228 · Boscos i l'ermita secreta de Dosrius

8.11.2017 | 3'20h | 9'80km | 315mts 



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico  |  Fermí

Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Esther Cojo, Xavier Domènech, Mari Sanàbria, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Font, Pep Illa, Uli Denig, César Milián, Assumpta Duran, Elena Morón, Pere Vilardebò, Soco Salgado, Pep Garriga, Rosa Amat, Isabel Navarra i Quico Villà.


El novembre és època de revoltes, unes més reeixides que d’altres, però sembla ser un bon temps per a sacsejar el personal. Canviem la sortida preparada prèviament  per evitar els possibles contratemps que puguin sorgir de l’aturada de país prevista per avui. Amb la Soco i en Pep G. arribem al lloc de trobada habitual , som els primers i ens estranya. Poc a poc arriben tots els d’Argentona i quan és l’hora de marxar els que venen d’Arenys, Mataró , Sta. Coloma i St. Adrià, ens comuniquen per wap que estan atrapats a l’autopista. Uns a cinc-cents metres de la sortida d’Argentona i els altres al peatge de Vilassar. La circulació està aturada per l’autopista direcció Granollers. Passen unes quantes furgonetes dels mossos comandats per en Zoido direcció Mataró. Els CDR (Comitès de Defensa de la República) d’Argentona ja havien alertat que aturarien el pas del túnel de Parpers. Els de Mataró sembla ser que s’han decantat més per la via del tren. Mica en mica arriba la gent fins a ser-hi tots i marxar cap a Dosrius on aparquem a l’esplanada que hi ha a l’esquerra abans de creuar el pont. Iniciem la marxa quan faltes cinc minuts per les nou del matí i ho fem amb ganes després de refrescar-nos força al costat de la riera d’Argentona tot esperant el personal.

“Dosrius és un municipi de l’interior de la comarca del Maresme situat a la capçalera de la riera d’Argentona (dita allí de Dosrius), en el límit amb el Vallès Oriental. El municipi està format pels nuclis de Dosrius, Canyamars i Can Massuet-El Far.

Si bé el topònim del municipi apareix documentat per primer cop el 963 com a Duos Rios, diversos descobriments arqueològics ja han demostrat presència de població durant el paleolític, així com posteriorment de nuclis ibers. També hi ha constància arqueològica de la presència romana (sitges i tombes),i que a l'ermita de Sant Llop hi acamparen durant les incursions carolíngies. El Castell de Dosrius, un del més antics de Catalunya, esdevé un enclavament estratègic a l'Edat mitjana, i allotja la nissaga dels Dosrius.” (Viquipèdia)

Iniciem el camí seguint el marge dret de la riera del Far, direcció a la font del Sot que es troba gairebé just a l’encontre entre la riera esmentada i el torrent del Coll. Amb un quart d’hora arribem a la font ferruginosa tal com podem observar a la pica i broc totalment rovellades, anomenada del Sot per què està enclavada en un sot ombrívol i humit. Seguim una mica el torrent amunt per endinsar-nos al cap de poca estona en un corriol que s’introdueix al bosc d’alzines i sotabosc de bruguerar, típic de casa nostra, amb cirerers d’arboç amb fruit mengívol i algun roure i pi barrejats. 

No us enganyo, però avui hem estat gairebé una hora caminant com un rècula de traginers, un rere l’altre sense trepitjar-nos i en prou feines parlar, passant per un túnel de bruc i arboç que de tant en tant ens deixaven veure una mica el cel. Un camí encisador per a reflexionar però una mica avorrit paisatgísticament parlant. Sort que els farcells els dúiem a l’esquena i no damunt el cap, ja que hagués estat impossible passar-hi. Entremig hem creuat un camí més ample que s’ha aprofitat per esmorzar.

Quan deixem la fila índia arribem a un indret on trobem diversos camins oberts per treballs forestals i que ens impedeixen veure bé cap on hem d’anar. Trobem el camí, ample però abandonat de fa molt de temps, la qual cosa fa que estigui molt brut d’herbes altres. Ara canviem de format, que no de pantalla. Iniciem una gimcana que sembla preparada per a nosaltres, per veure fins on arriben les nostres habilitats i competències. Èol, el déu dels vents, ens ha tombat uns quants arbres que han quedat entravessats al camí  per tal que ens entretinguéssim una mica per a superar la barrera. Ho ha aconseguit, una vegada saltant pel damunt, l’altre passant per sota, la tercera vorejant-los, etc. Tot un goig haver superat la prova. Ni els Déus més potents poden amb nosaltres, una colla de jubilats que ens agrada caminar.

Foto: Fermí Sicília
Ens quedava, però, trobar l’objectiu d’avui, l’ermita secreta. No té nom ni hem trobat cap ressenya de la mateixa. Només podem dir que és moderna (del segle passat) i que segurament no ha estat mai oberta al culte. Es troba molt a prop d’una casa que s’hi arriba per la carretera, entremig de l‘antiga pedrera i Can Terrades del Molí. Per si algú té interès de tornar-hi les seves coordenades són aquestes: 41º35’15,9” N, 2º23’33,5” E; 41.587749, 2.392634.

Aprofitem per fer-nos la fotografia de rigor. En Fermí ho prepara tot i quan dispara s’adona que no té bateria. No hi ha pressa i estem tots ben asseguts. Foto feta i marxar, ara camí de tornada al poble de Dosrius.

Al cap de poca estona passem per Can Terrades del Molí, “masia transformada en restaurant que té, probablement, un origen remot. De fet s'hi han trobat restes d'una possible vil·la romana. L'actual edifici es pot datar, segons Bonet Garí, cap a la fi del segle XVII. Conserva de l'època el portal adovellat de punt rodó i diverses finestres de llinda recta amb emmarcament de pedra”.(Pobles de Catalunya).

Al cap d’una estona arribem al polígon industrial que envolta el cementiri, el travessem i ens acondueix a la carretera. Fem uns cinc-cents metres per la mateixa fins arribar al pàrquing i esperar la setmana entrant, si no passa res, ja que encara estem al novembre, per recuperar l’excursió que havíem de fer avui.