243 · Sant Miquel del Fai

4.4.2018 | 4,10'h | 9,5km | 465mts


Foto: Fermí Sicília

Fotos: Assumpta | Fermí | Isabel | Quico


Guia: Fermí Sicília.  Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Elena Morón, Pere Vilardebò,  Jaume Roig, Joan Vera, Assumpta Duran, Pep Saleta, Montse Dalmau, Pep Palomar, Isabel Navarra, Teresa Sicart, Ramona Torelló, Rosa Amat, Andreu Sierra i Quico Villà.

Fa quatre anys varem anar a Sant Miquel del Fai però no vam seguir estrictament el mateix itinerari que avui. Aquesta vegada hi hem anat una mica a demanda d’un sector que desconeixia l’indret (pecat patriòtic) o que tenia anhel de veure brollar l’aigua en un salt espectacular. Aquesta era una mica la incògnita que ens ha sortit positiva, es a dir, hem vist baixar aigua, força, pel salt de Sant Miquel. Maco de debò. Observat mantes vegades al llarg del recorregut, primer pujant des de l’alzina espectacular; després per la cinglera on transcórrer el GR5. Vaja, que d’aigua avui n’hi havia. Anem a parts, però.


Foto: Assumpta Duran
Deixem els cotxes a Riells i comencem a caminar planerament pel camí que ens ha de portar a Sant Miquel del Fai indicat sense cap problema. El camí segueix pel costat del riu Tenes, passant per la font de la Pineda amb un plàtan gegantí, considerat com a arbre monumental del país. La font no raja. Al cap de poc passem pel costat del molí de la Madella. Al cap d’un quilòmetre i mig aproximadament trobem l’indicador del GR5 que correspon al camí vell cap a Sant Miquel del Fai, el que ve de Riells,  un camí de ferradura molt ben empedrat i que va pujant lleugerament. Amb un quilòmetre de recorregut arribem a Sant Miquel del Fai. Abans d’arribar al monestir, en una gran alzina ajaçada al marge, que ens ofereix una bona panoràmica cap el salt d’aigua manipulat (sembla ser que els caps de setmana deixen que baixi una mica més d’aigua pels turistes, a través d’un estancament situat al capdamunt del salt que s’obre i es tanca a pleret) i l’antiga central elèctrica, algunes parelletes aprofiten per a fer-se fotografies amb el salt d’aigua (avui natural) al darrere. Tot un goig, sembla ser. Una colla de graons ens fa arribar fins el monestir, sota les balmes dels cingles del Bertí. El monestir està tancat, no perquè sigui dimecres, ja que només obren els caps de setmana, sinó per què estan agençant tot el recinte. Pugem fins la carretera on esmorzem en els bancs que hi ha a l’altre costat del pont.

Sant Miquel del Fai és un  monestir erigit sobre un  cingle en el   segle XV a partir d'una església anterior. Representa un bell exemple del gòtic a Catalunya. Es troba situat al capdamunt de la  Vall de Sant Miquel, dins el paratge natural dels  Cingles del Bertí, en el terme municipal de  Bigues i Riells, i àmbit del poble de  Riells del Fai,  al  Vallès Oriental. Per damunt mateix del monestir discorre el terme del seu municipi amb el de  Sant Quirze Safaja, del  Moianès. Situat a l'extrem nord del terme municipal, l'accés per a vehicles és des de  Sant Feliu de Codines, o des del quilòmetre 7 de la carretera C-1413b, a can Sants, en terme de  Sant Quirze Safaja. L'accés des de  Riells del Fai és únicament a peu. El límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de Sant Quirze Safaja passa justament pel cingle que es dreça damunt del monestir.


Foto: Fermí Sicília
Ran dels edificis del priorat, pel seu costat de ponent, discorre el torrent anomenat el Rossinyol. Aquest torrent abans d'arribar al monestir fa un primer salt d'aigua, sota el qual hi ha un petit embassament que era un gorg que fou ampliat amb una petita presa per damunt de la qual circula el carrer del monestir. Tot seguit, i a sota del monestir, fa l'impressionant  Salt d’aigua del Rossinyol, al capdavall del qual hi ha les  Coves de Sant Miquel, una gran  bauma que ha anat obrint l'aigua del Rossinyol amb el pas dels segles.

