271 · Sant Feliu de Buixalleu

16.1.2019 | 3'30| 10'1km | 356mts

Foto: Joan Roca
Fotos: Assumpta | Fermí | Quico


Guia: Quico Costa. Rafaela García, Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Martí Mataró, Assumpta Duran, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Montse Fradera, Ramona Torelló, Elena Morón, Pere Vilardebò, Fèlix Camarero, Roc Font, Jordi Tarragó, Francesca Fradera, Fermí Sicília, Francesc Pi, Lourdes Uriarte, Joan Roca, Quim Armengol, Teresa Tomàs, Esperanza Ródenas, Josep Mª Tomàs, Mercè Novo, Rosa Amat, Andreu Sierra, Glòria Martínez, Josep Carrillo, César Milián, Elisabeth Andiñach, Vicenç Llongueras i Quico Villà


Sortim d’Argentona direcció a Sant Feliu de Buixalleu, municipi de la comarca de la Selva que forma part de la subcomarca del Baix Montseny. Al web Trianglegironí.cat trobem aquesta descripció que ens serveix per saber-ne una mica més d’aquesta població.

El municipi de Sant Feliu de Buixalleu és un indret tranquil, lluny de sorolls i envoltat de camps de conreu, masos dispersos i petits nuclis. Però sobre tot de boscos d'una aclaparadora verdor, amb un petit nucli central com a capital del municipi i regat per diferents cursos fluvials com són la Riera d’Arbúcies, de Breda, del Repiaix, el torrent de Buixalleu i en la seva part sud, pel riu Tordera, ja fent frontera amb el municipi de Fogars de la Selva i el de Sant Celoni en el Vallès Oriental.

Sant Feliu de Buixalleu conserva verge la major part del seu municipi pel que fa a urbanització o altres tipus de degradació del territori. Llevat del petit nucli del “Ducat del Montseny” a peu de la carretera C-35 i del polígon industrial situat entre aquesta via i el riu Tordera, sense cap impacte ni degradació del territori, la resta són masos disseminats i petits nuclis urbans com són Gaserans i Grions, a part del propi poble de Sant Feliu de Buixalleu.

La historia de Sant Feliu de Buixalleu, com no podia ésser diferent, ha estat lligada a través dels segles amb Riells i Viabrea, Breda i Hostalric, entre d’altres. Ja no tan sols pel seu enclavament geogràfic, sinó que ja des de l’edat mitjana va formar part dels vast territori sota el domini del vescomtat de Girona i més tard, el vescomtat de Cabrera, ja dins la batllia de N’Orri que es constituí en el segle XIII quan el castell de Montsoriu esdevindria residència dels Cabrera i Hostalric adquiria nom de vila, amb batllia pròpia.

Per tant, Sant Feliu de Buixalleu va viure de prop tots els esdeveniments que van succeir durant segles per aquestes terres, però de manera més calmada en general, sobre tot pel fet de no tenir un nucli urbà tan destacat com els seus veïns Breda, dominat pel Monestir de Sant Salvador o Hostalric, com a ciutat emmurallada amb una gran fortalesa de gran importància estratègica.

Com totes les poblacions, el nom del municipi a variat. Documentalment a l’any 1019 figurava com a “Sancti Felicis de Bursoleu” amb una important canvis en la seva denominació quan arriba al segle XIV, dit “Bursalevis”, en el segle XV com “Boixalleu” i en el segle XVI com a “Bosseleu” i ja en el segle XIX figura com a “Buxalleu”. Durant el convuls període previ a la guerra civil passaria a dir-se “Buixalleu de la Selva” a partir del 1927, pel fet que les poblacions amb nom de sant, per més antigues que fossin, molestaven les oïdes d’alguns progressistes i dit revolucionaris. Finalment, acabada la Guerra Civil a l’any 1939, el municipi tornaria a recuperar el nom original i conegut fins avui de Sant Feliu de Buixalleu.

L’ historiador Manuel Bofarull, sosté que l’origen del nom “Buixalleu” podria venir de l’àrab “Al-Bursa” que significaria “espai o territori pelat”. Hi ha teories que es fan difícil d’assolir tot i que poden ésser veritat davant cap altre teoria. La influència àrab en les nostres terres fou curta, de fet només en una part del segle VIII, i el substantiu “pelat”, evidentment en els nostres dies es fa difícil d’entendre si visitem el municipi, un espai de gran frondositat forestal.

El casc urbà de Sant Feliu de Buixalleu es troba en la part central del municipi, envoltat de boscos i camps de conreu, essent dels quatre nuclis urbans del municipi, el més petit i més allunyat de tots, fet que implica també el més tranquil i clarament immers en la natura.

Del poc més de mitja dotzena d’edificis que formen el seu nucli urbà, el que sí cal destacar la magnitud de cadascuna d’elles i la seva bona conservació, fins  i tot, a on abans era a Can Rocà (1762), avui convertit en el Restaurant Masferrer, disposen d’un petit espai museïtzat, curiós, net i ben ordenat on es mostren objectes, atuells i una moto que foren emprats per la família durant molts anys i que formen part també, de la història del poble.

