258 · Santa Maria de Martorelles

19.9.2018 | 3'8 h | 10km | 300mts


Foto: Francesc Costa


Guia: Francesc Costa. Rafaela García, Ímma Aymerich, Joan Vera, Francesc Parera, Francesca Fradera, Sendo Sallés, Pere Vilardebò, Elena Morón, Esther Cojo, Josep Carrillo, Xavier Domènech, Jaume Roig, Josep Saleta, Joan Pallàs, Montse Serra i César Millán.








257 · Passegem per Vallromanes

12.9.2018 | 3'45h | 11km | 225mts


Foto: Francesc Costa
Guia: Francesc Costa. Rafaela García, Ímma Aymerich, Joan Vera, Francesc Parera, Francesca Fradera, Sendo Sallés, Francesc Pi, Lourdes Iriarte, Pere Vilardebò, Elena Morón, Esther Cojo, Ramona  Torelló, Josep Carrillo, Xavier Domènech i Francesc (abans Jaume) Roig. 

Doncs sí, aquesta setmana els hi toca als veïns de Vallromanes aguantar-nos. Poble gairebé imperceptible, una església i una masia al costat, i cinc mil torres que no fan bonic. Si que en fa la riera sota un bosc de plàtans que l'estiu fan ombra y l'hivern es despullan. Pujada de Can Pont al costat de pinedes boniques i les restes del molí d'un pou d'aigua, és el camí del turó de Can Cirera, antic d'anar a Alella. Anem pujant de mica en mica fins el coll de Clau.





Trobem una pista carenera que ens durà a Sant Mateu, però no hi anem. Seguim per un corriol emboscat i de sobte ens trobem amb un petit monument a la verge de Montserrat, rosa d'abril, ens aturem a saludar i aviat arribem al coll de Can Gurgui, casa de pagès centenària cap a la que ens dirigim. Abans ens aturem a la font de la casa, un lloc bonic entre arbres gegantins però que està fet una porqueria.



Foto: Francesc Costa
Ja que hem arribat a aquests verals aprofito per portar a la clientela a veure un recó que pocs coneixen, la coetera que el senyor Layret va fer construir a finals del segle dinou. Es una caseta on es guardaba un canó que disparava certs productes quómics cap els núvols quan amenaçava pedregada. En aquestes terres vivien de la vinya i calia preservar el cultiu. De tota manera aquesta tecnologia va caducar aviat perquè els núvols no en feien cas i a més va provocar algunes baralles, perquè si després de tirar el coet la pedregada queia al camp del veí .... cames ajudeu-me.





Passem pel turó de les Guardes, el mas de Can Fuster, antic i ressucitat, i sota el  turó d'en Martí trobem un corriol que ens durà a la segona coetera, aquesta sota la protecció del Sagrat Cor. Continuem pel coll de Forns i seguim pel corriol que ens durà per la selva espessa del turó d'en Moreu i el turó de can Tàvec on hi ha la magnífica roca Foradada. Es tracta d'un entramats de camins d'obaga, antics, amb records vinya sota el turó del Mas Miquel. Arribem a la urbanització de Can Galvany i tot fa baixada fins Vallromanes. Un bon dia i caminada.





256 · Passegem per Can Ribot

5.9.2018 | 4'28h | 11km | 237mts


Totes les fotos: Assumpta Duran

Fotos: Assumpta | Fermí



Guia: Francesc CostaRafaela García, Ímma Font, Pep Illa, Fermí Sicília, Teresa Sicart, Ímma Aymerich, Joan Vera, Roc Font, Assumpta Duran, Elena Morón, Rosa Amat, Joan Pallàs, Francesc Parera, Francesca Fradera, Teia Montmany.  


Hem tornat a les muntanyes, després dels mesos de calor fonedissa. L'hem suportat amb resignació i ara encetem una altre temporada. I comencem a poc a poc, per si de cas, amb les cames poc hàbils. I la primera excursió ha estat a la voreta, per la serra de Parpers, no fos cas.

Deixem els cotxes sota els plàtans del Ranxo Grande, també conegut com el Bell Recó, i comencen a fer passes enmig d'una natura poderosa perquè les pluges s'han notat de valent. Plana amb tones de fonoll d'olor penetrant, i anar a trobar la carretera de Parpers que passarem per sota, per un tunnel que ens durà al xaragall del Pont Gran, que era cosa bonica sota plàtans i ara és una cosa més aviat patètica, perquè l'han afaitat i han obert camins arreu, que només ens deixen el record d'aquella ombra d'estiu, de colors verds.

