248 · Montcabrer a Cabrera de Mar

16.5.2018 | 4,05'h | 11,250km | 480mts



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Fermí | Assumpta

Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Rossend Sellés,  Elena Morón, Adina (amb l’Elena), Rafel Montserrat, Soco Salgado, Pep Garriga, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Maite Regidor, Cèsar Milián, Montse Serra, Assumpta Duran, Rosa Amat, Andreu Sierra i Quico Villà.


MONTCABRER
A Vicenç Arís i Julià

Es corona amb una creu que no és barroca;
es perfuma amb blau robat d'amples confins;
se li escampa, per la barba, un xic de roca;
i es rebel•la, per la cresta, un verd de pins.
Troba dolç el saladet que envia l'ona;
aquest dolç li penja un cor dintre del greny:
cor que bat, en català, vers Barcelona;
d'altra banda, noble i fort, cap a Montseny.
Ran de pit, grapat d'arròs, vetlla Cabrera;
més enllà, pàl•lid pel fum, Mataró es fon;
davant seu, prim i allargat, Vilassar espera
d'una mar que, a l'altra banda, hi veu el món.
-Primer Tu!- li ha escrit en primavera,
amb caràcter de reïna, al roig dels pins;
amb glatir de llavi obert, a la drecera;
amb fecundes gestacions, per terra endins.
-Primer Tu!- li ha dit quan imprimia
arpes de llum a les voltes i als racons,
margarides de sol a les ales del migdia,
i dàlies de foc a l'esquena dels turons.
-Em preparo, avui, un llit sobre el teu sòl;
aquí em vetllis el meu son, t'hi vull enter...
Si comença sempre el món per on es vol,
que comenci, avui, el món per Montcabrer!

Josep Punsola i Vallespí (Mataró, 1913-1949)

Tots els que d’una manera o altra practiquem l’excursionisme de ben segur que el nom de Josep Punsola ens és familiar. Tant pels que tenim o hem tingut lligams amb la UEC mataronina o amb l’Agrupació Científico-Excursionista -els Científics-, en Punsola (lligat amb en Vicenç Arís) forma part de l’ADN de l’excursionisme mataroní. Encapçalem la crònica amb el poema que aquest poeta excursionista dedicà a Montcabrer, fita de l’excursió d’avui.

Aparquem a Santa Helena d'Agell, una església del municipi de Cabrera de Mar,  monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. És un petit edifici d'estil gòtic tardà, amb teulada a dues vessants i d'una sola nau. Portal rodó adovellat i tres contraforts a cadascuna de les dues façanes laterals. Aquesta ermita està situada al veïnat d'Agell, sota la invocació de Santa Helena.  Quan estem tots a punt ràpidament agafem el camí que puja per darrere  Cals Frares i voreja la Torre Ametller per la part de llevant.

La Torre Ametller és un gran casal senyorial construït als anys vint del segle XX segons projecte de Bonet Garí, deixeble de Gaudí, que en aquesta obra s'expressa en un llenguatge plenament noucentista, amb elements clàssics i d'altres extrets de l'arquitectura popular: porxo semicircular a l'entrada amb columnes jòniques, igual que la galeria de la cantonada, aquesta oberta amb arcs de mig punt, torres-mirador amb coberta piramidal i ràfec prominent, esgrafiats a les façanes i a les cantoneres... En conjunt, una obra eclèctica, de gran sumptuositat però alhora equilibrada i gens estrident, molt del gust noucentista. El gran jardí del voltant sembla que va ser dissenyat per Nicolau Rubió i Tudurí. 

Va pertànyer a la família Ametller, fabricants de xocolata, fins la guerra civil. Posteriorment va ser habitada per monges i va servir d'hospici fins que va ser adquirida per la Generalitat i destinada a alberg de joventut.
L'any 1938 i fins dos o tres dies abans de la caiguda de Barcelona, can Ametller va tenir allotjada la Colonia José Miaja, colònia procedent de Madrid amb nens entre 4 y 16 anys de diferents zones d'Espanya.


Foto: Fermí Sicilia
Tant punt s’acaba el tancat de la Torre Ametller deixem la pista que ens faria arribar fins a Burriac per agafar un corriol a l’esquerra. Ara flanquegem la muntanya per endinsar-nos dins la vall d’Agell. És una zona de pins molt agradable. Anem fent una estona per després pujar una mica i anar a recuperar la pista per damunt la pedrera d’en Serra. Encara que és més aviat que els altres dies, esmorzem tot esperant a quatre de la colla que han fet tard i ens han trucat. Ben aviat s’incorporen a l’esmorzar. Baixem pel costat de la pedrera esmentada direcció a Cabrera. Al cap d’una estona arribem a les primeres cases de Cabrera tot passant per can Bartomeu, una gran masia inclosa en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Travessem part del poble fins arribar al camí de Cabrils.

