255 · Per les fagedes d'Olot

11.7.2018 | 4h | 12km | 250mts






Fotos: Assumpta | Quico | Fermí | Isabel



Guia: Quico Costa. Xina García, Soco Salgado, Pep Illa, Fermí Sicília, Martí Mataró, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta, Roser Albert, Esteve Gual, Esther Cojo, Jaume Roig, Esteve Palacios, Teresa Sicart, Dolors Mas, Isabel Navarra, Montse Dalmau, Pep Palomar, Miguel González, Ímma Aymerich, Joan Vera, Teresa Puy, Roc Font, Demetrio Melcón, Assumpta Duran, Montse Triadó, Montse Taberner i Quico Villà.

Avui fem la darrera sortida del curs i, com ja comença a ser costum, anem amb autocar cap a l’indret on fem la caminada, després caminem i anem a dinar per tornar tots cap a casa, alguns fent la migdiada i d’altres escoltant les disquisicions d’en Pep.

Abans d’iniciar aquesta crònica recordar que avui fa 23 anys, era el 1995, va haver-hi la masacre d’Srebrenica, on les tropes sèrbies assassinaren a més de 8.000 civils bosnis, entre ells molts nens i vells.

L’autocar ens deixa una mica més amunt de Les Preses, direcció a Sant Miquel de Corb. Comencem a pujar per un caminoi ben aviat endinsats en la fageda del Corb. Hi ha humitat però les fulles dels faigs ens fan un tendal molt ombrívol i agradable, ple de silenci on només escoltem els ocells que ens donen la benvinguda. La pujada va apuntant cap a la carena, suaument però sense parar. Aviat arribem al volcà del Racó. Volcà hidromagmàtic que es recolza a mitja vessant de la Serra del Corb entre les cotes de 460 i 660m. Ocupa una àrea aproximada de 37,57 ha. El cràter, d’uns 140 metres de diàmetre, constitueix un excel•lent mirador sobre la Fageda d’en Jordà i la Plana d’Olot. (Font: Tosca)


Foto: Quico Villà

Ara comença el camí planer. Arribem al Mas Racó que voregem per la part superior. Deixem la fageda per introduir-nos dins un alzinar força dens durant una estona i al cap de molt poc tornem a recuperar el verd dels faigs amb els seus brancams horitzontals que sembla que volin. Passem per un abeurador i ben aviat arribem a Sant Miquel de Corb.
Sant Miquel del Corb és un monument del municipi de les Preses protegit com a bé cultural d'interès local. Antiga església romànica ubicada als vessants nord de la serra del Corb, a mig faldar d'un dels contraforts de l'encinglerat Puigrodó. El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó. Durant el segle XVIII es va sobrealçar la teulada. La porta d'accés, adovellada, està ubicada a la façana de ponent, protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants i està recolzat sobre la façana oest. Antigament el campanar era d'espadanya de dos ulls. El costat de migjorn està reforçat amb dos contraforts. La primera citació de "villares que vocant Corbos", és a dir, el Corb i les Preses, data de l'any 957, quan el 31 de maig la noble dama Ricarda va donar una extensa aloetat tot incorporant-la a les possessions del monestir de Sant Benet del Bages. El seu origen possiblement és preromànic però l'actual fàbrica és d'època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Una pedra cantonera amb la inscripció: "Joseph Camps paborere de Sant Miquel, 1806", mostra reformes posteriors. Recentment ha estat molt restaurada. (Viquipèdia).


Foto: Quico Villà
Esmorzem a la porxada de l’església i després reprenem el camí direcció a San Martí de Corb, on hi arribem ben aviat. Sant Martí de Corb també és monument i BCIL de Les Preses,  és una menuda església d'una sola nau i absis semicircular. L'accés es realitza a través d'una escalinata i d'una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants. A cada costat de la porta d'ingrés hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar l'interior del temple. Damunt el frontispici hi ha el cloquer, d'espadanya, amb un sol ull. Bastida amb pedra menuda del país i coberta de teules. (Viquipèdia).


