246 · Per l'estany de Sils i Torcafelló

2.5.2018 | 4,25h | 15,1km | 153mts


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico | Fermí


Guia: Fermí Sicília. Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Joan Vera, César Milián, Rossend Sellés,  Elena Morón, Ramona Torelló, Cose Montserrat, Roc Font, Esperanza Ródenas i Quico Villà.

  
Il est interdit d'interdire ("Prohibit prohibir").

El 3 de maig de 1968, demà farà cinquanta anys, a París s’inicià l’enfrontament entre els estudiants i la policia que va culminar en “la nit de les barricades” del 10 a l’11 de maig. L’11 de maig se sumaren al moviment els sindicats, que tenien els seus propis motius de queixa, i el 13 s’organitzà una manifestació a la que varen assistir vuit-centes mil persones. (Maig francès del 1968)

Érem joves i aquí les notícies ens arribaven una mica esbiaixades, si és que arribaven, però de ben segur que tots ho recordem. Cinquanta anys després, qui ens ho havia de dir, ens trobem a Sils per fer el recorregut de l’estany i el castell de Torcafelló a Maçanet de la Selva; res a veure amb la revolta esmentada al començament de la crònica, però la coincidència amb el temps m’ha semblat adient comentar-ho.

Deixem els cotxes al pàrquing de l’estació de Sils. Fa fred. Estem a tres graus centígrads de temperatura. A més, hi ha una mica de boira. Iniciem la caminada cap l’estany, molt a prop de la població.
L'Ajuntament de Sils en col·laboració amb l'Associació Temporània d'Educació Ambiental de la Selva gestionen el lloc web de l’estany i el Centre d’Informació, fundat al 2004 i ubicat a l'edifici de l'estació del tren. És un equipament municipal que acull i informa els visitants de l'Estany de Sils, disposa d'una exposició permanent sobre els valors patrimonials de l'Estany de Sils i és la seu d'exposicions temporals, la major part de les quals de temàtica naturalista. També funciona com a oficina d'informació turística. Ben aviat entrem dins l’àrea de l’espai protegit. Com nens petits, ens enfilem a la talaia preparada per a l’observació però tot el que podem veure és la boira com cobreix els joncs. Continuem pel camí que voreja l’estany tot entrant als habitacles d’observació d’aus que trobem al llarg del seu recorregut.
Foto: Quico Villà
L'Estany de Sils és un espai natural protegit inclòs en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya. Forma part de la Xarxa Europea d'Espais Naturals Natura 2000, que és el nucli de les polítiques europees de biodiversitat. Fins a mitjans del segle XIX els terrenys inclosos en aquest espai corresponien a un estany que fou dessecat per tal d'obtenir noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Tanmateix, gràcies a les seves condicions d'especial humitat i inundabilitat, encara es conserven diverses espècies de flora i fauna característiques de zones humides. En els darrers segles, les àrees d'inundació natural han retrocedit i avui són escasses a Catalunya. En el nostre context mediterrani la conservació d'espais com l'Estany de Sils ha esdevingut, doncs, del màxim interès.
Si anem a la Viquipèdia ens amplia la informació sobre l'estany de Sils o llac de Sils i ens explica que és una zona humida que correspon al darrer vestigi del que era un antic llac natural situat al terme municipal de Sils i Maçanet de la Selva (la Selva), i que havia estat el llac més gran de Catalunya. L'antiga llacuna, ja dessecada, era equiparable pel que fa a les seves dimensions, a l'Estany de Banyoles.
L'antic estany de Sils es va anar dessecant al llarg segles per afavorir els conreus i per la por que les zones humides infonien, en una època en què se les considerava llocs inhòspits i insans, que ajudaven a la propagació de malalties com la malària. No obstant, les aigües reapareixien tossudament cada cop que es produïen fortes pluges, i la zona va conservar, malgrat la intensa transformació experimentada, una notable riquesa florística i condicions adients per a seguir allotjant una interessant fauna aquàtica.
A principis del segle XXI, mitjançant un projecte LIFE desenvolupat per l’Ajuntament de Sils i la Fundació Natura, amb la col·laboració del Departament de Medi Ambient i Habitatge, s’ha recuperat una zona de llacunes i s’intenta potenciar els hàbitats naturals amb una gestió dels conreus (arbredes) més respectuosa amb els valors ambientals de l’espai.
Malgrat la reduïda extensió actual dels aiguamolls residuals, l'estany de Sils és una de les zones humides més importants de l’interior de Catalunya. Aquest espai comprèn un tram important de nombroses rieres (Riera de Vallcanera, Riera de Santa Maria, Rec Sorrer, el Rec Clar, Riera de Pins, la Torderola) que abans donaven lloc a un gran estany i ara fan cap a la sèquia de Sils, que surt de l’espai i acaba unint-se a la Riera de Santa Coloma.
La zona es veu alterada pels usos agraris i silvícoles, que han transformat les comunitats naturals, drenant i assecant la zona estanyada. Les activitats agrícoles, industrials i urbanes produeixen també l’eutrofització i contaminació dels cursos. L’espai del PEIN disposa d’un Pla Especial de protecció aprovat el desembre del 1998, que abasta els espais "Estanys de Sils", "Riera de Santa Coloma" i "Turons de Maçanet", així com uns àmbits addicionals de protecció, i n’estableix una ordenació de conjunt.