Per corriols arribem a la part alta en direcció al turó de Can Ribot però ens desviem per un corriol boscós que fa més interessant la jornada, i ara agafem un camí que no és el que tocava i quan fa una estona que caminem muntanya avall ens adonem que hem de caminar muntanya amunt, i apa, sant tornem-hi. Enfadats continuem per sota l'esmentat turo, això sí, per magnífics corriols estrets.





Arribarem a la urbanització de Sant Carles i cap al restaurant de la contrada on ens esperen per esmorzar de forquilla i ganivet, cosa que tothom aprofita per posar-se les botes, una altre vegada. Xerinola y això d'endrapar té més seguidors que els camins forasenyats. Acabem i cap a la feina.

Després d'una pujadeta per les cases de senyors tornem a la buscuria i aviat passem pel la magnífica i masia de Can Ribot, medieval, amb rellotge de sol, i el sostre mig enrunat. Baixar de valent per entre bruc i alzines fins a la sempre estimada font dels àlbers d'en Java, que sempre raja. 




Arribarem a la riera de l'Espinal, aquella casa enrunada de pagesos que eren els amos d'aquestes muntanyes quan tot eren camps i vinya. Abans passem per sota del pont de l'Espinal i el camí que segueix, per sota d'arbres catedralicis, és un dels més notables d'aquestes muntanyes. Plàtans quilomètrics que ens amaguen el sol, i ho agraïm.

Quatre passes després del paradís de fulles verdes i tornam al cotxe. Ha estat un bon inici d'una temporada que esperem agradable i amb bona companyia. Francesc Costa  



255 · Per les fagedes d'Olot

11.7.2018 | 4h | 12km | 250mts

Foto: Fermí
Fotos: Assumpta | Quico | Fermí | Isabel


Guia: Quico Costa. Rafaela García, Soco Salgado, Pep Illa, Fermí Sicília, Martí Mataró, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Roser Albert, Esteve Gual, Esther Cojo, Jaume Roig, Esteve Palacios, Teresa Sicart, Dolors Mas, Isabel Navarra, Montse Dalmau, Pep Palomar, Miguel González, Ímma Aymerich, Joan Vera, Teresa Puy, Roc Font, Demetrio Melcón, Assumpta Duran, Montse Triadó, Montse Taberner i Quico Villà.

Avui fem la darrera sortida del curs i, com ja comença a ser costum, anem amb autocar cap a l’indret on fem la caminada, després caminem i anem a dinar per tornar tots cap a casa, alguns fent la migdiada i d’altres escoltant les disquisicions d’en Pep.

Abans d’iniciar aquesta crònica recordar que avui fa 23 anys, era el 1995, va haver-hi la masacre d’Srebrenica, on les tropes sèrbies assassinaren a més de 8.000 civils bosnis, entre ells molts nens i vells.

L’autocar ens deixa una mica més amunt de Les Preses, direcció a Sant Miquel de Corb. Comencem a pujar per un caminoi ben aviat endinsats en la fageda del Corb. Hi ha humitat però les fulles dels faigs ens fan un tendal molt ombrívol i agradable, ple de silenci on només escoltem els ocells que ens donen la benvinguda. La pujada va apuntant cap a la carena, suaument però sense parar. Aviat arribem al volcà del Racó. Volcà hidromagmàtic que es recolza a mitja vessant de la Serra del Corb entre les cotes de 460 i 660m. Ocupa una àrea aproximada de 37,57 ha. El cràter, d’uns 140 metres de diàmetre, constitueix un excel•lent mirador sobre la Fageda d’en Jordà i la Plana d’Olot. (Font: Tosca)


Foto: Quico Villà

Ara comença el camí planer. Arribem al Mas Racó que voregem per la part superior. Deixem la fageda per introduir-nos dins un alzinar força dens durant una estona i al cap de molt poc tornem a recuperar el verd dels faigs amb els seus brancams horitzontals que sembla que volin. Passem per un abeurador i ben aviat arribem a Sant Miquel de Corb.
Sant Miquel del Corb és un monument del municipi de les Preses protegit com a bé cultural d'interès local. Antiga església romànica ubicada als vessants nord de la serra del Corb, a mig faldar d'un dels contraforts de l'encinglerat Puigrodó. El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó. Durant el segle XVIII es va sobrealçar la teulada. La porta d'accés, adovellada, està ubicada a la façana de ponent, protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants i està recolzat sobre la façana oest. Antigament el campanar era d'espadanya de dos ulls. El costat de migjorn està reforçat amb dos contraforts. La primera citació de "villares que vocant Corbos", és a dir, el Corb i les Preses, data de l'any 957, quan el 31 de maig la noble dama Ricarda va donar una extensa aloetat tot incorporant-la a les possessions del monestir de Sant Benet del Bages. El seu origen possiblement és preromànic però l'actual fàbrica és d'època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Una pedra cantonera amb la inscripció: "Joseph Camps paborere de Sant Miquel, 1806", mostra reformes posteriors. Recentment ha estat molt restaurada. (Viquipèdia).