Foto: Assumpta Duran
Anem seguint camí avall direcció a la fageda d’en Jordà. Passem per la casa de Camps, un mas imponent i antic per travessar després una pista i fer l’únic indret assolellat de tota l’excursió, que no ha estat més d’uns cinc-cents metres. Passem per can Maià i can Benet i ens endinsem a la fageda d’en Jordà.

La Fageda d’en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall (1860-1911)


Anem seguin la petita pista asfaltada durant una estona fins arribar al GR Mataró-Canigó, on l’Esteve n’és un dels promotors. Agafem el GR per la dreta i ens endinsem de ple a la fageda.


Foto: Assumpta Duran

Només d’entrar a l’interior de la Fageda d’en Jordà ressalta la qualitat del substrat, que és de caràcter volcànic en tota l’extensió del bosc, format per laves provinents del Croscat i la seva alta porositat permeten una fàcil penetració de les arrels. Normalment, la fageda és un bosc que al nostre país s’instaura sobre vessants pronunciats per on es fa difícil de transitar a causa del caràcter permanentment humit i relliscós del sòl. En canvi, l’accés a la Fageda d’en Jordà és planer i s’ha convertit en un dels llocs de passeig predilectes dels habitants de la comarca i forasters. Una gran densitat de camins que s’entrecreuen li confereixen un aspecte laberíntic.

Com un fet extraordinari, cal considerar la seva situació, a tan sols 550m d’altitud, i la relativa proximitatr a la Mediterrània. La serra de Corb, amb una alçada de 900 m, limita el bosc pel sud i és, potser, el factor més favorable per a mantenir elevada la humitat de l’indret. (JM. Mallarach, M.Riera.Els volcans olotins i el seu paisatge.  ed. Serpa).


Foto: Quico Villà
Arribem a una cruïlla que ens indica la direcció de la Granja de Iogurts de la Fageda. Aquí ens dividim en dos grups per anar cap a can Xel, on ens espera l’autocar. Uns faran encara no un parell de quilòmetres més que els altres. 

Reunits tots altra vegada i canviades les samarretes suades, pugem a l’autocar que ens porta a can Ferrer, a Sant Miquel de Campmajor, ja a la comarca de l’Estany, on mengem, com hem fet altres vegades, un bon arròs.

A l’hora del cafè fem la lectura del rànquing del curs, pugem al bus i cap a casa. Fins el curs vinent, al setembre ens veurem. Bones vacances a tothom.


Quico Villà



Foto: Fermí







254 · Sant Aniol d'Aguja

4.7.2018 | 6h | 17km | 383mts


Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Assumpta | Isabel | Esteve

Guia: Josep Carrillo. Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Ímma Aymerich, Esteve Palacios, Isabel Navarra, Joan Vera, Assumpta Duran, César Milián i Quico Villà.


Avui fa 228 anys que va néixer George Everest (Gwernvale Manor, Gal•les, 1790-1866), geògraf i topògraf, responsable general de la topografia de l’Índia des del 1830 fins el 1843. El 1862 fou elegit Viceprtesident de la Royal Geographical Society i el 1865, un any abans de la seva mort, en el seu honor es batejà la muntanya més alta del planeta amb el seu nom, el Mont Everest, que evidentment ja tenia nom per part dels nadius de la zona himalaienca: Sagarmatha en nepalès, Chomolungma o Qomolangma en tibetà dels qual deriva 珠穆朗玛峰 en xinès. També fa 242 anys que es declarà la independència dels Estat Units (1776).Vull recordar especialment una notícia prou important d’avui mateix: un tribunal xilè ha condemnat els assassins del poeta i cantant Víctor Jara, autor entre altres de la cançó ”Te recuerdo Amanda”, després de 45 anys. Condemna que arriba massa tard, però que cal celebra-ho.


Foto: Quico Villà

Feta aquesta introducció dir-vos que avui hem gaudit d’una de les excursions més boniques trescant per l’engorjat de la riera de Sant Aniol.  Deixem els cotxes al pàrquing de Sadernes i iniciem el camí per una petita pista que va endinsant-se trepitjant els baixos de les feréstegues i verticals roques que tanquen la vall. El xiuxiueig de l’aigua ens acompanyarà al llarg de tot el camí.

