281 · Sant Sadurní de Rotgers i Borredà

27.03.2019 | 4,5h | 11km | 470mts 


Foto: Joan Vera
Fotos: Assumpta | Isabel | Fermí


Guia: Assumpta Duran, Imma Aymerich, Jordi Tarragó, Esther Cojo, Isabel Navarra, Pep Palo, Toni Riera, Fermí Sicília, Joan Vera, Pep Illa, Imma Font, Xavier Domènech, Miguel Gonzàlez, Francesc Pi, Lourdes Uriarte, Pere Vilardebò, Elena Moron, Fèlix Camarero, Francesc Parera, Francesca Fradera, Manel Solà
Roc Font, Teresa Tomàs, Mercè Novo, Cèsar Milian, Montse Fradera



Avui pugem al Berguedà, que ha preparat la caminada l’Assumpta i juga en camp propi. Ens hem trobat a Argentona a les 7 i als voltants de 2/4 de 9 anem arribant al pàrquing del poble. Després de preparar-nos per caminar comentem una mica l’entorn: la serra de Pic-en-cel que tenim a l’esquerra, mirant cap a ponent, després Berga i al damunt el Cogulló d’Estela, Rasos de Peguera, la serra d’Ensija amb la Gallina Pelada, el Catllaràs amb el Sobrepuny damunt Vilada, el serrat de Sant Marc, a tocar del poble. Comencem caminant cap a la plaça Major. A la paret dreta de l’església, amagat entre la separació de cal Vilardell i l’església, hauríem de veure el gall amb el bàcul, símbol del poble. Però la incidència de la llum ens ho impedeix. En arribar a la plaça sortim cap a la dreta per passar pel costat del pou, per la casa més antiga del poble construïda al peu del camí Ral de Berga a Ripoll, pugem cap a la zona esportiva i l’escola. Hi entrem i l’omplim, ja que som 26 persones i l’escola és petita. Són les 9 i els infants estan entrant amb les famílies. És l’escola on he estat treballant els meus darrers 35 anys de mestra.

Baixem cap al Camí de la Coma, en direcció al Coll del Bas, tot seguint les traces del GR. De seguida ens desviem cap a la dreta i anem passant per un corriol per darrera de les cases, cap als camps i les saleres de Greugés que deixem a la dreta, enfilant el camí més ample que acaba just en arribar al bosc.  Passem per una zona de molleres que ara està seca. Els joncs, persistents, en informen de que aquesta serà una zona inundable de seguida que comenci a ploure. De moment, però, continua el bon temps i les altes pressions, uns dies de nits fredes i càlids al migdia, amb un sol potent que escalfa cada vegada més. Un bon dia, per caminar, altra vegada.

Foto: Assumpta Duran
El camí que porta a Rotgers, que surt a l’esquerra, comença aquí a pujar. És un corriol pel mig del bosc, empedrat a trams, però amb força pedres soltes. S’enfila per un bosc de pi roig amb roures que ens permet comentar els zoocecidis que trobem al terra, les pipes. Es tracta d’una “agalla o macarulla, anomenada científicament gala (o gal•la) i cecidi, és una estructura de tipus tumoral induïda per insectes i altres artròpodes, bacteris i fongs. Es tracta de la resposta del vegetal a la presència del paràsit amb un creixement anòmal de teixit que intenta aïllar l'atac o infecció. Aquest teixit de nova formació adquireix formes molt variades”. Wikipèdia.

Les pipes tenen una forma molt curiosa, normalment estan enganxades a algun tronquet, són resinoses i enganxoses, d’un marró brillant. Dintre, si les obrim, trobarem una larva que està creixent. Al Berguedà la canalla jugava amb aquestes pipes com si fossin reals.  Mentre caminem veiem el Montseny al lluny i comentem les seves formacions.

Continuem el camí que s’anirà enfilant cap a la dreta, fins arribar a un espai obert, ample,  que va ser una pedrera del 2007 al 2009. Des d’aquí veiem bé Salga Aguda i  el Serrat del Migdia que són puntes de la serralada del Pic-en-cel. Comentem algunes curiositats dels voltants, la més rellevant és el canvi que va patir el GR que estem fent quan van començar a barrenar a la pedrera, ja que les pedres van caure just al mig del camí i era un veritable perill. Ara continuarem per la feixa que s’ha obert a la pedrera fins que trobem els senyals que ens faran desviar a l’esquerra i  baixar per un camí primer ample però que de seguida es torna estret i sinuós, amb fort pendent. Anirà a trobar l’antic camí que anava baixant de manera més tranquil•la i continuarem cap a l’esquerra. El bosc aquí és més ombrívol ja que mira al nord, i entre el sotabocs trobarem l’Helèbor verd o marxívol, ara florit, l’heba fetgera, blanca i lila, amb les fulles basals ben arran del terra i les prímules que omplen gran part del terra amb els seu groc pàl•lid que destaca entre el verd fosc de la vegetació. Popularment s’anomena Cucut, encara que aquest nom correspon a una altra prímula, la prímula vera. La que tenim aquí és la prímula acaule o prímula vulgaris. 

