245 · Alella, el bosc, la vinya i les floretes

25.4.2018 | 3'3h | 8'5km | 331mts

Foto: Francesc Costa
Fotos: Quico | Assumpta |  Fermí | Isabel


Guia: Quico Costa. Rafaela García, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo. Fermí Sicília,  Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Francesc Parera, Joan Vera, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Isabel Navarra, Rosa Amat, Cinta Sierra, César Milián, Rossend Sellés,  Assumpta Duran, Elena Morón, Pere Vilardebò, Paco Hernández, Ramona Torelló, Montse Serra, Rafel Montserrat, Montse Triadó, Joan Pallàs, Montse Dalmau, Pep Palomar, Roc Font, Esperanza Ródenas i Quico Villà.

“Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade”...

Grândola Vila Morena
Jose “Zeca” Afonso                                                                                                                         
  
Per la coincidència amb la data, deixeu-me començar la crònica d’avui  recordant que fa 44 anys al país veí varen acabar amb la dictadura militar salazarista que patien des del 1926. Pels que tenim una edat, aquell dia representà un bri d’esperança per acabar amb el franquisme, la nostra dictadura. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril (25 d'abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L'alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.


Foto: Fermí Sicilia

Avui ens belluguem per casa nostra, al sud de la comarca, on les vinyes ens donen bons gotims de raïm que pengen dels ceps d’Alella, Tiana i Teià quan és el temps i es converteixen en bons vins de D.O. Alella.

Deixem els cotxes al costat de l’institut, a la zona escolar que hi ha al costat del Bosquet. Coincidim amb l‘hora d’entrada a les escoles i com que avui som l’equivalent a una classe completa d’adults no cridem l’atenció (és un dir) dels municipals encarregats de vetllar per la seguretat de la zona. Alella és un municipi ric que va ampliant-se amb urbanitzacions de barcelonins que fugen del brogit de la gran ciutat.

El terme municipal d’Alella, de 9,59 km², es troba al sector meridional de la comarca del Maresme, a poca distància de la costa (el barri d’Alella de Mar o de les cases de mar fou incorporat a mitjan segle XIX al Masnou), als vessants de marina de la Serralada Litoral, entre el turó d’en Mates (483 m d’altitud), a ponent, i el turó d’en Colomer (257 m) i d’en Cabús (368 m), a llevant.  Sota aquest turó, el coll de Font de Cera comunica Alella amb el sector interior de la Serralada i, per tant, amb el Vallès Oriental. El poble d’Alella, cap del municipi, té una situació similar a la d’altres pobles de “dalt” del Maresme, al peu de la serra, i en aquest cas a la confluència de dues rieres que en davallen, la de la Coma Fosca i la de la Coma Clara, que formen la riera d’Alella, que desguassa directament al mar, dins del terme municipal del Masnou.


Foto: Quico Villà
L’home apareix a Alella en el neolític mitjà (1.500 anys aC) amb una cultura molt pobra, que millora considerablement al contacte amb les primeres invasions celtes, a l’edat del bronze. Les restes humanes recollides al terme i que constitueixen una troballa excepcional per tractar-se de dues fosses col•lectives, cosa molt rara, mostren uns tipus alts, fornits i amb la característica d’individus de llarga senectut. Més tard, els ibers, que havien estat en contacte amb grecs i cartaginesos, acaben per acceptar la dominació romana com lliberts o treballadors manuals.

Les viles romanes, a la nostra població, són nombroses i abundants, i per llur densitat és presumible el terreny que seria conreat. Per uns enterraments trobats al marge dret del torrent de l’Anguera, fets amb tègules i amb monedes de Constantí i Galiè, arribem a la conclusió que tota aquesta comarca, amb més o menys esplendor, arribà fins al final de l’imperi i que aquestes viles foren destruïdes durant la invasió germànica de l’any 409.

