250 · Els Àngels, a Girona

30.5.2018 | 4'30h | 16km | 430mts

Fotos: Assumpta | Fermí


Guia: Josep Carrillo.  Imma Aymerich, Esther Cojo, Xavi Domènech, Joan Vera, Fermí Sicília, Montse Dalmau, Palo, Mari Sanabria, Martí Mataró, Rosa Amat, Andreu Sierra, Soco Salgado, Pep Garriga, Assumpta Duran, Josep Saleta, Elena Moron, César Milian, Rossend Sellés, Pep Illa i Imma Font



Foto: Fermí Sicília





Sortim del Km 2,7 de la GIV-6703. Coordenades 41,963651  2,863032. Això és l’aparcament de Can Mascort. Comencem a caminar a les 8:30  després d’una estona d’espera per culpa d’un accident a la Nacional que ha tingut parats un parell dels nostres cotxes. Estem avisats que a les 12 ha de ploure i anem preparats. De moment el cel està ennuvolat però encara no fa cara de pluja i hi ha espais de cel blau.

Baixem per una pista que va cap a la Vall Preona però de seguida el camí és separa i agafem un corriol de l'esquerre.  Està ple de maduixes de bosc que van fent ajupir sovint  a uns quants caminadors, mentre la nostra botànica no para de fer fotos a les flors, ara un lligabosc, ara un corniol ...  Arribant a una zona d’eucaliptus el camí s’eixampla i mostra marques de roderes,  segurament resta de l’antiga explotació forestal.

Al cap de mitja hora de camí planer passem per la Font de les Núvies, molt endreçada i que raja amb un fi rajolí. Vint minuts més endavant enfilem un nou camí forestal que ens surt a la dreta, aquest ben net i de pujada, enmig de les sureres i restes de brancam tallat al sotabosc.


Foto: Imma Font

Creuem més camins semblants, i ara ja només podem seguir els guies amb el seu track per saber quin és el bo. Deixem a la dreta les ruïnes de Can Viola, amb una galleda i gibrell metàl·lics penjats de manera decorativa sobre l’antic pou. Al costat hi ha una petita bassa excavada que sembla que deu recollir  aigua de pluja. Una mica més enllà trobem dues basses més excavades a terra, ben quadrades. Seran dels bombers?

El camí s'enfila entre la Serra de Magina i Serra Llarga, una baixada i la gana comença a apretar, que són quasi les deu.  En arribar a una cruïlla amb una pista que puja (será la que agafarem al baixar), ens retrobem tots, els més ràpids i els que tanquen la marxa. Esmorzem? No. Els tres Peps s’han confabulat i s’ho maneguen per fer-nos arribar a dalt, que només falta mitja hora. Serà per la cervesa que ja ensumen?

Seguim la pista fins a creuar la carretera que va de Girona al Santuari dels Àngels. La travessem i prenem un corriol que ens porta fins els Angels (485m) i que segons un pal indicador es troba a 17 minuts. De seguida tenim el santuari a la vista, una mica més alt que nosaltres, a la muntanya del davant.


Foto: Imma Font
Trobem un plafó indicador  del “Surolí”: Es tracta d’un arbre que es troba a un quilòmetre del santuari dels Àngels. El surolí és una barreja de surera i alzina i n’hi ha varis exemplars a les Gavarres. Aquest en concret fou testimoni d’una història d’amor. Conta la llegenda que hi havia una vegada una parella d’enamorats que s’estimaven molt. Havien planejat casar-se però el noi hagué de fer servei i el destinaren ben lluny de la seva estimada. La noia, trista, resava a la Mare de Déu perquè el seu estimat tornés aviat i cada vegada que passava per davant del Surolí hi llançava pedres. A la tercera, la pedra se li quedava enganxada. Al cap de tres anys, el noi tornà i pogueren casar-se. D’aquí nasqué la tradició que totes les noies i nois solters anaven al surolí a tirar-hi pedres. Tantes pedres havien de tirar perquè una se’ls quedés enganxada, tants anys passarien abans no trobessin marit o muller. També hi hagué la variant que si aconseguies que tres pedres seguides es quedessin enganxades al surolí aquell any tindries bona sort. El surolí actualment no existeix. Es tractava d’una soca d’arbre morta però l’arrencaren a mitjans del segle passat i ara tan sols hi queda una placa en commemoració de la llegenda.

Però justament aquí ja no hi ha sureres. Ara la vegetació és de castanyers entre els pins i al cap de poc som dintre d’un bonic alzinar que ens acompanyarà fins al cim. Els acostem de nou a la carretera, ja molt a prop del Santuari, però no la creuem sinó que seguim un sender paral·lel fins als Àngels.


Foto: Assumpta Duran
Són gairebé dos quarts d’onze i podem esmorzar a la terrassa del bar. Ens molesta una mica la plaga de mosquetes o no sabem quin bitxo volador negre, atret especialment per les samarretes grogues o pistatxo. No ens podem encantar gaire amb la vista del paisatge, ben enterbolida pels núvols. El cel s’està tancant i el seu gris s’enfosqueix. En Rossend fa la pel·lícula que deixa testimoni de la nostra estada i a les onze comencem a baixar. Ens fixem que la pista que seguim era un antic carrer d’un projecte d’urbanització de la zona, que per sort no es va arribar a fer.

La pluja s’avança una hora, i de seguida comença a ploure. No una mica, no ... plou fort. Capelines, paraigües, cangurs ...  desfem el camí fins a la cruïlla, seguint la pista ara de baixada, de la Serra dels tres Torrents, fins a trobar a la nostra dreta el camí d'en Miquel, tot passant per el Pla de Llagostera, Vall Fetgera i Can Marco del Clot. La pluja fa que els primers avancin més de pressa i, ja ben avall, hi ha un petit moment d’incertesa per si algú s’ha perdut, però ha estat una falsa alarma. En Josep, el nostre guia d’avui, no deixa ningú enrere. Hi som tots i ja ha parat de ploure. Al final de la vall trobem la cruïlla de la primera desviació i el camí inicial, que tot fent l’ultima pujada ens deixa al cotxes. Imma Font

Foto: Assumpta Duran