247 · La Tordera, Roca Bandolera i Perxistor

9.5.2018 | 3,40xh | 13,2km | 390mts


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico | Fermí

Guia: Quico Costa. Xina García, Fermí Sicília, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Rossend Sellés,  Elena Morón, Ramona Torelló, Cose Montserrat, Roc Font, Soco Salgado, Pep Garriga, Paco Hernández, Jaume Roig, Joan Pallàs, Rosa Amat, Pep Saleta, Josep Carrillo i Quico Villà.


El 9 de maig de 1956, avui fa 62 anys, Toshio Imanishi i Gyalzen Norbu formant part d'una expedició japonesa, varen realitzar la primera ascensió al Manāslu .Manāslu (मनास्लु, també conegut com a Kutang) és la vuitena muntanya més alta del món, i la més alta del Mansiri Himal, una secció de la gran serralada de l'Himàlaia, al Nepal. El nom Manasl procedeix de la paraula Manasa, que en sànscrit vol dir Muntanya de l'Esperit. És una de les catorze muntanyes amb més de vuit mil metres d'altitud.

Nosaltres ens mantenim a uns nivells més baixos, evidentment, però ens encanta i agrada saber coses de la muntanya, i més del cims més alts del món. Com homenatge als valents que conqueriren el cim del Manāslu avui farem una caminada per la part baixa del Montnegre, a la zona d’obaga, mirant el Vallès i de cara al Montseny. 

Deixem els cotxes en una zona industrial de Gaserans, al costat de la Tordera, el riu que dona nom a una de les poblacions del Maresme nord on el diumenge i fan un bon mercat. A uns cent metres travessem el riu per una passera de ferro apta per passar-hi amb  cotxe. El riu porta molta aigua, és maco de veure ja que no sempre baixa aquesta quantitat, malgrat alguna persona de l’expedició no s’adona d’aquest petit detall. La Tordera neix al Montseny entre les Agudes i el Matagalls i desemboca al mar Mediterrani formant el delta de la Tordera entre Blanes i Malgrat de Mar.


Foto: Quico Villà
La Tordera neix a la Font Bona, en el Coll de Sant Marçal. Té un recorregut de 61,5 km i és de règim torrencial. Es diu que el seu delta té una superfície de 8 km². La conca de la Tordera i els seus afluents tenen una superfície total de 894 km². Els corrents subterranis són molt més importants que els superficials, ja que a l'estiu no porta aigua a la part baixa (superficialment), i d'ell en treuen l'aigua molts dels pobles propers. El riu era ja conegut en l'època romana tal com ho testifiquen alguns historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolemeu, malgrat que no coincideixen en el nom, essent potser el més conegut el de Flumen Tarnum. Durant l'època medieval es coneix com a Tordaria o Torderia.

Al cap de ben poc tros d’haver travessat el riu, passem per damunt l’autopista, pel camí que porta a Sant Andreu de Ramió però que deixem ben aviat doncs agafem un corriol a la dreta que, tot pujant, ens porta a un camí ample que va pujant suaument. Després d’una estona prenem el camí de l’esquerra i que ens portarà fins a cal Vicari, una casa que en el seu moment deuria fer força patxoca i que ara només en queden les pedres de les parets. Reagrupem el personal i seguim.

Pujant, pujant, arribem al collet de Can Fesol (184m) des on observem un bosc d’eucaliptus que va envaint el de roures i alzines. Seguim una mica més i quan arribem dalt la carena del que estem fent, en una cruïlla, decidim esmorzar amb la remor de lladrucs de rerafons, com a música d’acompanyament.


Foto: Quico Villà
Continuem la ruta agafant un camí de forta baixada amb l’únic sentit de tornar-la a pujar seguidament per l’altre costat, tot acompanyant el rierol eixut que ens agombola a l’esquerra del camí ple de sureres. Val a dir que avui l’atractiu més valuós és el de la natura, l’explosió primaveral de la vegetació, les fulles dels roures amarades i grosses mullant-nos quan les toquem al nostre pas, les herbes que van creixent al mig del camí, floretes a dojo... Tot això amb una exhibició de verds esplendorosa i amb gotims d’aigua de la humitat i pluges recents que ens refrescaven les cames. Aviat arribem dalt del que podem considerar la carena de l’indret que estem caminant, enmig d’una cruïlla de quatre camins. Cap el sud tenim la paret del Montnegre amb el Turó Gros i el Turó d’en Vives. Cap el nord el Montseny jugant amb quatre núvols petits. Seguim la pista direcció septentrional, ara el camí és ben pla i al cap d’una mica ja fa baixada. Permet seguir les converses anteriors sense bufar. Tornem a trobar una altra cruïlla de camins i agafem el de la dreta i avall que fa baixada fins arribar a la plana al•luvial de la Tordera.


