263 · Santa Eulàlia de Ronçana

7.11.2018 | 3,45| 10,9km | 180mts

Foto: Quico Villà

Fotos: Quico Villà | Fermí Sicilia


Guia: Quico Costa. Soco Salgado, Rossend Sellés, Esther Cojo, Xavier Domenech, Fèlix Camarero, Joan Vera, Teresa Antón, Ramona Torelló, Ímma Aymerich, Pep Palomar, Elena Morón, Pere Vilardebò, César Milián, Quim Armengol, Roc Font, Joan Pallàs, Martí Mataró, Francesc Parera, Montserrat Fradera, Mercè Novo, Teresa Tomàs, Joan Roca, Isabel Navarra, Fermi Sicília, Aurora Boixet, Josep Carrillo, Rafael Montserrat, Anna Cabot  i Quico Villà.

Deu n’hi dó la colla que som avui! A la trobada tot han estat presentacions i retrobaments. Això és bo i cal estar contents i orgullosos d’aquests “Dimecres al Bosc” que fem créixer entre tots.

Anem cap a Santa Eulàlia de Ronçana i aparquem al lloc indicat pel guia, malgrat no tothom s’ha mirat la ruta. Santa Eulàlia, quan nosaltres érem petits, era un minúscul nucli de població amb una colla de cases de pagès escampades. Avui les diverses urbanitzacions han anat configurant un poble estrany, amb un nucli antic al volt de l’església i altres indrets transformats en el centre comercial i de serveis.

Foto: Quico Villa
“Santa Eulàlia té una extensió de 14,2 km² i es troba a l'extrem occidental de la comarca del Vallès Oriental, a la conca del riu Tenes, al curs mitjà d'aquest afluent del Besòs. Els turons, les valls i els petits planes són elements que caracteritzen la nostra geografia. Santa Eulàlia disposa també d'altres accidents geogràfics relacionats amb indrets del poble: hi trobem fondalades profundes i estretes com les de Can Maset, Can Just o Sant Simplici, hi trobem serres, planes; però sobretot destaquen els torrents dels quals es poden comptar fins a deu torrents, com ara el torrent del rector, el de l'Areny o el de Can Font. Tots ells porten les seves aigües al riu Tenes, que corre longitudinalment per la part oriental del poble.

Santa Eulàlia no ha tingut mai un nucli urbà que permetés la seva localització, la seva silueta no es pot distingir des de lluny i no hi ha una única carretera que hi porti. Des d'antic la població ha viscut dispersa, escampada entre les planes, les serres i els torrents. Les velles masies aíllades recollien i protegien els homes i les dones que hi vivien. Durant centenars d'anys, les persones es van identificar primer respecte a la casa d'on eren fills, i després respecte a la parròquia on hi celebraven els actes més importants de la seva vida. La seva identificació amb estructures més impersonals era força difícil, tot i que existien.

L'any 1958 es va iniciar un procés urbanitzador i transformador que encara avui continua. Si bé és cert que abans dels seixanta ja existien uns petits nuclis urbans, o si més no unes agrupacions de cases, que van permetre l'aparició dels barris tradicionals de Santa Eulàlia entorn del Rieral, la Sagrera, Sant Cristòfol, el Serrat, la Serra, la Vall o el Bonaire, i si bé també és cert que les primeres cases residencials es van aixecar als anys trenta, quan algunes famílies barcelonines es van enamorar d'aquests paratges, la veritable transformació del nostre municipi va esdevenir fa prop de quaranta anys. Durant un període d'eufòria econòmica i sense el més mínim control, Santa Eulàlia va començar a esdevenir allò que avui és. Es va iniciar la construcció de torres i xalets a prop del riu Tenes i poc després van començar a aparèixer les primeres urbanitzacions, com Sant Isidre o Can Sabater.

Foto: Fermí Sicilia
Els nous habitants del poble havien de fer algun sacrifici, ja que les urbanitzacions no disposaven de la infraestructura necessària (sense asfalt als carrers, sense enllumenat públic o sense serveis de neteja). Tot i això el ritme de transformació va ser trepidant. Algunes xifres ens poden ajudar a comprendre la magnitud dels canvis que s'estaven esdevenint: entre el 1960 i el 1970 es van arribar a vendre més de 2.000 parcel•les, i en poc temps, es van instal•lar més de 20 urbanitzacions al poble que, cal recordar-ho, no arriba a tenir 14 Km².” (Viquipèdia)

Deixem els cotxes, esperem una mica als que s’han perdut i iniciem la caminada des de can Brustenga, una  gran masia de planta rectangular amb un pati central encerclat per un porxo, una capella i altres cossos annexes, tancats per un gran portal que té la inscripció de l'any 1697.  La Viquipèdia ens explica que en l'arbre genealògic de la família Brustenga es parla del primer Brustenga com a un hongarès que formava part del seguiment de la princesa Violant d'Hongria quan va venir a Catalunya per casar-se amb Jaume I El Conqueridor. Corria l'any 1235, i que es va establir en aquesta zona. La primera notícia documental és d'en Pere de Brustenga. Sembla que aquest Pere era el servidor o patge d'un baró de la Cort Magiar anomenat Brustenga, i a l'emancipar-se adoptà el cognom del seu senyor. A partir dels documents de la casa, actualment dipositats a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, a Granollers, s'ha pogut fer tota la seqüència de la família Brustenga des d'inicis del segle XIII fins als nostres dies. S'ha conservat el cognom, fins i tot durant el segle XVII, en què hi va haver 4 pubilles consecutives. El cos de la casa actual es va construir l'any 1697. Hi ha l'anècdota que es va començar a construir amb els diners de la propietària, la pubilla Caterina Brustenga, però la casa es va ensorrar i llavors el seu marit Isidre Oller, originari de Canovelles, va decidir fer la casa amb els seus propis diners seguint els mateixos plànols però amb les mides de les parets dobles. El seu nom consta gravat en el dintell de l'entrada al barri de la casa. La casa primitiva, la del segle XIII, es troba actualment reformada com a habitatge i hi viu el fill del propietari.


