita i estreta que ens portarà, en un trajecte gairebé fet en tiralínies, fins els peus de Puigcerdà, capital de la comarca de la Cerdanya situada al cim d’una antiga morrena, a través del Pla de Sant Marc. A l'arribar a un polígon industrial, continuem recte pel carrer de Girona fins a la carretera N-152, ja a Puigcerdà. Girem a l'esquerra cap a la rotonda, agafem l'avinguda de Catalunya i, més endavant, el carrer de l'Estació,on trobem el restaurant El Plat Rodó on dinem un menú de 12 € que ens deixa ben tips. En acabar de dinar, pugem al capdamunt de la vila amb el funicular i l’ascensor, passegem una mica pel centre del poble i tornem a l'estació de tren de Puigcerdà per agafar el tren, a les 17h20’ que ens portarà a Granollers.
Quico Villà



Dimecres dia 13 de maig de l'any 2015
137.Castell de Sant Miquel i Martorelles 

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Imma Font, Pep Illa, Robert Lleonart i Quico Villà
Duració aproximada 4,23h, 14 km i 528 m desnivell acumulat.

Val a dir que aquesta sortida té dues versions: la 137 i la 137 bis. La primera correspon a l’excursió setmanal que anem efectuant des de fa gairebé quatre anys; la segona és una variant puntual que alguns dels membres assidus han volgut fer a l’illa de Mallorca, tot fent la travessa per la serra de Tramuntana la descripció de la qual ja ens la faran arribar quan el cansament s’hagi esvaït dels seus cossos.

Dit això, anem amb el cotxe fins el cementiri de Sta. Maria de Martorelles, poble situat al cul de sac d’una petita vall farcida de boscos i vinyes de DO Alella per agafar l’antic Camí Ral (està indicat) fins que al cap d’una estona passem per un bonic alzinar que ens portarà a Can Girona, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, on a la zona d’acampada prevista hi trobem un conjunt de sequoies ben bonic. Can Girona és una finca singular de Martorelles de Dalt, la finca més emblemàtica del poble, primer en mans de la família Piera, que van explotar-ne les pedreres, i després de l'Ajuntament de Barcelona que va destinar la finca a beneficència, ensenyament, parc i jardins, i, actualment, a granja escola, casa de colònies i casal d'estiu. Sense oblidar la intenció de convertir-la en un immens abocador de brossa.(Llegir més).