“Prímula acaule, Primula vulgaris (sinònim P. acaulis (L.) Hill) és una espècie de planta amb flor del gènere Primula nativa de l'oest i sud d'Europa (des de les illes Faroe i Noruega al sud fins a Portugal, i a l'est fins a Alemanya, Ucraïna, Crimea, i els Balcans), nord-oest d'Àfrica(Algèria), i sud-oest d'Àsia (Turquia a l'est fins a Iran). Als Països Catalans es troba només a Catalunya (conca del Ter, naixement del Llobregat, Castelltallat, Ports de Tortosa-Beseit) i a la Serra de Tramuntana de Mallorca (subespècie balearica). 

És una planta perenne herbàcia, de creixement lent, de 10–30 cm d'alt, amb una roseta basal de fulles les quals fan de 5–25 cm de llarg i 2–6 cm d'ampla amb marges irregularment de crenats a dentats i normalment una tija molt curta, pràcticament inapreciable que fa que sembli que les flors surtin directament des de terra (acaulis vol dir sense tija). Les flors fan de 2–4 cm de diàmetre, de color groc pàl•lid, blanques vermelles o porpres. El fruit és una càpsula i les llavors són petites i negres. Floreix a finals d'hivern i principi de primavera, essent una de les primeres plantes a florir a gran part d'Europa. Als Països Catalans, on creix des dels 100 als 1.300 m d'altitud, floreix de febrer a abril.”Wikipèdia


Foto: Assumpta Duran
Arribem al final del camí i travessem el rec del Pontarró. Agafem la pista que s’enfila recta cap als prats, on trobem al capdamunt el camí asfaltat que ve de Borredà per la carretera de Sant Jaume i anem cap a la dreta. Encara no veiem l’església que sabem al mig del bosc. Ens sorprenen els boix grèvols amb fruit que trobem mentre passem una tanca de vaques enreixada al terra. Trobarem més boix grèvol darrera l’església.
Ara si, tenim Sant Sadurní de Rotgers davant nostre, una imatge molt bonica. Hem arribat a 2/4 d’11 i estem afamats. O sigui que ens enfilem a la zona del cementiri, a la dreta de l’església i mengem amb gana mentre fem petar la xerrada. En Pep Illa, aprofita que ja ha acabat i que la guia, que ens ha d’obrir i ensenyar l’església, encara no ha arribat, i ens explica coses sobre Sant Sadurní i l’església.

“Sant Sadurní, sant Serní…
Saturninus era bisbe de Tolosa de Llenguadoc  pels volts del 250 dC, durant el consolat de Deci i Grat.
La llegenda ens parla així del seu martiri: “No, no,i no!! Mai ho faré! Mai aconseguireu que sacrifiqui aquest brau en honor a Júpiter! I escolteu-me bé: no temo pas la ira del vostre Déu, no em fan por els seus raigs mortífers. No em fan por perquè Júpiter és impotent! Júpiter no existeix!”. 
Els sacerdots del temple capitular es van sentir profundament insultats davant els seus fidels per l’arrogància i el menyspreu d’aquell cristià obcecat amb la idea que el seu déu era l’únic i veritable. Plens d’ira, van lligar-lo al coll del brau, al qual van picar per tal que corregués esporuguit  escales avall del Capítol. L’animal no va tenir gaire consideració amb el seu salvador i, quan es va aturar, el màrtir agonitzava amb el cap destrossat. Diuen que va morir abandonat als carrers de Tolosa de Llenguadoc l’any 250 o 251 dC, i que el seu cos va ser recollit per dues dones pietoses que li van donar sepultura.
Així, d’aquesta manera tan expeditiva, Saturninus va aconseguir la santedat. 
La fama de sant Sadurní, o Serní, va arribar a Catalunya de la mà dels monjos benedictins, juntament amb sant Marçal i sant Martí. A més de notícies de sants, aquests monjos també portaven bons coneixements agraris i ganes de treballar els camps. Sigui pel santoral o pels coneixements d’agricultura, el cas és que els sants dels benedictins van ser molt ben rebuts arreu de les terres comtals i van adquirir una gran popularitat especialment entre els segles VIII i IX.

