291 · Camí vora Ter

10.07.2019 | 5'31h | 14,25km | 216mts

Fotos: Fermí

Foto: Francesc Costa

Guia: Francesc Costa, Rafaela Garcia, Xavier Domènech, Esther Cojo, Francesc Pi, Mercè Novo, Montse Dalmau, Pep Palomar, Josep M. Tomàs, Teresa Tomàs, Andreu Sierra, Rosa Amat, Joan Roca, Fèlix Camarero, Rosend Sallés, Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Lourdes Uriarte, Joan Vera, Imma Aymerich, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Soco Salgado, Roc Font, Pep Illa, Imma Font, César Milián, Fermí Sicilia, Paco Hernández, Elisabet Andiñach. 

La d'avui és la darrera excursió d'aquesta temporada, perquè el sol ja no es deixa viure i ens hem de tancar a casa espantats. Ens trobem on toca, i amb els cotxes anem cap a Torelló, que és on comença l'aventura. I a l'estació del tren arribem, i pugem al que ens ha de dur a Sant Quirze de Besora. Sorpresa en passar el revisor acompanyat de dos homes de pedra per si algú no fa bondat.

Comença la caminada al poble esmentat i de seguida toquem amb la mirada el bonic riu que ens acompanyarà unes quantes hores en aquest dia magnífic de blaus al cel i una fresqueta positiva, que tot just són les vuit i alguns dels amics s'abriguen. El Camí Vora Ter que resseguirem passa per diverses factories tèxtils que s'hi havien acostat per aprofitar la força de la seva aigua per fer anar els motors, i estalviar-se el carbó que venia d'Anglaterra i costava un ull de la cara. Així que és camí d'aigua i d'història industrial, la jornada.

I això ho tastem tot just al mig de Sant Quirze, un personatge que junt amb na Julita va obtenir la santedat en temps romans. Es tracta de la resclosa de Can Guixà que duia l'aigua cap aquest establiment obert l'any 1853 i que ara, tot i que s'aguanta, és buit d'activitat i un fantasma de pedra sense l'obligada xemeneia, perquè es va cremar. Anem endavant i enmig d'un bosc curiós i notable de canyes d'Amèrica, conegudes també per bambú, trobem una curiosa i endreçada capella dedicada a la verge de Montserrat, rosa d'abril, per la disposició aventurem que podria ser una part del jardí de la casa dels amos de Can Guixà.  

Passem al costat del polígon Industrial de la Foradada on les forces humanes es divideixen, uns per la carretera i els altres per un feréstec camí a tocat del Ter. Passem per l'interessant conjunt de cases de la Foradada, indret medieval d'un molí fariner que aprofitava l'aigua del torrent que ve del salt del Mir, i seguim per una pista sota el cingle del Grau, vorejant un gran meandre del Ter pel camí dels Matxos. Els de la colla arriscada passen per les pedres del riu, perquè avui l'aigua és curta, fins a pujar a on els esperem.

Ha arribat l'hora de mossegar l'entrepà, i ho fem asseguts al marge del camí sota el turó de la Cogulera amb vistes a la serra de Bascanó. Ara toca baixar a les planes del Solà i caminar contents per un camí sota una arbrada gegantina que ens amaga el sol una bona estona. Verds de tantes plantes que ens són estranyes, olor de la sempreviva, i acostant-se soroll d'aigua. Ara ullem a l'altre banda del riu l'edifici d'un surt la remor, es tracta d'una fàbrica d'electricitat, aquest producte que ens fa la vida més fàcil.

Passem sota un pont ferroviari que té una alta altura, i més vegetació agradable al costat del Ter, que en alguns moments pren una gran amplada. Més soroll d'una altre resclosa, la de la Caseta, una altre fàbrica de llum. Si fins ara el camí era amable i ensotat aviat toca pujar per un soleiat i desagradable desnivell que les pedres de rebuig dels que varen fer la via del tren, que tenim a tocar, varen fer rodolar avall. I una mica cansats decidim reposar tot fent-la petar sota un alzinar on passa una mica de fresqueta.

Conversem de l'edifici notable que tenim a la vista, l'Espona i la Casa Nova de l'Espona, lloc de treball agrícola que presideixen el magnífic pla de l'Espona, país de cereals. Una petita pujada ens acosta a un edifici que gairebé no veiem, però si que sentim el gos enemic que borda. Es tracta de l'Hostalot, que com diu el seu nom era lloc de refugi de traginers i gent de pas per aquestes muntanyes. I seguim per un camí sobre roca on a vegades han posat una barana de fusta per evitar que els equilibris acabin malament. 

Tornem a passar per sota d'un pont del tren, aquesta vegada per un indret ben curiós, ja que es tracta de fer cap enmig del torrent de la Batallola, i avui baixa poca aigua però un dia de pluja la cosa no ha de ser tant fàcil. Passada l'angúnia de fang no hem visitat una font que hi ha a l'esquerra, la d'en Berga, però si que toquem la del Conill, amb una aixeta per accedir al líquid benèfic. I després un camí magnífic, una mena de muntanyes russes que posen en dificultats al nostre guia, que assegurava que l'excursió era plana, i d'això res de res. Però aquesta petita altura ens afavoreix per la gran panoràmica que s'obra del riu, els boscos, les muntanyes i la illa de la Mambla, un altre espai de treball industrial amb la seva canalització corresponent.