Foto: Quico Villà
Pel que fa als hàbitats d’interès comunitari, a la zona apareixen els següents, propis de zones humides: Hi ha prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (Arrhenatherion), alberedes, salzedes i altres boscos de ribera. També hi ha altres hàbitats que no són propis de zones humides, com prats mediterranis rics en anuals, basòfils (Thero-Brachypodietalia), suredes, alzinars i carrascars i pinedes mediterrànies. També s'hi ha citat els hàbitats de basses i tolls temporers mediterranis, jonqueres i herbassars graminoides humits mediterranis del Molinio-Holoschoenion.
 El conjunt de les comunitats vegetals aquàtiques i higròfiles constitueixen un important vestigi de la vegetació primitiva que ocupava tot l’estany. És destacable la presència de marcòlic (Lilium martagon), lliri de neu (Galanthus nivalis), pulmonària de fulla estreta (Pulmonaria angustifolia) i marsilea (Marsilea quadrifolia).
Pel que fa a la fauna, destaquen els ocells aquàtics. Hi crien, per exemple, diverses espècies d’ànecs (Anas platyrhynchos, A. crecca, A. querquedula, A. clypeata), cabusset (Tachybaptus ruficollis), martinet menut (Ixobrychus minutus) i rascló (Rallus aquaticus). Entre els peixos és molt remarcable la presència de l'espinós (Gasterosteus gymnurus), única població coneguda de la conca de la Tordera. L’herpetofauna és també molt diversa i singular, amb espècies com la tortuga d’estany (Emys orbicularis), la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), el tritó palmat (Lissotriton helveticus), el tritó verd (Triturus marmoratus), la reineta (Hyla meridionalis) i la salamandra (Salamandra salamandra). Destaca també la presència en tolls i basses de crustacis anostracis, com Tanymastix stagnalis.