Les cases es situen a l’entorn de la seva església parroquial de Sant Feliu dedicada a aquest sant i al Santíssim Sagrament. Una edificació d’origen romànic però molt transformada amb els anys, fins arribar als nostres dies en pocs elements arquitectònics que ens mostrin com era l’església original. Té un bonic campanar quadrat rematat amb merlets i coberta piramidal, amb una escala d’accés exterior, que un cop a dalt i quan el temps, el cel i la claredat de l’aire hi acompanyen, es pot divisar la badia i el mar blau de Blanes.

Ens reagrupem tots plegats a l’aparcament de Can Masferrer. Avui som 37 persones, crec que és el dia que la colla és més nombrosa per anar a caminar. 

Travessem el pati de l’església i agafem un camí que surt per sota el pàrquing direcció al cementiri. Aviat arribem al cementiri que deixem a l’esquerra per agafar un camí a la dreta tot fent una mica de baixada. Ens trobem als boscos de l’Aulet, boscos d’alzina surera, molt nets i bonics. Anem baixant per un camí ample i agradable fins a la riera de la casa nova d’en Mas, on podem observar uns faigs altíssims. Iniciem la pujada i al cap d’una estona arribem a can Mas, una masia aïllada molt a prop de l’ermita de Sant Romà. És un edifici de planta baixa i pis. La porta d’entrada està formada per un arc de mig punt amb dovelles de pedra. Al pis, hi ha tres finestres. La de l'esquerra en arc pla, la central en arc conopial i arquets, i la de la dreta en arc conopial. No es té cap mena de notícia històrica referent a la masia. L'únic element que serveix per a situar-la en el temps són les finestres, que pel seu estil goticitzant daten la casa cap el segle XVI.

Continuem caminant tranquil•lament, pujant poc a poc, xerrant per grupets fins arribar a l’ermita de Sant Romà, antiga capella fins fa uns anys en ruïnes i totalment reconstruïda. Situada en un terreny alçat, als afores del petit nucli urbà, però dins el terme de Sant Feliu de Buixalleu. 

L'edifici consta d'una nau rectangular, amb capçalera poligonal, cobert per una teulada a doble vessant, i amb un campanar d'espadanya a la part posterior, i una àmplia porxada a la part frontal, coronada per una creu.  Les façanes laterals, tenen una obertura triple de finestres quadrades, amb llinda, brancals i ampit de granit. També hi ha una finestra estreta en arc de mig punt, amb arc, brancals i ampit de pedra de granit. Dos contraforts reforcen la capella. A la capçalera tres finestres en arc de mig punt, amb brancals, llinda i ampit de pedra. Les façanes estan arrebossades però deixen veure el treball de maçoneria. La façana principal, està enguixada, excepte la llinda monolítica i els brancals de carreus de pedra, de la porta d'entrada, que està coronada per un arc de mitra, que podria simbolitzar la trinitat. (Viquipèdia)

A l’espai de Sant Romà l’alzina surera és la mestressa; rodejant l’ermita amb un bosc net i on el color rogenc dels arbres pelats per agafar el suro domina, traspua una sensació de tranquil•litat que ens va molt bé per a celebrar, a l’avançada, l’aniversari d’en Fermí que és demà. Com sempre, en Fermí ens porta galetes i garnatxa per a celebrar-ho després d’esmorzar. Per molts anys, Fermí!

Recuperades les forces del cos, reprenem el camí i aviat agafem un sender a la dreta que ens endinsa a una pineda molt maca situada a l’obaga del turó. Una colla de castanyers joves, ara despullats del tot i amb la fullaraca al terra, i una bona munió de falgueres seques, ens acompanyen per un camí on les bardisses intenten fer-se les mestresses de l’indret. Arribem a can Foravila, un conjunt de tres cases ben conservades amb tot l’aspecte de segona residència. Deixem un petit bosc de canyes americanes que segueixen la seva colonització a l’indret i agafem un camí a la dreta que ens porta al safareig antic. Continuem pujant fins arribar a una carretera asfaltada que creuem per agafar el camí en direcció a cal Minyó, una altra casa preparada com a lloc d’estiueig. Finalment arribem dalt un coll des on observem el castell de Montsoriu que ens fa deixar l’obaga i podem gaudir del sol.

Seguim una pista a l’esquerra que ben aviat ens porta a l’ermita de Santa Bàrbara, petit santuari situat en un promontori. L'edifici, de planta rectangular, està cobert per una teulada a doble vessant amb un campanar d'espadanya. En una de les façanes llargues, es troba la porta d'entrada, en arc escarser format per dovelles, i brancals de carreus de pedra. Al costat dret hi ha una finestra espitllera molt petita feta de pedra granítica. No hi ha més obertures a les altres façanes. Totes les parets, excepte la paret llarga sense obertures, estan enguixades. Les cadenes cantoneres són de pedra. Al segle XVIII, a Santa Bàrbara hi havia ermitans. (Viquipèdia)

Fem la foto de grup després de gaudir de la panoràmica que ens ofereix el lloc malgrat la calitja que ens tapa la serralada de la costa.Prenem el camí de baixada cap a Sant Feliu per una pista ampla i agradable que fem molt ràpidament. Passem pel costat de Can Fontseca, masia aïllada amb un  edifici de planta baixa i dos pisos, cobert per una teulada a doble vessant desaiguada als laterals.

