234 · Entorns de la Creu de Canet

17.1.2018 | 4,15h | 11,5km | 525mts



Foto: Isabel Navarra

Fotos: Isabel Navarra | Quico Villà | Fermí Sicília



Guia: Josep Carrillo. Rossend Sellés , Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, César Milián, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Dalmau, Pep Palo, Assumpta Duran, Elena Morón, Pere Vilardebò, Isabel, Fermí Sicília, Joan Pallkàs, Ímma Font, Pep Illa, Esteve Palacios, Jaume Roig,  i Quico Villà.



Avui, com que en Josep ha preparat la ruta per les seves terres, al nord de Mataró, allà on a vegades els d’Arenys consideraven que s’acabava el Maresme, els cap grossos han decidit anar directament al segon lloc de trobada, a l’altre costat de la riera d’Arenys de Munt; també ho han fet els del Barcelonès nord, per mandra de deixar l’autopista. Així doncs, a les vuit del matí ens hem trobat els repicatruges i a dos quarts de nou hem començat a caminar plegats.


Foto: Quico Villà

On hem deixat els cotxes, davant mateix, a l’altre costat de la carretera, hi ha el Rial de la Rectora, que sense entrar en disquisicions de qui era aquesta senyora, el prenem per començar a enfilar-nos muntanya amunt, cap a la serra d’en Sala. Sembla ser que aquest tal Sala havia de ser una nissaga important ja que molts dels indrets per on passem avui, dins el terme d’Arenys de Munt i Canet, en Sala surt per arreu.

Arribem a dalt de la serra d'en Sala, a gairebé 300 metres sobre el nivell del mar, forma aquí una mena d'altiplà. Els espais oberts envoltats de massa forestal tenen un gran valor paisatgístic, ja que esdevenen àrees de gran importància per a la fauna, en especial pels rapinyaires, i també per a la flora, atès que permeten l'aparició d'hàbitats vegetals rars. Antigament, la família Sala tenia en aquest terreny el blat. En aquestes contrades, els terrenys plans en alçada són coneguts com a planes, mentre que els terrenys plans al costat de la riera s'anomenen plans. Al capdamunt d'aquesta plana hi ha una esplèndida vista sobre la serralada del Corredor, els Tres Turons, el Remei i la línia de costa.

Hi ha un tancat per tot el que és la plana d’en Sala. Entrem ara a la serra dels Termes, llindar entre Arenys de Munt i Canet. Comencem a baixar i al cap d’una estona observem, gairebé a ull d’àguila, la torre de Can Corbera, un casalot conegut popularment com Can Boter, que data del segle XX i ha servit als seus propietaris com un immoble d'estiueig.


Foto: Isabel Navarra

Al cap d’una estona ja albirem la Creu de Canet o Pedracastell, però no us penseu pas que hi arribarem aviat, no! ja que en Josep ha pensat que més valia fer uns quants sifons per fer més entretinguda la caminada. Hi ha qui ja reclama per esmorzar però això no ho fem fins arribar dalt del turó.

Des del turó de Pedracastell podem veure la vall de Canet sota nostre. Es tracta d'un espai privilegiat per les vistes panoràmiques de la comarca a dreta i esquerra i per l'extensió de la vall amb el mar Mediterrani al fons banyant la costa del Maresme. Dalt del turó s'alça la Creu de Pedracastell, un monument de pedra que ha viscut la història local de primera mà.

“La primera Creu de Canet va ser construïda l'any 1901, quan el papa Lleó XIII va demanar als pobles que aixequessin creus commemorant l'entrada al nou segle. Si Canet té Creu és pels terrenys que va cedir el Dr. Marià Serra i Font, que en fou el promotor i Lluís Domènech i Montaner, que en va ser l'arquitecte. La primera pedra es va posar l'1 de gener. El pergamí enterrat al fons de la Creu el feu el mestre cal•lígraf de Barcelona i fill d'Arenys de Mar, Francisco Flos i Calcat. El pergamí s'introduí dins d'una ampolla amb exemplars de diaris, entre ells La Costa de Llevant.

