242 · Burriac

21.3.2018 | 4h | 10km | 513mts


Foto: Assumpta Duran

Fotos: Quico | Fermí | Assumpta


Guia: Quico Costa. Xina García, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Elena Morón, Pere Vilardebò,  César Milián,  Jaume Roig, Joan Vera, Assumpta Duran, Pep Saleta, Fermí Sicília, Josep Carrillo, Paco Hernández, Pep Palomar, Miguel González i Quico Villà.

Burriac forma part de la nostra vida, dels que som nascuts al Maresme Central i dels que fa tants anys que hi vivim que ja és part del nostre imaginari. Un percentatge elevadíssim dels habitants de les poblacions que a l’època medieval, esmentades al monòlit que hi ha al peu mateix del castell (Argentona, Cabrera,Cabrils, Mataró, Premià de Dalt, Premià de Mar, Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Vilassar de Dalt i Vilassar de Mar), formaven part de la Baronia del Maresme, han pujat al castell i gaudit de la panoràmica d’aquesta gran talaia, i els que no ho han fet, la silueta del castell roquer no els és gens indiferent, la coneixen i l’estimen. Escoles, colles de jovent, excursionistes, ciclistes, “domingueros”, etc. han fet seu el cim des de les fonts d’Argentona o Cabrera, o bé directament de  Mataró passant per la Torre Ametller i el turó dels Oriols. Fins i tot, durant un temps, es podia circular en cotxe per la pista d’Argentona a Cabrera que passava pel monòlit esmentat, col•locat el 1980 en motiu del V Centenari de la Baronia del Maresme i que facilitava l’arribada de gent gran o amb dificultats a prop del castell. Més tard, amb la rehabilitació del mateix, després de la prolongació de l‘autopista, s’obri un camí per la part de llevant que facilita la pujada al castell, estalviant el camí rocallós, molt bonic,  tradicional. Tota aquesta introducció per dir que Burriac forma part del nostre tarannà excursionista, com d’altres pobles tenen el seu referent muntanyenc.

“La serralada litoral, a la comarca del Maresme, es dreça com a teló de fons continu des del riu Besòs fins a la Tordera. La línia de carena és a la vegada partió d’aigües entre les rieres que neixen als seus vessants sud-oriental i els afluents d’aquells dos rius que discorren al pel vessant oposat, nord-occidental ja en terres vallesanes. La serralada és una veritable barrera que es dreça entre la zona litoral i les terres de l’interior. L’androna litoral o terres disposades entre la serralada i el mar són lluny de formar un talús de pendent uniforme des de la carena abans comentada i la costa. En aquesta franja cal distingir clarament els contraforts de la serralada, disposats perpendicularment a aquesta per una banda, i la plana litoral per l’altra, provocats per les línies de falles secundàries orientades perpendicularment a les principals. Així, l’acció erosiva posterior ha obert unes valls seguint aquella direcció ja que era la que oferia menys dificultats d’esvorancament. És clar que el rebaix de la vall ha finalitzat quan la força del frec i transport de la riera s’ha equilibrat amb el nivell del mar. Aquest seria el model general, i que hauríem de relativitzar potser en cada vall. Així, el turó de Burriac o el de Montcabrer, aquesta acció erosiva de fons de vall es combinava amb la duresa dels dics que formen aquestes elevacions.” (El Maresme, diversitat i contrast, Pau Alegre-Francesc Villà, Grup Plèiade, Ed. L’Aixernador – Aj. Mataró, 1985).

Foto: Fermí Sicilia

El turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona, per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central. Ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori. És declarat BCIN, Bé Cultural d'Interès Nacional.Com a cim de 392 m., està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC. Avui, doncs, ens belluguem per casa.

Ens trobem a la font picant on deixen els cotxes els que no són d’Argentona, els de la vila arribem caminant de casa, i prenem el camí cap a la Barca, una roca amb forma d’aquest vehicle marítim on des de la seva ubicació hi ha una bona panoràmica sobre la vila. La roca està pintada, millor dit, embrutada amb pintura, per desaprensius desconeguts.

Continuem flanquejant el camí tot passant pel capdamunt de la urbanització de Can Lladó de Dalt i entrant en una zona de caos granític. Sempre acompanyants de pins prou alts com per ombrejar el camí, però també amb l’inici de la malura que els ataca a tot el Maresme. Arribem a la cruïlla que si anem a l’esquerra arribaríem a la Torre Ametller i a la dreta cap el turó dels Oriols. Nosaltres pel mig, direcció al cementiri de Cabrera, però no hi arribem. Girem a la dreta i caminem direcció al turó dels Oriols pel migdia fins arribar a un dipòsit d’aigua situar damunt mateix de la pedrera d’en Serra. Esmorzem.

Baixem una mica per tornar a pujar pel mig d’un bruguerar fins arribar a la pista que ens ha de portar al monòlit, al peu del turó i del castell. Pugem pel rocam, el camí tradicional i aviat arribem dalt el castell.

“El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac. És un castell medieval habilitat per a la visita, situat dalt d'un turó d’uns 400 metres sobre el nivell del mar. Té sota seu un antic poblat ibèric. 

