220·Les fagedes del Montseny

5.7.2017 | 3'30h | 12km | 305 mts 



Fotos: Quico | Fermí Isabel
Quico Costa, Rafela García, Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Josep Palomar, Maria Català,  Martí Mataró, Dolors Mas, Esther Cojo,  Xavier Domènech, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Manel Solà, Joan Vera, Isabel Navarra, Rossend Sellés, Núria Costa, Paco Hernández, Trini Ferrer, Cose Montserrat, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Soco Salgado, Pep Garriga, Toni Porta, Lídia Montejano, Joan Puig, Roser Albert, Esteve Gual, Conxita Calvo, Toni Oliveras, Xavier Vilert, Uli Denig, Núria Podio, Francesc Manubens, Carme Calafell, Joan Batlle, Demetrio Melcón, Assumpta Duran,  Montse Taberner  i Quico Villà. 

Aquesta és l’última sortida d’aquest curs. La calor ens ha guanyat i per dir adéu a la temporada hem buscat un lloc ombrívol i agradable: les fagedes del Montseny.

Josep Pla, a la Guia de Catalunya (Ed. Destino 1971) ens diu que “de Sant Celoni, per la impressionant carretera de Campins i Fogars de Montclús, arribarem a Santa Fe, a la inoblidable meravella de Santa Fe, que té la botànica per a produir les tardors més arravatades i dramàtiques de tot el país; ens semblarà tenir a l’abast de la mà els cims més elevats del massís –el Turó de l’Home i les Agudes-; però si volem arribar-hi, ens haurem de convertir en excursionistes heroics. Qui no recordarà les magnífiques fagedes de la vall de Santa Fe, per la seva esplèndida i monumental frondositat, que si entre la primavera i l’estiu són prodigioses arriben a la tardor a delicadeses de colors pàl•lids, torrats, literalment de meravella?”

La vall de Santa Fe pertany a Fogars de Monclús, amagada darrere el gran massís de les Agudes-Turó de l’Home. El granit de les seves penyes es descompon fàcilment i ha creat graus i plans pendents sorrencs on es fa una vegetació especialment de faigs amb buixol o anèmones boscanes. També hi ha grans mates o arbusts i arbres de grèvols i són particularment típics els lliris de neu i els narcisos. Podem trobar, com avui, exemplars d’orquídies boscanes (www.ophrys.cat) .

Arribem a Santa Fe amb autocar. Aparquem davant l’hostal l’Avet Blau, on després dinarem. Avui som molts, el nou rècord: 42 dues persones a caminar més 4 i un nadó que han vingut a dinar.

Comencem a caminar i anem cap a la font de Passavets. Encara que faci poca estona que ens hem posat en marxa, és tard i aprofitem l’indret. Estem en una de les zones més importants del país, dins el Parc Natural del Montseny, establert l'any 1977 i gestionat per la Diputació de Barcelona . Com a ratificació de l'interès de la zona, el 28 d'abril de 1978, la UNESCO ("Programa home i Biosfera") va declarar aquest parc reserva de Biosfera, formant part d'una xarxa internacional de zones protegides representatives dels principals tipus d'ecosistemes mundials. L’interès pel massís del Montseny no és pas nou, però.

“Ja en el segle XVII, el barceloní Jaume Salvador i Pedrol, en companyia del francès Tournefort, va efectuar alguns reconeixements i herboritzacions al Montseny, però la primera visió profana del paisatge vegetal de la muntanya, feta amb ulls d’excursionista i no pas de fitòleg, ens arriba per mitjà de la descripció que des de les Agudes efectua, l’any 1881, Ramon Arabia: “les zones de vegetació es distingeixen des d’aquest mirador perfectament: en la part baixa creixen els pins, roures i alzines, gran part d’elles sureres; en la mitja els castanyers i faigs; i en la superior, d’aspecte completament alpí, els avets, pinavets i molses, aquestes en tan gran varietat que constituirien la delícia del botànic. Al fons de les torrentades i rieres gronxen llurs enlairats cimalls les gracioses albes i pollancres; més amunt rumbegen els trèmols traïdors –d’aquest arbre se’n fa vesc per a caçar ocells- i les àcides pomeres; en les comes i replans negregen els cremats ginebrons i els ginestells, que en aquests alts tarden molt a treure florida; i, clapegen algun que altre recés, entortolliguen els arços llurs branques i estenen llur capçalada les arrodonides freixes, d’ampla i ben arrelada soca”.

Ignasi de Sagarra en una glossa de les valors naturals del Montseny, publicada l’any 1927, sintetitza així la vegetació de la muntanya: “El Montseny ofereix els vegetals disposats ordenadament perquè ens sigui fàcil de contemplar el trànsit des de l’opulenta flora mediterrània fins a l’austeritat dels cims coberts de festuques i plantes migrades”.