Anem seguint la pista fins el Coll Mercader i després encarem la pujada cap el castell de Sant Miquel tot observant la panoràmica envers el Vallès. Al cap d’una estona i ja força amunt, ens endinsem dins un corriol que sembla passar per un túnel vegetal de bruc, cirerers d’arboç, alzines i roures. Comencem a trobar roques que ens escalonen el camí i ens fan pujar més sobtadament fins arribar dalt el castell on esmorzem i gaudim de la vista.
“El castell de Montornès o de Sant Miquel és una fortificació medieval que hi ha a la part oriental del terme de Vallromanes, al límit del terme de Montornès del Vallès, al cim d'un turó; (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la capella de Sant Miquel corresponen a Montornès). Des del castell s'albira tota la plana del Vallès Oriental.
La primera notícia escrita del castell de Montornès data del 1108 amb motiu d'un testament sacramental de Bernat Ramon jurat a l'altar de sant Sadurní màrtir (patró de la parròquia de Montornès[1]), on deixa a la seva filla Estefania l'esmentat castell. El llinatge dels Montornès apareix per primera vegada el 1157 quan Pere de Montornès llega el castell al seu germà Guillem. El 1172 senyorejava la fortalesa Guillem de Bell-lloc. El 1189 Guillem de Sant Martí en les seves deixes testamentàries concedeix a Guillem Ramon la facultat de defensar el castell.
Al final del s. XII el llinatge dels Montornès s'havia emparentat amb la família cognominada Santa Coloma. El 1195 es documenta que Guillema de Santa Coloma era casada amb Ramon de Montornès. El 1285 n'era el seu senyor Berenguer d'Entença; tot seguit es ven i transfereix diverses vegades fins que és venut a Jaume II qui, el 1309, en farà donació al fill de Gilabert de Centelles. El 1342 el rei Pere III permuta el seu castell de Nules del regne de València i el de Montornès però poc després, el mateix rei cedeix el castell a Pere de Montornès. El 1437 passa a mans de Galceran Armengol.
El terratrèmol del 25 de maig de 1448, tingué l'epicentre entre Cardedeu i Llinars del Vallès. La magnitud s'ha determinat que va ser de grau VIII, amb danys àmpliament distribuïts i causà moltes morts. Entre els danys documentats hi apareix el castell de Montornès.[2]
El castell de Sant Miquel de Montornès romangué en possessió dels Montornès fins al 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d'aquest segle comtes de Darnius. El 1632 Vallromanes i Montornès formaven una batllia (al segle XIX aquests pobles constituïen un sol municipi, fins que Vallromanes se'n separà a la primeria del segle XX). El 1718 el comte de Darnius reedificà l'antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell (vessant est), que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès. Posteriorment la propietat era dels Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al segle XIX ho eren els Martorell. Finalment, al final del segle XX la propietat del castell i de la Torre Tavernera va passar a mans dels seus descendents, els comtes d'Alba de Liste. (Llegir més)
Era una edificació de grans dimensions amb muralles que en alguns punts aprofitaven les parets de roca natural. Avui només en queda dempeus una meitat de la torre circular de l’homenatge i trossos de murs.
El castell es compon d'una torre circular i d'un recinte que envolta tot el cim del turó. La torre, de la qual només se'n conserva el sector septentrional, té un diàmetre interior de 3,4 m i un gruix de mur de 2,2 m. A una alçada d'uns 3,8 m hi havia una falsa cúpula. La torre devia ésser molt més alta però només s'han conservat uns 2 m. A nivell de primer pis s'endevina l'arrencada de l'arc de la porta (dues dovelles petites). Per les seves característiques fa pensar en un edifici de l'any 1000.
A uns 7 m de ponent de la torre hi ha restes d'un mur de 90 cm. A uns 25 m de la torre, cap al nord, es troben les restes d'una construcció de planta rectangular que inclou un mur de tancament corb d'un gruix de 120 cm construït amb carreus semblants als de la torre. És possible que aquestes construccions fossin afegides a la torre durant el s XI”. (1)
Baixem del castell per un corriol que surt al sud-est del mateix fins que trobem una pista que ens portarà al coll de Corbera, amb una bona colla de cirerers carregats de fruits verds, havent trobat abans un observador d’aus amb els seus binocles palplantat al mig del camí. Anem seguint, ara altre cop amb pujada, fins gairebé el dolmen de Can Gurri, però abans ens trobem amb en Joan Boter, de Montornès, conegut d’en Robert i coneixedor de l’indret i les seves pedres, per anar, plegats, a la recerca d’un dolmen documentat en un plànol però desconegut per en Robert i en Joan, arqueòlegs especialistes en l’època megalítica. Les pedres les trobem, guiats per en Quico Costa, però no tenen els indicis de pertànyer a un dolmen, més aviat s’han inclinat per una barraca o aixopluc més modern.
Continuem caminant amunt i anem a visitar el dolmen d’en Gurri, monument funerari en galeria catalana de parets obliqües, amb la cambra composta per dues lloses a la capçalera i tres de laterals a cada costat, situat a dintre de l’alzinar, on en Robert ens fa l’explicació del seu estudi acompanyant-la de dibuixos que portava preparats. Sortim altra vegada al camí i arribem, una mica més amunt, a una cruïlla de camins on hi ha una torre elèctrica situada al turó d’en Cuiret que serveix d’indicador per endinsar-nos al bosc a la recerca de noves pedres, aquesta vegada guiats per en Joan. Pedres naturals però amb una situació i formes ben curioses. Tornem a la pista i ens separem d’en Joan que torna cap a casa seva. Nosaltres seguim el camí direcció al dolmen de Castellruf, sepulcre de planta rectangular, del 3000 abans de Crist, amb dues lloses a cada costat i amb una coberta trencada en dues parts.
Ara ja agafem el camí de tornada, tot baixant per la pista saulonenca que ens porta al capdamunt de la pedrera esmentada a l’inici de la crònica; continuem baixant gairebé fins arribar al peu de la pedrera. Aquí agafem un corriol per fer drecera fins el poble de Sta. Maria de Martorelles o Martorelles de Dalt on, a la plaça, hi ha un menhir que es va trobar al costat del dolmen de Castellruf. Des de la plaça de Joan Matons, anem cap a l’església on hi ha un lledoner magnífic i enfilem cap al cementiri on tenim els cotxes.
(1) Viquipèdia
Quico Villà



11.05.2015 – 16.05.2015
137 bis.Serra de Tramuntana a Mallorca 
Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Lluïsa Perejoan, Josep Saleta, Francesca Fradera, Francesc Parera, Maria Català, Martí Mataró, Fermí Sicília, Toni Porta, Imma Ribas, Marita López.
Carme Calafell i Joan Batlle (bicicleta)



Dimecres dia 27 de maig de l'any 2015
138.Altures de Dosrius i Llinars 

Quico Costa, Fermí Sicília, Jaume Roig, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Saleta, Demetrio Melcón, Joan Batlle, Esther Cojo, Montse Serra, Joan Guàrdia.
Duració aproximada 4h, 11 km i 411 m desnivell acumulat.

Un bon dia per anar a visitar les muntanyes veïnes. Arribem a Dosrius i deixem els cotxes al Pla dels Gitanos, dit així perquè al llarg de molts anys s'hi va establir una coa l'esplanadalla de la raça oriental. Per un camí pla sota generosos arbres que són plàtans, travessem el torrent de Cal Rajoler i arribem  a la plana que duu a la font del Sot, però nosaltres seguim les restes de l'antic camí real de Cardedeu. Passarem la carretera i seguirem l'antiga ruta enmig d'un bosc d'alzines.

De sobte girem a l'esquerra i al llarg d'una estona passem pel un sotabosc esplèndit, amb teulada arbòrea, i molts colors verds. Per camins i viaranys escabrosos, sempre a l'ombra, i amb una pujada entretinguda, arribem a Sant Sebastià, les restes d'una ermita situada a un turó amb una panoràmica on no hi manca res. Fins i tot el mar s'albira. Treiem les llesques i mosseguem amb gana.