Arribem al Pont d’en Valentí on passem a l’altre costa de la riera, a la dreta, tot passant pel reconstruït hostal de ca la Bruta, on Marià Vayreda ens en parla a la “La Punyalada”. A partir d’aquí el camí es fa al costat del riu fins arribar a la petita presa de Gomarell on està prohibit banyar-s’hi doncs es recullen les aigües per a consum dels pobles de la vall. Anem tirant amunt fins trobar un gorg magnífic abans de travessar la riera on aprofitem per esmorzar i fer la primera banyada per part dels més agosarats (els mateixos que pugen el sac de grava que et demanen que transportis els Amics de Sant Aniol per a la reconstrucció del refugi).


Foto: Quico Villà

Travessem el riu un parell de vegades, tot fent equilibris per a no caure dins l’aigua, fins que arribem al pont penjat que ens apropa a l’ermita de St. Aniol. Pont penjat on un cartell deixa molt clar que no és cap atracció, però que alguns components del grup no en fan massa cas i caminen de tal manera que fa que el balanceig sigui prou pronunciat. No hi ha com ser jove!

Arribem a Sant Aniol d’Aguja, (o d’Aguges, o d’Uja), un antic monestir benedictí i més tard parròquia del municipi d’Oix, situat al fons d’una vall, a l’origen del Llierca. El fundà vers el 859 l’abat Racimir, procedent de Santa Maria d’Arles, del Vallespir. L’església, romànica, d’una nau, amb alguns afegitons tardans, es convertí en parròquia rural, de la qual depenia Sant Feliu de Riu i un santuari, per la tradició de la vinguda ací de Sant Aniol, des del Vallespir, per fer-hi penitència. Sant Aniol guaria el mal d’ulls amb l’aigua de la veïna cova de l’Abat. (Enciclopèdia Catalana).

Al costat de l’ermita hi ha l’antic hostal, de fa molts anys en reconstrucció per a refugi, obra tirada endavant pels amics de Sant Aniol. Al seu costat, la font amb uns bancs de pedra a l’ombra que conviden a refrescar-te.







Deixem les motxilles a la font, amb un reten de vigilància, i la resta cap amunt, fins arribar al gorg blau, preciós, amb un color turquesa que et convida a remullar-te. La baixada al gorg no és massa còmoda, però és recomanable fer una sucadeta en aquestes aigües, sobretot ara, a l’estiu.

Seguim més amunt, fins arribar a l’impressionant salt del Brull, un magnífic salt amb una caiguda d’aigua sorprenent damunt el gorg que hi ha al seu peu. El darrer tram és un xic més complicat però perfectament transitable.

Foto: Quico Villà

Tornem enrere un cop fetes les banyades corresponents, fins la font de Sant Aniol on dinem de carmanyola. Fins i tot hi ha qui ha portat cafè. No hi ha migdiada malgrat certa demanda d’un sector i tornem pel mateix camí que em pujat. Si bé a la pujada hem fet pràcticament tot el camí sota l’ombra dels boixos (les millors culleres i forquilles de boix que s’utilitzen a la cuina són les de Tortellà, municipi que engloba aquest terme), a la baixada ens ha tocat una mica el sol, però res comparat amb la setmana passada.

Quan arribem al pàrquing, acalorats i assedegats, en César ens dóna la gran sorpresa: per a celebrar el seu aniversari ha portat una nevera plena de cerveses, coca-coles, tòniques i cava acompanyant-t’ho amb una magnífica coca de llardons. Un goig per les nostres goles i un agraïment al seu gest. Garlem una mica, ara que només ens queda una sortida per acabar el curs, de les sortides que hem fet, del tarannà del grup, etc. Tots n’estem prou contents i això és molt bò.

Abans d’abandonar la zona en Josep ens proposa aturar-nos al magnífic pont de Llierca també anomenat Pont de Sadernes. És un pont de 28 metres d'alçada que travessa el Llierca entre Tortellà i Sadernes a la comarca de La Garrotxa.