Foto: Quico Villà
Travessem la carretera i caminem direcció a Bigues i Riells. A uns tres-cents metres tornem a travessar i agafem un corriol a l’esquerra que s’endinsa planerament entremig d’alzinars clarissers pertanyents al bosc de can Brustenga fins arribar al camp de la Rovira. Seguim trepitjant les humides herbes que embolcallen el corriol i que ens mullen els baixos dels pantalons fins arribar al costat de l’Escola la Vall del Tenes i el pavelló Esportiu, al costat del nucli de l’església de Santa Eulàlia. Tot i que la tipologia de l’església respon a una capella romànica, no hi ha cap dada documental anterior al segle XVI. Durant aquest mateix segle deuria haver estat reedificada, ho indica la data del 1568 de la portada, conservant la seva estructura romànica. La primera documentació de la parròquia és de l'any 932. L'any 1059 era una de les parròquies que formaven part de la baronia de Montbui. Es va reedificar l'any 1880, aprofitant la portada del segle XVII, trossos de mur i dues claus de volta. Sembla que era una església petita i es va ampliar molt. La tradició diu que l'església vella seria prop de Can Brustenga. 

Aprofitem per esmorzar a la plaça de l’església, amb un sol que ens acompanya agradablement. En acabar visitem la font del Rector, molt a prop d’on hem esmorzat però amb menys espai. Continuem caminant, ara per una pineda que ens porta fins el turó d’en Bassa, el punt més enlairat que farem avui. Comencem a baixar pels boscos de Flix,  direcció al riu Tenes, per un camí que fa diverses ziga-zagues fins arribar a la carretera que cal travessar altra vegada. Ja som al costat de la llera del riu, al pont de ca l’Uñó, que no deixarem fins gairebé al final del trajecte. Ara el camí és totalment planer. Podem observar que el riu baixa molt ple i quina fou l’alçada que arribà fa quinze dies, doncs les plantes allisades com per una planxa ens ho expliquen.


Foto: Quico Villà

Al cap d’una estona arribem al Gual de can Magre on podem comprovar que no es pot travessar el camí cap a l’altre costat per la quantitat d’aigua que baixa. Ens enfilem a una roca per sentir el brogit trencadís de les aigües i anem seguint el riu fins arribar a la font de la Figuera o Figuereta (està escrit de les dues maneres). Anem seguint fins trobar una altra carretera que travessem per continuar pel camí paral•lel al riu (aquest tros de trajecte ja l’havíem fet en una altre ocasió i un altre recorregut) fins arribar a la resclosa de la casa Vella on fem la foto de grup sota la batuta del retrobat Fermí. Continuem fins la resclosa de can Comas i el gual de Sant Isidre. Arribem al pont de can Donat i girem a la dreta, agafant la carretera que ens porta fins al nucli de Santa Eulàlia on tenim els cotxes aparcats.

El dia ha estat fabulós, amb una temperatura ideal per a caminar i com que l’excursió ha estat planera, les xerrameques han proliferat. Quico Villà


Foto: Fermí Sicilia




262 · El turó Gros del Montnegre

24.10.2018 | 3'50| 11,14km | 475mts


Foto: Assumpta Duran
Fotos: Assumpta Duran | Quico Villà




Guia: Josep Carrillo. Rossend Sellés, Pep Saleta, Rosa Amat, Andreu Sierra, Esther Cojo, Xavier Domenech, Fèlix Camarero, Joan Vera, Assumpta Duran, Teresa Antón, Lluís Fernández, Lourdes Urrieta, Francesc Pi, Ramona Torelló, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Pep Palomar, Elena Morón, Pere Vilardebò, César Milián, Quim Armengol, Roc Font i Quico Villà.

Tornem a fer el recorregut per casa nostra, per aquestes muntanyes que són de les més antigues de Catalunya i és per això que han seguit un procés d’erosió, produit per les pluges i altres elements atmosfèrics, que ha anat gastant-les, ha originat un abaixament, les ha arrodonides i ha donat unes formes suaus que pel cantó del Maresme arriben sovint al mar deixant entremig diverses valls al recer de les quals van créixer els nuclis de població.No ens estem de res, però. Avui fem cap a la part més alta d’aquesta serralada, al Turó d’en Vives i al Turó Gros, al Montnegre.

Anem amb els cotxes fins a Collsacreu, travessat per la carretera d’Arenys de Mar a Sant Celoni i que uneix la serra del Corredor amb la del Montnegre. Aquí ens trobem amb en Josep i en César que ens guien fins una mica més amunt, deixant la urbanització del Collsacreu i endintsant-nos en una pista fins gairebé el veïnat de Cal Paraire.

El mataroní Joaquim Casas, el 1959, en explicava això del Montnegre: “El Montnegre forma un conjunt muntanyenc imponent, una boscúria d’espessor considerable. A pocs quilòmetres de la costa –poquíssims- constitueix una zona tant allunyada de la vida moderna del Maresme que hom diría que la seva situació correspon més aviat, per exemple, al Collsacabra. Les escasses comunicacions li provenen del Baix Montseny. Des d’Arenys de Munt o des de Calella no hi ha res més que rupestres camins de carro. És un bosc sense referències. Si hom abandona el camí, la pèrdua en el Montnegre està garantida, tan és l’atapeïment de la vegetació boscana.