Continuarem per la pista ambla que duu a la Torrassa del Moro, però aquesta vegada no hi anem. Avall fins a trobar un corriol a la dreta que ens torna a introduir al bosc atapeït, i que aquesta vegada té un nom curiós: el Penjat dels Garrofers. Baixant i baixant fins a trobar el torrent de Can Bordoi. cal dir que la part baixa es passa per un corriol enmig d'una vegetació de ribera selvatge, camí que han obert no fa massa.

Passem per sota de l'únic pont que té la carretera de pujada a Can Bordoi i ja sóm al turó de l'altre banda, sota les planes de Can Brunet. Més corriols emboscats on l'estiu la calor no arriba. I de sobte sortim a un camí més ample i lluny dels arbres acollidors. Cal notar que avui hem vist tota mena de floretes de colors encesos, primavera famosa.


Trescant hem passat a tocar de la riera de Rials i després hem passat per una petita meravella de natura, que és la part final acanalada d'un torrent sense nom. Un petit espai de vegetació tropical i colors de tot color. Quatre passes i fins la setmana vinent. Francesc Costa



Dimecres dia 3 de juny de l'any 2015
139.Camins i fonts d'Argentona

Jaume Roig, Pep Palo, Ímma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Saleta, Fermí Sicília, Ímma Ribas, Martí Mataró i Quico Villà
Duració aproximada 4h15’, 10,3 km i 614 m desnivell acumulat.

Avui en Pep Saleta ens porta a fer l’itinerari de la darrera Marxa de les Fonts. De les setze fonts que hi ha en fem quinze i també ens estavia pujar fins a Burriac. Déu n’hi do, però, del tip de pujar i baixar que ens hem fet, com constata el desnivell acumulat, anant a fer el recorregut d’aquests manantials que avui hem trobat eixuts en la seva majoria degut a la gran sequera d’aquest mes de maig acabat d’acomiadar.
Ens trobem a la Font Picant i agafem el Torrent que ens porta a l’avinguda de la Nostra Sra. De la Salut, carrer Ramon Martí i Alsina, Passatge de la Ben Plantada, carrer Lluís Bonet i Garí, fins a sota la Plana on ens comencem a endinsar per les antigues feixes i el bosc que ens porta, per damunt del Cullell, fins el dipòsit d’aigua i la senyera estripada situada a l’estrep de la carena mirant cap a la riera. Iniciem la baixada cap a Can Raimí fins a rribar a la Font del Roure. Continuem la ruta fins arribar a la Font d’en Quico on esmorzem.
Ara toca pujar una mica i anar direcció a la Font del Gavatx, ubicada en un ombrívol camí que ens portarà, pujant amunt, fins la Font dels Castanyers, els quals han desaparegut no se sap com. D’aquí cap a la Font del Castanyer, amb un vell arbre d’aquesta espècie que la vetlla tot el dia. Pugem fins a la Plana dels Matxos i iniciem la baixada cap a la Font de la Cua Llarga i després la Font de les Oliveres.
Voregem la urbanització de Can Ferreron per anar a buscar el camí de la Feu i cercar la Font de les Sureres, la Font de l’Esquirolet i la Font de l’Esquirol, una darrera l’altra. Pugem una mica més fins trobar la Font del Grup i la Font del Ferro, acabada d’arranjar i on surt aigua picant de l’aixeta instal•lada pel Grup de les Fonts.
Aquí és on es decideix no arribar fins el castell de Burriac i flanquegem direcció est fins trobar la pista que porta al castell i ens endinsem al bosc per anar a trobar la Font de la Puput i després la Font d’en Miliu, ambdues vorejant la urbanització de la Soleia. D’aquí ja tirem avall fins arribar a la Font Picant on hem iniciat el recorregut.
Val a dir que totes aquestes font i més, han estat recuperades, arranjades i mantingudes pel Grup de Fonts d’Argentona, que tal com ens expliquen ells mateixos “ som una colla d’amics que ens vàrem aplegar a l’any 1977 per fer un treball de recerca de totes les fonts i naixements d’aigua que hi havia hagut a Argentona.
En un primer moment, la tasca principal era de recórrer per tot el terme per anar localitzant i fotografiant totes les fonts i fer-ne després la seva descripció, amb el seu cabal, la localització i la vegetació que l’envolta. En aquesta etapa cal destacar la participació de totes les persones que d’una o altra manera tenien coneixement del terreny i de les fonts, com pagesos, caçadors etc. Tot plegat per anar configurant el que va acabar sent el Llibre de les Fonts d’Argentona que va sortir publicat l’agost de 1982, en el transcurs de l’exposició del treball realitzat.
Tots els actes i l’exposició van ser un èxit rotund, cues per entrar a l’exposició, exhauriment de les dues edicions del llibre i gran participació a la caminada que es va fer a les fonts.
Una vegada la feina feta, el Grup es va proposar restaurar i netejar algunes de les fonts i així arribem a avui, 36 anys després, amb un Grup de Fonts reforçat amb nous components que junt amb els antics mantenim el costum d’anar a les Fonts de manera altruista i desinteressada, tan sols pel goig de preservar aquest patrimoni que la natura ha donat a Argentona i que tots el poguem gaudir”.
Quico Villà



Dimecres dia 10 de juny de l'any 2015
140.Muntanyes de Sant Llorenç Savall

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Ímma Font, Pep Illa, Francesc Parera, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Paco Hernández i Quico Villà
Duració aproximada 4h35’, 15,7 km i 353 m desnivell acumulat.