Foto: Assumpta Duran
El frontal de sant Sadurní
L’original des del 1890 és al Museu Episcopal de Vic. Des del 2004 hi ha una molt interessant  rèplica, el retorn dels colors de l‘art romànic de nou dins de l’església. Malauradament, hem caigut sovint en el parany d’associar romànic i pedra. No pocs rectors i feligresos se senten orgullosos d’haver deixat la pedra vista a l’interior dels seus temples medievals. En canvi, l’art romànic és indestriable del color. El frontal narra la vida i passió de sant Sadurní en quatre escenes ben delimitades. A dalt, a la dreta, es representa un miracle del sant vestit de bisbe, en que va salvar de morir ofegades vuit persones. A dalt, a l’esquerra, el sant assisteix al judici, on se li ofereix l’ídol en forma de brau perquè l’adori. A baix, a l’esquerra, es narra el martiri del bisbe, arrossegat pel brau. El compartiment inferior de la dreta no s’ha conservat i el restaurador  en va fer una interpretació on representa Sadurní com un sant, amb corona, mentre reconforta un grup de fidels i protegeix les seves cases. El restaurador és el mateix de les excel•lents reproduccions de l’església de Sant Quirze de Pedret”
Font: Pep Illa

Són poc més de les 11 i la guia de l’empresa Civitas cultura, que ara s’encarrega de les visites d’aquesta i d’altres esglésies del Berguedà, ens l’obre i explica amb força parsimònia algunes de les seves característiques. 

“L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval. 

L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri. La nau fou refeta al segle XII i acoblada a l'absis del segle XI, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona). 

El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom. 

L'església actual es va construir fins a finals del segle XI i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col•locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle XVI que es documenten obres de consolidació. 

Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle XVII es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera. 

L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle XIV. Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.” Wikipèdia

Visitem l’església per dintre i es n’allunyem una miqueta per veure les restes de parets que es conserven, potser del Palatio Rodegari. La veritat és que no s’ha estudiat massa aquesta zona i se’n sap ben poca cosa.
Són ¾ de 12, així és que donem la visita per acabada i reemprenem la caminada retornant primer pel mateix camí que hem vingut, però ara no seguirem el GR tota l’estona, sinó que anirem per la carretera asfaltada en direcció a la masia de Cirera. D’aquesta masia no en queda res. En morir els propietaris es van vendre les teules i les pedres cantoneres, de manera que ara es fa difícil endevinar on s’aixecava. El que si trobem, però, és l’oratori que hi havia al peu del camí, davant la masia, dedicat a la Mare de Déu de la Mercè.


Foto: Assumpta Duran
Mare de Déu de la Mercè de Cirera és una capella del mas cal Cirera, al municipi de Borredà (Berguedà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

És un petit oratori independent situat al mig del camp. Està tot construït de pedra amb una teulada a dues aigües. Presenta una porta de fusta amb llinda conopial que sembla construïda posteriorment de la mateixa manera que l'òcul situat sobre la porta. L'òcul i la porta són de carreus de pedra picada; els paraments de pedra irregular, amb els angles de pedra més treballada. 

El presbiteri, de forma quadrada, està situat a llevant; la porta d'accés es va obrir a ponent i té una llinda amb la data de la construcció al mig, 1777, sota l'escut de la família Cirera.” Wikipèdia.

Ara la porta està protegida per una reixa que s’ha instal•lat a la mateixa pedra, malmetent la imatge d’aquesta esglesiola, però protegint-la del bestiar.

Continuem el camí fins que trobem, a  la dreta, la pista que ens menarà a l’antiga pedrera i enllaçarem amb el GR que hem abandonat. Seguirem sentit contrari a l’anada fins arribar a Borredà. És poc més d’un quart de 2, així és que tenim temps d’anar a comprar formatges i/o embotits, sabent que seran de bona qualitat. D’altres, anem cap al restaurant Baix Pirineu, on ens espera un abundant i saborós dinar.
Assumpta Duran

280 · Del coll d'Estenalles a Mura

20.03.2019 | 5'30h | 14km | 560mts 


Foto: Josep Carrillo
Fotos: Fermí / Josep Carrillo

Guia: Fermí Sicília; Xavier Domènech, Imma Font, Jordi Tarragó, Carme Cabot, Jaume Roig, César Milián, Josep Carrillo, Joan Vera, Roc Font, Francesc Pi, Lourdes Uriarte, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Félix Camarero, Imma Aymerich, Esther Cojo i Pep Illa.

