222·Els Quatre Turons, teulada d'Arenys

20.9.2017 | 5'25h | 15,15km | 694mts



Foto: Quico Villà
Fotos: Quico Fermí

Guia: Josep Carrillo. Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Pallàs, Martí Mataró, Rafel Montserrat, Tomi Rodríguez, Joan Vera, Rossend Sellés, Paco Hernández, Cose Montserrat, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cèsar Milián, i Quico Villà.

Si per la gent de Mataró, Argentona, Cabrera, Cabrils i Vilassar, Burriac és un turó emblemàtic, els Tres Turons (Vilanegra, Mig i Montalt) pels arenyencs són l’emblema excursionista perfecte, l’itinerari dels quals s’ha de fer com a mínim un cop a la vida si ets un bon arenyenc. Penseu que ens trobem en un dels pobles més de la ceba, on es va celebrar el primer referèndum independentista del país (ara que ens trobem dins la voràgine). Arenys de Munt es troba a l'extrem nord-oriental de la província de Barcelona tot i que des dels seus orígens pertany al bisbat de Girona. Cal esmentar que des del seu naixement com a parròquia al segle IX, Arenys de Munt fou Sant Martí d'Arenys. Per la seva banda, l'Església de Sant Martí d'Arenys es va construir al segle XVI. Pel que fa a l'activitat industrial, Arenys de Munt sempre ha tingut molta població dedicada al sector tèxtil. Tot i això, el sector serveis s'està expandint en els últims temps. I és que Arenys de Munt està experimentant un creixement de població molt important en els darrers anys.

Amb una extensió de 22'05 km2, limita amb els termes de Sant Vicenç de Montalt, de Dosrius, de Vallgorguina, de Sant Iscle de Vallalta, de Canet de Mar i d'Arenys de Mar. Dins del municipi hi trobem els petits agregats de Torrentbò i de Sobirans, així com nombroses masies escampades pel seu terme i cinc urbanitzacions. El petit nucli urbà, arrapat a la Riera, es troba a 4 km d'Arenys de Mar i de la costa, a 13 km de Sant Celoni, a 10 km de Mataró i a 45 km de Barcelona. El terme queda força ben comunicat amb la carretera comarcal B-511 d'Arenys de Mar a Sant Celoni, amb la BV-5031 de Cornellà a Fogars de Tordera i, darrerament, amb la A-19 que frega el límit meridional del municipi

El relleu del terme municipal arenyenc, format per les darreres estribacions de la Serralada Litoral abans d'endinsar-se en el mar, és molt muntanyós. Les zones planes són escasses i queden limitades a les parts baixes properes a la riera i als trams finals dels torrents. Aquesta configuració geogràfica de la zona ha condicionat plenament el tipus i la intensitat de l'activitat agrària, així com les zones on es pogué desenvolupar una urbanització (web Ajuntament d’Arenys de Munt)

En Josep Carrillo, com a bon arenyenc  i coneixedor de la contrada, ens ha preparat una jornada sense cap oblit d’aquesta teulada d’Arenys, és més, ens ha portat a un quart turó que no ha estat absent de discussió amb un altre arenyenc, en aquest cas sembla ser de Sinera, però.

Deixem els cotxes a l’entrada del poble, a l’altre costat de la riera després del primer semàfor i iniciem la caminada direcció al mar, tot el contrari del nostre objectiu, però és que en Josep vol evitar la pujada sobtada per començar la caminada (ja en tindrem prou després) i ens porta a gaudir dels entorns de can Jalpi.


