223·La Costa de Can Barbat, a Tona

27.9.2017 | 3h | 10km | 479mts 


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico  |  Isabel  |  Fermí


Guia: Quico Costa. Xina Garcia, Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Pallàs, Joan Vera, Rossend Sellés, Cose Montserrat, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cèsar Milián, Uli Denig, Teia Montmany, Montse Serra, Joan Puig, Isabel Navarra, Teresa Sicart, i Quico Villà.

Quan érem petits segurament recordareu que un dia o altre a casa es parlava del Noi de Tona, sense saber massa qui era, només que era un xarlatà que es dedicava a arrencar queixals de poble en poble i poca cosa més. Com que avui Tona és el nostre punt de partida, agafem el text que l’Amadeu Lleopart té al seu blog per fer un retrat d’aquest personatge. Diu així:

“Ara que és temps de festes majors, penso en Josep Molera, el Noi de Tona, aquell personatge excèntric, xarlatà i arrencaqueixals, que de festa en festa voltava per tot el país. De fet, el Noi de Tona, tot i haver nascut i passat la infantesa en una casa del carrer Major tonenc, se’l considera sobretot un personatge barceloní. A propòsit de Josep Molera i la vinculació, com a xarlatà, amb el rovell de l’ou de la geografia barcelonina, en un article del maig del 2014, publicat a El Punt Avui, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en va parlar una mica: “Aquest era un jove de la comarca d’Osona que va anar a Barcelona a principis del segle XX. Sembla que xerrava pels descosits, ho feia en vers i pretenia arreglar tots els problemes polítics. Després passava el plateret per la Rambla i si s’empipava feia parracs amb la seva roba i se’n comprava una altra, normalment amb els saldos dels drapaires, però millorava la imatge i altre cop a discursejar”. De fet, al cap i casal encara hi ha qui recorda la frase feta “sembles el Noi de Tona”, per referir-se a algú que parla molt i molt (tal vegada per convèncer l’audiència a propòsit d’alguna idea sorprenent), i la variant “sembles el Noi de Tona, que tot ho dóna”, per caricaturitzar qui acaba malbaratant el patrimoni de manera forassenyada (de fet, Molera –que, si parlem de la seva economia personal, devia anar fent la viu-viu– va morir en la pobresa). De la biografia –i de la llegenda– d’aquest personatge (nascut al nostre poble a mitjan segle dinou i mort a Barcelona als anys vint del segle passat) se n’ha parlat força. N’hi ha una mica aquí, una mica allà... Potser alguna hora caldrà animar-se a recollir-ho tot i endreçar-ho una mica. I passar la goma damunt certes falsedats.


El noi de Tona

El que ara voldria és fixar-me en un parell de semblances que intenten esbossar-ne el perfil humà. El músic empordanès Enric Vilà i Armengol (Calonge, 1911 – Torroella de Montgrí, 2007) va escriure un article per al Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1991 en què explicava el que sabia de la vida del personatge en qüestió. No l’havia conegut directament, però –segons deia– havia conversat amb algun bon informador. Vilà comentava que, del Noi de Tona, “se’n parlava més per les habilitats i facècies que pel discutit perdigó a l’ala; ja que de ximplets, orats, beneits, trencadells, taral•lirots, tocats del bolet, llunàtics i que els falta un bull, tots els pobles solen sofrir-ne, però que a més tinguin les facultats suficients per sortir del seu terme i de la seva comarca ja són uns casos excepcionals”. Per tant, si el Noi de Tona va esdevenir un personatge conegut arreu de Catalunya, és que tenia habilitats dignes de ser destacades. Vilà el descrivia així: “Per un moment l’imaginem pensívol, amb la cara de pell fosca i els ulls vius, rodons i petits que sempre estaven somrient maliciosos. Ens fa pensar en el típic frustrat, a qui l’astúcia, substituint la cultura, féu viure la temptadora trapelleria, la picaresca en l’ambient propici de fi i principi de segle”.

Però el millor retrat que conec del Noi de Tona és el que va sortir de la ploma de l’escriptor de les terres de l’Ebre Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), inclòs en el volum cinquè de la seva obra completa: “Un altre ambulant famós de principis del segle fou el Noi de Tona. Tothom sap que arrencava dents i queixals amb els dits, dotats, pel que es veu, d’una força considerable. En principi, no feia pagar res, però tothom li donava alguna cosa. Ell mateix s’havia arrencat la ferramenta i mostrava la boca esdentegada. Deia que les dents i els queixals es corcaven, feien molt de mal, causaven tota mena de malalties i com que, al capdavall, d’una manera o d’una altra, acabaven per desaparèixer, valia més no esperar. Feia els seus discursos al mig de la plaça, o en algun cafè, dempeus sobre una taula i amb veu d’estentor. Sempre li queia algun parroquià aprofitadís.