Ens trobem a les 7 al Polígon Industrial Nord d’Argentona. Ens dirigim via Terrassa a Matadepera i cap el coll d’Estenalles. Aparquem els cotxes i tirem pel caminet de sobre el pàrquing. Arribem al Coll de Bofí on hi ha una bassa.  Comencem un descens entre alzines amb un sotabosc de boix, marfull, algun aladern i arítjol, però sobretot un romaní florit que ens acompanyarà tota la sortida. El terreny és un conglomerat més argilós que el montserratí. El camí, un corriol, és bonic, ombrívol i voltat tota l’estona de vegetació . 


Arribem al collet de la Sabatera amb unes alzines grans i una esplanada que ens fa pensar que pot ser un bon moment per esmorzar (en Jaume Roig està preocupat per si hem de dinar o sopar...). Són quarts de deu. Però els valents de la colla proposen pujar al turó que ombreja el coll. I ja ens teniu tots cap amunt al turó de la Roureda. Ha valgut la pena. Hi toca el sol i tenim unes vistes precioses. Llàstima que una alzina impedeix a l’Esther divisar el Puigmal. Esmorzem enmig de mates de farigola. Refets espiritualment i física baixem del turó i continuem. Anem fent giragonses entre el marfull, boix, garric i l’omnipresent romaní.

Ens aturem en una canal que fa com un petit amfiteatre i aprofitem per fer una foto de grup. Hem passat pel coll del pujol de la Mata i la canal del Dragó. Encara baixem la costa de la Mata fins que arribem a una pista que després de travessar una riera ens portarà a l’ermita de Sant Antoni, a tocar de Mura.

Foto: Fermí Sicilia
“Es tracta d'una senzilla capella rural dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Amb una única nau, compta amb un absis a la capçalera desproveïda de decoració. La coberta és de teula àrab i a dues vessants. A l'entrada hi ha un porxo i al seu damunt una petita finestra. La façana ve rematada per un campanar de torre petit, coronat amb un cos piramidal. 

Aquesta construcció apareix documentada des de l'any 1716, construïda per iniciativa de la parròquia de Mura en terrenys del Mas de la Mata. Hi ha notícies, però, d'una d'anterior, del 1680. Cap al 1818 s'edificà el porxo a l'entrada que va esfondrar-se i no va tornar a reconstruir-se fins fa poc. L'església ha hagut de suportar l'acció de l'aigua en algunes riuades. Actualment es troba oberta al culte ”. 

I després a Mura. “El municipi de Mura té un territori trencat per serres i fondalades, amb boscos abundants de pins, alzines i roures, fonts nombroses i indrets pintorescos. La població s'agrupa majoritàriament en el poble de Mura, presidit per l'església de Sant Martí, romànica i ben restaurada, de la qual destaquen els absis per les seves arcuacions ornades amb capitells. Mura forma un conjunt agradable de placetes i carrerons empedrats, i de cases de pedra, moltes de les quals han estat preparades per a vacances o estades de cap de setmana ”.

Un vilatà ens comenta que val la pena anar a veure la font del Frare, la de l’Escolà i el gorg del Pare... però nosaltres pugem al poble. En Jaume fa amistat amb uns menuts que van perdent la vergonya. Baixem cap a l’església de Sant Martí. L’observem i fotografiem de dret i revés. “Poc abans del segle XI existia una petita església preromànica d'una sola nau. D'aquesta església es conserva el capçal i una paret exterior. Ben aviat, aquesta església fou remodelada allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal.

Edifici d'estructura complexa en el qual es distingeixen diferents etapes constructives fruit de les remodelacions i ampliacions que ha sofert al llarg del temps. L'edifici originari fou una petita església d'una sola nau i construïda probablement a principis del segle XI. D'ella se'n conserven elements englobats dins el que ara constitueix la nau lateral nord. La capçalera orientada a llevant té forma rectangular i acaba en un frontis triangular. El mur de tramuntana és ornamentat amb arcuacions cegues i bandes llombardes. A la façana s'obre una porta feta de pedra tosca. Al segle XII l'església fou engrandida amb una altra nau, que és actualment la principal. 