Sant Martí i Hortsavinyà són dues esglesioles amb alguna masia a la vora i alguna altra casa  de pagès al lluny. És terra de cacera, la boscúria, amb abundancia relativa de senglars. La civilització gairebé no hi ha posat la petja, i fora de quatre excursionistes a penes ningú no sap quina és la seva veritable fesomia…” (JOAQUIM CASAS. El Maresme. Albertí Editor. Girona 1959). Avui ja no és així, però és veritat que no ha estat tant salvatgement agredit com altres indrets de la comarca. Ja ho varen intentar però per sort es va crear el parc natural del Montnegre-Corredor.  

El dia es presenta formidable. Iniciem la caminada i aviat arribem al veïnat de cal Paraire que, per cert, la seva recuperació és prou interessant. Aquí s’explica:

VEÏNAT DE CAL PERAIRE MICROXARXA FOTOVOLTAICA AUTÒNOMA AL PARC NATURAL CORREDOR-MONTNEGRE

Al Montnegre, dins del Parc Natural de Montnegre-Corredor, en el terme municipal de Sant Iscle de Vallalta hi ha diversos veïnats. Estan vinculats a l'estil de vida que es feia a començaments del segle XX.

La gent treballava el camp, bona part del bosc actual estava ocupat per vinyes i oliveres, i alguns vivien en petites cases a prop de les grans cases dels senyors. Aquest era el cas de Ca l'Oller i Can Vives. En el primer cas s'ha convertit en un lloc destinat a activitats de lleure i el segon cas només queden quatre parets. A prop de Can Vives hi havia el Veïnat de Cal Peraire, on esquilaven les ovelles i on vivia gent que treballava els camps dels senyors de Can Vives.

Poc abans de la Guerra Civil espanyola els seus habitants van haver de baixar cap a Cardedeu i Granollers per raons econòmiques. El veïnat va quedar deshabitat. La zona de Can Vives va ser objecte de les intencions especulatives de grups d'inversos de Barcelona, que pretenien fer urbanitzacions a bona part del Montnegre.

Per sort el projecte no va tirar endavant, per bé que la propietat va passar a les seves mans i aleshores, en no poder fer res, el veïnat i les cases de la zona inclosa al Parc Natural es van continuar degradant. Tot i que era millor així que no les urbanitzacions il•legals que es van fer no gaire lluny de Can Vives i que encara són testimoni d'una bogeria constructiva. Es pot dir que fins a finals de 1980 no hi va tornar la normalitat al veïnat. El fill d'un dels antics habitants del veïnat tornava a instal•lar-s'hi, a la seva casa Can Minguet, per a fer de pagès, en Vicenç Boher. El seu projecte era la reconstrucció i dignificació del veïnat, fer que tornés a "brillar" com comenta habitualment.

Més tard, cap els anys 90 una família de Barcelona comprava Can Badó i començava un projecte de rehabilitació. L'any 1993 en Pere Ferrer, fill de Sant Celoni, donant un tomb en "mountain-bike" pel Montnegre es va parar al camí ral que passa pel veïnat a xerrar una estona amb el Vicens Boher. D'aquella conversa en va treure que dues cases derruïdes del Veïnat, Can Roig i Can Biel estaven en venda. Una setmana després ell i jo ens havíem posat en marxa per a intentar comprar les cases, i ara deu anys més tard ja hi vivim. Aquests deu anys han estat un rosari de processos administratius i legals amb les administracions que han arribat a bon port.

L'altra part del procés és tecnològic, ja que les necessitats energètiques de les cases no estaven resoltes i tenint en compte que nosaltres volíem viure allà amb normalitat calia trobar una bona solució. Vàrem fer un pou d'aigua, que es va legalitzar, una instal•lació de gas propà amb un dipòsit enterrat i amb SEBA un projecte d'instal•lació de plaques fotovoltaiques per a disposar d'electricitat. Hi ha una anècdota relacionada amb la tecnologia que mostra els canvis que s'han produït al veïnat tot i que sigui indirectament. De les cases de Can Furriol i Can Sila no es sabia qui era el propietari. Hi havia qui ho reclamava com a seu però sense cap document que ho acredités. En Vicens Boher sabia que havia tingut com a propietari el senyor Miró-Sans, que va comprar bona part de les finques quan era president del F.C. Barcelona (i alguns coneguts jugadors també van invertir en l'aventura immobiliària), però que s'ho havia venut a una senyora italiana. Vaig averiguar a través del registre civil com es deia la senyora italiana, i va resultar que no ho era sinó que vivia a Itàlia. Tot plegat es feien aquestes indagacions per a intentar que es reconstruïssin també aquestes cases ja que hi havia famílies interessades en comprar-les per a anar-hi a viure. Doncs bé, a través d'Internet vaig trobar el telèfon de la senyora italiana, i va estar encantada en vendre una finca de la que només en tenia unes escriptures i el record que estava a un lloc on hi havia una urbanització. Li vaig explicar que la casa estava en ruïnes i que la urbanització per sort no va arribar a existir. Setmanes més tard es va vendre les cases a una família d'Arenys de Munt. I el més interessat de tot plegat és que el veïnat es va posar d'acord per a intentar disposar d'un sistema energètic comú.