Arribem a Sant Feliu on tenim els cotxes després d’haver gaudit d’un dia magnífic i amb un fred molt suportable. L’anticicló encara ens acompanya!

Quico Villà



270 · Bell Recó a la Roca

9.1.2019 | 5'10| 14'7km | 550mts


Foto: Assumpta Duran
Fotos: Assumpta | Quico

Guia: Josep Saleta. Rossend Sellés, Ímma Font, Pep Illa, Jaume Roig, Ímma Aymerich, Martí Mataró, Assumpta Duran, Teresa Anton, Francesc Parera, Isabel Navarra, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Montse Fradera, Ramona Torelló, Elena Morón, Pere Vilardebò, Montse Dalmau, Pep Palomar, Fèlix Camarero, Roc Font, Jordi Tarragó, Joan Pallàs i Quico Villà


S’han acabat les vacances nadalenques i tornem a engegar les caminades dels Dimecres al Bosc. Aquesta vegada amb un temps anticiclònic que ens acompanya des del 23 de desembre de l’any passat, fent que els dies siguin freds, molt clars i lluminosos a les nostres contrades en comparació a les zones de l’interior de Catalunya on la boira els embolcalla dies i dies. No hi ha com viure al Maresme!

Avui no ens allunyem massa de casa, caminem per viaranys que ja coneixem i que ens són molt agradables. Per fer baixar tot el que hem endrapat aquestes festes passades, en Pep ens ha preparat una ruta adient per tornar a recuperar les forces corporals necessàries per anar tirant durant la temporada.

Encara fosqueja quan ens trobem. Agafem els cotxes i anem fins al costat de Can Pins, una casa pairal de principis del segle XX inclosa a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, aparcant a sota el pont de l’autopista en el camí que porta al Bell Recó. Encara és fosc quan comencem a caminar. El dia s’aixeca mica en mica, al mateix ritme que nosaltres iniciem la pujada pel costat esquerra de l’autopista. Arribem fins l’alçada de la boca del túnel i ens traslladem a l’altre costat. Els automòbils que venen de Mataró per ser engolits per la boca sud del túnel es saluden amb els que la mateixa boca escup i que provenen de Granollers. El mar al fons, acompanyant-nos en aquest inici diürn.

Foto: Assumpta Duran
Aviat agafem l’antic camí de Mataró a Granollers, una calçada d’uns 5 metres amb les parets i desaigües ben identificats. Aquest camí, conegut com a via romana de Parpers, però que de romana sembla ser que no en té res (llegiu la revista FONTS del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell), ens porta fins gairebé el mateix coll de Parpers. Aqui podem encara contemplar el monument feixista de la Falange que durant tota la dictadura franquista servia per a commemorar el 18 de juliol. Avui s’ha canviat el rètol tot recordant a totes les víctimes de la guerra civil, però l’espai deixa molt clar qui ho va fer.

Hem arribat al coll de Parpers que separa el vessant del Maresme i el del Vallès Oriental. Agafem un corriol a la dreta de la carretera, a uns 200 metres de l’antic restaurant “El Jabalí de Oro” i la benzinera avui tancada des que van construir el túnel. A mig camí de baixada trobem el cap d’un senglar mort amb la seva espinada, la resta del cos menjat pels carronyaires, que fa esglaiar a més d’un. Anem fent fins que tornem a traslladar-nos al costat sud de l’autopista, ara per la boca del Vallès, al terme de Can Company de Baix. Passem pel costat d’aquesta masia i travessem la carretera de Parpers per agafar un corriol que ens encarrilarà cap a la ruta prehistòrica de Can Planes i Sant Bartomeu. Ens trobem dins el terme de la Roca del Vallès i per un sector important del grup la desorientació és evident. La teranyina de camins, caminois, carreteres, pistes... compliquen l’orientació a més d’un.

Esmorzem quan gairebé fa dues hores que caminem i alguns feia estona que reclamaven omplir el pap. Avui ho fem més ràpids que altres dies doncs gairebé no hi toca el sol i fa fred.

Reprenem la marxa pel mig d’un bruguerar espès i bonic. Ara tornem a pujar, cal tornar a fer el salt al Maresme. Trobem una pista per on passa el Meridià Verd. Estem dins la ruta prehistòrica abans esmentada que ens portarà a la Pedra Foradada.