Deixem els cotxes al pàrquing de l’ermita de la Mar de Déu de Les Arenes, dins el municipi de Castellar del Vallès, a la carretera de Sant Llorenç de Savall, amb una entrada molt dolenta, al mig d’una corba i mal senyalitzat.
Iniciem la caminada passant per sota el pont del torrent de les Arenes, afluent del Ripoll; podem fer-ho tranquil•lament perquè no baixa aigua; seguim per un camí, direcció a la Font del Romaní , de l’Espígol i les cases Arenes per agafar-ne un altre molt aviat, a la dreta, que ens porta fins el riu Ripoll, en aquests moments gairebé sec, amb petits gorgs d’aigua estancada, pudenta i bruta que malmeten el paisatge de ben segur molt agradable en d’altres moments.

El Ripoll és un riu de la Depressió Prelitoral, al Vallès Occidental, afluent del Besòs pel marge dret.
El Ripoll neix al sot del Galí, a la serra de Granera, al municipi de Sant Llorenç Savall, a 640 metres d'altitud, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Va cap al sud entre les serres del Farell i Sant Llorenç del Munt, passa per Sant Feliu del Racó, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac, on s'uneix alBesòs.
Els principals afluents són, per l'esquerra, el torrent de Canyelles, el de la Tosca (també anomenat torrent de Colobrers, de Can Moragues o de Can Pagès) i el riu Tort; i, per la dreta, el torrent de Ribatallada o de Botelles (o Gotelles), el riu Sec, la riera de Sant Cugat i el riu Sec –de 23 km de longitud–, format per la unió dels torrents de la Batzuca, de la Grípia i de la Riereta.
La longitud del curs principal del riu és de 39,2 km i la totalitat dels afluents tenen un recorregut de 181,5 km.
Al cap de poca estona iniciem la pujada envers el Turó de l’Aguilar, deixant el Turo de les Arenes a la dreta, amb uns miradors envers la Mola i la serra de l’Obac esplèndids. El cel es manté tapat pels núvols i en certa manera cal agrair-ho ja que la calor es comença a notar. Arribem dalt la carena i voregem les Roques de l’Aguilar i després el Turó del mateix nom. Trobem la pista que ens indica que hem arribat a Can Cadafalc, bressol, sembla ser, de la mare de l’il•lustre mataroní Josep Puig i Cadafalc, arquitecte i president de la Mancomunitat.
Can Cadafalc s'anomena també Can Catafal, Can Cadafalch, o, popularment, Catafau.
Es tracta d'una masia de grans dimensions, d'estructura clàssica i planta rectangular, ubicada en un magnífic paratge a mig camí entre Castellar i Sant Llorenç des d’on es té una molt bona visió del massís de Sant Llorenç, Gallifa, el Montseny... Can Cadafalc, assentat al peu d'un camí ramader, és un mas on tradicionalment s'aturaven els ramats en la transhumància dels Pirineus al Vallès. (web ajuntament Castellar del Vallès)
D’origen molt antic (documentada ja al s. XI). L’edifici mostra diferents moments constructius. Destaquen els finestrals gòtics de la pallissa, la galeria coberta amb arcades sostingudes per columnes i una carota de protecció sobre el llindar d’una porta (s. XVI- XVII). Té la capella de Sant Antoni (s. XIX). És un punt molt important dels camins ramaders.
El frontis presenta una solució asimètrica deguda a l'ampliació de la cruixia lateral esquerra. La distribució de les obertures en el mur, també corrobora l'arítmia de la façana. Un portal adovellat i d'arc de mig punt, dóna entrada a la casa pel lloc on s'ha practicat l'ampliació. Adossada en el mur del lateral dret, s'hi troba una construcció porxada de secció quadrada i teulada a quatre vessants amb ràfec sobresortint, que forma part del conjunt habitat. El cos afegit, resultat freqüent d'aquests afegits a l'habitacle principal, és causa d'una certa complexitat volumètrica, que allunya Can Cadafalc de la tipologia clàssica i descrita per Josep Danés (grup II). Les construccions annexes són usades actualment per útils feiners. La teulada és de dos vessants i el carener perpendicular a la façana. (web Pobles de Catalunya).
Esmorzem una mica més enllà de la casa, al Parany d’en Federico, tot contemplant la magnífica planta de la masia. Continuem per la pista passant pel Parany del Boter fins arribar al coll Monner. Fem el canvi de vessant i enfilem el caminoi tot baixant direcció a Sant Jaume de Vallverd. Anem seguint un camí ombrívol per la zona dels Degotalls, amb alzines baixes i joves fins a tornar a retrobar la pista que ens portarà al coll Roig. Trobem un monòlit amb una placa que diu “A la memòria de tots els que moriren en aquests contorns durant la guerra carlista 1872-1876. Fem l’amor i no la guerra. ANY INTERNACIONAL DE L’INFANT. 1979”; continuem vorejant la zona de la Serra Alta on trobem un parell de barraques de vinya (una de pedra seca molt ben conservada) i un forn de ceràmica derruït. Baixem pel torrent del Carner i ens trobem amb tota una colla, generacionalment més grans que nosaltres, de Terrassa guiats per un de Castellar de la colla de la Pedra Seca que ens indica la ubicació d’una altra barraca de pedra seca dedicada a l’explotació de l’avellaner molt maca, i d’un pi amb cinc branques al costat del riu, amb bosc de ribera i antics avellaners. Ara toca baixar cap el riu Ripoll i anar-lo vorejant tot imaginant-nos-el com deu ser de bonic amb les aigües netes i els tolls plens d’aigua.. Trobem la barraca i el pi. Continuem per la llera del riu, trobem les fonts de l’avellaner, del carner i d’en Barceló i passem pel costat de les basses d’en Barceló fins arribar a les Arenes on agafem els cotxes i cap a casa. Quico Villà