Amb el suport de SEBA es va iniciar un projecte de Microxarxa gràcies a qual tots tenim llum i compartim l'energia de forma intel•ligent. Vull dir que és intel•ligent, ja que el mateix sistema regula la disponibilitat, ho fa a través d'uns dispensadors situats a cada casa. Esperem que la nostra iniciativa i el sistema energètic sigui d'allò més normal i que no es vegi com "alternatiu", ja que el que pretenem els habitants del veïnat es fer-hi la mateixa vida que es podria fer als pobles propers, ja sigui Sant Iscle, Vallgorguina o Sant Celoni.

Per cert, que els comentaris de la gent dels pobles han passat dels dubtes davant d'un intent de viure al veïnat a la sorpresa pel que és actualment. 

Jordi Rodon. Soci nº 01.024 

Microxarxa autònoma fotovoltaica: Cal Peraire Cal Peraire és un nucli de 6 cases agrupades que està sent recuperat en aquests últims anys després de la despoblació generalitzada en esta zona muntanyosa declarada Parc Natural. Aquest nucli depèn del municipi de Sant Iscle de Vallalta, que forma part de la poblada comarca del Maresme.

La central fotovoltaica instal•lada és de 5.400 Wp de potència repartides entre varies estructures fixades a terra i la teulada de la caseta que conté les bateries, els equips electrònics i el grup electrogen de suport.

La instal•lació disposa d'una centraleta modular amb ondulador de 7,2 kW de potencia, tres reguladores i unitat d'adquisició de dades. Les bateries tenen una capacitat de 1.500 Ah a 48 V les quals poden rebre càrrega del grup electrogen en èpoques de baixa disponibilitat solar a través d'un carregador de bateries de 50 A.

La distribució elèctrica es realitza a 230 V monofàsica mitjançant una xarxa elèctrica soterrada. També s'ha instal•lat una petita xarxa d'il•luminació pública amb làmpades d'alt rendiment i doble nivell de lluminositat en funció de les hores nocturnes. Cada casa disposa d'un dispensador per controlar el consum elèctric individual.

FITXA TÈCNICA
Nombre d'escomeses 15
Camp fotovoltaic Potència FV instal.lada 5.400 Wp
Núm i model de plaques FV 72 Atersa 75 Inclinació/orientació 55º S 
Bateries
Núm elements i model 24 Powerbloc S-1500
Capacitat (C100) 1.500 Ah
Centraleta de Regulació i transformació Tensió de l'ondulador 230V Potència nominal de l'ondulador 7,2 KW
Memòria registre d'adquisició de dades 1 any
Mòdem telefònic intern sí
Dispensador-medidor 4 unitats de dispensador d'energia diària assignada de 2200Wh/dia i 2200 W de potència.
2 unitats de dispensador d'energia diària assignada de 110Wh/dia i 1100 W de potència.
Enllumenat públic
Punts de llum: 3 Model de làmpada: Sodi d'alta pressió de 70 W
Model de balast electrònic: ECOLUM EC2-27/DI
Potència nivell alt/reduït 70W / 40W

Anem seguint la pista que ens porta fins a Can Camps. El camí va pujant de manera suau acompanyats de les sureres que agombolen i fan ombra. Al cap d’una estona girem a la dreta, per un camí d’aquells rupestres que diu en Casas que ens anuncia una llarga pujada pel pedregar que trobem després de les pluges dels darrers dies. Per acabar-ho d’adovar, cap al final d’aquest primer tros, el camí està ple de branques acabades de tallar que hem d’anar trempejant talment una gincana. Estem al bell mig del Montnegre.

 “El Montnegre és una carena de muntanyes que s’aixeca paral.lela al mar entre Sant Iscle de Vallalta i Palafolls, és el massís més destacat de la serralada de la costa. Tot i la seva proximitat als habitacles importants, conserva un caire feréstec i rústec i, tot i no presentar la grandiositat del Montseny, la seva veïna, és una de les muntanyes predilectes de l’excursionista, que hi trova un bon esplai, malgrat la dita de:

Si al Montnegre has anat
En tornaràs esgarrapat.

La seva exhuberant vegetació, els seus viaranys ombrius i tranquils, les seves masies escampades, els seus boscos de perxades, els agrestos cimadals d’espessa vegetació que ens “impedeixen veure el bosc”, les seves rouredes amigues… tot es conjumina per convertir-la en la muntanya símbol de la comarca. El boscam, d’un to fosc, ha donat el nom al conjunt: mont-negre.

El vessant de migjorn és de formes més abruptes que la zona vallesana. El conjunt del cimadal està constituït per un seguit de planells enlairats formats per pòrfirs i pegmatites, amb dos turons principals: el Turó d’en Vives, de 759 m, també anomenat Montnegre de Ponent, i el Turó Gros, o Montnegre de Llevant, de 757 m (alguns autors parlen de 763 m). A partir d’aquest, la muntanya perd altura i s’uneix a una serra que fineix prop d’Hostalric.

El Montnegre inspirà al metge i escriptor Josep Roig i Raventós (no sabem si és cosí d’en Jaume) una novel•la amb el títol de la muntanya, la qual, segons confessa l’autor en el prefaci, n’es el principal protagonista.En conjunt, a tota la serra predominen els granits i s’hi troben també, sobretot a les parts altes, les pissarres silúriques i metamòrfiques, que per llur major consistencia han resistit millor les erosions.” (SALVADOR GINESTA. El Maresme. Editorial Selecta, Barcelona 1968)

Continuem fins arribar a una pista on hi ha uns llenyataires amb un foc encès. Ara són els castanyers i els avellaners els que ens acompanyen fins arribar a la cruïlla que prendrem a la dreta, amb forta pujada, per anar cap el Turó d’en Vives, el més alt de la comarca, cobert de roures, alzines i brucs immensos. Arribats a dalt, sense cap vista panorámica ja que el bosc cobreix el turó, esmorzem.