Els paisatges de La Roca tenen una petjada de mil•lennis d’ocupació humana evidenciats a través dels nombrosos jaciments arqueològics documentats. En destaquen els que s’agrupen amb la denominació de “Ruta Prehistòrica de la Roca”, localitzats en els límits del Parc de la Serralada Litoral, entre els municipis de la Roca del Vallès i Òrrius. Tot seguint l’antic traçat del camí que comunicava el Vallès Oriental amb el Maresme, i que passava per l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes i per la proximitat de l’assentament iber de Céllecs, s’hi troben els diversos jaciments: el dolmen de Can Gol I, el dolmen de Can Gol II, la Pedra Foradada (cova artificial), la Pedra de les Orenetes (un abric amb pintures rupestres), la Pedra de les Creus, el Plat del Molí, el dolmen de Céllecs. A aquest primer traçat, cal sumar-n’hi un segon tram que es localitza en el sector nord-est del municipi, al voltant del mas de Can Planes, en destaca el dolmen de Can Planes, la Pedra de l’Escorpí i la Pedra Foradada de Can Planes (cova artificial).

Cada un d’aquests elements, situats en llocs estratègics segons la seva funció i època, es troben interrelacionats per dos elements cabdals del coneixement històric: l’espai i el temps. La marca de les roderes indica un traçat, un camí, que es relaciona amb cada un dels béns patrimonials al llarg del temps, un temps que s’inicià ara fa més de 5000 anys. Es podria afirmar, doncs que el traçat d’aquest camí esdevé en un dels més antics de la història del nostre país.

Passem per la Pedra Foradada de Can Planes i, seguint poc més el camí, trobem un altre agrupament de blocs granítics dins del bosc on, a dalt de tot, hi ha la Pedra de l’Escorpí. Aquesta passa desapercebuda per la majoria de persones ja que a poques passes de la mateixa “s’improvisa” una assemblea premeditada pel “Cap d’estació i el revisor” on ens expliquen la planificació de la sortida prevista pel cap de quinze dies (23 de gener) a Mora la Nova, nus important en el món ferroviari i que en Francesc ens en fa partícips del seu coneixement.

Continuem pujant. Hem de saltar un pi tombat, dels molts que hem trobat, però aquest és especialment gros. Ara és un bonic alzinar que ens acompanya a la pujada fins arribar a la cruïlla de can Pahisa on hi ha un pessebre entre “cutre” i “naif”. Passem pel que sembla una urbanització fantasma fins trobar la pista que ens portaria a la pedrera d’Òrrius i que ve de Parpers. Agafem un tros del GR 92. Ara ja anem de baixada. Estem a la capçalera del Riudemeia i ens encarrilem cap a Can Navas, abans coneguda com el “Rancho Grande” i ara com el “Bell Recó” (paraula inexistent al diccionari, ja que hauria de ser “Racó”), casa d’estiueig de la família Navas al bell mig del paratge natural del Veïnat de Pins i que es conserva tal com era als anys cinquanta. Aquesta casa guarda un llegat important de pintures murals dels artistes més rellevants de l’època: Francesc Labarta, Josep Mª Sert, Josep Obiols i Miquel Massot.

Ara està dedicada a festes i festetes i a visites concertades. Passem per can Freginals i ja arribem als cotxes.

Per acabar, recordar que avui fa seixanta-cinc anys (el 09.01.1954) que a Nova York l’empresa IBM va presentar la primera calculadora de circuits integrats o cervell electrònic, que ens va perfecte per a posar-nos en contacte tots plegats.

Quico Villà








269 · Aiguamolls de l'Empordà

19.12.2018 | 4| 15,80km | 1mts




Foto: Mercè Novo
Fotos: Fermí | Assumpta | Isabel


Guia: Josep Carrillo. Assistents a la caminada: Pep Illa, Pep Palomar, Jaume Roig, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Assumpta Duran, Joan Vera, Lourdes Uriarte, Francesc Pi, Imma Font, Montserrat Dalmau, Imma Aymerich, Rosa Amat, Andreu Sierra, Fermí Sicília, Josep Saleta, Lluïsa Perejoan, Josep Carrillo, Socorro Salgado, Pere Vilardebò, Elena Morón, Cesar Milian, Esther Cojo, Esteve Gual, Isabel Navarra, Núria Costa, Paco Hernández, Miguel González, Joan Roca, Aurora Boixet, Núria Podio, Xavi Domènech, Mercè Novo, Cinta Sierra, Uli Dening, Elisabet Andiñach, Vicenç Llongueras. Només a dinar:  Francesc Manubens, Tomi Rodríguez, Pepus Parera, Carme Rodrigo.

“Els Aiguamolls són molt valorats per raons de caire natural, però poques vegades es té en compte que aquí hi trobaràs la llum, el color, l’harmonia, l’equilibri, la proporció i la serenor, fruit de l’evolució de milers d’anys, que et permeten evadir-te, descansar, renovar-te i enfortir-te d’una manera absolutament lliure.” .Eduard Marquès

Aquesta cita d’Eduard Marquès, que trobem a la pàgina web d’aquest espai natural  https://aiguamollsdelemporda.cat/ és una bona manera d’explicar que les motivacions que ens porten a fer diverses activitats no sempre tenen relació directa amb l’objectiu de les mateixes. I crec que ve al cas, justament avui. A punt d’endinsar-nos en la voràgine de les festes nadalenques, una passejada pels aiguamolls, tranquil•la, amb un bon dinar al final, és una bona manera d’encarar aquestes festes, que sempre són una mica estressants. La caminada suau pels aiguamolls ens ha permès recordar que la natura ens aporta pau i serenor, calma l’esperit i ens omple de llum, sobretot passejant per espais tan oberts i amb una lluminositat tant excepcional, com la d’aquest dia.