Dimecres dia 17 de juny de l'any 2015
141.El camí real de Lorita, a Mataró
Fotos d'en Quico | Fotos d'en Fermí

Quico Costa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Ímma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Demetrio Melcón, Paco Hernández, Josep Saleta i Quico Villà
Duració aproximada 4h10’, 14,8 km i 483 m desnivell acumulat.

Avui, per uns quants de nosaltres, hem fet una espècie de retorn a la nostra primerenca joventut, quan anar a can Flaquer, St. Martí i St. Miquel de Mata, Lorita... era la cosa més normal del món. La trobada al pont de Ferro (avui avda. Amèrica) per iniciar el camí enmig de vinyes i garrofers fins la pedra del Gall (avui Jardins de les Víctimes de la Batalla de l’Ebre, una mica més amunt de la plaça de Josep Novellas) i després seguir fins la font del Pericó, on hi ha la bústia rural més antiga del país, per continuar cap a Mata o Can Bruguera, depenen de la ruta que fèiem, era l’inici de moltíssimes excursions. Enguany la població s’ha menjat tots aquests terrenys construint vivendes i polígons industrials, obrint camins nous i eixamplant-ne d’altres, de tal manera que aquesta primera aproximació a la serralada mataronina ha quedat malbaratada i desconeguda.
Oblidem l’enyorança i els records per emprendre el camí a partir de Sta. Rita, l’ermita del veïnat de Valldeix, on hem deixat els cotxes a sota l’església, al davant del solar on hi ha emmagatzemades les parets de Can Fàbregas, una de les darreres capgrossades mataronines. No entrarem en el detall ni en farem polèmica, només ho constatem.
Iniciem el camí trepitjant sauló i pinassa, gaudint de les flors i primers fruits emergents de les figueres de moro, tot això pel damunt del veïnat de Vallveric, zona residencial i industrial pel damunt de l’autopista. Ben aviat agafem l’antic camí ral, que sota l’ombra dels pins i el camí saulonenc ens acostarà fins a Can Flaquer (o Flequer), finca situada sota el turó on hi ha l’ermita de Sant Martí de Mata, en la part més alta del camí carener de Lorita. Recentment s’ha reprès una activitat agrícola en ple funcionament, i s’ha rehabilitat de forma molt completa el conjunt edificat i protegit pel patrimoni arquitectònic. La seva situació fa que gaudeixi de molt bones vistes i alhora es situa en un entorn molt rural amb un paisatge molt atraient des de les cotes més altes de la serralada de Marina. Està encerclada per una tanca deixant molt clar que té amo i senyor i que els vianants en prou feines podem veure-la.
Abans, però, ens hem trobat amb el Repòs de Sant Bernat, que és una capelleta construïda l’any 1966 per la Unió Excursionista de Catalunya de Mataró. Cal esmentar que Sant Bernat és el patró dels excursionistes i els esquiadors.
Damunt mateix de la masia, a uns vint metres, hi ha St. Martí de Mata, capella documentada des del segle XI com a sufragània de Santa Maria de Mataró, tot i que el seu origen és anterior, probablement del segle X. Va ser reformada cap a la fi del segle XVI i durant la segona meitat del XVIII. Als inicis del segle XX es trobava molt deteriorada i sense sostre. Va ser restaurada el 1955. És un edifici de planta rectangular, sense absis, amb portal adovellat de punt rodó a la façana lateral, on hi ha també tres prominents contraforts.
L’ermita de Sant Martí a l’Edat mitjana servia de parròquia dels masos que envoltaven aquest veïnat. Aquesta finalitat ja la trobem esmentada molt antigament, en un document de l’any 963, i que va perdurar fins al S. XV en què les funcions religioses es van passar a fer a Sant Miquel de Mata.
És una capella de construcció molt econòmica, probablement sufragada o duta a terme pels mateixos veïns, fet que ho demostra el no tenir absis i que l’espadanya situada al final de la part esquerra (sud-oest) és molt senzilla i d’una sola campana sense cobrir.
Continuem seguint el sender 83, el del Canigó, i ara trobem el camí de sauló molt, però molt erosionat, fins arribar a una pista que per l’esquerra ens portaria a Can Bruguera, però nosaltres anem cap a la dreta, direcció Llavaneres, arribant al coll d’en Xerrac i de nassos a la paret i reixa d’una propietat emplaçada al mig del camí, en un indret on s’intentà fer-hi una urbanització i on queden les restes dels fanals i l‘asfalt. Aviat deixem la pista per endinsar-nos en un túnel de bruc dins un bosc d’alzines petites i roures. Fem un tros pel camí de servitud de les torres elèctriques per agafar un camí enmig de la pinassa deixada pels grossos pins fins arribar a la capella de la Mare de Déu de Lorita on esmorzem.
En “El Maresme Medieval”, El bloc d’en Quim Graupera, podem llegir aquesta informació:
La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès”
L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita.
Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa.
El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació.
Les dècimes diuen així:
“Tenint alas de Culom
hats bolat a Llavaneras
Encenent novas teyeras
al despich de tot lo mon.
Si tens vergonya Culom
te aconsello que a
la malalt
deslliurant hi pots del mal
fotis el camp de presa
pues ya
saps non interesa
lo soroll de ton tabal.
Que lo poble hats disgustat
y la Verge de Lurita
ho sap la tia Julita
y la pusma del beynat
yt diem de veritat
los behins de Llevaneras
y malas manyas de obrar
totas vindran a pasar
fins las nostras ratoneras”