Foto: Assumpta Duran

El primer document on surt esmentat el lloc d’Alella és del 975, en una venda de terres de Premià, com a límit ponentí d’aquest terme, i el segon és del 980 (sota les formes Alella i Elella). La parròquia de Sant Feliu d’Alella surt documentada el 993 en una escriptura de permuta de terres entre el matrimoni Guillem i Guilla i el monestir de Sant Cugat del Vallès, i tingueren alous dins del terme, a més de l’esmentat monestir, el capital de canonges de la seu de Barcelona i altres nobles. La jurisdicció fou de sempre, però, dels comptes de Barcelona, i Alella continuà essent poble reialenc. Malgrat això, la corona alienà alguna vegada els seus drets, com fou el cas de Pere III, el 1353, que vengué la jurisdicció civil a Pere de Pla o Desplà per 3.000 florins (els alellencs hagueren de redimir la compra amb la pròpia pecúnia), o de Joan II el 1472 (les protestes dels alellencs esgrimint els privilegis atorgats pels seus antecessors prohibint d’infeudar la parròquia obligaren el rei a revocar l’alienació). Aquests privilegis foren confirmats encara per Joan II, Carles I i Felip II.

D’altra banda, els anomenats senyors de la Casa d’Alella eren una família que gaudien de l’usdefruit del terçó (tercera part dels delmes) de la parròquia, tenien alhora en alou diverses propietats i masos i exerciren una mena de senyoria sobre la parròquia. La Casa d’Alella, dita també Casa del Terçó, és coneguda des del segle XVII com les Quatre Torres, amb motiu de les quatre torres que coronaven l’edifici. Sembla que els primers senyors que gaudiren d’aquests drets foren els Banyeres, documentats des de la fi del segle XIII. Des de la segona meitat del segle XIV, i durant quasi dos segles, el terçó de la parròquia amb els seus drets i atribucions foren en mans de la família Desplà. El membre més destacat d’aquest llinatge, que detingué càrrecs importants en el municipi de Barcelona i en la Generalitat, fou Joan Desplà, conseller de Joan i de Martí l’Humà (segles XIV-XV).


Foto: Isabel Navarra

A partir del decret de Nova Planta, el batlle i els regidors són nomenats pel rei per temps il•limitat. En lloc de parròquia és ja municipi i les reunions del Consell es fan a l’Ajuntament. En la Guerra de Successió, propietats de famílies d’Alella foren confiscades a causa de les preferències a favor de l’arxiduc Carles. En aquesta guerra, hi participaren activament a favor de la causa catalana els germans Salvador i Francesc Lleonart(1), entre d’altres alellencs, algun dels quals va perdre la vida en defensa de les llibertats de Catalunya. Alella sofrí els efectes de la guerra del 1808 i també visqué tots els esdeveniments històrics del segle XIX.

L’any 1934 les escoles Fabra varen ésser edificades gràcies al suport del marquès d’Alella, el senyor Ferran Fabra i Puig. En esclatar la Guerra Civil Alella va viure, el 22 de juliol de 1936, la destrucció de part de l’interior de l’església. Acabada la guerra s’inicià un període de 40 anys en el qual la vida d’Alella evolucionà segons l’obertura que el règim del general Franco permetia.

L’any 1960 surt el primer exemplar de la revista Alella, una de les primeres publicacions en llengua catalana. La inauguració de la sortida de l’autopista Barcelona-Mataró l’any 1968 va millorar sensiblement les comunicacions del poble. L’any 1975 fou un any molt important per a Alella. Se celebraren els actes del mil•lenari. Aquest any començaren a celebrar-se dues de les festes més importants al nostre poble, la Festa de la Verema i l’Aplec de l’Arròs. (www.alella.cat)

Foto: Assumpta Duran

(1) El 1736 van viatjar al banat de Temesvar, on es va fundar la ciutat de Nova Barcelona (1). Com la resta de colons, va abandonar la regió el 1738 i es va establir a Budapest, on morí a mitjan 1739. Nova Barcelona fou el nom d'un assentament d'exiliats austriacistes que va existir entre el 1735 i el 1738, creat després de la seva derrota a la Guerra de Successió i situat al Banat de Temesvar, a l'actual poble de Zrenjanin, a la Voivodina sèrbia. L'assentament també fou conegut amb el nom de Carlobagen. 