Foto: Francesc Costa
Un mica de baixada ens deixa vora el cementiri de Borgonyà, en un lloc d'ombra que aprofitem per descansar una bona estona i fer la foto de grup. Tornem a acostar-nos al riu i un altre pont sota la via del tren ens duu a l'inici del canal de Borgunyà que és per on es deriva gran quantitat d'aigua per la que era la fàbrica de la companyia Fabra i Coats. Un mon aquest indret, colònia industrial amb casetes agradables pels treballadors, economat, església i capellà per confessar-se.

Travessem el canal per un pont i sota una plataneda sòlida que no deixa passar la calor solar veiem el camp de futbol que es va inundar fa uns mesos en temps de temporal. Un rètol ens informa que aquí l'any 1895 ja es jugava a aquest esport, un dels primers indrets a Catalunya on va rodar la pilota gràcies als tècnics britànics de la fàbrica, que es veu que també jugaven a tenis, faldilletes curtes de les ladies, i les pageses de l'entorn amb els ulls oberts, i els pagesos també. Passem per darrera del formidable conjunt d'edificis i sobre el canal on l'aigua torna al Ter després d'haver fet anar unes turbines que eren la vida de les màquines.

Foto: Francesc Costa
Tot seguint passem per un lloc ben bonic, la resclosa de Vilaseca on el Ter pren una gran amplada, i el soroll de l'aigua del assut acompanya la caminada. Un petit pont sobre el canal i un camí alçat sobre el Ter, i cal dir que aquí ja hi havia qui perdia la paciència que el sol feia de les seves, però sabíem que el dinar era a tocar i resistíem. Gran edifici oblidat de l'antiga fàbrica de Vilaseca i la fonda del mateix nom on ens esperen a dinar.

Gran tiberi acompanyats per gent contenta, i un aire incondicionat que no serveix per res. Fi de festes espectacular amb lectura de la llista dels que han vingut a les excursions d'aquest any i la dels que han vingut al llarg de les vuit temporades. Però la nostra encertada declamadora, na Montse, aquest cop ha demanat un company per procedir a la cerimònia, con és costum amb els Òscars i fetes d'alt nivell. Li ha tocat el privilegi a en Francesc Ferroviari, que ha estat a l'altura de tant difícil comesa. Premi per ella i per ell.



Amb la panxa plena i sota el sol inclement seguim al costat del canal de Vilaseca fins on deixa l'aigua al Ter. Una pujada ajudada per graons de fusta, que fan més nosa que servei, la font de Puig-roví, la font de Dalt, totes dues d'aigua poc recomanable i som arribats a Torelló i on hem deixat els cotxes, vora l'estació. Hora dels adéus, plors, abraçades i petons fins la propera temporada. I de record una cantimplora, gentilesa d'en Saleta i la gent que camina d'Argentona.

A reveure, i no feu mal!!
Francesc Costa





290 · El Pedró de Tubau

3.07.2019 | 3'50h | 9km | 462mts


Foto: Fermí Sicilia
Fotos: Fermí | Assumpta

Guia: Assumpta Duran. Assistents: Miguel Gonzàlez, Fermí Sicília, Josep Carrillo, Tomi Rodríguez, Rosa Amat, Andreu Sierra, Rosend Sellés, Paco Hernánddez, Núria Costa, Josep Tomàs, Mercè Novo, Teresa Tomàs, Joan Roca, Joan Vera, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fèlix Camarero, Imma Aymerich, Francesc Pi, Lourdes Uriarte, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Pep Saleta, Pep Illa, Imma Font, Pep Palomar, Esther Cojo, Xavier Domènech, Montse Fradera.

Ens trobem a les 7 al lloc de sempre i ens recol•loquem en els menys cotxes possibles per fer l’aproximació al Berguedà. A les 8 i 35 comencen a arribar els primers cotxes al pàrquing de Sant Jaume de Frontanyà. La idea és deixar-ne algun aquí i encabir-nos 5 a cada cotxe perquè el punt on comença aquesta sortida, al coll de la Bataiola, hi ha molt poc espai per aparcar. El darrer a arribar és el cotxe dels Illa-Font. Ens estranya que s’hagin retrassat.. Quan arriben l’Imma ens ensenya que porten el mirall lateral esquerra trencat ja que un cotxe se’ls ha tirat a sobre en un revolt i se l’ha carregat. Sort d’una grua que portaven al darrera que els ha ajudat a recomposar, provisionalment, el mirall per poder fer el trajecte. Més tard s’adonaran que no és l’únic desperfecte que els ha provocat aquest conductor imprudent. A més, ni s’ha parat a mirar què havia passat...pensem que han estat de sort ja que l’impacte podia haver estat més devastador.

Foto: Fermí Sicilia
Agafem el camí cap a la Pobla de Lillet i al cap de poc més de 2 km de Sant Jaume, arribem al coll de la Bataiola. Aquí aparquem i intentem encaixar els cotxes per ocupar el mínim espai possible. Ens adonem que algú del grup s’ha deixat les claus al cotxe, posades, cosa que vol dir que ha quedat obert. Així és que un parell tornen a baixar al pàrquing per tancar bé el cotxe. Els demés passem l’estona xerrant i aprofitant la relativa fresqueta que tenim. Sembla que tindrem un ambient més agradable que els darrers dies perquè  ahir va ploure. Això farà que trobem xaragalls al llarg del camí de pujada que comencem ben animats. Avui no farem una circular, sinó que pujarem i baixarem per mateix camí. De moment se’ns presenta ample i amb poc pendent però ben aviat començarà a enlairar-se de mica en mica. Ens movem en un ambient de bosc de pi roig, d’arbres alts, ben desenvolupats i poc sotabosc. Un entorn ideal pels bolets, opinen alguns dels companys, ben avesats a sortir al bosc a collir-los quan és temporada boletaire.