Quico Villà




253 · L'anticlinal d'Oló

27.6.2018 | 4'30h | 16km | 350mts


Foto: Francesc Costa
Fotos: Esteve | Assumpta | Fermí


Guia: Francesc Costa, Rafaela Garcia, Josep Saleta,  Roc Font, Joan Vera, Esteve Palacios, Xavier Domenech, Ester Cojo, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Josep Carrillo, Ímma Aymerich, Pep Palomar, Montse Dalmau, Cèsar Milián, Jaume Roig, Elena Moron, Pere Vilardebó, Rosa Amat, Andreu Sierra,  Assumpta Duran, Imma Font, Pep Illa


La d'avui ha estat una excursió que ha començat be, amb un esmorzar de família a un restaurant de l'Estany, ben servits i menjats. Quin bull blanc de la casa !! I després cap a Santa Maria d'Oló, poble petit i encimellat, que es varen gastar els calerons en una església ben moderna perquè la barroca que tenien dalt d'una pujada considerable que feia afluixar la fe dels parroquians, o sigui que la muntanya va anar a Mahoma.


Foto: Esteve Palacios
Baixem per enèrgica baixada cap a trobar la riera d'Oló, que avui no ens deixarà tranquils, com més endavant veurà el lector. I a mà esquerra es veu l'edifici de la gran fàbrica Sauleda de taps de plàstic, la indústria principal del llogaret. Cal fer una precisió, tant a la casa de l'amo com en diverses cases que adornen els carrers hi notem la traça d'un arquitecte que un dia va baixar a Barcelona i va veure això del modernisme, i les formes vistoses les va voler ensenyar als de casa, que un darrera l'altre li varen encomanar decoracions semblants. I així està el poble fet una mona de pasqua de rajoles vermelles posades artísticament. 

Continuem per la riera d'Oló que al llarg del segles ha fet un forat considerable entre la serra Borina i el serrat del Jordi a ponent i la serra de les Tosqueres a llevant. Alguns horts, aigua generosa i un gos que està enfadat dins d'una ruïna, casa que n'ha vist de totes. Després de passar entrebancats el rierol que ens farà patir d'aquí dues hores girem a l'esquerra i tornem a patir, que no hi ha pont i les pedres rellisquen. La corrua de personal que s’amuntega al corriol acaba finalment passant.


Foto: Assumpta Duran
Toca pujar les famoses Marrades que ens duran dalt del turonet, i tot fent camí cada vegada es veu més bonic el poble d'Oló, dalt de la muntanya que en temps medievals era refugi tancat dins les muralles. Recorda Castellfollit, sobre pedra i defensat dels enemics.

Ara ve una llarga caminada costejant la serra de les Tosqueres i la baga de Moratones, sota tota mena d'arbres, pins, roures, alzines i un airet que acompanya perquè estem en zona d'obaga. Olors de farigola i obres de pedra seca de quan aquí la gent hi treballava. La desangelada font de les Bruixes, de nom suggerent però feta un fàstic, també va viure temps millors.


Foto: Esteve Palacios
Arribem al mirador de la vall de la riera d'Òló a la que ara ens dirigim altre vegada, sense saber què trobarem. Vistes als marges de roca torturada per les forces tel•lúriques, colors cremats al sol, reposem i som-hi que fa baixada. Cop d'ull a l'admirable bassa dels lotus d'Armenteres, un miracle bonic. Quatre parets de la ruïna de l'església de Sant Joan Vell i ja som a la riera.

Val a dir que tots estàvem avisats que la riera calia passar-la tretze vegades, que s'ha de fer a la valenta i que les pluges l'han engreixat. I així és, hem fet equilibris, hem relliscat, ens hem tret les sabates i en el pas més curiós el fang ens ha arribat als genolls. Aventura divertida i sense perills.

El perill, però, ha estat el sol de mig dia que ha fet la tornada més aviat punxeguda, al voltant de la llera d'aquest riu que l'estiu desapareix, per antigues hortes i vinyes, plegaments artístics de la serra Borina, una bassa d'aigua salada, i el molí d'Altimires, ombra sota arbres catedralicis on hem dinat acompanyats per un ventijol fresquet.

Foto: Assumpta Duran
Quedaven pocs quilòmetres de suar, i hem de bufar tot enfilant la costa de Cal Mas que ens durà a la part alta del poble, on hi ha l'església antiga i algunes restes del castell. També hi ha una magnífica vista de la vall del rierol i del Brai d'Oló, una formació geològica que en diuen anticlinal. I fer memòria del cartell que ens ha explicat que fa més de molt de temps que tot aquesta terra era sota el mar i que ha quedat un dipòsit de sal subterrani que fa que alguna font sigui salada.