Entre les particularitats forestals del Montseny cal esmentar l’existència de les fagedes més meridionals de Catalunya i dels avets situats més al sud de l’Europa occidental”. (ALBESA,Carles. El Montseny com a pretext. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col. Llibres de Motxilla nº 3. 2ª ed. 1979)

Acabat l’àpat matiner reprenem la marxa  direcció al Convent de l’Espinal on gaudim de la observació d’unes quantes sequoies i comencem la passejada per la fageda. Les fagedes confereixen al lloc una atmosfera gairebé sobrenatural, transportant al visitant als boscos humits centreeuropeus. 

Les boires i la pluviositat del Montseny propicien que els faigs, arbres que necessiten molta humitat per créixer, hi visquin i tenyeixin de colors que van del verd brillant al marró, passant pel roig i el groc depenent de l’època de l’any, els boscos d’aquest paratge.  La bellesa de l’indret està protegida sota el títol de Reserva Mundial de la Biosfera.  En aquesta època, la gran munió de fulles que vesteixen els arbres gairebé no deixen penetrar la llum dels raigs solars, enfosquin el dia de manera notable i disminuint la temperatura del sotabosc, la qual cosa ens permet fer l’excursió molt agradablement. 

Al cap d’una estona de passejada passem pel costat de les ruïnes de la casa dels Massaners i al cap de molt poc es veurà la casa Partida. En aquest punt es dibuixa un angle de gairebé 90 graus cap a l’esquerra i es dirigeix al pla de Mulladius, al que s’arriba al cap d’uns 30 minuts. També s’anomena de Ginebrons. Aqui fem dos grups, un que pujarà fins el Turó de Morou i l’altre que anira cap a l’Empedrat de Morou sense pujar ni al turó ni a l’esquei. Al cap de gairebé una hora de recorregut s’arriba a l’Empedrat de Morou on ens tornem a reagrupar per tirar avall, direcció a Santa Fe tot passant pel pantà.

“El pantà de Santa Fe és un embassament que pertany a la riera de Santa Fe (conca del riu la Tordera), creat per una presa situada al municipi de Fogars de Montclús, a la comarca del Vallès Oriental. El propietari de la presa és PICSSA (Polígono Industrial Can Sedó, S.A.). La presa va estar abandonada durant molts anys. Va ser construïda als anys 20. PICSSA la va comprar a principis dels anys 90 recolzant-se en la Ley de centrales. Des que PICSSA es va fer càrrec de la presa s'han portat a terme tot un seguit d'actuacions de reparació i manteniment: impermeabilització de nombroses filtracions, tractant el parament d'aigua amunt; rehabilitació de la coronació de la presa; rehabilitació de les dos centrals; reparació del desguàs de fons i col•locació d'una segona comporta; instal•lació d'un grup electrogen i il•luminació de la galeria.

A principis del segle XX, Ramón de Montaner, un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni. Montaner volia construir un hotel de luxe les obres del qual van començar en 1910. Com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa prop del nou edifici que avui es coneix com l'Estanyol. L'Estanyol aviat va ser insuficient i el 1920 es va iniciar la construcció d'un segon pantà que va ser acabat el 1935. Aquest és l'actual Pantà de Santa Fe.

Construït en la riera de Santa Fe, la presa té 24 m d'altura, 14 m de base i 899.000 m³ de capacitat. L'arquitecte havia de ser el famós Domènech i Montaner, nebot de Ramón de Montaner, però finalment va ser el seu fill Pere Domènech i Roura, qui va realitzar un magnífic projecte, un bell llac perfectament integrat en l'entorn natural, un llac artificial que no sembla que ho sigui. L'hotel va ser construït en 1914 al costat de l'antiga ermita romànica de Santa Fe. Per a la construcció de l'hotel i del pantà es va usar granit extret de la mateixa vall.” (Viquipèdia)

Continuem el camí fins arribar a Santa Fe tot passant per darrere l’ermita catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella de Santa Fe del Montseny és el centre històric de la vall i el que li ha donat el nom. Aquesta surt documentada el 1231. Arribem al restaurant, prenem un refresc i cap a dinar.

En Pep Garriga ens ha sorprès amb un magnífic pastís amb la simbologia dels Dimecres al Bosc, l’arbre majestuós. Gràcies Pep! Després, per acabar-ho d’arrodonir i coaccionat per algunes de les caminaires, ens ha fet un monòleg explicant-nos la seva visita a Lourdes per allà els anys seixanta que ens ha fet riure de debò. Per acabar hem llegit les estadístiques corresponents a la temporada actual i recordant el còmput global de totes les temporades.
Molt bon estiu a tothom i fins el setembre!

Quico Villà