Tornem enrere fins recuperar la cruïlla anterior, girem a la dreta direcció al Turó Gros. Recuperem la Teresa i en Lluís que pujaven al seu ritme i plegats anem cap el Turó Gros on hi ha una torre de vigilancia antiincendis amb una estètica i construcció molt addient. Fem la foto de grup i iniciem el retorn tornant una mica enrere fins agafar el camí a l’esquerra que ens ha de portar a cal Paraire.

El camí és agradable i el dia primaveral encara que estem a la tardor. Dóna per anar xerrant tot baixant ja que s’han acabat les pujades. Anem fent fins arribar a cal Paraire i al cap de deu minuts als cotxes.

Ha estat una sortida molt agradable pel mig d’aquest massís ple de vegetació “tenebrosa”.
Quico Villà


261 · De Sant Pol al turó de Golirons

17.10.2018 | 4| 12,5km | 390mts


Foto: Assumpta Duran

Fotos: Assumpta Duran | Quico Villà 

Guia: Josep Carrillo. Pep Saleta. Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Montse Fradera, Ímma Aymerich, Jaume Roig, Ímma Font, Montse Dalmau, Teresa Antón, Montse Serra, Joan Vera, Xavier Domènech, Assumpta Duran, Rosa Amat, Teresa Sicart, Francesc Pi, Lourdes Uriarte, Isabel Navarra, Teresa Tomàs, Quim Armengol, Anna Cabot, César Milián, i Quico Villà.

La setmana passada ens vam quedar a casa per culpa de la pluja. Bé, no tothom, els tripaires es varen autoconvocar a la Morera, avinguda del Maresme 515,  a Mataró. Avui sembla ser que Sant Pere ha decidit descansar i no ha obert les aixetes del cel. La veritat és que no les teníem totes. Quan ens hem llevat, almenys a Argentona, acabava de ploure i el cel estava tot tapat. La gent no s’espanta i a l’hora convinguda ens trobem tots al lloc de costum, al polígon industrial nord d’Argentona, al costat de la riera.

Ja ens tens cap a Sant Pol sense saber massa a quina hora arribarem doncs  a aquesta població sembla ser que tenen un afer ancestral amb el rellotge del poble.

“Sant Pol de Mar és una vila  situada al litoral del Maresme, entre Calella i Canet de Mar. Deu el seu origen,així com el nom, al Monestir de Sant Pau del segle X. 

Foto: Francesc Costa
Van posar aquest monestir benedictí sota l'advocació de Sant Pol en una zona propera a dues vil•les romanes que seguien amb la seva activitat agrícola. El monestir fou destruït al final del període amb la invasió islàmica.
Amb la conquesta franca i la recuperació del domini cristià el monestir va ser reconstruït i s'hi instal•là una comunitat. El 950 consta en un document de donació. Però a principis del s.XI entra en decadència, fet que va portar a Ermessenda a cedir-lo el 1048 a Víctor de Marsella; el 1053 consta documentalment la seva situació de misèria. L'any 1068 va ser cedit al Monestir de Sant Honorat de Lerins per refundar-lo, reconstruir-lo i establir-hi una nova comunitat. 

Un dels pocs textos que han arribat a l'actualitat d'aquests fets el va publicar la revista «El Santpolench» el març del 1890 i hi afegeix una altra història, amb certs tocs de llegenda, que rebat l'episodi burleta de la frase «Sant Pol, quina hora és?». La tradició malintencionada explica que els prohoms del municipi van fer construir un bonic rellotge de sol al qual van fer posar un sostre de teula perquè la meteorologia no el fes malbé, sense adonar-se que no hi passava la pluja, però tampoc el sol. Pels borbònics, els santpolencs eren gent «berganta», hi ha teories, no confirmades completament, que diuen que d'aquí vénen les dites «Sant Pol, la manta i la gent berganta» i «Sant Pol quina hora és»”. (Viquipèdia)


Foto: Quico Villà

No discutirem pas l’encert o no del rellotge, ho deixem per un altre dia. Aparquem a la zona escolar de l’entrada al poble. Quan ja tenim tots els cotxes ben posats hi ha qui s’adona que en aquest lloc només podem deixar el vehicle 20 minuts, el temps, deduïm, de deixar la criatura i parlar amb el/la mestra de com ha anat la jornada o com ha passat la nit. Ja ens tens traslladant els cotxes a l’altre costat de l’antiga carretera, espai de zona blava sembla ser més restrictiva durant l’època d’estiu, quan els barcelonins de torn o els alemanys que no han trobat lloc a Calella, envaeixen la vila. Comencem a caminar.

A Sant Pol els contraforts de la serralada perpendiculars al Montnegre arriben fins el mar, s’hi amorren. Poc espai pla natural trobarem, per tant, de cop ja puges. No saps com però escales o camins costeruts es reparteixen pel poble i el seu eixample. Amunt doncs, cap el Mirador, una urbanització encavalcada al llom del contrafort mirant més aviat cap a Calella. Un cop dalt, baixem per unes escales construïdes recentment fins arribar a l’alçada de la riera. Tenim a can Pi al davant, una majestuosa casa envoltada de noves construccions.

Agafem un corriol a l’esquerra que, després de passar per un túnel de canyes, s’enlaira una mica fins arribar a la pista que ens portarà a l’altre costat de l‘autopista, després de passar pel pont que ens ho permet. Caminem un tros paral•lels a l’autopista per ben aviat trencar a la dreta i arribar al turó d’en Tiril, de 196 metres.