Estany de Sils al mapa de Joseph Aparici de l'any 1720

 
L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, el que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya. Aquest llac apareix per exemple als mapes "Cataloniae principatus descriptio nova de Gerard Mercator, 1619""Catalonia de Guiljelmus Blaeu excud. Amsterdam, 1632""Cataloniae principatus et Ruscinonis ac Cerretaniae comitatuum exactissima dilineatio, cura et studio de Matthäus Seutter de 1740""Cataloniae principatus, nec non Ruscinonensis et Cerretaniae Comitatus in eorum vicariatus peraccurae distincti de Nicolaum Visser" i a "Cataloniae Principatus novissima et accurata descriptio de J.B. Vrients, 1608".
Com moltes zones humides en el passat, aquest llac era vist com una zona malsana. Al llarg dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins a l'any 1851 quan es va construir la sèquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia construït la sèquia. Amb el temps la conca de l'antic llac es va cobrir de prats de dalla a on es deixava créixer l'herba pel ramat. Cap al darrer quart del segle XX les plantacions d'arbres per a usos comercials, pollancres i plàtans, varen substituir els camps de dalla originals.
Aquest llac no s'ha de confondre amb el llac Sils (Silsersee) al terme municipal de Sils Maria al cantó suís de Grisons. (o dic més que res pels que aniran a Suïssa ben aviat).
Seguim caminant planerament, mai tant ben dit, i de manera agradable fins a trobar la sèquia. La sèquia de Sils, element hidromorfològic que ha condicionat el paisatge actual de l’Estany de Sils pel seu efecte drenant,  construïda artificialment el 1851 per a dessecar l’estany, al llarg del seu recorregut més o menys paral·lel a la via del ferrocarril, rep tots els recs i rieres que abans vessaven a l’estany, i dirigeix les seves aigües cap a la riera de Santa Coloma. Tot i així, quan les precipitacions són abundants i persistents, la sèquia no pot absorbir tot el volum d’aigua i és quan es desborda i pràcticament tot l’espai queda inundat.
Anem seguint paral·lelament a la sèquia i al cap d’uns 300 m. aigües avall ens trobem amb el Pont Vell o Pont del Dimoni de Sils (em sembla que fa de divisòria amb Maçanet, ja que també és conegut com a Pont Vell de Maçanet). És un antic pont de pedra del segle XVIII protagonista de les llegendes que vinculen l’Estany amb el Diable. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pont d'un sol ull que travessa la sèquia de Sils. La seva llargada és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada d'uns quatre metres, comptant les baranes. L'arcada que comunica les dues ribes consta d'una volta de mig punt coberta de rajol. La part de les baranes fou recentment reconstruïda amb maons i ciment.

Foto: Esperanza Ródenas
Aprofitem l’indret per esmorzar ja que ens ofereix part de sol i part d’ombra de la vegetació que l’envolta. Mica en mica la temperatura va augmentant, fa un sol esplèndid però encara refresca prou.
Acabats d’esmorzar reprenem el camí direcció a la Torre de Marata que és un casal fortificat i emmurallat, d'estil gòtic, en el que destaca la torre de defensa. Està situat al veïnat de Marata en el municipi de Maçanet de la Selva.
No se sap la data de construcció de la fortificació. La primera notícia documentada de la família Marata és de l'any 1287, quan s'emparentà amb els Cartellà. Pertanyia a Alemanda de Cartellà, germana de Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç i casada amb Ramon de Marata del qual l'edifici va prendre el nom. Aquest ha estat el nom que s'ha mantingut fins avui dia, tot i haver canviat de propietaris durant segles. Així, l'edifici passà per diverses famílies nobles com la dels ducs d'Híjar i el comte d'Aranda.
El 1462 n'era el senyor Francí Miquel, feudatari del bisbe de Girona Margarit. Des del segle XIX esdevindrà un mas de pagès. La torre fou mig destruïda per un llamp l'any 1880 i el 1923, un gran incendi afectà el pis superior de la casa que devia servir de pallissa i graner.
Situada davant la façana, al cantó dret, es troba una capella dedicada a Santa Anna, de nau rectangular i amb un absis de mig punt, que va ser restaurada degut a la destrucció que patí el 1880 al caure-hi un llamp. La capella data de finals del segle XVI (1594) i fins al segle XIX estava oberta al culte. Fou abandonada a principis del segle XX i recuperada durant la restauració general dels anys vuitanta.

Foto: Quico Villà
Actualment es troba en bon estat de conservació però l'interior no es pot visitar per ser una propietat particular. Pel que fa a la datació, en general tot el conjunt, tant pels elements que el componen com per l'aparell, és atribuïble al segle XV, dins un gòtic tardà.
Arribats en aquest punt, després de passar enmig de camps de farratge acabats de segar, arribem a una carretera que cal travessar per continuar el nostre camí direcció a Maçanet. Continuem caminant per camps de cereals, tot ben verd, amb unes tonalitats de verd que no tenen res a envejar amb els blaus de la mar i menys quan les espigues ajaçades prenen el moviment i les ondulacions corresponents provocades pel vent que et transporten dins un oceà verdós. Voregem un petit turó i albirem el poble de Maçanet de la Selva. Aviat veiem el castell de Torcafelló, la pujada del dia, i cap allà ens dirigim. Passem per una granja de vaques, girem a l’esquerra direcció a la carretera que ve d’Hostaltic, la travessem i comencem a pujar. Ben aviat som a dalt.
El castell termenat de Torcafelló, o de Torcafeló o Torcafaló, és un castell situat al municipi de Maçanet de la Selva, construït pels volts de l'any 1080, documentat des del 1106, i que va funcionar entre els segles XI i XIII. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Edifici de planta rectangular d'una planta i terrassa envoltat per les restes de l'antic fort medieval. Està cobert amb una terrassa amb merlets de rajol i sòl de rajola, on hi ha també un campanar de cadireta, mig de pedra i mig d'estructura de ferro, que conté una campana.
 La Capella de Sant Jordi és l'únic edifici que resta sobre les restes de la torre mestra del castell de Torcafelló. Pel que fa a les restes del recinte fortificat, existeixen restes del fossar, d'una cisterna, de la torre circular central i d'estructures internes dels recintes sobirà i jussà del castell.
Al segle XV el fort es desmuntà i es va construir la Capella de Sant Jordi, ermita de culte processional (1450). A mitjan segle XVIII va funcionar com a Santuari de repòs d'administració laica. Fou lloc de culte fins a la desamortització, quan passà a ser propietat estatal.