Foto: Fermí Sicilia
La portalada, oberta a ponent, presenta una estructura típicament romànica, amb una ampla arcada de mig punt adovellada que inscriu una arquivolta llisa i gruixuda que reposa a cada cantó sobre dues columnes amb els seus corresponent capitells i basaments. En el timpà destaca la figura de la Verge que sosté a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda dos àngels amb encensers els honoren. Al costat esquerre apareixen els Reis Mags seguint l'estel. A l'altre cantó apareix Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura que podria ser un àngel que l'avisa. Els capitells recullen escenes de la vida de Sant Martí. En el de la dreta veiem al sant damunt el seu cavall partint la seva capa per donar-la a un pobre. Una segona escena recull el sant vestit de pontífex. En el de l'esquerra es veu el sant mort i un dimoni que burxa per endur-se la seva ànima que finalment uns àngels salven”.  És realment molt bonica.

Baixem i tornem a la pista que ens havia portat al poble. Travessem la riera però no ens enfilem pel corriol d’anada. Seguim un xic més la pista, travessem una altra riera i al cap de poc encetem un corriol costerut pel mateix vessant però a menys alçada. La vegetació es repeteix i amb la mateixa intensitat. La pujada ens acosta a la llera del torrent de Les Llosades. Travessem el torrent i ens enfilem per la dreta, a l’altre vessant. La pujada és ben dreta. I després de voltes i voltes arribem a una petita clariana on hi ha les restes del Roure del Parrac. Està escapçat. De dimensions impressionants, la seva escorça sembla una roca o una escultura. 

Foto: Pep Illa
Continuem i quan arribem gairebé a dalt tenim una bona vista del turó on hem esmorzat i al seu darrera el Montcau amb una colla d’excursionistes a dalt. En Fermí, que en aquests moments tanca la comitiva, és l’únic que anirà a veure la Bauma del Plana. Està ben clar que no es pot deixar el guia al darrera. Hi haurem de tornar!

Seguim pujant, però ara seguint la carena fins al Coll de Bofí on dinarem. El servei de catering no ha arribat i ens mengem el que portava cadascú. Són les dues. La fem petar una estona i anem baixant a l’aparcament on tenim els cotxes.
Pep Illa


279 · Una volta per l'Albera

13.03.2019 | 4'30h | 13'5km | 500mts (umant les dues parts de la jornada)


Guia: Vicenç Llongueras; Xavier Domènech, Imma Font, Jordi Tarragó, Jaume Roig, Elisabet Andiñach, César Milián, Josep Carrillo, Joan Vera, Xavier Domènech, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Imma Aymerich, Manuel Solà, Quim Armengol, Fermí Sicília, Miguel González, Esther Cojo i Pep Illa... i a l’hora de dinar en Josep Mª i la Carme.

Foto: Francesca Fradera

Foto: Fermí

Sortim de la riera d’Argentona a les 7 del matí, per carreteres i autopistes ens dirigim a Garriguella i d’allà seguim fins a Vilamaniscle on trobem el desviament cap a Sant Quirc de Colera. Aparquem els vehicles i iniciem la caminada.

“Lentament el monestir de Sant Quirc de Colera reneix de les cendres. Després de molts anys gairebé oblidat, aquest monestir benedictí (segle XII), del qual resta en peu la nau principal, els tres absis i restes del claustre, ha començat un període de recuperació. Gràcies a una restauració recent podem contemplar la seva grandesa i imaginar-nos el paper que va tenir durant l’edat mitjana ”.(1)

“Els orígens de San Quirze de Colera són difícils de precisar degut a la problemàtica d'un document que molts historiadors consideren una falsificació del segle XIII. (...) segurament després del traspàs del domini sarraí de la ciutat de Girona l’ant 785, una família, encapçalada per dos germans, Libenci i Assenari, fundà un monestir, i amb els seus familiars i servents i altres homes que volien fer vida cenobítica o simplement disposar d’unes terres per treballar-les, aprisiaren les valls de l’Albera, on hi havia hagut el castell de Toló. Abans de  l’any 815 acudiren a la cort imperial i obtingueren un precepte de Carlemany. Per ell l’emperador Carles donà el seu fisc a Libenci, abat (per tant, el monestir ja havia estat organitzat), i al seu germà Assenari, el castell de Toló, amb els seus confins i adjacències, i tota la terra, les muntanyes i les valls de Leocarcari  , (2) també amb els seus confins i adjacències, amb el pacte que a les valls fos erigit i edificat el monestir de Sant Quirc i Sant Andreu. De fet el monestir ja devia ésser edificat, però, com succeïa  en altres llocs, l’autoritat volgué passar  per ésser-ne la fundadora. Després d’aquest precepte vingueren les grans aprisions i les fundacions de parròquies per tota la vall (...) Sant Martí del castell de Toló o de Peralada, Santa Eulàlia de Noves, Sant Romà de Delfià, Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masserac, Sant Climent de Sescebes, Sant Esteve de Cantallops, Santa Maria de Requesens, Sant Martí de Baussitges, Sant Genís d’Esprac, Sant Julià de Rabós, Sant Jaume d’Espolla i Santa Maria de Tornabule, que probablement cal identificar amb Santa Maria de Colera ”.(3)