El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any.
En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras”
Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.
Bibliografia
BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Montblanc; Martín,CEC. Barcelona,1983.Pàgs.34-35
BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran: Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres, 1986. Pàgs.107-108
GRAUPERA, Joaquim: “Visita guiada a l’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Aplec de Can Bruguera dels Planells. Mataró. 31 d’agost del 1997. Associació Cultural dels Planells. Grup d'Història del Casal. Mataró, 1997
GRAUPERA, Joaquim: “L’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Revista Capgros núm.285 (del 21 al 31 d’agost del 1997) pàg.2
OSONA, Arthur : “ Excursió a Lorita, Serra y Turó de Montal, Corredor y Montnegre” a Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya .- Any II, núm.5 (abril-juny 1892) pàgs.13-25
SOLÀ, Fortià: Sant Andreu de Llavaneres. Caixa d’Estalvis de Mataró. Mataró,1968. Pàgs. 108-110
Donem la volta a l’ermita i agafem un caminoi a la dreta, enmig d’un bruguerar acompanyat d’alzines i uns quants pins alts (l’estrat arbori de casa nostra). Trobem la pista que ens portaria fins al Mal Pas però al cap d’una mica agafem un corriol a l’esquerra que, tot baixant pel mig d’una frondosa vegetació d’obaga, humida per la mica de pluja d’ahir, ens permet gaudir d’una fresqueta agradable. Arribem a Can Llibre de Pagès i d’aquí cap el torrent d’en Rimbles fins arribar a un centre d’equitació, Villa Mazzara, per sota de l’alberg de Can Silvestre. Girem a l’esquerra, per una pista que ressegueix la paret d’una finca de nous rics on ens avisen del gran perill dels gossos, tot iniciant la pujada cap a la serralada de Can Bruguera, al costat d’una plantació de plàtans exuberant (dins la finca però paral•lela al camí). Al cap d’una estona, després de passar una mena d’era amb dues roulottes destrossades i abandonades, agafem un corriol a la dreta que baixa una mica tot fent un angle de 280º aproximadament.
La verdor és abundant, la humitat també, l’obaga es mostra amb tota la seva ufanor, les fulles de les mates i brolles estan plenes de gotes que ens traspassen al nostre cos, els esbarzers creixen de mala manera... Maco i tranquil, pujant mica en mica fins arribar a la font dels Avellaners, desconeguda per a molts de nosaltres, on hi ha un plàtan amb sis branques que si volguéssim el podríem convertir en símbol. Continuem pujant per l’ombrívol camí fins arribar altre vegada a la pista, prop del coll de can Xerrac, on ens desviem una mica a la dreta, seguint el camí de servitud de les torres elèctriques un bon tros fins arribar a una zona de sureres on agafem el camí a la dreta per anar a parar al sot de la Salamandra, tot buscant la font que no hem trobat. Anem tirant avall fins que arribem on havíem deixat els cotxes.
Nota: Avui hem celebrat l’aniversari de la Francesca amb galetes i garnatxa i el d’en Pep Illa amb una cerveseta i un “montadito” al Mataró Parc. Quico Villà




Dimecres dia 1 de juliol de l'any 2015
142.Muntanyes d'Argentona
 Fotos d'en Fermí

Demetrio Melcón, Jaume Roig, Josep Saleta, Francesc Parera, Francesca Fradera, Pep Illa, Pep Palo, Montse Dalmau, Paco Hernández, Teresa Bellalta i Fermí Sicília.
Duració:  5 h. (incloent parades) 15 km. 350 m. aprox. desnivell acumulat

Avui les circumstàncies ens han dut a improvisar sobre la marxa, cosa que sempre està bé, donat que el nostre mentor no es trobava be. Tanmateix el nostre cronista habitual tampoc no hi era, donat que està en terres estrangeres, així que ja veurem com acabem aquesta crónica.
Hem iniciat el nostre recorregut a la riera d’Argentona (al costat de la deixalleria), per continuar per la riera de Riudemeia, fins al Bell Recó (o Can Navas), posteriorment ens hem enfilat pel Camí Ral de Parpers (mal anomenada Via Romana), passant per el pont, una interessant obra d’enginyeria,  fins al coll del mateix nom. Després d’haver esmorzat a les  taules Dels Angels, un lloc on els caps de setmana la gent hi va a fer pícnics, hem tornat a baixar cap a la riera de Riudemeia, passant per Can Roviró i Can Riudameia. Hem arribat a Orrius, i per recuperar una mica l’alè  ens em entaulat al Bar-Resturant del poble, amb unes “birres” i “clares”, celebrant per adelantat la festivitat de Sant Fermín.
Poca cosa queda més per explicar, un tros de caminar per la carretera i la pista que ens ha portat fins a l’ermita de Sant Pere de Clarà i la seva font. Tot seguit hem agafant la riera del mateix nom fins arribar al cementiri nou i la riera d’Argentona,  on hi teníem els cotxes.


