227 · Les baumes de Llaers

25.10.2017 | 5,30h | 13,170km | 660mts 


Santuari de la Mare de Déu de la Cau (Foto Francesc Costa)

Fotos: Quico | Fermí Isabel


Guia: Quico Costa. Xina García, Josep Carrillo. Tomi Rodríguez, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Joan Vera, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Pep Palomar, Ímma Font, César Milián, Assumpta Duran, Esteve Palacios, Núria Podio,  Isabel Navarra i Quico Villà.



Foto: Fermí Sicília

Avui la sortida la dividirem en tres actes diferenciats:
a) Plantejament de l’obra, en aquest cas, de la sortida.
b) Desenvolupament de la mateixa
c) Final de l’obra

Anem amb els cotxes fins a Llaés o Llaers que és una entitat de població del municipi de Ripoll a la comarca del Ripollès. En el cens de 2016 tenia 11 habitants. Va ser incorporat al municipi de Ripoll el 1857 (Viquipèdia). En aquests moments és una casa rural.

Llaers és un poblet clos, és a dir, tancat per una muralla que només permet l’entrada dins el recinte per una única porta. A dins les muralles hi ha els habitatges i l’ermita. A Catalunya hi ha més d’un poble amb aquestes característiques, però Llaers té la particularitat d’ésser molt petit i enfilat dalt un turonet que li proporciona un perfil magnífic, envoltat d’una frondosa massa vegetal que en aquesta època de l’any comença a canviar la pell i els colors, afavorint encara més la petita localitat.



Llaers (Foto Quico Villà)

a) Fins aquí cap problema. Iniciem la caminada amb força fresqueta (8-9ºC) i aviat ens enfilem per un caminoi on ha de sortir un corriol que ens portarà dalt la carena. Està marcat al trak que portem però no el trobem. Insistim, però; som tossuts i majoria de cap grossos, fins que al final sembla ser que l’encertem i potser aquest sender (el que prenem), després de diversos intents d’introduir-nos dins la bardissa, és el de debò. Anem fent i caminant mica en mica; anem pujant antigues feixes; però poc a poc el camí s’ha anat complicant, el sotabosc és molt brut i les antigues feixes, que ens permeten una mica més de pas, plenes de plançons d’avellaner i esbarzers, barrejats amb arç i troncs trencats pel terra. L’aventura va pujant de categoria però ni ens rendim ni protestem, només petites rondinadetes, entrebancades i caigudes pels marges, enganxades a la roba i alguna esgarrapada. Així una bona estona. Més estona. I una mica més, fins a una hora i mitja lluitant amb la mare natura com si fóssim la patrulla dels Castors, el còmic dels seixanta si no recordo malament. Finalment arribem al camí més ample, el que ens ha de portar a dalt l’ermita de la Cau que vèiem assenyalat al mapa del GPS però no trobàvem. Total només hem caminat un parell de kilòmetres i hem trigat 90 minuts en fer-ho.

b) Ara el camí és suau i agradable, ple de fulles seques que formen una estora tova sota els peus i que cauen de la gran fageda que estem travessant. Algun bolet és recollit pels caçadors d’aquests fongs, incapaços d’anar pel bosc sense guaitar a tort i dret si troben alguna víctima per fer-la acabar, com a mínim, com Sant Llorenç. Ara toca pujar una mica fins arribar a dalt la carena on hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Cau. Una plana verda enmig d’espessos boscos, una clapa beneïda pel sol que prenem tot esmorzant i fent la foto de grup.



Foto: Fermí Sicilia

“El Quim Rodon publicava una bellíssima imatge del més que desconegut Santuari de la Mare de Déu de la Cau, al diccionari català valència balear trobava : La Cau: nom d'un santuari de la Mare de Déu situat en el terme de Llaiers, en el cim de la muntanya Morro del Quer, en el municipi de la Parròquia de Ripoll.

Desprès de fer recerca per la xarxa trobava un enllaç, en el que hi ha força informació : aquí

El que s’anomena ‘Santuari ‘, no té certament la imatge ‘clàssica’ dels edificis religiosos –  no és però un fet inusual -.  El primer pensament que et ve al cap en veure l’edifici,  es que es una cobert i/o barraca per recollir el bestiar. No hi ha cap dada – en l’enllaç esmentat – de la data en que s’aixecava per primera vegada, si que al voltant de l’any 1700, es tornava a refer. S’esmenta que va patir seriosos estralls en els dies foscos el genocidi contra Catalunya. 

Abans d’aquell període tràgic la devoció popular atribuïa a la Mare de Déu de la Cau, bona mà en matèria de casaments, fins al punt que les parets del santuari estaven atapeïdes de rams de núvia.  Copiava uns versets que em semblaven deliciosos :


Cal fixar-se en les feixes de les muntanyes del darrera, sense arbres

Fadrina que va a la Cau
torna amb promès;
i, als dos anys,
ja n'hi pugen tres.

