241 · El camí dels ponts a Viladrau

14.3.2018 | 4h | 11km | 330mts



Fotos: Quico | Fermí | Assumpta | Isabel | Costa


Guia: Quico Costa. Xina García, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Ímma Font, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Elena Morón, Pere Vilardebò,  César Milián,  Jaume Roig, Joan Vera, Ramona Torelló, Assumpta Duran, Isabel Navarra, Elisabet Andiñach, Esteve Palàcios, Pep Saleta, Fermí Sicília, Josep Carrillo, Teia Montmany i Quico Villà.


Cada vegada fa menys mandra sortir de bon matí doncs el dia ja s’ha aixecat quan ens trobem a Argentona. Fins i tot sembla que a la riera no passa tant d’aire. Això fa que marxem més alegrement, aquesta vegada cap a Viladrau a fer l’itinerari dels ponts perduts, un clàssic per aquelles contrades.

Petita caminada circular pel Parc Natural del Montseny, a la part baixa de la localitat de Viladrau, partint de la Solana dels Molins, on pel camí, anirem gaudint de la frondosa vegetació que té anar resseguint i creuant algunes de les rieres que vénen del massís del Matagalls. També podrem veure durant el camí, a la zona de Can Gat, uns magnífics exemplars de castanyers. Ruta senzilla, però molt agradable de fer.


Foto: Fermí Sicilia

Deixem els cotxes al pàrquing del restaurant La Solana dels Molins, abans d’arribar al poble de Viladrau venint de Seva, al costat dret de la carretera. Sota mateix del pàrquing surt una pista travessant un parell de columnes amb un cartell de prohibit circular excepte els veïns i abans de fer cinquanta metres girem a la dreta per anar a cercar el rierol. Fa fred però com que no fa gens de vent és molt suportable. Al cap de poca estona ja trobem el primer dels ponts que veurem i passarem avui, el pont de Can Pau Moliner, pontarró carreter amb forma d’esquena d’ase i sense proteccions. S’enlaira sobre la Riera Major, davant de la casa d’on pren el nom, on l’antic camí carreter de Viladrau a Vic, ara anomenat del pont de la Noguerola, canvia de vessant per a continuar per la banda esquerra de la riera. Senzill i elegant queda mig amagat per els verns i els avellaners que li fan ombra.


Foto: Quico Villà
Seguim caminant vorejant la riera i aviat trobem la Font de les Ametistes. La font es troba a peu del  camí carreter esmentat que, tot i abandonat des de l’obertura de la nova carretera al 1912, encara és un bon passeig a una i altra banda de la riera Major. Rep el nom de les conegudes ametistes del Montseny, també anomenades pedres de bisbe per ser les que tradicionalment encasten en els seus anells. Van ser famoses arreu d'Europa fins a mitjans del segle XIX, quan la seva explotació va deixar de ser un negoci rendible. També donen nom a la famosa obra de Guerau de Liost “La muntanya de les ametistes” (1918), en referència al Montseny.

Els bosquerols cada 20 anys aproximadament tallen les pollancredes dels vorals de la riera, canviant radicalment la imatge del camí. A l’estiu la font raja molt poc. El camí és bo per gaudir, tant al vessant obac com al vessant solà, ja que el recorregut planer i agradablement rieral sorprèn amb les vistes que ofereixen els antics ponts carreters que la travessen. L’ametista és una varietat de quars (SiO2) acolorit, que pot variar des del blau pàl•lid al morat rogenc, segons la quantitat d’òxid de manganès que contingui.


Foto: Quico Villà
Ben aviat arribem al Polo de Viladrau que al nostre parer, sense entendre-hi gens, ens ha semblat una mica minso i ranci, on hem vist uns quants cavalls no excessivament joiosos. Repetim que no entenem del tema. Fem la circumval•lació al camp i trobem el pont del Polito, una passera de fusta enlairada per salvar el pas de l’aigua i arribar al Polo. Poc més endavant trobem el pont de la Noguerola, potser el més bonic. Pont medieval amb barana baixa com a salva rodes per als carruatges. El pont de la Noguerola travessa la riera de la Sala (riera de Sant Segimon) pocs metres abans que aquesta aflueixi a la Riera Major. Aqui hi ha l’aiguabarreig. Rep el nom de la masia propera a ell. 