Foto: Quico Villà

Can Jalpí és un gran edifici en forma de castell de planta rectangular, amb planta baixa i pis, protegit com a bé cultural d'interès local. L'any 2004 el Grup Serhs va adquirir Can Jalpí, que ara és destinada a acollir reunions d'empreses, convencions, actes institucionals o activitats culturals. Can Jalpí va sortir a la serie de TV3 La Riera, sent el Casino de Sant Climent, on sortia l'exterior per donar entrada a les escenes que tenien lloc en el suposat casino. Aquest edifici fou bastit sobre una masia. A començaments del segle XIII entren a regir la casa els Berenguer de Dois, essent el vescomte de Cabrera qui, al segle XIV, els afavoreix amb la batllia independent de la jerarquia pròpia del territori del castell de Montpalau. La casa serà propietat dels Tries. A partir del segle XVII passà a mans de la família Jalpí degut a l'enllaç matrimonial de la pubilla Tries i l'hereu Jalpí, que aportà extensos dominis de Pineda de Mar, Sant Celoni i Tordera. En el segle XIX, una pubilla Jalpí es casà amb l'hereu Borràs de Barcelona. Cap al 1900 la casa fou reformada per August Borràs, indià que convertí l'antiga masia en un petit castell. En aquesta època es va fer el llac, els jardins i totes les reformes de la finca. L'any 1937 i a petició de la Generalitat, Can Jalpí, va ser cedida al govern basc per tal d'instal•lar-hi colònies infantils. 

Tot l'immoble està envoltat per una petita muralla amb portes a l'entrada. El coronament de l'edifici és de merlets, matacans i torretes als angles. A la planta baixa les obertures són rodones amb finestres geminades i portal d'entrada amb dovelles formant un arc de mig punt. Al pis hi ha finestres balconeres emmarcades amb motllures. Davant de la casa hi ha una gran era de batre. Per sota del castell hi ha un llac artificial. 

Destaca l'entrada a la finca, una edificació que fa de porta seguida d'un passeig de plataners que porta a la casa-castell. El seu estil correspon al mateix de l'edificació central. Té una part central coberta amb un arc rebaixat que fa de porta i a cada costat hi ha una torre, aquestes estan emmerletades i acaben en dues torretes. A dins s'hi pot anar per una porta lateral.  A la capella de la casa hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Valldemaria, romànica i potser provinent del monestir cistercenc que existí entre Tordera i Maçanet de la Selva. (Viquipèdia)

La història recent de l’antiga masia convertida en Castell, quan va esdevenir vivenda habitual dels nou recent casats “Don Augusto Borràs i Jalpí” amb “Doña Sofia de Algorta y Albaroa” és més entretinguda . “Don Augusto” fadrí de la localitat de Sant Celoni, era el senyoret --- hereu-- d’una família terratinent, les propietats del quals s’expandien per molts municipis del Maresme i La Selva. “Doña Sofía”, doncella de la localitat de Lequeitio (Bilbao), provenia d’una família acabalada que, per matrimoni, se li va concedir una dot excepcional. Ell, terratinent. Ella, rica millonaria. Dos titans de la burgesia del Maresme. La seva peculiar posició social, els permetia fer realitat els somnis més extravagants: així va néixer el Castell, el Llac, el Far, la possessió dels millors carruatges, que més tard, van ser substituïts pels cotxes de l’època, el cultiu de llavors provinents de la País Basc per tal d’evocar la seva enyorada terral, de les quals es conserva l’Arbre de Guernica. 

El nou matrimoni, aviat va tenir descendència. El nou Hereu, Don Miguel, educat amb tota la indulgència que correspon a un primogènit, en la seva joventut es va enamorar d’una jove, que per rang social, la família mai va acceptar. Aquest, va ser l’inici de la davallada social i econòmica de la família. El fill, tot i ser l’hereu, es va querellar amb la mare, que era l’administradora, per tal de lluitar tant per la fortuna com per la seva estimada. Les disputes van ser tan fortes i tan descabellades que es van convertir amb la ruïna pura i dura de la família. Es comenta que la mare, va transcórrer els últims anys de la seva vida a la zona alta de Barcelona. I el fill, va acabar fent de taxista amb un vehicle propi de la família. 