Cansats, sota els arbres de la plaça ens refresquem amb cervesa i coles, tot a càrrec de l'Esther que, contenta, fa uns pocs anys i així ho festeja. Gràcies. Francesc Costa


Foto: Fermí Sicilia

252 · Camins de Marlés

20.6.2018 | 5'30h | 18'1km | 470mts


Foto: Esteve Palacios

Fotos: Esteve | Isabel


Guia: Josep Saleta,  Roc Font, Joan Vera, Esteve Palacios, Xavier Domenech, Ester Cojo, Fermí Sicília, Rossend Sellés, Josep Carrillo, Ímma Aymerich, Pep Palomar, Cèsar Milián, Isabel Navarra, Paco Hernández, Nuria Costa, Elisabet Andiñach. 


Atesa la durada prevista de la caminada, i amb la idea d’evitar les hores de més calor, ens trobem poc després de les 7:30 al pàrquing que hi ha entre l’ajuntament i l’església de Santa Maria de Merlès, temple consagrat l’any 893 i refet en estil barroc durant el segle XVII, i que dóna nom al municipi on caminarem avui.

El municipi de Santa Maria de Merlès es troba a la comarca del Berguedà, a la vall mitja de la riera de Merlès. Té una superfície de 51.4 km2 i un altitud de mes ó menys 532 m. Limita amb el Lluçanès i el Bages, i està constituït per cinc nuclis: Santa Maria de Merlès, Sant Martí de Merlès, Sant Pau de Pinós, Sant Miquel de Terradelles i La Molina.

La riera de Merlès travessa de nord a sud tot el terme i té un cabal d’aigua molt important, sent el principal afluent del Llobregat. Divideix els bisbats de Vic i Solsona, i la seva frondosa vall està catalogada com d’interès natural.

Sortim ben d’hora de Santa Maria de Merlès cap a la marge esquerra de la riera, que travessem pel pont de Sant Martí, gòtic segons la viquipèdia i romànic segons la informació municipal, però segur que reformat i consolidat durant el segle XVII. Consta de tres arcs, un de central més apuntat i dos laterals de mig punt. Arribem a Sant Martí de Merlès per un camí ple d'herbes i molt humit.


Foto: Esteve Palacios
Anem baixant i passem per les masies de La Fàbrica, Cal Fuster, Cal Fargues i Cal Mas. Aquí el camí va pujant fins assolir la carena de la Serra de Sant Joan i la carretera BV-4401. Ara el camí ressegueix aquesta per la dreta, fins que la travessem i continuem, ara per la vorera esquerra de la carretera. Passem per la masia de Camprodon fins a la cruïlla, que ens porta a Sant Pau de Pinós. 

En aquest lloc trobem que hi ha molta herba alta, cosa que no convida a esmorzar-hi, així que  continuem  fent camí. Tenim davant nostre la perfecta visió d’un tros del Pirineu, des del Port del Compte, Berga i Tossa d'Alp fins el Puigmal.

Hem pres el GR-176-GR4 que ens acompanyarà tot el camí. Passem per Cal Miquel, Cal Anglada, i El Puig, fins arribar a la Mare de Déu de Ginebret, on finalment esmorzem.


Foto: Esteve Palacios
Després de l’àpat iniciem la baixada per la Obaga del Ginebret, fins arribar un altre cop a la Riera de Merlès, que anem resseguint cap al nord, per el costat de la llera. Arribem al Gorg blau, on la majoria de persones del grup  aprofita per mullar-se i refrescar-se. 

Continuem fins al Pont de Cal Siscull, que travessem per passar al marge dret de la riera. El camí és converteix en una pista asfaltada. Passem pel Molí del Mas, La Caseta, Cal Ferrer i Cal Ribera, per arribar finalment a Santa Maria de Merlès, el nostre punt de partida.


Dinem al restaurant de l’Hostal Sant Cristòfol, on ens trobem amb l’Assumpta Duran que, tot i no haver pogut caminar amb la resta del grup, si que ha volgut compartir amb nosaltres el moment de dinar.


Xavier Domenech