Cabrera de Mar és un municipi que seguint el litoral es troba entre les localitats de Vilassar de Mar i Mataró, tot i que el seu nucli urbà principal és a uns 2,5 km del mar, en una petita vall entre els turons de Burriac (on es troba el castell del mateix nom) i de Montcabrer. A part dels dos municipis citats anteriorment, Cabrera de Mar també limita amb Cabrils i Argentona.

Foto: Quico Villà
L’antic camí de Cabrils comença anomenant-se carrer de Barcelona però al cap d’uns 100 metres ja és el camí de Cabrils que seguim fins a la masia de Cal Escarramant. El web “Pobles de Catalunya” ens diu que la Masia,  potser originària del segle XVI però profundament reformada durant el segle XVIII, tal com ho demostra la típica façana barroca amb coronament ondulat, té portal d'arc rebaixat emmarcat amb pedra, igual que les obertures del pis principal. A la façana i ha restes d'esgrafiats. Té cossos laterals porticats a l'altura del pis. El mas de ca l’Escarramant fou construït per un bandoler, l’any 1511. A partir del segle XIX, la casa va pertànyer a l´ajuntament que més tard se la vengué al rector del poble. Finalment el rector del poble és vengué el mas a un vilatà.

Al darrere de la masia hi ha un safareig ovalat molt gros. Passem pel seu costat per seguir un caminoi que poc a poc ens anirà acostant al Turó de l’Infern. Anem fent, pujant suaument i vorejant el turó per llevant. Quan ja hem passat de llarg de la vertical del cim comencem a pujar per un corriol dret que ens porta fins dalt la carena. Aviat som dalt el Turó, suats per la pujada però a punt per fer la primera foto de grup.

El Turó de l'Infern és una muntanya de 324 metres. És un turó amb una excel•lent vista sobre la vall de Cabrera i el Castell de Burriac, i envoltat d'unes alineacions rocalloses naturals i unes altres de factura humana que les complementen. Això i les restes de ceràmica trobades fan pensar que era un punt de guaita dels ibers i posteriorment dels romans. L'indret ha patit moltíssim els espolis dels furtius. 

Foto: Quico Villà
Hi ha dos elements interessants en aquest turó: un és una rosa dels vents formada per unes pedres clavades a terra apuntant als punts cardinals (tot i que no queda clar si hi manca la pedra de l'oest o aquesta és la que hi ha al mig del grup i que no es va poder posar millor a causa de la roca que hi ha al costat). L'altre element són tres forats rectangulars a la roca: servien per encaixar els pals de les forques on, durant els segles XIV i XV, es penjaven els malfactors del terme. El fet de fer-ho en aquest turó (que es veu perfectament des de la plana de Cabrera) era per exemplificar el càstig i dissuadir possibles delinqüents o malfactors de cometre delictes. Uns esglaons picats a la roca a la banda sud facilitaven l'accés als enclavaments. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic. (Turó de l'Infern. Coordenades: x=448506 y=4597742 z=324.) (Viquipèdia)

Continuem cavalcant per la carena tot recuperant la pista que ens porta fins el turó del costat on hi ha un bon gruix d’antenes pertanyents al Ministeri de Comunicacions. Avui hi trobem tota una colla de treballadors de les mateixes fent-ne control. Seguim carenejant i aviat arribem a l’extrem del morro del Montcabrer, talaia perfecte d’aquesta part mitjana del Maresme, dominant des del Masnou fins Mataró, veient clarament Premià, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Cabrils, Vilassar de Mar, Cabrera de Mar i Mataró, amb tots els camins i carreteres, camps i hivernacles. L’altra panoràmica que ens ofereix és la de Burriac amb el Montseny al darrere.



El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com s'esdevé en altres llocs amb altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olordaa Sant Feliu de Llobregat).

És, geològicament parlant, un mont illa i hi ha prou indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf grec Ptolemeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. El 1932, mossèn Pere Ribot (vicari de Cabrera de Mar) el va batejar com el mamut adormit i, realment, ho sembla vist des d'alguns punts. Situat a tan sols 2,5 km de la línia de mar, constitueix un excel•lent mirador, tant de la costa com de les serralades properes i el Montseny. 

Foto: Quico Villà
En la petita esplanada del cim hi ha una creu: la Santa Creu de Cabrils. L'existència d'una creu ja consta el 1565 en un document de propietat que l'esmenta com a llindar. Més endavant, tornem a trobar informació sobre una creu que es va enclavar el juny del 1707, en solemne processó, per apaivagar els aiguats que estaven malmetent les collites. Era de fusta de teca i feia 20 pams. A l'interior hi havia un tub de vidre amb la llicència del vicari general i alguns fragments de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. El juliol del 1726, i durant una tempesta estiuenca de tarda, un llamp la va fer miques i va escampar els ossos dels sants. Seguidament es va plantar una altra creu. Segons R. Coll i J. M. Modolell, la nova creu restà fins al 1872, quan uns brètols la destruïren. La creu següent (pagada pels que van trencar l'anterior) durà fins al 1936, any en què patí el clima anticlerical de l'època. El maig del 1939 es va restituir i el 1983 (ja malmesa per la intempèrie) es va substituir per l'actual. 