Foto: Quico Villà

El Noi de Tona era petit amb un cap molt gros, de cara arrugada i ulls enfollits. Parlava i gesticulava com un esperitat. Si no en feien cas o el contradeien, s’estripava la vestimenta i llançava el barret a les teulades. Era un maníac grotesc i derisori”. Baixet, esdentegat, amb barret i uns ullets enfollits que sempre somreien. Que tant podia discursejar sobre política com intentar convèncer els qui l’escoltaven sobre les propietats miraculoses d’algun elixir. I ara que dic això..., sembla que, en la pel•lícula Aventuras del Noi de Tona (1917), rodada al Paral•lel, s’esgargamellava per vendre l’elixir Geraldine, en honor a la Bella Geraldine, una famosa trapezista de l’època. La pel•lícula, és clar, era muda, però la gestualitat d’aquest tonenc de naixença devia resultar suficientment atractiva. 

Tona és una d’aquelles poblacions que per una part dels excursionistes, viatgers, automobilistes... és només un lloc de pas conegut pel seu castell, pel restaurant de tota la vida a la cruïlla de les quatre carreteres (Seva, Vic, Collsuspina, Granollers), per la recta de la seva carretera direcció Vic després de fer totes les corbes del Congost, per l’autoservei Esclat, etc. però que mai ens s’hi ha aturat. El que ho ha fet, s’hi queda, si pot, encara que sigui només a estiuejar. Avui fem parada sense fonda per iniciar la nostra excursió. Ens trobem al final de tot del carrer Jaume Balmes després de maniobrar per unes quantes rotondes, tot fent una espècie de gimcana, abans no ens hem endinsat en el nucli urbà. Deixem els cotxes, doncs, al pàrquing de la zona esportiva, al costa de la zona escolar.


Foto: Isabel Navarra

“Tona és un municipi de la plana de Vic a la comarca d'Osona, que limita amb els de Malla, Taradell, Muntanyola, Collsuspina, Seva i Balenyà. A només 10 km de Vic i situat estratègicament entre Barcelona, Manresa i Girona gaudeix d'un estol de carreteres que fan la població molt accessible des de qualsevol punt de Catalunya. Precisament aquestes vies de comunicació són les que l'han fet desenvolupar bàsicament en dos plans: on s'ubica la població i on es troben part dels masos més importants de la vila i on tradicionalment s'han desenvolupat les activitats agrícoles i ramaderes.

La vila de Tona ha estat tradicionalment agrícola i ramadera. Tot i així, des del 1874 i durant la primera meitat del segle passat, el descobriment de la presència d'aigües sulfuroses al subsòl va provocar que es convertís en una població residencial i d'estiueig, amb la fundació del diversos balnearis (Balneari Ullastres & Co, Balneari Segalers, Balneari Roqueta i Balneari Codina). Els balnearis varen tenir un gran impacte econòmic en la població, van suposar un important impuls econòmic, social i urbanístic pel poble, i varen convertir Tona en un centre d'estiueig de primer ordre.

 A més a Tona també hi ha diverses torres modernistes com les torres Llussà i la Torre Simon totes elles de l'arquitecte Francesc Guàrdia i Vial (gendre i col•laborador de Lluís Domènech i Montaner). Però el canvi d'hàbits del turisme i l'avenç de la medicina van provocar la decadència d'aquesta activitat. Així, doncs, el municipi es va transformar a partir dels anys 70 del segle passat, ja que la seva població s'incrementà notablement a causa del desenvolupament industrial. En els últims anys Tona ha recuperat aquest caràcter de vila d'estiueig i residencial amb la rehabilitació dels hotels en residències per a la tercera edat.