“Sant Quirze de Colera esdevingué un dels centres polítics i religiosos més importants del territori altempordanès. El monestir arribà a tenir grans propietats a l’Albera, al comtat de Peralada, al Rosselló, Vallespir i a Besalú. Tant fou així que al S.XIII l’abadia jugà un paper important en el conflicte entre el rei francès Felip l’Ardit i Pere el Gran. Pocs anys més tard el rei Jaume de Mallorca atacà de nou l’abadia causant grans desperfectes al monestir. Aquest passat bèl•lic l’hi conferí el caràcter militar al conjunt, amb les seves torres de defensa, el fossat i el gran mur que l’envolta. 

Segle XV: l’abadia comença el seu declivi

Segle XVI: l’abat de Besalú, propietari ja de Sant Quirze de Colera, cedeix el monestir a la família Mallol Nouvilas que explotà sobretot la vinya.

1835-37: Amb l’exclaustració i la desamortització el lloc passa a mans privades.

1979: Fins aquesta data el monestir era habitat per una família de masovers i l’església havia estat convertida en pallissa o corral.

1985: El propietari, senyor Fina i Nouvilas, inicia gestions per cedir la propietat del monestir a la Generalitat de Catalunya .

1994: Finalment vendran el conjunt de l’edifici en estat semi ruïnós a l’Ajuntament de Rabós per un preu simbòlic de 1000 pessetes ”. (4)

Al peu del restaurant que hi ha al N de monestir iniciem la ruta pujant una pista que és el GR-11. Uns petits nuclis d’alzines i una mà de bruc florit. El cel gris, amenaçador i de tant en tant una gota escadussera i força vent. Nosaltres valents i decidits muntanya amunt. Fins que arribem a un cartell que anuncia Mas Pils d’en Nouvalis i per l’altre costat Mas Convent. Deixem la pista i agafem un camí passant per una tanca. La tramuntana comença a bufar amb més empenta. Enfilem cap el Puig Bonic. La tramuntana bufa més fort. Arribem a un revolt encarat al sud i aprofitem per esmorzar tots ben juntets darrere unes pedres. Reprenem la marxa i a la que enfoquem el vessant nord la tramuntana es fa la mestressa del camí. Ens empeny, de cop afluixa i sembla que vagis de “canto”, però res... nosaltres decidits cap al Puig Bonic. Abans d’arribar al coll del Puig de la Calma (és un dir!!) el vent ens fa anar de corcoll. I decidim girar cua. Tornem pel mateix camí tot pensant que és un lloc preciós i que caldrà tornar-hi amb una previsió de temps més propícia. En Fermí ens diu que hem arribat a la cota 500 m. 

Quan arribem als 300 m la ventolera afluixa, el paisatge és més bonic i anem baixant fins a Santa Maria de Colera, l’església que hi ha al costat del monestir.

Hem caminat uns 7 km, unes 2:30 hores i com deia en Fermí uns 500 de desnivell.

Arribem a Santa Maria de Colera. “Situada a 200 m a ponent del monestir de Sant Quirc de Colera (...) antiga parròquia de la població que vivia escampada dins la demarcació del cenobi.(...) L’acta de consagració de l’església de Sant Quirc, de l’any 1123, fa referència per primera vegada a l’església de Santa Maria.(...) havia servit d’estable,  és abandonada, (...) tanmateix es conserva en relatiu bon estat ”  . (5)

Fem una breu xerradeta sobre les construccions de Sant Quirc i Santa Maria.

Són ¾ de 12. Decidim que podem aprofitar el que queda de matí per anar a l’ermita de Sant Silvestre de Valleta. Agafem els cotxes i fins a la Valleta. Comencem a caminar  seguint la riera de la Valleta que baixa amb un bon nivell d’aigua tot i que no ha plogut des de finals de novembre. 

El camí és planer. Una pista que aviat ens permet seguir pel costat de la riera deixant el pas dels cotxes. Ens aturem a la Font del Xai, raja un rajolinet d’aigua fresca. La fem petar una estona i seguim camí amunt fins a l’església de Sant Silvestre.