Continuem, tot fent gana, fins albirar la muntanya russa que ens ha de portar al turó de l’Home Mort, amb 224 m. des on podem observar, pel vessant oest, vistes de Sant Cebrià de Vallalta. Alguns la recordàrem perfectament, ja que no és fàcil oblidar la baixada-pujada-baixada ben dreta que fa el camí. No ens quedem al turó per què fa vent; baixem i esmorzem un cop hem fet el desnivell.

Arribem al Coll de l’Era d’en Mora, just als prats que ens mostren l’antiga ubicació de l’abocador de Calella. La carretera que va de Calella a Hortsavinyà ens passa  pel costat, però nosaltres agafem el camí de l’esquerra que ens ha de portar  entre boscos d’alzina jove a les runes de can Llort, amb el torrent que en pren el nom, cada vegada més ensotat a l’esquerra. Tot baixant, podem observar que, entre el bosc d’alzina, encara s’aprecien les feixes i les tires de les antigues vinyes. Anem baixant fins arribar a can Jan Llort  , amb les feixes cultivades de maduixers al fons. 


Foto Assumpta Duran
Entrem a la vall del torrent de can Mates.  En aquesta part més ampla de la fondalada tenim una mostra de les masies de Sant Cebrià, can Ferran  a la dreta i a l’esquerra, amb el paisatge dels cultius de maduixers al fons, can Terrades  , recentment restaurada. Hi podem observar, vorejant el torrent, pollancres, àlbers, llorers i altres mostres de la vegetació típica de ribera. A tocar de la riera, veiem els prats de pastura de l’antic castell de Can Mates  i la urbanització Castellar d’Índies al darrere.  El municipi de Sant Cebrià conserva encara excel•lents mostres de la vida a pagès. Arribem a tocar les cases del poble de Sant Cebrià de Vallalta.

“L'origen de l'actual municipi es remunta a la divisió en parròquies del domini de Montpalau després de la conquesta franca de la marca hispànica. L'any 1019 el bisbe de Girona Pere de Carcassona va consagrar com a Sant Cebrià de Vallalta la que havia estat l'ermita de Santa Maria en la primera colonització cristiana. Cal suposar que hi havia una població pagana i que s'incorporà una població de cristians vells pels quals el 1090 es va consagrar l'església de Sant Iscle i Santa Victòria. Els senyors francs van donar les terres conquerides a personalitats civils o militars que havien jugat un paper en la conquesta, en el cas de la Vallalta van ser els Mata, militars, que van rebre la Torre de Mata a la riera de Sant Andreu, els Croanyes, que van rebre una de les vil•les romanes de la zona, i els Romaní, militars, que van rebre la vil•la romana de Boadella.” (Viquipèdia).

Al passar per can Mates, en Francesc Parera, l’home dels trens, troba una moneda de 25 pessetes amb la imatge de Juan Carlos. Està content i trist alhora. Content per haver trobat la moneda que bescanviarà a preu d’or, i trist per no haver-se entretingut a cercar les restes de la guardiola d’on havia sortit la moneda esmentada.

Per no ser menys, a l’arribar a tocar el poble de Sant Cebrià, en Jaume ens volia fer anar a l’escola per saludar els seus néts. Sort que l’hora del patí ja havia acabat i estaven a classe.

Al sortir del poble, per la pista que ens ha de dur a Sant Pol, trobem un cotxe de Mossos d’Esquadra aparcat al mig de l’arbreda, a tocar de la pista, amb cinc números (no se si també s’anomenen com la Guàrdia Civil) d’ambdós géneres, vigilant els arbres. Donava tota la sensació que estaven escaquejats del servei.

Seguim pista avall. Ens queden quatre km segons els rètols. Passem el camping pel darrere. Després travessem el Golf. Finalment arribem a la zona industrial de Sant Pol i ens endinsem cap el poble després de passar la zona escolar. Abans d’arribar als cotxes ens aturem a Can Lluís, restaurant que sembla ser estava a la platja i ara no pot renovar el permís, a fer una cerveseta. Anem cap els cotxes i fins la setmana entrant.


Quico Villà

260 · El Laberint de Cabrils

3.10.2018 | 4'26| 14,2km | 524mts


Foto: Quico Villà

Fotos: Quico Villà

Guia: Pep Saleta. Francesca Fradera, Francesc Parera, Rossend Sellés, Montse Fradera, Ímma Aymerich, Jaume Roig, Ímma Font, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Ramona Torelló, Teresa Antón, Josep Carrillo, Montse Serra, Joan Vera, Elena Morón, Pere Vilardebò, Xavier Domènech, Roc Font, Joan Pallàs, Assumpta Duran i Quico Villà.

Fa fred quan ens trobem a la riera. Sortim caminant de l’aparcament tot dirigint-nos cap el cementiri nou. Prenem el camí que el voreja, ran la riera de Clarà, per desviar-nos ben aviat a l’esquerra deixant la llera de la riera. Comencem a pujar. Hi ha qui no té massa clar que avui anem a veure el laberint situat dalt la serralada, dins el terme de Cabrils però més prop d’Òrrius. En aquest indret, més o menys, els termes municipals dels quatre municipis llindants juguen a estimar-se. Hi ha qui pot creure que el laberint és la mateixa ruta ja que l’embolic de camins i caminois que passem fa que sigui un bon batibull pels desconeixedors del terreny.