Malgrat la calorada que està fent aquests dies, ha estat un matí molt maco. Fermí Sicilia



Dimecres dia 8 de juliol de l'any 2015
143.Bosc de Can Vicenç a la Roca del Vallès
Fotos d'en Fermí

Demetrio Melcón, Jaume Roig, Francesc Parera, Montse Dalmau, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Martí Mataró, Francesc Costa.
Duració:  3 h. (incloent parades) 11 km. 300 m. aprox. desnivell acumulat

Avui tot i la por del sol que ens té aixafats hem anar a caminar per terrenys boscosos del municipi de La Roca del Vallès. Hem arribat a la Roca Village, espai comercial d'èxit, quan els xinesos encara dormien, i l'allau de carn fresca no havia arribat. Solitaris hem deixat el cotxe sense veïns. I a caminar per les planes de Can Meia ara de cereals segats i color d'or. Deixem a l'esquerra Can Meia i fem camí pels turons del Vallès, que fan una serra. Són les set i mitja i el sol ja fa de les seves.

Arribem al turó de Les Tres Puntes i toca baixar pel bosc d'alzines de Can Sora, aquí hi fa fresqueta i estem contents. Per un corriol rialler ple de plantes curioses, i trobem aranyons que mosseguem. Al cap d'una estona de baixar ens torna a tocar el sol quan arribem a Can Sora, una masia aïllada datada del segle XV. Ara està mig abandonada però mostra uns finestrals gòtics bonics, i tota l'estructura de masia basilical.

Un camí ample i llarg, de pujada tranquil•la passa pel bosc de la Casa Alta i a la part de dalt la casa del mateix nom i Can Jorn. En una cruïlla trobem un GR i aviat esmorzem sota l'ombra de pins tot fent amable conversa. Seguim caminant amb por, perquè ara passem per un camí prohibit on hi ha uns rètols amenaçadors, diuen que no passem que hi ha gent armada, però passem amb la por de semblar conills a l'ull del caçador. No hi ha sang, al capdavall.

I passem per aquí per un motiu molt concret, anar a veure i tocar la magnífica roureda que hi ha al torrent de Bell-lloc. Per aquests verals vallesans trobar un bosc d'aquesta dimensió de roures no és gens corrent. Els que no els coneixeu val la pena d'acostar-s'hi i la tardor no hi ha paraules per copsar la meravella de colors.



Continuem altre vegada sota el sol i mirant els camps. Una petita extensió de vinya. Una casa plena de cavalls. I vora d'on hem deixat els cotxes trobem arbres fruiters abandonats i ens fem un tip de prunes de color groc, negre i vermell. Francesc Costa



Dimecres dia 15 de juliol de l'any 2015
144.Can Viladell Vell i els boscos de Traià
Fotos d'en Fermí | Fotos d'en Quico

Quico Costa, Rafaela García, Maria Català, Martí Mataró, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Pep Saleta, Toni Porta, Ímma Ribas, Montse Serra, Teresa Bellalta, Fermí Sicília, Joan Batlle, Martí Pérez, Paco Hernández i Quico Villà.
Duració aproximada: 5h30’ (hem fet una visita d’una hora aprox.), 16 km i 420m de desnivell. També han vingut al dinar de comiat de temporada en Pep Illa, Uli Dering, Montse Taberner, Lluïsa Perejoan, Miguel González i Carme Calafell.

Aquesta és la darrera sortida de la temporada. La calor ja apreta massa i és època de vacances. Tanquem el curs 2014-15 amb una caminada des de l’aparcament on ens trobem normalment, al sector industrial nord d’Argentona, per anar cap a Can Vilardell, al veïnat de Cirera a Mataró, on gràcies a la Francesca i en Francesc podrem visitar la casa ja que la germana d’ella i el cunyat en són els propietaris.

Travessem la riera per agafar el camí/torrent que passa entremig de Can Comalada i la Casona, amunt, fins arribar a la Font dels Plàtans de Can Castells, font que està tancada i on hi ha una bassa al dessota mateix d’uns magnífics i grandiosos exemplars dels arbres esmentats. No l’hem de confondre amb l’altra font, la de les Basses de Can Castells, aquesta es troba al vessant sud de la masia i l’altra al nord. Per un corriol ens enfilem fins a Can Castells i ens arribem a l’entrada de la masia (la meitat de la casa està en molt mal estat) per contemplar l’esplèndida alzina que la vigila. Rodegem la masia pel darrera i arribem a l’altra bassa, a la font de les Basses, també amb plàtans altíssims, de Can Castells.