Foto: Francesc Costa
Passat el pont girem a l’esquerra i seguim un camí carreter que passa pel mig d’una gran estassada d’arbres dels boscos veïns. Anem fent i al cap d’una estona arribem al pont de la Sala, pont amagat abans d'arribar al famós mas de La Sala. Esmorzem i celebrem l’aniversari d’en Xavier amb carquinyolis i pets de monja força grossos i amb gust d’ametlla amargant sucats amb vi bo i suc de fruita. Per molts anys! 

No hi anem per què no ens ve de camí, però molt a prop, tal com la veurem després, hi ha la gran casa pairal de la Sala. Emmarcada per les imponents carenades del serrat de l’Oriol i de Sant Segimon, sobre un petit pujol excavat per la riera de l’Erola i el torrent de Rentadors, s’aixeca el casal de la Sala de Viladrau. La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII. Tot i que els primers documents sobre el casal daten del 1356, les més antigues noticies i el mateix nom de Sala permeten remuntar el seu origen uns segles abans. L’any 1594 neix a la Sala de Viladrau en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, el mes gran bandoler de l’historia. 


Foto: Quico Villà
Seguim el camí pujant una mica cercant, ja que està un xic amagat, el pont de les Cabres, sota de la finca de Can Gat. El passem i ens enfilem direcció a Can Gat. Can Gat és un conjunt format pel mas antic i els seus edificis annexes (on és situada la font) i la gran casa pairal construïda davant, (iniciada als anys 30 i acabada als 50 del segle XX), obra atribuïda a Puig i Cadafalch. No arribem a la casa ja que prenem el camí cap a Viladrau, deixant Can Gat i el camí de l’Erola.


Foto: Francesc Costa

Aviat arribem al cau de les guilles, una antiga mina i continuem caminant fins arribar a Can Molins. Al mas Molins hi ha un rellotge de sol que fou construït pel pare Joaquim Pericas, amb més de 6.500 algoritmes per traçar les corbes horàries, que s’ajusten a les quatre estacions en diferents colors.Just a la placeta hi ha la font de Mas Molins, que s’agraeix molt en l’excursió cap a l'Erola i Sant Segimon. El broc de la font esta a un mur de pedra del camí i vessa la seva aigua en una pica recoberta de molsa.


Foto: Quico Villà
Mas Molins té un rellotge de sol que a més de dir l'hora també ens indica el mes de l'any. Per això cal mirar sobre quina línia horitzontal cau l’ombra del octògon, comptant la primera com a gener.  “A solis ortu usque ad occasum laudabile nomen domini” (des de la sortida del sol fins a l’ocàs alava el nom del Senyor) és una expressió extreta del Salm 112:2. Sembla que la primera part estava a la divisa de l’antic escut dels Borbons per manifestar que als seus dominis no es posava el sol.Les corbes horàries indiquen l'estació en diferents colors: verd primavera, vermell estiu, groc tardor i negre hivern.

Foto: Fermí Sicilia
Seguim el camí direcció a Viladrau fins arribar al pont dels Sagalars, al molí de Dalt. Pont d’àmplia arcada que salva la Riera Major poc després de que aquesta prengui el nom. Situat al costat de la vivenda del moliner, es pot veure aigües amunt el saltant de l’aigua de l’antiga presa i, pocs metres més avall, les restes de l’antic molí a tocar d’un bell gorg.

Som a la fondalada de la riera, al molí de Baix, i anem a buscar la pista que ens ha de portar fins el pàrquing de la Solana tot travessant un prat clapejat de fogueres de les branques dels pollancres tallats sota l’atenta vigilància d’un parell d’homes bosquetans. El dia ha estat esplèndid i la caminada magnífica.


Quico Villà

Foto: Fermí Sicilia