S’invocava també a la Verge davant del risc de pedregades, i també en aquesta ‘especialitat’ excel•lia la Mare de Déu. L’any 2002, els veïns de Llaers van començar les obres de restauració de la ermita, arranjant el teulat, posant finestres noves i netejant la part interior. Aquests mateixos veïns impulsen l’aplec de primavera amb la sana intenció de no deixar perdre una tradició molt enraigada en les contrades de la serra de Milany. Quan al topònim al diccionari català valencià balear  es recull, que  molt problablement deriva etimològicament del llatí calvu, ‘pelat’.

Sou especialment pregats d’ajudar-nos a completar les dades relatives a aquest lloc de culte, així com a fer-nos arribar si existeixen Els Goigs d’aquesta advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com”
(http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es)

Comencem a baixar a la recerca de les balmes. Una balma o bauma, és un abric rocós, una cavitat o cova no massa profunda i generalment de forma allargada horitzontal en un cingle o vessant rocallós. Al terme de Llaers hi ha moltes balmes, però les tres grans balmes són: la balma del Teixidor, la Balmassa i la balma dels Fleurs. Totes estan ben a prop unes d’altres i són testimonis de l’antic passat troglodític d’aquestes contrades Ripolleses.


La Balmassa (Foto: Quico Villà)

El camí és molt bonic. Primer entre pins i roures amb alguns rovellons que ens saluden per acomiadar-se de l’indret. Passem pel pla del Morral. Observem els magnífics perfils de relleu que ens ofereixen les muntanyes que encerclen la Plana de Vic i finalment arribem a la primera de les balmes, la Balmassa, on encara avui s’utilitza com a cleda d’ovins.

Reculem uns vint metres per recuperar el camí, ara majoritàriament envoltat de boixos. Anem fent via fins arribar a la segona de les balmes, potser la més curiosa en quant a les construccions encara conservades, amb un forn de pa i una font a l’interior de les vivendes. Tornem una mica enrere per recuperar el camí d’anar cap a la tercera, i aquí tornem a embrollar-nos una mica, de tal manera que anem saltant de feixa en feixa, molt emplenades de brolla, a la cerca del camí que ens ha de portar a la balma del teixidor.

“Totes aquestes balmes obrades solien estar tancades amb un mur de pedra seca i dividides interiorment en diverses estances per separar el bestiar de les persones. Pràcticament sempre són situades en estratègics indrets, encarades cap al sol i ben a prop de cursos fluvials, de fet, la més visitada -la balma del Teixidor-, en temps de pluges les aigües del torrent cauen per damunt de la balma formant un sorprenent espectacle visual. Aquesta balma és la més gran de les tres. Les seves dimensions són uns 100 m de llargada i uns 30 m d’altura en el seu punt més alt. Encara hi ha força restes de murs, de l’antic forn i d’algun sostre en algun punt quan no s’utilitzava el sostre natural de la balma.

No cal remuntar-se a temps molt antics per tenir testimonis de gent que hi visqués aquí: consten dades verídiques de què fins a l’any 1952 a la balma del Teixidor hi vivia una família. Vegeu la foto antiga de l’any 1948: la balma encara era en plena vitalitat.”


La balma del Teixidor a l’any 1948 quan encara era habitada

(Més informació del recorregut complet que visita les tres balmes a l’itinerari 26 del llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona“, Edicions Cossetània, 2012. https://indretsoblidats.wordpress.com/2012/10/31/les-balmes-de-llaes/)



Mas El Teixidor (Foto: Quico Villà)

c) Sortint de la balma del Teixidor iniciem el camí de tornada. Passem per cal Teixidor i ens queden gairebé tres quarts d’hora per arribar als cotxes, sota el castell de Llaers. 

Al final, una sortida que havia de resultar curteta s’ha convertit en cinc hores i mitja de tragí, amb part de les tropes cansades i amb gana. A 2/4 de tres arribem als cotxes i de tota la colla, la meitat se’n van cap a casa i l’altra meitat ens quedem a dinar a Sta. Maria de Besora, a la Fonda de Besora anomenada “El Rebost de Besora” i que recomanem , sobretot, que mai  us hi quedeu a dinar! Hem menjat un arròs de menú que no ens l’hem pogut acabar de dolent que era. En Jaume ens havia advertit però no l’hem cregut; hem jurat que una altra vegada li farem cas sense discutir.

Si voleu tenir més informació de balmes, aneu a aquesta adreça: 
https://cavitatsdecatalunya.blogspot.com.es/

Quico Villà