Foto: Quico Villà
El camí fa una marrada al voltant d’una plantació d’arbres joves però decidim fer drecera travessant pel dret. Recuperem la pista, anem paral•lels a l’autopista fins que la travessem. Passem al costat d’una plantació de plàtans esvelts i ombrívols fins que arribem a les Llobateres. La zona humida de Les Llobateres es troba al terme municipal de Sant Celoni -al límit amb altres termes municipals- i és resultat de la restauració de la gravera de les Llobateres, situada al costat del marge dret de la Tordera.  L'activitat extractiva es va començar a restaurar ja l'any 1999, a mesura que s'explotava, i finalment s'ha restaurat com a zona humida i com a bassa de laminació, a la plana al•luvial de la conca mitjana de la Tordera. Aquesta actuació, impulsada des de l'Ajuntament de Sant Celoni, s'emmarca dins el Pla de l'Espai Fluvial (PEF) de la conca del riu Tordera. 


Foto: Fermí Sicília
La sobrefreqüentació humana, la proximitat de l'autopista AP7, l'abocament de deixalles, la pesca furtiva i la contaminació de les aigües són els principals factors que amenacen aquest espai, a més de l'alliberament d'espècies exòtiques. Al voltant de la llacuna s'ha creat una mota de terres com a sistema d'ocultació i per a reduir les pertorbacions derivades de la presència humana i el soroll ocasionat per l'autopista. 

La llacuna, de forma aproximadament rectangular, té una fondària mitjana de 4 m i una superfície d'unes 8 Ha. Presenta uns marges irregulars i heterogenis, pel que fa al relleu, substrat, etc., així com algunes illes, ja que s'ha intentat potenciar al màxim la biodiversitat de l'espai. La llacuna presenta ja un cinyell força extens de canyís i bogues, zones de bogar formant masses extenses al mig de la llacuna, herbassars humits als marges -amb lliri groc (Iris pseudacorus), càrex (Carex riparia) i bova borda (Sparganium erectum), etc.-, així com una bosquina de ribera, amb salze blanc (Salix alba), freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), om (Ulmus minor), sarga (Salix elaeagnos), gatell (Salix cinerea), etc. 


Foto: Quico Villà
Anem al mirador de les Llobateres, lloc d’observació d’aus i, després d’un breu descans, continuem fins arribar als cotxes. No hem acabat la sortida, però. La Tordera carregada d’aigua no ens ha permès travessar-la (ho haguéssim pogut fer però calia descalçar-se i baixava força aigua) per anar fins al gorg Perxistor. Per tant, agafem els cotxes i tots plegats, fent una filera d’automòbils com els del rallye de Sitges, ens acostem a l’indret esmentat.

El gorg d'en Perxistor (també anomenat gorg Negre, gorg de la Perxa de l'Astor o gorg del Comte) és un gorg de la Tordera que es troba a Gaserans (Sant Feliu de Buixalleu), sota la masia de la Perxa d'Astor, actualment Can Perxistor (avui el gorg és desaparegut).  L'Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu va erigir l'any 1982 un monument commemoratiu, en el qual es pot veure l’arbre genealògic de tota la dinastia catalana d’aquella època. Val a dir que és un monument amb molt poca vàlua artística, malgrat admetre la bona voluntat informativa. Segons la tradició en aquest lloc morí assassinat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, anomenat Cap d'Estopes, el 5 de desembre de 1082, a mans del seu germà Berenguer Ramon II, el Fratricida. 

Què fou el que passà aleshores?
Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.


Foto: Quico Villà
En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El 1078 el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?



Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II  que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Una altra variant de la llegenda ens diu que el desembre de 1082, els comtes Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes (mot que li ve donat pel color panotxa i per l’espessor del seus cabells), van anar a caçar en un bosc frondós entre les viles de Sant Celoni i Hostalric amb el seu seguici de nobles. Berenguer Ramon, amagat per l’espessor dels arbres, apunyalà i matà a traïció el Cap d’Estopes i va fer desaparèixer el cadàver del seu germà després d’arrossegar-lo fins el gorg Negre de la Tordera i llençar-lo al fons de les aigües fosques. Quan la comitiva s’adonà de la desaparició del Cap d’Estopes, el començaren a buscar amb neguit, però no el trobaven. Finalment van veure l’astor del comte al cim d’una perxa, assenyalant el lloc del fratricidi. L’astor els portà, de volada en volada, fins el gorg on hi havia el cadàver. Aquest gorg, ara desaparegut, estava situat a la zona de les Llobateres. El Cap d’Estopes va ser enterrat a la catedral de Girona, on uns fets miraculosos posaren de manifest que havia estat assassinat pel seu germà (l’astor entrà a la catedral durant la cerimònia i sobrevolava damunt Berenguer Ramon). 


Foto: Fermí Sicília
Explicada la llegenda, contemplat el monument i feta la fotografia de grup, la comitiva reprèn la marxa cap a casa tot esperant la setmana entrant.

Quico Villà