Foto: Fermí Sicília
Durant la segona guerra carlista s'hi establí un grup de militars valencians (1845-49) que va fortificar i realçar la capella i s'hi instal·là una torreta d'una línia militar de telegrafia òptica actualment desapareguda (sembla ser que durant el segle XIX es va convertir en la torre nº 57 de la línia de torres de Telegrafia Òptica militar, del ramal de  Barcelona a Girona).
Durant el segle XX estigué abandonat fins al 1983, quan l'associació maçanetenca del Taller d'Història va començar a promoure la seva restauració que es va dur a terme entre 1985 i 1992. En aquest moment es van trobar, descontextualitzats, diversos elements arqueològics que abasten des de l’ibèric final al baix imperi. En destaquen fragments de ceràmica campaniana (àmfora Pasqual I), fragments de dolium i quatre monedes de bronze del segle IV dC.
Recentment, els anys 1999-2000, hi va tenir lloc una campanya d'excavació arqueològica que va evidenciar i classificar les restes romanes, medievals i modernes del lloc. En aquesta campanya, sota les estructures medievals es van trobar diversos materials del canvi d’era i fragments de ceràmica baix-imperial del segle IV. Sobretot es van documentar les diferents fases de construcció del castell, des del segle XI al segle XIII.
Un cop dalt el castell, pugem al terrat de la capella per una escala de cargol feta de ferro i podem gaudir d’una magnífica panoràmica de 360º ja que el dia és molt clar: Montnegre, Montseny, Pirineu, Gavarres, etc. Tots els castells que fan de vigilants d’aquesta entrada de Catalunya per la Depressió Prelitoral, l’autopista, la carretera, la via de tren normal i la de l’Ave, polígons industrials...Només ens falta el mar. Evidentment, aprofitem per a fer la foto de grup.


Foto: Fermí Sicília
Baixem del castell i anem cap a Maçanet de la Selva. Abans d’entrar a la població passem per davant de can Roure, una masia molt interessant, molt ben conservada, situada a tocar del nucli urbà. Són coneguts diversos pergamins que esmenten la masia, un dels quals data de 1188. El 1329 era habitada per Bernat Roure i des d'aleshores se l'ha conegut amb el seu nom actual. De la seva façana hi destaca el portal adovellat i tres finestrals d'arc conopial i traceria gòtica, del segle XVI. Llàstima que està rodejada de zona industrial no massa maca.
Travessem el poble. Avui és mercat i també fan una festa dedicada a la gent gran, és a dir, com nosaltres però del poble. Els espera la pubilla i l’hereu per anar a celebrar-ho. Sortim del poble i anem cap el polígon industrial de Puigtió; el travessem tot, passem pel costat de la depuradora i agafem un camí que ens ha de tornar a l’àrea protegida de l’estany. Transitem altra vegada  per camps de cereals i plantacions de pollancres i plàtans i arribem a la talaia de l’inici. Aviat som a l’estació i encara que no ens esperin ni la pubilla ni l’hereu estem molt contents per què ens ho hem passat molt bé, ha estat una bona sortida que ens ha permès fer-la tota podent anar xerrant i caminant en grupets, planera, amb un molt bon temps i acabant anant en màniga curta. Del fred del matí ningú se’n recorda.
Quico Villà