El camí arriba a una zona una miqueta més planera on trobem uns coms per abeurar el bestiar, el collet de la Creu del Soler. Aquí pararem per esmorzar buscant l’ombra.

Foto: Assumpta Duran
Quan reemprenem el camí trobem de seguida que en surt un altre, ample com el que estem pujant, que baixa cap a la dreta. Aquest arribarà a la masia de Tubau, però no el seguirem, continuarem pujant, ara ja de manera sostinguda per un camí que es va enfilant, fins arribar a la nostra destinació. Mentre pugem, ara que ja hem sortit del bosc, podem apreciar que estem força enlaire i gaudim de les vistes: mirant al sud veiem Sant Jaume de Frontanyà i el Puig Miró, les cases de cal Cintet, el Prat (turisme Rural),la Riba, la muntanya de la Creu, Faig i Branca i la zona del Roc de la Lluna, sobre La Pobla de Lillet. Al fons, traient el cap, el Pedraforca ens ensenya la seva enforcadura inconfusible.

El Rasos és el nom que es dona a aquest espai, un terreny pla i sense arbres que hi ha en una serra. En aquest cas, els Rasos de Tubau, és un pla inclinat, amb vegetació baixa, bàsicament de boixos i força pedregós, que acaba al pedró de Tubau de 1.543 metres. “Es troba entre els municipis de Sant Jaume de Frontanyà, a la comarca del Berguedà i de Gombrèn, a la comarca del Ripollès. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 286086001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC” Font: Vikipèdia


“La seva ubicació és punt de canvi de diferents conques fluvials, així al:
Nord-oest. Els torrents de Solls, i de l'Aranyonet són tributaris del riu Arija, que a la vegada ho és del riu Llobregat, en el seu tram alt i per sobre de l'embassament de la Baells.
Nord-est. Els torrents de Solanllong, i de Puigbó són tributaris del riu el Merdàs. que a la vegada ho és del riu Freser, i aquest del riu Ter.
Sud. Els diferents petits cursos fluvials coincideixen a la riera de Merlès, tributaria del riu Llobregat, en el seu tram mig per sota de l'embassament de la Baells.
Amb tot, a causa de la natura calcària del sòl, una gran part de la circulació de les aigües és subterrània i provoca nombrosos fenòmens càrstics. La part berguedana és íntegrament a l’alt Berguedà.

La pràctica totalitat dels Rasos de Tubau és espai natural protegit i forma part de l’Espai Natural d’Interès Nacional “Rasos de Tubau”, i aquest Espai va ser declarat espai Natura 2000 mitjançant l’Acord del Govern 112/2006, de 5 de setembre, que aprova la xarxa Natura 2000 a Catalunya. Geològicament es tracta d’un tros de les serres Interiors del Pirineu, on els relleus han sofert els plegaments alpins, parats com ones que s’haguessin estavellat contra la ferma barrera axial pirinenca. Els terrenys que predominen pertanyen al Cretàcic superior i a l’Eocè; gran part està constituïda per conglomerats, gresos i argiles del Paleogen.” Font: Vikipèdia

Un cop arribats al cap d’amunt veiem la capelleta de Sant Marc i el vertell geodèsic que hem citat abans. Parem satisfets de la pujada i ens dediquem a observar les vistes de la vessant nord. Queda clar que aquesta part està enciglerada i hi ha un desnivell sobtat fins al fons de la vall, a la Baga de Palomera. Però com que els arbres ens dificulten una mica tota la vista baixem uns metres, cap al nord, fins arribar al morro d’Ulà, un mirador natural que ens permet veure tota la panoràmica. Des d’aquí veiem l’espai del Pedraforca i Cadí, que ens queda a l’esquerra, la Tossa d’Alp, la Serra de Montgrony, la serra Cavallera i Sant Amand. Entremig, al fons, entreveiem el Puigmal. Als nostres peus des de la Pobla de Lillet, a l’esquerra, fins a Gombreny, a la dreta. Gaudim del paisatge i alguns pateixen pel desnivell que tenim sota nostra. Als roquissars destaca una planta rupícola per excel•lència que ara podem veure florida, la corona de rei (Saxifraga longifolia). Destaquen una bona colla d’exemplars que ens fan embadalir als que gaudim de la flora. Tot i això, la zona que trepitgem té encara un altre tresor que avui no veurem: és un dels reductes del Gall Fer, una au en perill d’extinció que té per aquestes serralades el seu territori més meridional.

Retornem al cim i ens fem les fotografies en grup, de rigor. I ja ben animats reemprenem la baixada pel mateix camí. Sembla que algú bada una miqueta i arribem a baix amb algunes botes ben plenes de fang i alguna caiguda, sense més conseqüències. Però ens espera una sorpresa: la roda del cotxe dels Illa Font està rebentada i caldrà posar una mica més d’energia, entre uns quants, per canviar-la.