Ens trobem abans de les 7 a la zona de sempre, al polígon industrial d’Argentona, però no hi ha l’autobús, cosa que ens estranya. Veiem que hi ha hagut un error i que el bus s’esperava al polígon del Cros. Rectifica i ens recull. Aquesta estoneta de diferència farà que sortim una mitja horeta més tarda del previst. Per sort, tenim temps.

Foto: Fermí Sicilia
Arribem al Cortalet, el centre d’informació del parc, poc després de les 9 del matí. Allà ja hi trobem en Josep, en Vicenç i l’Elisabet que ens esperen. Anem al lavabo  perquè aquí disposem de serveis i ens preparem per caminar. L’edifici és una antiga masia – un cortal- del segle XVIII que es dedicava principalment a la ramaderia de vaques, cavalls, xais i oques. És el punt d’inici i final del nostre itinerari.

“Els Aiguamolls de l’Empordà són una de les principals zones humides de Catalunya, juntament amb els deltes de l’Ebre i el Llobregat.Es troben ubicats a la plana empordanesa, entre les desembocadures dels rius Fluvià i Muga, en un espai caracteritzat pels cursos fluvials actuals, les antigues desembocadures dels rius, i els sistemes de canalització i rec dels conreus que històricament s’han donat en aquest lloc ric en aigua dolça.

El parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà va ser creat el 28 d’octubre de 1983 mitjançant la Llei 23/1983, de declaració de paratges naturals d’interès nacional i de reserves integrals zoològiques i botàniques dels Aiguamolls de l’Empordà. A més de la figura coneguda de Parc Natural, hi trobem les reserves naturals integrals (màxim nivell de protecció natural a la legislació catalana) de les Llaunes i dels Estanys.”

Foto: Fermí Sicilia
Sortim en direcció nord- est amb un cel que amenaça una mica de pluja. De fet tothom qui porta alguna cosa per cobrir-se el cap, s’ho posa, encara que veiem que el plugim no durarà gaire, i ens acostem a l’estany del Cortalet i els aguaits que hi ha. Hi entrem, mirem i fem fotos. De moment no sembla que hi hagi gaire moviment de bestiar. Un cop passat els aguaits ens dirigim cap al mas Trencat passant pels Erms, que queden a la nostra dreta. Ara girem cap al nord-oest passant entre camps on pasturen les vaques, el que en aquesta zona anomenen closes. Passarem per can Comes, una masia que no es veu habitada, però amb bestiar pasturant. Al davant de la masia hi ha bales de palla o herba, cilíndriques i embolicades amb plàstic blanc, i al costat de la casa, bales tradicionals. Poc després tornarem a girar a la dreta, passant entre uns pilars que devien correspondre a un portal antic,  per dirigir-nos cap a l’estany Europa. Aquí tornarem a trobar aguaits per veure els ocells. Tot i que tornem a entrar-hi, bàsicament fem fotos, perquè d’aus en veiem molt poques. El que si tenim a la vista, però, és la imatge imponent de la Serralada del Canigó que nord enllà ens contempla entre ullades de sol.

La pluja, finalment, s’ha decidit a plegar. El cel es va aclarint, els núvols s’obren i el dia agafa un caire decididament lluminós. Nosaltres continuem camí passant a prop d’uns camps de gira-sols força negats. Sembla que després de la collita no s’hi ha pogut fer res més i les noves plantes, potser fruit de les llavors que han caigut, tornen a brotar. En parlem perquè ens criden l’atenció. Ens apropem a una altra masia, can Túries, també sense habitar. Fins que girem per agafar la carretera poc transitada que corre paral•lela a la Muga i ens acosta al càmping. Pugem pel marge esquerra del càmping, tot salvant la Llauna de la Muga Vella, un estany que deixem a la dreta, i ens acostem a la gola de la Muga. La gola és la desembocadura, on es produeix l’aiguabarreig de l’aigua dolça del riu i la salada del mar. A la nostra esquerra s’alça el complex d’Empuriabrava, amb les seves edificacions imponents, sobretot les que toquen al riu i al mar.

“Empuriabrava és una urbanització que constitueix una entitat de població del municipi de Castelló d'Empúries, a la comarca de l'Alt Empordà, amb 7.650 habitants censats el 2008. La urbanització és una marina residencial construïda vora la platja dels Graells i al voltant d'una extensa xarxa de canals artificials a imatge de les existents a la costa de França (Port-Grimaud) i de Florida (Estats Units), un model inspirat en Venècia, i que repeteix el que des de 1960 s'havia desenvolupat a la veïna Santa Margarida (Roses). Actualment se la considera la marina residencial més gran del món”.