Continuem la pujada fins trobar el camí que ens portaria a Can Bruguera, passant per una barraca de vinya molt grossa i bonica en el seu temps i que ara està mig enrunada i bruta, fins trobar un corriol que surt a la dreta del camí amb una pujada que Déu n’hi do, i arribar a l’esquei del Groc (un esquei és un clap de roca que presenta una superfície clivellada, cantelluda); arribats al capdamunt d’una antiga i petita urbanització, davant de la casa La Plana, ens desviem per un camí a la dreta, passant per sota una picador de cavalls i enganxem un corriol molt bonic que fa com de camí de ronda de Traià, sota alzines i pins, amb una sequedat que fa feredat, el perill d’incendi és molt present durant tot el camí.

El sol va pujant i comença a escalfar, sort que de moment passem força per dins el bosc i l’ombra ens acompanya. Arribem al parc forestal de Mataró i en un no res ja som a Can Vilardell on ens esperen els anfitrions amb cervesa i aigua fresca. Esmorzem a l’era; en Martí, el nét d’en Joan que avui ens acompanya, fa una capbussada a la piscina i després comencem la visita anant al balcó de l’àngel, on hi trobem un àngel de la Guarda protegint la Masia.

Can Vilardell Vell és una finca molt antiga situada entre la urbanització de Can Vilardell i la de les Sureres, i per la part sud limita amb el recent àmbit desenvolupat de Can Serra, quedant envoltada en l’actualitat de sòl urbà excepte la part nord que és un bosc de qualificació de parc periurbà en sòl no urbanitzable per la seva situació limitant amb àmbits urbans. S’accedeix actualment des de la carretera de les Sureres (BV-5032) amb un camí que condueix a la masia per la part de llevant però manté l’antic camí de Can Vilardell amb l’accés històric a la finca per la part de ponent des de l’actual urbanització de Can Vilardell. L’edificació principal constitueix el conjunt històric de més volum i la seva posició sobre un pendent pronunciat fa que gaudeixi d’unes vistes i un entorn privilegiat amb moltes possibilitats. La conservació és molt bona, i és per destacar l’interès de la propietat en mantenir el valor patrimonial existent, tan en l’exterior com en l’interior de la casa.

La masia és del segle XVI amb reformes del XVII i el XVIII. L'edifici està format per diversos cossos, el principal de planta baixa i dos pisos. La façana principal s'obre amb portal adovellat i mostra diverses finestres amb llinda, brancals i ampit de pedra. Una de les finestres del pis superior presenta llinda conopial amb traceria gòtica. En una façana lateral hi ha un rellotge de sol esgrafiat. Al costat de la casa hi ha una capella barroca amb coronament mixtilini.

Entrem a la casa i en Miquel ens va explicant l’evolució de les diverses estances en funció del temps i necessitats dels que hi han viscut, les seves transformacions i, sobretot, el seu valuós patrimoni museístic fruit d’herències rebudes i del col•leccionisme d’en Miquel: pots d’apotecari, missals de comunió, papallones, llits, escultures de sants, pintures (moltíssimes d’en

La viquipèdia ens diu que Miquel Massot i Tetas (Barcelona, 1883 - París, França, 1968) fou un pintor i decorador català que estudià a l'escola de Llotja de Barcelona, seguí estudis a Londres i, després s'establí a París on residí després del 1936. Se especialitzà en natures mortes i paisatges, amb una perspectiva vinculada al Noucentisme. El 1910 feu La ciència musical vers la inspiració, mural pel vestíbul barceloní Palau de la Música Catalana. Pels anys 1922-1923 participà en certàmens barcelonins, així com en els salons de Primavera.

De Josep Maria Sert no en fou tan sols deixeble, sinó també ajudant i continuador de la seva obra en la catedral de Vic. En morir Sert el 1945, s'encarregà a Massot que realitzés, en aquesta catedral, les pintures aplicables als murs en les parts altes, sobre les cornises. Era un encàrrec de gran compromís, ja que es tractava de continuar la restauració pictòrica iniciada per un artista de fama mundial com Sert. Massot, conforme als estudis que ja havia fet el seu mestre, rematà a la decoració mural de la catedral vigatana amb una representació simbòlica de les Benaventurances. Durant molts anys residí a París on gaudia d'un notable prestigi. (Viquipèdia)

La casa també disposa d’un hipogeu en forma de nombre quatre. No cal dir que en aquest moments no en té res de casa de pagès, és una casa residencial plena d’antigalles, algunes de molt valuoses.

Agraïm l’hospitalitat i l’atenció per part de la germana i cunyat de la Francesca i en Francesc i enfilem la tornada amb resignació solar, doncs ara l’astre ja es troba molt amunt i escalfa de valent, si afegim que el camí de tornada és menys ombrívol ja us podeu imaginar que la solejada i suada ha estat de valent. Per fer-ho passem pelo costat de Can Vilardell Nou, amb la bassa més grossa de Mataró (esta buida i amb arbres que creixen al seu interior, però és impressionant); seguim el camí direcció Argentona passant per damunt el cementiri de les Valls de Mataró per anar a buscar el camí que ens portarà fins a Can Cabanyes, passant per Can Pau Brut, i d’aquí als cotxes.

Anem a dinar a Cals Frares, a Sta. Helena d’Agell (Cabrera) i ja parlem de l’inici de la nova temporada amb propostes d’anar a Núria i al Palatinat (Alemanya). Bon estiu. Quico Villà