Foto: Assumpta Duran
Ens parem a Sant Jaume de Frontanyà per rentar-nos i agafar aigua a la font de la Mola i visitar l’església ja que disposem de la clau. De totes maneres la porta és oberta. Sembla que els darrers visitants no han sabut com tancar aquesta porta que, tot sigui dit, presenta una mica de dificultat.

“L'església té el seu precedent en un temple anterior, dit Sant Jaume de Frontanyà Vell, consagrat el 905 i situat sobre un espadat que domina el poble. Al darrer terç del segle XI es construí la nova església, més espaiosa i en un lloc més planer, i s'abandonà la vella, avui arruïnada. La nova església devia construir-se entre 1066 i 1080, en què sovintegen les deixes pietoses a favor de Sant Jaume de Frontanyà.

A partir del 1140 aplegà una comunitat de canonges augustinians, regida per un prior. Amb tot, aquesta creació no féu més que organitzar i confirmar la comunitat de preveres ja esmentada en una deixa de 1066, que és la que devia decidir la construcció de l'església nova, que mantingué les funcions de parròquia de la vella i estengué aviat la seva influència. Fou regida a partir de 1395 per priors comendataris. L'extinció dels monestirs de l'orde de Sant Agustí dictada pel papa Climent VIII l'any 1592, va fer que passés a dependre del bisbat de Solsona.

Actualment només n'ha perviscut l'església, un dels millors exemples del romànic llombard català, ja que les dependències monàstiques (organitzades entorn d'un claustre del qual només resten alguns capitells) foren enderrocades al segle XVII, en construir-se la rectoria, recentment aterrada. L'església fou restaurada els anys 1962-66 per la Diputació de Barcelona. 

Tant el capitell com la pica corresponen a l'època de la fundació de l'església de Sant Jaume de Frontanyà del s.XI (1066). Des del 1140 consta en aquesta església l'existència de la comunitat agustiniana, i per tant hem de suposar l'existència del claustre, avui desaparegut; l'església de Sant Jaume fou des dels seus orígens església parroquial. L'església primitiva fou consagrada el 20 de juny del 905 com església parroquial i així ho continuà sent la nova església construïda al s.XI i seu de la comunitat de Canonges agustinians que també tenien cura de les funcions parroquials de l'església.

Actualment de l'antiga canònica de Sant Jaume de Frontanyà només resta l'església, que centra el petit nucli de població, alliberada de les construccions que li van ser adossades en perdre la funció monacal. 

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau i tres absis semicirculars que s'obren al transsepte. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral. Els braços del transsepte també tenen volta de canó perpendicular a l'eix de la nau. En el creuer s'aixeca una cúpula octogonal sobre trompes. L'absis central és decorat interiorment amb cinc fornícules o nínxols allargassats, oberts en el mur, i una finestra de doble esqueixada al centre. 

L'edifici, de grans dimensions, respon a una perfecta articulació de volums, combinada amb una mesurada utilització dels elements decoratius llombards. El cimbori, únic a Catalunya, té dotze costats, bé que no forma pròpiament un dodecàgon sinó que és una modificació de l'octàgon bàsic. Sota la seva coberta hi ha un fris de finestres cegues. Els absis són decorats amb un fris d'arcuacions llombardes, i el central, amb lesenes. La façana de ponent, on hi ha el portal d'arc de mig punt reforçat amb un arc en degradació, compta amb una elaborada composició, en què les arcuacions i lesenes formen sis plafons distribuïts en dos registres. Al capdamunt hi havia una espadanya, reedificada posteriorment (1572). També és posterior l'òcul que il•lumina la nau. Existeixen tres portes que comunicaven el temple amb altres dependències de la canònica. En el braç nord del transsepte hi havia una porta que comunicava amb el cementiri, avui tapiada. En el mur sud es pot veure la porta que portava cap al claustre. En època més moderna es va obrir una altra porta en el braç sud del transsepte. 


L'any 1965 a l'aterrar-se la rectoria vella foren descoberts capitells i columnes pertanyents a l'antic claustre. Alguns d'aquests capitells són exposats ara, a l'interior de l'església. Un capitell representa dos animals enfrontats en un estat deficient de conservació degut a la poca qualitat de la pedra calcària en què fou realitzat. 

La pica beneitera, també del romànic, correspon a un senzill exemplar de pedra, de petites dimensions i feta d'una única peça, llevat del peu, a manera de basa, sense cap tipus d'ornamentació. 
A l'exterior, la façana presenta una finestra en forma d'ull de bou sobre la porta d'entrada formada per dos arcs de mig punt en degradació, feta amb dovelles i coberta per una arquivolta. Els absis tenen una decoració de tres sèries de cinc arcuacions separades per lesenes al central i frisos d'arcuacions als laterals. En el cimbori també s'hi troba un fris amb arcuacions. El campanar de cadireta quadrat col•locat sobre la façana principal va ser reedificat el 1572. En el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, hi ha una taula pintada al tremp, narrant la vida de l'apòstol San Jaume de finals del segle XIII.”  Font: Vikipèdia

Asseguts al seu interior, a la fresqueta, escoltem l’explicació que fa l’Assumpta. I tot seguit tornem a agafar els cotxes per baixar a Borredà i dinar a la fonda Baix Pirineu. Com l’altra vegada, no ens ha decebut. Acordem que a la tardor farem una altra volta per aquestes terres, aquesta vegada per gaudir dels paisatges i collir bolets.

