232 · La Foradada des de l'Esquirol

13.12.2017 | 3'37h | 10'8km | 388mts 


Foto:Quico Villà


Fotos: Quico | Fermí


Guia: Josep Carrillo. Tomi Rodríguez, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Rossend Sellés, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Ímma Aymerich, Pere Vilardebò, Rosa Amat, Miguel González, Jaume Roig, Esteve Palacios, Núria Podio, Tèia Montmany, César Milián, Francesca Fradera, Francesc Parera i Quico Villà.


Avui fem la darrera sortida del trimestre ja que sembla ser que el proper dimecres és dia de reflexió. Fa fresqueta, és a dir, fred, i agafem els cotxes per anar cap a l’Esquirol on ens esperen la Tomi i en Josep que hi han passat la nit. Arribats a Osona la boira ens ha estat escortant tot el camí fins arribar a l’Esquirol que es troba una mica enlairat. La primera impressió és que tindrem molt bon dia i que el sol ens acompanyarà durant la jornada, però no ha estat ben bé així.


Foto:Esteban Palacios

El municipi de l’Esquirol és el camí natural o porta d’entrada al Collsacabra. “L'Esquirol és un extens municipi situat a l’est de la comarca d’Osona. S’originà a partir del segle XV en el llarg camí de Vic a Olot. El nucli inicial va a ser un hostal enclavat en un antic mas anomenat Parai, on hi havia un esquirol i s'anomenava l'Hostal de l'Esquirol. Per això el terme era conegut popularment com l'Esquirol. L'altre nom del terme, Santa Maria de Corcó, es va afegir el 1743, quan es va traslladar al poble la parròquia de Corcó. L'Esquirol és la població que concentra més serveis, però el terme comprèn els nuclis de Cantonigròs, Sant Julià de Cabrera i Sant Martí Sescorts, aquest darrer situat ja pràcticament a la plana de Vic.

En el segle XIX els treballadors d'una fàbrica de Manlleu en vaga van ser substituïts per paraires sense feina del municipi de l'Esquirol, i aquest fet hauria provocat el nou ús del terme esquirol per anomenar qui trenca una vaga. 
Durant el període de 1937 i 1939 el poble va canviar el nom de Santa Maria de Corcó per l'Esquirol, recuperant doncs el nom originari, però que durant la dictadura franquista va ser canviat de nou. El 23 de febrer del 2014 es va sotmetre a consulta mantenir el nom de Santa Maria de Corcó o canviar-lo per l'Esquirol. Tot i que més del 90 per cent de les persones que van participar en la consulta es van mostrar a favor del canvi, en principi l'Ajuntament va optar per no fer-lo, atès que no s'havia arribat al mínim del 50% de participació que l'Ajuntament havia fixat com a necessari (només va votar el 42% del cens). No obstant això, el dia 11 de març del 2014, el Ple de l'Ajuntament, per set vots a favor i tres en contra va optar per tirar endavant amb la proposta i canviar definitivament el nom de Santa Maria de Corcó a l'Esquirol. El 4 de juny de 2014 el DOGC va publicar la resolució de 28 de maig que donava oficialitat al canvi de nom del municipi.” (Viquipèdia)


Foto:Quico Villà
Deixem els cotxes al costat de l’Hostal Collsacabra, on han dormit la Tomi i en Josep i on vindrem després a dinar. Prenem el camí direcció a l’església per agafar la carretera de Cantonigròs que deixem així que sortim del poble, al Pont de la Gorga, conegut també com a pont del Raval, que ens permet creuar la riera de les Gorgues en el camí Ral de Vic a Olot. És d’origen romànic, tot i que ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Està format per dos arcs desiguals, amb uns 400 metres de llargada. El pilar on s’uneixen aquests dos arcs té forma de tallamar cap el nord. Està ben conservat i per això avui en dia encara és utilitzat per vianants i ciclistes. El Pont de la Gorga és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La riera està gelada, cosa que als del Maresme, gens acostumats a aquest fenomen, ens fa venir més fred del que realment ens acarona. Resseguim una estona la riera per un camí gebrat i aviat arribem a la masia Arcarons. Pugem suaument fins arribar a la carretera que va a Cantonigròs, la travessem i agafem el camí Ral, ruta que uneix Vic amb Olot i viceversa i que et fa recuperar els paisatges perduts de gran bellesa i de notòria singularitat, així com els camins oblidats. Per Osona el camí transcorre per la Plana de Vic, Sant Martí Sescorts, el Cabrerès, l'Esquirol, Rupit i Pruit, i pel Grau de l'Hostalot, comunica amb el tram de la Garrotxa que transcorre bàsicament per la Vall d'en Bas i les Preses. Nosaltres farem el trajecte que uneix l’Esquirol amb Cantonigròs.


