238 · Els Munts i el Roure de la Senyora

14.2.2018 | 3h | 8,5km | 305mts


Foto: Quico Villà

Fotos: Quico Fermí


Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília. Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palo, Ímma Font, Pere Vilardebò, César Milián, Esteve Palacios, Jaume Roig, Joan Vera, Joan Pallàs, Rossend Sellés, Ramona Torelló i Quico Villà.


Avui fa fred! No passa res, es hivern i toca fer aquest temps. El cap de setmana passat ha plogut i nevat, força a la zona on anem, però la veritat és que hem esquivat una mica la zona més afectada per la tempesta, la vall del congost, de Tagamanent a la Plana de Vic. Nosaltres passem de llarg, ens plantem a Sant Quirze de Besora i anem cap a Sant Boi de Lluçanès, aquest altiplà que reivindica convertir-se en comarca sense ser-ho. No ens posarem pas a valorar aquesta reivindicació, prou maldecaps tenim en aquest país per ara mateix introduir nous elements de discussió, malgrat que aquesta és anterior a l’altra.

“Sant Boi de Lluçanès és un poble i municipi de la comarca del Lluçanès, si bé adscrit administrativament a la d'Osona (el que dèiem de la reivindicació). Està situat a l'extrem nord-est de la lluçanenca, i al nord-oest de l'osonenca.

El terme i la parròquia de Sant Boi s'esmenten ja l'any 905 a l'acta de consagració de Santa Maria de Lluçà i depenia dels senyors de Lluçà. El terme, però, se'n desmembrà molt aviat. Concretament l'any 962 la comtessa Riquilda el llegà a la seu de Vic. Legat que no tingué efectes fins al 933 en què el bisbe de Vic pactà amb el noble Sendret de Gurb i per una permuta, els Bisbes de Vic passaren a ser els senyors del terme que l'incloïa una gran part del terme de Perafita.

El terme es repartia en grans propietats o viles rurals, formades per masos més petits al seu voltant. Entre els de més renom i que encara existeixen com a cases pairals podem anomenar el Vilar, Vilarrasa, Viladecans, ...

Els bisbes de Vic regien el terme a través d'un batlle que solia ser l'hereu de Vilarrasa dels que se'n coneix la genealogia des de l'any 1134, en què Benet de Vilarrasa ja era batlle.


Foto: Fermí Sicilia

La població actual de Sant Boi va començar a formar-se a mig segle XVI tot i que amb anterioritat ja existia un petit nucli de cases agrupades a l'entorn de l'església, però van desaparèixer pràcticament al segle XIV pel despoblament que ocasionà la Pesta Negra. L'any 1553 el nucli era de 10 cases, el 1626 el cens parroquial era de 86 cases amb un total de 518 habitants. El 1782 són 180 les cases i 800 els seus habitants, arribant a un máxim de 1043 persones l'any 1860. Actualment el cens de població és de 532 persones.” (Viquipèdia)

A l’entrada del poble girem a l’esquerra per anar cap el casal del Vilar. Passem pel davant del casalot i tirem una mica més amunt on, passat l’oratori que deixem a la dreta, aparquem els cotxes. Ho fem a cent cinquanta metres del Roure de la Senyora.

“El Roure de la Senyora o Roure del Vilar (Quercus pubescens) és un arbre que es troba a Sant Boi de Lluçanès (el Lluçanès, tot i que adscrit administrativament a Osona) i un dels roures amb la capçada més extensa de tot Catalunya. 
Dades descriptives: Perímetre del tronc a 1,30 m: 4,13 m.
Perímetre de la base del tronc: 7,66 m.
Alçada: 21,56 m.
Amplada de la capçada: 33,21 m.
Altitud sobre el nivell del mar: 855 m. 