Es tracta d'un recinte murat de planta irregular que s'adapta al terreny escarpat. La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud. La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l'homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d'època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d'armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord. 

En general la configuració actual correspon al castell del segle XV. Només queden alguns testimonis de les construccions dels segles X-XI i la cisterna de l'època romana, que es va aprofitar en construccions posteriors.
De la capella de Sant Vicenç queden restes de les voltes del temple. S'hi accedia des de dins del clos del castell i l'absis principal forma part del primer cercle emmurallat. Segons sembla, la part de la capella que resta és la part més primitiva, com la base de la torre i algunes de les parets, del segle XII. Segons l'escriptor Heribert Barallat (1878), la capella era dividida en dues meitats per un arc, que separava la construcció primitiva d'una altra de més moderna. 

Foto: Fermí Sicília
La torre de l'homenatge és de planta circular amb un mur d'1,25 m. de gruix i uns 15 metres d'alçada. La porta d'accés és a 3 m. del terra. A la torre s'hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada. La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV. 

Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre. Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva. En una altra de les cisternes del castell se suïcidà el jove poeta modernista Antoni Isern. El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d'època romana. La primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare. Aleshores s'anomenava Castell de Sant Vicenç. La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l'any 1313.

Entre els segles XII i XIII van ser construïts la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles [Gascón (2011)].

L'any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular "baró del maresme". La baronia del Maresme comprenia els antics termes de Mataró, Cabrera, Argentona, Vilassar i Premià, la jurisdicció sobre els quals va ser concedida a Pere Joan Ferrer pel rei Joan II. Les forques, símbol visible de l'autoritat de Pere Joan Ferrer, s'alçaven dalt d'un turó veí, conegut com el turó de l'infern. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i i va fer-hi diverses obres (ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles) fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.

Foto: Quico Villà

El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Les fotografies de finals del segle XIX i començaments del segle XX ja el mostren enrunat. Fou comprat per l'ajuntament de Cabrera de Mar l'any 1990.

Durant els anys 1993 i 1994 es van efectuar al castell un seguit d'intervencions arqueològiques i arquitectòniques per tal d'obtenir dades històriques i ajudar a conservar les restes de murs i altres elements arquitectònics de l'edifici.

Les excavacions van ser fetes per l'empresa Arqueociència SCP entre els mesos d'octubre i desembre de l'any 1993, i les obres de consolidació d'estructures foren a càrrec de l'empresa contractista Dentell i es van dur a terme de gener a maig del 1994.

Totes les actuacions van ser finançades per l'empresa concessionària de la llavors autopista A-19, Autopistas CESA, amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Cabrera de Mar i el Museu Comarcal del Maresme (actual Museu de Mataró).

Amb la intervenció arqueològica es pogueren establir tres fases constructives. La primera, d'època romana, entre els segles II i I aC, en què es localitzà les restes d'una cisterna. La segona fase, alt medieval, entre els segles XI i XIV, que correspondria a gran part del recinte sobirà del castell i part del baluard nord del recinte jussà. I finalment, una fase baix medieval a partir del segle XV, que correspondria a gran part del recinte jussà del castell. Aquestes últimes reformes s'atribueixen a l'època en què en fou propietari Pere Joan Ferrer.” (Viquipèdia).

Foto: Quico Villà
El dia és magnífic i amb una gran visibilitat. No veiem Mallorca però si el Pirineu i el Montseny nevats. Pel vessant marítim totes les poblacions possibles, des de Blanes fins a Barcelona. Fem les fotografies de rigor i comencem la baixada per l’altre costat, per migdia, on varen obrir un camí quan feren la restauració del castell. Evidentment que la baixada no és directe, a l’igual que la pujada anem fent marrades per baixar fins arribar al turó Rodó que el rodegem fins arribar a la font de la Puput. Passem pel costat de la font d’en Miliu i anem a parar a la barraca i la bassa del gitano, passem pel mig d’un túnel de bruc espectacular i arribem a les Encantades, un caos granític. D’aquí reprenem el camí de tornada passant altra vegada pel damunt la urbanització de Lladó de Dalt fins arribar a la font picant on hi ha els cotxes.


Foto: Quico Villà
Avui, però, al estar molt a prop de casa l’Elena i en Pere, aquests ens conviden a fer el vermut a casa seva. Ens tenen a punt cerveses i llimonades per fer clares, acompanyades de patates i olives. Una passada i molt bon acabament de trimestre.

Foto: Assumpta Duran
No vull acabar aquesta crònica sense recordar que hi ha diversos llibres que ens parlen de Burriac i el seu castell, des del clàssic d’en Francesc Carreras Candi fins a les històries i llegendes d’en Joaquim Ripoll (Llegendes com les de la Bruixa de la pinta d’Or, o la Cadira d’Or del Castell de Burriac). També s’havia fet un TBO (còmic) als anys 50, reeditat pel Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEAJC) i una magnífica exposició sobre Burriac al Museu Comarcal del Maresme l’any 1988.
Quico Villà