La creença popular atorga al Montcabrer un ventall de característiques peculiars com, per exemple, que les roques estan magnetitzades o que s'ha vist sortir fum d'entre les pedres perquè hi ha un volcà a sota. Una llegenda diu que, un dia lleig d'hivern, hi va morir un cabrer procedent dels Pirineus i que vivia a Cabrils. El cabrer era molt conegut i estimat per la seua traça a guarir malalties emprant herbes de muntanya, i d'ací ve el nom de Montcabrer. 

Del mateix turó i en direcció sud (cap a mar) baixa una cresta rocallosa. Allà hi ha tres coves on s'han trobat diverses restes arqueològiques. Mirant a mar des de la creu, a la banda esquerra i a prop del cim, hi ha la Cova dels Tres Cercles. A la banda dreta i a mitjana alçària, el Cau de les Formigues. Al centre i a la part baixa de la cresta, la Cova de les Bones Dones. L'accés a totes elles no és fàcil, ja que cal tindre un mínim d'habilitat per a grimpar i, també portar calçat adequat. (Montcabrer. UTM: x=448717 y=4597147 z=313.) (Viquipèdia) 

Ens tornem a fer una foto de grup i girem cua fins el turó de l’Infern que ara circumval•lem per l’esquerra, amb les roques de les Banyadores al davant. Comencem a baixar poc a poc fins arribar a la font picant de Cabrera. La Font Picant de Cabrera de Mar es troba al Parc Natural de la Serralada Litoral, Coneguda també com a manantial Modolell, sembla que va ser descoberta casualment l’any 1859, tot i que la seva aigua no es va començar a comercialitzar fins el 1889. L’entorn de la font, amb grans eucaliptus i plataners, era un berenador molt freqüentat, amb barbacoes i servei de bar. Era molt típic d’aquella època degustar l’aigua gasosa de la Font (que se servia en gots) i passar llargues estones amb la família i els amics, fins que Sanitat va prohibir la venda de la que fou la famosa Aigua de Cabrera. 

Foto: Quico Villà
L’activitat comercial de la Font Picant de Cabrera va durar gairebé un segle. Des que es va tancar, van passar molts anys sense que es fes res en aquest espai, però el 2 de setembre de 2016 es va tornar a inaugurar públicament amb un nou edifici de bar, noves barbacoes i els serveis totalment renovats.Visitem les antigues dependències on avui només resta la font amb un safareig amb eixos i prenem el camí direcció al poblat ibèric, amb el majestuós castell de Burriac vigilant les nostres passes.

El Poblat Ibèric de Burriac també se l'anomena Ilduro o Ilturo (depenent de com es faci la transcripció de la paraula ibera que apareix en les monedes que s'hi van trobar) i va estar habitat des del segle VI aC fins al I aC. El poblat el va descobrir l'arquitecte Lluís Bonet l'any 1915, encara que des de finals del segle XIX ja se suposava l'existència d'un assentament a la zona en haver-s'hi descobert una necròpoli. Des del 1924 fins al 1993 s'hi han fet moltes excavacions i s'han deixat al descobert els diferents elements que s'hi poden contemplar actualment (la manca de manteniment posterior ha tornat a mig amagar la feina feta i n'ha malmès restes). Està situat al sud del Turó de Burriac, entre el castell i les darreres cases de Cabrera de Mar. Era un poblat de primer ordre (unes 10 Ha) que probablement va exercir la capitalitat de la zona laietana i és el més gran dels que es coneixen fins avui (més de 45) de tota l'àrea catalana. Estava encerclat per un cinturó de poblats perifèrics més petits que es podrien considerar com de guaita i protecció. 



Els vestigis més antics són dues cabanes dels segles VII-VI aC, juntament amb alguns materials d'aquesta època. Durant el període ibèric ple (segles IV-III aC) es va emmurallar totalment, amb un gruix general de muralla d'1,40 metres, i particularment de 2,15 a 2,50 m entre la segona i la quarta torre. La màxima ocupació va ésser durant l'ibèric final (segle II aC) i a partir d'aquesta data va anar minvant fins a quedar tan sols un nucli reduït els anys 50-40 aC. Malauradament, el Castell de Burriac sembla que es va construir amb pedres d'aquest poblat i en va destruir una gran part. Tot i això, quan s'hi facin tasques de neteja, excavació i restauració esdevindrà, sens dubte, la visita arqueològica més interessant de tot el Parc. (Viquipèdia) 

Us recomano visitar el web del patrimoni de Cabrera de Mar on hi ha molta informació i està molt ben treballat. Quan sortim de la muralla de llevant prenem el camí que ens ha de portar fins el lloc on hem esmorzat i d’aquí agafem la pista que ens porta fins la Torre Llauder i Santa Helena d’Agell. Avui, com que hem sortit aviat i estàvem al costat de casa, a les dotze ja hem acabat, tot desitjant bon viatge a la colla dels Dimecres que demà se’n van cap el país dels 26 cantons.
Quico Villà