S'ubica a la base d'un pendent rocallós. L'entorn està molt ordenant i sota la capçada hi ha bancs de repòs ben disposats. Alguna de les branques està suportada per tutors. Davant de l'arbre, s'obre un camp de cereals de secà. Al fons es veu la imponent masia pairal fortificada del Vilar. Hi ha certa diversitat de gramínies de prat, all boscà, fonoll, vidalba, heura, gavarra, esbarzer, sajolida, botja d'escombres, ginebró, robínia i freixe de fulla gran. Més enllà de la fauna pròpia d'aquest tipus d'hàbitat (com les aloses, els cruixidells i les guatlles), s'hi pot observar l'àliga marcenca a l'estiu i, molt a prop, una població excepcional de picot negre. 

Mostra una densitat de capçada feble, el seu fullatge no està en plenitud, tot i que l'aspecte global és bo. No presenta atacs visibles -únicament petites galeries en talls molts vells-, tot i això és possible observar algun exemplar de banyarriquer al seu tronc principal. S'hi han fet actuacions de poda de reducció de densitat a la capçada, algunes de les quals han produït talls de diàmetre superior als 20 cm, els quals podrien ser vectors de malalties o plagues de cara al futur. Conta la tradició que la senyora Lotgarda de Perdals, de la qual prengué el nom, tenia molta estimació pel roure i passava llargues estones a la seva ombra llegint o fent labors de ganxet. És un arbre catalogat com a monumental des del 30 d'agost del 1988 a causa de les seues dimensions i antiguitat (hom creu que pot tindre més de 500 anys)”. (Viquipèdia)


Foto: Quico Villà
Fem la visita al roure i el reverenciem com es mereix abans d’iniciar la caminada que iniciem aproximadament a 2/4 de 9. “El camí fa pujada i me’n vaig a peu”, com deia en Serrat fa anys. Anem pujant per un camí ample i agradable, amb el terra gelat, la qual cosa ens va bé per estalviar-nos el possible fangueig que hi haurà d’aquí uns dies, quan la neu s’hagi fos del tot. Unes pinzellades de neu glaçada ens acompanyen amigablement. Anem fent i sense gairebé donar-nos-en ja som al capdamunt de la carena. Passem pel costat d’un oratori des d’on podem observar el santuari dels Munts. En una hora ens plantem a l’espectacular mirador dels Munts. Esmorzem. Mirem les diferents panoràmiques. Fem la foto de grup. Gaudim de la frescor, ja som dalt. Què més volem!

Foto: Quico Villà
“Els Munts és una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d'Osona. Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 289093001), al costat del qual es troba el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, i la seva hostatgeria que actualment és un restaurant.

Aquest cim esta inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.  Els Munts està situat entre les comarques d'Osona, Ripollès, Lluçanès i Berguedà. Pel nord-oest d'aquesta talaia es pot contemplar el Cadi, el Pedraforca i l’Encija. Mirant pel sud-oest Montserrat. A l'est contemplem el Puigsacalm, la Serra del Milany i Puig Cubell, Cabrera i Aiats, pel sud-est s'observa gran part d'Osona i el Montseny. Finalment pel nord-est s'observa des del Pirineu de Núria fins al Canigó, amb destacada presència del cim del Puigmal. Des de prop del cim arrenquen les diverses ramificacions que formen la serres de Sobremunt, Sant Salvador de Bellver i Bescanó. Totes elles moren als peus del riu Ter, entre Sant Quirze de Besora i El Santuari de la Gleva . En el bell mig del cim hi ha uns mapes que senyalen els indrets més rellevants i ajuden a identificar tots aquests indrets. 

Els Munts està format per terrenys d'edat terciària i quartaria, totes les terres estan constituïdes per roques sedimentàries. A la muntanya dels Munts hi trobem una espessa vegetació, ja que és un cimal en el qual no es pot conrear degut la seva inclinació i el seu terreny abrupte.En els Munts es registra un elevat índex pluviomètric, superior als 800 litres per metre quadrat anuals, la qual cosa fa que la muntanya presenti aquesta basta vegetació.

El Santuari de la Mare de Déu dels Munts és una església barroca de Sant Agustí de Lluçanès (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és una construcció d'una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d'entrada al 1700. Al costat esquerre de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s'hi accedeix des de l'interior de l'església. La porta d'entrada està protegida amb un porxo que comunica amb l'hostatgeria, edifici rectangular. 