Foto: Quico Villà
Esmorzem a la porxada de l’església i després reprenem el camí direcció a San Martí de Corb, on hi arribem ben aviat. Sant Martí de Corb també és monument i BCIL de Les Preses,  és una menuda església d'una sola nau i absis semicircular. L'accés es realitza a través d'una escalinata i d'una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants. A cada costat de la porta d'ingrés hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar l'interior del temple. Damunt el frontispici hi ha el cloquer, d'espadanya, amb un sol ull. Bastida amb pedra menuda del país i coberta de teules. (Viquipèdia).


Foto: Assumpta Duran
Anem seguint camí avall direcció a la fageda d’en Jordà. Passem per la casa de Camps, un mas imponent i antic per travessar després una pista i fer l’únic indret assolellat de tota l’excursió, que no ha estat més d’uns cinc-cents metres. Passem per can Maià i can Benet i ens endinsem a la fageda d’en Jordà.

La Fageda d’en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall (1860-1911)


Anem seguin la petita pista asfaltada durant una estona fins arribar al GR Mataró-Canigó, on l’Esteve n’és un dels promotors. Agafem el GR per la dreta i ens endinsem de ple a la fageda.


Foto: Assumpta Duran

Només d’entrar a l’interior de la Fageda d’en Jordà ressalta la qualitat del substrat, que és de caràcter volcànic en tota l’extensió del bosc, format per laves provinents del Croscat i la seva alta porositat permeten una fàcil penetració de les arrels. Normalment, la fageda és un bosc que al nostre país s’instaura sobre vessants pronunciats per on es fa difícil de transitar a causa del caràcter permanentment humit i relliscós del sòl. En canvi, l’accés a la Fageda d’en Jordà és planer i s’ha convertit en un dels llocs de passeig predilectes dels habitants de la comarca i forasters. Una gran densitat de camins que s’entrecreuen li confereixen un aspecte laberíntic.

Com un fet extraordinari, cal considerar la seva situació, a tan sols 550m d’altitud, i la relativa proximitatr a la Mediterrània. La serra de Corb, amb una alçada de 900 m, limita el bosc pel sud i és, potser, el factor més favorable per a mantenir elevada la humitat de l’indret. (JM. Mallarach, M.Riera.Els volcans olotins i el seu paisatge.  ed. Serpa).


Foto: Quico Villà
Arribem a una cruïlla que ens indica la direcció de la Granja de Iogurts de la Fageda. Aquí ens dividim en dos grups per anar cap a can Xel, on ens espera l’autocar. Uns faran encara no un parell de quilòmetres més que els altres. 

Reunits tots altra vegada i canviades les samarretes suades, pugem a l’autocar que ens porta a can Ferrer, a Sant Miquel de Campmajor, ja a la comarca de l’Estany, on mengem, com hem fet altres vegades, un bon arròs.

A l’hora del cafè fem la lectura del rànquing del curs, pugem al bus i cap a casa. Fins el curs vinent, al setembre ens veurem. Bones vacances a tothom.


Quico Villà









254 · Sant Aniol d'Aguja

4.7.2018 | 6h | 17km | 383mts


Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Assumpta | Isabel | Esteve

Guia: Josep Carrillo. Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Ímma Aymerich, Esteve Palacios, Isabel Navarra, Joan Vera, Assumpta Duran, César Milián i Quico Villà.


Avui fa 228 anys que va néixer George Everest (Gwernvale Manor, Gal•les, 1790-1866), geògraf i topògraf, responsable general de la topografia de l’Índia des del 1830 fins el 1843. El 1862 fou elegit Viceprtesident de la Royal Geographical Society i el 1865, un any abans de la seva mort, en el seu honor es batejà la muntanya més alta del planeta amb el seu nom, el Mont Everest, que evidentment ja tenia nom per part dels nadius de la zona himalaienca: Sagarmatha en nepalès, Chomolungma o Qomolangma en tibetà dels qual deriva 珠穆朗玛峰 en xinès. També fa 242 anys que es declarà la independència dels Estat Units (1776).Vull recordar especialment una notícia prou important d’avui mateix: un tribunal xilè ha condemnat els assassins del poeta i cantant Víctor Jara, autor entre altres de la cançó ”Te recuerdo Amanda”, després de 45 anys. Condemna que arriba massa tard, però que cal celebra-ho.