Ara ja tenim el mar davant i una colla de troncs d’arbres, arrossegats pel riu, que formen cercle, ens conviden a seure i esmorzar. El mar, tranquil, reflexa el sol que ara s’ha ensenyorit del cel. Una estona tranquil•la, per repostar forces i continuem el camí, aquesta vegada a prop del mar, entre sorres més o menys molles (segons passem per la vora del mar o més endins) per la platja de Can Comes. En Josep Carrillo, amb les sabates a les mans,  camina a pet d’ones tot mullant-se els peus. Restes de fusta arrossegades primer pels rius i després pel mar, però ara dipositades a la sorra, seran les troballes del nostre camí, juntament amb petxines, que alguns cullen. Ens agrada l’Ou ratllat, o Escopinya verrucosa (Acanthocardia tuberculata), que recollirem per decorar o  fer instruments musicals per les festes. En Francesc Parera, no obstant, s’interessa per les escopinyes o altres petxines amb forats perfectes i pregunta a qui té a prop, com s’han fet aquests forats. Ell ho sap perquè va tenir la sort de tenir com a mestra l’Angeleta Ferrer, dona de l’Alexandre Satorras, una mestra, pedagoga i catedràtica en Ciències Naturals que va treballar a l’Institut de Mataró els anys 60.


Foto: Fermí Sicilia
Però deixem que ens ho expliquin les noies del Plancton, l’Aurora i l’Eli, al seu bloc Surt de Casa.

“De ben petita m’encantava passar hores vora la mar recollint restes marines, entre elles petxines, com si fos una súper exploradora descobrint tresors. He de reconèixer que encara avui en dia em passa, i em puc estar hores passejant i rebuscant els meus petits tresors marins.

Una de les coses que més encuriosida em tenia era el forat de les petxines. No us heu preguntat mai perquè és tan perfecte? I per què algunes en tenen i d’altres no? Ja tenia clar que no podia ser per a que jo em pogués fer collarets, però no em podia imaginar quina podia ser la causa d’aquell forat. Si us preguntés ara què penseu molts diríeu per l’erosió del mar, que són una espècie diferent...però la realitat és ben diferent i poca gent ho sap. El culpable d’aquest forat de les petxines és un cargol marí, el cargol lluna Naticarius hebraeus, l’assassí de petxines!

El cargol lluna és un crack i té un sistema molt curiós tot pensat per a menjar-se les seves preses, les petites escopinyes i cloïsses vàries. Primer busca la cloïssa enterrada a la sorra i amb una mena de peu musculós que té les abraça i bloqueja. Un cop a les seves mans, segrega una mena d’àcid i va dissolent poc a poc la closca fins que hi fa el forat amb la ràdula, una mena de llengua rasposa. Per això aquest forat sembla fet amb un taladro de tan perfecte que és! Un cop li ha fet el forat, el cargol introdueix un apèndix bucal dit probòscide, el qual deixa anar uns enzims per a digerir la víctima i alhora serveix per a xuclar la carn dissolta. Durant tot el procés té abraçada la pobra cloïssa, així que no podrà fugir d’aquest gran depredador ni que vulgui.

Ara ja sabeu qui és el culpable d’aquests curiosos forats, misteri resolt! Us heu quedat tan flipats com jo quan ho vaig descobrir?”

Hem arribat a l’entrada dels camins dels aiguamolls i mentre esperem que arribi tothom uns quants valents, que tenen ganes de caminar una miqueta més, se’n van fins a la gola del Fluvià, que queda molt a prop. Ja ens atraparan! La resta gira cap a l’interior, cap a la Massona i la reserva natural de Les Llaunes. El camí s’acosta al mas Matà i l’observatori de Senillosa. El primer és un equipament destinat a casals, campaments, camps de treball i voluntariat. El segon, un mirador que es troba dalt d’una sitja d’arròs de més de 22 m d’alçada que permet gaudir d’àmplies vistes del Parc i l’Empordà. Nosaltres no hi pujarem, però si que admirarem els reflexos a l’aigua de les muntanyes pirinenques. També entrarem als aguaits que trobem i espiarem algunes cigonyes, flamencs, ànecs i altres aus que, ara si, veiem a les diferents basses que anem trobant al nostre pas.

El camí acaba just on hem començat: al Cortalet. Fem la foto de grup, de rigor, i pugem al bus per anar a dinar a ca la Teresa. Assumpta Duran

BONES FESTES A TOTHOM, I FINS L’ANY QUE VE!!!





268 · De Sibèria al castell de Montbui

12.12.2018 | 4| 9'5km | 300mts


Foto: Assumpta Duran

Fotos: Assumpta | Fermí


Guia: Francesc Costa. Rossend Sellés, Pep Illa, Pep Palomar, Jaume Roig, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Assumpta Duran, Joan Vera, Lurdes Uriarte, Francesc Pi, Quim Armengol, Imma Font, Montserrat Dalmau, Rafaela Garcia, Imma Aymerich, Rosa Amat, Andreu Sierra, Roc Font, Teresa Antón, Lola Casado, Anna Cabot, Martí Mataró, Fermí Sicília, Josep Saleta, Josep Carrillo.

Aquesta vegada no hem estat matiners, perquè com que la sortida era no massa lluny sortint a les 8 ja n'hi havia prou. Trobats gairebé trenta, disposats a tot, hem agafat els cotxes i cap a les muntanyes. De fet es tractava d'anat a una urbanització entre Caldes de Montbui i Riells, però a l'hora de la veritat això no ha estat fàcil, i dos de la colla han arribat a llocs exòtics i allunyats, cosa que han aprofitat per buscar bolets.