Assumpta Duran

Foto: Fermí Sicilia



Zermat i volta amb trens
Especial Viatge a Suïssa 2019


Del 31 de maig al 4 de juny del 2019
Viatgers: Vicenç Llongueras, Roser Albert, Esteve Gual, Elisabet Andiñach, Cose Montserrat, Rafaela Garcia, Mari Sanabria, Joan Pallàs, Paco Hernàndez, Núria Costa, Esther Cojo, Francesc Parera, Francesca Fradera, Isabel Navarra, Joan Vera, Imma Aymerich, Teresa Sicart, Trini Ferrer, César Milián, Francesc Manubens, Núria Pódio, Josep Rabat, Imma Font, Pep Illa.





31 de maig divendres
Sortim del Maresme als volts de les quatre de la matinada i ens dirigim al Aparca&go. Deixem els cotxes i ens porten a l'aeroport. Prenem algun refrigeri i anem a embarcar. El vol de Vueling surt amb un xic de retard, 7:15. I després de sobrevolar la Costa Brava, la Côte Vermeille, Marseille, ens enfilen cap als Alps. Primer els francesos i després els helvètics. A les 9 tocades aterrem a Zurich. Recollim les bosses embarcades i anem a buscar el tren que ens portarà després de dues hores i mitja, i passant per Berna, fins a Brig on tenim l'hotel, el Good Night Inn. Fem l'ingrés i anem a dinar. Uns coneixem el COOP del veïnat i altres van a dinar a un restaurant.

Un cop refet el cos i l'esperit, tot i que endormiscats, agafem el tren/cremallera cap a Zermatt. El recorregut és especialment bonic. Passem per Visp i ens endinsem pel costat esquerre de la vall del riu Vispa. Salts d'aigua, xais de dos colors, algun cavall o vaques, i tots els colors del verd que ressalten sobre el fons dels monstres de quatre mil metres, encara nevats fins a mitja alçada. Passem pels pobles de Stalden Sas, Saint Niklaus, Randa, Täsch, i finalment s'obre la vall de Zermatt. 

Zermatt és una de les estacions d’esquí més conegudes de Suïssa junt amb Sankt Moritz, Klosters i Gstaad. Situada al fons de la vall del Cerví (en alemany Matterhorn). Està a 1620 metres sobre el nivell del mar. A la comuna de Zermatt està prohibit l’ús d’automòbils o vehicles que utilitzin combustibles fòssils.

Ens dirigim a l'oficina d'Informació. Papers diversos i consultes sobre les possibles caminades. Ens diuen que només hi ha dos senders oberts. També anem a preguntar per les  condicions del bitllet de Gornergrat. Amb el Swiss Travel Pass ens sortirà per menys de la meitat del preu, per ser grup i viatjar a la tarda.

Tot seguit fem una passejada pel poble. Algú tasta els gelats... algun formatge i fins i tot un vi del Douro (Portugal), que ens polirem al tren de tornada. Arribem a Brig  a les 8:02 i lleugers cap a l'hotel que ens han demanat si hi podem ser abans de l'hora acordada. Sense passar per les habitacions baixem al menjador. Mengem una sopa de tomàquet i carn de porc, tallarines i pastanaga. Un pastís de postres. Paguem les begudes i cap a dormir. Males llengües diuen que més d'un va caure al llit a mig posar el pijama. La son ens havia vençut.

1 de juny dissabte
Hem dormit com troncs. Esmorzem a l’hotel. Bufet lliure. Anem a l’estació a agafar el tren cap a Zermatt i el revisor ens deixa pujar ben bé per casualitat, perquè estem arribant tard. Anem corrents i acabem tots dalt del tren. Els suïssos són puntuals: els propers dies hem de tenir-ho present. En Manu se’n va a Interlaken i la Teresa Sicart es queda a Brig. Els paisatges ja els coneixem però la llum és diferent, anem descansats i ens fixem en tots els detalls. Arribem a Randa i baixem. Aquí comença la caminada d’avui. Són les 9:30. El carrer del poble que seguim fa una pujada que ens fa pensar en el que ens espera. Passem pel costat d’un antic forn a un costat del carrer i girem per un caminet a la dreta. Anem veient les muntanyes al nostre voltant. Són impressionants. El camí és bonic i costerut. El grup es va estirant i anem fent aturades per reagrupar-nos. Passem pel costat d’una capelleta i arribem a un coll que ens deixa veure el Cerví. Imponent. Des d’aquest punt anem tirant amb ritmes diferents. Passem per un altre coll i al cap de 20 minuts arribem a l’inici del pont: El Hängebrücke Charles Kuonen (el pont penjant Charles Kuonen). Són les 12. Fa impressió. És el pont penjant per vianants més llarg del món. Té una longitud d’uns 500 m. El punt de major alçada és de 85 m. Esperem que vagi arribant tota la penya i aprofitem per menjar ganyips, xocolata i hidratar-nos. Uns quants intrèpids hi passen primer per fer fotos i tornar després amb tot el grup. 