Foto: Isabel Navarra

L'entorn de Tona encara conserva molts espais naturals, i pels seus entorns s'hi pot observar un paisatge agrícola però alhora natural com són els turons típics de la Plana de Vic i la seva vegetació.” (Viquipèdia) “Al municipi de Tona, s’hi han trobat restes neolítiques. Més tard, entre els segles VIII i V aC, la zona del jaciment del Camp de les Lloses va ser poblada, probablement de manera temporal. Podem dir, doncs, que el lloc de l’actual poble de Tona ha estat habitat des de molt antic. Per les troballes conegudes, algunes hipòtesis apunten que al pla del Castell hi va haver un assentament iber. Però el poblat antic que comencem a conèixer millor és el del Camp de les Lloses, que correspon al segle II aC, a l’època de la romanització. Segons sembla, era un nucli de poblament de caràcter militar, i estava relacionat amb la construcció d’una via romana que, creuant l’actual municipi de Tona, comunicava Vic amb Caldes de Montbui. Al Camp de les Lloses hi havia tallers dedicats a la fabricació d’objectes de bronze i de ferro.

Cap al 880, el comte Guifré el Pilós va establir o refer el terme del castell de Tona. Encara s’hi conserven una torre de guaita i algunes filades de pedres d’uns murs defensius, dalt el turó —anomenat precisament— del Castell. Fins a la primera meitat del segle XIX, el terme de Tona incloïa una part important del municipi actual de Collsuspina. El 888 o el 889, es va consagrar l’església parroquial de Sant Andreu, al Castell, però, probablement, l’origen de la parròquia és molt anterior a aquesta data. A la sagrera de l’església parroquial del Castell, s’hi va formar un petit poble. També hi ha força masos documentats des de l’edat mitjana.

Durant uns dos segles, els Montcada van ser senyors del castell i el terme de Tona. Quan va morir Guillem a de Montcada (sense descendència), el domini va tornar al rei, que, després de diverses vicissituds, el va vendre a un altre feudal. Els tonencs no hi estaven conformes i van aconseguir, gràcies a la col•laboració de la ciutat de Barcelona, retornar al senyor la quantitat de diners que havia pagat i, així, deixar de dependre’n. Per la concessió, per part del rei Martí l’Humà, del dret de carreratge (1401), Tona passava a ser carrer de Barcelona, o sigui, els tonencs tenien, des de llavors, els mateixos drets i obligacions que els ciutadans de Barcelona. El rei li va reconèixer, a Tona, un primer règim municipal autònom. Als segles XIV i XV, el terme tonenc, com tants d’altres, va perdre població, a causa de la fam, les epidèmies, etc.

El poble actual es va començar a formar al segle XVI (una època de prosperitat econòmica general), aprofitant un camí que comunicava la plana de Vic amb Barcelona. En aquest carrer o poble nou hi vivien i treballaven, entre d’altres, uns quants paraires i teixidors, que van constituir una confraria o gremi. La seu d’aquesta confraria, que encara es conserva, també servia de casa del comú (és a dir, d’ajuntament).


Foto: Isabel Navarra

Quan el nucli originari del poble actual s’anava consolidant, al primer terç del segle XVII, el problema del bandolerisme també va afectar-lo. Algun tonenc va pertànyer a la quadrilla del bandoler Serrallonga. Però el fet més greu és que un grup de bandits va tenir el poble de Tona atemorit durant una llarga temporada, en connivència amb les autoritats locals.

Al segle XIX hi va haver la construcció de l’església parroquial del nucli urbà. Es va edificar després d’un llarg conflicte entre els habitants del poble i un sector important de la pagesia. Va substituir l’actual santuari de Lurdes (al peu del Castell), que abans havia reemplaçat, com a església parroquial, la de dalt el Castell. Tona, com tantes altres poblacions catalanes, va patir l’assot de les tropes de Napoleó i va ser escenari d’algun episodi cruent de la Primera Guerra Carlina.

La fesomia del poble va anar canviant gràcies a la construcció de la variant (així la carretera que comunica la plana de Vic amb el Vallès i Barcelona deixava de passar pel mig del poble) i gràcies als barris que es van formar arran de la descoberta de deus d’aigües considerades medicinals i la construcció de balnearis. La primera deu d’aigües sulfuroses va ser trobada el 1874.

Al primer terç del segle XX, es van produir novetats importants: l’arribada de l’aigua, el telèfon i l’electricitat; l’obertura d’una fàbrica tèxtil (l’única que hi havia); la inauguració de l’escola pública Caterina Figueras (pagada per Antoni Figueras, un estiuejant), i l’inici de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell, a partir de tradicions locals relacionades amb l’ofici de traginer, amb una antiga confraria (sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser)..., i amb llocs del poble amb un important valor simbòlic (sobretot, el Castell).