El primer grup d'exiliats va arribar la tardor de 1735, i cap al 1737 ja hi havia al Banat prop de vuit-cents exiliats. Entre ells, predominava el grup de catalans, seguit dels d'altres territoris de la Corona d'Aragó. Entre un 10% i un 15% provenia de Sicília i Nàpols. Entre els exiliats, hi havia figures destacades de la guerra com Francesc de Castellví i Obando. L'assentament va fracassar a causa de l'avançada edat dels colons, molts d'ells veterans de l'administració i l'exèrcit. El clima del Banat, de tipus continental, va afectar la viabilitat econòmica del projecte d'emplaçar-hi una ciutat. La pesta, present a Voivodina el 1738, i la proximitat de la regió a l'amenaça otomana, van ser altres factors que van propiciar la fi de la colònia. A partir del 1740, molts exiliats es trobaven ja a ciutats d'Àustria-Hongria, especialment a Budapest i Viena.

Si bé l'exili austriacista no va deixar cap llegat a la regió, cal esmentar que el fill de l'emigrat i Marquès de Rialb Ramon de Vilana-Perles, Francesc de Vilana-Perles, va ser governador de Temesvar entre 1753 i 1759. Segons Collin Thomas, el seu cognom seria l'origen del topònim de Perlez, un poble del municipi de Zrenjanin). (Viquipèdia). Per saber més coses de la història d’Alella aneu al web lescasesdalella.cat 

Foto: Quico Villà

Sortim de l’aparcament de dalt l’institut en direcció a mar, vorejant el bosquet, cap a la vall de Rials. Tot i el ràpid creixement urbà accelerat per la construcció de l'autopista A-19 a finals de la dècada de 1960, la Vall de Rials va restar poc alterada, cosa que no va passar amb altres àrees d'Alella. Gràcies a aquesta situació actualment la vall esdevé un ric patrimoni en si mateix, que manté un fort caràcter propi a Alella relacionat amb la seva cultura mil•lenària entorn del vi i la vinya. Tant és així que ja des de la primera meitat de la dècada de 1950 va rebre el reconeixement de la Denominació d'Origen Alella, esdevenint avui en dia una de les més antigues de la Península. Aquesta vall concentra 1/3 de les  totes les vinyes amb D.O Alella.

Al bosquet de pi pinyer d'Alella podrem començar a gaudir de vistes de la Vall de Rials. Girem molt aviat a l’esquerra i fem una bona tirada de camí enmig de vinyes que ara mateix estant brollant. Passem pel costat de les caves Roura, unes de les de D.O. Alella. I com que avui passejarem pels entorns de la D.O. parlem-ne una mica.

Primer de tot de les Bodegues Roura:  Acollida a les Denominacions d'Origen Alella, Cava i Catalunya, elabora vins d'alta qualitat, majorment amb ceps nobles europeus, els quals han tingut una perfecta aclimatació a les condicions de la zona. En el bell paratge de la Vall de Rials, al començament dels anys 80, Roura va concebre el projecte de continuar una tasca que ja va ser iniciada fa més de 3000 anys pels fenicis i que  va arribar la seva màxima esplendor amb l'Imperi Romà.