Per evitar un balanceig excessiu l’empresa encarregada de la seva construcció, Swissrope, va instal•lar uns anclatges i cables de subjecció que pesen vuit tones. Aquesta instal•lació substitueix un pont anterior que es va desmuntar el 2010, pocs mesos després de la seva inauguració. Aquest pont forma part de la ruta de Grächen a Zermatt que dura dos dies i que forma part del que es coneix com a Camí Europeu (Europaweg) que ressegueix les muntanyes més altes dels Alps suïssos.

Quan hem passat tots aprofitem per seure una estona, admirar el paisatge i fer fotos. Entre un costat i l’altre del pont ens hi hem estat una hora. Li demanem a un home que ens faci la de grup. Ell parla italià, pensem que és d’aquest país. Després ens el trobem més avall amb la seva parella i ens diu que ell és palestí i la seva companya colombiana. 

El camí de baixada també és força costerut fins que arribem a una tartera que és el pas d’un rierol. El camí va seguint fins que trobem la desviació del camí de pujada. La Núria Costa i després l’Imma Font han fet amistat amb una parella d’iranians. Ens esperem al costat d’una font abeuradora que vagi arribant tothom. Hi ha construccions de fusta, com casetes, semblants als “orreos” d’Astúries o Galícia però més grans. Quan ens hem retrobat acabem de baixar fins a l’estació de Randa. Són les 2:30. Esperem l’arribada del tren on puja en Manu i la Teresa. L’agafem i anem a Zermatt. Passem a l’altre costat de carrer, a l’estació del cremallera que puja al Gornergrat que té 3089 m d’alçada. Hi dinem, asseguts als bancs, els picnics corresponents que portem a la motxilla des del matí. 

És el tren cremallera a l’aire lliure més alt d’Europa. Gronergrat està rodejat per 29 quatre mils, com l’impressionant Cerví. El trajecte és espectacular. El panorama de muntanyes insuperable. Des de dalt tenim una bona vista del Mont Rosa, que ens portarà una discussió sobre quin és. 

Coses dels establiments d’alta muntanya, d’un cafè en fan pagar 4,20 FrS. Uns quants es queden prenent el sol a la terrassa del bar i els altres pugen a un mirador que hi ha més amunt amb uns llargavistes que et donen el nom de cada cim que enfoques.

Al cap d’una hora i mitja agafem el tren i baixem a Zermatt. Esperem el tren que ens porta a Brig i hi arribem a les 7:32 pm. Lleugers cap al restaurant de l’hotel. Sopem una crema de bròcoli i una mena d’estofat amb una salsa com la del dia abans i puré de patata i postres.

2 de juny diumenge
Avui hi ha varietat d’activitats i diferents ritmes, segons els gustos de tothom.
A les 8:30 sortim junts en tren cap a Zermatt, excepte la Teresa que es queda a Brig. Allà fem dos grups per pujar a Sunnegga: el grup dels valents (Pallàs, Mari, Imma A, César, Joan V, Isabel, Xina, Vicenç i Eli) hi pugen a peu. La resta hi pugem en funicular, que ens sorprèn perquè el recorregut el fa totalment per l’interior de la muntanya. Quan sortim a l’exterior veiem el llac Leisee, molt petit i envoltat d’accessoris d’estació d’esquí. Espectacular la vista al Cerví, amb Gornergrat i el Mirador Matterhorn Glacier Paradis al fons. 

En Manu, en Cose i la Trini baixen amb el funicular, la parella per pujar al Mirador Paradis. El grup format per la Roser, l’Esteve, en Pep, l’Imma, l’Esther, la Núria P, en Paco, la Núria C, en Francesc, la Francesca i en Josep baixa per la pista que va a Zermatt fent una gran ziga-zaga, aturant-se a cada flor, arbre, papallona i fent mil fotos al Cerví i al Mont Rosa de manera que triguen tres hores i mitja  en comptes de les dues que hagués tocat.

Quan el grup gran arriba a Zermatt es troba amb la Mari, en Vicenç i l’Eli. La parella han baixat en funicular amb la intenció de pujar al Mirador Paradis, i la Mari s’afegeix al gran grup que van a dinar a un restaurant italià de davant de l’estació, on s’hi afegirà en Pallàs quan a les tres arriben a baix els valents que, després de fer una cervesa a Sunnegga han baixat entre a peu i corrent i gairebé pixant en marxa, segons ens han dit ells mateixos. La Isabel se’n va a dinar a Brig perquè a la tarda anirà a un balneari amb la Teresa, mentre la resta dels valents mengen el pícnic del dia.

Després de dinar queden 2 hores per agafar el tren de tornada i l’Imma F les vol aprofitar. Se’n va sola amb aeri fins a Furi, fent una hora de baixada per un camí entre casetes de camp i boscos, passant pel les gorges Gornerschluht fins Zermatt. A la guixeta de l’aeri s’ha trobat amb en Cose i la Trini, que acaben de baixar entusiasmats del Mirador Matterhorn Glacier Paradise, i als afores de Zermatt amb en Pep que ha sortit a rebre-la: la resta havia tornat a Brig i s’havia quedat sol. Tornant cap a l’estació coincideixen amb en Vicenç i l’Eli, que han canviat la pujada prevista al Mirador per una bona raclette.

Avui sopem més aviat, fent content al personal de l’hotel: a 2/4 de 8! I com que quan acabem de sopar encara és clar, una bona colla se’n va a fer una passejada per Brig. Ens sorprenen la gran quantitat d’edificis amb història que hi ha, amb una zona de vianants ampla i agradable.