A causa de la Guerra Civil, més de 30 tonencs van morir. L’església parroquial i la rectoria (amb un valuós arxiu) van ser cremades. En les torres i altres edificis d’un dels barris formats a partir d’un balneari (Roqueta), durant la guerra hi van viure uns 500 refugiats procedents, la majoria, de Madrid. Un hotel del barri Codina (l’altre barri sorgit de l’estiueig) va ser transformat en hospital de sang. A més, entre Tona i el poble dels Hostalets de Balenyà, es va construir un camp d’aviació, que va tenir poca utilitat. Després de les penúries de la guerra i els anys de la postguerra, Tona ha crescut molt (demogràficament i urbanísticament). La indústria i els serveis han ofert noves possibilitats econòmiques als tonencs de naixença i d’adopció. Aquestes darreres dècades, el poble ha millorat en serveis i equipaments educatius, culturals, sanitaris, esportius... I ha mantingut un teixit associatiu divers i dinàmic.” (http://www.tona.cat)


Foto: Quico Villà
Comencem la caminada dirigint-nos cap a migdia, com si anéssim en direcció a les famoses antenes de Collsuspina, damunt del Roc Gros, de tant bon record a la colla dels Dimecres. Però no patiu, no hi arribarem pas. Prenem primer un tros de camí asfaltat però ben aviat el deixem per agafar una pista que talla les margues grises de fa més de 60 milions d’anys que hi ha a tota la Plana al mateix temps que ens ofereix bones panoràmiques damunt el territori, destacant els turons testimoni d’aquesta fossa tectònica anomenada Plana de Vic o Osona. El dia s’està aixecant i la boira d’Osona no ens deixa veure prou bé el Montseny. El sol lluita per fer arribar la seva escalfor  i finalment ho aconseguirà; abans, però, passem pel costat d’una granja de porcs amb una pudor espaterrant de la qual fugim accelerant el pas fins a esguardar l’ermita de Vilageriu a l’esquerra, una mica lluny, on un parell de vegades anteriors ha estat el nostre aixopluc per esmorzar.

“Sant Miquel de Vilageriu és una església romànica al costat de la masia de Vilageriu (Vilageliu) a 500 m del nucli urbà de Tona a la comarca d'Osona. L'església s'esmenta com Sant Miquel de Vilageliu en els mapes per l'Institut Cartogràfic de Catalunya. L'església del segle X va ser reedificada en el segle XII i reformada en el XVIII, encara que sense grans modificacions. Consta d'una sola nau, dividida en tres trams amb arcs torals, les columnes són semicilíndriques i amb volta de secció rectangular. L'absis semicircular té volta de canó. A l'exterior, només l'absis té decoració d'arcuacions llombardes sense lesenes i dues finestres. En el mur sud hi ha la porta d'entrada amb arc de mig punt. Té un petit campanar de cadireta d'un sol forat, col•locat en la part oest de l'església.” (Viquipèdia)

El paisatge agrícola no és uniforme sinó que s’alterna amb boscos que trobem en diferents ubicacions. Arribem al torrent Güells, lloc de partió amb el terme de Balenyà. Anem fent, passem pel Pla de Carreres i el Pla Bruguer, i abans d’arribar al Racó dels Saltants esmorzem, amb el Montseny al davant, una mica enterbolit per la boira. Continuem i arribem als Saltants on esperàvem trobar-hi aigua, però no ha estat així. Per un corriol pugem fins assolir la costa del Vilar on tornem a trobar-hi plans fèrtils amb més camps i masies. Si seguíssim arribaríem a l’altiplà del Moianès. Durant el camí observem un esprint espectacular protagonitzat pels dos gossos que ens acompanyàvem perseguint un conill que, coneixedor del terreny, s’ha escapolit dels cans. Arribem a un camí asfaltat que va de la carretera de Collsuspina, que passa prop nostre, fins la masia i ermita de Vilageriu. Travessem pel un prat on hi ha una roca pintada amb el nom de la Colla del Senglar de Tona, suposadament caçadors d’aquest porc feréstec, però probablement també confrares de bons esmorzars. Arribem altre cop al torrent Güell, passem per sota l’aqüeducte que portava aigua al mas proper de can Barbat i anem a cercar la baixada de la petita cinglera que ens ha de tornar a la zona esportiva del poble on tenim els cotxes.
Quico Villà