L’aigua, provinent dels rius Rossinyol i Tenes i també de les pluges i el desglaç, ha creat un paisatge singular a Sant Miquel del Fai, on ha format coves d’estalactites i estalagmites, curioses formacions rocoses, petits estanys i bells salts d’aigua.

A la riquesa natural d’aquest entorn s’hi afegeix la bellesa del patrimoni arquitectònic, herència d’un antic monestir que es va construir al voltant de l’església de Sant Miquel (segle X). El lloc està documentat des del 887, quan se l’esmenta en un escrit que fa referència a l’ermita romànica de Sant Martí (segle X). Aquesta ermita, molt influent fins al segle VI, va anar perdent pes davant del culte que se celebrava a l’església de Sant Miquel (segle X), construïda allà on anteriorment hi havia hagut un espai per als ritus pagans.

Foto: Assumpta Duran
L’any 997, els comtes de Barcelona van cedir les terres on hi havia l’església de Sant Miquel i els seus voltants al cavaller Gombau de Besora perquè hi fundés un monestir, però finalment la casa del Priorat no es va construir fins a principis del segle XV. Des del 1042 el priorat del Fai va quedar adscrit al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, fins que el 1567 va passar a la tutela de la catedral de Girona. El 1832, davant la falta cada vegada més evident de monjos, el priorat va quedar abolit.

La visita a Sant Miquel del Fai s’inicia a la plaça de l’Abadia, davant la qual s’alça la casa del Priorat. L’edifici, molt ben conservat, ha esdevingut un bon exemple del gòtic català i actualment s’aprofita per celebrar-hi banquets, reunions privades i actes d’empresa. Seguint pel passadís de pedra es va a parar a l’església de Sant Miquel, l’única capella romànica construïda sota una balma. Més endavant s’arriba a la sala de l’audiovisual, on s’explica la història i arquitectura d’aquest espai natural. La següent parada és el museu, que exposa restes arqueològiques de la zona.

Després l’itinerari es bifurca: es pot optar per visitar la cova de Sant Miquel, on podrem admirar la formació d’estalactites, estalagmites i petits llacs, o bé seguir el camí principal fins al llac de les Monges, amagat sota la roca. Aquest camí passa per darrere l’espectacular salt d’aigua del riu Tenes i va a parar a l’ermita de Sant Martí, restaurada recentment. El recorregut acaba a la cova de les Tosques, a la qual només s’accedeix amb un guia a causa de la dificultat del camí.

Acabat el petit refrigeri, anem uns cinquanta metres direcció al pàrquing i travessem el rierol del Rossinyol, seguim el GR5 que ens porta a la cinglera que domina tot Sant Miquel del Fai pel seu vessant esquerra. La panoràmica és espectacular i el dia clar ens ajuda encara més a gaudir-la. Anem caminant arran de la cinglera i guanyant alçada per un corriol fangós i un xic relliscós. Tot el camí està ple de matolls, pocs arbres. El romaní està esplendorós, florit a més no poder. No pots evitar trencar branquillons i posar-te’ls a la boca. Alguns espàrrecs per l’Ímma també els trobem. Anem fent camí, flanquejant la cinglera. Cada pas que fem podem descobrir noves imatges: Gallifa, La Mola, Sant Feliu, Collserola, Bigues, Riells, el turó de les onze hores... Anar fent arribem a la casa de l’Ullar on volíem prendre el grau de baixada que surt de la mateixa.

En aquest tram, però, la Teresa ha caigut i s’ha pelat el genoll, això fa que reculem i decidim baixar pel grau anterior. Aquest camí ja l’havíem fet però de pujada. És una baixada molt maca, amb les pedres ben sòlides, però clar, com a qualsevol grau el desnivell s’ha de superar, tant sigui pujant com baixant i aquí la força dels genolls posa en evidència la mitjana generacional del grup, la qual cosa fa que s’alenteixi el temps i fins i tot que possibiliti la visita al Decathlon a buscar pantalons nous. Tothom, però, acaba satisfet de la gesta i són múltiples les fotografies que es fan amb el telèfon per tal de mostrar a llurs famílies el camí fet.

Arribem a Riells i, com que avui els Palos, la Montse i en Pep, fa quaranta dos anys que varen fer aquell cop de cap d’anar a fer vida conjunta, ens conviden a un vermut al bar de Riells. Per molts anys, parelleta!

Feta la feina, tornem cap a casa tot esperant la setmana entrant. Quico Villà