Foto: Francesca Fradera
“L'església de Sant Silvestre de Valleta és un edifici romànic del segle X format per una nau única rectangular i un absis semicircular, i situat al terme municipal de Llançà. Concretament, es troba a uns tres quilòmetres al nord-oest del nucli de la Valleta i a ponent del nucli urbà de la població de Llançà; entre la Serra de l’Albera i la Serra de Rodes, al vessant del Puig d’Esquers de la vall de Valleta, vora el marge esquerre de la riera de Valleta. Des del segle XI i fins al XVII fou la parròquia del llogarret de Valleta. Després d'uns segles d'abandó, a finals del segle XX la pressió popular impulsà la reobertura de l'església al culte i la recuperació de l'entorn”. (6)

“El nom de Valleta, amb el qual coneixem la riera i la vall on hi ha el poblat del mateix nom, no apareix en documents medievals. Des de la segona meitat del s. X apareix amb el nom de “Budiga” o “Budica”.(...)

Sant Silvestre ja apareix com una possessió del monestir de Banyoles el 877. Al segle XI l’antiga cel•la monàstica es converteix en parròquia. Però el segle XVII ja no apareix en els nomenclàtors de les parròquies del bisbat.(...)

L’església de Sant Silvestre és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular . (7)

Llegenda

“Una llegenda apòcrifa explica que "un noi, en Jofre, fill d'una serventa d'un mas del lloc treballava a la construcció de la capella. El noi tenia un delit per l'esglesiola, com si fos seva. Hi volia deixar la seva signatura tal com li havien dit que ho feien els picapedrers, però no sabia fer ni un gargot. Un dia, el pobre noi es va encloure el dit entre dos carreus de la porta amb tan mala fortuna que li hagueren de tallar part del dit per quedar lliure. L'altra part es quedà entre les dues pedres. El noi es guarí, continuà treballant a l'obra i finita aquesta s'hi quedà com ermità. "L'any 1987 hi hagué un gran aiguat que destruí perillosament la capella. En una junta de la cantonada sud-oest aparegué un osset blanc, com un confit. Era la firma d'en Jofre. Des del cel, va somriure. Ell i la capella porten camí d'eternitat..."  (8).

6,5 km. 2 hores de camí. Desnivell inapreciable.


Foto: Josep Carrillo
Quan acabem la caminada són les 2 i ens dirigim a Garriguella, al restaurant “Molí de Vent” on tenim taula reservada i ens hi esperen en Josep Mª Parera i la Carme. El dinar variat i abundant. I el més important: hem tingut una fi de jornada de companyonia i bon rotllo.

Pep Illa



1. Joan Portell Rifà: Alt Empordà. Col. Els camins de l’Alba nº 5. Ed. Alpina. Granollers, 2006. Ruta 17.

2. Nom antic de la serra de l’Abera

3.DDAA: Catalunya Romànica. Vol.IX. Empordà II. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1990. Pàg. 753-761.

4. http://glopsdhistoria.com/benedictins-a-les-alberes/

5. DDAA: Catalunya Romànica. Vol.IX. Empordà II. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1990. Pàg. 773-775.

6. Informació extreta de la Wikipèdia

7. DDAA: Catalunya Romànica. Vol.IX. Empordà II. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1990. Pàg. 520-21.


8. BADIA-HOMS, BORRÀS, CLAVAGUERA, PAU, PLUJÁ, SALVATELLA I SERRA, J., R., J., J.M., i J.. Llibre de Sant Silvestre. Figueres: El Brau, 2005. 

278 · Poble del Monseny al Serrat de la Talaia

6.03.2019 | 4h | 13,6km | 560mts


Foto: Assumpta Duran

Fotos: Assumpta



Guia: Pep Saleta; Xavier Domènech, Imma Font, Jordi Tarragó, Joan Roca, Lourdes Uriarte, Francesc Pi, Assumpta Duran, Jaume Roig, César Milián, Joan Vera, Montse Fradera, Teresa Tomàs, Mercè Novo, Pep Palomar, Lídia Montejano, Ramona, Imma Aymerich, Teresa Tomàs, Esther Cojo i Pep Illa.

Val a dir que la sortida d’avui l’havia de portar en Sendo, per raons de salut qui l’ha portat ha estat el “vicari” Saleta.

