230 · Per Olzinelles

22.11.2017 | 4,10h | 12,7km | 478mts 



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Isabel | Fermí


Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Pep Garriga, Rossend Sellés, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cose Montserrat, Assumpta Duran, Joan Puig, Joan Pallàs, Paco Hernández, Isabel Navarra, Teresa Sicart, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Rosa Amat, Uli Denig, Teia Montmany i Quico Villà.


Magnífic dia se’ns presenta dins aquestes jornades de tardor anticiclònica. Fa un bon grapat de jorns que el cel ens acarona amb un blau intens i el sol ens enlluerna quan decideix aixecar-se i il•luminar-nos el matí. No pensem en l’aigua que ens cal i que no arriba, aquests dies són molt més bonics i agradables que els plujosos, malgrat aquests darrers ens són molt necessaris i escadussers.

Deixem-nos de reflexions matineres i anem al gra. Sortim d’Argentona direcció a Olzinelles on deixem els cotxes a la carretera, en un pla que ens serveix d’apàrcament sota mateix de la parròquia de St. Esteve. 

Olzinelles és una entitat de població del municipi de Sant Celoni (Vallès Oriental) de poblament disseminat, amb 40 habitants el 2009. Fins al 1930 va tenir un terme municipal propi amb Vilardell. Està situada al sud del terme municipal de Sant Celoni, al límit amb el municipi de Vallgorguina, a l'extrem nord-occidental del massís del Montnegre, als vessants del Puigcastell (395m). 



Foto: Isabel Navarra

L'església de Sant Esteve d'Olzinelles apareix documentada el 1083, malgrat que es va reformar al segle XVI. L'any 1179 apareix amb el nom de Vallis Ollofredis, el 1331 com a Castrum Eulofredii o Vallis de Ulzinellis. En altres textos de l'època apareix amb el nom d'Oltzinelles,  Olzinelles,  Ulzinelles o Otzinelles. Al fogatge de 1360 es registraren nou focs a l'anomenada parròquia d'Aulineles. El fogatge de 1553 ja contenia el nom de parròquia de Sant Esteve d'Alzinelles. El lloc formà part del vescomtat de Cabrera. Tot això ens ho explica la viquipèdia, la gran enciclopèdia catalana i el web de St. Celoni.

Ja hem estat per aquests indrets altres vegades, com a mínim un parell o tres, si bé el recorregut que farem avui és un xic diferent. La zona és molt agradable i fa de bon caminar. Els boscos de sureres abunden i els camins que els travessen o voregen són prou amples i agradables, d’aquells que pots anar fent petar la xerrada amb els companys mentre camines.

Travessem per un caminoi i anem direcció a can Valls una de les grans cases pairals de la zona originària del segle XVI o principis del XVII i ampliada a finals del XIX. Deixem el primer camí que ens portaria a la casa, custodiat per una gran renglera de plàtans majestuosos a l’esquerra que arriben fins un safareig magnífic i el final de l’aqüeducte que retrobarem més tard. Trobem el gran cedre de can Valls, majestuós, fent de guardià davant l’entrada del pont talment un burot a punt de cobrar el peatge corresponent. Al costat del pont, a part del cedre, hi ha uns plàtans gegantins, esvelts i bonics. Passat el pont, a l’esquerra, hi ha una altre camí custodiat per plàtans que també arriba a la casa esmentada. Amb totes aquestes aproximacions ja podeu fer-vos la imatge de la importància de can Valls. 



Foto: Isabel Navarra
Seguim camí amunt; el camí es ample i còmode. Aviat trobem a l’esquerra un tros de l’aqüeducte esmentat amb un arc esguerrat, gairebé partit per la meitat sense saber massa el per què. Un tros de paret seca més enllà ens ajuda a especular quin seria el seu ús o servei mentre esperem la gossa d’en Joan Pallàs que s’ha perdut. A punt estem de deixar-los però finalment apareix i ja la porta lligada per evitar conflictes familiars ( la gossa sembla ser és de la cunyada). Tirem endavant.

Estem travessant el sot de les Mines fins arribar al coll de Butí per continuar cap el sot de l’Alba. Passem per les ruïnes de can Bosses i enfilem muntanya amunt. Malgrat el camí és prou ample no s’estalvia la pujadeta que va fent esses per distreure el personal però s’enfila de debò. Els clams de demanda per l’esmorzar són ignorats, amb bon criteri, fins arribar al punt més enlairat que farem, a can Puigverd de la Serra, una antiga masia avui abandonada i en runes situada sota el turó Rodó. Aquí esmorzem, entre el sol i l’ombra, mig i mig; al sol majoritàriament les dones i a l’ombra majoritàriament els homes. Com sempre, en acabat l’àpat de manteniment reprenem la marxa.

Ara les sureres sembla que encara siguin més abundants. Són grosses i maques, pelades de fa tres o quatre anys, sembla ser, pel color de l’escorça que ja torna a créixer. Combinen, aquestes,  amb arbres caducifolis que estan llevant les seves fulles pintant-les abans de tons groguencs, vermellosos i ocres. Gaudint d’aquest inventari natural arribem a can Terrades, una casa que sembla ser està arreglada per urbanites de caps de setmana. Anem fent, planerament fins arribar al coll de can Poliva. Deixem can Foguera a l’esquerra i continuem pel pla de Can Mora. La panoràmica des d’aquest indret és molt maca: el Mont Negre per un costat i el Montseny, al fons, per l’altre.



Foto: Isabel Navarra
Anem baixant mica en mica, direcció a la rectoria d’Olzinelles, però per no arribar tant aviat deixem el camí ample, la pista, per agafar un sender a l’esquerra que s’endinsa dins els bruguerar. L’anem seguint una bona estona fins tornar a retrobar una altre camí de carro. L’agafem amb l’ull alerta de no equivocar-nos i anar a parar en un indret ple de ruscos d’abelles, però aviat ens endinsem pel mig del bosc per fer una mica la part d’aventura ja que fins ara tot havia estat massa plaent. Sense camí, trepitjant les estepes i apartant els brucs, tresquem muntanya avall fins retrobar de nou el camí ample que ens porta fins a l’església de St. Esteve d’Olzinelles, el seu cementiri i la rectoria. A la rectoria tenen un senglar domesticat però la mestressa s’ha enfadat una mica quan ha vist que portàvem gossos (aquests gossos!!) i que esveraven el seu bestiar i aviram. Fem la fotografia de rigor i anem cap a la carretera on tenim els cotxes per retornar, contents i satisfets a casa.

Quico Villà