Hem arribat a la urbanització de Can Regassol al municipi de Bigues i Riells i hem començat per camins amples de baixada per una zona de vegetació curta, aquí es veu que fa fred de veritat perquè els mapes en diuen la Siberia. Terra d'amples camps abandonats que eren regits des de la masia Rosàs, un edifici sòlid que encara es manté denpeus, però sense utilitat, que els que hi vivien ja no hi són.

Caminarem al llarg d'uns quilòmetres sota pins i alzines pels boscos de Rosàs i de Can Vidal. Arribarem a una pista i a la vora hi ha el Parc de les Olors, lloc de cultius ecològics d’una gran diversitat d’espècies.

Seguirem per les costes de la Pelada i un bonic camí pels boscos de Can Ribes, lloc que va patir una mena de tornado o així, perquè hi ha dotzenes d'arbres trencats que fins i tot fan difícil el pas. Ombres i molses ens acompanyen, i les petjades dels senglars que de nit passegen sense angúnia.

Fent voltes per corriols arribem a una ampla pista que ens durà a una urbanització, i aquí és on cal seguir, a l'esquena de les cases, el camí antic de pujar al castell de Montbui. Una estona després, sota bosc i pedregars, arribem a la destinació del día, dalt de la muntanya on hi ha les restes d'una autèntica fortificació medieval de frontera.

Vet aquí algunes de les coses que diu l'Enciclopedia Catalana d'aquest indret. Que la primera referència del castell és de l’any 987. Que el 995 fou infeudat a Gombau de Besora, que el deixà a la seva filla Guisla, esposa de Mir Geribert d’Olèrdola. Que com que el tal era de costums violentes i feia enfadar el comte de Barcelona, aquest es va quedar el castell, sense manies. 

Genealogies diverses varen tenir la propietat d'aquestes pedres militars fins que l'any 1178 Ramon de Cabanes el va vendre a Pere de Sentmenat. Al començament del segle XIII és la família Montbui qui mana aquesta fortalesa, que anys després es va fer servir per tancar els clergues de la seu barcelonina que no seguien les ordres del bisbe. L'any 1714 la baronia es va incorporar a la Corona i es va ordena la destrucció del castell. 


També trobem al costat una capella pre-romànica molt reformada. Es tracta de la memòria d'una parròquia rural dels veïnats de l'entorn, ja citada l'any 1058 com a propietat del comte Ramon Berenguer I, que va passar diferents circumstàncies fins que la construcció d'una nova església al mas de can Carreras va dur al seu abandonament. Francesc Costa


267 · Els Bufadors a Montesquiu

5.12.2018 | 5,15| 14,7km | 700mts


Foto: Joan Roca

Fotos: Assumpta | Isabel

Guia: Rossend Sellés. Joan Roca, Pep Palomar, Jaume Roig, Francesc Parera, Francesca Fradera, Montse Fradera, Pere Vilardebó, Elena Morón, Assumpta Duran, Esther Cojo, Félix Camarero, Xavier Domènech, Joan Vera, Isabel Navarra, Lourdes Uriarte, Francesc Pi, Quim Armengol, Mercè Novo, Josep Maria Tomàs, Teresa Tomàs, Elisabet  Andiñach, Vicenç Llongueras.

Ens trobem a les 7 del matí com sempre al Polígon Industrial d’Argentona. Fot fresqueta com sempre al costat de la Riera. Ens repartim als cotxes com sempre, i cap a Sant Quirze de Besora, Montesquiu i al Castell del mateix nom. A la Plana de Vic hi havia una boira que no presagiava res de bo. Però un cop passem per les Masies de Voltregà les boires es van difuminant fins a quedar només a les fondalades més fredes. Un cop arribem al castell aparquem els cotxes i ens trobem amb l’Assumpta Duran, que ve de nord enllà, de terres del Berguedà.

El Castell de Montesquiu és una construcció fortificada. La primera documentació és del 1285, on figura com a casa fortificada i després passaria a denominar-se castell, primer com  'de Colobrer' i després 'de Montesquiu'. Amb els castells de Besora i el de Saderra, formaven un triangle defensiu.


Foto: Rossend Sellés
Durant el segle XIV hi viuen els Besora. Fou reformat per primera vegada per aquesta família al segle XVII. Una segona renovació es féu al segle XIX, amb el castell en mans dels Juncadella, afegint-hi una escala gòtica, una cisterna, una font i un jardí. 

Al segle XX s'ha convertit en mansió residencial en perfecte estat però molt modificat respecte a l'edifici original. Des del 1976 és propietat de la Diputació de Barcelona, que hi celebra diversos esdeveniments i presentacions. És la seu principal del Parc del Castell de Montesquiu, creat l'any 1986.