La primera Creu va ser beneïda el maig de 1902. Anys més tard, al 1926, una forta ventada durant la nit de Sant Esteve, va fer caure el monument. La segona Creu fou una còpia de la primera. La va projectar Pere Domènech Roura basant-se en els plànols del seu pare, Lluís Domènech. Va ser beneïda el 30 d'octubre de 1927. Aquesta segona Creu també va caure. En aquest cas, però, fou el moviment anarquista que va decidir enderrocar-la el juliol de 1936, a l'inici de la Guerra Civil. Durant els anys 40 s'hi va col•locar una creu de fusta. Després, durant anys, es va anar fent una recaptació de fons. Finalment es va encarregar un nou projecte, en aquest cas a l'arquitecte Isidre Puig Boada. L'any 1954 es va beneir la nova Creu, d'estil gaudinià, que és la que encara perdura avui.


Foto: Quico Villà

Després de la Guerra Civil, la festivitat del Primer de maig es va prohibir. A Canet es va començar a celebrar la Festivitat de la Santa Creu, que va acabar coincidint amb el dia 1 i que ara encara se celebren plegades. Els impulsors de la transformació de la festa de l'1 de maig en l'Aplec Pedracastell són el grup que es formà a l'entorn de la revista local Pedracastell, que va aparèixer set anys després de la fi de la Guerra Civil.
Avui encara se segueix reservant l'1 de maig per pujar fins a l'esplanada de la Creu. Allà s'hi ballen sardanes i s'hi fa una missa davant el monument de pedra. S'aprofita per anar-hi en família o en grups d'amics i passar-hi el dia plegats.

La Creu Pedracastell i una part del terreny que l'envolta és propietat de l'Ajuntament. El Dr. Marià Serra ho comprà el 1900 al seu propietari, aleshores Josep Pujadas. Abans, l'any 1870, Maria Josefa Roura Llauger i la seva filla Virgínia Pujol Roura havien venut els terrenys a Pedro Pujadas Aulet pel preu de 250 pessetes.” (http://canetdemar.cat)

La creu de Pedracastell


Després d’esmorzar en Fermí ens convida a vi bo i galetes, doncs avui és el seu aniversari –Per molts anys, Fermí!-, ens fem la foto de rigor (ens la fa una noia adulta atleta, almenys marxa corrent) i comencem a baixar cap a la cerca de la riera de Canet, a la zona industrial. Gairebé arribats al capdavall, veiem com un petit bosquet, en realitat una plantació, de xiprers, que si més no és una curiositat en el camí. Camí farcit de barraques de “conreu” al mig del bosc, brut de plàstics i enderrocs. Arribem a la zona industrial, passem pel costat dels barracots del nou institut de Canet i per la masia de Can Cases. Anem a cercar el rial de les Teixoneres i després seguim pel rial del Gel. Ara tornem a pujar, a suar una mica la cansalada, fins arribar dalt la carena per saltar al vessant d’Arenys de Munt. Aviat guaitem l’enorme masia de Can Sala de Dalt i anem cap allà.

“Can Sala de Dalt és una masia del municipi d'Arenys de Munt protegida com a bé cultural d'interès local. És una masia de planta rectangular i coberta a quatre vessants, envoltada de la finca de conreu. En un angle de la casa hi ha una torre mirador coberta, també a quatre vessants. La casa consta de planta baixa i dos pisos. Al cantó esquerre hi ha adherida una capella, actualment restaurada, i un celler; actualment hi viuen uns masovers. Aquest cos tanca el pati per aquest costat, ja que tota la casa es troba envoltada per un mur que la protegeix. A la façana principal hi ha un portal rodó amb grans dovelles i finestres a cada cantó, amb una reixa de ferro forjat. Al primer pis les finestres estan emmarcades amb pedra i les llindes són rectes. A la llinda de la finestra principal hi ha gravat el nom de Jesús i la data de 1629, que podria ser la de finalització de la construcció. La façana acaba amb una cornisa d'obra, un maó i dues teules. 


Foto: Isabel Navarra
A l'entrada hi ha encara una pedra de molí per moldre les olives. La capella que està al costat de la casa té un campanar d'espadanya. Actualment està en desús. S'hi venerava la Mare de Déu del Bon Tornar.” (Viquipèdia)
Agafem el camí on hi ha explícitament un senyal de prohibit passar-hi els caminants que ens porta fins la mina de can Sala, una senyora mina dins un gran edifici. Continuem el camí per anar directament fins al Rial de la Rectora on hem iniciat l’excursió d’avui i cap als cotxes. La ruta ha estat bonica per la panoràmica constant damunt la costa i el mar; el temps magnífic i el cel netejat per les ventades d’aquesta nit ens ha permès albirar fins a Barcelona nítidament.

Quico Villà