Foto: Rossend Sallés

Fem una bona pujada que va bé per escalfar. Després desfem el recorregut per tornar altra vegada al nivell de la riera esmentada, a l’alçada de la urbanització de Can Raimí. La resseguim pel seu vessant dret fins deixar-la. Tornem a pujar, cap a Can Mañana però sense passar-hi. Tornem a girar a l’esquerra, deixant la pista que va a ca l’Altafulla i Òrrius i pugem per un camí ben dret. Abans d’arribar dalt la carena, fem una drecera pel mig del bosc que ens ha estat acompanyant durant tot el camí, amb les alzines i sureres, el bruc i l’arboç. Les plantes demanen aigua, tenen set. Les fulles estan totes elles blanes mirant avall, suplicant. Al cap de poca estona ja hem arribat a l’indret on
imitant el traçat dels primers laberints n’hi ha un. Tot i ser actual, el fet de trobar-se envoltat de natura, li confereix un especial atractiu.

De fet, és un lloc de trobada per a meditar, tal com resa el cartell que diu: “Benvingut/da al Laberint, espai per meditar. Pots entrar-hi i recórrer el seu camí lentament amb la ment desperta i serena pas rere pas... fins arribar al CENTRE, al teu propi CENTRE. Per favor, respecta el SILENCI dels qui mediten. I procura no deixar el teu rastre a la NATURA.”

Al costat hi ha un gran símbol del yin i el yang, també fet amb pedres pintades de blanc i blau. Dins la filosofia taoista significa el moviment constant de la dualitat cercant l’harmonia. No té res a veure amb el laberint, però suposem que els que ho han fet els deu representar alguna cosa.


Foto: Rossend Sallés

Esmorzem. Fa estona que se sentien crits de desesperació per omplir l’estómac. L’àpat s’agraeix tant que en acabar es forma una corrua de nous fidels fent el recorregut del laberint; val a dir que no massa seriós doncs el silenci no era el punt fort de la performance.



“Un laberint és un camí enrevessat, de sortida difícil. El nom sembla venir de la construcció de Dèdal, però no se sap del cert.

Existeixen dos tipus de laberint fonamentals: els unicursals i els anomenats multicursals; els primers presenten un recorregut únic i per tant perdre-s'hi és impossible, mentre que als segons es poden triar alternatives de recorregut i la sortida no apareix com a meta clara. Aquests darrers van sorgir als jardins com a distracció per als nobles, que havien de trobar la sortida i aprofitar els racons per trobades amoroses.

Als laberints unicursals la sortida pot ser la mateixa que l'entrada (havent d'arribar al centre, com en el mite del Minotaure i tornant a sortir) o una de diferent. La forma externa del conjunt és quadrada o circular, dividida en sectors. Fins al segle XV van ser gairebé exclusius.




Laberint univiari
El laberint és conegut des de la prehistòria, se'n va trobar un tallat a una banya de mamut del paleolític. A Goa es va trobar un petroglif amb un laberint més sofisticat gravat que data com a mínim del 2500 aC). El seu circuit podia haver servit per marcar el recorregut de danses rituals i es portaven en amulets o es gravaven en pedra per allunyar els mals esperits, que es perdien sense trobar la víctima. Homer relata danses d'aparellament on el recorregut fins que es troben homes i dones és el d'un laberint. Jacques Atalli indica que podien tenir també una funció comunicativa abans de la invenció de l'escriptura.


Foto: Quico Villà

A l'Antiguitat destaca el laberint de Creta com a construcció més famosa, basat en el mite del minotaure. No s'han trobat restes arqueològiques de la seva existència real, però les monedes de Cnossos portaven un laberint com a emblema ja des del segle III aC. Hi havia altres laberints, com el d'Egipte recollit per Heròdot, que servia com a monument per a diversos faraons. S'han trobat els fonaments del suposat laberint a Hawara però s'ha perdut gran part del seu traçat original, que segons Heròdot tenia tantes sales com divisions el país, essent un símbol del poder reial.

El mosaic romà sovint presenta el dibuix d'un laberint, preferentment circular, dividit en quatre sectors. El recorregut, tot i que univiari, es va complicar durant l'Edat Mitjana. A partir del segle XII apareix al terra d'esglésies i catedrals de França (com el de la Catedral de Chartres) i Itàlia, i els testimonis indiquen que els fidels els resseguien en la seva pregària.

Les tribus escandinaves van barrejar diverses tradicions sobre el laberint: adoptaven la forma romana, l'anomenaven com a «ciutat de Troia», però els feien servir com els pobles neolítics, per espantar trols i altres criatures que podien causar el mal. La seva presència és força nombrosa, amb més de 500 restes conservades tant com a monument com en pedres i dibuixos.

A l'Índia antiga, el laberint apareix en textos sagrats, fins i tot indicant que s'havien construït ciutats seguint la seva forma. El mandala, de fet, s'origina a partir d'un laberint. A la Xina s'han trobat restes de laberints. Entre els indis nord-americans també es troben dibuixos i inscripcions amb la forma d'un laberint, una prova més de la universalitat del patró.

Des del Renaixement van proliferar els laberints de jardí, sigui gravats a la gespa com a decoració o fets amb arbustos i plantes, com el modern Laberint d'Horta. Una variant posterior són els laberints de miralls, on el reflex complica encara més el trànsit. Al Tibidabo de Barcelona un laberint d'aquesta classe amaga sales on els miralls juguen a deformar la imatge de l'espectador. Contemporàniament, el laberint es considera un joc, un passatemps que cal resoldre. Apareix a videojocs com Pacman o Metroid, entre d'altres.

Durant l'Edat Mitjana els laberints simbolitzaven el difícil camí per apropar-se a Déu, que substitueix al centre els monstres antics. Els fidels i els místics el poden usar per abstreure's del món del voltant i concentrar-se en les seves oracions mentre el recorrent caminant o amb la mà si està dibuixat al mur. La filosofia New Age l'ha recuperat amb aquest significat. El laberint actua com a símbol de la vida, té un inici que és el naixement i l'única sortida possible és la mort, però no se sap quin camí se seguirà fins aleshores ni què es trobarà en el temps que resta. El Tarot l'usa en un sentit similar.

