237 · Camins del Figaró

7.2.2018 | 3h | 10,2km | 300mts

Foto: Fermí Sicilia

Fotos: Fermí | Isabel


Guia: Francesc Costa. Rafaela Garcia, Fermí Sicília, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Paco Hernández, Joan Vera, Isabel Navarra, Assumpta Duran, Mari Sanàbria, Pere Vilardebò, Elena Morón.


Un dia que ha començat amb fred, a la vall del riu Congost, però el sol aviat ha fet agradable la caminada que ha començat al Figaró. Les primeres passes han estat a la vora de la font dels Gitanos i al costat del riu, que avui anava carregat. Quina diferència amb el rierol mansoi de fa tres setmanes, quan hi vaig passar, que avui l'aigua dringava tot saltant les pedres i pels gorgs al costat de les cases medievals del nucli de Gallicant, al meandre que fa el Congost abans d'arribar a la Garriga.


Foto: Fermí Sicilia
Una pujada amb els cingles del Bertí al davant ens a dur a la plana magnífica de  Ca n'Oliveras, on havíem passat en una altre excursió. Una casa de pagès forta que els amos varen decorar amb un bell jardí romàntic. La mirem de lluny i prenem imatges amb aparells electrònics diversos. Continuem fins un mirador que obra la vista sobre la vall del Congost, ara ja ben soleiats. Un llarg camí de terra vermella ens deixa mirar el poble del Figaró, enfilat a la costa de la muntanya. Arribarem a la casa del Bac, que dóna nom al torrent del Sot del Bac, lloc molt conegut  d'excursionistes i dels que els agrada fer escalada, per les agulles que hi ha. També es pot admirar un salt d'aigua que avui no veurem, perquè a la cruïlla de camins ens decidim per anar a la dreta i de baixada.

Després de travessar l'esmentat torrent, un lloc de vegetació exuberant, verds i molsa, passarem una bona estona per un corriol penjat enmig de la costa de la Soleia de Santa Eugènia. Camí estret i bonic amb vistes al Montseny, que passa per antigues feixes de vinya abandonades fa dècades i que al llarg de segles eren la vida dels veïns. Podem veure les obres de pedra seca per aguantar els marges que la vegetació ha desfet. Fang i aigua al mig del camí i algun arbre que ha caigut i hem de fer equilibris.


Foto: Fermí Sicilia
Després de travessar la via del tren i pensar amb el company ferroviari, arribem altre vegada al costat del riu Congost, precisament en un lloc que hi ha un bonic gorg i un salt d'aigua que baixa de valent. A poques passes arribem a Santa Eugènia del Congost on de seguida comencem a mossegar l'entrepà, que tothom està afamat que hem allargat massa l'operació alimetícia.

En nuclí de Santa Eugènia del Congost està format per l'esglesia i unes quatre cases medievals, de les quals n'hi ha una d'una antigor considerable, que té l'entrada al nivell del primer pis, per tal de garantir certa seguretat en aquells temps foscos.

Llegim a la Wikipedia: "L'església existia l'any 1037; era la capella de l'antic casal del Congost, transformat després en el mas Santaeugènia. La formació d'un notable grup de masos al Congost "Les Casetes del Congost", prop del camí ral, feu que els rectors de Tagamanent hi celebressin missa el diumenge des del segle XVII. Un punt d'inflexió fou l'any 1599 quan un Privilegi Reial de Felip II d'Aragó i Catalunya, n'autoritzà l'exportació de vi de collita pròpia. Aquesta cessió marcà l'inici d'un important impuls econòmic que girà entorn del conreu de la vinya i l'obertura de nous mercats per aquest producte, aquest bon cicle econòmic féu que s'hi establissin al segle XVII un munt de masos al voltant del veral del Congost. Es calcula que la producció de vinya era d'una mitjana de tres-centes càrregues de vi anuals a tota la Vall del Congost, per tant el pes a l'economia d'aquest cultiu en fou molt important per tots els masos tagamanentins. L'any 1855 es transformà en parròquia amb certa vinculació a Santa Maria de Tagamanent (fou ampliada al mateix segle XIX i renovada modernament)".


Foto: Fermí Sicilia
Ara toca passar a  l'altre costat de la carretera i ho fem per un tunel, i a trobar unes escales que ens duran a la pedrera de Can Pere Moliner . Entorn de treball que han endreçat, amb una barraca de pedra i dues fonts. Seguirem un llarg camí planer pel nomenat Camp Roig, també  terra de vinya anys fa, i roig pel color de la terra. Trobarem unes parets de pedra vermella per aguantar les terasses, d'una altura gens corrent, semblen més aviat una muralla i amb les pedres fent equilibris.


Foto: Fermí Sicilia
Després d'una baixada enèrgica i sobtada arribem a la riera de Vallcàrquera, que  resseguim fins al salt, i avui amb tanta aigua les falgueres estan contentes. De tornada per la pista que duu a sant Pere de Vallcàrquera arribem al Figaró, a la part de dalt on podem ullar les boniques cases modernistes que es varen fer construir barcelonins amb pessetes, després d'arribar-hi el tren l'any 1875. Baixar per l' Escala de l'Angelus i dir adeu a aquest poble d'arrels medievals que encara conserva al costat de l'antic Camí Real cases amb portes adovellades i el nom de l'amo, restes d'un molí fariner i la casa de l'hostal. Adeu.
Francesc Costa