Fem la volta al llac i sortim per la part baixa de l’Aventura Jalpi, espai on es pot gaudir tot enfilant-se  als arbres, baixar amb tirolines, etc. Passem per un bosc de pins acabat de netejar i amb el brancam encara al terra i comencem a pujar, ara si, fins arribar a una petita balconada amb una vista panoràmica damunt Arens de Mar. En Rafel no es troba en prou condicions i torna enrere. Seguim pujant fins arribar als peus del Turó del Pollastre, una muntanya de 295 metres. Ara baixem cap el coll del Pollastre on arrenca la urbanització dels Tres Turons. Caminem un tros per dins d’aquesta urbanització fins a deixar-la i agafar un corriol petit i bonic, amb una bassa d’aigua als seus inicis i amb un arbre fent equilibris majestuosos amb les seves arrels adherides als marges del camí, una arquitectura natural com diu en Josep Carrillo. Ara anem caminant una bona estona per dins un alzinar molt bonic fins que arribem al Corral d’en Forn on esmorzem. El Corral d'en Forn és una masia dels segles XVII i XVIII, situada al vessant sud-oest del Turó de ca l'Amar. Arquitectònicament no és una de les masies més destacades però, situada a uns 400 metres d'altitud, sí que en va ser una de les referents respecte l'estil de vida de muntanya. En aquesta masia, la família Forn de Torrentbó hi tenia el ramat, d'aquí el nom de Corral d'en Forn. A més del corral, hi havia conreus, com ara la vinya, que va poder ser conreada a aquesta altura perquè es trobava al costat solell. Actualment està abandonada.

Comencem a pujar cap el turó de Vilanegra pel mig d’un alzinar amb bruguerar i sureres, molt bonic, però amb un pendent que Déu n’hi dó. Pugem poc a poc, molt poc a poc ja que el camí és dret, fins arribar a dalt el turó amb 533m d’alçada. Ara, carenejant, baixem pel costat oposat fins el coll que altra vegada ens convida a pujar, aquesta vegada cap el turó del Mig, de 555m, on unes grosses roques ens indiquen el seu punt àlgid. Continuem el camí i baixem per un fort pendent de sauló que cal vigilar per no relliscar fins arribar al coll de la Ferradura, amb un parell de pedres granítiques on els d’Arenys de Munt, sembla ser que per delimitar el terme, varen gravar-hi a l’antigor immediata una ferradura i una palma gens fàcils de veure, però que hi són. D’aquí iniciem la darrera pujada forta cap el Montalt, de 597m, talaia majestuosa damunt el Maresme, abastant més enllà de Barcelona fins passat Arenys de Mar. Fem la fotografia de grup amb molta feina ja que l’espai és petit i seguidament prenem el camí de tornada.

Baixem pel costat oposat on hem arribat, més suau, donant la volta al turó per tornar al coll de la Ferradura i ara toca baixar per la pista de l’esquerra. No gaire estona, però. Aviat prenem un camí a la dreta que voreja el turó del Mig i després el de Vilanegra per l’obaga. Molt del que havíem pujar ara ho fem de baixada, cara avall, amb trossos drets i plens de xaragalls augmentats per l’erosió de motos i bicicletes, fins arribar altra vegada al Corral d’en Forn. Seguim pel camí ample i aviat arribem al corriol de pujada cap el darrer turó del dia, el Turó de n’Amar, 420m, la cirereta que ens tenia preparada en Josep. Pugem a dalt, gaudim de la panoràmica cap el Corredor, Montseny i Montnegre, i tornem enrere per recuperar el camí-pista que ens ha de portar, al cap de molta estona, fins el Santuari de la Verge de Lourdes, construït l'any 1924. És una reproducció de la gruta de Massabielle, el santuari francès de Lourdes, on segons la tradició la Verge es va aparèixer a una nena l'any 1858. Hauríem pogut quedar-nos a fer una costellada però no ho havíem previst i no portàvem la vianda que cal.

Ara si que ja només ens queda el darrer trajecte de la jornada que és anar fins el poble d’Arenys de Munt, travessar-lo de dalt a baix seguint la seva llarguíssima riera fins arribar als cotxes, a migdia de la població. Una bona caminada, molt agradable i amb bon temps, malgrat el desnivell acumulat.

Quico Villà