3 de juny, dilluns
Avui farem el que en Francesc Parera ha anomenat la Volta boja. Una bona tongada de trens...

L’estació de tren de Brig va ser inaugurada el 1906, quan es va obrir la línea que comunica Brig amb Sion, Lausana i Ginebra, així com la inauguració del Túnel de Simplon, que permet la unió de Brig amb Iselle, ja a Itàlia i Domodossola, on arribava la línia procedent de Milà. A partir del 1913, s’hi va sumar la línia cap a Berna, que va ser la que  vàrem venir de Zurich el primer dia, gràcies a la finalització del Túnel del Lótschberg. A partir del 2007 s’han millorat els temps de recorregut d’aquest corredor degut a la inauguració del nou Túnel de base de Lötschberg. 

Aquestes tres línies citades utilitzen l’ample de via estàndard (1435 mm), però, a l’estació de Brig també hi arriben dues línies ferroviàries més, aquestes d’ample mètric (1000 mm). Una és l’anomenada Brig - Visp - Zermatt - Bahn (BVZ), que té com a destí Zermatt, i l’altra és la Furka Oberalp Bahn (FO) que uneix Brig amb Andermatt -la que agafarem- on un ramal se separa cap a Göschenen i un altre cap a Disentis. Totes dues són operades per Matterhorn Gotthard Bahn (MGB).

Sortim a les 8:23 de Brig direcció Andermatt on baixem. Hem passat per Realp que és on hi ha el centre de reconstrucció i manteniment dels trens de vapor del Furka Pass. Records agradables pels viatgers del primer tour suís. A Andermatt canviarem de tren i agafem el que ens portarà a Göschenen, passant pel Pont del Diable, tot seguint la vall del Reus. El paisatge és una passada i ens segueix portant bells records. El trajecte ha durat 2:28 h. Arribem a Göschenen les 11:00. En Francesc explica el caràcter estratègic que tenia aquesta estació fins que es va obrir el túnel de base del Sant Gotthard. A aquesta estació hi fan parada trens de llarga distància i regionals, a més hi ha el portal nord del túnel ferroviari de San Gotthard. Abans hi arribaven molts cotxes que amb el tren s’estalviaven el coll del Gotthard, que a més a l’hivern està tancat. Ara amb el túnel per cotxes aquesta estació ha perdut molta importància. 

Esperem que arribi el tren que ens portarà a Bellinzona, que surt a les 11:02. Tren operat per SBB. Passem el túnel del Gotthard i els pobles de Erstfeld, Amsteg, Sedrun, Faido i Bodio, a aquests dos darrers hi ha una espiral de la via per perdre alçada des de la sortida del túnel. El paisatge humanitzat ha canviat. Les cases de camp ens fan pensar més en la nostra Mediterrània, som al cantó italià del Ticino que pren el nom del riu que solca la vall que recorrem amb el tren. Canviem de tren a Bellinzona, ciutat que vàrem visitar l’any passat. La dels tres castells. Bellinzona (en alemany "Bellenz") es troba en una vall estratègica per accedir als ports de muntanya alpins de Gotthard, San Bernardino i Lukmanier. La ciutat és la porta cap a Itàlia. Per la seva ubicació, Bellinzona va ser una i altra vegada motiu de disputes entre els ducs de Milà i la Confederació Helvètica. El 1516, els suissos varen incloure la ciutat a la Confederació. 

Esperem el tren que ens portarà fins a Locarno. Hi arribem a les 13:00. Anem a preguntar d’on surt el tren que ens ha de portar pels Centovalli. Surt de sota de l’estació on hem arribat, i ens diuen que no caldrà pagar suplement perquè no anirem amb el panoràmic. Comprem vitualles per fer el pícnic i anem al costat del llac Maggiore. Fa calor. Busquem una ombreta i contemplem un paisatge esplèndid. Llàstima de la mica de calitja que fa.

Un cop dinats comencem la visita a la ciutat. Se suposa que des de l’època romana, la ciutat tenia un mercat a la zona del port. Al llarg del segle X el poder es va concentrar cada vegada més a les mans de l’arquebisbe de Milà en detriment del poder de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Fins que l’emperador Enric II va afegir Locarno i la seva regió a la diòcesi de Como.

A partir del segle XII augmenta l’autonomia local amb l’increment del poder de la burgesia. El 1324 Luchino i Joan Visconti conquereixen la regió que torna a estar sota influència de Milà.

Després de dinar uns quants anem a fer un gelat al kiosc d’un parc. Seguim fins a la Piazza Grande, que és porticada. Ens fiquem pels carrerons del voltant i en un bar prenem un cafè. Entrem a l’església de Sant Francesc que formava part d’un convent franciscà. En Pallàs es queda de guàrdia a l’ombra d’un arbre molt gran que no sabem què era. Seguim  fins arribar al Castello Visconteo, d’aquells Visconti del segle XIV. És un exemple de fortificació medieval que va permetre per molt temps que Locarno mantingués als seus enemics lluny de les seves portes. Passegem pels carrerons i admirem cases boniques, una de les quals té uns frescos a la façana que representen l’Anunciació.