Foto: Assumpta Duran

Hi ha constància històrica que el vi d'Alella va ser exportat a Roma des de l'any 140 a. de C. fins el 250 d. de C., i que era molt benvolgut per la noblesa romana.  Convençut de les possibilitats que la zona oferia amb els seus ceps tradicionals i altres de recent implantació Roura es va embarcar en el projecte d'elaborar vins d'alta qualitat. El celler va iniciar la seva carrera comercial  l'any 1990 amb l'aparició en el mercat d'un vi Blanc del 89, un tinto Criança del 87 i un cava Brut Nature. Progressivament, i seguint un creixement raonable, es van anar afegint noves referències fins a completar la gamma actual.  En fase d'expansió permanent en l'any 2004 es va procedir a una nova ampliació de 1600 m2 a l'inaugurar un nou celler acollit a la D.O.CATALUNYA per a l'elaboració i embotellat de vins de qualitat destinats majoritàriament al mercat Iberoamericà i Asiàtic

Sobre la D.O. d’Alella: La característica més significativa de la D.O. Alella és l'existència del sauló, un terreny arenós d'origen granític i color pràcticament blanc, que té una gran permeabilitat i una gran capacitat de retenció de la irradiació solar. Això facilita la maduració del fruit i aporta finor als vins. El baix poder de retenció de l'aigua queda compensat pel microclima local.

A l'àrea de la denominació es distingeixen dues zones geogràfiques i climàtiques:
La zona del Maresme és a les faldes d'orientació marítima de la serralada Litoral, obertes a la influència del sol i la brisa mediterrània. La serralada protegeix dels vents freds i condensa la humitat que prové del mar, provocant un microclima típicament mediterrani amb estius càlids i secs i hiverns suaus. Les vinyes estan distribuïdes en parcel•les esglaonades que van del dels 90 m d'altitud fins als 260 m. Els vins d'aquesta zona són suaus, de grau i acidesa moderats.
La zona del Vallès Oriental és als vessants interiors de la serralada amb una orientació més obaga i un microclima més continental. Els vins són més àcids i enèrgics.
La varietat més característica de la Denominació d'Origen Alella és la pansa blanca, molt propera, tot i que no idèntica, a l'anomenada xarel•lo. Produeix uns vins blancs perfumats i lluents, especialment els anomenats marfil. Predomina l'elaboració de vins blancs amb la pansa blanca i la garnatxa blanca com a varietats principals. Altres varietats autoritzades són picapoll, malvasia, parellada, macabeu, chardonnay, chenin, sauvignon i moscatell de gra petit.

Per a l'elaboració dels rosats i negres, la varietat principal és la garnatxa negra. Són varietats autoritzades: garnatxa peluda, ull de llebre, merlot, cabernet sauvignon, pansa rosada i pinot noir. Els vins de la zona són mencionats per Plini el Vell a Naturalis Historia i per Marc Valeri Marcial a Epigrames, anomenats vins laietans. En el jaciment arqueològic de Veral de Vallmora, a Teià, s'han trobat una sèrie d'estructures que documenten l'elaboració del vi des del segle I fins al IV dC. Una inscripció en un segell de plom demostra que era explotat per famílies de Barcino. A l'Edat Mitjana els vins d'Alella subministraven la cort de comtes i reis de Barcelona. Era un dels vins favorits de la burgesia barcelonina del segle XIX, i s'exportava a Amèrica.

El 1906 es va fundar la cooperativa Alella Vinícola, productora de la tradicional marca Marfil. El celler de la cooperativa és de l'arquitecte modernista Jeroni Martorell i Terrats. Avui la pressió urbanística de l'àrea metropolitana de Barcelona ha fet que es redueixin els camps de cultiu de vinya. La superfície s'ha reduït a una tercera part des que es va crear la Denominació d'Origen. 