El cel i l'infern estaven concebuts a l'època medieval també amb una estructura de cercles concèntrics que recorda els primers laberints, com es veu a La Divina Comèdia de Dante, per exemple.

Posteriorment el símbol va passar a veure's com a negatiu, un laberint era l'home perdut en el pecat, sobretot la luxúria i van esborrar-se molts laberints dibuixats a les capelles. Aquesta connotació va anar en paral•lel amb la construcció efectiva de laberints vegetals per a perdre's com a diversió.
El laberint pot simbolitzar l'etern retorn de la història, en un concepte proper al de Nietzsche o el de la filosofia oriental. Per a altres estudiosos, és un símbol del coneixement (camí difícil quan és autèntic) o del tòpic de la vida com a viatge, on el que importa no és el destí sinó gaudir del trajecte.
Contemporàniament un laberint és sinònim de caos i desordre, per això es titlla de laberint el traçat dels carrers de determinades ciutats, com Tòquio.

La forma mateixa de l'hipertext és un laberint, del tipus maze, ja que des d'un enllaç es pot anar a un altre i d'aquest apartar-se del text principal per seguir successius vincles. Segons com estigui estructurat el lloc web o el corpus de navegació, s'acaba tornant al punt de partida, hi ha un final (com en les novel•les basades a triar el camí a seguir) o l'objectiu és la simple navegació. La Viquipèdia té estructura laberíntica, ja que els articles estan enllaçats mitjançant enllaços i segons el recorregut o el tema triat es pot navegar per ella indefinidament (suposant que no hi hagi pàgines òrfenes o sense categoria).


Foto: Rossend Sallés

El laberint apareix a nombroses obres literàries, com a la novel•la El nom de la rosa d'Umberto Eco o als contes de Jorge Luis Borges. Aquests laberints tenen com a missió extraviar els personatges o amagar algun tresor, o bé serveixen d'al•legoria sobre la construcció del món. El corrent del Nouveau Roman usava el laberint no com a tema, sinó com a estructura de composició de l'obra, com es veu per exemple a la novel•la La vie, mode d'emploi.

Igualment ha inspirat artistes plàstics com Joan Miró o Piet Mondrian. El laberint al cinema és un lloc d'angoixa, on el protagonista està tancat. La pel•lícula Cube n'és una bona prova.

Es poden generar laberints per ordinador amb algorismes prou senzills. El programa més comú consisteix a prendre un rectangle dividit en cel•les, cadascuna amb quatre parets. Aleatòriament, s'esborra una de les parets, de manera que les cel•les es comuniquen formant un circuit. Després s'eliminen dues parets de cel•les que estiguin a la vora del rectangle i el laberint està llest.

Leonard Euler va ser el primer a analitzar matemàticament els laberints, fundant una nova branca científica: la topologia, relacionada amb la teoria de grafs.

Per estudiar l'orientació espacial o determinats patrons de conducta, s'han usat laberints amb rates de laboratori. En ells els animals han de recórrer un circuit amb el premi del menjar final i els experiments alteren les condicions de la rata o del laberint per veure com reacciona, com als estudis de Burrhus Frederic Skinner.” (Viquipèdia)

Us recomano aquesta adreça per si voleu ampliar la informació dels laberints.
El laberint a la història de l’art: oculusart.blogspot.com.es



Tirem avall fins a trobar un corriol, aquesta vegada planer, molt agradable, que ens porta fins al coll de la Gironella on descobrim que algun artista s’està esplaiant gravant una pedra a l’inici de la pujada cap el turó de Cirés. En aquest punt hi ha una partió del grup. Quinze persones seguim el camí de pujada cap el turó i vuit el flanquegen i ens esperen a que baixem.

Ja ens tens cap amunt, per la pista que el rodeja ja que la pujada no és tant sobtada. Arribem dalt on hi ha una torre de guaita que no es pot pujar doncs està tancada per un reixat. En Sendo ens fa arribar fins a unes roques des on es pot veure el mar i les poblacións del baix Maresme fins Barcelona.

“El Turó de Can Cirers, Turó d'en Cirers o Turó de Cirés és una muntanya de 472 metres que es troba al municipi de Cabrils. El seu punt més alt és una clariana enmig d'un bosc amb roures, cirerers bords, marfull, etc. Els arbres circumdants no permeten veure paisatge (ni a prop ni a la llunyania) i, per tant, no és un mirador convencional. Tot i així, és interessant per als afeccionats a l'ornitologia, ja que es tracta d'un excel•lent observatori per a veure el pas dels ocells migradors i aus de grans dimensions (àligues, astors, etc.).  Al seu voltant treballaven els carboners i encara es poden localitzar restes de carboneres. També es veuen les alzines de rebrot (dos o més troncs sortint de la soca d'un arbre) que neixen de les tallades per fer-ne carbó.” (Viquipèdia)

Baixem. Ho fem per la baixada més dreta i trencacames del dia que ens ha de portar a la pista on trobem a la resta de la colla ben assegudets i descansats. Seguim la pista fins arribar a la cruïlla que ens ha de portar cap a les fonts del Castanyer, d’en Quico i del Roure per anar a parar altra vegada al cementiri i d’aquí a l’aparcament. Fem la foto de grup i després en Sendo i jo mateix deixem el grup per anar a cercar el camí del Mal Pas que ens porta damunt de casa nostra, per l’altra vessant de la muntanya.

El dia ha estat esplèndid, clar i serè i sense calor. Quico Villà