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Munts, romànica del segle XIII, molt restaurada. Tot i que l'estructura de l'edifici podria ser anterior a la data de la llinda de la porta (1700). La unitat de les estructures confirma que la imatge de la Mare de Déu que conserva a l'interior és anterior a l'obra arquitectònica. La imatge de la mare de déu podria ser del segle XIII, però l'arquitectura és del segle XVIII. Esmentada ja el 1170, l'església fou renovada a partir del segle XVII.” (Viquipèdia)

Ara baixem pel vessant de Sant Quirze. Ho fem vorejant els camps ben nevats i trepitjant la neu glaçada que ens acompanya musicalment amb el cruixir dels seus cristalls gelats en direcció al mirador de la plaça del boix grèvol. És bonic i agradable. Baixem per un corriol amb força pendent fins arribar a  una avinguda de roca, talment una calçada romana enmig del bosc, que ens acompanya un bon tros. Trenquem a la dreta per un petit corriol, quan gairebé som a baix de tot, per encalçar una altra pista que ens fa una mica de pujada, a la dreta, durant uns tres-cents metres fins tornar a endinsar-nos en un corriol dret que surt a la dreta del camí, tancat per uns cordills, i que ens portarà a l’ermita de Sant Roc.Un altre exemple de religiositat popular, en el temps que es buscava la protecció dels sants davant de mals i fets de la vida de les persones que no tenien encara solució o explicació racional. Aquesta ermita fou aixecada al segle XIX pels amos de les cases de Codines i Bertrans, properes a l’indret, a causa d’una epidèmia de còlera que va afectar el poble al 1854 en senyal de protecció a possibles revingudes en el futur. Destaca la forma de la teulada a la part de la façana, imitant l’estil barroc. El seu estat de conservació es molt bo i s’hi oficia missa un cop l’any.


Foto: Quico Villà
Continuem la caminada direcció a Sant Boi. Albirem al cap de poc el casal del Vilar i ens acostem per poder visitar-lo. “El Vilar de Sant Boi és un monument del municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es tracta d'un gran casal de cos quadrat amb teulada a quatre vents i una torre al mig. Hi ha diferents elements destacables del casal com l'entrada d'estil neoclàssic i uns carots amb motius animals que es troben a la teulada de la façana principal. A la dreta de la casa hi ha adossat un cos rectangular amb dues galeries porxades d'arcs carpanells rebaixats que comuniquen amb una petita torre de planta quadrada. A l'angle NO de la casa hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser del segle XVIII, una cabana i una masoveria entre altres dependències que conformen el conjunt. L'obra actual és del 1735 (el casal) i 1777 (les galeries). El mas és documentat des del 1176. El 1256 n'era l'amo Pere Vila i tingué un eclipsament els segles XV-XVI. Inicià l'ascensió actual a partir del 1613, quan hi passà a viure Geroni Vilarrasa fill del veí mas de Vilarrasa, el qual amb una hàbil política d'enllaços matrimonials feu possible un gran patrimoni. Per aliances matrimonials i compres, el Vilar arribà a tenir vint-i-cinc cases en el terme de Sant Boi.” (Viquipèdia) La veritat és que avui ens mostra una sensació  d’abandonament, si més no, de poc endreçada. Ara, la casa és espectacular.

Foto: Quico Villà
Tornem enrere cap els cotxes i tornem al roure ara que està assolellat. Parlem amb en Pere Selva, introduït per en Jaume que abans ha fet una aproximació al contacte veïnal, un home que ens explica la història de l’arbre, la darrera poda que han fet des de la Gene, l’orgull que senten els santboians per aquest roure, les històries que amaga sota la seva capçada, etc. Ha estat un bon final d’excursió. Per cert! La més curta de la temporada però també de les més agradables ja que hem gaudit de la companyia del mantell blanc de la darrera nevada. Fins la propera!
Quico Villà