Ens trobem a les 7 al Polígon Industrial Nord d’Argentona. Anem per la carretera de Sant Celoni fins al desviament de Santa Maria de Palautordera i seguim fins al poble de Montseny. Deixem els cotxes a l’aparcament de sota l’església del poble.

 “ Des dels segles X i XI començà a haver-hi un nucli de població entorn de les capelles de la demarcació, que va anar creixent fins a formar el poble del Montseny. Durant la Baixa Edat Mitjana la població ascendí notablement fins al segle XIX, quan el 1860 aconseguí el nombre màxim d’habitants, 577 ”

El poble de Montseny “tradicionalment era un municipi agrícola, ramader i forestal, amb nombroses masies disperses que aprofitaven els petits replans o indrets poc inclinats. Actualment hi ha moltes masies abandonades, o han estat transformades en segones residències, restaurants o cases de colònies. La base econòmica és, a més del camp, el bestiar boví i el bosc, el turisme. El nucli principal és entorn a l’església romànica de sant Julià ” 

 Travessem la carretera que va a Coll Formic i agafem el GR5 al costat del Restaurant, Can Besa. Al cap de pocs metros trobem una cleda amb xais. Anem seguint els indicadors del GR5 que porten a la Font Bona (nosaltres no hi hem d’anar). Baixem per un camí envoltat d’alzinars fins arribar a la Tordera al fons de la vall. Poc abans del pont de la Llavina s’hi ajunta la riera de La Castanya, baixen plenes i formen uns bonics gorgs.
Travessem el pont i al cap de poc deixem el GR i travessem la carretera per Can Melindro. Han talat brucs i en veiem els troncs apilonats, força gruixuts. Passem per sota de can Fortià i trobem una mini-central hidràulica amb la inscripció “AQUA FLVENS VITA EST”. Aquí hi ha una font, que no raja, amb una imatge en rajola de València de la Mare de Déu de Montserrat. Passem el pont que hi ha al costat i comencem a pujar. Sort que una bona colla ens havíem tret part de l’abrigall perquè la suada es comença a notar. Pel camí anem veient mostres de la tala d’alzines i de la neteja del sotabosc.
Arribem al Serrat de la Talaia on hi ha una estela commemorativa amb un fragment del poema de Bonaventura Carles Aribau “Oda a la Pàtria”.

“Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau”.

 El lloc avui és el càmping Vila-seca on hi ha les masies de Can Cervera i les restes de l’església de Santa Anastàsia, de la qual avui només en queden els fonaments, però en una fotografia dels anys vint del segle passat lluïa així :




Esmorzem al costat de les restes de la petita ermita. “Juntament amb la santa titular (Anastàsia) també era molt venerada la Mare de Déu de la Llet, de la qual es guardava una magnífica imatge d’alabastre” . Un parell de caminaires del grup han gaudit de taula i cadira... El cel sembla que ens vol espantar es torna molt gris. On hem fet parada i fonda tenim unes vistes precioses del Turó de l’Home, el Sui, el Pla de la Calma...

Un cop refets de cos i ànima, i amb el sol que torna a lluir, reprenem el camí cap el Pla de Saoners, el Sot Gran, el Turó Gran, amb una bifurcació que nosaltres agafem cap al collet del Bisbe, “que sinó aniríem a Fontmartina”!  a mig camí hi ha una borda de pedra seca (llicorella). El camí segueix preciós amb alzines, roures, castanyers... Anem baixant cap el Salicrup, una masia restaurada. Hi arribava un 4x4 que ens ha deixat plens de pols. Arribem a les restes del que era Can Po Vilardell, a tocar del camí. 



Deixem la pista i per una baixada, bosc a través, arribem a un corriol que ens fa recuperar el GR-5. El camí segueix entre alzines i roures. Veïnat de les Casetes, cal Rei. Hi ha camps de conreu. Deixem el camí i ens enfilem un xic a la dreta fins a la Font Ferrussa, el nom li escau, el broc té mostres d’òxid, però el raig és ben escadusser. L’Aymerich i la Duran en fan un tast i confirmen l’avinentesa del nom. Seguim de nou el GR i fins al poble de Montseny. Arribem a l’aparcament i uns quants marxen i la resta van a fer una cerveseta.

COMIAT
...
Adéu , Montseny; adéu, Muntanya d’Ametistes!
En tes virtuts copsí collites noucentistes.
Novíssima ventada cercles enllà m’empeny.

L’evasió de tu, farà que em senti pobre?
Ni que tornés, però, qui t’ha deixat recobra
la clara jovenesa poètica, Montseny.
(Guerau de Liost, 1878-1933)


Pep Illa