Foto: Fermí Sicilia
Trobem que el camí està com enllosat, amb grans pedrots plans que la mare natura ha plantificat allí en el transcurs dels anys. Aviat arribem al Puigsespedres, un turó de 765,6 metres d'altitud on hi ha les restes del dolmen de Puigsespedres, sepulcre megalític del període neolític, excavat el 1920. Anem tirant amunt, tranquil•lament, fins arribar al pla de Balà i després entrem al poble de Cantonigròs franquejant-lo per la seva part occidental, vorejant les torres construïdes en aquesta espècie d’urbanització enganxada a l’antic nucli de pagès. Traiem el cap al que podríem dir part més antiga i anem cap el camp de futbol on esmorzem.

“Els orígens de Cantonigròs  són molt semblants als de l’Esquirol, però una mica més tardans. El nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, també anomenat “Toni Gros”,  per acollir els viatgers que feien el camí ral de Vic a Olot. Degut a que està a uns 1000 m. d’alçada, durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència. Actualment és un important nucli d’estiueig.


Foto:Quico Villà

Sant Roc de Cantonigròs  és un temple votiu que va ser construït el 1854, va ser ampliat el 1861 i el 1945 es va convertir en una parròquia independent.  Entre els anys 1944 i 1968 es va organitzar, sota els auspicis de la parròquia, el que va ser el certamen literari en llengua catalana més important del país durant els primers temps del genocidi lingüístic i cultural del català, fou el “concurs parroquial de poesia de St. Roc de Cantonigròs” i “festa literària del Collsacabra” , en aquesta festa literària hi participaren les principals figures del país i de l’època; el principal organitzador en va ser en Joan Triadú, personatge que estava molt vinculat a Cantonigròs i que l’any 2005  va ser nomenat fill adoptiu del poble” . (www.L’esquirol.cat)

Tot esmorzant hem notat l’alçada en què està situat el poble ja que mica en mica anàvem quedant glaçats. Em sembla que mai hem esmorzat tant depressa. Amb la panxa plena iniciem el camí que ens ha de portar cap a la Foradada. Anem baixant una mica per un camí pedregós fins arribar, al cap d’uns 950 metres aproximadament, a la cruïlla que ens ha de portar a les gorgues de la Foradada per un corriol força dret però arranjat amb baranes en els espais que podrien resultar més complicats, sobretot si ha plogut o està gelat el camí. Al cap d’uns deu minuts arribem al capdavall i ens trobem amb el gorg.

El torrent de la Rotllada ha creat unes formes curioses a la roca, coneguda com  Les gorgues de la Foradada. Al costat, una cascada, l´aigua cau des d'una altura de 25-30 m, en un lloc envoltat d'alts murs, i forma un bonic gorg. El nom li ve pel gran forat que s'obre en el mur rocós, a la dreta del salt. Al costat de la gorg hi ha les ruïnes d'un antic molí que utilitzava el desnivell del riu com a força motriu. Mig amagada entre els murs que encara resten del molí, hi brolla una font.

La cascada ens l’hem imaginat ja que no queia gens d’aigua, i el gorg s’endevinava per un petit toll d’aigua gelada que restava al bell mig d’aquest petit circ. L’indret és molt bonic. Hem anat fins el forat i ens hem fet la foto de grup. Les parets que t’envolten impressionen i imaginar-ho com de maco ha de ser amb l’aigua saltant i el gorg ple de gom a gom, és un espectacle. De moment ens conformarem mirant fotografies.





Ara toca tornar a refer el camí fins la cruïlla, això vol dir pujar el corriol esmentat. Un cop arribats a dalt, prenem la direcció de la dreta per un camí que va resseguint la riera de les Gorgues des d’una cota força enlairada amb una bona panoràmica damunt les roques del costat dret de la riera. Nosaltres anem per l’esquerra. Aquest camí està ple de fullaraca de roure, l’arbre dominant en aquest indret, i més endavant de roure i faig. Al cap d’una estona arribem a un lloc ple de lloses que, si estan gelades, cal vigilar per no relliscar. Trobem la cruïlla de la Font de les Fontiques i al cap de molt poca estona arribem a la masia del Campàs. Ja tornem a estar a la carretera de Cantonigròs, al capdamunt del carrer del Pont, al Raval. Baixem el carrer i anem a parar al Pont de la Gorga, tancant el cercle de la caminada. 


Foto:Esteban Palacios
Anem a dinar a la Fonda Collsacabra i després ens acomiadem fins l’any que ve. 

(Mentre dinàvem, ens hem assabentat de la mort de la mare de la Montse Dalmau, companya de suades. Una abraçada Montse i Palo). 

Quico Villà