Tornem a la Piazza Grande, ara pel costat de l’ombra. Fa una calor que déu n’hi dó! I agraïm trobar una font on reomplim les ampolles d’aigua i ens dirigim cap a l’estació del tren, on ens trobem tots altre cop. Baixem cap a les andanes i esperem la sortida del nostre tren.

Locarno-Domodossola pels Centovalli. Sortim a les 16:50. Estem en un vagó reservat per nosaltres, que ens permet moure’ns amunt i avall i provocant que una “senyora” del vagó de primera vingui a tancar-nos la porta. El viatge inclou massatges i cançonetes. Locarno està a 200 m sobre el nivell del mar. Santa Maria Maggiore, el punt més alt està a 800m i la ciutat final de trajecte, Domodossola, torna a estar a uns 250m. Uns autèntics “caballitos”. Entre vinyes i castanyers el tren ens porta per paisatges de precipicis impressionants, espectaculars cascades, ponts atrevits i petits poblets que fa que a aquest trajecte se l’anomeni la ruta romàntica. 33 pobles en 52 km. El viatge dura 1:55h. 

Arribem a Domodossola i la impressió de l’estació és depriment, bruta. Hi ha qui diu: “es nota que som a  Itàlia”.

Haurien de ser les 18:48 però arriba amb retard. El tren que agafem és italià, d’Alta Velocitat. Ve de Milà. Va ple de gom a gom, de gent i de maletes i la majoria no podrem apuntalar el trasero, excepte tres privilegiats a qui el revisor els deixa seure a primera classe. Passem pel túnel del Simplon, que evita la collada del senyor Stockalper. Sort que el trajecte és curt: 33 minuts, que ens serveix per valorar més encara el plaer de la resta de viatge de tot el dia, ple d’explicacions, rialles i becaines.  

El túnel de Simplon connecta la ciutat de Brig al Valais (Suïssa) amb el poble de Domodossola al Piamont (Itàlia). El túnel consta de dues galeries de 19.823 m. Ha estat molt de temps el túnel ferroviari més llarg del mon. Va ser inaugurat el 1906. Actualment, cada dia més de 100 trens el creuen. 

Arribem a 2/4 de 8 a Brig. Cuita corrents cap a l’hotel a sopar. I, Bona Nit!!






4 de juny, dimarts
Avui ens llevem una mica més tard, a part d’en César i en Parera que van a comprar els bitllets per l’aeroport. La resta ens trobem al vestíbul per guardar les maletes, endreçar els bastons de caminar, necessers... i a les 9 fem la visita guiada al Stockalperschloss, castell o palau barroc del segle XVII fet per un comerciant, banquer, polític, militar i emprenedor anomenat Kaspar Jodok von Stockalper , que va guanyar una fortuna al segle XVII amb el comerç de sal, seda i altres mercaderies utilitzant el sender que va fer ampliar pel port de muntanya del Simplon. Se’l coneixia com el Rei del Simplon.

Stockalper va erigir un imperi comercial a l'època de la Guerra dels Trenta anys aprofitant-se del Coll del Simplon per importar i exportar mercaderies. Tenia la base a Brig, va estendre el seu imperi formant tropes mercenàries que li permetien establir acords amb regnes del nord i del sud optant sempre pel millor postor.

Stockalper posseïa empreses a França, a Espanya i establia aliances econòmiques amb les grans Corts reials. Va explotar també els recursos minerals del Valais: or, plom, coure i ferro. Lluis XIV li envejava la seva fortuna. Controlava el transport de la seda entre Lyon i Milan i el correu entre Ginebra i la Llombardia. 

El 1648 va esdevenir “Maître du sel” del Valais, un títol que li atorgava el monopoli de la sal. Aleshores la sal era un element estratègic pel comerç i servia també com a element de pressió política. L’Haut-Valais era aprovisionat per Itàlia mentre que el Bas-Valais rebia sal francesa o espanyola. 

Els descendents de Stockalper van vendre el palau el 1948 a l’ajuntament, que el va restaurar i hi va instal•lar serveis municipals, arxius, un museu i jutjats. 

Acabada la visita tonem a l’hotel i a 2/4 d’11 fem la visita a una gran maqueta ferroviària situada al quart soterrani del mateix. Representa espais reals amb uns recorreguts equivalents a 5 km de la realitat. Crea efectes de llum de dia i nit. Tota la instal•lació elèctrica va necessitar també 5km de fil elèctric. A ningú li passa per alt l’escena eròtico-curiosa.

Els amants dels trens s’ho han passat pipa, i els altres també! Sortim a ¾ de 12 i anem a fer un volt per Brig. Comprem queviures. Alguns dinem i altres ho faran al tren. Ens fixem en el pont sobre el riu, que té un sistema d’autoelevació en cas de pujada del nivell de l’aigua molt modern, senzill i eficaç.

Puntualment a 2/4 de 2 ens retrobem a l’hotel, recollim les maletes i anem cap a l’estació. A les 13:57 surt el tren. Vinyes fins ben amunt dels vessants de les muntanyes, el llac Leman, el castell de Chillon “vist i no vist”... i arribem a l’estació de l’aeroport de Ginebra amb 14 minuts de retard... ai, els trens suissos!!! Embarquem les maletes i cap a l’avió. Un vol molt tranquil que ens deixa a Barcelona... recollim els cotxes a l’Aparc&go i cap al Maresme o el Barcelonès després d’un cap de setmana llarg i intens.

Imma Font i Pep Illa