I per acabar, parlem una mica de la vinya: 
La vinya és una planta del gènere Vitis originària d'Àsia. A les terres de parla catalana es conrea en vinyes o vinyars l'espècie Vitis vinifera per a obtenir-ne raïm. Segons el DCVB la primera accepció del mot, que defineix la vinya com a l'arbust Vitis vinifera o sia, el cep, és un pur gal•licisme sense vitalitat en català. En efecte la vinya en català és el camp plantat de vinyes.
Segons l'edat, el cep rep noms diferents:
Mallol: cep d'1 any.
Estufera: cep de 2 anys o 3 anys.
Planta: cep de 4 anys.
Forqueta: cep de 5 anys. 
És una planta arbustiva amb fulles simples lleugerament palmades, anomenades pàmpols. Normalment el tronc es poda perquè no creixi excessivament. En les vinyes tradicionals o en vas es deixen quatre branques principals, molt curtes, d'on surten les vergues; en les vinyes emparrades, que permeten fer la verema a màquina, se'n deixen dues. El fruit, el raïm, és madur de la darreria d'agost fins al novembre. De raïm n'hi ha de blanc o de negre segons la pigmentació de la pell, que és el que determinarà el color del vi. El agrupaments de pocs grans de raïm, molts menys que no en tenen els raïms pròpiament dits, s'anomenen gotims o carrassos (xanglots o bagots al País Valencià).

Foto: Fermí Sicilia

Ara que ja sabem moltes coses recuperem la narració de la sortida. 

Seguim caminant direcció a Teià però abans d’arribar-hi agafem una riera a l’esquerra per continuar per un camí costerut que va limitant les vinyes fins arribar dalt un collet on trobem la pista que enllaça amb Teià per la part de muntanya. Per no caminar per la pista ens endinsem en un corriol que corre paral•lel a la mateixa i que és més agradable. Passem per una pineda llaurada pels senglars i tornem a recuperar la pista. Quan s’albira el final de la mateixa agafem un caminoi a la dreta que flanqueja per una cota que domina tota la població teianenca direcció al bosc cremat (un tros de bosc que va cremar el juliol de l’any passat, quan nosaltres especulàvem que faria més temps). En aquest camí la crescuda de la vegetació es manifesta pletòricament i sorgeix la repetida i reincident conversa de cada primavera parlant de l’estepa negra i l’estepa blanca: que si la que té la flor blanca és la negra i la que la té lila la blanca; que si el que es va inventar el nom aquell dia no estava prou bé; que no es refereixen a les flors sinó a les fulles, etc. etc. etc. Pareu l’orella i veureu que és una de les converses més recurrents dels “dimecres al bosc”. Està molt bé, però, sempre s’aprenen coses!

Arribem al bosc cremat i busquem un raconet per esmorzar. El trobem en unes roques col•locades perpendicularment al camí que són ocupades ràpidament pels més apressats que s’instal•len a les mateixes talment com una colla de gallines als pals del galliner. Teià al fons i més enllà el mar. 

Foto: Isabel Navarra

Continuem el camí travessant el bosc esmentat per recuperar la pista fins el coll d’en Gurgui. Aquí agafem un corriol a l’esquerra espès de vegetació, per l’obaga, que ens portarà fins un camí de carro de bon fer i pugem fins el coll d’en Pau Arenes. A prop trobem la roca de la creu, una roca granítica amb una creu petita gravada que ens indica que per allí passava l’antic camí ral, tal com ens explica en Quico Costa. Recuperem la pista i aviat girem a l’esquerra pel costat d’una tanca d’una propietat que sembla abandonada. Anem baixant per la vall d’Alella tot albirant les urbanitzacions de l’altre vessant. Passem per damunt de can Pau Arenes, un casalot majestuós. Arribem a tocar unes cases del capdamunt d’una urbanització amb construccions modernes. Ens trobem amb un grup d’alumnes d’institut fent classe al mig del bosc (com que el tenen al costat!) i arribem altra vegada a la zona de vinyes que, tot vorejant-les, ens porten altre vegada a l’institut, on tenim els cotxes, però aquesta vegada arribem per dalt, per la part de muntanya. 

Avui la sortida ha estat un xic més curta però molt agradable. Fins la propera!
Quico Villà

Foto: Fermí Sicilia