Foto: Quico Villà

Feta aquesta introducció dir-vos que avui hem gaudit d’una de les excursions més boniques trescant per l’engorjat de la riera de Sant Aniol.  Deixem els cotxes al pàrquing de Sadernes i iniciem el camí per una petita pista que va endinsant-se trepitjant els baixos de les feréstegues i verticals roques que tanquen la vall. El xiuxiueig de l’aigua ens acompanyarà al llarg de tot el camí.

Arribem al Pont d’en Valentí on passem a l’altre costa de la riera, a la dreta, tot passant pel reconstruït hostal de ca la Bruta, on Marià Vayreda ens en parla a la “La Punyalada”. A partir d’aquí el camí es fa al costat del riu fins arribar a la petita presa de Gomarell on està prohibit banyar-s’hi doncs es recullen les aigües per a consum dels pobles de la vall. Anem tirant amunt fins trobar un gorg magnífic abans de travessar la riera on aprofitem per esmorzar i fer la primera banyada per part dels més agosarats (els mateixos que pugen el sac de grava que et demanen que transportis els Amics de Sant Aniol per a la reconstrucció del refugi).


Foto: Quico Villà

Travessem el riu un parell de vegades, tot fent equilibris per a no caure dins l’aigua, fins que arribem al pont penjat que ens apropa a l’ermita de St. Aniol. Pont penjat on un cartell deixa molt clar que no és cap atracció, però que alguns components del grup no en fan massa cas i caminen de tal manera que fa que el balanceig sigui prou pronunciat. No hi ha com ser jove!

Arribem a Sant Aniol d’Aguja, (o d’Aguges, o d’Uja), un antic monestir benedictí i més tard parròquia del municipi d’Oix, situat al fons d’una vall, a l’origen del Llierca. El fundà vers el 859 l’abat Racimir, procedent de Santa Maria d’Arles, del Vallespir. L’església, romànica, d’una nau, amb alguns afegitons tardans, es convertí en parròquia rural, de la qual depenia Sant Feliu de Riu i un santuari, per la tradició de la vinguda ací de Sant Aniol, des del Vallespir, per fer-hi penitència. Sant Aniol guaria el mal d’ulls amb l’aigua de la veïna cova de l’Abat. (Enciclopèdia Catalana).

Al costat de l’ermita hi ha l’antic hostal, de fa molts anys en reconstrucció per a refugi, obra tirada endavant pels amics de Sant Aniol. Al seu costat, la font amb uns bancs de pedra a l’ombra que conviden a refrescar-te.







Deixem les motxilles a la font, amb un reten de vigilància, i la resta cap amunt, fins arribar al gorg blau, preciós, amb un color turquesa que et convida a remullar-te. La baixada al gorg no és massa còmoda, però és recomanable fer una sucadeta en aquestes aigües, sobretot ara, a l’estiu.

Seguim més amunt, fins arribar a l’impressionant salt del Brull, un magnífic salt amb una caiguda d’aigua sorprenent damunt el gorg que hi ha al seu peu. El darrer tram és un xic més complicat però perfectament transitable.

Foto: Quico Villà

Tornem enrere un cop fetes les banyades corresponents, fins la font de Sant Aniol on dinem de carmanyola. Fins i tot hi ha qui ha portat cafè. No hi ha migdiada malgrat certa demanda d’un sector i tornem pel mateix camí que em pujat. Si bé a la pujada hem fet pràcticament tot el camí sota l’ombra dels boixos (les millors culleres i forquilles de boix que s’utilitzen a la cuina són les de Tortellà, municipi que engloba aquest terme), a la baixada ens ha tocat una mica el sol, però res comparat amb la setmana passada.

Quan arribem al pàrquing, acalorats i assedegats, en César ens dóna la gran sorpresa: per a celebrar el seu aniversari ha portat una nevera plena de cerveses, coca-coles, tòniques i cava acompanyant-t’ho amb una magnífica coca de llardons. Un goig per les nostres goles i un agraïment al seu gest. Garlem una mica, ara que només ens queda una sortida per acabar el curs, de les sortides que hem fet, del tarannà del grup, etc. Tots n’estem prou contents i això és molt bò.

Abans d’abandonar la zona en Josep ens proposa aturar-nos al magnífic pont de Llierca també anomenat Pont de Sadernes. És un pont de 28 metres d'alçada que travessa el Llierca entre Tortellà i Sadernes a la comarca de La Garrotxa.


Quico Villà