231 · Prats i boscos de Palaudàries

29.11.2017 | 3,27h | 11,5km | 278mts 


Foto: Fermí Sicília


Fotos: Quico | Fermí Isabel


Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Rossend Sellés, Esther Cojo, Joan Vera, Ímma Aymerich, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Joan Puig, Joan Pallàs, Isabel Navarra, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Rosa Amat, Miguel González, Jaume Roig, Esteve Palacios, Josep Palomar, César Milián, Francesca Fradera, Francesc Parera i Quico Villà.


Agafem els cotxes per dirigir-nos a Santa Eulàlia de Ronçana per la C1415b i abans de deixar el terme per passar al de Caldes de Montbui, abans de la cruïlla que indica els Lledoners, allà on es diu la Vall (hi ha un restaurant amb aquest nom a l’esquerra de la carretera), cal girar a l’esquerra pel carrer de la Vall i anar seguint-lo per agafar després el carrer Pineda i aparcar al capdavall del mateix, just on es troba amb el carrer Esquirol.

Us convido a mirar el Google Maps versió satèl•lit de la zona, tot són urbanitzacions encavalcades gairebé les unes amb les altres engolint els antics nuclis de població de Lliçà de Munt, Santa Eulàlia, Caldes de Montbui, etc. Un autèntic laberint. Doncs bé, dins aquest laberint hi ha un raconet que ha quedat entremig d’aquests habitacles inicialment de segona residència i cada cop més de primera que sembla impossible que s’hagi mantingut. Ha passat com desapercebut davant la voràgine d’expansió metropolitana, tant, que el seu nom costa de trobar en el mapa. Aquest indret és Sant Esteve de Palaudàries.


Foto: Quico Villà
Deixem els cotxes i agafem un camí que surt del vèrtex entre ambdós carrers i anem baixant una mica pel mig d’un bosc d’alzines baixes i pins alts amb algun roure fent-los companyia , el paisatge que ens acompanyarà avui, fins arribar a un camí ample que agafem girant a la dreta. 

Avui ha estat una passejada pausada, tant que, fins i tot essent planer l’itinerari, costava agafar un ritme mínimament caminaire per convertir-se en ritme de rambleig, provocant algun estira i arronsa, talment com una molla, en el conjunt del personal en segons quins moments. Però en conjunt ha estat una caminada molt agradable, silent en l’ambient gris i pesat dels núvols, que no pas en la xerrameca dels caminants.

Al cap d’una estona agafem un corriol a l’esquerra del camí que fa una mica de pujada i ens porta fins a vorejar una urbanització que esquivem durant tota l’estona. Agafem un altre corriol que ens portarà a una pista (avui els corriols són curts i fan de camins d’enllaç entre pistes) que desemboca en una cruïlla al bell mig del torrent de Can Pa i Aigua. Anem seguint fins arribar, després de fer una bona marrada per allò de poder caminar una mica més, a l’església i casa de Sant Esteve de Palaudàries on esmorzem.

“La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries es troba a l'extrem occidental del municipi de Lliçà d'Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans. L'església és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al conjunt monumental que formen l'església, el cementiri i la masia s'anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.


Foto: Quico Villà

La primera referència a la vila de Palaudàries apareix documentada l'any 904 com a Palatio Aries. 
La parròquia de Sant Esteve apareix documentada per primer cop al document de 1059 en el que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I feia cessió en alou a Mir Geribert i Guisla de Gombau un conjunt de terres que formarien la Baronia de Montbui. Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l'Ametlla, Sant Andreu de Samalús i, es pensa que també, Santa Maria de Caldes de Montbui. 

Altra referència la trobem a la visita pastoral de 1305 en la que es reconeix com a parròquia. Hi havia una població entre 45 i 60 habitants. El 1421 el rector també feia serveis eclesiàstics els diumenges i festius a Parets, ja que els rèdits de Palaudàries eren insuficients. El 1718 hi havia a Palaudàries 69 habitants i el 1787 el terme tenia 73 habitants.  Formava part de la baronia de Montbui i quan es va dissoldre, el 1835, va passar a formar part de Lliçà d'Amunt, però en l'aspecte religiós no. Actualment depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt. 

D'origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l'aspecte actual. L'església es va allargar l'any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l'edificació. El temple està orientat a llevant, amb la porta d'entrada situada a migdia, a la qual s'accedeix a través del cementiri. L'església és d'una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L'accés actual es fa per la porta d'arc de mig punt amb grans dovelles. L'absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve. La porta d'accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l'interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca. La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l'església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau. 


Foto: Fermí Sicília
El 1587 s'amplià l'església i s'aixecà la torre campanar de bae rectangular i d'un sol cos, amb sis finestres d'arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut. 

Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d'una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d'aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.” (Viquipèdia) 

Acabats d’esmorzar fem una ullada a les construccions que acompanyen l’església, una gran masia avui abandonada, si més no deshabitada, i alguna pallissa amb la teulada caiguda. Hi ha una cleda plena de xais amb sensació de semiabandonats, si més no, poc cuidats i bruts, talment com si el pastor estigués malalt, que desprèn un ferum força potent. Agafem el camí de retorn sortint pel darrera de l’església. Continuem amb bona pista, amb magnífics pins, alts i macos, i amb un sotabosc d’alzinar. Anem fent una bona estona deixant camps abandonats, avui erms, al costat del camí fins arribar a uns dipòsits d’aigua; girem a la dreta i poc després agafem un corriol que ens ha de portar, direcció al torrent de Can Pa i Aigua, fins a recuperar el corriol que hem baixat a l’inici de la sortida que ens acompanyarà fins trobar els cotxes per reprendre el camí de tornada cap a casa..

Ha estat una grata sorpresa descobrir aquest indret desconegut per a nosaltres. Quico Villà


Foto: Quico Villà