Comencem la caminada amb un suau pendent en baixada entremig d’un bosc preciós de roures amb arbustos de boix, algun de boix grèvol i alguna mata de galzeran. Quan comencem a pujar ens va canviant la vegetació i ens trobem al mig d’una fageda amb alguns aurons i alguna blada. Pel camí ens passen dos camions de gran tonatge. Seguim la pista que va ascendint fins arribar al  Coll dels Tres Pals. Seguim cap a la dreta fins arribar a un collet assolellat , que ens permet veure la cinglera de Beví de la Serra de Bufadors. Ens hi asseiem i esmorzem. El dia, tot i la fresca, és d’un cel esplèndid.


Foto: Lourdes Iriarte

Seguim cap a l’esquerra fins que deixem la pista (hi ha un rètol anunciador dels Bufadors) i ens endinsem per un caminoi més estret en una fageda.  Passem de llarg el  corriol que ens ha de portar fins als Bufadors. I hem de fer marxa enrere. Ara el camí és un xic més enfangat i després humit fins que entrem als Bufadors. És un indret de gran bellesa. Té un ambient màgic i misteriós, que per la seva situació fa que s’hi generi un microclima especial, amb grans blocs de roca coberts de molsa i una flora ben particular. Aviat  quedem encerclats per grans parets de pedra entremig del bosc.  Aprofitarem la bellesa del lloc per fer la foto de grup. En Sendo ens comenta que no hem fet el camí de la carena dels cingles perquè és un xic exposat pel seu caràcter aeri. 

Els bufadors són uns forats o escletxes en els blocs de gresos per on surt corrent d’aire. Si ens hi acostem, notarem que l’aire que surt és fred. A vegades es pot sentir com xiula el forat, d’aquí el seu nom. 

Tornem pel mateix corriol, ara de baixada,  fang  i culs per terra, sense més problema que alguns pantalons que hauran de passar per la rentadora. Seguim el camí que ens torna al rètol que anuncia, ara a la dreta, l’Ermita de Sant Moí. El camí és ample i fa baixada que fem a bon pas. Anem baixant fins que arribem al Mas de Sant Moí i Ermita de Sant Moí. 

Una llegenda recollida per Joan Amades parla d’un ermità sord que vivia en aquesta ermita i que es dedicava només a l’oració i a fer esclops de fusta, treball que realitzava només amb les seves mans i que després deixava a la vora del camí per als caminants que hi passaven.

Tornem enrere uns cent metres i seguim un camí que es fica enmig d’una roureda, camí estret i de baixada. Passarem un pontet ben bonic fins que arribarem a una pista. És una pista ampla, que primer puja i després planeja tot obrint-se als camps que veiem conreats. Passem per una bassa i el seu corresponent pou. Arribem al Mas de les Planeses i ens saluden un eixam d’oques. 

El mas de les Planeses és una de les poques masies que encara són productives i que forma part del parc de Montesquiu i l'única habitada, encara que ocasionalment. La finca es dedica a l'activitat ramadera extensiva i al conreu de camps de farratge pel bestiar, principalment boví, que pastura a la finca.


Foto: Assumpta Duran
Un cop passat el mas, continuarem baixant fins que deixem a la dreta una pista que porta també al castell i seguim per l’esquerra anant planejant... ep! Ens hem passat, uns metres enrere i baixem per un caminoi preciós que ens permet veure al fons, a la dreta, el Ter i la Farga de Bebié.

L’origen de la colònia tèxtil de La Farga de Bebié cal anar-la a buscar l’any 1895 quan l’enginyer suís Edmund Bebié Wild comprà el molí de Rocafiguera i els terrenys del voltant al seu propietari, Josep de Rocafiguera per 85.000 ptes.

De vital importància pel projecte era la presa existent, que serviria per a l’aprofitament hidràulic necessari per a la producció elèctrica de la filatura de cotó que Edmund Bebié volia crear en aquest punt del riu Ter. No menys estratègic era la via fèrria que passava prop de la fàbrica. Amb el creixement de l’empresa E. Bebié sol•licità la construcció duna estació que no entrà en funcionament per a la fàbrica fins el 1920, i per als viatgers fins el 1932. 

El 19 de maig de 1900 consta com el dia de la primera producció de filatura de cotó però no fou fins el 1910 que no es comença a construir la colònia per donar habitatge als treballadors de la fàbrica, que als anys 40 arriben a superar el miler. La colònia s’estén als dos marges del riu,amb la particularitat de pertànyer a dos municipis diferents de dues comarques diferents. Mentre el marge dret pertany a Montesquiu (Osona) l’esquerre al municipi de Les Llosses (Ripollès). Això vol dir que la població actual de La Farga es dividida. Segons el cens de 2011, La Farga té 42 habitants a Les Llosses i 12 hab. a Montesquiu.

Baixem fins  al pas a nivell del ferrocarril que porta a Puigcerdà i La Tour de Querol, però no el creuem sinó que ens enfilem per un corriol i comencem el darrer repetjó que amb unes escales al final ens tornarà al replà de l’aparcament del Castell de Montesquiu, on donarem per acabada la sortida. Desitjant-nos tots plegats un bon pont de la Immaculada Constitució.


** Els textos en cursiva són del blog “Petites caminades, grans records...

Pep Illa